Objectiu: la ciutat

El projecte Ciutadania 4.0 es presenta aquesta setmana, o sigui que falten uns quants mesos per avaluar fins a quin punt aconsegueix els objectius que es proposa. Però de moment ja serveix per donar visibilitat de conjunt a moltes iniciatives de vocació social amb les tecnologies de la informació i la comunicació.

N’hi ha unes quantes d’enfocades cap a la millora de les ciutats, sovint amb el referent de fixmystreet. Al costat de reparaciudad, que s’ha posat en marxa fa poc, s’hi troben ziudad, que ofereix un servei semblant, i alerta, més enfocada cap a l’activisme.

Fora d'aquest projecte que impulsa Telefónica, se'n troben d'altres, com Metroo, que assegura que té enregistrats de manera fiable els punts negres i es proposa com un espai de diàleg a més de permetre als usuaris l'aspiració a "l'alcaldia virtual", a l'estil de Foursquare, aquest espai de lleure basat en la geoposició que també pot tenir utilitats cíviques.

Fa la impressió que les ciutats són un entorn molt apte per al naixement d’aquestes propostes. A Barcelona, hi ha un mapa de sons elaborat des de fa força anys de manera col·lectiva, a més d’un mapa “verd” i un recull d’històries explicades per tothom que vulgui fer-ho.

Des de no fa gaire es deixa veure un web misteriós, sense cap explicació, que proposa trobar cent paraules que defineixin Barcelona. Només donen aclariments si se'ls escriu un correu. Aquest estil maldestre i la proximitat d'una cita electoral aixequen una sospita sobre el seu origen.

Elecció ciutadana

En tot cas, és veritat que l’ús d’internet s’estén i les dades també indiquen una distribució important dels dispositius mòbils amb connexió a internet i paquets d’aplicacions. Però potser no hi ha espai per a tanta competència, malgrat les diferències entre cadascuna d’aquestes iniciatives.

El més probable és que els ciutadans acabin triant una aplicació per incidir en la vida urbana, per compartir alertes o per al que necessitin. Podria ser una aplicació que encara s’ha de crear.

Les aplicacions elegides seran les més útils o les més simples o les que garanteixin resultats millors. Encara és aviat.

El proper dia 29 hi ha a Roses un encontre sobre ciutats on es tractarà la manera com la marca de cada població obté reputació digital. No és la trobada que en principi hagi d'aportar cap innovació extraordinària sobre iniciatives ciutadanes. Però aquest pas hi serà un dia o altre.

Millora col·lectiva

Les persones trobaran un sentit pràctic a millorar el lloc on viuen amb l’ajuda de les TIC. Ja hi ha activistes que s'hi dediquen amb força empenta.

Les aplicacions per a l’activisme són d’un ús tan incipient com extremament minoritari, però la idea que aplegar les aportacions de moltes persones genera continguts d’interès ja fa temps que s’ha instal·lat. Ho confirma el documental de National Geographic amb imatges del terratrèmol i el tsunami del Japó capturades amb tota mena de càmeres personals.

Si sabem captar el món quan s’enfonsa potser també serem capaços de crear serveis que de debò permetin viure-hi millor.

Milloren les ciutats amb l'ús de les noves tecnologies

Les ciutats fan servir les xarxes ciutadanes i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per millorar.

De moment, es tracta de petits gestos que emprenen grups minoritaris, és veritat, però el símptoma es percep i sembla raonable creure que indiqui alguna tendència.

Mapa de la mobilitat

El cap de setmana passat, una desena de persones es van trobar per començar un “mapa de la mobilitat” al metro de Barcelona. Ja han deixat clar que no els anima una voluntat d’enfrontament amb Transports Metropolitans.

El que pretenen, com explica a aquest mitjà un dels seus impulsors, Chris Pinchen, és demostrar les possibilitats d’aquestes eines.

El grup es va trobar dissabte a la font de Canaletes i van recórrer diverses estacions de metro per comprovar que les persones amb cadira de rodes però també amb cotxes infantils o maletes poden utilitzar el transport públic sense dificultats. Les primeres conclusions evidencien que hi ha molt de camp per córrer.

Els accessos són força adequats, però quan es tracta de canviar de línia la cosa es complica. De vegades, fins i tot cal sortir al carrer i tornar a entrar, com passa amb els acudits d’informàtics.

Més enllà d’aquest descobriment, és d’interès el procediment. Pinchen assegura que es tractava d’assajar una metodologia. Van fer servir una aplicació per a iPhone, anomenada WheelMap i van anotar les seves aportacions sobre mapes lliures d’OpenStreet Map (els seus impulsors es van reunir l’any passat a Catalunya).

La idea és que qualsevol persona amb aquest dos recursos pot contribuir a millorar aquest “mapa de la mobilitat”. I, sobretot, és una demostració que es poden fer altres mapes, sempre a partir de l’experiència ciutadana, sense intervenció dels poders públics i amb la vocació de fer més fàcil la vida a la ciutat.

És veritat. Eren tan sols una desena de persones, però van saber cridar l’atenció dels mitjans locals i s’ho prenen com l’inici d’un recorregut que ha d’anar molt més enllà. Les ciutats són de les persones, sense que aquesta afirmació sigui un eslogan. Hauria de ser una realitat i dependrà de la capacitat d’organització que tot això sigui possible.

Pinchen espera que el web que han obert tingui aviat rèpliques locals i que el seu ús s’estengui. Potser no és el que succeirà ara mateix, però han deixat una primera petjada al sòl erm de les dades públiques.

Taller de dades obertes

Amb una intenció semblant, el badaloní Vinaixa va aplegar unes quantes persones, el mateix dissabte, en un local de la seva ciutat. Hi van fer un taller breu sobre dades obertes, amb la presència dels creadors de Rodalia.info i altres productes semblants.

Encara es troben en una etapa d’experimentació però tenen clar que, un cop l’ajuntament ha fet el pas d’obrir les dades, ara és l’hora de crear aplicacions que donin servei a la ciutadania. Són a l’inici d’una aventura que no es pot saber encara com acabarà, però l’intent sembla seriós i caldrà seguir els pròxims passos.

Memòria col·lectiva

El tercer exemple és WikiLleida, un projecte diferent perquè no vol oferir explicacions d’aquesta ciutat de secà a partir dels organismes oficials sinó que, en un exercici d’humilitat, demana als ciutadans que siguin ells els autors dels articles.

No fan la competència a la Viquipèdia ni a cap altre espai d’informació, aspiren a recollir la memòria col·lectiva a partir dels records que cada individu pugui expressar. Fa pensar en un intent valuós d’un museu gal·lès i també en la tradició acadèmica d’arxiu i documentació de la tradició oral. En aquest cas, la gent aporta històries de vida, fotografies, records...

Són exemples ben diferents però coincideixen en tres aspectes:

- es basen en la capacitat de les persones com actors lliures i participatius
- empren les noves tecnologies
- i aposten per modificar la percepció i la realitat de l’espai urbà.

Els mitjans de comunicació farien bé d’estar més atents a aquests indicis, sobretot els mitjans que aquests mateixos ciutadans paguen amb els seus impostos.

Referència

La llista següent recull uns quants dels articles publicats sobre qüestions semblants al 3cat24.

Les ciutats europees aprenen a obrir les dades públiques per generar nous serveis

Idescat acorda amb Google la publicació de dades dels municipis catalans

Badalona impulsa l'obertura de dades i Lleida se suma a la tendència

Desenvolupadors de Barcelona estenen les seves aplicacions per als viatgers d'autobús

Diverses aplicacions ja aprofiten les dades obertes del govern i els ajuntaments

Barcelona estrena el seu portal de dades obertes i permet la creació de serveis per part de tercers

Barcelona amplia la cobertura de Wi-Fi lliure per accedir a internet

Fonts i TIC per a Líbia: Quora, Twitter, app

A Líbia, a diferència d’Egipte, no hi havia les càmeres d’una cadena d’abast internacional i moltes més càmeres d’altres procedències per fer una retransmissió en directe de les protestes.

S’han creat espais a internet que han intentat reconstruir les peces i a la vegada guanyar-se credibilitat. Un equip manté un web que intenta agregar informació elaborada pels periodistes i la que obtenen de fonts directes. Expliquen amb claredat la seva intenció.

Aquest lloc té associats comptes al Twitter i mentre no hi havia res més han procurat ser una font fiable. Està explicat en mitjans de comunicació.

Sobre el terreny

Ara ja hi ha periodistes altra vegada. Fins al punt que a Quora ja s’ha preguntat quins reporters escriuen al Twitter.

En una resposta, Christoph Möller diu que segueix periodistes sobre el terreny que fan servir aquest eina:

@bencnn, @NicRobertsonCNN, @richardengelnbc, @martinchulov, @LeilaFadel, @ahauslohner, @anjucomet i el fotògraf @SNelson_Images.

Se'ls troba en llistes com aquesta.

També se cita Andy Carvin, no per ser allà sinó per saber triar fonts sobre el terreny i fer-ne “retweets”.

De manera que al Twitter hi ha molta informació sobre el que passa en un país tancat, ara mateix dividit i amenaçat, en el caos d’una revolta.

Més que això. Fa l’efecte que els periodistes, gràcies a al Twitter, reben felicitacions, com la d’algú que aplaudeix Wedeman perquè no cau en els tòpics de l’orientalisme. I a ells els permet explicar detalls com ara que hi ha botiguers que no els volen cobrar, encantats de tenir testimonis de la seva gesta. Es transmet amb brevetat molta proximitat.

Robots al mòbil

L’aplicació Libya News, d’uns desenvolupadors que s’han especialitzats en agregadors de notícies per països, ha demostrat que la robotització no pot vèncer les “piulades” reals.

La secció de notícies locals, basada segurament en algun seguiment automatitzat, ha quedat encallada al 17 de febrer, la data d’inici de la revolta. En algun lloc del país, algun servidor ha deixat de parlar.

Però en altres seccions de l’aplicació, que recullen fonts externes, hi ha molts textos, tots els “tweets” amb els resultats de cerques predeterminades. És una allau sense filtres i no aporta valor.

La robotització potser serveix per triar una pel·lícula abans d’anar al cine, per saber quin temps farà o quan es tracta de tenir flaixos d’abast local o global.

Quan s’intenta seguir una narració més complexa, com ara la d’un aixecament encara sense líders visibles, la concisió del Twitter i la seva capacitat d’enllaçar a les altres eines útils com la fotografia i el vídeo el converteixen en un canal formidable.


Altres apunts que esmenten les TIC i les e-revoltes

TV3 en un paper de Wikileaks: l'admiració kurda

La revolta d'Egipte arriba al Mobile Congress de Barcelona

Benvolguts marcians, jo sóc humà

El planeta

Ja he dit aquí molts cops que internet és part del món i no un món a part, encara que des de molts llocs de decisió (des de la política i l’empresa fins als mitjans de comunicació) se’n parla com si fos un altre planeta. Per això he dit sovint que em sento com una mena de corresponsal a Mart.

Els habitants

Aquest rebuig provoca que els que ja han fet passos i són tractats com gent rara se sentin una mica marcians, habitants d’aquest planeta diferent.

La carta

Avui m’adreço als marcians del meu país, als que em llegeixin, és clar, per convidar-vos a una reflexió sincera.

La història

Internet és un sistema de connexions del qual se’n deriven moltes eines per canviar la nostra manera de viure i de fer les coses.

Va caldre que uns pioners obrissin camí. N’hi ha que són generosos (penso per exemple en el nombre ingent de persones que hem escoltat més d’un cop en Genís Roca). També n’hi ha que han preferit alçar murs fronterers.

Els hàbits

Hi ha molts marcians que ja es troben bé a Mart, allunyats del món real, perquè els sembla que així s’asseguren el protagonisme o el control o vés a saber què. O només pel gust de sentir-se millors.

Els jeroglífics

Cada vegada que es fa servir un llenguatge abstrús, s’allunyen les eines de la gent. Cada vegada que es posa la tecnologia per damunt dels resultats, s’allunya internet de les persones.

Els codis

Cada vegada que es diu com han de ser les coses, com si algú pogués ser el legislador de Mart, es converteix l’oportunitat en una porta selectiva.

Les persones

I si deixem de fer servir paraules i expressions tan ridícules com pròpies d’un esperit sectari? I si abandonem la creença que qui és més hàbil en l’ús d’una eina té més talent? I si deixem de considerar analfabets els que simplement en saben una mica menys? Jo no sé res de tecnologia, ni em compro els últims aparells, no hi entenc d’informàtica, no sóc enginyer. Però això no em converteix en un idiota. Em sembla. En tot cas, ho puc ser per altres raons.

Els exemples

No m’agrada que hi hagi un Parlament 2.0. No sé què vol dir. És clar que valoro i aplaudeixo la gran transformació que s'ha fet en aquesta institució. Però no m'agrada que s'hagi obert una "pestanya" especial, la "pestanya marciana".

Voldria que el Parlament fes servir molt bé eines que ens permeten disposar de les seves dades, conèixer la seva activitat, conversar amb els nostres representants, controlar més bé la seva funció. Però no necessito que hi posin una etiqueta.

No m’agrada això de la “política 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada la política més participativa, honesta, propera. I miro d'observar com canvia.

No m’agrada “l’empresa 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada que les empreses aprenguin a transformar-se, m’agrada que vagin més enllà d’aprofitar eines de comunicació, m’agrada que vegin que la informació s’ha de compartir, que els lideratges es basen en aquesta actitud, que ja no poden deixar de conversar amb el client ni de creure en el diàleg intern. Crec que han d'incorporar amb naturalitat el canvi.

No m’agrada una “twittervista” amb els candidats. Entenc el concepte i les seves raons. Però el que de debò m'agrada és que els candidats responguin a les persones, sense intermediaris, i Twitter sembla que és per ara una bona opció. Demà no sé quina eina hi haurà, però m’agradarà la mateixa idea. No cal embolicar-ho amb un nom que eixampla la distància.

Els xamans

I si deixem de fer servir noms que sacralitzen, que són un argot distant, que només serveixen per satisfer egos i gurús? (Em repeteixo)

Podria continuar amb altres exemples però segur que ja ens hem entès.

Els amics

De vegades, fa l’efecte que tot plegat sigui “cosa de quatre amics”. Per això, quan algú emprèn una iniciativa que té a veure amb internet i les seves eines s’arriba a creure que pot exigir l’aplaudiment.

Estem entre amics, no hauríem de dir que el wifi ha fallat, no hauríem de subratllar el fiasco d’aquest o aquell projecte, no hauríem de ser crítics mai. Només hem de mostrar-nos severs amb “els analògics”. Els marcians no s’avaluen entre ells.

Els telefonautes

És un error. No som amics perquè siguem “internautes”. És més: procuro evitar sempre que puc aquesta paraula. No vol dir res, només indica que hi ha usuaris d‘internet però desapareixerà quan les TIC es normalitzin, oi que no parlem mai de “telefonautes”? Jo no en parlo, i això que la meva àvia Lluïsa era una de les més grans telefonautes que he conegut mai.

Els que ho saben tot

Ni els rebentaires que busquen notorietat gràcies a la rapidesa de les comunicacions representen aquest planeta ni els que hi van arribar primer tenen cap dret a dictar les normes mentre fan veure que creuen que les eines han d’arribar a tothom. Qui diantre ha decidit que el divendres s’ha de fer un #ff? Què volen dir aquestes lletres? Ah! Follow fridays, caram, sí que és que cool, oi?

La utilitat

Tinc unes nocions escasses del llenguatge HTML, per necessitat. Però prefereixo els sistemes "tal com ho veus". Vull entendre les eines. Condueixo però no sé res de mecànica. No em fa falta.

Em sembla que és per això que tinc la sensació que les "aplicacions" seran una bona ruta. Però això ho deixo per a un altre dia, perquè hi ha molts matisos per discutir.

El profit

Potser que ja n’hi ha prou de treure pit a internet, potser que de veritat fem tot el que estigui al nostre abast perquè tothom aprengui a viure millor gràcies a la utilitat d’unes eines noves i gràcies a uns sistemes de connexió que ens permeten canviar el món i les nostres vides, abans que la cobdícia de sempre, disfressada de tecnologia, no ens vengui gat per llebre.

La normalització

Es tracta de normalitzar, es tracta de deixar de ser un planeta rar, es tracta de compartir de debò. Fa onze mesos que intento exposar “casos reals” d’ús natural d’internet en un mitjà de comunicació, he aplegat unes quantes proves però no n’hi ha prou.

La demostració

S’ha d’anar més enllà. S’han de fer “demostracions reals”. Ho vaig insinuar en un apunt anterior, quan em preguntava si n’hi ha prou de fer "un periodisme que informa d’internet i les seves eines” i em demanava si no hauria de fer el pas següent: fer "un periodisme que usa amb naturalitat internet i les seves eines”.

Passar de la prova a la demostració.

La reflexió

Però aquest pas exigeix que abans m’aturi i exposi la reflexió. Perquè per normalitzar cal ser normal. I en un món normal, no som tots amics pel sol fet que siguem “telefonautes”.

En un món normal, els que s’han avançat segueixen caminant com una avantguarda permanent, però no s’aturen per dir-nos de quin color ha de ser Mart.

La normalitat

En un món normal, no hi ha marcians. Jo no vull ser un marcià. Sóc un humà. I m’agrada.

Per això m’agradaria que els altres humans aprenguessin a viure d’una altra manera i m’agradaria compartir el poc que aprenc perquè espero que ells faran el mateix. Podem imaginar junts com pot ser el futur, sense deixar de viure el nostre temps.

Vull tornar a la Terra, amb tot el que ara sé i amb tot el que m’adono que podré aprendre, per explicar-ho i compartir-ho.

La crida

Terra. Em sentiu? Atenció, Terra... Que hi ha algú?

Ah, vet aquí que torno al principi.

Per això som a Mart. A la base no ens escolten. S’han espatllat les antenes?

Terra, aquí Mart. Volem tornar. Que ens sentiu? Terra? Repeteixo: Terra? Em sentiu?

El repte dels nous formats periodístics: siguem valents

Dimecres 27 d’octubre ha sigut un dia intens.

A les beceroles

Encara fosc, conduïa per ser a primera hora del matí a Lloret de Mar. M’he trobat que una sessió sobre les TIC amb el sector turístic de la Costa Brava evidenciava que encara som a les beceroles. Els ponents actuaven amb vocació evangelitzadora perquè encara era necessari. És un sector clau al país i faria bé d’adaptar-se més de pressa al canvi. Confiava a aportar novetats però m'he hagut de conformar amb una crònica que constati l'acte evangelitzador.

Renovació

Al vespre, la presentació d’un projecte renovador m’estimulava, tot i que hi he fet una crítica formal, aquí mateix.

Periodisme

Entremig, una sessió llarga de Paul Bradshaw al Col·legi de Periodistes, convocada per Escacc. Hi he arribat cinc minuts tard i me n’he anat una mitja hora abans que acabés. De manera que no en faré un resum perquè no seria decent i no tinc el coneixement necessari.

Si de cas, el hashtag de la conferència, i la seva mateixa presentació, poden aclarir de quina manera ha exposat totes les eines que el periodisme té a l’abast gràcies a les TIC.

New information for new journalists pt1: RSS & social networks

View more presentations from Paul Bradshaw.

Però sí que n’he tingut prou per adonar-me d’un detall que m’ha atordit i que em sembla que em farà rumiar durant força dies.

Eines temàtiques

Al nostre país, fora d’alguns casos singulars, el periodisme que fa servir aquests instruments amb més naturalitat és el que s’aboca a parlar, justament, de tecnologia, de les TIC, del canvi que la digitalització suscita...

És a dir: els periodistes que estan més acostumats a comptar amb els recursos d’internet, solen dedicar-se a parlar d’internet. Com si fossin “eines temàtiques”, aptes per a parlar d’elles mateixes.

En canvi, Bradshaw no parava de posar exemples que es referien al periodisme de sempre: informacions locals, policials, econòmiques, d’internacional...

És això el que em neguiteja.

I si el nostre error és que hem limitat l’experimentació amb noves eines i formats a uns continguts determinats?

El repte de debò consisteix a fer servir tot això per fer successos o salut o la política. Normalitzar l’ús. Normalitzar les TIC al periodisme.

No té sentit que una sola “secció” (per entendre’ns) assagi si tot això és útil. Els resultats serien massa parcials.

Explicar el canvi

Fa onze mesos que miro d’escriure cròniques sobre el canvi, amb casos reals de l’ús de les TIC, i procuro posar-hi enllaços i ser comprensible.

Però potser m’he equivocat de projecte. Intentar explicar el canvi potser té sentit però és molt més renovador participar del canvi amb nous formats que sorgeixen d’eines diferents.

O fer el canvi

Escriure amb una mica de claredat i posar enllaços no és nou, encara que no sigui gaire habitual. Però experimentar amb les eines per crear nous formats sí que sembla un repte estimulant, d’aquells que t’obliguen a repensar-ho quasi tot.

I si la manera de contribuir de debò a la transformació, per incidir-hi i aprendre, és recomençar com a periodista, jo què sé, de successos o de "local"?

Les dades

A la segona part, Bradshaw s’ha centrat en “el periodisme de les dades”, que és una matèria que ja fa mesos que m’interessa, com he comentat més d’un cop amb Karma Peiró. No he tingut ocasió d’experimentar en aquest camp però em sembla apassionant.

New information for new journalists pt2: data

View more presentations from Paul Bradshaw.

El Govern és a punt d’aprovar l’obertura de dades anunciada fa poc. A més de les organitzacions civils que vulguin difondre dades i dels emprenedors que vulguin crear eines, el periodisme del país no s’hauria de plantejar com reacciona?

Intensitat

El dia ha sigut intens però no tan sols a causa dels quilòmetres i la successió d’activitats. Ha sigut una jornada dedicada a escoltar i mirar d’entendre, a detectar idees i rumiar possibles reptes.

L’única nota trista ha sigut la notícia, rebuda en una telefonada breu, de la mort, als 46 anys, d’una cosina que vivia a Sacramento i deixa tres fills. Em disculpo per aquest comentari tan personal, que no tinc costum d’incloure. Però no puc fer un apunt que vol resumir el dimecres 27-10-10 sense explicar que m’ha acompanyat molta estona el rostre memoritzat de la Marta Piqué Carreras.

De bon matí, ja m’havia sabut greu el decés de Joan Solà, a qui he llegit amb passió, i admirat amb respecte. Un lingüista que va ser innovador quan va poder i valent quan va caldre, tant per defensar la seva convicció política amb fermesa com per donar suport als joves lingüistes que van saber crear un model de llengua per als mitjans de comunicació.

Un fil

En dies com aquest, acabes amb tantes nocions barrejades que van amunt i avall del pensament que és difícil escriure un apunt amb un fil clar. Només sóc capaç de relligar-ho tot si observo que la brevetat d’aquesta vida atzarosa ens obliga a ser lleials al compromís amb els nostres projectes, els nostres reptes, les nostres conviccions.

No sabem quantes oportunitats hi haurà de fer allò en què creiem. Més val ser valents i aprofitar les que tinguem.

Atrapat temporalment a les branques d'un abre: un tuit sobre la #twittervista

Quan algú s’equivoca em sembla que ho ha de dir. Com que ho espero dels altres, és raonable que els altres ho esperin de mi.

M’he equivocat

He fet un “tuit” sobre Stic que no ha estat prou afortunat. Més: ha sigut desafortunat. Miro d’explicar-ne les raons.

Els tres errors han estat:

1.- He reaccionat massa de pressa (acabava de llegir la nota explicativa sobre la #twittervista i l’he trobat decebedora). Hauria estat millor madurar l'opinió una estona.

2.- No he sabut comprimir en 140 caràcters una opinió que necessitava de més aclariments (no he fet servir bé l’eina).

3.- No he calculat el ressò, no m'he adonat prou que tot el que diem en aquestes xarxes és públic i, com que tendeixo a creure que només m’adreço a uns quants que tenen la paciència de llegir el que escric, no he sigut conscient que les dades desmenteixen la meva sensació de parlar amb quatre gats.

Solució 3

Aquest tercer error només el puc esmenar en el futur, mirant de tenir més present que, per sort o per desgràcia, hi ha més de quatre persones que miren de saber què comparteixo.

Solució 1

El primer error ja no es pot corregir. No m’agrada córrer però de vegades accelero i gairebé sempre que ho faig tinc problemes en un revolt. He de “conduir” millor.

Solució 2

Però el segon error sí que té esmena i en això consisteix aquest apunt.

He parlat amb persones de Stic i m’han mostrat la seva sorpresa per la "duresa" del comentari. Els he dit que tenien raó i que ho hauria d’explicar millor.

D’entrada, però, deixo anotat que respecto l’entrega voluntarista de totes les persones que hi dediquen hores i entusiasme. És evident, però ho subratllo.

Ara bé, crec que projectes com aquests, amb tant de relleu, han de ser més acurats. El meu parer és que la #twittervista va anar malament i que no es pot imputar només a “causes tècniques”. És més: crec que el resultat és un perjudici per la missió que Stic s’ha proposat de combatre l’anomenada escletxa digital. Ja en vaig parlar.

Arrogància

Si al tuit he parlat d’arrogància era perquè m’ha disgustat veure en la seva nota un subtext que, tal com l’he interpretat, volia dir: “Puig que fem coses pel país, atenció a l’hora d’avaluar-nos”. Potser ells no volien dir això, però és el que he entès i, ja ho he dit, com que he reaccionat massa de pressa...

És un argument que trobaria inacceptable.

Falta de qualitat

Si he parlat de falta de qualitat, és perquè crec que quan algú es proposa un projecte tan ambiciós ha de tenir cura dels detalls i sobretot ha de procurar “no ficar-se en un jardí”, com se sol dir. Un proverbi xinès que m’agrada diu: “No t’enfilis a un arbre del que després no sàpigues baixar-ne”.

És clar que algú pot pensar que més val que m'ho apliqui. Qui em manava entrar en aquest jardí? Bé, aquest apunt és la meva manera de "baixar de l'arbre on m'he enfilat", sense perdre de vista que m'hi he enfilat perquè creia tenir motius, que són els que estic exposant.

Potser no calia fer un aplicatiu, potser calia confiar més en l’eina original sense témer “la balena”, potser el sistema de votació als Premis Blocs tenia massa imperfeccions, potser la noció de vot popular no és l'adequada, potser el jurat no era l'ideal per respondre a segons quins aspctes, potser no es va calcular el dany de segons quines decisions...

Afanys de protagonisme

I si he parlat d’afanys de protagonisme, és perquè no em va agradar que arribés una nota de premsa que podia interpretar-se com l’anunci que hi hauria sis caps de llista (molts col·legues així ho van entendre) quan moltes persones ja sabíem que no seria així, perquè era conegut, i no vaig trobar encertada una certa "pressió" als altres formulada en un acte de cloenda.

Potser he exagerat, però em va semblar que volien fer passar bou per bèstia grossa. Aquesta decepció, sumada a la recerca del ressò mediàtic de fa uns quants dies, potser a canvi de provocar un desequilibri notable, s'ha convertit en una frase que podia ferir algú, i me'n disculpo, però que tenia aquesta base.

Vet aquí els tres motius de les tres expressions. Això no evita que fos un desencert deixar-ho anar en un tuit, si volia comentar la nota de Stic no he triat el canal que em feia falta.

Opinió minoritària

Però encara vull dir una altra cosa.

He percebut que altres persones també creuen que tot i el voluntarisme i l’entusiasme, que reconeixem i aplaudim, hi ha hagut, potser no arrogància ni excés de protagonisme, però sí, com a mínim, un cert grau de falta de qualitat. I crec que Stic faria bé de repensar-ho tot plegat una mica seriosament.

Però els meus interlocutors de Stic m’expliquen que aquesta percepció és minoritària. M’asseguren que en el retorn que ells reben, vuit de cada deu comunicacions se’ls adrecen amb una valoració molt positiva, tant de la seva tasca en general com dels dos darrers esdeveniments que han organitzat.

Per tant, com he dit per telèfon, la meva percepció prové d’un cercle realment molt reduït (dos de cada deu). Tinc una percepció allunyada de la realitat.

Què en penso

Tot i així, la mantindria (encara que no l'he expressada gens bé, ja ho estic dient, oi?).

Perquè penso (i encara que no ho cregués ningú més em sembla que ho seguiria creient) que ha faltat encert, que no hi ha hagut una bona estratègia, que s’ha fallat en el càlcul dels riscos, que s’ha posat en entredit la defensa de la missió natural i no sembla que hi hagi ben traçada una ruta ben pautada per als pròxims deu anys, posem per cas.

Esperava la nota amb moltes ganes. M'interessava l'estil. I reitero que no m'ha agradat (no, no he sabut expressar bé, per això estic clavant aquest rotllo al blog), m'ha decebut. Els tecnicismes són una reacció pròpia de les administracions quan alguna cosa falla. I aquell subtext que abans he esmentat tampoc no m'ha semblat correcte.

Si tenen tota la raó, i sóc l'únic que ha interpretat malament l'explicació i ha avaluat malament els darrers fets, reitero les meves disculpes.

Stic, endavant les atxes.

Si no m'equivoco tant, només el temps ho dirà. Per això, perquè fa falta temps i perquè, siguem francs, polemitzar no és la intenció d’aquest blog, tornaré a parlar tan poc de Stic com havia fet els últims anys.

PS:

1.- Només per si de cas: no, no presento mai cap blog a cap premi i no, no vaig votar a ningú, a ningú, coneixa massa persones i sabia que ni a uns ni altres no els vindria del meu clic. I potser volia tenir la llibertat absoluta de comentar la jugada, com he intentat fer.

2.- Només per si de cas. La falta d'animadversió és òbvia. Vaig cobrir durant moltes hores un esdeveniment a Mataró, per fer peces divulgatives, i vaig dedicar interès i diria que passió a la twittervista durant l'estona prèvia, quan la seguia i quan per fi en vaig redactar una crònica.

Sense aquesta passió, potser no hauria sentit cap decepció i m'hauria estalviat enfilar-me a un arbre amb les branques massa delicades com per saltar-hi sense mesura. Stic és un bon instrument. Només crec que pot millorar molt la seva feina.

El futur d'internet i la glaçada de Barcelona

Aquest matí, la feina que faig m’ha regalat una d’aquestes oportunitats especials. Tenia previst acudir a la inaguració del congrés BDigital. La conferència inaugural era a càrrec del mediàtic Michio Kaku.

La importància de narrar

A l’hora de la veritat, l’home viu una mica del circ que ha creat. Vull dir que, com era d’esperar, ens ha llançat part d’una presentació que deu anar refent des de fa uns quants anys i, potser per descansar, ens ha col·locat un vídeo de més de cinc minuts... d’un dels programes que ell presenta.

Això ha fet evident que moltes de les seves prediccions ja s’han emès fa temps a les pantalles saxones... però tot i això ha valgut la pena. Estàvem davant d’un gran comunicador, d’algú que narrava amb energia i amb tots els trucs de l’ofici.

Massa populista?

A l’hora de redactar una crònica he decidit esquivar els seus artificis (irreproduïbles, he cregut, en estil indirecte) i he optat per “llistar” les seves visions, de manera que pogués interessar l’usuari del 3cat24 amb més facilitat (m’he deixat dur per un afany d’enfocar la peça amb massa “populisme” o se m'ha encomanat d'ell?).

A més de Kaku havia escoltat altres oradors i he cregut que valia la pena ampliar la mirada de la meva crònica.

L’oratòria política encara és pèssima

Anoto de passada que els oradors polítics i de l’organització han fet un paper una mica galdós. La introducció a Kaku ha durat quasi tant com ell mateix.

La concisió, la brevetat, i la claredat no són encara els trets principals de la nostra oratòria política. Aquest mes, durant la campanya britànica, la jornada electoral i els dies posteriors, mentre ho seguíem a la BBC, hem comprovat de nou que hi ha llocs on els polítics, si més no, saben parlar.

La glaçada

No és casual que el més hàbil (i breu!) d’avui hagi estat nou primer tinent d’alcalde, Jordi William, de formaciò saxona.

William Carnes s’ha referit a la consulta sobre la Diagonal i les conseqüències (les que l’han dut a ocupar el càrrec del dimitit Carles Martí) com “una glaçada que no matarà els brots verds”. I ha renovat l’aposta a favor de les noves tecnologies.

Ho he introduït a la crònica, que ha quedat llarga i ha exigit el truc de la doble pàgina enllaçada.

Els errors del canvi

No m’ocuparé en aquest blog dels aspectes politics d’aquesta consulta. He seguit alguns comentaris que m’han interessat i puc compartir aquí l’enllaç a la reflexió de Marc Garriga al seu "Brou Casolà".

Però sí que em veig capaç de subratllar tres qüestions sobre els aspectes que tenen a veure amb l’impuls de canvi.

Després de tot, durant un temps breu però emocionant vaig provar d’impulsar un projecte sobre gestió del coneixement en una organització poc disposada al canvi. I alguna cosa vaig aprendre dels fracassos.

1.- Les emocions poden més que la raó

És obvi però ens n’oblidem sovint. A qui se li ha acudit que algú votarà satisfet per triar entre “tres lletres”? El suposat afany de neutralitat ha sigut un pecat de racionalisme, el típic error de menystenir la potència de l’emoció com a motor.

2.- Els riscos, d’un en un

Els més agosarats emprenen operacions multirisc, però aquest tipus d’actuació està reservada als millors moments de Pasqual Maragall. Intentar tres salts en un resulta massa sofisticat. No pots fer la primera consulta de la teva història (aplicant la Carta Municipal), fer-la sobre un pla de reforma d’un carrer que va de punta a punta de la ciutat i a sobre estrenar el sistema de vot electrònic.

3.- El canvi no és un desig si no esdevé una necessitat

Els impulsors del canvi de vegades ens n’oblidem. Si no hi ha motius clars, avantatges constatables, la gent no es deixa empènyer cap al canvi només per raons estètiques o una actitud innovadora. Els impulsors sí que actuen així, però han de recordar que no tothom ha de veure les coses de la mateixa manera.

Un llençol a cada bugada

En el “cas Diagonal”, em temo que la ciutat ha fet un pas enrere molt important. Des d’ara, les consultes queden posposades llargament i la noció de democràcia deliberativa haurà d’esperar una oportunitat millor.

La reforma de l’Avinguda de la Diagonal i el tramvia com a solució perden punts i és una llàstima, si es mira amb una mica d’objectivitat.

La democràcia electrònica ha quedat en entredit i també és una llàstima.

I l'ambició?

Els errors tècnics han tingut un preu. L’error polític també, al màxim nivell.

Els mitjans de comunicació que han decidit llançar grans campanyes a favor de l'escepticisme i els regidors (del partit que siguin) que hi han vist una “jugada” política potser no pagaran mai cap preu per la seva responsabilitat, al contrari, és possible que en treguin rèdits.

Però la meva conclusió és que entre uns i altres han donat ales al tacticisme i la mirada estratègica ha perdut una altra batalla (en parlava en ocasió d'una derrota esportiva).

Avui, al congrés on Kaku ha predit un futur més competitiu, Mark Tulszcz ha animat els assistents a ser emprenedors. I ha recordat l’essencial: una bona idea i molta ambició.

Un país que té por dels vots electrònics, dels túnels pel tren d’alta velocitat i del tramvia, un país que adora el tacticisme i obvia el seu futur perquè prefereix recargolar-se sobre el seu melic a l’ambició dels grans reptes, és un país una mica més trist.

Aquest matí, després de Kaku, he tingut la sensació que el meu país era una mica més gris. Aquestes glaçades no van gens bé per als horts on tots plegats cultivem les TIC.

10 "experiència TIC" de 2009

10 "experiència TIC" de 2009 que no havia tingut abans 

- Fer un web personal amb iWeb i penjar-lo amb Fetch al meu domini .cat

- Fer un blog amb Wordpress

- Deixar de fer servir la xarxa Xing

- Canviar de Lastfm a Spotify

- Incorporar-me a una redacció digital

- Fer un petit donatiu a Viquipèdia

- Començar a participar una mica a les traduccions de Facebook

- Practicar amb extensions de Firefox

- Obrir un blog “instamàtic”

- Provar Google Wave 

10 "experiència TIC" que encara no he tingut (potser l'any 2010?) 

- Comprar un iPhone tot i que m’agradaria

- Comprar un Mac portàtil tot i que m’agradaria

- Deixar de fer servir un PC corporatiu

- Comprar un lector digital, en part perquè no sé quin voldria tenir

- Obrir un videoblog

- Eliminar extensions de Firefox

- Treure profit de Google Wave

- Adquirir el certificat Actic

- Adquirir el carnet electrònic i obtenir certificació digital

- Exercir el vot electrònic

Queda clar que no sóc un geek ni un early adopter, però amb aquest repàs m'adono que la meva curiositat i les ganes d'aprendre m'han permès imposar-me uns quants reptes que m'han fet sentir més bé. Encara que no n'hagi sortit sempre ben parat.

Quan no has fet mai un web ni ets de l'ofici, per posar un exemple, dediques moltes hores a equivocar-te, fins que vas entenent com funciona l'eina. I quan et sembla que ho comences a entendre, comproves que no ets cap dissenyador i que per alguna raó hi ha professionals que s'hi dediquen. Però mentrestant aprens, et distreus i, suposo que sobretot, et fa l'efecte que el repte ha valgut la pena. 

M'envien de corresponsal a Mart

Quan explicava quina mena de peces informatives he fet els primers 40 dies a la redacció, esmentava els casos en què he anat "a pescar", per copsar a internet les reaccions davant d'alguna situació.

Una cosa és observar quins recursos es fan servir i amb quines eines es comunica, com vaig fer quan vaig voler explicar l'ús de les TIC per part dels organitzadors de les consultes independentistes. Es tractava d'observar un ús.

Però quan es tracta de veure una reacció, és molt diferent. He de dir, per evitar malentesos, que m'agrada fer aquesta mena de peces. Resulta distret, sempre aprens moltes coses i t'acabes trobant llocs interessants.

Però que m'agradi o que em sembli bé fer-ho no vol dir que no sigui una anomalia. I crec que ho és.

Una anomalia 

És el corresponsal a Itàlia, per exemple, el que ha d'explicar què passa amb els grups de Facebook a favor i en contra de Berlusconi o de Massimo Tartaglia, l'home que li va llançar a la cara una reproducció de la catedral milanesa.

Ha d'estar al cas de la xarxa com sempre ha fet amb els diaris i les cadenes de televisió.

És el corresponsal o l'enviat especial a l'Iran qui s'adona que els manifestants fan servir twitter.

És el periodista de política el que observa si l'editorial conjunt provoca algun moviment.

Perquè internet no és un món a part sinó una part del món (ja no sé quantes vegades he escrit o pronunciat aquesta frase).

Perquè internet no és un país exòtic ni un planeta llunyà.

Perquè no veig internet com un "què" sinó com un "com".

L'eina no fa el tema

Oi que no encarreguem a un periodista que informi d'aquells fets que es produeixen gràcies a l'ús del telèfon? 

És com si algú digués: "L'empresa Qual ha comunicat Tal cosa" i algú respongués: "Ho ha comunicat per telèfon? Doncs que ho faci el periodista telefònic". No n'hi ha. 

Però sol haver-hi periodistes internàutics. 

És estrany i poc eficaç. Un periodista "internàutic" ha de tenir referents sobre Iran, Itàlia, la política catalana i Mart? 

Tard o d'hora, tots els periodistes faran servir aquestes eines (n'hi ha molts que ja ho fan). Desar enllaços, subscriure's a les fonts d'interès, xatejar, tot això són actuacions cada vegada més naturals per a molta gent, per als periodistes és una eina essencial.

Per a tots, no per als "periodistes internàutics".

Internautes tots 

En realitat, no m'agrada la paraula internauta. Ni tan sols quan la fa servir una Asociación de Internautas. Qui són els internautes? I què passarà quan tots siguem internautes? 

Trobaria més natural que fos una associació de "defensa dels drets civils quan s'utilitzen les TIC", per exemple (amb un nom millor, és clar, només em referia al concepte).

Si tinc un problema quan compro per internet voldré que m'ajudin les entitats i organismes que es dediquen a les qüestions de consum. I voldré que sàpiguen com actuar.

Si tinc un problema legal voldré un advocat i exigiré que sàpiga resoldre el cas més enllà de les meves eines. 

Si tinc un conflicte amb l'Estat a causa de la llibertat d'expressió voldré recórrer a les organitzacions de drets civils i confiaré que també en aquest terreny se sentiran segures. 

(Parèntesi) 

És clar que també hi ha una associació de teleespectadors, que és una cosa que sempre m'ha sorprès molt. 

No he vist una associació d'usuaris de diaris o una associació de lectors de novel·la negra (si de cas fan un club) ni una associació de persones que fan servir un ordinador o una torradora (no sé, una mena d'Associació d'Usuaris de la Torradora).  
 

Canvi social 

Per això vaig explicar que m'interessa l'enfocament social, el que centra la mirada en els canvis que aquestes eines permeten, en la seva utilització i els seus efectes. I el canvi social té lloc aquí, al planeta Terra. 

Observar el procés, divulgar l'ús i aportar elements d'anàlisi sí que em sembla que requereix de periodistes que s'hi dediquin i em sembla que puc aportar un intent d'avançar en aquesta direcció. 

És clar que el periodisme pot parlar de les TIC (tot l'apunt està dedicat a una altra acció, a aquestes excursions que solen acabar amb el que abans n'havien dit una "crònica d'ambient").

No em satisfà la visió d'internet que parteix de la idea que engegar l'ordinador i accedir a la xarxa és més o menys com ficar-se en una nau i volar fins a Mart.

Mansió de l'horror

La normalització de les TIC és un bé social, és un progrés global (hauria de ser-ho) i mantenir la visió marciana ja vaig dir que em recordava l'orientalisme.

Es podria anomenar "digitalisme" (sempre que acordéssim donar-hi aquest altre sentit). I un mitjà digital no hauria d'incórrer en el "digitalisme".

Tot i que és preferible a la presentació d'internet (encara freqüent) com una mansió espantosa on els pirates campen tan panxos i tota mena de malvats esperen com llops cruels que passi una caputxeta incauta. Oi que no seria correcte vincular la catequèsi amb l'abús de menors, tot i les xifres dels casos en què hi ha implicat un sacerdot catòlic? Doncs per raons semblants, la xarxa no és un indret tenebrós.

Potser Mart només és un pas intermedi cap a la normalització. M'encanta trobar raons per a l'optimisme.

Què voldria fer (40 dies - i 2)

Explicava a l'apunt anterior quina mena d'assumptes m'interessen. No m'hi vaig allargar més però vull seguir el fil i concretar-ho.

M'interessa l'enfocament social, que no es basa en l'eina (el software, la tecnologia) sinó en el seu ús. Els canvis que aquestes eines permeten. La transformació social. 

Si dic que a l'inici d'aquests 40 dies vaig llegir i omplir d'anotacions els centenars de pàgines de l'últim llibre de Manuel Castells crec que s'intueix un cert perfil d'intencions (a més, se suposava que se'l podria entrevistar, tot i que al final no va ser possible). (Qui no vulgui entomar un volum tan gruixut pot llegir aquest article del mateix autor).

M'interessa informar sobre l'ús de les TIC en educació i en seguretat, a les empreses i als transports, a la justícia i a la salut, en les comunitats i en la política. Aquest enfocament social està justificat per unes quantes raons. 

RAONS PERSONALS 

La meva formació m'hi encamina (em vaig llicenciar en Humanitats a la UOC i vaig estudiar Filologia a la UB). 

La meva experiència periodística m'hi ajuda (quan havia treballat a redaccions de diaris impresos sempre ho havia fet a la secció de Societat, la mirada cap a l'entorn és el que he après).

La meva experiència professional (els últims anys a la CCMA m'havia centrat molt en l'anàlisi de les eines que afavoreixen l'intercanvi de coneixement). 

Per tant, tinc raons personals per creure que contribuiré millor al projecte en què participo si em centro en els punts forts del meu perfil.  

RAONS PROFESSIONALS 

Les raons professionals són també poderosos. 

Un mitjà digital té sentit que s'ocupi de les TIC. I té sentit que vulgui incrementar públic, reduint la fractura digital i presentant les TIC sense exotisme. 

Però hi ha una altra raó, que no tinc por d'anomenar "ideològica".

Els mitjans públics no cerquen només l'audiència. Consideren que informar és un servei públic. L'empresa on treballo s'ha distingit sempre per aquesta actitud. 

Contribuir a reduir la fractura digital, ensenyar exemples concrets d'aplicacions de les TIC, observar i analitzar el canvi social, és part de la missió pública. 

El 15 d'octubre, quan es presentaven les conclusions del projecte Catalunya 4.0, el director general de Telefònica a Catalunya, Kim Faura, es referia a la "normalització TIC" i recorria com a inspiració a la normalització de la llengua. 

El periodisme no pot assumir objectius tan amplis però sí es pot sentir convocat a perfilar un enfocament social sota la convicció que és matèria d'interès (de la mateixa manera que hi ha hagut periodistes que han preferit dedicar-se sempre a les entitats ciutadanes o a les organitzacions de tipus social).

Al país hi ha emprenedors que creen nova riquesa gràcies a les TIC i hi ha empleats amb visió i agosarats que transformen la mentalitat de grans corporacions. Hi ha molts actors que incideixen en la vida de les persones i que troben en les TIC una eina d'interès social. Voldria ser capaç de pintar una mica aquest paisatge. 

Ja han passat 40 dies. Puc saber una mica més on sóc. 

Si d'aquí a sis mesos he progressat per aquesta ruta, tindré raons per creure que avanço en la direcció adequada. Si no fos així, em costaria evitar la sensació de fracàs. Sempre m'han agradat els reptes.