Els ocells enrabiats de la informació

Quan vaig acudir al Mobile 2.0, mentre Peter Vesterbacka alliçonava l’auditori sense subratllar prou el factor sort com a explicació de l’èxit dels seus “Angry Birds”, i justament mentre l’escoltava, vaig descarregar al mòbil, per fi, aquesta ditxosa aplicació. O sigui que he resistit la temptació molt de temps perquè el joc dels ocells enrabiats va aparèixer el desembre de l’any 2009.

Vesterbacka tenia raó almenys en una cosa: és una modalitat de joc molt ben adaptada a les estones mortes. Aquests parèntesis passen millor, provisionalment, amb un repte breu com ara superar un altre nivell. El joc consisteix a llançar ocells amb poders diferents contra uns porcs de color verd. He tingut altres passions lúdiques i sé que ja em passarà. Ho deixaré estar de la mateixa manera que vaig abandonar el pòquer de Zynga, les papereres de Paper Toos o les mans amb iButi.

Tot en un parèntesi

Els jocs al mòbil tenen aquesta funció d’entreteniment breu i en aquest lapse de temps has de rebre alguna compensació.

“Angry Birds” no exigeix gaire reflexió. L’ordre de les “armes” està decidit. Només t’hi has de fixar una mica per calcular que el negrot que explota és útil amb les pedres i el groc que es llança a tota velocitat va bé per travessar fustots.

És possible un joc d’aquestes característiques que a més proporcioni elements informatius? Els “jocs informatius” intenten aprofitar els atractius del joc per transmetre missatges. De vegades, més que informatius són formatius, i aquesta voluntat instructiva els fa menys interessants, però no és una via tancada.

Una dificultat a considerar és l’adaptació a la brevetat, a les estones mortes. Un joc com Democracy, per exemple, demana un grau de pensament més elevat. Hi ha moltes variables que cal tenir en compte. Una de les virtuts del joc és que el jugador comprèn de seguida que s’ha d’allunyar del “blanc o negre”. La democràcia està feta de matisos. Si estires massa la corda d’un costat, queda curta d’un altre. Però és del gènere de simuladors que demanen una atenció molt més llarga i reflexiva que la que permet una estona morta.

Informació, entreteniment, participació

Un recurs emprat sovint quan s’intenta atacar aquest parèntesi amb un joc informatiu és el del qüestionari ràpid sobre l’actualitat. S’esmenta com a opció en un apunt d'un blog que es publica amb ajut de la Knight Digital Media Center.

El text acara la qüestió de les estones mortes i s'anoten com a elements a tenir en compte per a les aplicacions periodístiques la geolocalització, la calendarització, el seguiment de la legislació i també les possibilitats de participació real per aportar continguts, com proposa Mereporter (el logo d'aquesta aplicació també és un ocell rogenc).

He vist un apunt de Nicole Martinelli on s’esmenten unes quantes creacions que segueixen aquesta direcció.

L'ou daurat és una estona morta

Si amb els mòbils es poden capturar sons i imatges, potser hi ha alguna manera d’enfocar la situació de les estones perdudes i combinar-ho, segons el gust de cadascú, amb l’entreteniment, que ara mateix, i només fins que aconsegueixi tots els ous daurats que cal per guanyar, consisteix per a mi a esclafar ocells de colors contra les muralles que protegeixen els porcs verds.

Mentre no arriba aquesta aplicació informativa que aprofiti del tot la noció d’estones mortes, comprovo que sorgeixen més intents de fer més fàcil la captura d’imatges i sons amb voluntat d’informar altres persones.

És el que pretén Open Watch, una aplicació amb vocació de denúncia que es distingeix d’AudioBoo (tot just el començo a provar) o SoundCloud perquè inclou el vídeo i per la seva suposada capacitat d’enregistrar de manera secreta.

Twitter i Tumblr per a periodistes

Mentrestant, el Twitter es posa a disposició de les redaccions i es publiquen manuals adreçats a la pràctica del periodisme amb aquest recurs. I ja hi ha hagut reaccions: Twitter és una eina per a les redaccions o és una gran redacció? (gràcies per l'enllaç, Ismael).

Tumblr també serveix als mitjans i ja hi ha mostres potents de la seva utilitat periodística i del seu ús a la redacció.

Hi ha mitjans que abandonen fins i tot el seu web i s’arrisquen a emetre des d’una xarxa aliena com el Facebook, que també ha creat un plec d’instruccions per als periodistes amb una acollida polèmica.

El canvi va molt més enllà de l’adopció d’eines basades en internet.

La perspectiva i el zero

Un clàssic com The Guardian anuncia un gir radical en la seva perspectiva per considerar-se per damunt de tot un mitjà digital.

Fa tot l’efecte que a poc a poc però sense cap alternativa clara ens acostem cap al porc verd que porta bigoti, un dels malvats que cal liquidar a “Angry Birds”. Però no ens equivoquem. Quan superem aquest nivell n’hi haurà un altre. Vet aquí l’encert dels jocs com el que va idear Vesterbacka: després d’un repte sempre n’hi ha un altre.

Per això fóra bo que els ocells deixessin alguna peça sencera. No es pot començar de zero cada vegada. I si en comptes d'omplir una altra estona morta hi comencem a rumiar de debò?

Abans que l'entreteniment, imprescindible, s'ho empassi tot. Abans que algú més repeteixi sense morir-se de vergonya que el coneixement és un luxe innecessari.

Captaires i alcaldes virtuals

La mena de peces informatives que produeixo poden interessar més o menys però costa molt que apareguin a la llista de les més llegides. Passa de tant en tant i sovint no me n’adono fins que algú m’ho comenta perquè tinc el mal costum de no mirar gaire aquest rànquing.

De vegades hi ha un “èxit” esclatant, i de vegades és moderat, però tendeixo a atribuir-ho a la remor de les xarxes com Twitter, que solen empènyer segons quins assumptes. Agraeixo aquest interès compartit i me'l prenc com una exigència per millorar.

És el que deu haver succeït amb la història del sense sostre que escrivia missatges a Twitter. No repetiré aquí la narració, observo si de cas que pot haver interessat per tres raons ben diferents:

Intrigant

La manera com estava escrit l’article el dotava d’un cert misteri. Combinat amb l’aparent paradoxa d’unir un captaire que demana almonia amb eines d’internet, el tema esdevé intrigant, atractiu o curiós.

Social

Altres lectors s’hauran sentit animats perquè tracta un problema social seriós. Hi ha un públic sensible amb les dificultats de les persones i els esforços per canviar la situació dels que ho passen malament. No és el primer cop que enfoco la mirada cap a l’ús de les TIC amb una intenció social. M’interessa i crec que val la pena dedicar-hi atenció. Encara que s'hagi reiterat el tòpic de llançar una campanya així pels volts de Nadal.

Viral

Però a uns altres estic segur que els agradava saber més bé com s’havia fet una campanya viral, quins referents els havien inspirat, quines agències hi han contribuït. És un públic que hi ha vist l’aspecte professional.

La suma de tot plegat ha fet que la peça rebés aquest interès i suposo que era bona idea procurar que el text contingués elements per satisfer les tres demandes.

Ciutat

Per casualitat, l’endemà mateix em vaig abocar a la novetat recent de CityVille, un altre “joc social” que destaca perquè ha tingut un creixement extraordinari en menys de quinze dies. A més, ho confesso, em venia de gust esmentar SimCity, ni que fos de passada, perquè fa bastants anys m’hi havia entretingut moltes hores.

D’aquesta manera, després d’explicar a què responia la presència d’un captaire a Twitter he escrit alguna cosa sobre milions d’alcaldes virtuals que, a canvi d’aquesta petita satisfacció, són capaços de gastar diners de debò per comprar béns inexistents.

M’ha fet gràcia aquesta coincidència i m’ha fet veure que ja porto escrites unes quantes peces sobre els jocs. No pas sobre els grans èxits sinó sobre conceptes nous que s’estenen amb el desplegament de les xarxes. Per això, al final de la peça, en l’apartat de “notícies relacionades”, hi ha afegit una llista considerable.

CityVille s'acosta als 27 milions de jugadors en menys de quinze dies via kwout

Núvol

I m’he preguntat com evolucionarà CityVille. M’intriga si a les ciutats imaginàries que només existeixen al Núvol hi haurà sense sostre. Potser ho evitaran i es conformaran amb la floristeria i l’ajuntament. No ho sé. Però si n’hi afegissin, en un afany de realisme que seria més propi dels anomenats “jocs informatius”, caldria crear també un grup de persones com els professionals i voluntaris de la Fundació Arrels.

Cirurgia informativa: un comentari dels lectors dóna la pista

Fa pocs dies vaig explicar aquí com havia elaborat la informació sobre els “jocs informatius”. Havia estirat el fil d’un apunt que el professor Ramon Salaverría havia deixat anar en una conferència al Col·legi de Periodistes.

Comentaris de valor

Doncs bé, dues persones van deixar comentaris a la notícia, comentaris de valor. De primer, vaig respondre per donar les gràcies.

Sí, ja ho sé que la majoria dels que fan de periodista no contesten els comentaris però ja he dit que a mi m’agrada fer-ho (si n’hi ha l’oportunitat i val la pena).I he aportat una prova clara.

Altres vegades m’he mostrat molt crític amb els comentaris i els estudis formals confirmen les meves sospites. No canviaré ara d'opinió: la immensa majoria no aporten res i, això sí, destorben.

Per exemple: en un mitjà que té de missió principal la normalització de la llengua no sembla gaire comprensible que s’emetin tants missatges mal escrits, menys encara quan es pren la decisió arriscada i una mica populista de retransmetre per televisió els missatges que envien els espectadors, ja sigui via SMS o Twitter.

Però aquesta vegada era diferent. Els comentaris aportaven dades i oferien pistes, de manera que els vaig fer cas.

D’aquesta manera, aquella peça sobre els “jocs informatius” ha tingut avui una segona part, sobre els anomenats “jocs seriosos”. No sóc cap expert i no puc aportar una avaluació rellevant sobre tot això però sí que podia intentar explicar als usuaris del mitjà on treballo en què consisteix aquest tipus de producció.

Discurs comprensible

Ara em sembla que aquests articles formen un discurs comprensible que vaig iniciar amb la mirada cap als jocs on es compren i venen béns virtuals i també sobre els jocs socials basats en la geolocalització.

http://www.3cat24.cat/noticia/568245/societat/La-industria-dels-jocs-socials-confia-que-augmentara-ladquisicio-de-bens-virtuals

http://www.3cat24.cat/noticia/599646/ciencia/Milers-de-jugadors-declaren-on-son-amb-Gowalla-i-Foursquare

Aprendre com a satisfacció

Tendeixo a no estar mai prou satisfet però aquesta vegada faré una excepció. És clar que tot és millorable, però diria que he aportat una mirada diferent sobre els jocs.

Intueixo que si em sento còmode amb aquestes peces és perquè quan les escrivia hi deixava veure el meu procés d’aprenentatge. No saps res de res d’algun assumpte que vols comentar. Mires de saber-ne els quatre fonaments essencials i mentre llegeixes i aprens vas pensant com ho explicaràs. És una sensació que em proporciona una gran recompensa.

I, un cop més, he pogut posar al descobert que al país hi ha talent que busca la seva oportunitat. Si aquests joves han après mentre creaven un joc, jo miro de divertir-me tant com puc mentre jugo a aprendre.

Planificació i improvisació: un altre repte sisplau

Paraules i persones

Quan vaig decidir que “cobriria informativament” les dues conferències que el Museu Picasso de Barcelona anunciava sabia que tenia un problema. Escric per als usuaris d’un mitjà generalista i totes dues sessions anaven molt dirigides als professionals dels museus catalans.

Vaig decidir donar una volta a la qüestió i presentar-ho, justament, per aquesta banda. Per això vaig enfocar les dues peces no tant en les paraules de Nina Simon, David Bearman i Jannifer Trant com en el fet rellevant que desenes de persones que treballen en aquestes institucions miren d’adoptar una altra manera de fer les coses gràcies a la potència d’internet.

http://www.3cat24.cat/noticia/943207/ciencia/Lexperta-Nina-Simon-anima-els-museus-catalans-a-oferir-experiencies-de-participacio

http://www.3cat24.cat/noticia/951026/ciencia/Dos-experts-en-museus-i-tecnologia-dialoguen-amb-els-professionals-catalans

Era raonable. El projecte que vaig emprendre fa un any té aquesta voluntat de posar la mirada en casos reals i pròxims i com a mitjà públic digital té sentit que provem d’observar i anotar com la digitalització té efectes en totes les esferes, també en la museologia.

Escrit abans de ser-hi

Vaig recórrer al mateix principi quan vaig acudir a escoltar el professor Ramon Salaverría, en una de les sessions de 10 en comunicació que convoca Escacc.

En realitat, ja havia pre-escrit la crònica abans d’arribar al Col·legi de Periodistes, amb uns espais en blanc on pensava resumir la intervenció de l’expert en periodisme digital. Vaig creure que la qüestió tornava a ser massa especialitzada però que tenia sentit intentar reflectir els debats que hi ha entre els periodistes.

I vaig fer una peça en què les paraules de Salaverría són només un exemple d’un estat de la situació que volia sintetitzar. Ja havia escoltat Paul Bradshaw en el mateix marc i sabia que es convocaven més trobades.

A més, em semblava una ocasió magnífica per esmentar, en un mitjà generalista, la feina d’alguns observadors atents com Sílvia Cobo i Antoni Piqué. Havia fet coses semblants amb consultors polítics i altres referents de la xarxa catalana que miro de citar sempre que puc, per anar posant al descobert una feina impressionant i valuosa que sovint no traspassa els cercles de bloguistes i assidus lectors d’aquests continguts.

El moment i els tabús

Qui vulgui saber què va dir Salaverría, farà bé de llegir la crònica que Iván Vila va publicar a "La Vanguardia". La meva peça només comptava amb la conferència per fer entendre l’esforç dels organitzadors i seguir-los, més enllà, per assajar un primer dibuix, una "crònica del moment".

http://www.3cat24.cat/noticia/955006/ciencia/Els-periodistes-catalans-reflexionen-sobre-la-millora-dels-mitjans-digitals

A més, vaig aprofitar l’ocasió per superar uns quants tabús que trobo tan obsolets com allunyats de l’anomenada “cultura digital”. Vaig citar i enllaçar altres mitjans (la competència!) i vaig provar de construir un subtext cal·ligrafiat amb hiperenllaços que acosta als usuaris d’un mitjà digital les crítiques que algunes persones han exposat sobre la producció d’informació digital. Em semblava un exercici d'honestedat informativa i de transparència pública, encara que se sostingui en la subtilesa.

Em creia que ho tenia tot ben lligat.

La sorpresa

Però encara que la planificació imprescindible estigui ben resolta sempre hi ha espai per a la improvisació. Salaverría va deixar anar, una mica de passada, i quan es referia a les novetats que li interessaven, la menció a un concepte que admeto que desconeixia del tot: “newsgames”.

Em va intrigar. I l’endemà em vaig abocar a la pantalla de l’ordinador amb ganes de trobar respostes.

L’aprenentatge

La peça que vaig escriure és molt transparent, en aquest sentit, perquè la seva estructura sembla que s’inspiri en el meu procés de cerca. No és ben bé així, és clar, de les notes inicials al text final hi ha canvis que volen millorar l’efecte narratiu, però sí que he deixat que s’intuís aquesta ruta.

http://www.3cat24.cat/noticia/956046/ciencia/Els-jocs-informatius-volen-ajudar-a-comprendre-els-fets-mes-actuals

Tenia molt de sentit. Per explicar alguna cosa que desconec del tot he de provar d’entendre-la ni que sigui una mica. I no em fa res que es noti aquest procés en la redacció, al contrari, podria estimular un cert afany de coneixement entre els lectors i això seria òptim en un text divulgatiu.

El repte

Com de costum, ara no m’hi conformo. Sempre em passa el mateix. M’atabalo pensant si de debò seríem capaços d’adoptar aquest llenguatge dels jocs en què els "newsgames" es basen per explicar una història informativa.

Hi ha mitjans que fan l'experiment. Sovint, el que es busca és la implicació del consumidor d'informació en una experiència que l'acosti als fets. Molts cops, es creua la frontera del periodisme cap a l'activisme, però val molt la pena fixar-s'hi per aprendre'n les claus.

És un repte interessant, però no disposo de temps, la feina que tinc encomenada consisteix a aportar "temes propis" a la redacció, no pas "formats", encara que en aquest blog he exposat un parell de proves amb gràfics dinàmics (abstenció i onomàstica).

Però m’agrada rumiar-hi, i intentaré seguir Ian Bogost de la mateixa manera que procuro estar al cas de les novetats que aporten Paul Bradshaw i Simon Rogers. El que em preocupa és la possibilitat d’estar-me equivocant de camí. Ja ho vaig comentar aquí mateix.

L’enfocament

Fa un any que provo d’explicar què passa amb el nostre país i internet, per dir-ho molt curt, però potser el que fa falta és adoptar del tot la cultura (en sentit ampli) que es deriva d’aquest canvi per informar d’una altra manera, no pas sobre la xarxa sinó des de la xarxa.

Amb quines eines expliquem la confrontació coreana? Com aprofitarem l’obertura de dades públiques per crear nous serveis i redistribuir la informació?

Ian Blogost és un dels guanyadors dels Knight News Challenge de l'any 2010. Quins altres reptes podem acarar?

Per començar, potser una partideta en aquest joc mediambientalista? Play Windfall by Persuasive Games

Vídeojocs a la biblioteca universitària

A la Biblioteca Rector Gabriel Ferraté de la UPC estrenen un espai dedicat al vídeojoc. 

Hi ha dos ordinadors que serveixen "per jugar" (suposo que en silenci) i a més han obert un espai virtual, amb un nom anglòfil i victoriós: u-win. 

L'usuari hi trobarà jocs, recursos i fòrums i la intenció dels seus promotors és que molt aviat es puguin oferir descàrregues pels usuaris de la Nintendo DS.

El seu director, Miquel Codina, m'explica que la intenció és donar cabuda a una matèria que es desenvolupa als estudis de la UPC i també "millorar l'experiència dels estudiants i avançar en la idea de la biblioteca com un espai de socialització".

Han tingut pes en aquesta decisió la comprovació que "els jocs són un mitjà innovador per desenvolupar competències", a banda que des de la UPC es mira amb interès l'activitat industrial en aquest sector. De fet, volen disposar de tots els vídeojocs que s'han produït a la mateixa UPC.

Codina reconeix que també ha sigut rellevant la valoració sobre "la presència massiva dels vídeojocs en el lleure dels usuaris de la biblioteca".

Ja fa temps que persones com l'Oriol Comas difonen una actitud favorable cap al joc, que de vegades és vist com una simple pèrdua de temps. Els lectors d'aquest blog ja saben que penso que jugar és fantàstic i permet aprendre d'una altra manera.

La prova és que una consultoria com Roca Salvatella va utilitzar els jocs en un taller específic per a directius. Van comptar amb la col·laboració de Jordi Sellas, que dirigeix i presenta el programa "Generació digital" de Catalunya Ràdio.

He parlat alguna altra vegades dels serveis d'aquesta biblioteca, sobre els seus serveis 2.0 o la seva col·lecció de jazz. Avui fan un altre pas amb el u-win.

Una llegenda... de l’equip

Sempre he cregut que jugar era magnífic i he compartit aquesta afició amb una bona colla d’amics, amb en Xavier Calderer al capdavant.

Fa una vintena d'anys vaig seguir, gràcies a una decisió paterna, la revista Jeux et stratégie.

I ara em sembla interessant el que fa Oriol Comas.

A casa, un lloc d’on no parlo mai aquí, hi ha hagut una certa afició al simulador de futbol PES.

La novetat d’aquest any em sembla que sí mereix un apunt que no es desdiu dels assumptes que exposo en aquest blog.

Hi ha una nova modalitat. En castellà en diuen “Ser una leyenda”. És ben simple: no controles un equip, com fins ara, sinó un jugador. I només jugues amb ell.

Contra la temptació de crear un punta que s’atipi de fer gols, vaig triar la mena de jugador que més m’agrada: un centrecampista que pot actuar de pivot, d’interior o de mitja punta i tot. Vaja, com els futbolistes que de veritat em poden emocionar.

Al principi no ets tan bo i t’has d’esforçar molt per guanyar-te la titularitat, com diuen els periodistes d'esports.

Vaig començar a la lliga anglesa fins que 'em va fitxar' l’Atlético de Madrid i ara acabo d’arribar al Milan, amb 23 anys acabats de fer i una estadística raonable (jugo en el nivell 3 de 5, que consti).

Aquesta modalitat sembla que s’adapti al culte a l’ego, fa creure que s’allunya de la idea de defensar un equip, inventat o real. Però no funciona així.

El que he après, i ho comparteixo aquí, és una altra cosa.

Com he aconseguit que el meu jugador tingui bones puntuacions i, fins i tot, que faci uns quants gols?

Es tracta de tocar molt la pilota i per això cal estar ben situat, passar-la molt sovint i saber córrer quan hi ha un forat. O sigui: la llegenda individual només creix si sap ser d’un equip, de l’equip.

Qui ho diu que passar una estona a la Playstation no té cap sentit?

Friso perquè em fitxi el Barça.