17/12/08

“A finals de l’any que ve hi haurà moltes TV3”

Jordi Serra fa més de vint anys que treballa a la televisió pública catalana, on s’ha ocupat de matèries com els programes infantils o les coproduccions. Ara és el cap de programes i, per tant, algú pròxim a l’actual direcció. Ha acceptat, com altres van fer-ho abans, de respondre unes quantes preguntes per aquest blog.

Com es veurà, s’esforça per conservar alguns secrets però em sembla que dóna pistes clares. Les conclusions que en trec són que a TVC aposten pel multicanal i que estan convençuts que els productes de tipus corporatiu (de la CCMA) s’han de basar en la marca més potent, que ells sostenen que és la televisiva. 

He de dir que no comparteixo aquest enfocament, que fa prevaldre la tele per damunt dels altres mitjans i que, per exemple, prefereix que no es llancin marques noves a internet si no estan associades a productes de TVC. 

Trobar públics diferents implica, tal com ho veig, anar més enllà de la tele. Però he de reconèixer que Serra expressa una tendència que fa temps que té força a Sant Joan Despí i, en algunes etapes, fins i als despatxos del carrer Ganduxer. 

Les meva discrepància, per tant, representen una visió tot sovint minoritària. 

L’havia d’assenyalar per honestedat i respecte als lectors d’aquest espai, que han llegit a vegades com defensava amb certa passió una perspectiva molt més àmplia de la producció i difusió de continguts. Fet això, proposo tot seguit la lectura de la nostra conversa.

1.- Ets i et sents director de programes de TV3 o de TVC?  

De TVC, això ho tinc claríssim. I no és només una declaració de principis. Dedico tanta o més estona a projectes associats als nostres 'segons canals' que als de TV3. D'altra banda és lògic que sigui així ja que, al llarg del 2009, és en aquests canals on hi haurà més moviment i novetats.

2.- Quina serà a mig termini l'oferta multicanal de la televisió pública catalana?  

Aquí hem de ser discrets. Encara l'estem acabant de perfilar i cal que l'aprovi el Consell de Govern de la CCMA.

El que està clar és que serà una oferta multicanal decidida i molt completa: a finals de l'any que ve hi haurà 'moltes tv3'. La intenció que tenim és omplir els dos multiplex que tenim amb 6 canals propis.

3.- En algunes cadenes públiques hi ha equips units pel gènere o pel contingut i no pel seu mitjà de distribució. Per exemple: un equip de culturals o un equip d'esports que són transversals, un equip on es comparteix una visió global amb mirades sobre la televisió, la ràdio i internet a més d'altres plataformes com els mòbils... Trobaries raonable que a la CCMA s'avancés en aquesta direcció? De quina manera?

És més que raonable que es comenci a treballar en aquesta línea i de fet ja ho estem fent en algunes àrees. Es tracta de pensar i dissenyar projectes, més que 'simples' programes de TV, projectes que defineixin clarament uns continguts i uns destinataris. A partir d'aquí els mitjans i les plataformes més adequades per aconseguir els objectius ja venen per sí soles, com aquell qui diu.

Ara bé, al meu parer la manera de fer-ho és des de l'inici i de baix cap dalt i no a l'inrevés. A no ser que es tracti de continguts nous, la manera de fer-ho és aprofitant la marca més ben posicionada, que, per la força del mitjà, acostuma a ser la de televisió. Em sembla millor això que no pas crear una marca nova. No voldria menystenir ningú però crec de veres que TV3, com a principal generadora de continguts de la CCMA, hauria de liderar aquest procés.

4.- Hi ha molta oferta. Una manera possible de distingir-se seria posar l'accent en el caràcter de mitjà públic, atès que això és singular. Et sembla una via interessant? De quina manera creus que es poden reforçar aquests aspectes des de la producció i programació?  

No només em sembla una idea interessant sinó que és la que ha fet seva l'actual direcció de TVC. En el document Estratègia i Criteris de Programació de TVC que cada any elaborem i publiquen a la web de TVC, s'expliciten clarament: Qualitat, Incidència Social, Creació de Referents de Prestigi, Projecció de Valors, Preservació de la Llengua i la Cultura, Innovació i Impuls del Talent, Concepció Multiplataforma i Eficàcia en la Gestió de Recursos. Aquests són, a hores d'ara, els punts de referència de tots els programes i de tota la programació de TVC 

5.- L'entorn social (els periodistes, els polítics... i els anunciants!) està molt pendent de la quota de mercat. Però algunes persones hem sostingut i encara ho fem que aquesta dada no és la més important. Hi estaries d'acord?

Claríssim, actualment la nostra preocupació principal és l'audiència, no la quota. Entre altres coses perquè creiem que pensar i treballar de debò al servei de l'audiència, dels telespectadors, és la millor manera de guanyar quota. 

L’audiència és el públic al qual adrecem els nostres continguts, en alguns programes busquem un públic majoritari i en d’altres minoritari, mentre que la quota de mercat no discrimina una cosa de,l’altra. Per nosaltres el més important és definir bé quin públic busquem a cada programa, tenir clar per a quins telespectadors treballem a cada moment. 

D’altra banda, pensar i treballar de debò al servei de l’audiència, de les diferents audiències, és la millor manera de guanyar quota.


SI T’HA INTERESSAT:

Preguntes a d'altres persones 

Altres apunts sobre televisió 


POSSIBLE DEBAT:

Els lectors interessats a debatre altres qüestions relacionades amb la televisió pública catalana poden trobar espais en llocs on es fan preguntes com aquestes: 

- És necessària la televisió pública?

- Internet té més públic que la tele?  

- Com podria ser un mitjà public? 

Aporto aquests enllaços sense que això impliqui que hi estigui d'acord. Em semblen opcions de continuar llegint sobre aquesta matèria si el que hi havia aquí t'ha fet rumiar. 

4/12/08

Gratis!

Chris Anderson va canviar la mirada sobre els mercats quan ens va fer veure a tots que a més dels grans punts de venda també hi ha una llarga cua de productes que sobreviuen gràcies a fer-se lloc en un nínxol potser no gaire gran però suficient, molt més quan els costos de distribució i emmagatzemament han baixat gràcies a la digitalització. 

Marc Mateu, Ferran Clavell i altres persones van distribuir l’article per l’empresa on treballo i d’aquesta manera es va estendre a poc a poc una noció que, malgrat tot, sembla que no ha arribat als despatxos on es prenen les decisions més importants.

Anderson va tornar-hi la primavera d’aquest any. Publicava un article a la revista Wired i el llibre s’ha anunciat per l’any que ve.

Pels qui encara no ho han llegit provo de resumir aquí les idees que s’exposen a Free!

Regals amb intenció

Hi ha molts casos en què es regala alguna cosa amb l’objectiu de vendre’n una altra (una cafetera a bon preu per vendre dosis de cafè, impressores molt barates per vendre les recàrregues de tinta).

L’ample de banda es multiplica i els costos d’emmagatzemar baixen més i més (després de llegir Everything is miscellaneous, en parlava aquí). 

Per això esperem que determinats serveis siguin gratuïts i sense límit. La capacitat de correu als llocs gratuïts és infinita. (En canvi, a la feina sempre ens estan dient que vigilem de no tenir massa correus a les carpetes, és estrany, oi?).

Micropagaments

Hi ha alguns models de negoci basats en el micropagament. No fa gaire en parlava el mateix Jaume Roures quan proposava un model pel futbol a la TDT.

Segons Anderson, els micropagaments fallen perquè el que compta no és la quantitat sinó saltar o no la frontera entre el gratis i el cost, sigui quin sigui aquest cost.  

En canvi, confia més en altres modalitats.

Terceres parts 

La més clàssica és la que fins ara seguien els mitjans de comunicació: els diaris no recuperen quasi res amb el preu de venda al quiosc (és pel quiosquer i pel repartidor). El seu model de negoci es basa en una altra idea. No venen informació als lectors, venen lectors als anunciants.

Aquest és el model que després van repetir les ràdios i les teles (excepte quan es tracta de mitjans públics que se sostenen només amb aportacions i sense publicitat, com és el cas modèlic de la BBC).

(Què farem?) 

En realitat, aquest és un problema encara per resoldre. Ho poso entre parèntesi perquè no forma part del resum sinó que ho apunto com a comentari personal.

Els continguts audiovisuals baixen de cost però no prou. Una cosa és fer un vídeo casolà i una altra engegar una superproducció. Si no hi ha rendiment, qui en paga els costos? Si tot és gratuït, com es paga als autors dels continguts? No parlo de drets d’autor, parlo de costos reals en hores de rodatge, edició, etc. 

Per ara, teles i ràdios encara viuen de vendre espectadors i oients als anunciants. Però, siguem sincers, en un model com aquest, es poden crear continguts de servei públic? Si depenem dels anuncis, quins productes podem oferir sinó aquells que els anunciants considerin d’interès per col·locar la seva publicitat? Si tot depèn de l'audiència, com ens ho farem? 

A mig termini ens haurem de decidir entre el model socialdemòcrata (cal fer continguts culturals amb els impostos perquè les cadenes privades no els faran mai) i el neoliberal (si el mercat no vol continguts culturals, que desapareguin de les graelles!). Els qui em coneixen ja saben per quin aposto.

Tancat el parèntesi, torno al resum del text d’Anderson.

És possible fer negoci en un context de "tot gratis"?

La seva resposta és que sí. Caldrà molta imaginació i creativitat.

I apunta algunes solucions que ja funcionen.

Freemium: es basa en oferir una part gratis i després cobrar per serveis més amplis (com fan llocs com ara Flickr: si tens poques fotos, cap problema, però si vols ampliar els teus àlbums has de pagar una mica).

Diu que només paga un 1% però com que els costos són baixos, amb això ja n’hi ha prou.

Publicitat: ara mateix, més enllà d’aquells banners inicials a les pàgines web, la publictat es fa a mida. En funció de les teves cerques, del teu perfil, del teu entorn, rebràs una mena d’anunci o una altra.

De fet, moltes vegades et sembla que ni tan sols són anuncis, sovint ho agraeixo com una informació sobre productes i serveis que m’interessen.

Subvenció creuada: el cas més clar (que he entès bé) és el dels vins al restaurants. Tots sabem que el seu preu està molt per damunt del que tocaria, de fet tot sovint ho podríem considerar un robatori. Però els funciona. Amb els preus del vi i els cafè a molts llocs ja en tenen prou.

Pagar sense diners:  Hi ha casos en què no paguem amb diners sinó d’altres maneres. Quan a hi ha llocs que el que volen són les nostres dades, el nostre perfil, en fi, un tipus d’informació que els sembla que ja val l’accés que obtenim.

A més de les modalitats que podrien permetre fer negoci a la xarxa, Anderson no es descuida un assumpte potser més rellevant: l'altruisme. N'hi ha casos reals i canvien el món. Com seria possible la viquièdia sense un esperit col·laboratiu?

El seu article és una anticipació del que vindrà però em sembla molt clar que el llibre serà d’interès i que llegint-lo aprendrem una mica més sobre el canvi que estem vivint.

1/12/08

Maragall: l’arpa com el violoncel

L'últim llibre?

En aquest blog no s’hi ha fet fins ara comentaris sobre política i avui no serà una excepció encara que em refereixi a Pasqual Maragall. La justificació més immediata és de caràcter personal: vaig ser ahir al vespre al Palau de la Música, on es presentaven les seves memòries. No caldrà que en faci una crònica personal, els mitjans ja s’ocupen de ressenyar l’acte amb més o menys encert.

A molts que érem allà, l’orador que ens va agradar més va ser algú que no havia parlat mai en aquell escenari, la seva filla Cristina (i això que abans ho havien fet Ferran Mascarell, Narcís Serra i Francesco Rutelli).

Cristina Maragall va enllaçar anècdotes familiars amb l’expressió sincera d’un entorn que sap què l’espera.

Una d’aquestes situacions que ens va explicar relatava una jornada familiar de no fa gaire, al Museu de la Música. Maragall acompanyava la filla i els néts. A la sala on els nens poden tocar alguns instruments, el guia explicava la diferència entre la manera de tocar l’arpa i el violoncel, que es grata amb l’arquet, com tothom sap.

La qüestió és la pregunta

Tot d’una, Pasqual Maragall va demanar al guia i als néts què passaria si algú provés de tocar l’arpa com el violoncel. Quina pregunta, oi?

Això no es pot fer, diran de seguida els més conservadors, els practicants de l’immobilisme, aquells que no alcen mai la vista més enllà de les canyes de les mongeteres. I què? La innovació sempre ha tingut detractors poderosos, tots aquells que assimilen la recerca amb el cinisme que conté l’expressió “experiments amb gasosa”.

Però això és el que va fer de Maragall un polític diferent, el primer president amb visió estratègica (tanta falta com ens fa) des de Prat de la Riba, tal com ho veig (Macià no va tenir temps, Companys es va veure abocat a un tacticisme més o menys heroic, els presidents de l’exili no tenien més remei que intentar que la institució sobrevisqués i el primer president de l’autogovern recuperat es vantava orgullós del seu tacticisme amb aquella expressió del “peix al cove” que sempre m’ha semblat força mesquina i que no s'hauria d'imitar).

El meu ímpetu i les mongeteres

Les paraules de Cristina Maragall feien evident allò que ha entusiasmat a tantes persones tantes vegades. La capacitat de mirar-se les coses d’una altra manera. Els experts ho anomenen pensament lateral i té a veure amb una manera de ser que condueix a la creativitat, molt més si parteix de bases sòlides i del coneixement profund.

El mateix Maragall es va referir després a aquest assumpte quan va admetre que sol desconfiar dels especialistes i que prefereix unes altres mentalitats (diríem que més obertes o transversals).

Per això té sentit que en parli en aquest espai on els últims mesos he dedicat tantes frases a la innovació i a la imaginació. Molt més ara, perquè és inevitable tenir la impressió que algunes organitzacions molt importants del país s'han decantat cap les antigues fórmules basades en el poder, l'obediència i la marginació de qui pensa diferent. Ara que sembla que a molts llocs es mani des de darrere de les canyes de mongetera, he volgut escriure aquest apunt un xic impetuós però molt inofensiu: només vol ser una crida animosa a favor d'aquells que combatem ara i adès contra la frase ridícula que sentim tan sovint: "sempre s'ha fet així". Perquè darrere les canyes de mongetera sovint només hi sé veure excuses pusil·lànimes.

Al tren, l'avioloncel

Quan tornava cap a casa amb el tren, rumiava en la frase del violoncel i l’arpa i, de sobte, em va venir al cap una cançó de Pau Riba.

El cantant és, pel pel meu gust, el lletrista més interessant de la cançó en català, al costat de Sisa (empaitats tots dos per Adrià Puntí) i, a la seva manera, és un altre actor del pensament divergent.

La cançó es diu L’avioloncel i la copio aquí perquè no crec que sàpiga escriure un final millor per aquest apunt, que també té un deix d’emoció, una pila de records molt grats i un punt d'homenatge.

Aquest matí
hem sentit un gran retruny,
tots hem mirat amunt
i hem vist
un avioloncel
rascant la panxa del cel.

Bum barrum bum bubum bum bum bum
bum barrum bum barrum bum bum.

Tots hem dit miracle, miracle!
¿Com pot ser que un borinot de plata
voli així per dins la nata?
¿Com pot ser que un ocell de llautó
faci tanta remor?

Bum barrum bum bubum bum bum bum
bum barrum bum barrum bum bum.
Doncs això, que per molts bum barrum bum bum, Pasqual!