TV3 en un paper de Wikileaks: l'admiració kurda

Els polítics kurds observaven Catalunya i l’autonomia de què disposa com un objectiu possible i, a més, veien en la televisió pública catalana un model a imitar.

Això és el que es desprèn si més no d’una intervenció del dirigent kurd Ahmet Turk que va ser anotada per un diplomàtic nord-americà. El contingut d’aquest document s’ha conegut entre molts altres, gràcies a la publicació que n’ha fet Wikileaks.

La informació no és sorprenent. Tot i que Catalunya viu enmig de tensions clares que s’han incrementat a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia, pot tenir l’aparença d’una solució a la que poden aspirar comunitats que es troben en una situació pitjor, com succeeix amb els kurds.

Mihemedo

La menció es troba en un document de 27 d’abril de l’any 2009, enviat des de l’ambaixada de Londres als serveis centrals i també a les delegacions pròpies de Turquia, Dubai i l’Iran.

Es tracta del resum d’una declaració feta per el líder d’un partit kurd de tendència socialdemòcrata que va ser prohibit a finals d’aquell mateix 2009. La pretensió del govern turc era que només seguien l’actuació espanyola amb Batasuna.

Però el mateix govern que prohibiria aquest partit, i que un any abans llançava la declaració provocadora per assegurar que "hi ha un sol país, una sola bandera i una sola llengua", va engegar un canal en kurd.



La ironia cruel de la història és que l’estrena es va fer amb una cançó, “Mihemedo”, que és la mateixa que ha dut un productor de televisió a la presó durant cinc anys perquè la va emetre en un canal local, la mateixa que ha mantingut un cantant a l’exili des de l’any 1976.

Quan els assistents a la conferència d’Ahmet Turk li preguntaven per aquest canal, s’hi mostrava crític i com a contrast positiu citava aquests casos: “Breton stations in France and Catalan stations in Spain”.

No és un secret desvelat. El missatge diplomàtic es feia ressò d’un acte públic. Però val la pena anotar-ho com una altra menció de Catalunya en el context internacional.

Tampoc no és cap secret que els kurds han patit un tracte indecent tant per part de Turquia com de l’Iraq. Una visita a l’exposició Desapareguts que encara es pot veure al CCCB ofereix imatges prou eloqüents.

E-revoltes

La llista de països on la tortura i la desaparició dels detinguts ha format part d’una tècnica de repressió ben assimilada és massa llarga. L’exposició parla dels kurds, dels xilens, dels argentins, dels cambodjans...

Aquests dies, les poblacions de països del nord d'Àfrica intenten treure's de sobre els dictadors i ho anomenen amb orgull "e-revolució". Es recorre a internet i a les xarxes socials per animar els ciutadans a afegir-se a les protestes. Els experts debaten fins a quin punt aquest ús és més o menys intensiu, però és evident que hi és.


View Mapping Violence Against Pro-Democracy Protests in Libya in a larger map

Ara mateix, els blogs al Marroc són tan importants com altres eines que s’empren a Líbia per retransmetre l’alçament. Amb el Twitter, les reaccions són immediates.

Herois

O sigui que internet, per fi, és alguna cosa més que un planeta habitat per pirates i corruptors.

I a Catalunya, aquest és un altre tret que cal anotar. Els kurds miraven la televisió pública catalana com un far lluminós. Què dirien del puntCat, aconseguit ja fa cinc anys?

Un servei local basat en el Twitter, de Vilassar de Mar, ha estat seleccionat als Shorty Awards.

I fa pocs dies, l’Idescat s’ha convertit en el primer organisme de tots els governs europeus que participa en un projecte de dades públiques de Google i exposa un conjunt de dades sobre més de nou-cents municipis perquè qui vulgui en pugui obtenir visualitzacions personalitzades i compartibles. És un gest pioner.

Per tant, i malgrat les retallades dels pressupostos, l’autoestima del país té unes quantes raons per ser estimulada, encara que sempre hi hagi profetes del desastre que trobin altaveus per als seus auguris tramposos.

És clar que no es poden comparar la situació catalana i la kurda!

Aquesta breu menció en un document diplomàtic ho posa de manifest.

Per això té sentit que els nous reptes siguin molt ambiciosos, d’acord amb la posició actual i no a partir d’una mitificació del passat. La primera transició es va acabar avui fa trenta anys.

"Wikileaks"

Vocació de servei o castell de focs: bona sort

"Good night, and good luck" és una pel·lícula de l’any 2005, però no l’havia vist. Ho vaig fer ahir a la nit.

Hi ha un discurs del periodista Edward R. Murow, situat a l'any 1958, en què fa uns pronòstics sobre el servei de la televisió que encara avui tenen vigència.



Segurament, ja només defensem aquest enfocament des dels mitjans públics, els privats han optat pel camí que el Murrow de la pel·lícula (com el de debò) ja intuïa, després d'haver combatut les persecucions del maccarthisme.

Se m’acut que amb els mitjans basats en internet ens podria passar el mateix. Internet té quasi inifinites possibilitats i usos tan diversos que costa de fer-ne una llista.

Ara bé, els mitjans tenen l’obligació de decidir si aposten pel servei o pel simple castell de focs que vol enlluernar l’audiència.

Abans que es tanqui la finestra

La noció de “finestra” és molt emprada entre els venedors i compradors de productes audiovisuals. Es refereixen al període durant el qual els drets permeten l’exhibició d’un film o l’emissió d’una sèrie.

Els professionals d’aquest segment debaten si la finestra aquesta o aquella és massa curta o massa llarga.

Entenc com a “finestra”, per tant, l’oportunitat que algun fet s’esdevingui, que algun projecte arribi a port, que alguna idea progressi.

Les finestres s’obren, sí, però també es tanquen.

De vegades és possible controlar-ho però molts cops el context és tan poderós que actua com un fort corrent d’aire, que tanca les finestres encara que no ho vulguis.

Llegia fa poc sobre el cas de Ronald Wayne, un dels tres fundadors d’Apple, que va vendre’s les accions per 800 dòlars fa molt i molt de temps, un 10% que avui valdria 22.000 milions.

Aquest és un cas personal, algú que, com diu el mateix Wayne, confirma que quan som en un punt crucial no ens en solem adonar.

Hi ha molts altres casos, els músics que van deixar grups que després van ser molt populars i altres artistes o emprenedors que no van tenir tota la sort que potser mereixien.

Les empreses noves saben que a més de la planificació i l’encert depenen força de la sort, o sigui, de com afronten la seva “finestra”.

Però hi ha finestres que van molt més enllà d’una persona.

Són oportunitats que s’obren per a una comunitat, per a una idea determinada o per a un país.

En aquests casos, la pèrdua no consisteix a deixar escapar una mica de fama o uns quants milions de dòlars sinó que té conseqüències de més abast.

És veritat que costa molt adonar-se que ets en una cruïlla decisòria quan hi arribes. Però si tens la sensació que t’arriba aire fresc, si veus un paisatge que no veies, és legítim començar a creure que hi ha una finestra oberta.

En aquestes situacions, no estic gens segur que sigui gaire pràctic discutir sobre el color del marc ni aturar-se a comentar la pols que s’ha enganxat als vidres.

Hi ha el risc que una ventada tanqui la finestra oberta i, també hi ha la possibilitat que mentre ens entretenim amb el marc i els vidres vingui algú i aprofiti l’avinentesa per tirar avall la persiana.

Llegint sobre Google prenc una "decisió de compra"

Llegint

He acabat el llibre de Jeff Jarvis “Y Google, ¿cómo lo haría?”, que ha traduït Sílvia Cobo. Me n’han quedat tres impressions que, com he fet amb altres lectures, comparteixo aquí.

1. Pistes sobre el canvi

Dóna moltes pistes per entendre què està passant i què podria passar, encara que tendeix una mica massa a donar per fet que sí que passarà.

Els lectors que ja hagin llegit les principals fonts que Jarvis cita, com ara Weinberger o Anderson, per citar-ne dos, segurament no descobriran una perspectiva del tot nova.

Jarvis és un periodista inquiet i molt transparent i al seu blog, que segueixo, hi ha anticipat bona part de les idees que aplega al llibre, a més de discutir amb els seus lectors uns quants capítols.

El llibre serà molt útil i convenient a les persones que vulguin conèixer aquesta mirada general sobre els canvis que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) provoquen en sectors variats de l’economia i en la creació i distribució de continguts.

2. Exemples en molts camps

Té la virtut que exposa molts exemples d’una mateixa situació (a l’última part). El que fa Jarvis és observar de quina manera “l’estil Google” (per simplificar, i per seguir la seva proposta) es podria aplicar a l’ntorn financer, legal, productiu, institucional...

En alguns moments em sembla massa “optimista”, o confiat en les bondats de la xarxa. Però aquest detall no treu interès al seu intent, molt recomanable sobretot per al públic que necessita aclariments veloços i una explicació comprensible de l’abast de la digitalització en tots els camps.

L'amplitud de la mirada potser emboira els detalls, de vegades les concrecions són massa ambigües i les conclusions poden semblar precipitades, fruit d'un entusiasme descomunal, encara que no ho siguin.

Però l'efecte poderós del llibre no rau en el rigor de la cosa menuda ni en la contenció amb mesura sinó de la capacitat d'enllaçar aspectes tan diversos i demostrar que tenen molt en comú perquè el canvi que vivim és de gran abast.

3. Decisió de consum

Finalment, la lectura d’aquest volum ha actuat com la gota que fa vessar el got i per fi m’he decidit a adquirir, així que pugui, un lector d’ellibres.

Ja fa temps que hi dono voltes i no és el primer cop que en veig els avantatges però aquesta vegada ha sigut definitiu. Mentre llegia, comprovava que subratllar amb llapis o amb un marcador fosforescent i doblegar una pàgina per poder recuperar després uns quants paràgrafs no és eficient.

Una lectura profunda hauria de permetre buscar paraules, saber quantes vegades apareix un terme i indexar per aquest terme les meves cerques, copiar i enganxar, marcar, en fi, tot d’activitats de lectura profunda que amb el llibre de paper són impossibles. Per què hauria de seguir llegint de manera ineficient si puc obtenir molts avantatges d’una altra manera gràcies a la digitalització?

En un altre apunt ja comentaré el valor del llibre-paper com a objecte i la causa de la seva llarga agonia (sí, serà molt llarga) però avui anoto que cada vegada que llegit un dels llibres que he volgut comentar aquí, m’he trobat amb les dificultats de la lectura sobre el “suport llibre imprès”.

Això no és nou. Però arriba un dia que prens una decisió. Ja l’he presa. Ara només he d’esperar l’oportunitat i, mentrestant, informar-me per mirar d’encertar la tria.

4. Procés de compra

L’únic que he de fer ara és trobar quin dels ginys que hi ha al mercat em permeten explotar al màxim aquesta modalitat de lectura profunda, que traspassa els continguts, i trobar un producte que s’ajusti al pressupost a la vegada que em permeti llegir el que vull sense problemes de compatibilitat.

Tot això ho faré amb les eines d’internet, és clar. Amb Google, és clar. I amb la col·laboració dels lectors que vulguin, i tant. No ho faria així Google? No ho sé, però Jarvis segurament sí.

El futur d'internet i la glaçada de Barcelona

Aquest matí, la feina que faig m’ha regalat una d’aquestes oportunitats especials. Tenia previst acudir a la inaguració del congrés BDigital. La conferència inaugural era a càrrec del mediàtic Michio Kaku.

La importància de narrar

A l’hora de la veritat, l’home viu una mica del circ que ha creat. Vull dir que, com era d’esperar, ens ha llançat part d’una presentació que deu anar refent des de fa uns quants anys i, potser per descansar, ens ha col·locat un vídeo de més de cinc minuts... d’un dels programes que ell presenta.

Això ha fet evident que moltes de les seves prediccions ja s’han emès fa temps a les pantalles saxones... però tot i això ha valgut la pena. Estàvem davant d’un gran comunicador, d’algú que narrava amb energia i amb tots els trucs de l’ofici.

Massa populista?

A l’hora de redactar una crònica he decidit esquivar els seus artificis (irreproduïbles, he cregut, en estil indirecte) i he optat per “llistar” les seves visions, de manera que pogués interessar l’usuari del 3cat24 amb més facilitat (m’he deixat dur per un afany d’enfocar la peça amb massa “populisme” o se m'ha encomanat d'ell?).

A més de Kaku havia escoltat altres oradors i he cregut que valia la pena ampliar la mirada de la meva crònica.

L’oratòria política encara és pèssima

Anoto de passada que els oradors polítics i de l’organització han fet un paper una mica galdós. La introducció a Kaku ha durat quasi tant com ell mateix.

La concisió, la brevetat, i la claredat no són encara els trets principals de la nostra oratòria política. Aquest mes, durant la campanya britànica, la jornada electoral i els dies posteriors, mentre ho seguíem a la BBC, hem comprovat de nou que hi ha llocs on els polítics, si més no, saben parlar.

La glaçada

No és casual que el més hàbil (i breu!) d’avui hagi estat nou primer tinent d’alcalde, Jordi William, de formaciò saxona.

William Carnes s’ha referit a la consulta sobre la Diagonal i les conseqüències (les que l’han dut a ocupar el càrrec del dimitit Carles Martí) com “una glaçada que no matarà els brots verds”. I ha renovat l’aposta a favor de les noves tecnologies.

Ho he introduït a la crònica, que ha quedat llarga i ha exigit el truc de la doble pàgina enllaçada.

Els errors del canvi

No m’ocuparé en aquest blog dels aspectes politics d’aquesta consulta. He seguit alguns comentaris que m’han interessat i puc compartir aquí l’enllaç a la reflexió de Marc Garriga al seu "Brou Casolà".

Però sí que em veig capaç de subratllar tres qüestions sobre els aspectes que tenen a veure amb l’impuls de canvi.

Després de tot, durant un temps breu però emocionant vaig provar d’impulsar un projecte sobre gestió del coneixement en una organització poc disposada al canvi. I alguna cosa vaig aprendre dels fracassos.

1.- Les emocions poden més que la raó

És obvi però ens n’oblidem sovint. A qui se li ha acudit que algú votarà satisfet per triar entre “tres lletres”? El suposat afany de neutralitat ha sigut un pecat de racionalisme, el típic error de menystenir la potència de l’emoció com a motor.

2.- Els riscos, d’un en un

Els més agosarats emprenen operacions multirisc, però aquest tipus d’actuació està reservada als millors moments de Pasqual Maragall. Intentar tres salts en un resulta massa sofisticat. No pots fer la primera consulta de la teva història (aplicant la Carta Municipal), fer-la sobre un pla de reforma d’un carrer que va de punta a punta de la ciutat i a sobre estrenar el sistema de vot electrònic.

3.- El canvi no és un desig si no esdevé una necessitat

Els impulsors del canvi de vegades ens n’oblidem. Si no hi ha motius clars, avantatges constatables, la gent no es deixa empènyer cap al canvi només per raons estètiques o una actitud innovadora. Els impulsors sí que actuen així, però han de recordar que no tothom ha de veure les coses de la mateixa manera.

Un llençol a cada bugada

En el “cas Diagonal”, em temo que la ciutat ha fet un pas enrere molt important. Des d’ara, les consultes queden posposades llargament i la noció de democràcia deliberativa haurà d’esperar una oportunitat millor.

La reforma de l’Avinguda de la Diagonal i el tramvia com a solució perden punts i és una llàstima, si es mira amb una mica d’objectivitat.

La democràcia electrònica ha quedat en entredit i també és una llàstima.

I l'ambició?

Els errors tècnics han tingut un preu. L’error polític també, al màxim nivell.

Els mitjans de comunicació que han decidit llançar grans campanyes a favor de l'escepticisme i els regidors (del partit que siguin) que hi han vist una “jugada” política potser no pagaran mai cap preu per la seva responsabilitat, al contrari, és possible que en treguin rèdits.

Però la meva conclusió és que entre uns i altres han donat ales al tacticisme i la mirada estratègica ha perdut una altra batalla (en parlava en ocasió d'una derrota esportiva).

Avui, al congrés on Kaku ha predit un futur més competitiu, Mark Tulszcz ha animat els assistents a ser emprenedors. I ha recordat l’essencial: una bona idea i molta ambició.

Un país que té por dels vots electrònics, dels túnels pel tren d’alta velocitat i del tramvia, un país que adora el tacticisme i obvia el seu futur perquè prefereix recargolar-se sobre el seu melic a l’ambició dels grans reptes, és un país una mica més trist.

Aquest matí, després de Kaku, he tingut la sensació que el meu país era una mica més gris. Aquestes glaçades no van gens bé per als horts on tots plegats cultivem les TIC.

Provant d'entendre el congrés mundial de mòbils

Mirades complementàries

La setmana passada tres redactors del 3cat24 vam cobrir el Mobile World Congress que es va fer a Barcelona. El director ens ha traslladat avui la seva opinió positiva. El mitjà va publicar peces actualitzades i amb orientacions diferents.

La Irene Vaqué es va ocupar sobretot de les novetats, per tenir l'usuari al dia de cada presentació però també per descobrir peces inesperades, a més de relatar la conferència estel·lar d'Eric Schmidt (Google) i explicar els premis.

La Karma Peiró va aportar la seva mirada sempre inquieta i clara amb entrevistes d'informació tecnològica i càrrega humana, a més de cobrir sessions sobre l'anomenat "cloud computing" (el "núvol") i educació.

Vam comptar amb cròniques "agafades" de la ràdio, i que havia ofert des de la fira Esteve Sala, com aquesta peça sobre el noi de catorze anys que crea aplicacions per als mòbils.

A mi em va correspondre estar al cas d'unes quantes sessions més, i a sobre vaig tenir l'ocasió de deixar-me enlluernar per Rània de Jordània.

Mòbils = entreteniment

Aquestes sessions em van permetre entendre millor la transformació d'aquest sector, que s'orienta cap a l'entreteniment, amb apostes clares: vídeo, música, esports.

Com va narrar Karma Peiró, el ditxós 2.0 ja és cosa dels mòbils.

Els nous mòbils (el nom de "smartphone" és obsolet d'entrada i restrictiu, però ja caducarà, paciència) ja han creuat la frontera del producte innovador i la seva popularitat ha empès grans creadors de continguts com la BBC a fer un pas endavant, amb reaccions rondinaires dels mitjans impresos.

Pactant el negoci

La conclusió que n'he tret és que les empreses han assumit el seu poder global, que es pot posar al servei d'una causa com la que va venir a defensar la reina jordana però que vol arribar a acords amb tothom que aspira a una part del negoci. En primer lloc, per aclarir qui paga la xarxa.

La neutralitat de la xarxa ha trontollat a Barcelona sense que l'estrèpit hagi cridat gaire l'atenció, potser perquè els missatges dels operadors no han trobat respostes agressives sinó molt conciliadores. Uns i altres s'han dit: parlem?

Sí, també... per fi

L'altra conclusió és que em sembla que no m'ho vull perdre. Avui mateix m'he apuntat a una oferta de portabilitat que permet aconseguir un aparell per un preu bastant ajustat, en funció de la despesa mínima que assumeixis.

És evident que aquesta frase no està esponsoritzada, perquè l'escric amb posteritat i perquè l'únic que pretenc explicar és que després de mesos i mesos de donar-hi voltes, fa prop de quinze dies vaig decidir que volia saber tot el que puc fer amb un giny com aquest.

Sigui el que sigui, segur que d'aquí a una dècada s'haurà multiplicat i abastarà molts aspectes de la nostra vida diària que encara no sabem imaginar del tot... encara que ho intuïm i sembla una solució, una de sola, per a moltes preguntes, moltes i variades.

Què li passa al periodisme?

Nou periodisme de taula

Al lloc on treballo des de fa uns quants dies, en unes instal·lacions de Catalunya Ràdio, hi ha la redacció del 3cat24.cat (ens separa un passadís estret).

Treballen en silenci, concentrats per no equivocar-se a l’hora d’enganxar un enllaç o afegir una foto o cercar una dada. Si ho he entès bé, bona part de la seva feina consisteix a estar pendent de les agències i altres fonts, mirar d’escriure o reescriure un text tan de pressa com sigui possible i penjar-lo a la xarxa.

Les redaccions digitals saben que l’actualització és la seva manera de competir.

Com em deia Karma Peiró aquí mateix, a les redaccions digitals potser els fa falta ser més redacció, fer més periodisme o, com a mínim, un periodisme que consisteixi en alguna cosa més que en la selecció de la font i la transcripció en un format comprensible.

Unitats informatives digitals

Cada vegada estic més convençut que a la llarga ens interessarà l’acció d’unitats informatives digitals (unipersonals, tot sovint) que s’agruparan en forma de xarxes d’interès geogràfic o temàtic o qui sap què. És un projecte que tard o d'hora encetaré.

Em sembla que hi ha un periodisme que té a veure amb la proximitat que demana estar al carrer i anar amb l’ordinador portàtil i altres eines... mentre que hi ha un 'periodisme de taula' (abans se’n deia així) que ara haurà de ser de xarxa i on es valorarà la capacitat de fer cerques, de combinar les fonts i d’encertar els enllaços (quan se’n posen, perquè a la majoria de mitjans digitals no aporten mai vies cap a altres llocs que no siguin el seu).

Per un costat, trobo estrany que a la CCMA hi hagi tantes redaccions d’informatius en comptes d’unir els esforços i, per un altre, m’adono que ara com ara la crisi del periodisme encara no se centra en el canvi de model (dic encara) i que té molt a veure amb els diners (el negoci trontolla però no se sap veure una sortida).

S’acaba el paper dels diaris?

Els mitjans, a poc a poc, obliden el paper, obren els seus arxius. Les notícies sobre aquest procés ens acompanyen des de fa temps. Les publicacions especialitzades potser ho tenen més clar però la sensació de crisi als mitjans és molt estesa. 

Algunes veus amb experiència asseguren que el periodisme no s’acaba però que les edicions de paper sí que s’extingiran. De debò que no tenen futur els diaris tal com es fan ara? És ben probable. 

Què diuen que passarà

Els més combatius no es conformen a pronosticar el final del model, gairebé ens conviden a accelerar la desfeta, com en la presentació que he enllaçat de Mario Tascón (per saber millor qui és). 

Aquest apunt no busca afirmacions vàlides per sempre ni, encara, una anàlisi exhaustiva de la situació. Proposa que emprenguem una reflexió més aguda de la que fins ara s'ha insinuat a la majoria de mitjans. De moment, pretenc acumular materials i participar en el debat. 

Un dels blogs sobre periodisme que m’agrada seguir és Lolacomomola. Sota aquest nom d’aparença frívola hi ha una jove periodista molt competent que s’interessa pel futur dels mitjans. Va ser al congrés de nou periodisme que es va fer a Càceres i ha volgut compartir el que hi va aprendre.

Voldria continuar aquesta reflexió amb un apunt sobre la televisió. Confio que el sabré escriure per dir el que penso. Però em cal una mica de temps. Per ara, suggereixo a qui li interessi que faci una ullada als enllaços que he anat deixant per aquí. Hi ha teca per començar-ne a parlar.

ACTUALITZACIÓ: Acabo de llegir un altre apunt de Juan Varela on insisteix en aquesta idea del periodisme actiu, que les noves eines faciliten, encara    que més aviat sembli que les redaccions se sentin convidades a fer més taula que mai. 

La CCMA a Street View

La notícia més rellevant d’avui relacionada amb la noció de canvi té forma de mapa.

Un mapa fet d’imatges de Barcelona (i Badalona, Sant Adrià, Santa Coloma, Esplugues, L’Hospitalet) amb una promesa de privacitat molt fràgil (es reconeixen persones i matrícules).

S’han llançat invitacions per trobar imatges que atreguin visitants. A aquestes hores força persones d’aquesta àrea ja deuen haver buscat casa seva, la casa d’uns amics, les cases on han viscut o el que sigui. De moment, m'interessen més les imatges que proporcionen els que estan atents a la ciutat però segur que és un servei amb moltes utilitats.

Aquí es pot veure l’edifici de la CCMA.


Ver mapa más grande

I a sota, el que allotja les emissores de Catalunya Ràdio. L’àrea "visible" encara no arriba a les instal·lacions de TVC ni l’edifici d’Esplugues on hi ha Interactiva i Activa Multimèdia.


Ver mapa más grande

Tard o d’hora, qui sap si hi haurà càmeres perquè gaudim del vídeo en comptes de les fotos, inquietants i misterioses quan les veus per primer cop però repetitives si hi tornes. Un vídeo sense fi de la vida als carrers de la ciutat, de manera que només la llar sigui el reducte de la privacitat (a excepció que algú esculli d’instal·lar webcams).

Ens pot semblar un futur esgarrifós però a diverses ciutats ja hi ha moltes càmeres als carrers, públiques i privades, quasi sempre de seguretat i només permeten veure'n imatges fixes. L’única diferència és que només les poden veure un nombre restringit de persones (policies de tota mena, controladors de trànsit...).

Quan es disposi d'aquesta transmissió en directe i ininterrompuda (a través de la xarxa) de la vida al món serà un programa d'entreteniment irresistible pels tafaners. Però no el faran a la tele d'ara sinó a la combinació de TV i internet que s'haurà de produir. I serem alhora protagonistes i espectadors. O no ho veurem?

Anotacions després d'ifest08

La innovació no és l'etiqueta preferida en aquest bloc. Però tinc un bon motiu per afegir-la a aquest apunt.

He tingut l’oportunitat d’assistir dos dies a ifest08, que organitza Infonomia, a l'Edifici Forum de Barcelona. Hi han acudit més de dues-centes persones que han pogut seguir mirades diferents sobre el canvi, des de posicions com la tecnologia, la medicina o l’estudi de les tradicions religioses.

Fer-ne un resum seria massa agosarat. Prefereixo compartir aquí unes quantes anotacions sobre el que m’ha cridat més l’atenció, amb els enllaços necessaris per facilitar l’accés.

Els inquiets i l’empresa

Durant les sessions hem vist fragments dels vídeos que es poden trobar íntegres a Infonomiatv.



Al segon bloc d’aquestes declaracions de Nigel Barlow hi he trobat una reflexió interessant sobre el paper de les persones més inquietes a les organitzacions. El dia abans, Matt Kingdon s’havia referit a la mateixa situació amb una imatge molt clara: un gran vaixell i una llanxa lleugera.

Hervé Lebret es preguntava per què a Europa hi ha menys emprenedors (amb dades sobre l’inici de grans empreses, el seu volum...). Unes quantes respostes són que els europeus som menys arriscats que nord-americans o asiàtics i que confiem menys en els joves. De retruc, o no, els joves també confien menys en ells mateixos.

He associat aquestes observacions a l'estat d'ànim d'una generació que Antoni Brey titllava de massa freda.

Innovació, millores, experiments...

A ifest08 també s’hi presenten projectes, creacions, prototipus, i més somnis que quimeres. La informació es troba a la xarxa però com que aquí hi aporto la mirada personal, en selecciono una mostra.

Orgànic

La combinació de tecnologia i disseny de moda en els vestits que reaccionen als gestos, una sorpresa de Joanna Berzowska.

Lúdic

Els jocs infantils de lalalab i la mascota pleo.

Social

Una ampolla que recicla aigua, potser més convincent que la manera com va ser presentada, i les comunitats autofinançades que Jean Claude Rodriguez-Ferrara explicava com si demà mateix fos possible canviar el sistema bancari o de les assegurances.

Promès

Els paisatges tridimensionsals a partir de fotos domèstiques que va presentar Alfred Astort i que potser seran d’accés a finals d’any.

També un aparell per substituir els intercanvis de targetes a les cites com aquesta, que encara ha de trobar mercat.

Inspiració i experiència

Infonomia ha reconvertit la seva cita de l'any en un acte amb més assistents i d’acord amb una xarxa europea d’empreses que tenen el focus en direccions molt semblants. Però conserva la vocació d’espai pels intercanvis i per la recerca del per què de les coses, una devoció especial pel coneixement.

Per això cada dia ha començat amb una ponència inspiradora. El primer matí el va obrir Hiroshi Tasaka i el segon Peter Watson.

El creador del Sophia Bank ens convidava a aprofitar les possibilitats tecnològiques per compartir una saviesa col·lectiva que ens hauria de permetre avançar com a espècie mentre que l’autor britànic demostrava que tot sovint hem fet més avenços que canvis però entre les novetats autèntiques no podia oblidar internet, aquest entorn que Astort ens recorda avui en una entrevista que tot just és a les beceroles.

Un altre estímul que ha de constar és la sessió que un equip d’Ideo va preparar per oferir un tast dels seus procediments. Hi vaig veure Àlex Castellarnau, amb una capacitat extraordinària de connexió amb tothom. Fa dos anys, l’havia vist, en un equip de Node, quan col·laborava amb Menno Marien per crear la Sinfonomia.

Podria millorar

Com que no ha de semblar un text patrocinat, perquè no ho és, se m'acut de comentar possibles millores en el terreny pràctic, una aportació dels "usuaris": si obsequies els assistents amb molts llibres i materials potser la bossa ha de ser més còmoda de carregar; la zona "electrificada" pels portàtils es podria ampliar molt; no hi hauria d'haver incidents tècnics, com els que va patir el so el primer dia.

En el terreny dels conceptes, diria que moltes persones trobaven a faltar oportunitats més potents de participar en la mateixa creació de la trobada, a més de les invitacions a indicar viatges recents en un mapa, suggerir una tipografia per l'esdeveniment i altres propostes que potser eren més ocurrents que brillants.

Recuperar l'audiència? Moltes més coses!

Fa molt pocs dies, un crític de televisió li llançava a la directora de TVC, Mònica Terribas, un missatge molt concret: la seva missió consisteix a "recuperar l'audiència"

Aquest pensament, que a fora de l’empresa s’expressa amb certa brutalitat, també arriba a dins i de vegades hi troba eco. Com si tot plegat fos tan senzill com això.

Per descomptat que trobo legítimes totes les opinions i no cal dir que des de la meva responsabilitat no em pertoca assenyalar ni de lluny els objectius que ens haguem de proposar. Però des de la trajectòria personal i des de la vocació de transparència d’aquest espai sí que goso expressar com ho veig i si a través dels comentaris s'obre una conversa em sembla d'interès.

No el retrovisor, els prismàtics!

Diré d’entrada que la idea de “recuperar audiència” porta implícita una actitud que no acabo de compartir, perquè entenc que equival a fer servir el retrovisor en comptes dels prismàtics. Però això no vol dir que no em sembli molt rellevant que els mitjans públics tinguin públic.

En tot cas, l’audiència, tal com s’havia entès, ja no serà mai més com va ser. Tot sovint apareixen informacions que ens recorden com es fragmenta.

Quan he parlat aquí de la "llarga cua" he volgut subtratllar que s’obren molts espais no majoritaris al costat dels corrents centrals. Hi ha més lloc per més continguts.

Alfons Cornella es va referir a aquesta aplicació amb la idea dels nanocanals, línies de continguts adreçades a públics determinats, segurament via internet.

També sabem que els hàbits de consum canvien i les noves tecnologies ens permeten altres accessos a la producció televisiva. A més, hi ha altres maneres de crear continguts que poden interessar altres públics.

Un altre país que vol ser el mateix

Però hi ha més raons. Els canvis demogràfics és evident que modifiquen el perfil dels usuaris. En vuit anys, el nombre de residents que han nascut a l’estrangers s’ha multiplicat per quatre.

La línies que separen les adhesions d’identitat també s’entrecreuen. Valgui com a referència el resultat d’una enquesta recent d’un diari català: més del 60% dels catalans es van sentir representats en la victòria espanyola a l’Eurocopa i aquest és el mateix percentatge dels enquestats que trobarien encertada la participació d’una selecció catalana en competicions internacionals.

Fins i tot qüestions fonamentals com la llengua de comunicació no tenen el mateix impacte de fa uns quants anys. No vull fer d’aquest punt l’eix d’aquest text però admeto almenys que m’ha sorprès que una cadena de televisió hagi donat suport a un document que em costa molt de no veure com una acció per dividir i enfrontar els parlants de Catalunya i que no hagi considerat que això perjudica la seva imatge en un territori on els audímetres li atorguen el lideratge.

Per tant, quan se’ns llança aquest repte es fa una mica de trampa. És com si se’ns digués que el mercat no ha canviat, que el país no ha canviat, que els anys no han passat i que tenim l’obligació de mirar enrere.

Però com que no seria correcte quedar-se en la rèplica provaré d’aportar respostes possibles.

No és l’audiència!

En primer lloc, i la majoria dels directors de TVC que he pogut escoltar ja ho han dit, la missió de la televisió pública catalana no se sosté només a la cerca i captura de l’audiència. Els mitjans públics tenen una missió per desenvolupar. En el cas de la CCMA, la llengua és encara un factor primordial d’aquesta missió (i ho ha de ser, perquè l’oferta creix molt més en l’emissió de continguts en castellà).

Els mitjans públics han de ser ben valorats, fiables... rellevants. I això no sempre es mesura amb índexs de consum com els que aporta Sofres. Una cadena rellevant és aquella que segueixes quan creus que vols estar més ben informat o amb continguts de qualitat, per exemple. Ja vaig comentar en aquest bloc que l'objectiu de la BBC no consisteix ras i curt a tenir audiència.

TVC ha destacat sempre per altres característiques, com la innovació, la singularitat, la qualitat. Reforçar les debilitats que hi pugui haver en aquest terreny sembla molt més estratègic que abocar-se al tacticisme dels decimals de share en el prime time, allà on ara i adés volen dur la televisió pública moltes veus exteriors. Com si un dia poguessin dir: us vam demanar audiència, ara us diem que tanqueu. Si fos així, a més de ser una trampa aniria carregat de mala intenció.

Reinventar el directe

De moment, la televisió encara és un mitjà massiu. Però hi ha corrents clars de canvi que no es poden desatendre. Són senyals cada vegada més lluminosos.

No és fàcil apuntar com serà el futur de la televisió però és gairebé segur que les audiències massives seguiran vinculades als grans esdeveniments en directe. Des de les informació fins a les competicions esportives. Els drets de retransmissió dels actes esportius ja es veu que cada vegada més es restringiran als grups privats. TVC no tindrà l’oportunitat d’una final a l’Eurocopa, almenys per ara.

Les cadenes que sàpiguen reinventar el directe, creant esdeveniments propis o compartint-los amb altres impulsors, potser tindran potser alguna oportunitat en la batalla dels públics més amplis.

Però tendeixo a creure més en els resultats d'altres projectes, com l'aposta per l’oferta multicanal, ara que la televisió digital per tothom ja arriba a més llars.

Multicanal i multiplataforma

La construcció d’un univers de canals diferenciats (en comptes de pensar en un primer canal que fos la cistella on s’hi posen tots els ous mentre als altres se’ls abandonés com a segones opcions) sembla una pista interessant.

Aquesta acció es complementa amb una acció multiplataforma molt decidida. Distribuir continguts per tot arreu podria ser un obectiu determinant de la CCMA. Perquè ens entenguem, no n’hi ha prou d’adaptar la tele o la ràdio a internet. A la CCMA hi ha talent i capacitat per crear continguts propis a la xarxa i s’han deixat anar missatges clars que fan pensar en una possible reorientació digital.

Entendre el canvi

Per tant, TVC sí que té futur. Està vinculat de manera molt estreta al futur del país i a l’evolució del conjunt de ciutadans que hi viuen.

A més, és ben natural que els seus màxims responsables vulguin que cada programa tingui més públic. Però tant els qui ara tenen aquesta responsabilitat com els que l’han tinguda abans han mantingut un discurs clar (potser no sempre igual de contundent però sí amb el mateix substrat): no és una lluita per l’audiència sinó l’esforç per ser rellevants, per tenir ressò, per fer una oferta plural, que atengui segments diversos i preferències mesclades. I ara mateix és l’empresa pública que pot liderar el canvi cap a la digitalització real.

He començat al·ludint a una veu que exigia un augment de l’audiència. Vull acabar afirmant que tots els que creiem en el projecte dels mitjans públics d'aquest país sabem que els objectius són més amplis i profunds i ens fa l'efecte que el repte és molt més estratègic i estimulant.

SI T'HA INTERESSAT:

Aquí s'ha parlat altres vegades de televisió.

Gary Hamel, una proposta per reinventar la gestió

Un dels llibres més citats les últimes setmanes als llocs que visito és The future of Management, de Gary Hamel. També va protagonitzar l’última convocatòria update que fa Infonomia. No hi vaig poder ser però sí que hi van anar altres persones de la CCMA. L’exemplar que he llegit me l’ha deixat Josep M. Ferrer Arpí.

No sóc cap expert en management ni això ha sigut essencial en la meva formació. Per tant hauré ser molt prudent en els meus comentaris. No en podré fer cap valoració que vagi gaire més enllà de les impressions personals. Però sí que podré compartir el que em sembla que he après amb un intent de resum i amb l’afirmació sincera que m’ha interessat molt.

La gestió viu dels seus clàssics

El llibre dedica les primeres pàgines l’anàlisi del management des d’una mirada històrica. El professor Hamel sosté amb arguments clars que la gestió de les organitzacions encara viu dels seus clàssics. Anys després, encara som on va començar un canvi molt important que va permetre grans progressos però que avui ja no aporta les solucions que fan falta. Hi diu: “So here we are: still working on Taylor-type puzzles and living in Weber-type organisations”.

Taylor endreça la força del treball en tasques i Weber magnifica la potència eficient de la burocràcia. Saber què s’ha de fer a cada moment, mantenir una jerarquia, comptar amb les competències tèniques o de formació per la selecció i seguir normes impersonals però clares i uniformes eren i encara són els mecanismes de control i gestió de les organitzacions. Hamel no es llança a una crítica ucrònica d’aquests esquemes. Al contrari, accepta que la seva visió s’ha transmès d’autor en autor i que ha permès una revolució de les organitzacions empresarials durant el segle passat. Però ja no és útil.

Abandonar les creences

Provocador, explica als managers que el llegeixin que han après a defensar aquest paradigma i a usar la tecnologia del management per conservar prerrogatives com a directius. Admetre aquesta realitat des d’una posició d’expert observador que parla amb els executius que s’aboquen al seu llibre em sembla una actitud honesta i sincera.

Per això insisteix que és necessari anar més enllà de les creences instal·lades, seguint l’explicació de la revolució científica que va exposar Thomas Khun. És veritat que s’ha abusat moltes vegades d’aquest postul·lat i tot sovint s’anomena paradigma a situacions conjunturals que no representen ben bé un marc de pensament.

Però també sembla cert que les referències al canvi que vivim ara mateix com l’antesala d’un canvi de paradigma són constants. Hamel no és l’únic a qui la velocitat amb què se succeeixen aquests canvis li fa pensar que potser sí que la situació nova serà diferent d’una forma radical perquè el canvi de creences també s’accelera i cada generació real actua com una generació de pensament (això no ha sigut sempre així, quan ens referim a una generació determinada pels paradigmes del passat sempre es tracta de períodes de temps immensos comparats amb la percepció que ara tenim del ritme de transformació). Si el que tenim al davant és l’oportunitat d’entendre el món d’una altra manera també valdrà per les organitzacions.

Innovació en gestió

Sigui com sigui, Hamel també està d’acord que aquests canvis són descomunals i que exigeixen molt més dels responsables de les organitzacions. Se’ls demana imaginació i creativitat, ja no es poden conformar a ser uns bons gestors. Per això proposa que la innovació posi el focus en el management i prova de demostrar-ne els avantatges.

La innovació en les operacions aviat es transmet a la competència, amb la innovació en el producte la competència acaba per tenir capacitat d’imitació, en la innovació estratègica l’avantatge és més gran però també és temporal i és tan sols en la innovació en el management on la singularitat es torna una innovació distintiva, perquè és més difícil de seguir. Entén que aquesta innovació implica un canvi en les creences.

El llibre no dóna un model sinó que proposa les pautes perquè en cada cas s’inventi una manera de fer i aquest detall em sembla prou revelador de l’interès que la seva lectura pot suscitar als directius i comandaments. Seguint allò del peix i la canya, Hamel posa a taula uns quants peixos però sobretot regala canya i molt de fil.

Un pla d’innovació en el management hauria d’incorporar aquestes variables com a mínim:

- Accelerar radicalment el ritme de renovació estratègica en una organització
- Fer de la innovació la feina diària de tothom
- Crear un entorn de treball que inspiri tothom a oferir el millor de si mateix

Algunes idees que es troben i retroben al llarg de les dues-centes cinquanta pàgines i que poden interessar els lectors d’aquest bloc són:

- Menys management i més llibertat
- Menys jerarquia i més comunitat
- Menys crides i més conviccions
- Menys caps i més lideratges
- Menys assignacions i més compromisos

Ja no és l’adaptació a l’escenari sinó la capacitat d’adaptació constant

L’empresa ja no assegura el seu futur a partir del creixement ni amb mesures d’èxit sinó que l’única estratègia de pervivència té a veure amb la capacitat de canvi i adaptació. Aquesta també és una idea prou estesa que a poc a poc es va adaptant. Ja no es tracta de reaccionar amb canvis davant d’una crisi sinó d’entendre que el canvi és permanent al món i per això també ho ha de ser a les organitzacions.

Hamel afirma que sempre hi ha hagut dinosaures que han fracassat en la seva reinvenció en el temps adequat i n’han pagat un preu. Cita els editors de diaris, les emissores de televisió, les companyies aèries o les discogràfiques com alguns dels negocis que potser se’n sortiran però que corren riscos si no saben adaptar-se als canvis.

Als capítols més reflexius (hi ha altres pàgines dedicades a observar exemples d’empreses que han innovat en gestió), proposa que ens inspirem en el nostre entorn, en l’experiència humana, i això atorga al llibre un valor singular i en línia amb els corrents humanistes que avaluen la manera com ens organitzem i produïm.

Aprendre de la vida

La història de la vida i la mateixa evolució humana ens ensenyen que l’experimentació venç a la planificació, que les mutacions que poden acabar triomfant han sorgit com un error i que la selecció natural té lleis internes.

Aprendre dels mercats

Li semblen la prova màxima de flexibilitat, perquè són gairebé sempre més dinàmics que les jerarquies. La seva confiança infinita li fa creure que n’hi ha prou de crear un mercat nou per obtebir l’arribada de corrents innovadors. En els mercats qui mana és el client (el ciutadà quan parlem des de la cosa pública) i entendre aquesta direcció és fonamental per arraconar l’arrogància de l’enfocament sobre el producte.

Aprendre de la democràcia

Se’n mostra un partidari radical. Sosté que és necessari afavorir l’activisme a les organitzacions i aposta per una redistribució de lideratges basada en el respecte rotund a la dissidència i l’obligació de rendir comptes de forma interna i externa.

Tothom que treballi en una gran organització imagina fins a quin punt les pàgines centrades en aquestes qüestions toquen assumptes d’interès.

Aprendre de la fe

La transcendència com a posició humana li permet reforçar la noció de significat i reivindicar la importància de la missió. La gent canvia per allò que els importa. Tenir raons per fer les coses, disposar també d’aquest marca de transcendència, és una peça clau del trencaclosques. El negoci se sosté en una causa.

Aprendre de les ciutats

La diversitat engendra creativitat. Tothom ho sap però no és gaire comú fer-ne una aplicació sincera quan es capta talent. Innovar en les maneres de captar talent també és una innovació imprescindible.

El lideratge no consisteix en l’exercici del poder sinó que es tracta d’incrementar la sensació de capacitat d’acció entre aquells que són a l’entorn.

Cal integrar més d’una perspectiva per trobar solucions globals.

Una gran organització és un conjunt de comunitats locals que s’haurien de poder autogovernar fins al màxim possible.

Els reptes del management

Més que donar receptes, suggereix actituds que permetrien reinventar la gestió, en funció de cada organització. A Cada empresa o projecte s’ha de trobar el millor ADN propi de la innovació. Però hi ha algunes idees comunes que traspuen des del principi fins al final.

Un bon directiu ha d’afavorir al màxim la democràcia de les idees i ha de garantir que això sigui profitós per tothom.

Ha de crear les maneres i els espais que duguin més enllà la imaginació humana.

El reajustament dels recursos ha de ser molt dinàmic, la predisposició al canvi ha de ser permanent.

Sumar intel·ligència amb el coneixement col·lectiu és una obligació.

Per tant, podríem dir que, apuntant cap a la gestió, Hamel reitera el que tants altres sostenen sobre l’essencial del canvi que ara vivim: es tracta d’estar preparats per aprendre i compartir, també des dels llocs de més alta responsabilitat.

Altres opinions i comentaris

Com que ja he dit que no sóc cap expert en la matèria (ni en sóc en cap altra, fet i fet), em sembla de justícia oferir altres aproximacions a aquest llibre i al mateix Gary Hamel.

Uns extractes (en anglès), la seva pàgina i una col·laboració blocaire.

Què en diu un directiu canadenc, l'opinió d'un emprenedor indonesi o la visió més combativa des del Paraguai.

Hi ha qui posa l’èmfasi en la humanització de la feina, d’altres situen el focus sobre els aspectes 2.0.

I una exposició clara de la trajectòria de Hamel i la seva influència en la literatura sobre estratègia.

Confio que amb aquest material sigui possible completar un judici molt immediat a la lectura.

ENLLAÇOS RELACIONATS

Nou indicador: estat de lectura en una empresa

La segona edat contemporània: l'oportunitat de la generació freda

Diria que va ser l’any 2004 quan un amic em va presentar Antoni Brey. Vaig llegir el seu llibre La generació freda i em va impressionar el retrat que feia d’un grup de persones i la visió que això li suscitava sobre el futur del país. En part, em feia sentir culpable. Es referia a aquells que havien cedit a la comoditat, nascuts en els anys de creixement per les classes mitjanes, i que renunciaven a l’impuls creador, al caràcter emprenedor. Es refugiaven a redòs de la cosa pública sense gosar córrer el risc dels veritables creadors o en la seguretat del negoci familiar heretat.

Amb l’Albert Closas, hem parlat de vegades sobre aquesta anàlisi i sobre la procedència dels últims emprenedors d'èxit. És un assumpte que voldria tractar amb més calma un dia o altre. Anoto si de cas una recomanació: l’article que Enric Gomà ha publicat al darrer número de Time Out.

Des d’aleshores, amb Toni Brey hem mantingut el contacte, que se sol dir. M’havia parlat d’un llibre on volia exposar la seva visió sobre els canvis però amb un abast global. Després vaig saber que renunciava a la publicació per convertir-lo en un projecte audiovisual. I aquest vespre he anat a la presentació del primer capítol de la sèrie per televisió La segona edat contemporània.

Ha comptat amb la participació de persones que tenen coses a dir com Gonçal Mayos, Alfons Cornella o Jaume Bertranpetit i amb el suport de professionals de la producció audiovisual joves i premiats.

Brey, sabadellenc del 1967, ha explicat, davant d’un centenar d’amics, que voldria acabar la sèrie, que avalua d’uns sis o set episodis. Encara no sap si ho podrà fer. Però se l’ha vist tant serè com entusiasta.

No sóc crític de televisió ni em sembla que n’hagi de fer cap judici professional. M’ha agradat. M’interessa molt el que explica. Segur que en el canals adequats trobaria persones que ho voldrien veure. Perquè la cua és llarga però també perquè parla del nostre temps.

Els canvis que vivim són tan rellevants com ho van ser l’escriptura i la impremta. És gairebé impossible fer prediccions. Però tenir consciència de la transformació revitalitza dues generacions de cop i les força a trobar-se i col·laborar perquè en aquest canvi, com en tots també prevaldran les idees.

Aquí solc prendre posicions a favor de la participació de les persones. Voldria saber si els pròxims capítols reduiran un punt de partida un xic escèptic per fer una aposta més clara en aquest sentit. Però vagi com vagi el projecte, m’ha semblat que explicar-ho podia ser d’interès. Si conec una mica l’Antoni, això s’acabarà i ho podrem veure. Diria que ha parlat d’un any. A on ens convocarà la primavera del 2009?

A Caixaforum hi ha encara a la sala 3 la combinació de fotografies i pel·lícules amb Chaplin de protagonista absolut. He aprofitat l’espera per fer-hi una ullada. Hi tornaré.

La xarxa és d'aquest món

A la conferència LeWeb3 també hi van ser presents visions més crítiques amb la realitat de la xarxa. Miro de fer-ne aquí una síntesi.

Els pioners i el paradís

En part, la qüestió principal té a veure amb l’enfocament. La tecnologia ens posa a l’abast unes eines noves que permeten una altra manera de comunicar-nos i, per tant, afavoreixen un canvi cultural molt potent. Aquells que ja fa anys que les fan anar, van tendir a creure, com és natural, que el terreny que trepitjaven era un desert conquerit i això els provocava la sensació de trobar-se en un altre lloc. És un sentiment propi dels pioners. El problema és que van arribar a creure que el seu món era un altre món. Per això parlaven de la blocosfera com d’un món a part, com si diguéssim que la gent que llegeix novel·la és un món a part o la gent que fa servir el telèfon de dotze a una. Els primers conductors també van creure que formaven part d’una casta. Els embussos que ara tenim deixen clar que el cotxe no era un altre territori sinó una utilitat.

Amb això vull dir que l’enfocament una mica sectari dels pioners a vegades els ha fet creure que la xarxa és el seu món i han pretès que el seu món fos millor (aquí cadascú ho ha pintat amb els seus matisos, però millor ha sigut gairebé sempre una barreja d’una actitud àcrata i d’un pensament neoliberal, com correspon a l’inici de la xarxa i en general als iniciadors d’un corrent de canvi poderós).

Els professionals o els aficionats

Andrew Keen, que ha escrit un llibre polèmic, es va esforçar per mostrar un to antipàtic mentre defensava les seves posicions crítiques, com ens va subratllar Genís Roca. Al seu davant, Emily Bell, de The Guardian, va sostenir arguments a favor de la xarxa.

La síntesi és que Keen defensa la necessitat de professionals contra la cultura de l'amateur i posa l’accent en la frivolitat que hi ha a internet (obviant la frivolitat que hi ha a la tv o als mitjans escrits i en general al món) mentre que Bell, que s’encarrega d’aprovar continguts des d’una actuació professional, admetia amb una modèstia molt noble que els periodistes han d’aprendre dels usuaris perquè ara el públic té una altra manera d’informar-se.

Keen insistia que calen més gatekeepers com ella i ella refusava aquest rol i es proclama seguidora del ciutadà.

L'excés de bullshit

Doc Searls ens va advertir sobre l’abús d’un llenguatge propi, però el ridícul del buzz no prové de la xarxa. A màrqueting i a comercial fa anys i panys que saben quin pa s’hi dóna en això de vendre fum.

En tot cas, la prevenció de Searls contra l’excés de bullshit, com ho va dir ell, refermava aquesta sensació que després de tot estem a les mans dels anunciants. Em va agradar la seva pregunta radical: per què Google distingeix entre una cerca de blocs i una cerca general? És que els blocs són un món a part? Tornem a ser al principi d’aquest post. Els pioners encara creuen que ser blocaire és alguna cosa. A mi em sembla que no és alguna cosa sinó moltes coses. No hi ha una comunitat de blocaires. Hi ha milions de persones que publiquen blocs i cadascú ho fa per raons diferents, amb finalitats diferents i amb objectius de comunicació diferents. Searls defensava a la conferència la posició de VRM.

M’agrada més quan Belly sostenia que la xarxa és una eina inclusiva. Tot el contrari de l’esperit sectari.

Perseguiu el mal!

Ara, l’atac més dur (perquè el de Searls era obvi i el de Keen interessat i forçadament polèmic) va provenir de Jason Calcanis.

En resum, ens va dir:

- Molta gent pretén que no veu l’abús i la pol·lució que hi ha a la xarxa. Creuen que per fer diners s’hi val tot i si això implica tancar els ulls s’accepta i ja està.

- Som els mateixos usuaris els que podem destruir la xarxa de la mateixa manera que es va fer malbé usenet.

- Com que hi ha la oportunitat tecnològica de creae spam, es crea i com que l’spam sindicat i els abusos comercials proporcionen ingressos, sembla legítim.

- El que recomana és rotund: reduir els anonimats i castigar els mals comportaments.

Posava d’exemple que mentre facebook accepta anonimats i, per tant, personatges falsos, likedIn és una xarxa de reputació perquè sols s’hi poden apuntar noms reals de persones reals. Altres casos serien l’oposició entre la wikipèdia amb posibles errors pendents de correcció voluntària o una veropedia produïda per experts. De fet, Calcanis no deixava de presentar arguments a favor de la seva empresa, Mahalo, on responen les cerques sense motors i amb participació de persones expertes.

Es pot discutir però sembla raonable que en nom de la llibertat a la xarxa s'hi perseguiran els mateixos delictes que fora de la xarxa. O és que els conductors de cotxe poden fer el que vulguin perquè els agrada conduir? O és que es popden fer negocis de qualsevol mena sense atenir-se a les normes que amb més o menys encert regulen el mercat? O és que com que fer diners és legítim estafar no és un delicte ni robar està castigat?

Un sol món

En deinitiva, es tracta d'entendre, com va dir Joi Ito, que no hi ha un món real i un altre món anomenat xarxa on habiten uns pioners amb aire sectari. La xarxa és part del món real. Per això és tan important.

Com ja s'havia dit en la primera sessió de totes. Aquí n'hi ha un bon resum, amb un punt d'ironia.

El món tal com és

A Leweb3 també hi va haver temps per fer una mirada més enllà de la xarxa i provar d’entendre millor què és el que passa al món on vivim. Per això es va escoltar amb atenció Tom Raftery quan va exposar el seu model de gestió de l’energia per reduir els efectes contaminants de la seva obtenció.

Però el més destacat sota aquest epígraf relatiu al món tal com és va ser, almenys pels que no l’havíem vist mai, la presentació de Hans Rosling. Aquest expert suec en gestió sanitària i altres assumptes va impressionar l’audiència amb una manera diferent de tractar les dades estadístiques.

En contra de les simplificacions, Rosling demostrava l’existència de molts matisos i deixava clar que nosaltres, els humans, necessitem el món molt més del que ell ens necessita. Una declaració que Raftery hauria subscrit.

La millor manera d’entendre el que diu Rosling no és llegint un resum de ningú. Per això incrusto el vídeo de la ponència que va fer ara fa un any i mig en una convocatòria de les TED-Talks, que esmentava al post anterior, i el de l'estiu d'aquest mateix any.

El vídeo demana vint minuts d’atenció però a aquells que no l’hagin vist mai els suggereixo de buscar aquests vint minuts. Val molt la pena.

Només hi afegiré, per ajudar a comprendre la posició, que Rosling va acabar la seva intervenció amb una comparació significativa. Va dir que ell sols coneixia dues menes de vins. Els blancs i els negres. Però que hi ha persones que saben distingir entre moltes més menes de vins. Són capaços de dominar els matisos de tal manera que poden individualitzar i entendre desenes o centenars de menes de vins. També hi ha persones que sols veuen dos móns. El món occidental i la resta, anomenada de forma genèrica “el tercer món” o “l’altre món”. Ho va rematar així: “En aquest món no necessitem tanta gent que distingeixi entre tants vins i ens fa falta molta més gent que sigui capaç de veure molt més que dos móns”.

Vídeo 2007



Vídeo 2006

La tv que hi ha, les tv que hi haurà

A Leweb3 també s’ha parlat de televisió. Miro de fer un resum de què s’ha dit, amb uns quants comentaris més personals.

La tv massiva sobreviu

- La televisió produïda amb criteris de qualitat i costos elevats, per atraure masses, es mantindrà com a forma de lleure per força temps. Hi ha molt de públic passiu i els seus estàndards no tenen competència ara mateix.

- L’èxit d’aquesta modalitat serà la televisió per IP. Aquí voldria afegir-hi:

. Ara com ara aquesta és una modalitat de pagament i això es contradiu amb els hàbits llatins de consum massiu. La seva gratuïtat proporciona a la TDT una finestra de vida més àmplia que no sembla.

. Les xarxes espanyoles són encara inadequades.

- El primetime de la televisió massiva coincideixen i això fa pensar a Nir Ofir que a poc a poc un es menjarà l’altre. Sobre aquest punt, em fa l’efecte que tard o d’hora els primetimes se sumaran i combinaran. És que no mirem la tele amb un llibre a la falda o el diari a la mà? Que no conversem mentre mirem les notícies? Mirar la tele i consumir missatgeria instàntania, gestionar el correu, xatejar, participar en xarxes socials, comentar què vus i fer-ne recomanacions, en fi, tota aquesta activitat formarà part de “mirar la tele”. I ho farem amb una sola pantalla. No sóc capaç d’anticipar quan passarà però em sembla la confluència més raonable.

La tv de la gent

- Al marge o al costat o en paral·lel a la televisió produïda per professionals creixerà, i a un ritme molt veloç, una altra modalitat de televisió. Els continguts elaborats per ciutadans que els volen compartir són l’essència d’aquesta altra tv. Són els canals de youtube però també els de tants altres espais per compartir vídeos. Tindrem milions de canals personals. Robert Scoble ha repetit que els seus vídeos són llargs i pesats pel públic generalista però que són adequats pel públic que ell pretén tenir. La majoria, diu ell que s’hi guanya la vida, no ho fa per diners. Mentre la tv massiva es concentra en realities i telenovel·les, els mateixos usuaris elaboren una gamma molt més àmplia de continguts encara que amb una qualitat menor. En aquests nous canals és possible controlar les imatges (com en asterpix), participar en una conversa sobre l que veus (seesmic) o emetre en directe des d’un mòbil (kyte). Aquesta nova televisió de la gent no substituirà la televisió de les empreses de broadcast però s’hi afegirà i el seu pes tendirà a créixer.

Entre les mencions a la tv que s’han fet a la trobada parisenca destaca la presència de Janus Friis un dels creadors de Skype i ara de Joost. Va insistir en la seva vocació d’emetre productes autoritzats i va demostrar una actitud molt interessant amb Joost: no vol competir amb el que ja hi ha a la xarxa sinó crear un espai nou on creu que hi ha recorregut. Per dir-ho segons Chan Kim i Renée Mauborgne, prefereix un oceà blau on tot està per inventar que competir en un oceà vermell (poblat de productes similars) on l’única arma està vinculada al preu i per tant a la rebaixa de costos.

Alguna cosa per explicar

També ha tingut interès escoltar June Cohen, de TedTalks, defensant la idea que l’important és tenir coses per explicar (storytelling), un pensament que havia expressat Francesc Escribano en aquest bloc.

Cohen creu que no ens hem de concentrar en la tecnologia sinó en el comportament de les persones i assegura que la majoria dels blocaires i altres generadors de continguts de la xarxa no pretenen competir amb els media sinó, simplement, ser-hi. L’únic que passa és que ser-hi, avui, ja implica generar continguts i ja hi ha una generació que quan pensa en continguts no es limita als escrits i també actua amb els audiovisuals.

Sobre els TEDTalks cal dir, si de cas, que quan van decidir traslladar aquestes presentacions i conferències a la xarxa, a la vista de tothom, no sols no van matar la idea de la trobada presencial sinó que a més han arribat a un altre públic que no haurien assolit mai.

Si hi ha d’haver canals diversos per públics diversos, els directius d’empreses dedicades a la fabricació de continguts no s’haurien de perdre un canal televisiu com aquest perquè hi ha expressions molt interessants sobre l’esdevenidor. No podran tenir mai un prime time capaç de competir amb el safareig i la telenovel·la, però són un canal preferent per un col·lectiu professional nombrós que s’hauria d’interessar pels canvis que tenen lloc en el nostre entorn.