El mapa és el tresor

Mentre un grup d’activistes es proposa anotar en un “mapa lliure” el grau d’accessibilitat que permeten les instal·lacions del metro de Barcelona, diversos emprenedors presenten iniciatives ciutadanes relacionades amb la millora de la vida urbana.

La xarxa s’omple de propostes que incorporen un mapa. Una bona mostra d'aquest recurs és la informació concisa sobre les barraques de pedra seca que cataloga l’Observatori del Paisatge, en un web formidable que demostra que no hi ha cap assumpte que no pugui millorar la seva comprensió amb l’ajuda d’un mapa.

Retallades geolocalitzades

Des de fa poques setmanes, el grup polític Iniciativa Verds fa servir un “mapa de les retallades”, que vol exposar de forma clara les conseqüències de les decisions del govern de Catalunya sobre la disminució dels pressupostos en els serveis públics.

L’intent mereix un reconeixement perquè vol adoptar els avantatges que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ofereixen, però hi ha uns quants defectes que l’invaliden més del compte.

Al mapa s’hi posicionen els efectes d’aquestes retallades però no hi ha enllaços a documents que provin l’afirmació. A més, no se sap qui filtra la informació col·lectiva ni amb quin criteri, de manera que el rigor queda molt disminuït. A sobre, la classificació no respon als departaments del govern ni tampoc a cap altra taxonomia coneguda o aceptada i això provoca la sensació que s’ha actuat amb més animositat que sensatesa.

Finalment, hi ha un detall del disseny que és intrigant. Per alguna raó que no se sap, els assumptes ecològics mereixen el color taronja en comptes del verd i la resta d’assignacions cromàtiques no respon tampoc a un codi comú.

És una llàstima, perquè l’assaig s’aproxima a la idea que la informació sobre un mapa funciona millor i també a la convicció que “entre moltes persones” s’obtenen més dades que amb poques persones, però no és prou reeixit.

En tot cas, confirma la tendència a atorgar als mapes un paper cada vegada més important.

Càmeres i privacitat

Ovi, el programa de Nokia, ja ha creat el seu “mapa del món”, i n’ofereix una visualització atractiva en tres dimensions aparents. Se suposa que és l’aportació que se situa al costat de StreetSide de Bing i StreetView de Google, els dos que, de moment, permeten accedir a una modalitat de visió fotogràfica real (aquest cercador porta de manera ràpida a una posició).

El debat sobre la privacitat que la versió de Google ha acarat a uns quants països europeus podria fer creure que aquests mapes no tenen futur però sembla que encara és massa aviat per fer prediccions. I si d’aquí a un parell de dècades els mapes del món no ensenyen només una imatge estàtica del passat més o menys recent sinó que mostren els llocs a temps real?

Ara pot semblar tan impossible com poc decent, però el món ja és ple de càmeres que se sobreposen als mapes que s’ofereixen mitjançant internet.

Aquests dies s’ha reobert el debat sobre l’ús de càmeres a les comissaries. És absurd creure que aquests aparells són la prova d’una sospita estesa sobre l’actuació de la policia, aquest argument és una fal·làcia quasi ridícula.

Les càmeres aporten una garantia més als ciutadans sobre el capteniment d’uns servidors públics molt especials, perquè la resta de la societat els ha atorgat armes i l’ús de la força, de manera que sembla raonable disposar d’un sistema que asseguri que si hi ha mals comportaments no quedaran encoberts i que tindran una reprovació.

Després de tot, als carrers hi ha moltes més càmeres que a les comissaries i els ciutadans no es queixen que se’ls tracti de sospitosos.

Transparència

Qui sap si la nova conversa serà sobre el coneixement que s’ofereix d’aquests ulls i no sobre la seva existència. El control del trànsit, la seguretat al carrer i l’entreteniment s’han convertit en una justificació força acceptada per a la instal·lació d’aquests aparells.

Potser la qüestió no és si les càmeres fereixen la intimitat sinó conèixer de debò quantes n’hi ha, a on són, qui accedeix als vídeos... Perquè les imatges hi són. I les que no pertanyen als cossos de seguretat sí que solen estar exposades al control de tothom. Almenys això és el que, sota la forma d'una proposta d'entreteniment resol en part un lloc com Geocam.

La intimitat en un arxiu ocult

De la mateixa manera que s’ha sabut fa poc que els models més recents d’Apple desen en un arxiu totes les posicions des d’on s’ha establert una connexió. Hi ha hagut una denúncia i s’ha sabut que altres aparells amb Android o el Windows 7 actuen d’una manera semblant. Però els autors de la descoberta no han presentat la denúncia, sinó que han posat a l’abast de tothom una aplicació que genera un mapa amb les dades d’aquest historial de connexions.

Tal vegada perquè no han vist raons per a la protesta i sí que n’han vist per millorar l’accés a aquesta informació. Per comptes d’alçar un manifest sobre el dret a la privacitat han creat un mapa que expliqui les dades.

Potser sigui un senyal del nou lema, que caldria anotar per si de cas: el mapa és el tresor.