Bon dia a Storify

Storify és una eina en aparença molt útil perquè permet agregar a una història linial continguts digitalitzats que provenen de les xarxes i del conjunt de continguts disponibles a internet.

Com és natural, de seguida ha cridat l’atenció dels que observen la comunicació i el periodisme. Hi ha periodistes que l’han fet servir per crear peces informatives i hi ha mitjans que ja hi tenen un canal més de relació amb els seus lectors.

Notícies

A Catalunya també s’ha comentat la seva aparició oberta (després d’un temps en què l’accés era restringit). I s’ha fet encara més: s’ha dut a terme un assaig, incrustant, potser per primer cop, una peça creada amb Storify en un mitjà informatiu digital del país.

Narracions

Però les possibilitats que Storify proposa van més enllà de la peça informativa. Per això es presenta aquest nou experiment, creat amb la voluntat d’assajar les possibilitats narratives de l’eina però també per fer evident el grau de transparència de la xarxa.

Com a les redaccions dels aprenents, s’ha triat un assumpte menor i simple, perquè quan s’aprèn a anar amb bicicleta prefereixes un terreny pla. Però tot és començar.

El mapa és el tresor

Mentre un grup d’activistes es proposa anotar en un “mapa lliure” el grau d’accessibilitat que permeten les instal·lacions del metro de Barcelona, diversos emprenedors presenten iniciatives ciutadanes relacionades amb la millora de la vida urbana.

La xarxa s’omple de propostes que incorporen un mapa. Una bona mostra d'aquest recurs és la informació concisa sobre les barraques de pedra seca que cataloga l’Observatori del Paisatge, en un web formidable que demostra que no hi ha cap assumpte que no pugui millorar la seva comprensió amb l’ajuda d’un mapa.

Retallades geolocalitzades

Des de fa poques setmanes, el grup polític Iniciativa Verds fa servir un “mapa de les retallades”, que vol exposar de forma clara les conseqüències de les decisions del govern de Catalunya sobre la disminució dels pressupostos en els serveis públics.

L’intent mereix un reconeixement perquè vol adoptar els avantatges que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ofereixen, però hi ha uns quants defectes que l’invaliden més del compte.

Al mapa s’hi posicionen els efectes d’aquestes retallades però no hi ha enllaços a documents que provin l’afirmació. A més, no se sap qui filtra la informació col·lectiva ni amb quin criteri, de manera que el rigor queda molt disminuït. A sobre, la classificació no respon als departaments del govern ni tampoc a cap altra taxonomia coneguda o aceptada i això provoca la sensació que s’ha actuat amb més animositat que sensatesa.

Finalment, hi ha un detall del disseny que és intrigant. Per alguna raó que no se sap, els assumptes ecològics mereixen el color taronja en comptes del verd i la resta d’assignacions cromàtiques no respon tampoc a un codi comú.

És una llàstima, perquè l’assaig s’aproxima a la idea que la informació sobre un mapa funciona millor i també a la convicció que “entre moltes persones” s’obtenen més dades que amb poques persones, però no és prou reeixit.

En tot cas, confirma la tendència a atorgar als mapes un paper cada vegada més important.

Càmeres i privacitat

Ovi, el programa de Nokia, ja ha creat el seu “mapa del món”, i n’ofereix una visualització atractiva en tres dimensions aparents. Se suposa que és l’aportació que se situa al costat de StreetSide de Bing i StreetView de Google, els dos que, de moment, permeten accedir a una modalitat de visió fotogràfica real (aquest cercador porta de manera ràpida a una posició).

El debat sobre la privacitat que la versió de Google ha acarat a uns quants països europeus podria fer creure que aquests mapes no tenen futur però sembla que encara és massa aviat per fer prediccions. I si d’aquí a un parell de dècades els mapes del món no ensenyen només una imatge estàtica del passat més o menys recent sinó que mostren els llocs a temps real?

Ara pot semblar tan impossible com poc decent, però el món ja és ple de càmeres que se sobreposen als mapes que s’ofereixen mitjançant internet.

Aquests dies s’ha reobert el debat sobre l’ús de càmeres a les comissaries. És absurd creure que aquests aparells són la prova d’una sospita estesa sobre l’actuació de la policia, aquest argument és una fal·làcia quasi ridícula.

Les càmeres aporten una garantia més als ciutadans sobre el capteniment d’uns servidors públics molt especials, perquè la resta de la societat els ha atorgat armes i l’ús de la força, de manera que sembla raonable disposar d’un sistema que asseguri que si hi ha mals comportaments no quedaran encoberts i que tindran una reprovació.

Després de tot, als carrers hi ha moltes més càmeres que a les comissaries i els ciutadans no es queixen que se’ls tracti de sospitosos.

Transparència

Qui sap si la nova conversa serà sobre el coneixement que s’ofereix d’aquests ulls i no sobre la seva existència. El control del trànsit, la seguretat al carrer i l’entreteniment s’han convertit en una justificació força acceptada per a la instal·lació d’aquests aparells.

Potser la qüestió no és si les càmeres fereixen la intimitat sinó conèixer de debò quantes n’hi ha, a on són, qui accedeix als vídeos... Perquè les imatges hi són. I les que no pertanyen als cossos de seguretat sí que solen estar exposades al control de tothom. Almenys això és el que, sota la forma d'una proposta d'entreteniment resol en part un lloc com Geocam.

La intimitat en un arxiu ocult

De la mateixa manera que s’ha sabut fa poc que els models més recents d’Apple desen en un arxiu totes les posicions des d’on s’ha establert una connexió. Hi ha hagut una denúncia i s’ha sabut que altres aparells amb Android o el Windows 7 actuen d’una manera semblant. Però els autors de la descoberta no han presentat la denúncia, sinó que han posat a l’abast de tothom una aplicació que genera un mapa amb les dades d’aquest historial de connexions.

Tal vegada perquè no han vist raons per a la protesta i sí que n’han vist per millorar l’accés a aquesta informació. Per comptes d’alçar un manifest sobre el dret a la privacitat han creat un mapa que expliqui les dades.

Potser sigui un senyal del nou lema, que caldria anotar per si de cas: el mapa és el tresor.

Milloren les ciutats amb l'ús de les noves tecnologies

Les ciutats fan servir les xarxes ciutadanes i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per millorar.

De moment, es tracta de petits gestos que emprenen grups minoritaris, és veritat, però el símptoma es percep i sembla raonable creure que indiqui alguna tendència.

Mapa de la mobilitat

El cap de setmana passat, una desena de persones es van trobar per començar un “mapa de la mobilitat” al metro de Barcelona. Ja han deixat clar que no els anima una voluntat d’enfrontament amb Transports Metropolitans.

El que pretenen, com explica a aquest mitjà un dels seus impulsors, Chris Pinchen, és demostrar les possibilitats d’aquestes eines.

El grup es va trobar dissabte a la font de Canaletes i van recórrer diverses estacions de metro per comprovar que les persones amb cadira de rodes però també amb cotxes infantils o maletes poden utilitzar el transport públic sense dificultats. Les primeres conclusions evidencien que hi ha molt de camp per córrer.

Els accessos són força adequats, però quan es tracta de canviar de línia la cosa es complica. De vegades, fins i tot cal sortir al carrer i tornar a entrar, com passa amb els acudits d’informàtics.

Més enllà d’aquest descobriment, és d’interès el procediment. Pinchen assegura que es tractava d’assajar una metodologia. Van fer servir una aplicació per a iPhone, anomenada WheelMap i van anotar les seves aportacions sobre mapes lliures d’OpenStreet Map (els seus impulsors es van reunir l’any passat a Catalunya).

La idea és que qualsevol persona amb aquest dos recursos pot contribuir a millorar aquest “mapa de la mobilitat”. I, sobretot, és una demostració que es poden fer altres mapes, sempre a partir de l’experiència ciutadana, sense intervenció dels poders públics i amb la vocació de fer més fàcil la vida a la ciutat.

És veritat. Eren tan sols una desena de persones, però van saber cridar l’atenció dels mitjans locals i s’ho prenen com l’inici d’un recorregut que ha d’anar molt més enllà. Les ciutats són de les persones, sense que aquesta afirmació sigui un eslogan. Hauria de ser una realitat i dependrà de la capacitat d’organització que tot això sigui possible.

Pinchen espera que el web que han obert tingui aviat rèpliques locals i que el seu ús s’estengui. Potser no és el que succeirà ara mateix, però han deixat una primera petjada al sòl erm de les dades públiques.

Taller de dades obertes

Amb una intenció semblant, el badaloní Vinaixa va aplegar unes quantes persones, el mateix dissabte, en un local de la seva ciutat. Hi van fer un taller breu sobre dades obertes, amb la presència dels creadors de Rodalia.info i altres productes semblants.

Encara es troben en una etapa d’experimentació però tenen clar que, un cop l’ajuntament ha fet el pas d’obrir les dades, ara és l’hora de crear aplicacions que donin servei a la ciutadania. Són a l’inici d’una aventura que no es pot saber encara com acabarà, però l’intent sembla seriós i caldrà seguir els pròxims passos.

Memòria col·lectiva

El tercer exemple és WikiLleida, un projecte diferent perquè no vol oferir explicacions d’aquesta ciutat de secà a partir dels organismes oficials sinó que, en un exercici d’humilitat, demana als ciutadans que siguin ells els autors dels articles.

No fan la competència a la Viquipèdia ni a cap altre espai d’informació, aspiren a recollir la memòria col·lectiva a partir dels records que cada individu pugui expressar. Fa pensar en un intent valuós d’un museu gal·lès i també en la tradició acadèmica d’arxiu i documentació de la tradició oral. En aquest cas, la gent aporta històries de vida, fotografies, records...

Són exemples ben diferents però coincideixen en tres aspectes:

- es basen en la capacitat de les persones com actors lliures i participatius
- empren les noves tecnologies
- i aposten per modificar la percepció i la realitat de l’espai urbà.

Els mitjans de comunicació farien bé d’estar més atents a aquests indicis, sobretot els mitjans que aquests mateixos ciutadans paguen amb els seus impostos.

Referència

La llista següent recull uns quants dels articles publicats sobre qüestions semblants al 3cat24.

Les ciutats europees aprenen a obrir les dades públiques per generar nous serveis

Idescat acorda amb Google la publicació de dades dels municipis catalans

Badalona impulsa l'obertura de dades i Lleida se suma a la tendència

Desenvolupadors de Barcelona estenen les seves aplicacions per als viatgers d'autobús

Diverses aplicacions ja aprofiten les dades obertes del govern i els ajuntaments

Barcelona estrena el seu portal de dades obertes i permet la creació de serveis per part de tercers

Barcelona amplia la cobertura de Wi-Fi lliure per accedir a internet

La revolta d'Egipte arriba al Mobile Congress de Barcelona

Wael Metwally consta a la seva targeta com a vicepresident de Telecomax, un grup de serveis de telefonia amb branques a Tunísia i Algèria, presència a força països africans i seu al Caire. Es declara d'origen egipci i italià. Duu un vestit i corbata però compta amb un complement peculiar per al seu aspecte d’home de negocis: al front hi llueix un embenat que cal suposar que cobreix un trau.

Si tot plegat és veritat, aquest executiu egipci va rebre un cop de pedra mentre es manifestava amb centenars de milers d’altres persones a la plaça Tahrir. Ara, Metwally fuma davant les escales automàtiques que porten fins al pavelló 2 de la Fira de Montjuïc on se celebra el World Mobile Congress. Un col·laborador seu sosté una bandera i ensenya un rètol per demanar als visitants que s’acostin fins al seu stand.

És al segon pis. L’han batejat amb una expressió que, tot i estar prevista d’antuvi, resulta significativa: “Egypt on”. I tant que ha estat “on” el país del Nil. I el món ho ha seguit amb tanta admiració com sorpresa.

Primera visita a Barcelona

És la primera vegada que Egipte es presenta al Mobile Congress i és evident que quan es va preveure no es podia sospitar què passaria. Ara, de cop i volta, aquest lloc és un espai ple d’entusiasme on els responsables accepten la conversa amb tanta desinhibició com personalitat.

Rob Foyle és un directiu de Hill & Knowlton. Assessoren el govern egipci en aquesta operació de presència al congrés. Des de Londres, han seguit el curs de la revolta sense ficar-hi el nas i és des d’aquesta perspectiva que Foyle assegura que Egipte té molt per oferir al sector de la tecnologia. Aposta amb claredat per les opcions d'obrir “call centres”, competint amb Bangalore (Índia) o Córdoba (Argentina).

“Hi ha molts joves preparats, aquest país té una generació formidable amb moltes ganes i amb idees pel futur”. Sembla la declaració diplomàtica d'un observador interessat però la mateixa sentència la pronuncien les veus autòctones.

Entusiasme patriota

Hesham Galal i Diaa Abdel Hady es deixen fotografiar amb satisfacció davant l’ensenya que han penjat del monitor on exposen els beneficis de la seva empresa, Giza Systems. Han conviscut amb una situació peculiar durant els últims mesos.

Aquest espai l’ha coordinat el ministeri d’Indústria i mentre la gent s’aplegava als carrers per fer caure Mubarak, les empreses negociaven per mantenir la previsió. I ho feien mentre els seus directius simpatitzaven amb els crits dels manifestants. Si més no, és el que ara proclamen obertament.

Estan orgullosos de ser a Barcelona. Admeten que hi ha hagut algun problema logístic de darrera hora però quan se’ls va demanar confirmació no en van dubtar. Egipte volia mostrar-se al món en un congrés mundial després que tothom l’ha vist alçar-se contra el seu president.

Tenen clar que la transició és lenta i confien en les promeses dels que ara s’ocupen de l’Executiu. I repeteixen que en realitat només van estar cinc dies laborables aturats, la resta de la revolta ha consistit en una jornada doble, els que treballaven de matí protestaven a la tarda i els que treballaven a la tarda protestaven de matí. Potser ho exageren però les imatges dels ciutadans escombrant la plaça Tahrir i els carrers adjacents són una lliçó que el món pot entendre.

La foto de Mubarak

El mateix impuls els ha dut fins aquí i la seva tossuderia confirma que, fins a un cert punt, es tractava d’obtenir una imatge: la retirada de la foto del president de les institucions principals. De la resta potser sembli que se n’ocupa l’exèrcit, però al darrere hi ha empreses i joves emprenedors que empenyen.

La mitjana d’edat dels vuitanta milions d’egipcis se situa al voltant dels vint-i-quatre anys. Hi ha prop de seixanta milions d’usuaris de mòbil, uns vint milions de persones amb ús d’internet, més de cinc milions de persones enregistrades al Facebook.

A la conversa s’hi afegeix el director general de Giza, Ahmed Kamal. Tots tres confirmen que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han tingut un paper essencial en aquesta protesta. Sense pudor, s’hi refereixen amb l’etiqueta “e-revolució”. Estan convençuts que sense aquest recurs basat en internet les protestes no haurien tingut l’aire massiu dels darrers dies, tot i que la intensitat d'aquesta eficàcia encara es discuteix.

I confien que segueixi sent així. Coincideixen amb Metwally a destacar una campanya empresa fa poc perquè els ciutadans egipcis incrementin el seu consum en unes dates determinades. Volen reactivar l’economia i apel·len a un patriotisme de reconstrucció amb eines com el Facebook i el Twitter.

Els models i les tecnologies

Ara bé, aquesta reconstrucció no hi ha cap raó perquè s’hagi de produir segons els cànons occidentals. No els agrada la menció de l’Iran i insisteixen que és possible combinar la democràcia amb un tret religiós potent. Si el futur d’Egipte només l’haguessin de decidir aquests directius i venedors emocionats pel que han viscut, Turquia i Malàisia són els models en què pensen.

“Hi ha els ingredients necessaris perquè la tecnologia tingui un paper en la democratització d’Egipte”. Qui s’expressa amb aquesta claredat és Iàsser ElKadi, màxim responsable d’Itida, l’agència per a la indústria tecnolgògica del ministeri d’Indústria. Del ministeri actual i del precedent.

El retrat que s’ha despenjat és el de Mubarak. Com si la resta del país no tingués temps de més canvis de foto fins que ho hagin pogut planificar. La previsió d’aquest alt càrrec oficial és que les xarxes socials continuaran tenint un paper cabdal en els propers mesos.

No pot deixar d’acabar la seva declaració amb una reiteració solemne de “retorn a la normalitat”. Aquest és el missatge que repeteixen tots els interlocutors. El país funciona, anuncien.

Com si no hagués quedat clar amb l’escombrada popular a la plaça Tahrir. A Barcelona, Egipte ha vingut a dir que ja està "on".

La feina i la bandera

Qui escriu articles des de la mirada europea intenta esbrinar quina forma tindrà aquesta nova democràcia però els representants d'Egipte al Mobile Congress de Barcelona prefereixen explicar que no han deixat de treballar i repetir que pensen seguir-ho fent.

S'han emocionat amb aquesta revolta, se'n senten orgullosos, o intenten que així es cregui, però ara mateix se'ls ha girat feina i semblen molt disposats a posar-s'hi.

Per això Wael Metwally apaga la cigarreta, s'ajusta la corbata i amb un somriure un punt entusiasta s'acosta les escales automàtiques. No sabrem mai de quin costat venia la pedra ni què diantre hi hauria de fer un vicepresident d'empresa en una batalla a cops de roc. Potser hi ha un trau dessota l'embenat però ara mateix només somriu i agafa ben fort la bandera. Egipte "on" és el lema. Ja ho era amb Mubarak i ho torna a ser després de la seva defenestració. Vet aquí la transició encarnada a Barcelona.

Tot el que no sé de Wikileaks... (però ho aprenc seguint enllaços)

Si hagués de triar una sola informació com la més important de l’any 2010, suposo que coincidiria amb moltes altres persones a l’hora d’assenyalar la superfiltració que ha fet el mitjà Wikileaks.

Valor

Al principi, va haver-hi uns quants articulistes que van intentar desmerèixer els continguts que sortien a la llum, ajudats per l'humor. Josep Cuní es va apuntar a aquest corrent des del mitjà on treballo i va tenir la rèplica d’Antoni Bassas en diversos apunts del seu blog professional.

Però la resposta més contundent a aquesta tesi és l’article publicat a "El País" per Javier Moreno.

És un text que potser escombra cap a casa, perquè defensa la feina del diari que dirigeix, però que destaca la rellevància dels materials desvelats i que fa entendre com a conclusió el fracàs d’uns polítics que han practicat i practiquen l’engany sistemàtic.

Altres que negaven el valor de la informació han esmenat la seva posició inicial. Ja no es dubta gaire del valor d'aquests continguts. Si de cas es discuteix la decisió de fer-los públics.

Un altre món

Entre les valoracions allunyades del periodisme, cal parar atenció a l’article que va escriure Manuel Castells. Uns dies més tard va dir en veu alta allò que ja havia escrit.

A parer seu, Wikileaks representa allò que havia suggerit sobre la capacitat de les xarxes de persones davant dels poders estatals al seu llibre Poder y comunicación.

La seva tesi és que ens trobem davant d’un món que només internet fa possible. Si la digitalització facilia l’emmagatzemament i la distribució, les xarxes posen en contacte persones amb interessos comuns tot i les distàncies del desconeixement.

Altres veus creuen que no es tracta d’una innovació tecnològica sinó jurídica i en part discutible.

M’han interessat també aquestes valoracions: deu asseveracions arriscades, un apunt crític des d'una posició radical o una opinió sintetitzada en cinc missatges de Twitter.

Una interpretació dels objectius de Wikileaks ens fa comprendre que no pretén modificar l'actuació dels Estats (el vídeo sobre l'atac amb helicòpter a un vehicle on hi ha civils i premsa no farà que l'exèrcit deixi de córrer aquests riscos) sinó convertir la filtració en una part del sistema, fins al punt que aquestes accions quedin afectades per la paranoia de la conspiració. Un text d'interès (en versió original) per intuir una filosofia darrere del procediment.

N'hi ha moltes més però si n'he de triar una em quedo amb la mirada intel·ligent de Castells per la profunditat del seu tall analític.

Ciberprotestes

La prova que Castells no va tan desencaminat és que quan el lloc web va ser amenaçat pels operadors, seguint instruccions del govern nord-americà, al cap de poc ja tenia més d’un miler de “miralls”, també a Catalunya, i es recollien firmes arreu del planeta mentre un grup anònim iniciava una campanya amb les eines de “ciberprotesta” i un portaveu es deixava entrevistar per la BBC.

Un editorial del britànic "The Guardian" aclareix fins a quin punts els atacs contra determinats webs són l’equivalent d'una protesta civil. Imagino que com ara negar-se a pujar a l’autobús perquè discrimina racialment.

S'han promogut debats electrònics i els grups de suport s'han organitzat amb certa eficàcia. Hi ha manifestacions a uns quants països.

En general, el ciberactivisme es pot sentir reforçat. A més d'Assange hi ha altres "guerrillers de la transparència" (al 3cat24 vaig poder esmentar el cas de Marko Rakar). El polèmic Moore s'ha apuntat a la "causa Wikileaks". N'hi cabran d'altres.

La qüestió és com serà la reacció la pròxima vegada. Ja hi ha lleis contra aquestes accions de protesta i tot fa pensar que la “tolerància” dels principis d’internet anirà minvant.

A banda que hem de distingir entre les accions dutes a terme per grups de persones i les accions dirigides que pretenen ser llançades des d'una base natural i no organitzada.

Wikileaks és símtoma d’un món nou però els operadors rumien de quina manera poden discriminar les connexions en funció dels continguts i molts Estats imposen restriccions, de vegades amb la intenció de defensar continguts amb drets d’autors i molts altres cops amb la voluntat d’impedir l’expressió d’opinions lliures. Aquests són els dos perills reals que haurà d’acarar internet.

I gràcies a Wikileaks sabem que no serà una discussió del tot transparent ni sotmesa al debat democràtic.

Desinformació i safareig

El gran problema d’aquestes informacions és el mateix que Julian Asange preveia i que va motivar el repartiment del material entre periodistes de mitjans amb prestigi reconegut: l’allau de notícies es pot convertir en una causa de desinformació.

A més, per si no n’hi hagués prou, durant uns quants dies els mitjans van seguir una qüestió lateral amb tuf de safareig. La vida privada d’Assange i de més persones quedava a la vista de tothom. Com si de cop i volta la qüestió fos acusar aquest personatge "culpable d'espiar" i es posés a segon terme els resultats d'aquest pretès espionatge.

Ens trobem davant d'un heroi desmuntat, un malvat exhibit, una estrella mediàtica que ja escriu les seves memòries a canvi d'una quantitat de diners molt important. Pretén fer-se fort per pagar una bona defensa. Després de tot, la seva vida és narrada per altres. La seva rebel·lió és interpretada pels mitjans.

Assange va lamentar que es donés a conèixer un document sobre les seves relacions sexuals però, per sort, d’aquesta manera es va aclarir que no se’l persegueix per un delicte que anomenaríem violació, tot i que amb aquesta paraula es va intentar perjudicar la seva acció informativa. Fins i tot la seva mare ha fet declaracions públiques.

I se l'ha amenaçat. La dreta nord-americana clama per la seva extradició i pretén una condemna severa. Altres demanen en públic que se l'assassini. No és una qüestió menor, es debat obertament a la xarxa sobre matar algú. I hi ha mitjans que ho escriuen. Sense tenir gaire en consideració les conseqüències legals.

La vinculació no provada amb una "gola profunda" tan jove com ingènua serviria de pretext per l'acusació de revelació de secrets d'Estat. El soldat Bradley Manning té unes condicions dures d'empresonament i hi ha qui defensa la seva actitud amb el lema que desvelar un secret d'un crim de guerra no és cap delicte. Demanen donatius i ho fan a través d'internet, és clar.

No és el primer cop ni serà el darrer que una maquinària quasi perfecta es dedica a destruir la imatge d'una persona com a procediment per atacar les seves accions. De debò és l'home més perillós del món? La discussió s'ha estès arreu. Un burleta Assange contra el Pentàgon... o un combatent a favor de la veritat?

Es presentava ell mateix com un lluitador contra la censura en un debat amb un columnista que tenia lloc en un centre universitari, abans que fos algú perseguit per la Interpol.

La suposada controvèrisa ha distret alguns mitjans.

La curiositat també ha dut el periodisme cap al lloc físic on hi ha hagut els servidors que allotgen tota aquesta informació digitalitzada i ha dut aquest mitjà digital especialitzat en les filtracions al protagonisme d'informes per a audiències massives.

El documental WikiRebels ha tingut força visionats per internet. Però els mitjans més importants no se l'escoltaven gaire quan intervenia davant el públic especialitzat del TED molt abans d'aquest enrenou.

La història de Wikileaks encara és més atractiva que els materials desvelats, que són l'autèntic pinyol de l'assumpte. Una història que volen narrar amb un vídeojoc. El projecte, que s'explica aquí, ja compta amb aportacions.

Efectes

Aquest és un punt clau. Sense digitalització i les eines de cerca i gestió de dades aquesta filtració hauria sigut impossible. Sense internet res d’això no hauria passat.

Els efectes d’aquesta superfiltració encara no es poden mesurar. tot i que ja hi ha hagut dimissions.

Tot just es coneix un 1% del material de què Wikileaks disposa. Potser hagin triat el més interessant i en la resta hi hagi molta morralla, però fins i tot així haurem de tenir paciència.

Queden setmanes i setmanes d’informació basada en aquesta mateixa filtració i no es pot descartar que entremig el mateix Wikileaks obtingui altres continguts de fonts diverses.

A més, l’estil ha provocat un reguitzell d’imitacions. Hi ha uns quants llocs diposats a fer més o menys el mateix, o això és el que han anunciat. I encara hi ha un diari noruec que assegura que ha aconseguit tots els 250.000 missatges diplomàtics i ha dit que publicarà el que cregui més oportú. Caldrà veure si es confirma.

Fins i tot, han aparegut usos fraudulents, com el d’un diari paquistanès que ha presentat una campanya contra el govern veí de l’Índia fent veure que la font eren els famosos missatges dels ambaixadors nord-americans.

Periodisme

Què s’ha de fer quan la notìcia més notable de tot l’any, i previsiblement una de les més importants de l’any vinent, no és a mans d’un mitjà? N'hi ha que donen forma pròpia als "refregits" que elaboren, per adaptar-se al seu públic.

Com que és impossible per a tots els periodistes accedir als materials abans que els diaris que tenen l’acord amb Assange ho facin públic, fa falta ser creatius.

No hi ha gaires oportunitats, però es tracta d’aprofitar-les. De vegades, consisteix a centrar-se en un detall.

Es pot intentar acostar la informació a l’interès local i avançar-se amb sort un màxim de 24 hores als altres mitjans (vaig explicar aquí com ho havíem fet) o es pot posar el focus en aspectes secundaris, provinents de mitjans estrangers, per elaborar “refregits” sobre “els fills de Wikileaks” o “la filtració de la filtració”.

La idea estesa és que tothom faci repesca, per fer públics fins i tot aquells segments que els mitjans amb l’exclusiva deixin córrer.

L’essencial: endreçar

Es tracta de buscar maneres noves que vagin més enllà de la repetició del que diuen els altres però la tasca més sensible serà endreçar tot això: els continguts fets públics i els comentaris que generen.

Per ara, els mitjans que tenen l’exclusiva ofereixen edicions especials amb tot el material, mapes i algun altre sistema per accedir a l’enorme varietat d’informació com ara motors de cerca, però tard o d’hora ens farem un embolic i caldrà que algú posi a l’abast de tothom una mirada clara, anàlisis sectorials, visions transversals, paquets temàtics, visualitzacions cronològiques, infogrames, resums locals, consultes ciutadanes...

Ja hi ha eines de cerca interessants (com ara Cablesearchs, creada per periodistes holandesos) i s'han fet aplicacions per a mòbil. La que funciona amb l'Android de Google encara existeix, la que es va fer per als ginys d'Apple va ser eliminada, per raons força incomprensibles. En contrast, Steve Jobs hauria ofert algun suport a Julian Assange.

L'essencial: el periodisme

S'ha posat en entredit el periodisme i s'ha debatut si té límits. I al mateix temps s'ha demanat als mitjans informatius que assegurin la viabilitat de les seves fonts, un principi que no sempre se suposa acceptable.

El periodisme mundial no serà igual i en les properes dècades s'estudiarà el cas Wikileaks com un punt nuclear enmig d'un canvi l'abast del qual encara ens costa de percebre. Les bones notícies encara són en països petits. Com explica la defensora del lector de "El País", la qüestió no és com s'ha conegut tot això sinó tot això que s'ha conegut.

L'essencial: els continguts

Per això, sobretot hauríem de recordar que més enllà de la dispersió hi ha un nexe comú que explica com el govern dels Estats Units i la seva xarxa de diplomàtics ha intentat afavorir els seus interessos fins al punt de menystenir les lleis d’altres països, aliats i no aliats, de subvertir les normes d’altres Estats i d’afavorir empreses privades que actuaven amb mala fe.

És veritat que els missatges de Rússia o la Xina, per esmentar dos casos obvis, serien d’un interès igual o superior. Però no sembla que hi hagi un esbiaix contra els Estats Units. Wikileaks comptava amb orgull com un èxit una filtració sobre Kènia. Potser Rússia no seria tan condescendent si fos l'afectada.

En tot cas, és bo saber que una farmacèutica no ha de pagar els danys causats si ho ha fet a l’Àfrica i l’empresa és nord-americana i està bé entendre que bancs i empreses d’Espanya han sigut forçats a abandonar negocis legals per les pressions de la primera potència mundial. Ara que la diplomàcia exhibia el desig de ser més transparent gràcies a internet entenem que no n'hi ha prou amb publicar a la xarxa galeries públiques amb fotografies dels actes socials.

Sense comptar amb les revelacions prèvies sobre la guerra a l'Afganistan o els excessos dels soldats a l'Iraq.

És veritat, com s'ha dit, que els missatges només aporten la visió d'una part, però deu tenir algun valor perquè els militars semblen decidits a provar d’impedir noves filtracions. Potser sí que aporten llum.

No és el mateix llegir-ho a les novel·les de John Le Carré que fer-ho als diaris, encara que alguns ens ho hagin vulguin fer creure.

Encara més: no hauríem de menysprear el detall que tot això ho hem sabut contra la voluntat d'uns quants governs, que volien convertir la veu en la causa a seguir a canvi de silenciar les seves paraules.

Una altra lliçó remarcable és que empreses molt grans i poderoses com PayPal, Amazon, Visa o Mastercard han triat els colors de la bandera abans que les lleis del mercat que se suposa que veneren. De quin costat és la llibertat?

No sols han estat agressius amb la llibertat d'expressió, han subvertit els principis de la llibertat de comerç. I no està clar que la decisió no tingui conseqüències. En aparença, hi ha Estats que protegeixen la defensa contra la censura.

Distraccions

Entremig, podem aprendre a destriar d’entre tot el que hi ha, valorar si podem entendre-ho amb un mínim rigor.

També podem sorprendre'ns amb la presència d'Assange al pessebre o distreure’ns amb mostres d'humor, jocs simples, una cançó de Nadal, un rap irònic, un disc oportunista i una cançó crítica o exercicis més o menys curiosos, com ara un pòster que se suma a la moda de copiar el retrat tricolor d'Obama o aquesta llista musical que he creat amb Spotify.

I tanco el parèntesi (les eleccions)

No, aquest blog no és de política. Però si l’altre dia vaig compartir la reflexió preelectoral té sentit tancar aquest parèntesi amb una avaluació ràpida dels resultats.

1.- La victòria del guanyador és clara i rotunda. Cap grup parlamentari hauria de posar obstacles perquè Artur Mas sigui investit president a la primera ronda i pugui governar amb comoditat, sense entrebancs.

2.- El missatge del futur president va ser conciliador, a favor dels pactes de país. Va fer una convocatòria a tothom que sembla positiva i encoratjadora. Ara només cal que el seu capteniment s’ajusti a aquest anunci reiterat.

3.- Els que han perdut han de reaccionar.

José Montilla ja ho ha fet quan ha dit que no es presentarà per ser reelegit com a màxim responsable del seu partit. És el que se sol fer quan els resultats són d’aquesta contundència. En els moments greus, l’encara president Montilla s’ha volgut situar sempre a una alçada molt digne.

Caldria esperar gestos semblants i immediats per part de Joan Puigcercós i de Joan Carretero.

És clar que això complica la vida dels seus partits però la complexitat no pot ser un pretext per esquivar l’exigència democràtica. La valentia no s’escriu a les parets, es demostra amb gestos.

En el cas de Carretero, a més, potser hauria de rumiar en la possibilitat de plegar veles i dissoldre l’organització que Joan Laporta s’ha empassat sense fer gaire soroll.

4.- Hi ha una preocupació sobre la immigració que s’ha expressat en part en partits extremistes, que per unes dècimes de percentatge no seuran al Parlament, i en part en d’altres partits que han recollit aquesta por i que han trobat així el creixement com a recompensa. Esquivar la qüestió només alimentarà el neguit, la política ho ha d’acarar.

5.- No sembla que la reivindicació catalanista hagi quedat debilitada, el federalisme sí. Molts “independentistes d’esperit” han votat CiU. En conjunt, ha quedat més marcada la divisòria entre aquells ciutadans que pensen en clau catalana i aquells que basen la seva marca en la reivindicació de l’espanyolitat de Catalunya. És probable que aquest sentiment encara creixi més a mesura que ens apropem cap a un horitzó possible. Fins ara això quedava dissimulat perquè el PSC en recollia una part i l’asserenava. Però això s’ha acabat. A mig termini hi haurà més aclarides les posicions, un dibuix imprescindible per saber si de veritat el secessionisme pot aspirar al 51% que fa falta.

5.- El Parlament és més plural, perquè els electors ho hem volgut així. Els diputats hauran de demostrar la seva capacitat per arribar a acords que afavoreixin el progrés del país.

6.- L’endemà de les eleccions, tots els que no ens dediquem a la política tornem a posar els ulls a les nostres ocupacions de cada dia. Hi ha moltes coses a fer. Un país no avança només amb les empentes de la política sinó que ho fa sobretot amb la suma de tots els reptes personals. Concentrem-nos-hi.

Més enllà del safareig: internet social

La capacitat social incorporada a internet és poderosa i va més enllà del safareig. Amb aquesta obvietat vaig acabar un article que pretenia exposar exemples d’aquesta asseveració. Potser va quedar una peça massa “panoràmica”, potser m’hauria hagut de centrar en un sol cas, aprofundir-hi més, i desar material per a més informacions. Però vaig creure que valia la pena intentar una “demostració” més àmplia.

Per això el text sobre l’ús de les TIC per part de les oenagés (m’adono que prefereixen ser anomenades “organitzacions no lucratives”, oenaeles, però he decidit combinar les dues expressions perquè la majoria dels usuaris tot just hem après a dir “flim” i ja aprendrem a dir-ne “penícula”) és fruit de dues converses de quasi dues hores, de diversos correus electrònics i d’una estona raonable de cerca.

Els últims dies han aparegut altres articles que trepitgen el mateix territori. He intentat explicar als lectors del mitjà on treballo que les tecnologies de la informació i la comunicació són recursos emprats en el treball amb persones discapacitades, permeten que campanyes singulars tinguin escala global. Per això té sentit que l’administració, d’acord amb entitats que saben on són, miri d’estendre el coneixement amb tanta proximitat com sigui possible.

És clar que aquests articles són una aportació minsa en un context dominat per l’última novetat sobre qualsevol giny singular, els canvis accelerats de les empreses per adquirir notorietat i tots els conflictes derivats de la novetat d’aquests hàbits. És poca cosa, però sospito que té sentit insistir-hi per contribuir a la percepció d'internet com alguna cosa més que una opció d’entreteniment o l’espai d’una competència una mica anguniosa.

La conversa a Twitter: del sofà al carrer

No fa gaire comentava que Twitter ja se m’afigura com una font extraordinària. Uns quants dels adjectius que vaig triar voleiaven hores després pel mateix Twitter.

Els polítics

Aquests dies m’he ocupat de preparar unes peces informatives que aviat es podran veure i m’he adonat que els partits polítics que participen a la campanya que és a punt de començar volen atendre aquest canal amb més èmfasi que fa uns quants mesos, quan deixava la política José Antonio Donaire (perdó, @DonAire). El contrast entre la política catalana i l'espanyola és notable.

N’hi ha una altra prova, que avaluo parcialment. Ara ho explico.

Quatre eines d'anàlisi

Ara mateix ja hi ha almenys quatre eines que serveixen per analitzar la “conversa catalana a Twitter”, algunes amb caràcter experimental i altres amb vocació de continuïtat: Twit.cat, Tuiter.net, Umap.cat i Skolti.

En un article sobre l’observació de la política des d’internet, que ja vaig citar aquí per obrir una reflexió personal sobre el grau d’intermediació periodística, esmentava Skolti. És un experiment que té altres rèpliques orientades cap al mateix objectiu: l’estudi analític de la xarxa participada a temps real.

Mesos abans, havia pogut explicar l’aparició de Twit.cat. És un agregador d’usuaris registrats que des de fa poc ofereix més serveis i eines d’anàlisi.

Tuiter.net neix com una eina que es prova. La intenció dels seus creadors és anar més enllà de la cita electoral i dotar-la d’altres possibilitats.

I ahir vaig avançar l’arribada d’Umap, l’obra d’uns emprenedors bascos que indexen els missatges a Twitter en la seva llengua i que han decidit aprofitar les eleccions per donar-se a conèixer a Catalunya. M'asseguren que el seu sistema detecta la llengua dels missatges.

Per tant, hi ha un bon conjunt d’instruments per intentar obtenir alguna conclusió.

Incorporació natural

L’última vegada que em vaig veure amb la persona que m’informava sobre Twit.cat, li vaig fer una demostració senzilla. Amb una cerca a Google va veure que no m’havia limitat a parlar de la seva aparició. Havia incorporat l’eina a la pràctica real de la feina que faig.

En unes quantes informacions en què se’m demanava que observés això que anomeno “el planeta Mart” havia citat els resultats que em donava Twit.cat. De manera natural.

El meu repte és intentar fer el mateix amb el paquet que ara hi ha i molts altres observadors, treballin o no en un mitjà de comunicació, suposo que també ho faran. A les seus dels equips de campanya ja s’hi deuen haver posat: el "diari" de notícies d'Umap a partir dels enllaços és tan interessant com l'aproximació individual que proposa Tuiter.net.



Mirall borrós

Ara bé, hi ha una pega i la meva “carta als marcians” hi al·ludia.

Les eines basades en registres tenen molts problemes. Amb Voota o Socunvot, partits extremament minoritaris queden sobrerepresentats i es posa en eividència "la marcianitat".

Així, tot queda en l’anècdota o l’entreteniment, com ara la magnífica porra que proposen des de Beers&Politics. La visualització és estupenda i com a joc és excel·lent. Una porra és per jugar, ja ens en recordem, oi?



El que intento comentar és que Twit.cat no ha anat gaire més enllà dels dos mil registres. Tuiter.net avalua quasi nou mil comptes actius. Ignoro encara les dades dels altres “analitzadors de la conversa” però a Umap l'etiqueta més exitosa del darrer mes és #votaindependencia i no tinc la sensació que demà es proclami l'Estat de Catalunya.

És comprensible que el mirall encara reflecteixi les imatges de forma defectuosa.

Generalisme

En realitat, a Twitter té èxit el que ja té èxit. I això confirma que no és un món a part sinó part del món. La televisió generalista hi triomfa i el cas del programa El convidat és reconegut per moltes persones. La seva etiqueta crema quan s’emet.

Els més seguits són els tuitaires mediàtics. Al rànquing de Twit.cat, només Dolors Reig s’havia colat, gràcies a la seva tenacitat divulgadora, entre famosos de la pantalla i la gespa. I ja no hi és.

També hi ha un allau d’empreses i institucions que hi han aterrat. Marc Cortés manté el registre fonamental.

El canvi social

Ara falta que aquesta eina (o qualsevol que un dia la rellevi, tant me fa) respongui a temps real de forma útil i doni serveis pràctics, que connecti terraquis a més de servir per unir les antenes dels marcians.

En fi, Twitter és formidable i mantinc tots els adjectius que encara corren per l’atmosfera del planeta vermell, però podria ser molt més. Twitter o l’eina que hi hagi, el que compta és el que ofereix.

És una altra oportunitat. Però em temo que hi ha qui prefereix que l’ús d’aquests instruments socials no s’estengui perquè així se senten còmodes en un entorn amable, un sofà comunitari on trobar els amics de cada dia i comentar la jugada. Ja està bé. Cada bombolla és un tros de realitat. Ara vull saber quantes bombolles més hi ha, descobrir-les.

A uns quants marcians els agrada el sofà i la conversa. Em sembla molt bé. Però jo prefereixo observar si té efectes més amplis en la societat.

El sofà? El carrer. La conversa amable? La revolta.

Sí, exagero, és clar. Però oi que se m’ha entès?

Internet ha de servir perquè les persones tinguem oportunitats de viure d’una altra manera, per anar més enllà d’una llarga sobretaula mentre algú es baralla per les molles i algú altre s’encarrega de recordar que ja no queden més cadires.

Benvolguts marcians, jo sóc humà

El planeta

Ja he dit aquí molts cops que internet és part del món i no un món a part, encara que des de molts llocs de decisió (des de la política i l’empresa fins als mitjans de comunicació) se’n parla com si fos un altre planeta. Per això he dit sovint que em sento com una mena de corresponsal a Mart.

Els habitants

Aquest rebuig provoca que els que ja han fet passos i són tractats com gent rara se sentin una mica marcians, habitants d’aquest planeta diferent.

La carta

Avui m’adreço als marcians del meu país, als que em llegeixin, és clar, per convidar-vos a una reflexió sincera.

La història

Internet és un sistema de connexions del qual se’n deriven moltes eines per canviar la nostra manera de viure i de fer les coses.

Va caldre que uns pioners obrissin camí. N’hi ha que són generosos (penso per exemple en el nombre ingent de persones que hem escoltat més d’un cop en Genís Roca). També n’hi ha que han preferit alçar murs fronterers.

Els hàbits

Hi ha molts marcians que ja es troben bé a Mart, allunyats del món real, perquè els sembla que així s’asseguren el protagonisme o el control o vés a saber què. O només pel gust de sentir-se millors.

Els jeroglífics

Cada vegada que es fa servir un llenguatge abstrús, s’allunyen les eines de la gent. Cada vegada que es posa la tecnologia per damunt dels resultats, s’allunya internet de les persones.

Els codis

Cada vegada que es diu com han de ser les coses, com si algú pogués ser el legislador de Mart, es converteix l’oportunitat en una porta selectiva.

Les persones

I si deixem de fer servir paraules i expressions tan ridícules com pròpies d’un esperit sectari? I si abandonem la creença que qui és més hàbil en l’ús d’una eina té més talent? I si deixem de considerar analfabets els que simplement en saben una mica menys? Jo no sé res de tecnologia, ni em compro els últims aparells, no hi entenc d’informàtica, no sóc enginyer. Però això no em converteix en un idiota. Em sembla. En tot cas, ho puc ser per altres raons.

Els exemples

No m’agrada que hi hagi un Parlament 2.0. No sé què vol dir. És clar que valoro i aplaudeixo la gran transformació que s'ha fet en aquesta institució. Però no m'agrada que s'hagi obert una "pestanya" especial, la "pestanya marciana".

Voldria que el Parlament fes servir molt bé eines que ens permeten disposar de les seves dades, conèixer la seva activitat, conversar amb els nostres representants, controlar més bé la seva funció. Però no necessito que hi posin una etiqueta.

No m’agrada això de la “política 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada la política més participativa, honesta, propera. I miro d'observar com canvia.

No m’agrada “l’empresa 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada que les empreses aprenguin a transformar-se, m’agrada que vagin més enllà d’aprofitar eines de comunicació, m’agrada que vegin que la informació s’ha de compartir, que els lideratges es basen en aquesta actitud, que ja no poden deixar de conversar amb el client ni de creure en el diàleg intern. Crec que han d'incorporar amb naturalitat el canvi.

No m’agrada una “twittervista” amb els candidats. Entenc el concepte i les seves raons. Però el que de debò m'agrada és que els candidats responguin a les persones, sense intermediaris, i Twitter sembla que és per ara una bona opció. Demà no sé quina eina hi haurà, però m’agradarà la mateixa idea. No cal embolicar-ho amb un nom que eixampla la distància.

Els xamans

I si deixem de fer servir noms que sacralitzen, que són un argot distant, que només serveixen per satisfer egos i gurús? (Em repeteixo)

Podria continuar amb altres exemples però segur que ja ens hem entès.

Els amics

De vegades, fa l’efecte que tot plegat sigui “cosa de quatre amics”. Per això, quan algú emprèn una iniciativa que té a veure amb internet i les seves eines s’arriba a creure que pot exigir l’aplaudiment.

Estem entre amics, no hauríem de dir que el wifi ha fallat, no hauríem de subratllar el fiasco d’aquest o aquell projecte, no hauríem de ser crítics mai. Només hem de mostrar-nos severs amb “els analògics”. Els marcians no s’avaluen entre ells.

Els telefonautes

És un error. No som amics perquè siguem “internautes”. És més: procuro evitar sempre que puc aquesta paraula. No vol dir res, només indica que hi ha usuaris d‘internet però desapareixerà quan les TIC es normalitzin, oi que no parlem mai de “telefonautes”? Jo no en parlo, i això que la meva àvia Lluïsa era una de les més grans telefonautes que he conegut mai.

Els que ho saben tot

Ni els rebentaires que busquen notorietat gràcies a la rapidesa de les comunicacions representen aquest planeta ni els que hi van arribar primer tenen cap dret a dictar les normes mentre fan veure que creuen que les eines han d’arribar a tothom. Qui diantre ha decidit que el divendres s’ha de fer un #ff? Què volen dir aquestes lletres? Ah! Follow fridays, caram, sí que és que cool, oi?

La utilitat

Tinc unes nocions escasses del llenguatge HTML, per necessitat. Però prefereixo els sistemes "tal com ho veus". Vull entendre les eines. Condueixo però no sé res de mecànica. No em fa falta.

Em sembla que és per això que tinc la sensació que les "aplicacions" seran una bona ruta. Però això ho deixo per a un altre dia, perquè hi ha molts matisos per discutir.

El profit

Potser que ja n’hi ha prou de treure pit a internet, potser que de veritat fem tot el que estigui al nostre abast perquè tothom aprengui a viure millor gràcies a la utilitat d’unes eines noves i gràcies a uns sistemes de connexió que ens permeten canviar el món i les nostres vides, abans que la cobdícia de sempre, disfressada de tecnologia, no ens vengui gat per llebre.

La normalització

Es tracta de normalitzar, es tracta de deixar de ser un planeta rar, es tracta de compartir de debò. Fa onze mesos que intento exposar “casos reals” d’ús natural d’internet en un mitjà de comunicació, he aplegat unes quantes proves però no n’hi ha prou.

La demostració

S’ha d’anar més enllà. S’han de fer “demostracions reals”. Ho vaig insinuar en un apunt anterior, quan em preguntava si n’hi ha prou de fer "un periodisme que informa d’internet i les seves eines” i em demanava si no hauria de fer el pas següent: fer "un periodisme que usa amb naturalitat internet i les seves eines”.

Passar de la prova a la demostració.

La reflexió

Però aquest pas exigeix que abans m’aturi i exposi la reflexió. Perquè per normalitzar cal ser normal. I en un món normal, no som tots amics pel sol fet que siguem “telefonautes”.

En un món normal, els que s’han avançat segueixen caminant com una avantguarda permanent, però no s’aturen per dir-nos de quin color ha de ser Mart.

La normalitat

En un món normal, no hi ha marcians. Jo no vull ser un marcià. Sóc un humà. I m’agrada.

Per això m’agradaria que els altres humans aprenguessin a viure d’una altra manera i m’agradaria compartir el poc que aprenc perquè espero que ells faran el mateix. Podem imaginar junts com pot ser el futur, sense deixar de viure el nostre temps.

Vull tornar a la Terra, amb tot el que ara sé i amb tot el que m’adono que podré aprendre, per explicar-ho i compartir-ho.

La crida

Terra. Em sentiu? Atenció, Terra... Que hi ha algú?

Ah, vet aquí que torno al principi.

Per això som a Mart. A la base no ens escolten. S’han espatllat les antenes?

Terra, aquí Mart. Volem tornar. Que ens sentiu? Terra? Repeteixo: Terra? Em sentiu?

Atrapat temporalment a les branques d'un abre: un tuit sobre la #twittervista

Quan algú s’equivoca em sembla que ho ha de dir. Com que ho espero dels altres, és raonable que els altres ho esperin de mi.

M’he equivocat

He fet un “tuit” sobre Stic que no ha estat prou afortunat. Més: ha sigut desafortunat. Miro d’explicar-ne les raons.

Els tres errors han estat:

1.- He reaccionat massa de pressa (acabava de llegir la nota explicativa sobre la #twittervista i l’he trobat decebedora). Hauria estat millor madurar l'opinió una estona.

2.- No he sabut comprimir en 140 caràcters una opinió que necessitava de més aclariments (no he fet servir bé l’eina).

3.- No he calculat el ressò, no m'he adonat prou que tot el que diem en aquestes xarxes és públic i, com que tendeixo a creure que només m’adreço a uns quants que tenen la paciència de llegir el que escric, no he sigut conscient que les dades desmenteixen la meva sensació de parlar amb quatre gats.

Solució 3

Aquest tercer error només el puc esmenar en el futur, mirant de tenir més present que, per sort o per desgràcia, hi ha més de quatre persones que miren de saber què comparteixo.

Solució 1

El primer error ja no es pot corregir. No m’agrada córrer però de vegades accelero i gairebé sempre que ho faig tinc problemes en un revolt. He de “conduir” millor.

Solució 2

Però el segon error sí que té esmena i en això consisteix aquest apunt.

He parlat amb persones de Stic i m’han mostrat la seva sorpresa per la "duresa" del comentari. Els he dit que tenien raó i que ho hauria d’explicar millor.

D’entrada, però, deixo anotat que respecto l’entrega voluntarista de totes les persones que hi dediquen hores i entusiasme. És evident, però ho subratllo.

Ara bé, crec que projectes com aquests, amb tant de relleu, han de ser més acurats. El meu parer és que la #twittervista va anar malament i que no es pot imputar només a “causes tècniques”. És més: crec que el resultat és un perjudici per la missió que Stic s’ha proposat de combatre l’anomenada escletxa digital. Ja en vaig parlar.

Arrogància

Si al tuit he parlat d’arrogància era perquè m’ha disgustat veure en la seva nota un subtext que, tal com l’he interpretat, volia dir: “Puig que fem coses pel país, atenció a l’hora d’avaluar-nos”. Potser ells no volien dir això, però és el que he entès i, ja ho he dit, com que he reaccionat massa de pressa...

És un argument que trobaria inacceptable.

Falta de qualitat

Si he parlat de falta de qualitat, és perquè crec que quan algú es proposa un projecte tan ambiciós ha de tenir cura dels detalls i sobretot ha de procurar “no ficar-se en un jardí”, com se sol dir. Un proverbi xinès que m’agrada diu: “No t’enfilis a un arbre del que després no sàpigues baixar-ne”.

És clar que algú pot pensar que més val que m'ho apliqui. Qui em manava entrar en aquest jardí? Bé, aquest apunt és la meva manera de "baixar de l'arbre on m'he enfilat", sense perdre de vista que m'hi he enfilat perquè creia tenir motius, que són els que estic exposant.

Potser no calia fer un aplicatiu, potser calia confiar més en l’eina original sense témer “la balena”, potser el sistema de votació als Premis Blocs tenia massa imperfeccions, potser la noció de vot popular no és l'adequada, potser el jurat no era l'ideal per respondre a segons quins aspctes, potser no es va calcular el dany de segons quines decisions...

Afanys de protagonisme

I si he parlat d’afanys de protagonisme, és perquè no em va agradar que arribés una nota de premsa que podia interpretar-se com l’anunci que hi hauria sis caps de llista (molts col·legues així ho van entendre) quan moltes persones ja sabíem que no seria així, perquè era conegut, i no vaig trobar encertada una certa "pressió" als altres formulada en un acte de cloenda.

Potser he exagerat, però em va semblar que volien fer passar bou per bèstia grossa. Aquesta decepció, sumada a la recerca del ressò mediàtic de fa uns quants dies, potser a canvi de provocar un desequilibri notable, s'ha convertit en una frase que podia ferir algú, i me'n disculpo, però que tenia aquesta base.

Vet aquí els tres motius de les tres expressions. Això no evita que fos un desencert deixar-ho anar en un tuit, si volia comentar la nota de Stic no he triat el canal que em feia falta.

Opinió minoritària

Però encara vull dir una altra cosa.

He percebut que altres persones també creuen que tot i el voluntarisme i l’entusiasme, que reconeixem i aplaudim, hi ha hagut, potser no arrogància ni excés de protagonisme, però sí, com a mínim, un cert grau de falta de qualitat. I crec que Stic faria bé de repensar-ho tot plegat una mica seriosament.

Però els meus interlocutors de Stic m’expliquen que aquesta percepció és minoritària. M’asseguren que en el retorn que ells reben, vuit de cada deu comunicacions se’ls adrecen amb una valoració molt positiva, tant de la seva tasca en general com dels dos darrers esdeveniments que han organitzat.

Per tant, com he dit per telèfon, la meva percepció prové d’un cercle realment molt reduït (dos de cada deu). Tinc una percepció allunyada de la realitat.

Què en penso

Tot i així, la mantindria (encara que no l'he expressada gens bé, ja ho estic dient, oi?).

Perquè penso (i encara que no ho cregués ningú més em sembla que ho seguiria creient) que ha faltat encert, que no hi ha hagut una bona estratègia, que s’ha fallat en el càlcul dels riscos, que s’ha posat en entredit la defensa de la missió natural i no sembla que hi hagi ben traçada una ruta ben pautada per als pròxims deu anys, posem per cas.

Esperava la nota amb moltes ganes. M'interessava l'estil. I reitero que no m'ha agradat (no, no he sabut expressar bé, per això estic clavant aquest rotllo al blog), m'ha decebut. Els tecnicismes són una reacció pròpia de les administracions quan alguna cosa falla. I aquell subtext que abans he esmentat tampoc no m'ha semblat correcte.

Si tenen tota la raó, i sóc l'únic que ha interpretat malament l'explicació i ha avaluat malament els darrers fets, reitero les meves disculpes.

Stic, endavant les atxes.

Si no m'equivoco tant, només el temps ho dirà. Per això, perquè fa falta temps i perquè, siguem francs, polemitzar no és la intenció d’aquest blog, tornaré a parlar tan poc de Stic com havia fet els últims anys.

PS:

1.- Només per si de cas: no, no presento mai cap blog a cap premi i no, no vaig votar a ningú, a ningú, coneixa massa persones i sabia que ni a uns ni altres no els vindria del meu clic. I potser volia tenir la llibertat absoluta de comentar la jugada, com he intentat fer.

2.- Només per si de cas. La falta d'animadversió és òbvia. Vaig cobrir durant moltes hores un esdeveniment a Mataró, per fer peces divulgatives, i vaig dedicar interès i diria que passió a la twittervista durant l'estona prèvia, quan la seguia i quan per fi en vaig redactar una crònica.

Sense aquesta passió, potser no hauria sentit cap decepció i m'hauria estalviat enfilar-me a un arbre amb les branques massa delicades com per saltar-hi sense mesura. Stic és un bon instrument. Només crec que pot millorar molt la seva feina.