31/10/10

Idescat a Twitter, un pretext per reendreçar les fonts

L’Institut d’Estadística (Idescat) ha obert un compte a Twitter. Quan me n’adono ja hi ha més d’un centenar de seguidors. N’hi ha força que es presenten com a periodistes i em sembla una prova que ja hi ha que fa servir de fonts també aquests corrents d’informació generats des d’institucions gràcies a les eines basades en internet.

M’adono que ja hi ha altres centres estadístics que fan servir el mateix procediment, com ara l’andorrà, l’extremeny, el basc, el càntabre.

Dades

Hi ha més fonts de dades. Moltes més. Arreu.

Una ullada als comptes que segueix per exemple "municat", posa de relleu que hi ha desenes d’entitats locals que proveeixen d'informació aquest canal.

De manera que l’accés a tota mena de dades se simplifica. No és res, encara. Hi haurà més eines. No deixem de pensar-hi mentre comprenc que encara no faig servir prou bé les que ja tenim a l’abast.

Llistes

I si en comptes d’escriure apunts al blog miro d’endreçar més bé les llistes de Twitter?

Em permeten tenir columnes particulars que faig servir sobretot quan uso Twitter amb el mòbil i l’aplicació TweetDeck. És una feinada, si hagués estat més perseverant mentre clicava sobre el botó cada vegada que seguia algú, m'ho hauria estalviat.

Però algunes idees que tenia ara ja no em serveixen i he pensat noves llistes que m'ajudaran a treure més suc del canal, o així ho espero. La idea és anar corregint, perquè reorientes la mirada, t'adones que hi ha fonts que ja no t'interessen o prefereixes empaquetar els continguts d'una altra manera.

Carpetes

I si provo de tornar a variar l’ordre de les carpetes al Google Reader?

Si dediqués més estona a reordenar totes aquestes vies, accediria a més informació i millor?

Diria que val la pena provar-ho i de tant en tant hi faig una revisió una mica més seriosa que les esmenes del dia a dia, que solen ser mínimes i apressades.

Tasques

No fa gaire estona m'he descarregat una aplicació de "gestió de tasques" que em va suggerir un usuari amb molt experiència. Sempre empaito coses diverses al mateix temps i espero que m'ajudi a planificar més bé la feina.

Gràfics

Vaig topar amb el compte d'Idescat a Twitter mentre "passejava" pel web d'aquesta institució pública. Intentava trobar alguna dada d'interès per fer proves amb les eines de gràfics que ha incorporat Google Docs i la visualització de dades (una altra persona m'en va parlar). El que volia provar no em surt prou bé, hi hauré de passar una bona estona més.

Persones

Les noves eines que provo d'entendre solen arribar perquè hi ha algú que m'ho explica. Seria indecent no compartir tot allò que els altres comparteixen. Vet aquí un detall formidable d'una nova manera d'aprendre. I si l'escola hi para atenció?

29/10/10

Benvolguts marcians, jo sóc humà


El planeta

Ja he dit aquí molts cops que internet és part del món i no un món a part, encara que des de molts llocs de decisió (des de la política i l’empresa fins als mitjans de comunicació) se’n parla com si fos un altre planeta. Per això he dit sovint que em sento com una mena de corresponsal a Mart.

Els habitants

Aquest rebuig provoca que els que ja han fet passos i són tractats com gent rara se sentin una mica marcians, habitants d’aquest planeta diferent.

La carta

Avui m’adreço als marcians del meu país, als que em llegeixin, és clar, per convidar-vos a una reflexió sincera.

La història

Internet és un sistema de connexions del qual se’n deriven moltes eines per canviar la nostra manera de viure i de fer les coses.

Va caldre que uns pioners obrissin camí. N’hi ha que són generosos (penso per exemple en el nombre ingent de persones que hem escoltat més d’un cop en Genís Roca). També n’hi ha que han preferit alçar murs fronterers.

Els hàbits

Hi ha molts marcians que ja es troben bé a Mart, allunyats del món real, perquè els sembla que així s’asseguren el protagonisme o el control o vés a saber què. O només pel gust de sentir-se millors.

Els jeroglífics

Cada vegada que es fa servir un llenguatge abstrús, s’allunyen les eines de la gent. Cada vegada que es posa la tecnologia per damunt dels resultats, s’allunya internet de les persones.

Els codis

Cada vegada que es diu com han de ser les coses, com si algú pogués ser el legislador de Mart, es converteix l’oportunitat en una porta selectiva.

Les persones

I si deixem de fer servir paraules i expressions tan ridícules com pròpies d’un esperit sectari? I si abandonem la creença que qui és més hàbil en l’ús d’una eina té més talent? I si deixem de considerar analfabets els que simplement en saben una mica menys? Jo no sé res de tecnologia, ni em compro els últims aparells, no hi entenc d’informàtica, no sóc enginyer. Però això no em converteix en un idiota. Em sembla. En tot cas, ho puc ser per altres raons.

Els exemples

No m’agrada que hi hagi un Parlament 2.0. No sé què vol dir. És clar que valoro i aplaudeixo la gran transformació que s'ha fet en aquesta institució. Però no m'agrada que s'hagi obert una "pestanya" especial, la "pestanya marciana".

Voldria que el Parlament fes servir molt bé eines que ens permeten disposar de les seves dades, conèixer la seva activitat, conversar amb els nostres representants, controlar més bé la seva funció. Però no necessito que hi posin una etiqueta.

No m’agrada això de la “política 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada la política més participativa, honesta, propera. I miro d'observar com canvia.

No m’agrada “l’empresa 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada que les empreses aprenguin a transformar-se, m’agrada que vagin més enllà d’aprofitar eines de comunicació, m’agrada que vegin que la informació s’ha de compartir, que els lideratges es basen en aquesta actitud, que ja no poden deixar de conversar amb el client ni de creure en el diàleg intern. Crec que han d'incorporar amb naturalitat el canvi.

No m’agrada una “twittervista” amb els candidats. Entenc el concepte i les seves raons. Però el que de debò m'agrada és que els candidats responguin a les persones, sense intermediaris, i Twitter sembla que és per ara una bona opció. Demà no sé quina eina hi haurà, però m’agradarà la mateixa idea. No cal embolicar-ho amb un nom que eixampla la distància.

Els xamans

I si deixem de fer servir noms que sacralitzen, que són un argot distant, que només serveixen per satisfer egos i gurús? (Em repeteixo)

Podria continuar amb altres exemples però segur que ja ens hem entès.

Els amics

De vegades, fa l’efecte que tot plegat sigui “cosa de quatre amics”. Per això, quan algú emprèn una iniciativa que té a veure amb internet i les seves eines s’arriba a creure que pot exigir l’aplaudiment.

Estem entre amics, no hauríem de dir que el wifi ha fallat, no hauríem de subratllar el fiasco d’aquest o aquell projecte, no hauríem de ser crítics mai. Només hem de mostrar-nos severs amb “els analògics”. Els marcians no s’avaluen entre ells.

Els telefonautes

És un error. No som amics perquè siguem “internautes”. És més: procuro evitar sempre que puc aquesta paraula. No vol dir res, només indica que hi ha usuaris d‘internet però desapareixerà quan les TIC es normalitzin, oi que no parlem mai de “telefonautes”? Jo no en parlo, i això que la meva àvia Lluïsa era una de les més grans telefonautes que he conegut mai.

Els que ho saben tot

Ni els rebentaires que busquen notorietat gràcies a la rapidesa de les comunicacions representen aquest planeta ni els que hi van arribar primer tenen cap dret a dictar les normes mentre fan veure que creuen que les eines han d’arribar a tothom. Qui diantre ha decidit que el divendres s’ha de fer un #ff? Què volen dir aquestes lletres? Ah! Follow fridays, caram, sí que és que cool, oi?

La utilitat

Tinc unes nocions escasses del llenguatge HTML, per necessitat. Però prefereixo els sistemes "tal com ho veus". Vull entendre les eines. Condueixo però no sé res de mecànica. No em fa falta.

Em sembla que és per això que tinc la sensació que les "aplicacions" seran una bona ruta. Però això ho deixo per a un altre dia, perquè hi ha molts matisos per discutir.

El profit

Potser que ja n’hi ha prou de treure pit a internet, potser que de veritat fem tot el que estigui al nostre abast perquè tothom aprengui a viure millor gràcies a la utilitat d’unes eines noves i gràcies a uns sistemes de connexió que ens permeten canviar el món i les nostres vides, abans que la cobdícia de sempre, disfressada de tecnologia, no ens vengui gat per llebre.

La normalització

Es tracta de normalitzar, es tracta de deixar de ser un planeta rar, es tracta de compartir de debò. Fa onze mesos que intento exposar “casos reals” d’ús natural d’internet en un mitjà de comunicació, he aplegat unes quantes proves però no n’hi ha prou.

La demostració

S’ha d’anar més enllà. S’han de fer “demostracions reals”. Ho vaig insinuar en un apunt anterior, quan em preguntava si n’hi ha prou de fer "un periodisme que informa d’internet i les seves eines” i em demanava si no hauria de fer el pas següent: fer "un periodisme que usa amb naturalitat internet i les seves eines”.

Passar de la prova a la demostració.

La reflexió

Però aquest pas exigeix que abans m’aturi i exposi la reflexió. Perquè per normalitzar cal ser normal. I en un món normal, no som tots amics pel sol fet que siguem “telefonautes”.

En un món normal, els que s’han avançat segueixen caminant com una avantguarda permanent, però no s’aturen per dir-nos de quin color ha de ser Mart.

La normalitat

En un món normal, no hi ha marcians. Jo no vull ser un marcià. Sóc un humà. I m’agrada.

Per això m’agradaria que els altres humans aprenguessin a viure d’una altra manera i m’agradaria compartir el poc que aprenc perquè espero que ells faran el mateix. Podem imaginar junts com pot ser el futur, sense deixar de viure el nostre temps.

Vull tornar a la Terra, amb tot el que ara sé i amb tot el que m’adono que podré aprendre, per explicar-ho i compartir-ho.

La crida

Terra. Em sentiu? Atenció, Terra... Que hi ha algú?

Ah, vet aquí que torno al principi.

Per això som a Mart. A la base no ens escolten. S’han espatllat les antenes?

Terra, aquí Mart. Volem tornar. Que ens sentiu? Terra? Repeteixo: Terra? Em sentiu?


28/10/10

El repte dels nous formats periodístics: siguem valents

Dimecres 27 d’octubre ha sigut un dia intens.

A les beceroles

Encara fosc, conduïa per ser a primera hora del matí a Lloret de Mar. M’he trobat que una sessió sobre les TIC amb el sector turístic de la Costa Brava evidenciava que encara som a les beceroles. Els ponents actuaven amb vocació evangelitzadora perquè encara era necessari. És un sector clau al país i faria bé d’adaptar-se més de pressa al canvi. Confiava a aportar novetats però m'he hagut de conformar amb una crònica que constati l'acte evangelitzador.

Renovació

Al vespre, la presentació d’un projecte renovador m’estimulava, tot i que hi he fet una crítica formal, aquí mateix.

Periodisme

Entremig, una sessió llarga de Paul Bradshaw al Col·legi de Periodistes, convocada per Escacc. Hi he arribat cinc minuts tard i me n’he anat una mitja hora abans que acabés. De manera que no en faré un resum perquè no seria decent i no tinc el coneixement necessari.

Si de cas, el hashtag de la conferència, i la seva mateixa presentació, poden aclarir de quina manera ha exposat totes les eines que el periodisme té a l’abast gràcies a les TIC.



Però sí que n’he tingut prou per adonar-me d’un detall que m’ha atordit i que em sembla que em farà rumiar durant força dies.

Eines temàtiques

Al nostre país, fora d’alguns casos singulars, el periodisme que fa servir aquests instruments amb més naturalitat és el que s’aboca a parlar, justament, de tecnologia, de les TIC, del canvi que la digitalització suscita...

És a dir: els periodistes que estan més acostumats a comptar amb els recursos d’internet, solen dedicar-se a parlar d’internet. Com si fossin “eines temàtiques”, aptes per a parlar d’elles mateixes.

En canvi, Bradshaw no parava de posar exemples que es referien al periodisme de sempre: informacions locals, policials, econòmiques, d’internacional...

És això el que em neguiteja.

I si el nostre error és que hem limitat l’experimentació amb noves eines i formats a uns continguts determinats?

El repte de debò consisteix a fer servir tot això per fer successos o salut o la política. Normalitzar l’ús. Normalitzar les TIC al periodisme.

No té sentit que una sola “secció” (per entendre’ns) assagi si tot això és útil. Els resultats serien massa parcials.

Explicar el canvi

Fa onze mesos que miro d’escriure cròniques sobre el canvi, amb casos reals de l’ús de les TIC, i procuro posar-hi enllaços i ser comprensible.

Però potser m’he equivocat de projecte. Intentar explicar el canvi potser té sentit però és molt més renovador participar del canvi amb nous formats que sorgeixen d’eines diferents.

O fer el canvi

Escriure amb una mica de claredat i posar enllaços no és nou, encara que no sigui gaire habitual. Però experimentar amb les eines per crear nous formats sí que sembla un repte estimulant, d’aquells que t’obliguen a repensar-ho quasi tot.

I si la manera de contribuir de debò a la transformació, per incidir-hi i aprendre, és recomençar com a periodista, jo què sé, de successos o de "local"?

Les dades

A la segona part, Bradshaw s’ha centrat en “el periodisme de les dades”, que és una matèria que ja fa mesos que m’interessa, com he comentat més d’un cop amb Karma Peiró. No he tingut ocasió d’experimentar en aquest camp però em sembla apassionant.


El Govern és a punt d’aprovar l’obertura de dades anunciada fa poc. A més de les organitzacions civils que vulguin difondre dades i dels emprenedors que vulguin crear eines, el periodisme del país no s’hauria de plantejar com reacciona?

Intensitat

El dia ha sigut intens però no tan sols a causa dels quilòmetres i la successió d’activitats. Ha sigut una jornada dedicada a escoltar i mirar d’entendre, a detectar idees i rumiar possibles reptes.

L’única nota trista ha sigut la notícia, rebuda en una telefonada breu, de la mort, als 46 anys, d’una cosina que vivia a Sacramento i deixa tres fills. Em disculpo per aquest comentari tan personal, que no tinc costum d’incloure. Però no puc fer un apunt que vol resumir el dimecres 27-10-10 sense explicar que m’ha acompanyat molta estona el rostre memoritzat de la Marta Piqué Carreras.

De bon matí, ja m’havia sabut greu el decés de Joan Solà, a qui he llegit amb passió, i admirat amb respecte. Un lingüista que va ser innovador quan va poder i valent quan va caldre, tant per defensar la seva convicció política amb fermesa com per donar suport als joves lingüistes que van saber crear un model de llengua per als mitjans de comunicació.

Un fil

En dies com aquest, acabes amb tantes nocions barrejades que van amunt i avall del pensament que és difícil escriure un apunt amb un fil clar. Només sóc capaç de relligar-ho tot si observo que la brevetat d’aquesta vida atzarosa ens obliga a ser lleials al compromís amb els nostres projectes, els nostres reptes, les nostres conviccions.

No sabem quantes oportunitats hi haurà de fer allò en què creiem. Més val ser valents i aprofitar les que tinguem.

El projecte del diari "Ara": renovador al paper, errat al web

No acudeixo a gairebé cap “acte social”. No se’m veu gaire o gens a les presentacions, estrenes, festes... si no és per feina o perquè algun amic dels de debò m’hi convida. Però avui he fet una excepció. Aquest vespre he assistit a la presentació que s’ha fet a Badalona del diari Ara.

Ja fa temps que segueixo aquest naixement. En realitat, en vaig tenir una primera notícia fa més d’un any, gràcies a la confiança que em va fer una de les persones que hi està més implicada. En resposta a aquesta confiança, no en vaig parlar mai amb ningú.

Estat d'opinió

Esperava una oportunitat com la d’avui per mirar d’entendre el projecte i compartir-ho aquí. Anoto, en primer lloc, un detall que val la pena esmentar. La sala on s’ha fet era plena de gom a gom, amb prop de tres-centes persones, i a fora ha quedat força gent que no ha pogut entrar.

És normal que la presentació d’un diari convoqui tanta gent? Em sembla que és raonable veure-hi el símptoma d’una gran expectativa i d’un estat d’opinió prou estès. Això confirmaria que el projecte ja té mig a punt el públic que busca.

A més, l’ambient era optimista i tot i la informalitat, sense res de solemne, hi havia l’alcalde de la ciutat i uns quants regidors de partits diversos. Si han cregut que no s’ho podien perdre deu ser que també han copsat aquest estat d’opinió.

No cal que digui gaires coses del projecte, perquè ells mateixos ja fa dies que en parlen al seu web, arreu del país i als mitjans. Però vull apuntar uns quants trets que trobo d’interès.

Context

El diari es presenta com un mitjà contemporani, que neix en un cicle de canvi global i local. Em sembla una bona perspectiva.

Declaració

S’ha assegurat que serà un diari independent, rigorós i de qualitat. No conec cap periodista que vulgui criticar aquesta declaració. Només dic que s’assembla a d’altres, però no a totes, i com és comprensible només el temps ens dirà si aquest compromís és una voluntat difusa o un segell propi. Els hem de creure però encara no ho podem jutjar.

Orientació

M'ha agradat molt sentir-los dir que el periodisme exigeix entendre allò que s'explica en comptes de "repicar" les paraules dels altres.

També he entès que pretenen establir una relació diferent amb el lector. El projecte és un cas rotund d'orientació cap al client. No s'ha esmentat la paraula "conversa" però m'he fet el càrrec que era implícita en les expressions que s'han emprat.

Redacció integrada

Es presenten com la primera redacció integrada a Catalunya.

És més: fins i tot l’organització interna de l’espai respon a aquest criteri, amb un semicercle central des d’on s’actua com un comitè de crisi permanent, una combinació de “taula d’assignacions” i “consell de redacció”, que distribueix els continguts pels diferents canals.

Ja hem vist altres experiències d’aquesta mena, s'han avaluat els inicis, s'hi ha donat la volta, i els experts asseguren que és l'única via.

És molt interessant que "Ara" posi en pràctica els elements centrals d'una redacció integrada, allò que molta gent voldria poder fer. Els felicito de debò. Volen servir continguts informatius per canals diferents, en formats adequats a cada emissió.

Ritme informatiu

He dit aquí que els diaris de paper només tenen sentit si fan alguna cosa més que “donar notícies”, sobretot perquè quasi sempre fa moltes hores que ja les sabem.

També he dit que els diaris impresos han de sortir cada dia però amb mentalitat de setmanari. Han de saber trobar els seus trets distintius.

I pel que he entès, això és el que faran. Anàlisi, opinió i temes propis seran a la primera línia. Les notícies que ja porta tothom, i que solem saber al mateix temps que els redactors, ens les estalviaran. Em sembla magnífic.

Nova estructura de continguts

Per fi, algú gosa canviar els noms de les seccions i renovar l’estructura de continguts. M’ha semblat brillant. Hi haurà aquests espais: ara (panorama ràpid de l’actualitat), bàsics (anàlisi, el que s’ha de saber, la ciutat, el país, l’economia, la política), crònica (més temes propis), debat (opinió i lectors), esports (una concessió?) i “tu” (oci, lleure, salut, vida personal, és a dir, “estil de vida”). No són només els noms. És un canvi de mirada. Ho trobo brillant. Ja era hora que arribés també aquesta renovació estesa en altres llocs.

Esperem que sigui una estructura nova, no un gest de superficalitat que altres sembla que enceten (l'enllaç apunta cap al blog imprescindible de Sílvia Cobo).

Web per a la immediatesa

El seu web es basarà en la immediatesa, volen competir per ser els primers, el volen centrar en la rabiosa actualitat (ara) per deixar al paper la resta. Justament, és el risc de què advertia fa poc David Domingo en un article publicat al blog d’Escacc.

M’ha decebut aquest enfocament, que no comparteixo. La idea que internet només serveix per informar de pressa i per a un públic immediatista em sembla molt més que un error. És una manera de no entendre prou bé què és internet. Algú creu que el "canal televisió" només pot fer coses breus i en directe? Els documentals no tenen sentit?

Internet permet llegir textos breus i llargs, profunds i superficials, actuals o panoràmics, analítics i sintètics.

És l’únic moment en què m’he sentit una mica desencisat. Un diari que sembla bona idea, que es recolza en un projecte molt ben construït, que compta amb uns professionals de primer nivell, que vol ser contemporani, no entoma bé l’oportunitat d’internet. M’ha sabut greu.

Potser només ha sigut un matís mal expressat per part dels que avui representaven "Ara", però si es confirmés crec que seria un error.

Tornaré a comprar diaris?

Fa uns quants mesos, vaig dir en un acte públic que tornaria a comprar un diari quan deixessin d’entossudir-se a portar notícies. Era una “manera de dir”, que tothom va entendre.

El 28 de novembre compraré el diari "Ara" i potser el compri més dies. M’hi podria arribar a enganxar. S'ha de veure. Però no estic segur que el seu web m’arribi a interessar si el plantejament és el que he sentit avui.

Tinc la intuïció que, al final, les coses no seran com avui les he interpretades. Però ara, aquesta és l’única crítica formal que comparteixo en l’avaluació d’una proposta que trobo, com tantes i tantes persones, i avui s’ha demostrat, interessant, atractiva, renovadora i agosarada.

Conec força persones que ja hi treballen. A
companyo la crítica formal que acabo d'expressar amb un desig sincer que l'encertin i als amics i coneguts els dedico amb afecte aquesta obertura televisiva que, per als que fan de periodistes i són de la meva generació, representa una inspiració de joventut.


25/10/10

Tot allò que encara no he dit sobre les meves fonts

Quan fa gairebé un any em vaig haver de “reiventar”, que se sol dir, amb la pràctica d’un ofici que no exercia des de feia prop de vint anys, vaig mirar d’endreçar les fonts que hauria de fer servir. A poc a poc, he anat variant aquest ús, perquè el dia a dia m’hi ha portat. Ho explico tot seguit.

Agències

A la redacció hi ha un aplicatiu molt comú als mitjans audiovisuals, anomenat iNews, que entre altres funcions agrega els “teletips” de les agències.

Al principi el feia servir cada dia. Hi feia cerques amb paraules clau vinculades als temes que se suposa que m’han d’interessar i em servia per trobar-hi “les notícies més conegudes”, aquelles que té tothom.

La veritat és que ara passo molts dies sense obrir-lo. I em sembla que no es nota. Bé, sí que es nota. És perquè faig més "temes propis". I perquè les agències no solen dur res que no pugui saber per altres vies, fora d’excepcions comptades.

Per tant, ja no és una visita quotidiana i rutinària el que faig sinó que hi acudeixo quan de debò em sembla que ho necessito (i és molt poc).

Mitjans digitals estrangers

Al principi, de tant en tant tenia una sensació molt estranya. Llegia en castellà informacions que em sonaven molt, com si ja les hagués llegides abans. Al cap d’uns dies em vaig adonar que sóc un passerell.

El que llegia era el resultat de “copiar&enganxar” fet amb peces que solien ser de les seccions de tecnologia de BBC i CNN.

De vegades també proposo algun tema que he vist aquí. La principal diferència és que quan ho faig, per descomptat no ho firmo, cito la font i l’enllaço.

Mitjans digitals tradicionals

A més, com suposo que fan els altres, observo les seccions de tecnologia dels mitjans tradicionals en la seva versió digital.

Tot sovint, he hagut de fer refregits en què em toca agafar una mica d’aquí i una mica d’allà. Ja n’he parlat aquí.

Defujo la còpia i tendeixo a la reescriptura. Una bona manera d’evitar la còpia és partir de dues o tres peces en comptes de només una. De vegades s’han d’escriure peces que només poden ser refregit. No hi ha temps per fer trucades, no domino les fonts, l’assumpte em queda molt llunyà...

No sóc contrari als refregits, si es fan bé són informatius i més complets.

Però si hi ha dades exclusives cito les fonts, si hi ha alguna informació pròpia d’altri enllaço la font.

Per aquestes peces, si cal, faig servir traductors online. Quan ets capaç d’entendre un idioma, també ets capaç de detectar els errors d’aquests traductors però tenir un pretext estructurat fa que la feina avanci molt més de pressa.

Mitjans digitals nadius

Cada vegada més són una font que faig servir. He anat veient que és una bona manera d’estar al dia i sobretot de tenir informació concisa i fiable. Hi ha mitjans digitals especialitzats que aprofundeixen molt milor que els mitjans generalistes. Si els faig servir els cito i enllaço.

De vegades faig refregits amb aquests mitjans. En aquests casos, cito el que tingui el tema propi o tots els que calgui. Combino mitjans locals amb mitjans globals, que solen ser dels Estats Units i la Gran Bretanya.

Els blogs locals em posen al dia sobre activitats, iniciatives, productes... Així vaig saber, per exemple, que es presentaria un Museu Virtual del Poble Gitano.

La blogosfera és una font inesgotable de material. Si tingués més temps encara ho faria servir més sovint. Estic segur que si un dia em capbusso de debò a la blogosfera catalana, a l’anomenada catosfera, tindria temes per escriure una peça diària durant una colla d’anys. M’agradaria fer-ho, però no tinc el projecte prou avançat.

Declaracions

Moltes de les empreses que se suposa que he de seguir, així com institucions, entitats, persones... fan saber les seves activitats amb mitjans digitals, de vegades amb blogs (com ara Facebook, l’ICANN, Google...).

Lector de feeeds

Naturalment, per seguir totes aquestes fonts faig servir un "lector de feeeds". No crec que sigui el millor que hi ha però ja m’he acostumat a fer servir Google Reader i la veritat és que no sé si hauria de dedicar temps a buscar-ne un altre i recuperar el material acumulat. No m’hi atreveixo.

Aquest lector em permet, a més, compartir enllaços amb un sol clic (share). Tots els enllaços del lector de feeds que decideixo compartir, apareixen en una capsa d'aquest blog i, també, a Twitter.

Transparència


A més, faig servir eines que desen la lectura d’un web per a més tard i també, si em sembla que necessito desar-ho més temps, copio l’enllaç a delicious. Tinc el compte visible de manera que qualsevol lector pot acudir a aquests llocs i saber per què m’interesso.

I des de fa mesos, a la columna esquerra d'aquest blog exposo una selecció de les fonts digitals que procuro atendre.

Directes

Ha crescut molt aquest ús. Per exemple: Steve Ballmer presenta el nou Windows Phone 7 i la presentació s’emet en streaming. És com si fos allà. Gràcies a internet (cap cadena de televisió ho podria retransmetre) veig a temps real un acte.

Hi ha molts més exemples. De vegades és un vídeo en directe, altres cops hi ha algú que informa minut a minut i és una font fiable (com va passar amb la presentació de l’iPad). Se cita, és clar.

Però també hi ha “directes” diferents, com ara la “twittervista”. Intueixo que n’hi haurà cada vegada més. La qüestió és valorar quina mena d’intermediació s’ha de practicar.

Esdeveniments

És una de les meves fonts preferides. Per plaer. Acudeixo a un acte, m’hi estic tota l’estona (hi ha col·legues que van només a la roda de premsa o a entrevistar un personatge concret). A mi m’agrada quedar ben impregnat pels assumptes que s’hi tracten.

Després, procuro treure peces que tinguin un fil narratiu determinat i on hi aparegui l’essencial del que he pogut escoltar. Com que vaig a cites on hi ha pocs mitjans o cap, el resultat és que la informació més bona i especialitzada es troba als blogs dels assistents a l’acte però la informació generalista més aproximada sol ser la que he fet jo (ep, per absència de competidors, no perquè hi excel·leixi, tot i l’esforç).

A més, en aquests actes conec persones i vet aquí que les persones se suposa que han de ser la meva font principal.

Persones

A mesura que he anat demostrant com faig la feina, aquesta font, com era d’esperar, s’ha anat incrementant, tot i que encara és massa lleugera. No són encara la meva font principal. No fa prou temps que m’hi dedico i no sóc gaire hàbil en les relacions socials. Quan vaig a un acte, saludo algú però de seguida que puc m’escapoleixo cap a una cadira lateral (per connectar l’ordinador a l’endoll) i aboco el cap a la pantalla.

Diuen que un bon periodista té una bona agenda. Jo no he sigut mai bon periodista. Menys encara en aquest sentit.

Però cada vegada més emprenedors que aprofiten internet per crear productes i serveis, tant en el camp privat com en el públic, em tenen en compte i em fan saber les seves dèries. Els ho agraeixo molt. Em fan una confiança encara immerescuda que procuro correspondre amb peces que volen ser honestes i equànimes.

Quan cal, aporto elements que aquests fonts preferien que no hagués inclòs. Però han après a respectar el meu criteri.

De vegades cometo errors concrets (un nom, una dada...). Si m’avisen, ho esmeno de seguida. Altres vegades voldrien no haver dit alguna cosa que han dit. Si em sembla rellevant mantenir-ho, no ho esmeno encara que m’ho demanin. Ja gairebé no m’ho demana ningú. De vegades aporto una prova en sentit contrari al que es diu. No em demanen mai que ho suprimeixi, saben que no faig escàndol però que aporto tots els materials de què disposo.

Twitter

Els últims mesos, s’ha convertit en una font preciosa, formidable, generosa i gegantina.

No exagero.

Hi ha cada vegada més temes que m’arriben per aquesta via. Algú fa un comentari, comparteix un enllaç, repeteix una etiqueta que em fa reconèixer alguna cosa de més abast...

Em fascina. No he dedicat prou temps encara a endreçar les coses per treure’n el màxim profit. He de millorar molt l’ús de les eines que es basen en Twitter. Si m’hi dediqués millor, si aconseguís seguir a a més “persones clau”, si fos més perseverant... És un camp on vull enfangar-me de veritat.

És útil, autèntic, real i emotiu, global i local, concret i general.

Poso d’exemple un cas recent.

Veig un “tuit” on algú enllaça amb un vídeo que no entenc. Empleats de Google es declaren homosexuals i expliquen que d’adolescents van ser objecte de burles i agressions però que se n’han sortit. No entenc res. Però al canal de YouTube on l’enllaç m’ha dut hi ha més vídeos.

Vet aquí com m’adono que existeix un projecte anomenat "It gets better". Com que tendeixo a creure que sóc un despistat, miro de seguida els mitjans tradicionals. Segur que ja n’han parlat.

No sóc la mena de periodista que sap les coses abans que els altres (si no hi ha algú generós que m’avisa). Al contrari, sempre arribo tard.
Per això m’esforço perquè es noti que poso l’accent en l’estil o alguna altra bajanada, per dissimular que sempre arribo tard, quan són grans notícies. Per això, també, em concentro en assumptes més petits, perquè així és més fàcil ser el primer. Qui diantre voldrà ser el primer a explicar que un lleidatà ha inventat una app per jugar a la botifarra? Només jo, que ja es veu que no hi toco gaire.

La sorpresa va ser que no hi havia res. O no ho vaig saber trobar. I vaig començar a mirar vídeos. Vaig estar dues hores (de matinada) veient vídeos vinculats a aquesta campanya. Alguns em van emocionar. És tan injust que un noi de tretze anys es pengi perquè creu que no pot suportar més les burles i agressions a l’escola.

Vaig proposar als meus caps de fer un tema que en realitat només podia consistir en dues coses:

- Un resum dels fets per explicar al públic català una situació que té lloc als Estats Units


- Enllaçar el màxim de vídeos per si algú volia anar més enllà (calia haver-los vist, no enllaço mai un vídeo ni una presentació ni un text que abans no hagi vist, és una qüestió de responsabilitat, l’enllaç el poso jo però apareix en un mitjà de comunicació públic).

Com manen les normes, vaig intentar trobar un "ressò local".

En fi, vaig firmar la peça perquè hi havia molta reelaboració, encara que en realitat correspondria a un refregit. Només si els refregits són molt personals (reelaboració) i provenen de moltes fonts (cinc, set o deu o més) penso que els puc firmar i només ho faig si a més em fa l’efecte és una peça “quasi pròpia”. Com sempre, cito les fonts i les enllaços.

Conclusions

Els meus flancs dèbils són l’agenda de persones i les grans empreses, que no saben qui sóc.

No tinc manies i faig refregits però miro de ser transparent.

Podria viure sense les agències i els seus teletips, excepte en els “grans temes” i quan les fonts són oficials espanyoles o europees o mundials.

Acudir a esdeveniments és una ocasió magnifica per escoltar persones intel·ligents i escriure peces interesants, no entenc que altres no ho facin, és apassionant i fantàstic. Crec que altres mitjans no hi van perquè ho troben “poc productiu” i això em fa comprendre que sóc un privilegiat perquè els meus caps valoren que cobreixi aquest tipus d’actes.


Fora de les persones (on sóc dèbil) i els esdeveniments (on no faig tot el que m’agradria per falta de temps i pressupostos però on sóc força actiu), crec que gairebé tot el que necessito és a internet.


Cada vegada més em refio de la blogosfera local i global i els últims mesos Twitter s’ha convertit en una eina preferent. És la meva pista d’envolament, voli cap a on voli, quasi sempre agafo l’avió a Twitter.

22/10/10

No és eixorc qui no vol: contrast de governs a Twitter

Els meus caps al 3cat24 em demanen que, a més de presentar els temes propis que proposo i d’enllestir “temes d’agència” sobre la matèria de què més o menys m’ocupo, estigui atent a l’actualitat per capbussar-me si cal a les xarxes i percebre estats d’opinió. Em sembla que un dia en vaig dir "anar a Mart".

No és el meu “tipus” preferit de peça informativa però admeto que m’he entretingut molt amb aquestes cerques (la vaga general, l’Onze de Setembre, la manifestació del 10 de juliol, l’editorial conjunt sobre l’Estatut...) i he intentat contribuir a veure aquestes eines de comunicació com uns canals "normalitzats".


Ahir, mentre canviava el govern espanyol jo estava concentrat a explicar un servei que agrega missatges de Twitter. Més tard, potser per superar la culpa per no haver contribuït a l’actualitat, vaig fer una proposta una mica apressada que es va acceptar.

Molta gent per no dir res


Vaig mirar de saber quins membres del nou govern són actius a internet. Com vaig escriure a la mateixa peça, la rapidesa segurament m’ha fet cometre errors, però fins i tot així la impressió general no quedaria gaire deformada.

Una absència generalitzada no em sembla greu, només faltaria, cadascú és lliure de fer servir les eines de comunicació que vulgui. Però els casos de “uns quants seguidors” i “cap missatge” em semblen més reveladors i els casos de comptes obsolets fan creure en una acció sense cura (segurament imputable als assessors del polític més que al polític). Els detalls són al 3cat24.

Catalans actius

Vaig voler fer notar que, en contrast, els governants catalans són més presents a la xarxa. No em vaig referir als que no són al govern no perquè no se’ls pugui trobar sinó perquè al text establia una comparació de govern a govern.

Els últims mesos he pogut informar, de vegades abans que altres i de vegades després que altres, de l’arribada a Twitter d’uns quants membres del Govern.

M
’interessa l’estil de Quim Nadal (que em fa pensar en articles que escrivia en un diari local fa molts anys o en els que encara publica).

Combina el lirisme amb converses obertes i, de vegades, debats aspres, sempre educats però contundents. A més, aporta una proximitat que val la pena anotar. En aquest tuit, per exemple, celebra una acció política amb una imatge que, segurament, ha captat ell mateix (i que goso reproduir aquí sense demanar permís).

En altres polítics molt actius, sovint veiem fotografies que no pot haver fet el titular del compte, perquè n’és el protagonista. Aquí, el protagonista és l’avió.

No parlo ara de preferències ni simpaties. Conec Quim Nadal, hi he treballat breument però amb intensitat, el respecto i aprecio i ell ja sap quina aposta política faig (ell i tots els lectors d’aquest blog).

Però qualsevol observador equànime ha de valorar un estil singular que s'ha guanyat el reconeixement de molts que s'han fet seguidors dels seus missatges de 140 caràcters.

El poso d’exemple perquè el contrast és molt notable.

Internet a l'hangar


Entre els ministres, l'ús d'internet encara és a l'hangar.

Quan feia la peça sobre aquest “govern sense xarxes” no em creia, d’entrada, que el resultat de la cerca seria tan eixorc (per fer servir una paraula que podria trobar qualsevol dia en un “tuit” de Nadal).

21/10/10

Atrapat temporalment a les branques d'un abre: un tuit sobre la #twittervista



Quan algú s’equivoca em sembla que ho ha de dir. Com que ho espero dels altres, és raonable que els altres ho esperin de mi.

M’he equivocat

He fet un “tuit” sobre Stic que no ha estat prou afortunat. Més: ha sigut desafortunat. Miro d’explicar-ne les raons.

Els tres errors han estat:

1.- He reaccionat massa de pressa (acabava de llegir la nota explicativa sobre la #twittervista i l’he trobat decebedora). Hauria estat millor madurar l'opinió una estona.

2.- No he sabut comprimir en 140 caràcters una opinió que necessitava de més aclariments (no he fet servir bé l’eina).


3.- No he calculat el ressò, no m'he adonat prou que tot el que diem en aquestes xarxes és públic i, com que tendeixo a creure que només m’adreço a uns quants que tenen la paciència de llegir el que escric, no he sigut conscient que les dades desmenteixen la meva sensació de parlar amb quatre gats.

Solució 3

Aquest tercer error només el puc esmenar en el futur, mirant de tenir més present que, per sort o per desgràcia, hi ha més de quatre persones que miren de saber què comparteixo.

Solució 1

El primer error ja no es pot corregir. No m’agrada córrer però de vegades accelero i gairebé sempre que ho faig tinc problemes en un revolt. He de “conduir” millor.

Solució 2


Però el segon error sí que té esmena i en això consisteix aquest apunt.

He parlat amb persones de Stic i m’han mostrat la seva sorpresa per la "duresa" del comentari. Els he dit que tenien raó i que ho hauria d’explicar millor.

D’entrada, però, deixo anotat que respecto l’entrega voluntarista de totes les persones que hi dediquen hores i entusiasme. És evident, però ho subratllo.

Ara bé, crec que projectes com aquests, amb tant de relleu, han de ser més acurats. El meu parer és que la #twittervista va anar malament i que no es pot imputar només a “causes tècniques”. És més: crec que el resultat és un perjudici per la missió que Stic s’ha proposat de combatre l’anomenada escletxa digital. Ja en vaig parlar.

Arrogància

Si al tuit he parlat d’arrogància era perquè m’ha disgustat veure en la seva nota un subtext que, tal com l’he interpretat, volia dir: “Puig que fem coses pel país, atenció a l’hora d’avaluar-nos”. Potser ells no volien dir això, però és el que he entès i, ja ho he dit, com que he reaccionat massa de pressa...

És un argument que trobaria inacceptable.

Falta de qualitat

Si he parlat de falta de qualitat, és perquè crec que quan algú es proposa un projecte tan ambiciós ha de tenir cura dels detalls i sobretot ha de procurar “no ficar-se en un jardí”, com se sol dir. Un proverbi xinès que m’agrada diu: “No t’enfilis a un arbre del que després no sàpigues baixar-ne”.

És clar que algú pot pensar que més val que m'ho apliqui. Qui em manava entrar en aquest jardí? Bé, aquest apunt és la meva manera de "baixar de l'arbre on m'he enfilat", sense perdre de vista que m'hi he enfilat perquè creia tenir motius, que són els que estic exposant.

Potser no calia fer un aplicatiu, potser calia confiar més en l’eina original sense témer “la balena”, potser el sistema de votació als Premis Blocs tenia massa imperfeccions, potser la noció de vot popular no és l'adequada, potser el jurat no era l'ideal per respondre a segons quins aspctes, potser no es va calcular el dany de segons quines decisions...

Afanys de protagonisme


I si he parlat d’afanys de protagonisme, és perquè no em va agradar que arribés una nota de premsa que podia interpretar-se com l’anunci que hi hauria sis caps de llista (molts col·legues així ho van entendre) quan moltes persones ja sabíem que no seria així, perquè era conegut, i no vaig trobar encertada una certa "pressió" als altres formulada en un acte de cloenda.

Potser he exagerat, però em va semblar que volien fer passar bou per bèstia grossa. Aquesta decepció, sumada a la recerca del ressò mediàtic de fa uns quants dies, potser a canvi de provocar un desequilibri notable, s'ha convertit en una frase que podia ferir algú, i me'n disculpo, però que tenia aquesta base.

Vet aquí els tres motius de les tres expressions. Això no evita que fos un desencert deixar-ho anar en un tuit, si volia comentar la nota de Stic no he triat el canal que em feia falta.

Opinió minoritària

Però encara vull dir una altra cosa.

He percebut que altres persones també creuen que tot i el voluntarisme i l’entusiasme, que reconeixem i aplaudim, hi ha hagut, potser no arrogància ni excés de protagonisme, però sí, com a mínim, un cert grau de falta de qualitat. I crec que Stic faria bé de repensar-ho tot plegat una mica seriosament.

Però els meus interlocutors de Stic m’expliquen que aquesta percepció és minoritària. M’asseguren que en el retorn que ells reben, vuit de cada deu comunicacions se’ls adrecen amb una valoració molt positiva, tant de la seva tasca en general com dels dos darrers esdeveniments que han organitzat.

Per tant, com he dit per telèfon, la meva percepció prové d’un cercle realment molt reduït (dos de cada deu). Tinc una percepció allunyada de la realitat.

Què en penso

Tot i així, la mantindria (encara que no l'he expressada gens bé, ja ho estic dient, oi?).

Perquè penso (i encara que no ho cregués ningú més em sembla que ho seguiria creient) que ha faltat encert, que no hi ha hagut una bona estratègia, que s’ha fallat en el càlcul dels riscos, que s’ha posat en entredit la defensa de la missió natural i no sembla que hi hagi ben traçada una ruta ben pautada per als pròxims deu anys, posem per cas.

Esperava la nota amb moltes ganes. M'interessava l'estil. I reitero que no m'ha agradat (no, no he sabut expressar bé, per això estic clavant aquest rotllo al blog), m'ha decebut. Els tecnicismes són una reacció pròpia de les administracions quan alguna cosa falla. I aquell subtext que abans he esmentat tampoc no m'ha semblat correcte.

Si tenen tota la raó, i sóc l'únic que ha interpretat malament l'explicació i ha avaluat malament els darrers fets, reitero les meves disculpes.

Stic, endavant les atxes.

Si no m'equivoco tant, només el temps ho dirà. Per això, perquè fa falta temps i perquè, siguem francs, polemitzar no és la intenció d’aquest blog, tornaré a parlar tan poc de Stic com havia fet els últims anys.

PS:

1.- Només per si de cas: no, no presento mai cap blog a cap premi i no, no vaig votar a ningú, a ningú, coneixa massa persones i sabia que ni a uns ni altres no els vindria del meu clic. I potser volia tenir la llibertat absoluta de comentar la jugada, com he intentat fer.

2.- Només per si de cas. La falta d'animadversió és òbvia. Vaig cobrir durant moltes hores un esdeveniment a Mataró, per fer peces divulgatives, i vaig dedicar interès i diria que passió a la twittervista durant l'estona prèvia, quan la seguia i quan per fi en vaig redactar una crònica.

Sense aquesta passió, potser no hauria sentit cap decepció i m'hauria estalviat enfilar-me a un arbre amb les branques massa delicades com per saltar-hi sense mesura. Stic és un bon instrument. Només crec que pot millorar molt la seva feina.

19/10/10

La tecnologia no és cap assassina depravada

Competidors

No és gaire fàcil que un mitjà de comunicació posi atenció en altres productes de comunicació que d’alguna manera són competidors, tinguin la dimensió que tinguin.

Per això em sembla rellevant que el 3cat24 hagi acceptat dedicar una peça informativa a una realitat d’interès però complicada de transmetre: joves professionals difonen la tecnologia amb blogs escrits en català.

Diversitat

N’hi ha que declaren que es volen mantenir com a accions voluntaristes (tot i que admeten que els proporciona beneficis indirectes vinculats a la reputació) i n’hi ha que aposten per alguna via cap a la professionalització.

M’ha semblat una varietat interessant que s’ajustava a la mena d’emprenedors de qui m’agrada parlar, perquè ja està bé d’amagar la gent amb empenta i buscar sensacions fortes amb assassins, corruptors i pirates, que és com se sol presentar internet així que n’hi ha l’ocasió.

En positiu

No hem vist mai un titular que digui: “La va violar després de telefonar-la”. Ni tampoc: “Els lladres escrivien cartes amb llapis vermell”. No esperem tampoc: “La fotocopiadora d’un institut supera el centenar de llibres reproduïts”. Cap d'aquests instruments no en té la culpa.


Però amb internet és diferent. Sempre que es pugui associar de forma escandalosa amb algun problema, l’èxit està assegurat. Les xarxes socials es veu que són o per tafaners o per exhibicionistes.

Per això intento explicar l’activitat de professionals com els que protagonitzen les dues peces pròpies que he elaborat avui i una d'ahir:

- joves professionals difonen tecnologia

- Tuiter-net, una altra eina per analitzar les converses a Twitter sobre la campanya electoral catalana

- un català crea una eina per controlar l'activitat dels europarlamentaris

No són "grans èxits" del periodisme. Fins i tot, potser això que faig no és ben bé periodisme, ja ho he dit alguna altra vegada. Però cada dia trobo que té més sentit.

Catalanització

A més, la feina ha tingut avui ha tingut un efecte personal. Quan parlava amb un dels meus interlocutors, hem recordat que l’últim programari de l’iPhone ja inclou el català.

M’havia actualitzat el programari fa unes quantes setmanes però encara no l’havia catalanitzat. Ho he fet aquesta tarda. M'agrada.




18/10/10

Quan la realitat és el missatge: el cas de la "twittervista"


He seguit amb interès la primera entrevista als candidats al Parlament que es feia per Tiwtter i n’he escrit una crònica. No m’he centrat en els aspectes polítics (aquest ha dit això o aquell ha dit allò) sinó que, com a redactor que cobreix internet i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), he volgut transmetre als usuaris del 3cat24 una síntesi de l’esdeveniment.

Errors i transparència

Hi ha hagut serioses dificultats tècniques i és una llàstima, perquè amb aquests petits "fiascos" es dóna la raó als escèptics i no s’ajuda gens a “normaliztar” les TIC. Com sempre, la realitat és el missatge més poderós que la intenció.

La prova és que totes les cròniques han tractat aquests problemes (El País, BTV, La malla...)

Confio que des de l’organització Stic hi hagi transparència, sense excuses com ara que l’èxit els ha superat.

No és el primer cop que cal felicitar Stic per la intenció més que no pas pels resultats i potser convindria un cert toc d’atenció.

De tota manera, no és d’això que vull parlar sinó d’una situació que em sembla tan estrambòtica com intrigant.

Parlant d'accions

Fa uns quants dies vaig tenir l’oportunitat de moderar un debat amb els responsables de les campanyes digitals. Avui mateix, hi ha hagut un altre debat, aquest cop amb els responsables polítics de la campanya digital. D’aquí a pocs dies n’hi ha un altre.

Hi ha el risc que parlem molt de la campanya digital (ja està bé) però sense posar el focus en la mateixa campanya digital. És una mica un debat metalingüístic.

I en realitat no es tractaria tant d’escoltar com ens expliquen què faran sinó d’observar els resultats. Amb concrecions.

Accions que fan parlar

Per exemple, avui el punt se l’ha anotat Ciutadans, que ha tingut molt de ressò amb un vídeo agosarat que demostra, quatre anys després, que despullar persones encara genera interès mediàtic. Segons fonts d’aquest partit, ja s’ha vist l’anunci més de 200.000 vegades. I les principals cadenes de televisió n’han donat fragments.

És obvi que l’èxit s’ha d’atribuir al contingut però també és veritat que sense l’ús d’un canal com YouTube aquest vídeo no hauria arribat mai a tantes persones. A l’anterior campanya, es va distribuir un DVD, algú se’n recorda?

Qui vol i dol

De manera que potser que discutim menys sobre la campanya digital i mirem d’entendre els efectes que provoca l’aparició de les TIC en la propaganda política.

Si es pot. A l'hora de la veritat, jo mateix sóc dels primers que atabalen els responsables de cada partit per demanar-los que m’expliquin què fan. I si els deixem treballar una mica?

16/10/10

Conversant amb l'usuari: un cas real

Fa poc he publicat una informació que ha suscitat una conversa entre un usuari del mitjà i l’autor de la peça. M’ha semblat interessant.

Sense valor

Crec que el to del comentari representa bastant bé el to general de força comentaris (no de tots). Hi ha molta gent que no es creu la feina que fem. Hi ha persones sempre van a la contra. No solen aportar gaire valor afegit ni comparteixen coneixement, es limiten a deixar anar una crítica banal i genèrica, com aquell que renega mentre veu les notícies a la tele.


Un trajecte

Però m’he decidit a contestar. Aquesta informació és una mica l’exemple del que provo de fer fa més d’onze mesos: exposar casos de la utilitat d’internet que ajudin el públic d’un mitjà generalista a comprendre l’abast de la digitalització i del canvi que significa. Ja ho he explicat aquí.
El titular era molt rotund: “Cada vegada més ciutadans es decanten pels serveis a través d’internet”. L’atac no era profund i sí fàcil de respondre.

Després, hi ha hagut un petit intent d’ofendre o atacar l’autor (en comptes de centrar-se en la peça informativa). Per descomptat no em va escalfar gens ni mica. No és una qüestió que em preocupi.

A quina facultat?

Ja he escrit en aquest blog que no crec que calgui estudiar una carrera especial per fer de periodista.

És més, i també ho he dit: trobo més recomanable el model en què algú amb una formació de qualsevol especialitat després actua de periodista (les eines de l’ofici s’aprenen de seguida i el criteri i el seny es van adquirint mentre que el nas per detectar temes adequats es té o no es té).


Però he decidit contestar fins i tot l’al·lusió personal. Per deixar clar que no m’atemoreixen aquestes amb mala fe ni tampoc m’espanta la conversa amb un consumidor del producte informatiu que elaboro.

La conversa


Reprodueixo aquí el fil dels comentaris.

Fran_secs:

Qui les audita aquestes dades de visites? Si us haguessin dit que tenen 1 milió de visites diàries també us ho hauríeu cregut? El periodisme no hauria de consistir precisament en posar en dubte allò que els estaments oficials diuen, en comptes de simplement fer-los d'altaveu? Clar que si el periodisme actual accepta rodes de premsa sense preguntes, què en podem esperar?

janquim:


Fran_secs, quan demanes unes dades a qui sigui en principi has de creure que són fiables. No veig què té a veure això amb les rodes de premsa, no és el cas. No es tracta de fer d'altaveu sinó de comprovar si els serveis digitals van trobant més acceptació. Tu mateix t'informes via digital, en aquest mitjà. A l'article hi ha elements crítics i d'altres que no ho són. Veig que et refies del periodisme més dle que dius, per això has vingut fins a aquest mitjà. Gràcies pel comentari. No sé què ho té que és molt fàcil fer comentaris "a la contra", aportar continguts i valor afegit costa una mica més, oi?

Pere joan mitjans:


Jo crec que els tràmits que més èxit tenen són els que solen repetir-se periòdicement (impostos, renovar l'atur, matrícules a centres educatius, colònies, etc.) En canvi la gent no vol perdre el temps aprenent a interactuar amb l'ordinador per assuptes ocasionals.


janquim:

Pere joan mitjans, em sembla que vas molt encertat, tots preferim opcions simples. per això tothom que proveeix serveis va mirant de fer-los més senzills.

fran_secs:

Em temo que el que veritablement costa, janquim, és fer periodisme que qüestioni el poder. En principi has de creure que les dades que et donen són fiables? A quina facultat vas anar?

janquim:


Fran_secs, les dades oficials públiques i privades es consideren bones: balanços d'empresa, estadística, resultats electorals, dades de consum, taquillatge, vendes de llibres, índex d'atur, PIB, etc. No té res a veure amb posar al descobert errors, com fem sempre que ho detectem (en aquest text hi ha un cas clar). Vaig estudiar a la UB, Filologia, però ho vaig deixar a la meitat perquè treballava en un diari totes les hores. Anys després vaig estudiar a la UOC, en un grup pilot, i sóc llicenciat en Humanitats. Però vols dir que té a veure amb tot això que diem? En tot cas, gràcies pel diàleg, sempre és una bona experiència la conversa entre qui informa i l'usuari que consumeix la informació. Gràcies.



Els comentaris

Ja he dit aquí que no estic d’acord amb els criteris ni els procediments que es fan servir a la majoria de mitjans per gestionar els comentaris. Un dia provaré de ser molt més clar.

I també he deixat dit que estudis seriosos demostren que els comentaris aporten en general molt poc a la informació.

No és la primera vegada que contesto. Ho he fet uns quants cops. Però aquest és el primer que em toca entrar en el terreny personal.

Qui més


Potser no és tan freqüent la conversa entre el que fa periodista en un mitjà digital i l’usuari.

No dec pas l’únic, seria pretensiós i ridícul pensar-ho. Segur que n’hi ha desenes de casos. Però, per ignorància, els desconec.

Diferències

És ben significatiu que als mitjans generalistes hi abundin els comentaris sense gaire interès, criticaires, superficials, rondinetes, acusatius, falsejadors o negatius mentre que als blogs que llegeixo, i en aquest mateix, quan n'hi ha, gairebé sempre són interessants i obren una conversa intensa, molts cops discrepant però sempre extraordinària.

Per això proposo als lectors d’aquest blog que m’ajudin, afegint exemples de conversa als comentaris d’aquest apunt.


A veure si podem exposar una mostra que ens ajudi a entendre millor com canvia aquesta relació, que no és fàcil.

Vocació de servei o castell de focs: bona sort

"Good night, and good luck" és una pel·lícula de l’any 2005, però no l’havia vist. Ho vaig fer ahir a la nit.

Hi ha un discurs del periodista Edward R. Murow, situat a l'any 1958, en què fa uns pronòstics sobre el servei de la televisió que encara avui tenen vigència.



Segurament, ja només defensem aquest enfocament des dels mitjans públics, els privats han optat pel camí que el Murrow de la pel·lícula (com el de debò) ja intuïa, després d'haver combatut les persecucions del maccarthisme.

Se m’acut que amb els mitjans basats en internet ens podria passar el mateix. Internet té quasi inifinites possibilitats i usos tan diversos que costa de fer-ne una llista.

Ara bé, els mitjans tenen l’obligació de decidir si aposten pel servei o pel simple castell de focs que vol enlluernar l’audiència.

12/10/10

El cercle imprès que guanya als bits, una bona idea

Trobar un espai

La victòria que s'apunten les versions digitals dels mitjans tradicionals en la batalla de la immediatesa de vegades acomplexa els seus germans impresos.

Ja vaig comentar aquí que els diaris de paper necessiten adaptar-se a un cicle de vint-i-quatre hores, em sembla que he insinuat que haurien de despreocupar-se de les notícies (si no són un tema propi) i centrar-se en tot el que ve després: la reflexió, el context, l'anàlisi, la interpretació, les dades, les opinions, l'experiència viscuda... I la infografia!

Hi ha tanta feina per fer.


Gràcies a la infografia

Avui he vist un bon exemple d'una acció informativa que el mitjà de paper pot fer i que el digital no té a l'abast.


Gràcies a una proposta de l'equip d'infografia, El Periódico ha permès als seus lectors fer-se una idea molt clara del giny que ha d'alliberar els miners xilens, que protagonitzen una operació de rescat amb el món sencer com a espectador.

Han traçat un cercle a les pàgines 2 i 3 i només cal deixar el diari obert a terra i posar-s'hi damunt per entendre que els miners es trobaran de debò dins d'un tub molt estret.

El tret únic

Crec que és una bona idea i com és natural de seguida m'adono que no sóc l'únic. A "Maquetadores" han elogiat la creativitat.

A "Paper papers" descobreixo que un diari xilè ja havia tingut la mateixa idea fa uns quants dies.

Això no implica que sigui una còpia, pot haver estat una coincidència. En tot cas, em sembla una reacció interessant.


En comptes de fer el ridícul, els diaris de paper fan ben fet de buscar trets distintius, elements propis que en reforcin l'interès.

El color de l'oceà

Ha sigut una bona idea.

No hi ha cap pantalla que pugui competir amb aquesta proposta, ni tan sols la "màgica" iPad que pretén canviar la vida de les revistes.

Les millors infografies en versions digitals no poden traçar aquest diàmetre i encara menys t'hi pots posar dret al damunt. Els gràfics que he vist són bons i explicatius però el cercle de les pàgines 2 i 3 transmet emoció i comprensió directa.

És diferent i únic. Obre un oceà blau.

Per això té sentit.