Tot el que no sé de Wikileaks... (però ho aprenc seguint enllaços)

Si hagués de triar una sola informació com la més important de l’any 2010, suposo que coincidiria amb moltes altres persones a l’hora d’assenyalar la superfiltració que ha fet el mitjà Wikileaks.

Valor

Al principi, va haver-hi uns quants articulistes que van intentar desmerèixer els continguts que sortien a la llum, ajudats per l'humor. Josep Cuní es va apuntar a aquest corrent des del mitjà on treballo i va tenir la rèplica d’Antoni Bassas en diversos apunts del seu blog professional.

Però la resposta més contundent a aquesta tesi és l’article publicat a "El País" per Javier Moreno.

És un text que potser escombra cap a casa, perquè defensa la feina del diari que dirigeix, però que destaca la rellevància dels materials desvelats i que fa entendre com a conclusió el fracàs d’uns polítics que han practicat i practiquen l’engany sistemàtic.

Altres que negaven el valor de la informació han esmenat la seva posició inicial. Ja no es dubta gaire del valor d'aquests continguts. Si de cas es discuteix la decisió de fer-los públics.

Un altre món

Entre les valoracions allunyades del periodisme, cal parar atenció a l’article que va escriure Manuel Castells. Uns dies més tard va dir en veu alta allò que ja havia escrit.

A parer seu, Wikileaks representa allò que havia suggerit sobre la capacitat de les xarxes de persones davant dels poders estatals al seu llibre Poder y comunicación.

La seva tesi és que ens trobem davant d’un món que només internet fa possible. Si la digitalització facilia l’emmagatzemament i la distribució, les xarxes posen en contacte persones amb interessos comuns tot i les distàncies del desconeixement.

Altres veus creuen que no es tracta d’una innovació tecnològica sinó jurídica i en part discutible.

M’han interessat també aquestes valoracions: deu asseveracions arriscades, un apunt crític des d'una posició radical o una opinió sintetitzada en cinc missatges de Twitter.

Una interpretació dels objectius de Wikileaks ens fa comprendre que no pretén modificar l'actuació dels Estats (el vídeo sobre l'atac amb helicòpter a un vehicle on hi ha civils i premsa no farà que l'exèrcit deixi de córrer aquests riscos) sinó convertir la filtració en una part del sistema, fins al punt que aquestes accions quedin afectades per la paranoia de la conspiració. Un text d'interès (en versió original) per intuir una filosofia darrere del procediment.

N'hi ha moltes més però si n'he de triar una em quedo amb la mirada intel·ligent de Castells per la profunditat del seu tall analític.

Ciberprotestes

La prova que Castells no va tan desencaminat és que quan el lloc web va ser amenaçat pels operadors, seguint instruccions del govern nord-americà, al cap de poc ja tenia més d’un miler de “miralls”, també a Catalunya, i es recollien firmes arreu del planeta mentre un grup anònim iniciava una campanya amb les eines de “ciberprotesta” i un portaveu es deixava entrevistar per la BBC.

Un editorial del britànic "The Guardian" aclareix fins a quin punts els atacs contra determinats webs són l’equivalent d'una protesta civil. Imagino que com ara negar-se a pujar a l’autobús perquè discrimina racialment.

S'han promogut debats electrònics i els grups de suport s'han organitzat amb certa eficàcia. Hi ha manifestacions a uns quants països.

En general, el ciberactivisme es pot sentir reforçat. A més d'Assange hi ha altres "guerrillers de la transparència" (al 3cat24 vaig poder esmentar el cas de Marko Rakar). El polèmic Moore s'ha apuntat a la "causa Wikileaks". N'hi cabran d'altres.

La qüestió és com serà la reacció la pròxima vegada. Ja hi ha lleis contra aquestes accions de protesta i tot fa pensar que la “tolerància” dels principis d’internet anirà minvant.

A banda que hem de distingir entre les accions dutes a terme per grups de persones i les accions dirigides que pretenen ser llançades des d'una base natural i no organitzada.

Wikileaks és símtoma d’un món nou però els operadors rumien de quina manera poden discriminar les connexions en funció dels continguts i molts Estats imposen restriccions, de vegades amb la intenció de defensar continguts amb drets d’autors i molts altres cops amb la voluntat d’impedir l’expressió d’opinions lliures. Aquests són els dos perills reals que haurà d’acarar internet.

I gràcies a Wikileaks sabem que no serà una discussió del tot transparent ni sotmesa al debat democràtic.

Desinformació i safareig

El gran problema d’aquestes informacions és el mateix que Julian Asange preveia i que va motivar el repartiment del material entre periodistes de mitjans amb prestigi reconegut: l’allau de notícies es pot convertir en una causa de desinformació.

A més, per si no n’hi hagués prou, durant uns quants dies els mitjans van seguir una qüestió lateral amb tuf de safareig. La vida privada d’Assange i de més persones quedava a la vista de tothom. Com si de cop i volta la qüestió fos acusar aquest personatge "culpable d'espiar" i es posés a segon terme els resultats d'aquest pretès espionatge.

Ens trobem davant d'un heroi desmuntat, un malvat exhibit, una estrella mediàtica que ja escriu les seves memòries a canvi d'una quantitat de diners molt important. Pretén fer-se fort per pagar una bona defensa. Després de tot, la seva vida és narrada per altres. La seva rebel·lió és interpretada pels mitjans.

Assange va lamentar que es donés a conèixer un document sobre les seves relacions sexuals però, per sort, d’aquesta manera es va aclarir que no se’l persegueix per un delicte que anomenaríem violació, tot i que amb aquesta paraula es va intentar perjudicar la seva acció informativa. Fins i tot la seva mare ha fet declaracions públiques.

I se l'ha amenaçat. La dreta nord-americana clama per la seva extradició i pretén una condemna severa. Altres demanen en públic que se l'assassini. No és una qüestió menor, es debat obertament a la xarxa sobre matar algú. I hi ha mitjans que ho escriuen. Sense tenir gaire en consideració les conseqüències legals.

La vinculació no provada amb una "gola profunda" tan jove com ingènua serviria de pretext per l'acusació de revelació de secrets d'Estat. El soldat Bradley Manning té unes condicions dures d'empresonament i hi ha qui defensa la seva actitud amb el lema que desvelar un secret d'un crim de guerra no és cap delicte. Demanen donatius i ho fan a través d'internet, és clar.

No és el primer cop ni serà el darrer que una maquinària quasi perfecta es dedica a destruir la imatge d'una persona com a procediment per atacar les seves accions. De debò és l'home més perillós del món? La discussió s'ha estès arreu. Un burleta Assange contra el Pentàgon... o un combatent a favor de la veritat?

Es presentava ell mateix com un lluitador contra la censura en un debat amb un columnista que tenia lloc en un centre universitari, abans que fos algú perseguit per la Interpol.

La suposada controvèrisa ha distret alguns mitjans.

La curiositat també ha dut el periodisme cap al lloc físic on hi ha hagut els servidors que allotgen tota aquesta informació digitalitzada i ha dut aquest mitjà digital especialitzat en les filtracions al protagonisme d'informes per a audiències massives.

El documental WikiRebels ha tingut força visionats per internet. Però els mitjans més importants no se l'escoltaven gaire quan intervenia davant el públic especialitzat del TED molt abans d'aquest enrenou.

La història de Wikileaks encara és més atractiva que els materials desvelats, que són l'autèntic pinyol de l'assumpte. Una història que volen narrar amb un vídeojoc. El projecte, que s'explica aquí, ja compta amb aportacions.

Efectes

Aquest és un punt clau. Sense digitalització i les eines de cerca i gestió de dades aquesta filtració hauria sigut impossible. Sense internet res d’això no hauria passat.

Els efectes d’aquesta superfiltració encara no es poden mesurar. tot i que ja hi ha hagut dimissions.

Tot just es coneix un 1% del material de què Wikileaks disposa. Potser hagin triat el més interessant i en la resta hi hagi molta morralla, però fins i tot així haurem de tenir paciència.

Queden setmanes i setmanes d’informació basada en aquesta mateixa filtració i no es pot descartar que entremig el mateix Wikileaks obtingui altres continguts de fonts diverses.

A més, l’estil ha provocat un reguitzell d’imitacions. Hi ha uns quants llocs diposats a fer més o menys el mateix, o això és el que han anunciat. I encara hi ha un diari noruec que assegura que ha aconseguit tots els 250.000 missatges diplomàtics i ha dit que publicarà el que cregui més oportú. Caldrà veure si es confirma.

Fins i tot, han aparegut usos fraudulents, com el d’un diari paquistanès que ha presentat una campanya contra el govern veí de l’Índia fent veure que la font eren els famosos missatges dels ambaixadors nord-americans.

Periodisme

Què s’ha de fer quan la notìcia més notable de tot l’any, i previsiblement una de les més importants de l’any vinent, no és a mans d’un mitjà? N'hi ha que donen forma pròpia als "refregits" que elaboren, per adaptar-se al seu públic.

Com que és impossible per a tots els periodistes accedir als materials abans que els diaris que tenen l’acord amb Assange ho facin públic, fa falta ser creatius.

No hi ha gaires oportunitats, però es tracta d’aprofitar-les. De vegades, consisteix a centrar-se en un detall.

Es pot intentar acostar la informació a l’interès local i avançar-se amb sort un màxim de 24 hores als altres mitjans (vaig explicar aquí com ho havíem fet) o es pot posar el focus en aspectes secundaris, provinents de mitjans estrangers, per elaborar “refregits” sobre “els fills de Wikileaks” o “la filtració de la filtració”.

La idea estesa és que tothom faci repesca, per fer públics fins i tot aquells segments que els mitjans amb l’exclusiva deixin córrer.

L’essencial: endreçar

Es tracta de buscar maneres noves que vagin més enllà de la repetició del que diuen els altres però la tasca més sensible serà endreçar tot això: els continguts fets públics i els comentaris que generen.

Per ara, els mitjans que tenen l’exclusiva ofereixen edicions especials amb tot el material, mapes i algun altre sistema per accedir a l’enorme varietat d’informació com ara motors de cerca, però tard o d’hora ens farem un embolic i caldrà que algú posi a l’abast de tothom una mirada clara, anàlisis sectorials, visions transversals, paquets temàtics, visualitzacions cronològiques, infogrames, resums locals, consultes ciutadanes...

Ja hi ha eines de cerca interessants (com ara Cablesearchs, creada per periodistes holandesos) i s'han fet aplicacions per a mòbil. La que funciona amb l'Android de Google encara existeix, la que es va fer per als ginys d'Apple va ser eliminada, per raons força incomprensibles. En contrast, Steve Jobs hauria ofert algun suport a Julian Assange.

L'essencial: el periodisme

S'ha posat en entredit el periodisme i s'ha debatut si té límits. I al mateix temps s'ha demanat als mitjans informatius que assegurin la viabilitat de les seves fonts, un principi que no sempre se suposa acceptable.

El periodisme mundial no serà igual i en les properes dècades s'estudiarà el cas Wikileaks com un punt nuclear enmig d'un canvi l'abast del qual encara ens costa de percebre. Les bones notícies encara són en països petits. Com explica la defensora del lector de "El País", la qüestió no és com s'ha conegut tot això sinó tot això que s'ha conegut.

L'essencial: els continguts

Per això, sobretot hauríem de recordar que més enllà de la dispersió hi ha un nexe comú que explica com el govern dels Estats Units i la seva xarxa de diplomàtics ha intentat afavorir els seus interessos fins al punt de menystenir les lleis d’altres països, aliats i no aliats, de subvertir les normes d’altres Estats i d’afavorir empreses privades que actuaven amb mala fe.

És veritat que els missatges de Rússia o la Xina, per esmentar dos casos obvis, serien d’un interès igual o superior. Però no sembla que hi hagi un esbiaix contra els Estats Units. Wikileaks comptava amb orgull com un èxit una filtració sobre Kènia. Potser Rússia no seria tan condescendent si fos l'afectada.

En tot cas, és bo saber que una farmacèutica no ha de pagar els danys causats si ho ha fet a l’Àfrica i l’empresa és nord-americana i està bé entendre que bancs i empreses d’Espanya han sigut forçats a abandonar negocis legals per les pressions de la primera potència mundial. Ara que la diplomàcia exhibia el desig de ser més transparent gràcies a internet entenem que no n'hi ha prou amb publicar a la xarxa galeries públiques amb fotografies dels actes socials.

Sense comptar amb les revelacions prèvies sobre la guerra a l'Afganistan o els excessos dels soldats a l'Iraq.

És veritat, com s'ha dit, que els missatges només aporten la visió d'una part, però deu tenir algun valor perquè els militars semblen decidits a provar d’impedir noves filtracions. Potser sí que aporten llum.

No és el mateix llegir-ho a les novel·les de John Le Carré que fer-ho als diaris, encara que alguns ens ho hagin vulguin fer creure.

Encara més: no hauríem de menysprear el detall que tot això ho hem sabut contra la voluntat d'uns quants governs, que volien convertir la veu en la causa a seguir a canvi de silenciar les seves paraules.

Una altra lliçó remarcable és que empreses molt grans i poderoses com PayPal, Amazon, Visa o Mastercard han triat els colors de la bandera abans que les lleis del mercat que se suposa que veneren. De quin costat és la llibertat?

No sols han estat agressius amb la llibertat d'expressió, han subvertit els principis de la llibertat de comerç. I no està clar que la decisió no tingui conseqüències. En aparença, hi ha Estats que protegeixen la defensa contra la censura.

Distraccions

Entremig, podem aprendre a destriar d’entre tot el que hi ha, valorar si podem entendre-ho amb un mínim rigor.

També podem sorprendre'ns amb la presència d'Assange al pessebre o distreure’ns amb mostres d'humor, jocs simples, una cançó de Nadal, un rap irònic, un disc oportunista i una cançó crítica o exercicis més o menys curiosos, com ara un pòster que se suma a la moda de copiar el retrat tricolor d'Obama o aquesta llista musical que he creat amb Spotify.

Una manera de xiular: context o emocions

Personal

No sóc un seguidor dels castellers però tinc uns quants amics i un germà que s’hi apassionen de debò. O sigui que els felicito a ells i a tothom que s‘ha vist reconegut amb la declaració com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat d’aquesta tradició no gaire antiga (tinc entès que un parell de segles), nascuda en una àrea del país i estesa arreu durant la transició democràtica. L’èxit és recent, diuen que dels anys noranta.

Però no vull escriure sobre els castells humans, només he aclarit les circumstàncies personals per evitar malentesos. M’he volgut fixar en un aspecte concret de la informació. Al mitjà on treballo, per exemple, es va convertir en “la notícia més llegida” del dia. O sigui que va connectar amb el públic.

Emocionar

I aquest és el punt que m’interessa. Diria que els mitjans catalans han tendit a emocionar-se i a emocionar el públic. Obviant una mica que els castells era una de les propostes que feia Espanya. Els Estats deuen ser el responsable immaterial de relacionar-se materialment amb la Unesco.

Als mitjans hi he vist la referència al flamenc, el cant de la Sibil·la i la dieta mediterrània com una mostra d’altres béns immaterials seleccionats. Potser els mitjans francesos han destacat que el seu menjar forma part de la mateixa llista (el primer ministre ja ha tret pit en nom dels xefs) i els xinesos han parlat de l’Òpera de Pequín. És raonable, s’informa d’allò més proper.

Context

Però també deu ser convenient aportar una mica de context. Els mitjans impresos ho tenen més complicat però els digitals, gràcies als enllaços, ho resolen de seguida. M’adono que al 3cat24 sí que van incloure una hiper referència a les altres propostes acceptades. Em sembla correcte.

Per entendre que els castellers són un patrimoni cultural immaterial (cosa que és raonable celebrar) de la mateixa manera que ho és un pa d’espècies de Croàcia, unes puntaires franceses o una fira ramadera belga. El context és útil perquè ajuda a entendre de què estem parlant.

El cant de la Sibil·la, per exemple, té un context rotund: hi ha una pila de cants diversos (de Lituània, del Perú...) que han accedit al mateix rang.

Si la llista comencés per les tradicions amb més suport, la falconeria seria al capdamunt sense competidors, amb onze Estats firmant la proposta.

El context també ens obliga a fer-nos preguntes. Per exemple, els castellers eren representats a Nairobi per dues màximes autoritats catalanes. No sé encara, però admeto que m’intriga una mica, quines autoritats representaven el pà d’espècies i les puntaires.

Curiositat pel conjunt

No sóc gens tafaner però sí fàcil d’encuriosir. Intueixo que aquesta és una de les finalitats d’aquest acte solemne, provocar que ens interessem pel patrimoni cultural immaterial. O sigui que he fet una ullada a les quaranta-sis propostes acceptades a Nairobi i comprovo que també hi ha l’acupuntura, uns lluitadors turcs que s’unten amb oli, un combat iranià inspirat en nocions religioses...

En conjunt, el patrimoni cultural immaterial ja compta amb dos-cents quaranta-cinc elements. I n’hi ha que m’han cridat molt l’atenció. Si no fossin en aquesta llista hauria ignorat la seva existència i suposo que per això els castellers i els seus seguidors poden estar contents, perquè és evident que és una finestra de difusió, encara que esquifida, perquè és probable que a cada país "premiat" els mitjans s’hagin ocupat d’emocionar el seu públic amb la tria dels èxits nacionals. El vídeo de promoció ha tingut per ara mig centenar de visionats. Aquesta dada també és part del context.

Interès pels detalls

Mirant la llista comprenc que el patrimoni cultural immaterial està format sobretot per danses, cants, accions teatrals, artesania i processons i altres manifestacions religioses, entre altres.

I n’hi ha uns quants que m’han cridat l’atenció, com ara un sistema endevinatori... Ho presento aquí perquè, a parer de la Unesco, i de la “seva gent”, són mostres tan valuoses com l’afició d’aixecar torres humanes.

Una manera de xiular de l’illa de la Gomera que s’ha introduït a l’escola pública (més ben dit: un sistema de comunicació rural basat en xiulets). Al vídeo (que gairebé arriba als set mil visionats) s'explica.




Uns dibuixos a la sorra...



Un ritual budista...




Per fi

I no, no estic fent mofa dels castells. És clar que no. Però em veig quasi forçat a haver-ho d'aclarir perquè hi ha entorns molt susceptibles, no sé entendre per quina raó. He vist que un periodista ha estat acusat de tots els mals per esmentar el flamenc al costat dels castells. Ell mateix respon.

A mi, de debò, m'interessa parlar del que parlo aquí, sense cap altra intenció.

Si de cas, anoto que, de vegades, sota la raonable necessitat de tractar els temes de manera que s'interessi el públic local, correm el risc d'obviar el context, que ens ajuda a entendre més bé la informació. Més encara: la intenció de la Unesco era emocionar els seguidors de cadascuna d'aquestes tradicions o pretén que el món sencer hi pari atenció? Ho hem fet? O ens hem regalat una satisfacció en forma de notícia?

Benvolguts marcians, jo sóc humà

El planeta

Ja he dit aquí molts cops que internet és part del món i no un món a part, encara que des de molts llocs de decisió (des de la política i l’empresa fins als mitjans de comunicació) se’n parla com si fos un altre planeta. Per això he dit sovint que em sento com una mena de corresponsal a Mart.

Els habitants

Aquest rebuig provoca que els que ja han fet passos i són tractats com gent rara se sentin una mica marcians, habitants d’aquest planeta diferent.

La carta

Avui m’adreço als marcians del meu país, als que em llegeixin, és clar, per convidar-vos a una reflexió sincera.

La història

Internet és un sistema de connexions del qual se’n deriven moltes eines per canviar la nostra manera de viure i de fer les coses.

Va caldre que uns pioners obrissin camí. N’hi ha que són generosos (penso per exemple en el nombre ingent de persones que hem escoltat més d’un cop en Genís Roca). També n’hi ha que han preferit alçar murs fronterers.

Els hàbits

Hi ha molts marcians que ja es troben bé a Mart, allunyats del món real, perquè els sembla que així s’asseguren el protagonisme o el control o vés a saber què. O només pel gust de sentir-se millors.

Els jeroglífics

Cada vegada que es fa servir un llenguatge abstrús, s’allunyen les eines de la gent. Cada vegada que es posa la tecnologia per damunt dels resultats, s’allunya internet de les persones.

Els codis

Cada vegada que es diu com han de ser les coses, com si algú pogués ser el legislador de Mart, es converteix l’oportunitat en una porta selectiva.

Les persones

I si deixem de fer servir paraules i expressions tan ridícules com pròpies d’un esperit sectari? I si abandonem la creença que qui és més hàbil en l’ús d’una eina té més talent? I si deixem de considerar analfabets els que simplement en saben una mica menys? Jo no sé res de tecnologia, ni em compro els últims aparells, no hi entenc d’informàtica, no sóc enginyer. Però això no em converteix en un idiota. Em sembla. En tot cas, ho puc ser per altres raons.

Els exemples

No m’agrada que hi hagi un Parlament 2.0. No sé què vol dir. És clar que valoro i aplaudeixo la gran transformació que s'ha fet en aquesta institució. Però no m'agrada que s'hagi obert una "pestanya" especial, la "pestanya marciana".

Voldria que el Parlament fes servir molt bé eines que ens permeten disposar de les seves dades, conèixer la seva activitat, conversar amb els nostres representants, controlar més bé la seva funció. Però no necessito que hi posin una etiqueta.

No m’agrada això de la “política 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada la política més participativa, honesta, propera. I miro d'observar com canvia.

No m’agrada “l’empresa 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada que les empreses aprenguin a transformar-se, m’agrada que vagin més enllà d’aprofitar eines de comunicació, m’agrada que vegin que la informació s’ha de compartir, que els lideratges es basen en aquesta actitud, que ja no poden deixar de conversar amb el client ni de creure en el diàleg intern. Crec que han d'incorporar amb naturalitat el canvi.

No m’agrada una “twittervista” amb els candidats. Entenc el concepte i les seves raons. Però el que de debò m'agrada és que els candidats responguin a les persones, sense intermediaris, i Twitter sembla que és per ara una bona opció. Demà no sé quina eina hi haurà, però m’agradarà la mateixa idea. No cal embolicar-ho amb un nom que eixampla la distància.

Els xamans

I si deixem de fer servir noms que sacralitzen, que són un argot distant, que només serveixen per satisfer egos i gurús? (Em repeteixo)

Podria continuar amb altres exemples però segur que ja ens hem entès.

Els amics

De vegades, fa l’efecte que tot plegat sigui “cosa de quatre amics”. Per això, quan algú emprèn una iniciativa que té a veure amb internet i les seves eines s’arriba a creure que pot exigir l’aplaudiment.

Estem entre amics, no hauríem de dir que el wifi ha fallat, no hauríem de subratllar el fiasco d’aquest o aquell projecte, no hauríem de ser crítics mai. Només hem de mostrar-nos severs amb “els analògics”. Els marcians no s’avaluen entre ells.

Els telefonautes

És un error. No som amics perquè siguem “internautes”. És més: procuro evitar sempre que puc aquesta paraula. No vol dir res, només indica que hi ha usuaris d‘internet però desapareixerà quan les TIC es normalitzin, oi que no parlem mai de “telefonautes”? Jo no en parlo, i això que la meva àvia Lluïsa era una de les més grans telefonautes que he conegut mai.

Els que ho saben tot

Ni els rebentaires que busquen notorietat gràcies a la rapidesa de les comunicacions representen aquest planeta ni els que hi van arribar primer tenen cap dret a dictar les normes mentre fan veure que creuen que les eines han d’arribar a tothom. Qui diantre ha decidit que el divendres s’ha de fer un #ff? Què volen dir aquestes lletres? Ah! Follow fridays, caram, sí que és que cool, oi?

La utilitat

Tinc unes nocions escasses del llenguatge HTML, per necessitat. Però prefereixo els sistemes "tal com ho veus". Vull entendre les eines. Condueixo però no sé res de mecànica. No em fa falta.

Em sembla que és per això que tinc la sensació que les "aplicacions" seran una bona ruta. Però això ho deixo per a un altre dia, perquè hi ha molts matisos per discutir.

El profit

Potser que ja n’hi ha prou de treure pit a internet, potser que de veritat fem tot el que estigui al nostre abast perquè tothom aprengui a viure millor gràcies a la utilitat d’unes eines noves i gràcies a uns sistemes de connexió que ens permeten canviar el món i les nostres vides, abans que la cobdícia de sempre, disfressada de tecnologia, no ens vengui gat per llebre.

La normalització

Es tracta de normalitzar, es tracta de deixar de ser un planeta rar, es tracta de compartir de debò. Fa onze mesos que intento exposar “casos reals” d’ús natural d’internet en un mitjà de comunicació, he aplegat unes quantes proves però no n’hi ha prou.

La demostració

S’ha d’anar més enllà. S’han de fer “demostracions reals”. Ho vaig insinuar en un apunt anterior, quan em preguntava si n’hi ha prou de fer "un periodisme que informa d’internet i les seves eines” i em demanava si no hauria de fer el pas següent: fer "un periodisme que usa amb naturalitat internet i les seves eines”.

Passar de la prova a la demostració.

La reflexió

Però aquest pas exigeix que abans m’aturi i exposi la reflexió. Perquè per normalitzar cal ser normal. I en un món normal, no som tots amics pel sol fet que siguem “telefonautes”.

En un món normal, els que s’han avançat segueixen caminant com una avantguarda permanent, però no s’aturen per dir-nos de quin color ha de ser Mart.

La normalitat

En un món normal, no hi ha marcians. Jo no vull ser un marcià. Sóc un humà. I m’agrada.

Per això m’agradaria que els altres humans aprenguessin a viure d’una altra manera i m’agradaria compartir el poc que aprenc perquè espero que ells faran el mateix. Podem imaginar junts com pot ser el futur, sense deixar de viure el nostre temps.

Vull tornar a la Terra, amb tot el que ara sé i amb tot el que m’adono que podré aprendre, per explicar-ho i compartir-ho.

La crida

Terra. Em sentiu? Atenció, Terra... Que hi ha algú?

Ah, vet aquí que torno al principi.

Per això som a Mart. A la base no ens escolten. S’han espatllat les antenes?

Terra, aquí Mart. Volem tornar. Que ens sentiu? Terra? Repeteixo: Terra? Em sentiu?

L'esperit de la Il·lustració i la xarxa

He llegit el darrer llibre de Tzvetan Todorov, L’esprit des lumières, en la traducció castellana que ha editat Galaxia Gutenberg aquest any amb el títol El espíritu de la Ilustración.

No és la mena de llibres que aporto en aquest espai però tinc una raó per fer-ho: la seva lectura m’ha fet pensar en una "missió possible" de la xarxa internet.

Començo però per mirar de presentar una síntesi d’aquest text, sorgit de la petició que participés a l’exposició Lumières, un heritage pour demain.

S’ocupa primer de rebatre les acusacions que la Il·lustració ha rebut, tant aquelles que hi han vist la font dels totalitarismes com la de les que n’han destacat les derivacions materialistes.

I descriu tot seguit els cinc elements fonamentals del que creu que conforma l’esperit de la Il·lustració.

Autonomia

L’alliberament de les normes externes (divines) implica la creació de noves regulacions (humanes).

L’ideal és aquell filòsof que gosa pensar per ell mateix.

L’autonomia no és sols de les persones sinó també dels grups (el poder se cedeix a qui l’ostenta, però pertany a les persones).

La distinció rotunda entre autonomia i autosuficiència. Els humans són humans perquè són part de la humanitat.

Laïcisme

La Il·lustració significa que les creences queden al marge del poder però no representa un atac frontal.

Els pensadors de la Il·lustració no són menys ateus que deistes.

El risc principal és l’intent de la política de substituir la religió. Els Estats totalitaris han fet aquest pas, iniciat durant el terror de la Revolució Francesa.

Veritat

Es pot intentar promoure el bé o cercar la veritat.

La veritat no pot dictar el bé però tampoc hi pot estar sotmesa.

L’objectiu de la instrucció és que cada individu sigui autònom, amb capacitat per examinar de forma critica les normes establertes i elegir les regles de conducta i les lleis.

Subratlla la distinció entre fet i interpretació, ciència i opinió, veritat i ideologia.

I s’aproxima a les temptacions de desviació.

La temptació cientifista confia en explicacions objectivables del món, està segur que n’hi ha prou de tenir informació fidedigna per prendre les decisions correctes. Però és insuficient (per conèixer la humanitat ens pot ser molt aclaridor llegir novel·les).

El moralisme sotmet la cerca de la veritat a un determinat bé, que pot ser variable i fins i tot sotmès a votacions (imaginem un parlament que votés com s’ha d’ensenyar la història d’un país).

Tant el cientifisme com el moralisme són aliens a l’esperit de la Il·lustració (pàgina 83).

Aprofita esdeveniments recents per mostrar la seva preocupació per la desfiguració del sentit de la veritat. Fins i tot els Estats democràtics han subvertit la veritat sense preocupar-se’n perquè hi havia un “bé” a defensar (cita el cas del pretext de les armes de destrucció massiva i la guerra de l’Iraq, parlant del govern dels Estats Units, però és evident que en graus diversos es podria aplicar a d'altres govern, inclòs el govern espanyol d’aleshores).

Humanitat

La Il·lustració planteja una nova finalitat: la mateixa humanitat.

Esmenta la idea kantiana que posa la humanitat com a fi i no com a mitjà per copsar la validesa moral. Obra veient en tu i els altres la humanitat com a fi.

En aquest capítol s’acosta cap a una derivació molt interessant: mentre que l’art per l’art és l’esforç de la creació per mostrar-se ell mateix, reprova aquesta actitud quan es tracta de la ciència o la política (pàgina 100). La primera cerca la veritat i la segona cerca el bé. No poden mostrar-se només a elles mateixes.

Universalitat

La Il·lustració és el primer pas cap a la noció de pertinença a una sola espècie.

Una acció és bona si correspon a una màxima universalitzable. La universalitat es troba a l’origen de la moral.

La justificació de la pena de mort, de la tortura i altres corrupcions a causa de la lluita contra el mal, com se’ns presenta, és una contradicció insuperable. No es pot defensar la llibertat i la democràcia amb instruments que li són contraris. Es un rebuig de la universalitat que proposava la Il·lustració. No es pot assolir un fi noble amb mitjans innobles.

Demana anar amb compte amb l’aparença de tolerància que hi ha en actituds de negació de drets universals (per entendre’ns, la violència de gènere no es pot considerar una “tradició”).

La pluralitat de l’especie és fèrtil si escapa del relativisme radical i no ens obliga a renunciar a la humanitat comuna.

Altres subratllats

A més d’enunciar aquests cinc trets, ofereix més explicacions d’aquest esperit que entén que parteix de la Il·lustració. N’apunto unes quantes.

Va ser un període de debat més que no de consens (p 10).

Va donar lloc a un món desencantat però ple d’oportunitats.

La vida dels homes l’ha de guiar el projecte de futur més que l’autoritat del passat.

La laïcització de la societat també implica canvis en la justícia: es castiga el delicte contra el conjunt però no el pecat o la falta contra la tradició.

La moral de la Il·lustració no deriva de l’egoisme sinó del respecte a tota la humanitat (pàgina 38).

Quan algú pot comprar cadenes de televisió i ràdio, diaris i altres mitjans i a més domina el poder polític ja no podem parlar de democràcia sinó de plutocràcia, el poder del diner (pàgina 51). Aquí hi afegiré que a tots ens ve al cap Itàlia però se m’acudeix que només és un exemple visible, més descarat, sense embuts, molt llatí. Fins a quin punt se’n surten aquells que volen transformar la democràcia en plutocràcia no és la mena de debats que es tracten aquí. Però cada lector sabrà veure insinuacions del risc.

Conclusions

Fins a aquí, un intent de resum que faci possible la segona part d'aquest apunt. Acabo amb el final del llibre, la formulació d'una proposta:

El pensament de la Il·lustració comporta practicar l’esperit critic.

Ja no és una doctrina del passat sinó una actitud davant del món.

Els enemics tradicionals són l’obscurantisme, l’autoritat arbitrària i el fanatisme.

Aquests atacs no cessaran i per això té sentit, sosté, conservar viu el seu esperit.

I internet?

Todorov no deixa entreveure al seu llibre cap entusiasme per internet. No l’esmenta amb aquest nom cap vegada i quan hi al·ludeix és per lamentar l’excés d’informació i posar en dubte el valor d’obres col·lectives com la Wikipedia, que sí anomena.

Dic això perquè quedi clara la posició de l’autor en aquest punt. No pretenc manipular la seva intenció ni capgirar el sentit de la seva tesi.

Però si sóc honest, he inclòs aquest resum en un bloc de temàtica bastant orientada perquè la seva lectura m’ha provocat un impacte potent a partir d’una combinació que l’autor no suggereix però que a mi m’ha resultat molt natural.

D’acord amb el que diu sobre l’esperit de la Il·lustració, i fins i tot seduït pel seu propòsit de sostenir-ne la conservació contra els enemics tradicionals, se m’acudia que a la xarxa hi ha força de les respostes a les preguntes que és impossible no fer-se mentre passes les pàgines.

La xarxa permet el debat d’una forma absoluta, quasi inabastable però no per això menys eficaç. Debats de tota mena i en nodes diversos. Un espai on no es dóna per aprovat el consens de la tradició.

Els dubtes que Todorov expressa estan vinculats a l’excés d’informació. Sobre aquest punt, he escrit no fa gaire el que he après sobre les virtuts del desordre digital.

Sembla clar que a la xarxa és possible desenvolupar més que mai parts substancials de l’autonomia, tant de les persones com dels grups. Autonomia i no autosuficiència!

A la xarxa hi ha una certa recerca de veritats.

Hi ha el risc que algunes veritats quedin sotmeses als vots. Si els diputats d’un país poden votar a favor de lleis injustes o contra la humanitat, també ho poden fer les persones quan els voten a ells o quan responen una enquesta anònima. Ara bé, aquest risc és part de la democràcia autèntica. És allò que diu l’autor sobre els fins nobles i els mitjans que no ho són.

A la xarxa és possible exercir la humanitat. I el contrari, es pot argumentar. És cert, però com que en general hi ha més persones bondadoses que malvades, el nombre també és un cert avantatge en un espai on cada vegada hauria de ser més fàcil participar-hi. En tot cas, si entenem que la xarxa és un espai de llibertat, sense cap altra ingerència que les mateixes que hem aprovat per la nostra conducta col·lectiva, l’opció d’enfocar aquesta llibertat cap a la humanitat serà més potent com menys autoritat arbitrària la vulgui controlar. Per dir-ho més clar: potser la xarxa no és una garantia pel valor de la humanitat però el valor de la humanitat es pot expressar a la xarxa amb una capacitat formidable.

Si els humans només adquirim sentit en la societat, com es pot llegir, a la xarxa aquesta oportunitat es manifesta amb un abast extraordinari. Com s’ha dit, la xarxa no és el lloc on trobar informació sinó un espai de connexió social.

La xarxa permet establir llaços i percebre més bé que mai la pertinença a una sola espècie. El valor de la universalitat hi és present amb una energia que no s’havia vist mai.

Totes aquestes impressions es reforçaven quan llegia els paràgrafs on Todorov parla del mateix discurs.

L’actitud del discurs

Quan ens recorda que aquest esperit de la Il·lustració es basa en l’esperit crític.

Quan insisteix que no pot ser crític i prou sinó propositiu.

Quan defensa que l’escepticisme generalitzat i la burla sistemàtica no són saviesa sinó una aparença.

I quan ens adverteix que no podem confondre l’eloqüència del discurs amb l’exactitud de la reflexió (pàgina 70).

Impressió personal

De la lectura d’aquest llibre me n’ha quedat la impressió personal, potser esbiaixada, que si la seva proposta final és que mantinguem aquest esperit que prova de demostrar que subsisteix, la xarxa ens ho ha de fer més possible que mai.

L’últim argument que puc emprar és el recordatori que allà on hi ha els enemics (obscurantisme, fanatisme o autoritat arbitrària, i que cadascú posi nom als "allà") és allà on l’accés no és lliure, on la participació està sota control i on s’impedeix el seu ús de manera autònoma.

Si l'ideal perviu serà a la xarxa

Potser n’he fet una interpretació massa influïda per l’esforç d’observar el canvi que ens sembla viure. Però he cregut que valia la pena compartir-la ni que fos per intentar proclamar aquí que el seu ideal de projectar un cert esperit de la Il·lustració se m’apareix com una convocatòria noble i atractiva.

L’única i mínima postil·la que hi he fet és que veig en la xarxa un paisatge magnífic per la salut d’aquest ideal.