Els ocells enrabiats de la informació

Quan vaig acudir al Mobile 2.0, mentre Peter Vesterbacka alliçonava l’auditori sense subratllar prou el factor sort com a explicació de l’èxit dels seus “Angry Birds”, i justament mentre l’escoltava, vaig descarregar al mòbil, per fi, aquesta ditxosa aplicació. O sigui que he resistit la temptació molt de temps perquè el joc dels ocells enrabiats va aparèixer el desembre de l’any 2009.

Vesterbacka tenia raó almenys en una cosa: és una modalitat de joc molt ben adaptada a les estones mortes. Aquests parèntesis passen millor, provisionalment, amb un repte breu com ara superar un altre nivell. El joc consisteix a llançar ocells amb poders diferents contra uns porcs de color verd. He tingut altres passions lúdiques i sé que ja em passarà. Ho deixaré estar de la mateixa manera que vaig abandonar el pòquer de Zynga, les papereres de Paper Toos o les mans amb iButi.

Tot en un parèntesi

Els jocs al mòbil tenen aquesta funció d’entreteniment breu i en aquest lapse de temps has de rebre alguna compensació.

“Angry Birds” no exigeix gaire reflexió. L’ordre de les “armes” està decidit. Només t’hi has de fixar una mica per calcular que el negrot que explota és útil amb les pedres i el groc que es llança a tota velocitat va bé per travessar fustots.

És possible un joc d’aquestes característiques que a més proporcioni elements informatius? Els “jocs informatius” intenten aprofitar els atractius del joc per transmetre missatges. De vegades, més que informatius són formatius, i aquesta voluntat instructiva els fa menys interessants, però no és una via tancada.

Una dificultat a considerar és l’adaptació a la brevetat, a les estones mortes. Un joc com Democracy, per exemple, demana un grau de pensament més elevat. Hi ha moltes variables que cal tenir en compte. Una de les virtuts del joc és que el jugador comprèn de seguida que s’ha d’allunyar del “blanc o negre”. La democràcia està feta de matisos. Si estires massa la corda d’un costat, queda curta d’un altre. Però és del gènere de simuladors que demanen una atenció molt més llarga i reflexiva que la que permet una estona morta.

Informació, entreteniment, participació

Un recurs emprat sovint quan s’intenta atacar aquest parèntesi amb un joc informatiu és el del qüestionari ràpid sobre l’actualitat. S’esmenta com a opció en un apunt d'un blog que es publica amb ajut de la Knight Digital Media Center.

El text acara la qüestió de les estones mortes i s'anoten com a elements a tenir en compte per a les aplicacions periodístiques la geolocalització, la calendarització, el seguiment de la legislació i també les possibilitats de participació real per aportar continguts, com proposa Mereporter (el logo d'aquesta aplicació també és un ocell rogenc).

He vist un apunt de Nicole Martinelli on s’esmenten unes quantes creacions que segueixen aquesta direcció.

L'ou daurat és una estona morta

Si amb els mòbils es poden capturar sons i imatges, potser hi ha alguna manera d’enfocar la situació de les estones perdudes i combinar-ho, segons el gust de cadascú, amb l’entreteniment, que ara mateix, i només fins que aconsegueixi tots els ous daurats que cal per guanyar, consisteix per a mi a esclafar ocells de colors contra les muralles que protegeixen els porcs verds.

Mentre no arriba aquesta aplicació informativa que aprofiti del tot la noció d’estones mortes, comprovo que sorgeixen més intents de fer més fàcil la captura d’imatges i sons amb voluntat d’informar altres persones.

És el que pretén Open Watch, una aplicació amb vocació de denúncia que es distingeix d’AudioBoo (tot just el començo a provar) o SoundCloud perquè inclou el vídeo i per la seva suposada capacitat d’enregistrar de manera secreta.

Twitter i Tumblr per a periodistes

Mentrestant, el Twitter es posa a disposició de les redaccions i es publiquen manuals adreçats a la pràctica del periodisme amb aquest recurs. I ja hi ha hagut reaccions: Twitter és una eina per a les redaccions o és una gran redacció? (gràcies per l'enllaç, Ismael).

Tumblr també serveix als mitjans i ja hi ha mostres potents de la seva utilitat periodística i del seu ús a la redacció.

Hi ha mitjans que abandonen fins i tot el seu web i s’arrisquen a emetre des d’una xarxa aliena com el Facebook, que també ha creat un plec d’instruccions per als periodistes amb una acollida polèmica.

El canvi va molt més enllà de l’adopció d’eines basades en internet.

La perspectiva i el zero

Un clàssic com The Guardian anuncia un gir radical en la seva perspectiva per considerar-se per damunt de tot un mitjà digital.

Fa tot l’efecte que a poc a poc però sense cap alternativa clara ens acostem cap al porc verd que porta bigoti, un dels malvats que cal liquidar a “Angry Birds”. Però no ens equivoquem. Quan superem aquest nivell n’hi haurà un altre. Vet aquí l’encert dels jocs com el que va idear Vesterbacka: després d’un repte sempre n’hi ha un altre.

Per això fóra bo que els ocells deixessin alguna peça sencera. No es pot començar de zero cada vegada. I si en comptes d'omplir una altra estona morta hi comencem a rumiar de debò?

Abans que l'entreteniment, imprescindible, s'ho empassi tot. Abans que algú més repeteixi sense morir-se de vergonya que el coneixement és un luxe innecessari.

Philippe de Jarandilla i el retrat del món

Jarandilla de la Vera és un poble d’una mica més de tres mil habitants no gaire allunyat de la serra de Gredos, a dos-cent quilòmetres de Madrid. Es troba a la província de Cáceres (Extremadura).

Els emigrants

Des d’aquest lloc van emigrar cap a França un home i una dona. A l’altre costat dels Pirineus hi van tenir un fill i de seguida van entendre que seria francès per sempre més. No fa gaire, Philippe Gonzalez va fer el recorregut invers, potser perquè necessitava saber què volia dir emigrar. Va deixar París i viu a la capital d'Espanya.

El blog

Ha treballat en una empresa important de telecomunicacions, s’ha abocat al canvi que internet i la digitalització empenyen i, entre altres activitats professionals, ha participat en projectes com Canal Cocina o Sol Música. A més, cada dia dedica més de tres hores al seu blog Instagramers, per atendre la comunitat d’usuaris de l’aplicació Instagram.

La marca

La manera com aquesta aplicació per a mòbil arriba a tenir un blog explica bastant bé un patró que les empreses no sempre entenen. Gonzalez va començar com un usuari més, però s’hi va aficionar amb una passió que només trobaria l’equilibri si la compartia.

Als creadors d’Instagram no els va agradar que algú fes servir el seu nom, que algú que no era un d’ells s’atrevís a escriure sobre el seu producte i a crear comunitat. De primer, van posar pegues al seu projecte. Fins que, després d’insistir-hi, va aconseguir que interpretessin com cal la situació.

Un usuari esdevé un “fan” i aleshores emprèn ell mateix la seva acció. No és el primer cop que passa ni serà l’últim. La marca ja sap que aquell que crea el producte o el servei no tindrà sempre el control de la difusió. Almenys, a internet no és sempre així.

La comunitat

Dijous, en Phil va ser al pis de dalt del Bar Velódromo de Barcelona, en una trobada patrocinada per un cerveser i explicada als mitjans.

Hi havia una setantena de fanàtics de l’Instagram que no paraven de disparar la càmera del seu mòbil. Es feien fotos els uns als altres mentre bevien cervesa i se saludaven. La majoria només es coneixien pel nom que cadascú fa servir quan comparteix les imatges a Instagram. En Phil explicava molt orgullós que ja hi ha més de vint grups com el de Barcelona.

Phil Gonzalez, com se’l coneix entre els fotògrafs d’Instagram, sosté que aquesta aplicació fa més fàcil que les persones tinguin ganes de compartir una imatge. També és veritat que en aquesta comunitat hi ha abundància de professionals de la publicitat, el màrqueting i el disseny. No és l’únic entorn de la xarxa on aquestes professions han actuat com a exploradors avançats.

La popularització

Quan Kodak va produir la seva Instamatic25 pretenia popularitzar la fotografia. No va pensar mai ningú que per aquesta raó deixés d’haver-hi fotògrafs professionals.

La digitalització posa a l’abast de tothom la captura d’imatges i l’oportunitat de compartir-les. A les galeries digitals desades en tots els servidors que conformen això que s’ha anomenat “el núvol” hi ha milions d’imatges del món capturades pels seus habitants, com les dues que il·lustren aquest apunt (es troben a @janquim).

El retrat global

És un garbuix, és veritat. Però aquest garbuix, aquest conjunt de visions compartides, és ara mateix un patrimoni únic que la humanitat no havia sigut capaç de construir fins avui dia. És la suma de milions de mirades que, si algú s’hi capbussa amb imaginació i rigor, proporciona un retrat global amb una quantitat infinita de narracions formidables.

De la mateixa manera que els processadors de textos i els blogs no fan que tothom sigui novel·lista, per exemple, però han aconseguit que moltes més persones puguin i vulguin crear textos i ensenyar-los, és evident que encara hi ha fotògrafs professionals. Però la fotografia popular ha trobat noves maneres d’estendre’s i Philippe Gonzalez s’ha convertit en un dels seus impulsors.

Els immigrants

La seva història conté encara una altra lliçó sobre el canvi. Als països europeus hi ha molts fills d’immigrants, que ja són d’allà on han nascut. Són persones amb dues llars a la memòria. Quan es presenta, en Phil diu, en un castellà afrancesat: “Soy francés, se nota en mi acento. Y soy hijo de extremeños.”

El món es ple de fills d’altres llocs però a mesura que el canvi progressa, tots els llocs conflueixen en el gran lloc que som tots, mitjançant els bits i la connexió a internet. Encara no s'ha entès?

La revolta d'Egipte arriba al Mobile Congress de Barcelona

Wael Metwally consta a la seva targeta com a vicepresident de Telecomax, un grup de serveis de telefonia amb branques a Tunísia i Algèria, presència a força països africans i seu al Caire. Es declara d'origen egipci i italià. Duu un vestit i corbata però compta amb un complement peculiar per al seu aspecte d’home de negocis: al front hi llueix un embenat que cal suposar que cobreix un trau.

Si tot plegat és veritat, aquest executiu egipci va rebre un cop de pedra mentre es manifestava amb centenars de milers d’altres persones a la plaça Tahrir. Ara, Metwally fuma davant les escales automàtiques que porten fins al pavelló 2 de la Fira de Montjuïc on se celebra el World Mobile Congress. Un col·laborador seu sosté una bandera i ensenya un rètol per demanar als visitants que s’acostin fins al seu stand.

És al segon pis. L’han batejat amb una expressió que, tot i estar prevista d’antuvi, resulta significativa: “Egypt on”. I tant que ha estat “on” el país del Nil. I el món ho ha seguit amb tanta admiració com sorpresa.

Primera visita a Barcelona

És la primera vegada que Egipte es presenta al Mobile Congress i és evident que quan es va preveure no es podia sospitar què passaria. Ara, de cop i volta, aquest lloc és un espai ple d’entusiasme on els responsables accepten la conversa amb tanta desinhibició com personalitat.

Rob Foyle és un directiu de Hill & Knowlton. Assessoren el govern egipci en aquesta operació de presència al congrés. Des de Londres, han seguit el curs de la revolta sense ficar-hi el nas i és des d’aquesta perspectiva que Foyle assegura que Egipte té molt per oferir al sector de la tecnologia. Aposta amb claredat per les opcions d'obrir “call centres”, competint amb Bangalore (Índia) o Córdoba (Argentina).

“Hi ha molts joves preparats, aquest país té una generació formidable amb moltes ganes i amb idees pel futur”. Sembla la declaració diplomàtica d'un observador interessat però la mateixa sentència la pronuncien les veus autòctones.

Entusiasme patriota

Hesham Galal i Diaa Abdel Hady es deixen fotografiar amb satisfacció davant l’ensenya que han penjat del monitor on exposen els beneficis de la seva empresa, Giza Systems. Han conviscut amb una situació peculiar durant els últims mesos.

Aquest espai l’ha coordinat el ministeri d’Indústria i mentre la gent s’aplegava als carrers per fer caure Mubarak, les empreses negociaven per mantenir la previsió. I ho feien mentre els seus directius simpatitzaven amb els crits dels manifestants. Si més no, és el que ara proclamen obertament.

Estan orgullosos de ser a Barcelona. Admeten que hi ha hagut algun problema logístic de darrera hora però quan se’ls va demanar confirmació no en van dubtar. Egipte volia mostrar-se al món en un congrés mundial després que tothom l’ha vist alçar-se contra el seu president.

Tenen clar que la transició és lenta i confien en les promeses dels que ara s’ocupen de l’Executiu. I repeteixen que en realitat només van estar cinc dies laborables aturats, la resta de la revolta ha consistit en una jornada doble, els que treballaven de matí protestaven a la tarda i els que treballaven a la tarda protestaven de matí. Potser ho exageren però les imatges dels ciutadans escombrant la plaça Tahrir i els carrers adjacents són una lliçó que el món pot entendre.

La foto de Mubarak

El mateix impuls els ha dut fins aquí i la seva tossuderia confirma que, fins a un cert punt, es tractava d’obtenir una imatge: la retirada de la foto del president de les institucions principals. De la resta potser sembli que se n’ocupa l’exèrcit, però al darrere hi ha empreses i joves emprenedors que empenyen.

La mitjana d’edat dels vuitanta milions d’egipcis se situa al voltant dels vint-i-quatre anys. Hi ha prop de seixanta milions d’usuaris de mòbil, uns vint milions de persones amb ús d’internet, més de cinc milions de persones enregistrades al Facebook.

A la conversa s’hi afegeix el director general de Giza, Ahmed Kamal. Tots tres confirmen que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han tingut un paper essencial en aquesta protesta. Sense pudor, s’hi refereixen amb l’etiqueta “e-revolució”. Estan convençuts que sense aquest recurs basat en internet les protestes no haurien tingut l’aire massiu dels darrers dies, tot i que la intensitat d'aquesta eficàcia encara es discuteix.

I confien que segueixi sent així. Coincideixen amb Metwally a destacar una campanya empresa fa poc perquè els ciutadans egipcis incrementin el seu consum en unes dates determinades. Volen reactivar l’economia i apel·len a un patriotisme de reconstrucció amb eines com el Facebook i el Twitter.

Els models i les tecnologies

Ara bé, aquesta reconstrucció no hi ha cap raó perquè s’hagi de produir segons els cànons occidentals. No els agrada la menció de l’Iran i insisteixen que és possible combinar la democràcia amb un tret religiós potent. Si el futur d’Egipte només l’haguessin de decidir aquests directius i venedors emocionats pel que han viscut, Turquia i Malàisia són els models en què pensen.

“Hi ha els ingredients necessaris perquè la tecnologia tingui un paper en la democratització d’Egipte”. Qui s’expressa amb aquesta claredat és Iàsser ElKadi, màxim responsable d’Itida, l’agència per a la indústria tecnolgògica del ministeri d’Indústria. Del ministeri actual i del precedent.

El retrat que s’ha despenjat és el de Mubarak. Com si la resta del país no tingués temps de més canvis de foto fins que ho hagin pogut planificar. La previsió d’aquest alt càrrec oficial és que les xarxes socials continuaran tenint un paper cabdal en els propers mesos.

No pot deixar d’acabar la seva declaració amb una reiteració solemne de “retorn a la normalitat”. Aquest és el missatge que repeteixen tots els interlocutors. El país funciona, anuncien.

Com si no hagués quedat clar amb l’escombrada popular a la plaça Tahrir. A Barcelona, Egipte ha vingut a dir que ja està "on".

La feina i la bandera

Qui escriu articles des de la mirada europea intenta esbrinar quina forma tindrà aquesta nova democràcia però els representants d'Egipte al Mobile Congress de Barcelona prefereixen explicar que no han deixat de treballar i repetir que pensen seguir-ho fent.

S'han emocionat amb aquesta revolta, se'n senten orgullosos, o intenten que així es cregui, però ara mateix se'ls ha girat feina i semblen molt disposats a posar-s'hi.

Per això Wael Metwally apaga la cigarreta, s'ajusta la corbata i amb un somriure un punt entusiasta s'acosta les escales automàtiques. No sabrem mai de quin costat venia la pedra ni què diantre hi hauria de fer un vicepresident d'empresa en una batalla a cops de roc. Potser hi ha un trau dessota l'embenat però ara mateix només somriu i agafa ben fort la bandera. Egipte "on" és el lema. Ja ho era amb Mubarak i ho torna a ser després de la seva defenestració. Vet aquí la transició encarnada a Barcelona.

La tecnologia no és cap assassina depravada

Competidors

No és gaire fàcil que un mitjà de comunicació posi atenció en altres productes de comunicació que d’alguna manera són competidors, tinguin la dimensió que tinguin.

Per això em sembla rellevant que el 3cat24 hagi acceptat dedicar una peça informativa a una realitat d’interès però complicada de transmetre: joves professionals difonen la tecnologia amb blogs escrits en català.

Diversitat

N’hi ha que declaren que es volen mantenir com a accions voluntaristes (tot i que admeten que els proporciona beneficis indirectes vinculats a la reputació) i n’hi ha que aposten per alguna via cap a la professionalització.

M’ha semblat una varietat interessant que s’ajustava a la mena d’emprenedors de qui m’agrada parlar, perquè ja està bé d’amagar la gent amb empenta i buscar sensacions fortes amb assassins, corruptors i pirates, que és com se sol presentar internet així que n’hi ha l’ocasió.

En positiu

No hem vist mai un titular que digui: “La va violar després de telefonar-la”. Ni tampoc: “Els lladres escrivien cartes amb llapis vermell”. No esperem tampoc: “La fotocopiadora d’un institut supera el centenar de llibres reproduïts”. Cap d'aquests instruments no en té la culpa.

Però amb internet és diferent. Sempre que es pugui associar de forma escandalosa amb algun problema, l’èxit està assegurat. Les xarxes socials es veu que són o per tafaners o per exhibicionistes.

Per això intento explicar l’activitat de professionals com els que protagonitzen les dues peces pròpies que he elaborat avui i una d'ahir:

- joves professionals difonen tecnologia

- Tuiter-net, una altra eina per analitzar les converses a Twitter sobre la campanya electoral catalana

- un català crea una eina per controlar l'activitat dels europarlamentaris

No són "grans èxits" del periodisme. Fins i tot, potser això que faig no és ben bé periodisme, ja ho he dit alguna altra vegada. Però cada dia trobo que té més sentit.

Catalanització

A més, la feina ha tingut avui ha tingut un efecte personal. Quan parlava amb un dels meus interlocutors, hem recordat que l’últim programari de l’iPhone ja inclou el català.

M’havia actualitzat el programari fa unes quantes setmanes però encara no l’havia catalanitzat. Ho he fet aquesta tarda. M'agrada.

"Està mort" (criteris i estímuls)

Decisions

Quan decidim que un “tema” està mort?

És una conversa freqüent a les redaccions. I no sempre és fàcil posar-se d’acord. Hi ha arguments bons que tot i això es poden rebatre.

Poso dos exemples recents.

Ja ho hem dit

A la redacció del 3cat24, hem rebut aquests dies una nota de premsa per advertir que el Govern presentava el nou servei de mobilitat “Mou-te”.

Hem decidit que no cobriríem aquesta informació perquè ja l’hem donada. Ho vam fer el mes de juliol. I TV3 també se'n va ocupar.

El nostre “client” ja té aquesta informació. Per tant, no fa falta tornar-hi. És un criteri.

No ho hem dit

Fa poc, vaig veure en un altre mitjà una informació que em va interessar. És la mena de peça que procuro fer per al 3cat24. Se m’havia passat per alt, per imperícia.

Transports Metropolitans de Barcelona ha posat en servei una aplicació per a mòbil basada en la “realitat augmentada”.

Me l’he descarregada, l’he provada i em sembla rellevant que hi hagi una eina com aquesta per a la ciutat de Barcelona.

Em vaig posar en contacte amb el servei de premsa de TMB, que des d’ara ja em tenen a les seves llistes, i em van ampliar una mica la informació. Més de sis mil descàrregues en pocs dies em sembla una prova contundent que al país hi ha bastantes persones que fan servir aquestes eines.

Els altres ho han dit

Però els responsables de la redacció van entendre que la mateixa informació ja havia aparegut en altres mitjans. I tenien raó.

Per tant, es va considerar que no calia fer-la. Observem que el criteri s’ha capgirat i ja no es basa en “els nostres usuaris”. Si nosaltres no n‘hem dit res, per als nostres “clients” la informació encara és nova.

Aquesta vegada hem fet servir un altre criteri. El que hem dit és que la informació ja ha sortit a altres llocs i si en parléssim “aniríem al darrere”.

Què hem de dir?

Que s’ha de fer en aquests casos? Pensar només en l’usuari? Pensar també en què puguin dir els nostres col·legues de la competència?

No comento tot això per discutir fora de la redacció les decisions que es prenen a la redacció. Seria tan absurd com deslleial.

Només provo de compartir els dubtes, com he fet sempre aquí, perquè m’adono que l’ofici no ha avançat gaire.

Un altre bucle

Quan vaig començar a fer feina de periodista, fa vint-i-cinc anys, ja teníem les mateixes converses sobre els mateixos assumptes. Des d’aleshores, encara no hem trobat una resposta que funcioni i, al final, sempre depèn de l’opinió personal d’una o dues persones que en aquell moment exerceixen una responsabilitat.

Jo mateix ho he fet en unes quantes redaccions i estic segur que m’he equivocat desenes de vegades. Potser el problema és que cada vegada ens ho haguem de preguntar de nou i que cada vegada torna a dependre d’un criteri personal.

El criteri

Seria més fàcil si hi hagués un criteri establert, si no estigués tan enganxat al risc d’error personal. Però em temo que d’aquí a deu anys podria escriure un apunt molt semblant a aquest.

Potser, això no és un defecte de l’ofici sinó un dels seus avantatges. Tenir-ho tot resolt seria avorrit mentre que topar amb els dubtes cada dia és una oportunitat per rumiar a fons i aprendre.

Ells o nosaltres

Per a mi això és un valor indubtable però tal vegada no ens ho hauríem de mirar des de la nostra perspectiva, la dels que produïm continguts informatius, sinó des del punt de vista dels usuaris.

Potser ells no necessiten que dubtem constantment encara que ens sembli fascinant, potser no volen que improvisem amb més o menys encert encara que el repte ens estimuli.

Janquim al mòbil: una demo per aprendre

La imatge mostra una demo d'aplicació per a mòbil amb "continguts janquim". No publicaré l'aplicació perquè té un cost que no vull assumir i també perquè no em sembla que el que provo de compartir a la xarxa tingui prou interès com per fer un altre pas comunicatiu.

Si és així, per què he fet la demo?

Per unes quantes raons que diria que sí que té sentit exposar aquí.

Per aprendre més bé la diferència entre una app nativa i una altra basada en el web

Els serveis públics que ofereixen només aplicacions via web limiten el seu servei. Està bé adaptar-lo a la visualització de mòbil però val la pena anar més enllà i concebre'l per a usuaris mòbils (els usuaris, no tan sols l'aparell).

Una aplicació web, després de tot, és una adaptació del web al format del mòbil. S'ha de fer servir llenguatge de programació però ja hi ha "kits" que ho posen més fàcil, com per exemple aquest (entre altres clients, l'han fet servir entitats amb pressupost i capacitat de relacions com els propietaris de la marca Tintin).

Per comprendre les limitacions

Aquest servei d'AppMakr només proporciona ara com ara l'opció d'una aplicació basada en l'agregació de continguts on t'hi pots subscriure (feed). És una oferta que sobretot pot satisfer petites empreses que volen tenir més presència. També agrada a professionals de la comunicació amb molts seguidors arreu del món, com Guy Kawasaky, i han trobat que era suficient per distribuir els seus continguts.

Per reflexionar sobre els costos de la presència a internet

Per a mi el preu és desmesurat, però no ho és per a empreses i no ho hauria de ser per al sector públic quan es tracta de serveis que de debò valgui la pena traslladar al mòbil. És clar que l'expressió "valdre la pena" és del tot subjectiva.

De debò que val la pena el cost que sí que assumeixo per tenir un domini i allotjar-hi un web d'autoconstrucció? (En tot cas, fer anar iWeb i Fetch també em va servir per aprendre moltes coses i, com sempre, per confirmar les meves limitacions).

Per provar una de les eines que ofereixen aquest resultat

N'hi ha moltes. Des de les que reben la teva idea i l'elaboren fins als que permeten una ràpida creació online, com el servei que he provat. De moment són solucions amb costos elevats per a l'ego personal però tinc la sensaciò que a partir d'ara el preu baixarà.

També he vist que hi haurà la possibilitat de crear apps més sofisticades amb un procediment semblant al dels blogs, que ens ha permès crear un mitjà a persones que no ternim coneixements llenguatges de programació gràcies a una idea tan simple com formidable: el que veus a la pantalla és el que hi ha (WYSIWYG).

Les últimes novetats s'han presentat fa pocs dies a Califòrnia i han merescut comentaris en mitjans especialitzats que anticipen un ús més ampli d'aquests serveis.

Si de veritat aquests serveis s'estenen, la creació d'aplicacions es podria "democratitzar", i faig servir aquest verb amb el significat que expressa quan ens referim a la universalització de l'accés a eines que permeten participar de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Molt aviat (abril) hi haurà disponibles serveis per obtenir una aplicació amb costos molt baixos (aplicacions web, això sí) i opció a costos més elevats (per a les aplicacions natives).

Per entendre més bé aquesta oferta que s'adreça a empreses i altres organitzacions però també a les persones

És un sector que no pot fer gaire que s'ha posat a caminar. No fa més de dos anys que és possible crear aplicacions i incorporar-les als magatzems de venda d'Apple, per exemple. Però sembla que hi hagi molta activitat.

Segur que també hi ha empreses catalanes i espanyoles que s'hi dediquen. Qui són? Les hauria de conèixer (se suposa que faig de periodista, oi?), hauria de saber quins clients tenen, observar si el país ha parat atenció a aquest paisatge, comprovar si té incidència econòmica, si les aplicacions donen feina i servei.

Seria una llàstima que, ara que sembla clar que els mòbils són l'eina dels pròxims anys, també aquí siguem dependents, anem a remolc i no ens atrevim a innovar.

Si comprovés que el mercat té escletxes, qui sap, encara em podria passar pel cap una mala idea. Però estic convençut que ja hi ha equips que hi treballen, el que passa és que no els conec perquè encara no els sabut buscar prou bé (en realitat, de moment m'he aturat a observar l'oferta que parla en anglès).

Per reflexionar sobre els continguts propis

Quan t'aboques a una aplicació basada en continguts propis és una oportunitat per repensar què fas. De tota la comunicació que poses a internet, quina creus que de debò val la pena que sigui agregada en una aplicació?

També t'ajuda a entendre que el que ofereixes no és gaire útil. De seguida t'exclames: i qui voldrà una aplicació per veure els teus continguts?

Però potser fa uns quants anys m'hauria preguntat: i qui voldrà llegir un blog on comparteixo el que aprenc?

A més, és útil per controlar detalls que no solen merèixer gaire estona, almenys per algú que no es dedica al disseny ni al màrqueting. Coses com ara: Com seria la icona? Tinc un color corporatiu i una tipografia corporativa?

Si t'hi poses, amplies el qüestionari: Cadascuna de les meves aportacions a la xarxa és complementària de les altres? Estic construint un contingut coherent o només sumo activitats diverses? (és això segon, per descomptat).

Per curiositat

També, és clar, he actuat empès per l'ego. Per la tafaneria de veure "com quedaria" una aplicació basada en la subscripció als meus continguts. Per saber com seria el que no és. I per saber millor com sóc, perquè acarar una demo com aquesta és un exercici interessant que t'ajuda a entendre't millor.

Si algú més té curiositat pot visitar la demo de la "app janquim", aquesta aplicació que no existirà. N'hi ha prou de clicar-hi al damunt i després es pot fer funcionar. Sense mòbil i sense dits. Amb el cursor damunt d'un simulador.

Qualsevol opinió serà un bon final del procés: el "test" de les persones que alguna vegada s'han interessat pels continguts que exposo.

Provant d'entendre el congrés mundial de mòbils

Mirades complementàries

La setmana passada tres redactors del 3cat24 vam cobrir el Mobile World Congress que es va fer a Barcelona. El director ens ha traslladat avui la seva opinió positiva. El mitjà va publicar peces actualitzades i amb orientacions diferents.

La Irene Vaqué es va ocupar sobretot de les novetats, per tenir l'usuari al dia de cada presentació però també per descobrir peces inesperades, a més de relatar la conferència estel·lar d'Eric Schmidt (Google) i explicar els premis.

La Karma Peiró va aportar la seva mirada sempre inquieta i clara amb entrevistes d'informació tecnològica i càrrega humana, a més de cobrir sessions sobre l'anomenat "cloud computing" (el "núvol") i educació.

Vam comptar amb cròniques "agafades" de la ràdio, i que havia ofert des de la fira Esteve Sala, com aquesta peça sobre el noi de catorze anys que crea aplicacions per als mòbils.

A mi em va correspondre estar al cas d'unes quantes sessions més, i a sobre vaig tenir l'ocasió de deixar-me enlluernar per Rània de Jordània.

Mòbils = entreteniment

Aquestes sessions em van permetre entendre millor la transformació d'aquest sector, que s'orienta cap a l'entreteniment, amb apostes clares: vídeo, música, esports.

Com va narrar Karma Peiró, el ditxós 2.0 ja és cosa dels mòbils.

Els nous mòbils (el nom de "smartphone" és obsolet d'entrada i restrictiu, però ja caducarà, paciència) ja han creuat la frontera del producte innovador i la seva popularitat ha empès grans creadors de continguts com la BBC a fer un pas endavant, amb reaccions rondinaires dels mitjans impresos.

Pactant el negoci

La conclusió que n'he tret és que les empreses han assumit el seu poder global, que es pot posar al servei d'una causa com la que va venir a defensar la reina jordana però que vol arribar a acords amb tothom que aspira a una part del negoci. En primer lloc, per aclarir qui paga la xarxa.

La neutralitat de la xarxa ha trontollat a Barcelona sense que l'estrèpit hagi cridat gaire l'atenció, potser perquè els missatges dels operadors no han trobat respostes agressives sinó molt conciliadores. Uns i altres s'han dit: parlem?

Sí, també... per fi

L'altra conclusió és que em sembla que no m'ho vull perdre. Avui mateix m'he apuntat a una oferta de portabilitat que permet aconseguir un aparell per un preu bastant ajustat, en funció de la despesa mínima que assumeixis.

És evident que aquesta frase no està esponsoritzada, perquè l'escric amb posteritat i perquè l'únic que pretenc explicar és que després de mesos i mesos de donar-hi voltes, fa prop de quinze dies vaig decidir que volia saber tot el que puc fer amb un giny com aquest.

Sigui el que sigui, segur que d'aquí a una dècada s'haurà multiplicat i abastarà molts aspectes de la nostra vida diària que encara no sabem imaginar del tot... encara que ho intuïm i sembla una solució, una de sola, per a moltes preguntes, moltes i variades.