La virtut del cercle (vet aquí Google+)

L’expressió “cercle virtuós” sonava als mitjans de comunicació quan la van fer servir Jan Laporta i Sandro Rosell, aleshores amics i companys de candidatura, fins al punt que al web del Barça s'hi explica que la van popularitzar.

Fa pocs dies l’he sentida al president dels Estats Units, Barack Obama, quan responia les preguntes que li havien fet arribar amb el Twitter.

Història

En realitat, el cercle sempre ha sigut virtuós. És amb un cercle traçat damunt la sorra que es fundaven les ciutats i aquella marca polsegosa no es podia traspassar sense cometre un sacrilegi. És la forma màgica que els mandala tibetans recorden.

Llengua

Si ho he entès bé, el cercle és una àrea mentre que el perímetre seria la circumferència. Però de la circumferència, en anglès en diuen circle mentre que el cercle seria el disk. No sé si això és un embolic però ens haurem d'acostumar a parlar dels cercles, perquè és així com tothom es refereix a l'aparença del nou invent de Google.

Des de fa uns quants dies veig força persones que s’aboquen als cercles. Intenten aprendre com funciona aquesta nova xarxa social que figura que no és una xarxa social, aquest experiment que vol ser com el Facebook sense ser el Facebook, en fi, l’última idea amb què Google ens vol “ajudar” a moure’ns per internet.

Especialistes

Cadascú s’ha especialitzat en alguna cosa. Google sap buscar i indexar i, sembla, sap fer alguna altra cosa com ara endreçar un sistema de correu web. Però no podem estar segurs de la seva capacitat per a aquesta nova tasca. La seva eina de blogs, per exemple, va molt bé quan comences, és fàcil i intuïtiva, però quan aspires a alguna cosa més, la veritat és que el millor que pots fer amb Blogger és abandonar-lo.

Abans d'ara

Quan Google va estrenar el Buzz, vaig provar d’impedir que el seu spam infinit m’atabalés. Ho vaig aconseguir ignorant-lo. Encara que em sembla que moltes coses que faig a la xarxa s’hi acaben reflectint, per a mi no existeix.

Quan van crear Wave, admeto que em va impressionar i en vaig quedar fascinat. Però al cap de poc vaig comprendre que Wave només serveix per a desenvolupar un tipus concret de projectes... projectes com ara Wave. És la típica eina bucle que no és que no vagi enlloc sinó que només va allà d’on ve.

Gestió

A veure què passarà amb els cercles del Google+. Observo un cert encantament, hi ha gent que ho troba genial. Des de sòlides consultores estratègiques també s’hi mostren interessats, esclar, després de tot no hi ha més remei que aprendre com funciona cada eina nova que es posa en circulació.

De moment, no estic segur de voler gestionar tants contactes en tants llocs diferents.

Utilitat

Vaig abandonar Xing perquè em semblava que si estava a LinkedIn n’hi havia prou, pensava que amb una xarxa professional ja podia anar fent.

Faig servir el Facebook per estar en contacte amb amb la família extensa, amb els vells amics i amb els coneguts i també em serveix d’agenda de contactes per a la meva feina.

Però encara no estic segur que els cercles de Google puguin substituir tot això que trobo al Facebook.

El Facebook em resol els contactes i el Twitter em manté informat. Hauré de descobrir què més m’aporta l’últim invent de Google.

Jugar

Potser no sabré processar tot el que genera, tota la informació que hi circula. Però jugaré amb els cercles de la mateixa manera que els nens de dues generacions més amunt ho feien amb els cèrcols.

De moment hi he tret el nas, sé que em toca mirar-ho, sé que n’hauria de saber més i espero aprendre’n, però si la usabilitat no és òptima, si em demana un esforç innecessari i si en algun moment tendeix cap al spam, potser acabarem pensant en la quadratura del cercle.

Per ara, el millor que veig en aquests cercles és l’elecció d’una forma geomètrica que als humans sempre ens ha fascinat. (ACTUALITZACIÓ: També són els cercles, i altres característiques, el que destaca David Pogue en aquest article.)

Confiança

Confio que valgui la pena i tot i que no em deixaré dur per un apassionament desmesurat començo a pensar quins cercles nous podria crear. Aquest exercici ja em sembla prou atractiu.

Si algú ressenya aquest apunt amb Google+ no rondinaré. Per alguna cosa s’ha de començar i ja he dit més d’un cop que tornar a començar m’ha semblat sempre un bon lema.

El porc secret que vaig crear al Twitter

La bèstia

El 28 de març vaig crear un porc que només existeix al Twitter. No hi havia cap raó seriosa que justifiqués aquest acte imprudent. Volia fer unes quantes proves i, també, divertir-me, a la meva manera.

L'dioma

Es diu Cerdo_con_Twitter, fins avui ha llançat 188 missatges i s’expressa en castellà. Aquesta era una de les proves. Diuen que quan un narrador català tracta amb el castellà tendeix a fer servir un vocabulari exòtic, innecessari. El porc que vaig inventar tendia expressament al lèxic rocambolesc. Aquest és un dels trets del seu caràcter.

El caràcter

Un altre atribut d’aquesta bèstia és la seva referència constant al lloc on viu i a la femta. Però volia fugir de la idea simple que un porc fa servir el Twitter per dir-hi porcades.

Aquestes mencions només volien ser un context paròdic d'un personatge irreal, que havia de ser egocèntric, havia de parlar com si treballés amb eines basades en internet i amb altres recursos "de despatx".

El to

Una altra característica del meu porc era la seva pretensió filosòfica, en el sentit pejoratiu del terme. Els seus missatges contenen frases sentencioses, afirmacions referencials, al·lusions capgirades.

La ideologia

A més, té una certa posició ideològica, confusa, entre el radicalisme i el cinisme. Les seves mencions a la producció i als processos de treball van per aquesta banda.

El tic

També es distingeix pel seu menyspreu cap als ànecs. Aquesta broma recurrent, que no ha tingut temps d'arrodonir-se, volia ser una comparació irònica entre el Twitter i el Facebook, reproduint la típica confrontació entre usuaris de serveis diferents (Microsoft/Apple, iPhone/Android, programari lliure/programari a la venda).

L'humor

Per fi, volia dotar-lo d’un sentit de l’humor, admeto que força peculiar i probablement desafortunat.

L'experiment

L’experiment, per dir-ho d’alguna manera, pretenia observar si uns continguts una mica singulars podien cridar l’atenció, sense tenir cap padrinatge o l’empenta d’una firma mediàtica. La hipòtesi era que el porc passaria tres mesos sense pena ni glòria, com un desconegut a la xarxa.

L'inici

El 5 d’abril vaig enviar un correu a unes quantes persones (gràcies per acceptar la confiança) i els vaig demanar que seguissin el compte del porc, però sense fer soroll ni comentar res.

Uns dies més tard, vaig fer que el porc fos seguidor d’alguns comptes molt populars que també escriuen en castellà.

Quan vaig començar a incloure-hi etiquetes, vaig fer algun intent perquè s'afegís a les més populars d'aleshores. I una sola vegada vaig fer un retuit d’un missatge emès per la meva personalitat secreta.

El monòleg

Tot i això, el porc ha sigut un monologuista solitari quasi perfecte. Mentre escric aquestes ratlles comprovo que té dotze seguidors. Si no en té més és que no els ha merescut.

No ha conversat, no ha fet res més que deixar anar les seves frases sense majúscules (excepte amb els noms propis).

L'eina

Al principi tenia uns quants tuits cada dia, després es va conformar amb un o dos per jornada. A partir de l’1 d’abril feia servir Twuffer i programava els missatges.

La feina

Cada tres o quatre dies hi treballava una estona i posava data i hora als missatges, que triava d’un document on anotava de tant en tant possibles tuits del porc, de vegades durant deu minuts, per recordar els que havia ideat durant el dia, i d’altres m’hi estava un parell d’hores, fins que aconseguia quedar una mica satisfet amb una desena d’opcions.

La fi

Tenia pensat liquidar-lo pels volts de Sant Joan. Fins i tot havia previst fer alguna broma sobre la revetlla de Sant Joan rellevant la mítica data porcina de Sant Martí. Però al final, després de dubtar, me’n vaig penedir, em vaig apiadar de la meva criatura.

La possibilitat

Per això des de fa uns quants dies ha emmudit però la bèstia encara és viva. Se m’ha acudit la possibilitat de posar el meu porc tuitaire a la venda, però, siguem sincers, qui voldrà comprar una marca sense gaire recorregut, un personatge que encara no ha mostrat del tot el seu perfil, un joc que no té jugadors, un compte sense seguidors?

L'apunt

De manera que he decidit escriure aquest apunt. Ara ja està, s’ha acabat el secret. El porc ja no és anònim. Hi és però no hi és. Corre el risc de convertir-se en un fantasma d’internet, un altre compte missatger abandonat que deixa de parlar i vagareja pels llimbs de la xarxa amb tot el que ja ha dit i, qui sap, tot el que potser un dia podrà dir.

La pregunta

Què més se’n podria fer? Fer pública la clau d’accés i que tothom que vulgui li faci dir coses? Regalar-la a algú que ho demani? Rifar-lo? Esborrar-lo per sempre? Esperar que el pas del temps se n’encarregui? Permetre que ho decideixi ell mateix?

Assaig de promoció amb una conversa programada

Experiment

He fet un experiment. No és que sigui res de l’altre món però com de costum m’agrada compartir-ho aquí.

Fa uns quants dies vaig parlar una estona amb Ernest Benach. Volia fer una peça que servís de valoració d’una etapa, no pretenia parlar de política sinó avaluar els passos que la cambra catalana ha fet per la ruta d’internet, ja que és sobre això que escric al mitjà on treballo.

En aquest any de "redactor marcià" encara no havia parlat mai amb Benach, tot i que m’havia referit a la seva actuació i havia recollit paraules seves en actes públics. Se'm va confirmar la impressió que en tenia d’una persona propera i cordial.

Format periodístic

Com que em va semblar planer i obert li vaig fer una proposta una mica estranya. Se m’havia acudit que, quan tingués la peça escrita i publicada, podíem mantenir una breu conversa al Twitter, un espai on ell té una presència reconeguda.

La idea era simple. Jo li faria arribar tres o quatre preguntes, que ja hagués formulat a la nostra conversa. Després de tot, vam parlar al bar del Parlament, amb una informalitat que tenia lògica traslladar a la immediatesa i claredat del Twitter.

Ell respondria, d’acord amb el que ja m’hagués contestat, i al final em serviria per donar l’enllaç cap a l’article.

D’aquesta manera, la nostra “conversa” podria ser una manera nova de donar a conèixer un text informatiu. Em va semblar que seria un assaig per comprovar si una modalitat com aquesta podia tenir sentit.

Benach hi va estar d’acord i va acceptar de participar-hi, cosa que li agraeixo de debò.

Després de tot, a banda de ser una ocasió per donar a conèixer un producte informatiu, la mateixa conversa també era un exercici de periodisme. O així ho vull veure.

Diàleg real

La nostra breu conversa era real, tot i que abans l’havíem acordat. És comprensible, de què serviria llançar preguntes a l’aire sense una garantia de resposta?

I era natural, encara que tots dos féssim servir de base per al diàleg una conversa prèvia.

També era autèntica, encara que fos programada. Ens vam limitar a pactar una hora determinada, per assegurar que tots dos tindríem una pantalla al davant, i quan vam estar a punt ens ho vam dir amb un missatge directe del Twitter, com a procediment per canviar el el semàfor al color verd.

Comença amb aquest missatge i acaba amb aquest altre i en conjunt compta amb 10 missatges entre @ebenach i @janquim.

Va ser un bon moment. Potser no va tenir gaire ressò i potser la conversa va ser una mica apressada, per culpa meva.

Però va estar bé, sempre m’agrada intentar accions que no havia fet abans i, tot i que el resultat és molt discutible (no va generar en aparença gaires reaccions), vaig fer un petit pas més en les “tasques posteriors” que estan associades a la producció de continguts informatius digitals, un camp petit en el diagrama que vaig exposar aquí però prou important.

Emprenedors

Els periodistes s’aboquen cada vegada més a la construcció de marques personals, com vaig explicar en un altre article, que no amagava la forta impressió que m’havia provocat un acte organitzat per BCNMediaLab.

No és ben bé el meu cas, perquè ara mateix no sóc un emprenedor sinó un assalariat, però és evident que com a autor de continguts informatius provo de ser coherent amb una determinada reputació digital i mantinc un cert diàleg amb una comunitat que desconec però puc percebre.

Per tant, tot i la presència reduïda en aquell diagrama, la comunicació posterior d’un producte informatiu és també una tasca de l’autor. L’assaig d’ahir s’ajustava a aquest tram del procés.

Una manera de xiular: context o emocions

Personal

No sóc un seguidor dels castellers però tinc uns quants amics i un germà que s’hi apassionen de debò. O sigui que els felicito a ells i a tothom que s‘ha vist reconegut amb la declaració com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat d’aquesta tradició no gaire antiga (tinc entès que un parell de segles), nascuda en una àrea del país i estesa arreu durant la transició democràtica. L’èxit és recent, diuen que dels anys noranta.

Però no vull escriure sobre els castells humans, només he aclarit les circumstàncies personals per evitar malentesos. M’he volgut fixar en un aspecte concret de la informació. Al mitjà on treballo, per exemple, es va convertir en “la notícia més llegida” del dia. O sigui que va connectar amb el públic.

Emocionar

I aquest és el punt que m’interessa. Diria que els mitjans catalans han tendit a emocionar-se i a emocionar el públic. Obviant una mica que els castells era una de les propostes que feia Espanya. Els Estats deuen ser el responsable immaterial de relacionar-se materialment amb la Unesco.

Als mitjans hi he vist la referència al flamenc, el cant de la Sibil·la i la dieta mediterrània com una mostra d’altres béns immaterials seleccionats. Potser els mitjans francesos han destacat que el seu menjar forma part de la mateixa llista (el primer ministre ja ha tret pit en nom dels xefs) i els xinesos han parlat de l’Òpera de Pequín. És raonable, s’informa d’allò més proper.

Context

Però també deu ser convenient aportar una mica de context. Els mitjans impresos ho tenen més complicat però els digitals, gràcies als enllaços, ho resolen de seguida. M’adono que al 3cat24 sí que van incloure una hiper referència a les altres propostes acceptades. Em sembla correcte.

Per entendre que els castellers són un patrimoni cultural immaterial (cosa que és raonable celebrar) de la mateixa manera que ho és un pa d’espècies de Croàcia, unes puntaires franceses o una fira ramadera belga. El context és útil perquè ajuda a entendre de què estem parlant.

El cant de la Sibil·la, per exemple, té un context rotund: hi ha una pila de cants diversos (de Lituània, del Perú...) que han accedit al mateix rang.

Si la llista comencés per les tradicions amb més suport, la falconeria seria al capdamunt sense competidors, amb onze Estats firmant la proposta.

El context també ens obliga a fer-nos preguntes. Per exemple, els castellers eren representats a Nairobi per dues màximes autoritats catalanes. No sé encara, però admeto que m’intriga una mica, quines autoritats representaven el pà d’espècies i les puntaires.

Curiositat pel conjunt

No sóc gens tafaner però sí fàcil d’encuriosir. Intueixo que aquesta és una de les finalitats d’aquest acte solemne, provocar que ens interessem pel patrimoni cultural immaterial. O sigui que he fet una ullada a les quaranta-sis propostes acceptades a Nairobi i comprovo que també hi ha l’acupuntura, uns lluitadors turcs que s’unten amb oli, un combat iranià inspirat en nocions religioses...

En conjunt, el patrimoni cultural immaterial ja compta amb dos-cents quaranta-cinc elements. I n’hi ha que m’han cridat molt l’atenció. Si no fossin en aquesta llista hauria ignorat la seva existència i suposo que per això els castellers i els seus seguidors poden estar contents, perquè és evident que és una finestra de difusió, encara que esquifida, perquè és probable que a cada país "premiat" els mitjans s’hagin ocupat d’emocionar el seu públic amb la tria dels èxits nacionals. El vídeo de promoció ha tingut per ara mig centenar de visionats. Aquesta dada també és part del context.

Interès pels detalls

Mirant la llista comprenc que el patrimoni cultural immaterial està format sobretot per danses, cants, accions teatrals, artesania i processons i altres manifestacions religioses, entre altres.

I n’hi ha uns quants que m’han cridat l’atenció, com ara un sistema endevinatori... Ho presento aquí perquè, a parer de la Unesco, i de la “seva gent”, són mostres tan valuoses com l’afició d’aixecar torres humanes.

Una manera de xiular de l’illa de la Gomera que s’ha introduït a l’escola pública (més ben dit: un sistema de comunicació rural basat en xiulets). Al vídeo (que gairebé arriba als set mil visionats) s'explica.




Uns dibuixos a la sorra...



Un ritual budista...




Per fi

I no, no estic fent mofa dels castells. És clar que no. Però em veig quasi forçat a haver-ho d'aclarir perquè hi ha entorns molt susceptibles, no sé entendre per quina raó. He vist que un periodista ha estat acusat de tots els mals per esmentar el flamenc al costat dels castells. Ell mateix respon.

A mi, de debò, m'interessa parlar del que parlo aquí, sense cap altra intenció.

Si de cas, anoto que, de vegades, sota la raonable necessitat de tractar els temes de manera que s'interessi el públic local, correm el risc d'obviar el context, que ens ajuda a entendre més bé la informació. Més encara: la intenció de la Unesco era emocionar els seguidors de cadascuna d'aquestes tradicions o pretén que el món sencer hi pari atenció? Ho hem fet? O ens hem regalat una satisfacció en forma de notícia?

Què has de fer quan un polític aixafa la seva noticia?

Quan vaig veure que es presentava el Museu Virtual del Poble Gitano de seguida vaig modificar la meva agenda per poder-hi asistir. Tenia clar que era la mena d’assumpte que m’havia d’interessar. No pretenc exposar casos concrets d’ús de les TIC que tinguin un enfocament social? Doncs no m’ho podia perdre.

Acadèmia

Per això vaig anar fins al Citilab de Cornellà. L’acte tenia un contingut acadèmic, amb el professor universitari César Carreras, però també polític. La presentació es feia en el programa d’una jornada que obria el conseller de Governació, Jordi Ausàs.

Insinuació

Orgullós d’aquest projecte, el conseller el va posar d’exemple i, per provocar un efecte de contrast, va deixar anar una lleugera insinuació sobre els incidents que han passat fa poques setmanes. Tothom va entendre que al·ludia a França i a les expulsions de romanesos.

Racisme i odi

N’hi hauria hagut prou. Però a Ausàs se li devia escalfar la boca, com se sol dir. No puc saber si va ser un acte d’ingenuïtat o estava calculat, el que sí sé és que al cap de poques frases va deixar anar unes paraules que ja no eren una referència suau. Va qualificar l’actuació del govern francès d’acció electoralista i va assegurar que incitava a l’odi i al racisme.

Què havia de fer?

Qualsevol periodista sap que això és notícia. Un membre del govern català, un govern autonòmic, acusa a tot un Estat d’incitar al racisme i a l’odi. És obvi que mereixia atenció.

Estil propi

Però vaig reaccionar. Jo no faig aquesta mena de periodisme de la immediatesa, no busco un periodisme basat en les declaracions i contradeclaracions (el periodisme polític i l’esportiu cada vegada s’assemblen més, per desgràcia).

Vaig recórrer al meu estil (si tens el teu estil sempre et sents una mica més segur). Vaig incloure les paraules del conseller a la meva crònica i per destacar-ho vaig encapçalar el paràgraf amb un titol.

Incapacitat

D’aquesta manera, no vaig “matar la notícia”, com sí que havia fet el polític. No estic segur si ho va fer expressament, per obtenir notorietat (en aquest cas, jo no vaig “picar”) o si ho va fer sense voler, per descuit.

Però és ben freqüent que un polític presenti alguna cosa i que ell mateix s’encarregui de fer malbé la presentació. Un altre dia ja en parlaré, però la incapacitat de la majoria dels polítics catalans per comunicar un missatge clar i concís és extraordinària.

Apropiació

Hores després, quan vaig comentar la jugada amb persones que estaven implicades en el projecte, em van dir que els havia sabut greu comprovar que el Museu Virtual del Poble Gitano havia quedat tapat per les paraules del conseller, que a força peces informatives havien quedat situades a l’encapçalament i s’havien apropiat del titular.

Preguntes

Què hauria d’haver fet? Vaig optar per “salvar” la informació. Escric sobre internet i la societat, no escric de política. Anava allà per explicar un projecte, en realitat no m’importava gaire la presència política. Vaig perseverar i vaig mantenir el meu obejctiu. Però, hauria d’haver canviat l’orientació? Ho hauria fet millor si m’hagués deixat portar per l’afany de destacar unes paraules molt sonores?

Conclusions

Aquesta feina té molts moments interessants i tot sovint el millor de tot és quan et sembla que ja has acabat i et poses a rumiar si ho has fet prou bé, si l’has encertada i si en pots treure alguna conclusió que t’ajudi a fer-ho millor el pròxim dia.

Aprenent

Com sempre, cada informació és una oportunitat per aprendre i descobrir sorpreses interessants. Mentre feia una ullada als enllaços que hi ha en l'apartat que es dedica a la recreació artística dels rom he trobat un blog que s'ocupa de "l'art gitano", una meravella que val la pena llegir i mirar amb atenció.

10 "experiència TIC" de 2009

10 "experiència TIC" de 2009 que no havia tingut abans 

- Fer un web personal amb iWeb i penjar-lo amb Fetch al meu domini .cat

- Fer un blog amb Wordpress

- Deixar de fer servir la xarxa Xing

- Canviar de Lastfm a Spotify

- Incorporar-me a una redacció digital

- Fer un petit donatiu a Viquipèdia

- Començar a participar una mica a les traduccions de Facebook

- Practicar amb extensions de Firefox

- Obrir un blog “instamàtic”

- Provar Google Wave 

10 "experiència TIC" que encara no he tingut (potser l'any 2010?) 

- Comprar un iPhone tot i que m’agradaria

- Comprar un Mac portàtil tot i que m’agradaria

- Deixar de fer servir un PC corporatiu

- Comprar un lector digital, en part perquè no sé quin voldria tenir

- Obrir un videoblog

- Eliminar extensions de Firefox

- Treure profit de Google Wave

- Adquirir el certificat Actic

- Adquirir el carnet electrònic i obtenir certificació digital

- Exercir el vot electrònic

Queda clar que no sóc un geek ni un early adopter, però amb aquest repàs m'adono que la meva curiositat i les ganes d'aprendre m'han permès imposar-me uns quants reptes que m'han fet sentir més bé. Encara que no n'hagi sortit sempre ben parat.

Quan no has fet mai un web ni ets de l'ofici, per posar un exemple, dediques moltes hores a equivocar-te, fins que vas entenent com funciona l'eina. I quan et sembla que ho comences a entendre, comproves que no ets cap dissenyador i que per alguna raó hi ha professionals que s'hi dediquen. Però mentrestant aprens, et distreus i, suposo que sobretot, et fa l'efecte que el repte ha valgut la pena. 

Per què firmo 'janquim' al 3cat24

A la redacció, algunes persones m'han preguntat per què firmo 'janquim' al 3cat24. 


Com a qüestió personal no té interès. Però la resposta que se m'acut té a veure amb una actitud que potser sí que s'ajusta a les reflexions que exposo aquí. 

Primer de tot, per què firmo? 

Perquè els responsables del mitjà hi estan d'acord. Perquè firmar quan s'ha elaborat un tema propi, com se sol dir, se suposa que aporta algun valor al mitjà.

Hi ha mitjans digitals que tenen moltes peces firmades pels periodistes que també publiquen al mitjà imprès de la mateixa empresa. En d'altres, els redactors firmen tot sovint. I n'hi ha que ofereixen menys temes propis i per això la firma és menys freqüent. Acabo d'arribar i no en sé res, però tinc la impressió que en aquest aspecte al 3cat24 es viu a l'inici d'una transició.

En realitat, al 3cat24 hi podria haver moltes peces firmades. Les que fan des dels serveis informatius de la tele i la ràdio, per començar. A més, hi ha altres persones de l'equip que quan tenen temes propis hi deixen el nom, per explicar als usuaris que allò és un contingut informatiu produït a la redacció. Com fan la Karma, la Marta o la Irene . I els que em descuido.

Firmar t'obliga. Et fa més responsable. No és cap garantia contra els errors, és clar, però ensenyes que hi ha un mitjà i una persona que són allà.

Si es tracta de donar la cara, per què firmo amb un nom tan estrany? 

Algú pot haver cregut: mira, un altre 'friqui'. Com que parla d'internet s'ha buscat un nom friqui.

No correré aquí el risc de definir-me però 'friqui' segur que no és una etiqueta que se m'ajusti.

'janquim' és un nom que m'identifica perquè prové d'una barreja dels noms que tinc.

I no és un pseudònim per amagar-me: tot al contrari.

Vaig decidir firmar així perquè quan m'incorporava al 3cat24 se m'encomanava que escrivís sobre la xarxa, que m'aboqués a internet. I a la xarxa, la meva identitat, això que de vegades s'ha anomenat identitat digital, és 'janquim'. 


Res més lluny d'amagar-me. 


Amb aquest mateix nom hi ha un blog, un compte de twitter, un compte a delicious, un compte a un lector de subscripcions RSS, un compte a un canal de vídeo, a un servei de música en streaming, a diversos serveis web del "núvol ". 


A més, aquesta identitat s'associa a d'altres comptes de xarxes professionals que tenen altres noms però que hi tenen vincles clars i exhibits. 


De manera que 'janquim' és més transparent que cap altra firma possible. 


Respon a una identitat que s'expressa i comparteix. A més d'explicar-se aquí. 

Un estudi que no demostra l'espanyolització de TVC

"El Telenotícies prioritza el marc espanyol en les informacions polítiques". 

Amb aquest titular es presenta un estudi elaborat per Media cat, que s'etiqueta com un "observatori crític dels mitjans". 

L'estudi conté dades d'interès però em proposo explicar en aquest apunt per què em sembla que la manera de presentar-lo és poc encertada, tot i que a diversos llocs és aquest títol el que es repeteix (cosa que em fa pensar que hi ha mitjans que en comptes de posar títols es limiten a repetir el que els proporciona la font, que sempre pot estar interessada) i que hi ha llocs on ho han aprofitat per llançar atacs personalitzats. 

ESPANYOLITZACIÓ 

A la informació que en dóna Vilaweb s'hi inclou una declaració d'un dels autors, que copio: 

"Fa temps que es parla d'una mena d'espanyolització dels Telenotícies però ningú no hi havia posat dades", va dir a VilaWeb un dels autors de l'estudi, el periodista Roger Palà.

Aquest és el primer error d'enfocament que hi observo. 

L'espanyolització és un procés, és una acció que té continuïtat temporal i que consistiria a modificar la realitat per introduir-hi elements "espanyolitzadors" (per mantenir-me en el terreny lèxic que solem sentir en aquests debats). 

L'estudi declara que no analitza tendències sinó que fa una foto fixa d'un període determinat (març-abril d'aquest any). 

Amb una foto fixa és impossible captar cap tendència i per tant l'estudi no posa dades a "una mena d'espanyolització" perquè no pot. Ni tan sols un parell de fotos fixes ho aconseguirien però és evident que tindrien més valor que una de sola. 

PRECEDENTS   

L'expressió "fa temps que es parla" és en canvi molt real. 

Sí que circula una brama que ho afirma i, fins i tot, s'han publicat llibres que anaven més lluny i acusaven la televisió pública de "traïció" (és una paraula que en general m'espanta, però deu ser una reacció poruga). 

Tinc la sensació que les ganes de sumar-se a aquest "fa temps que es parla" ha perjudicat la serietat de l'estudi. 

Dit d'una altra manera: totes les investigacions que tenen un objectiu molt clar corren el risc que aquest objectiu influeixi en els resultats o si més no en la seva interpretació. Per una banda, quan es confirma la hipòtesi es produeix una satisfacció raonable però el rigor obliga l'investigador a tornar-s'ho a mirar.

L'ESTUDI 

L'he llegit sencer i em sembla ben estructurat, amb un plantjament molt clar gairebé sempre, tot i que hi ha debilitats, com ara aquesta: 

Pot donar-se el cas que en una notícia es donin indicadors contradictoris (per exemple, una informació sobre l’atur amb dades espanyoles, però amb declaracions dels sindicats catalans). En aquests casos, Media.cat ha fet una valoració de la notícia d’acord amb el pes de cadascun dels indicadors per adjudicar-ne el marc. En les informacions en què el pes dels diferents elements està molt equilibrat, s’ha optat per ubicar la unitat informativa en la categoria “no definit”.

Està ben escrit, de forma sintètica i comprensible i té l'avantatge que se centra en un tipus de dada (unitats informatives i temps destinat) que és quantificable i això sempre és positiu. 

No discuteixo les dades (encara que els seus autors han d'admetre que una foto fixa té moltes limitacions) però sí goso debatre sobre la interpretació que se'n fa. 

PREDOMINI DEL MARC CATALÀ

L'estudi avalua les infomacions segons que es produeixin o tinguin les fonts o les dades bàsiques en un marc català.    

I conclou que "les informacions amb marc referencial català suposen el 56% del total del Telenotícies". Però això no s'ha reflectit a cap titular. 

No vull escriure un apunt massa llarg, però el resum és que aquesta preponderància del marc català es manté en totes les tipologies excepte en la informació política i econòmica. 

Estiguem atents. El titular diu: "Les notícies de política prioritzen el marc referencial espanyol (49%) per sobre del català (44%)". Les dades ens situen davant d'un 49 i un 44. 

El rigor mínim ens fa veure que la diferència és molt lleugera i, per tant, no podem estar segurs que en una altra foto fixa, elaborada amb els mateixos criteris, no es capgirés. 

No puc veure un gran domini d'un marc concret sinó un equilibri quasi a meitats iguals. Sobretot perquè ja hem vist que el criteri de selecció tenia algunes debilitats. 

En aquests casos més val agafar les xifres en sentit ampli, per escapar de l'error. 

En l'economia, el desequilibri és una mica més accentuat ja que això que l'estudi anomena "marc espanyol" ocupa el 55% de les informacions. O sigui, una mica més de la meitat. 

ESPANYOLITAT 

No em sembla que aquestes dades demostrin un procés continuat d'espanyolització i a risc que algú em pugui malinterpretar ho diré amb tanta claredat com pugui: més que un signe d'espanyolització em sembla un signe d'espanyolitat. 

M'apresso a explicar-ho més bé. 

Ara com ara, Catalunya forma part d'Espanya. És obvi que un dia podria ser d'una altra manera i tots estarem d'acord que aquesta possibilitat sembla més plausible ara que fa dues dècades. 

Però la possibilitat no és la realitat, encara que hi ha persones partidàries que la realitat se sotmeti al desig. I la realitat és que els ciutadans de Catalunya se solen interessar per l'economia espanyola i també per la política espanyola. És més: una majoria de ciutadans de Catalunya considera que la política espanyola és "política interna", per dir-ho en termes més límpids. 

Vull dir amb això que l'informe constata si de cas que Espanya és un assumpte d'interès als Telenoticies i això sí que és versemblant. 

Però això no demostra ni de bon tros que hi hagi una voluntat de modificar el marc de referències. Si de cas prova que la televisió pública catalana realment és un mirall força equilibrat de la societat que la fa possible amb la seva contribució impositiva. 

No es demostra cap procés de cap naturalesa i es confirma que l'espanyolitat (entesa de la manera que ho he dit i no com a "espanyolisme", que és la idea que Catalunya s'ha d'assimilar a una Espanya integral) forma part del marc de referències. Cosa que ja sabíem. 

El català és la llengua predominant en els talls de veu (més de la meitat), seguida del castellà. Quan la font és catalana, s'expressa en català en 8 de cada 10 ocasions. O sigui que si sentim declaracions en castellà al TN és perquè en la majoria d'ocasions són declaracions que fan persones no catalanes.   

Però no he vist un titular que se centri en aquests detalls. 

WASHINGTON I SANT FOST 

Hi ha dues reflexions de l'estudi que em sembla que poden merèixer una  pausa. 

D'una banda, s'observa que les informacions sobre el País Valencià, Balears o  Andorra no són gaire freqüents i que en general no tenen gaire a veure amb la cultura. 

Poster sí que a uns quants ciutadans ens agradaria tenir més informació del País Valencià i les Balears però no veig per què s'hauria d'obviar que aquests territoris disposen de televsió pública pròpia i en tot cas no m'atreviria a concloure de les dades disponibles cap afirmació gaire contundent. 

Quan s'afirma que el TN dedica més minuts als EUA que a les Balears, amb vocació d'escandalitzar, ja no es presenta un estudi seriós sinó que se n'ofereix una interretació tergiversada. Posats a comparar, segurament Washington surt més sovint que Sant Fost de Campsentelles i no crec que d'això se'n pogués deduir un tracte de menyspreu cap a aquesta població. 

TIPUS DE NOTÍCIES 

Quan l'estudi classifica les unitats informatives per tipologia, en surt un quadre que pinta un panorama bastant clar. 

L'esport és el rei (28%), en segon lloc hi ha els assumptes de societat (22%) i la política es queda en el tercer lloc (16%). No tota la política ni tota la societat s'inclou en aquests percentatges perquè l'estudi classifica un 15% d'unitats informatives destinades a "internacional". La cultura es queda amb un 9% i economia un 6%.

O sigui que aquell 55% angoixant de marc espanyol es referia al 6% de les unitats informatives... Caram.

D'entrada, em sembla una proporció molt caracteristica de televisó pública i intueixo que a les privades el percenatgge de cultura i política ha de ser més baix.

Aturem-nos però en la cultura, que és raonable que tingui un interès particular perquè afecta d'una manera directa a un tret identitari del país com és la llengua.

LA MAJORIA DE LA INFORMACIÓ CULTURAL PROVÉ DEL MARC CATALÀ

Quan l'estudi s'aproxima als temes tractats al TN sense considerar la llengua, s'adona que la majoria (53%) se centra en la producció de la indústria cultural catalana.

Però l'estudi no s'ha presentat tampoc amb aquest titular.

Quan sí que es discerneix en funció de la llengua, les dades semblen provar que hi ha el que l'estudi anomena una infrarepresentació.

La presència del cinema en català (7%) i de la música en català (8%) es considera simbòlica i se subratlla que els productes literaris d’expressió no catalana (59%) tinguin més presència que els productes en llengua catalana (33%).

Segur que ens posem d'acord moltes persones amb la voluntat de millorar aquestes dades. Tot i que és molt probable (siguem francs) que també tinguin a veure amb una realitat (solen tenir més èxit els productes en castellà).

Dins del 9% de matèria cultural als TN, la majoria se l'emporta la literatura i el teatre, o sigui que els que de debò queden es podrien queixar són els músics i els cineastes.

Segurament que és possible que aquestes dues manifestacions millorin la seva presència als TN però no m'atreviria a treure més conclusions de les dades que es presenten.

ES POT MILLORAR

Pel meu gust personal (que per sort no compta), es podria reduir una mica el volum d'atenció dedicat a l'esport per millorar la presència dels assumptes culturals, però no estic segur que en l'informatiu d'una cadena generalista això no tingui conseqüències greus pels índexs d'audiència (i em temo que aleshores algú diria que la renúncia a l'audiència és una mostra del procés d'espanyolització...).

Com saben els lectors que han seguit aquest blog sóc un ferm partidari d'una acció multicanal i és innecessari recordar que l'estudi s'ha centrat en el TN, obviant la programació de la mateixa TV3 i per descomptat del canal 33. No ho podien abastar tot de cop i s'entén molt bé però aleshores les declaracions dels seus autors havien de tenir la mesura que l'estudi ha tingut.

Quasi al final de l'estudi hi ha una frase que val la pena llegir bé:

"Analitzant les diferents tipologies informatives en relació amb el seu marc referencial –excepció feta de les informacions d’àmbit internacional–, s’arriba a la conclusió que en la majoria dels casos es prioritza el marc català."

Però l'estudi no s'ha presentat tampoc amb aquest titular.  

Comparteixo la proposta que fan els autors per incrementar la presència de producció cultural i que es faci més visible la producció que a més de ser catalana empra la llengua catalana.

Però això només fa evident que existeix un estudi on queda clar que TV3 pot millorar. I això també ho sabíem, perquè sempre és possible fer-ho millor.

Però no és així com s'ha presentat sinó com l'intent de confirmar una hipòtesi ("fa temps que es parla"), servit de tal manera que algú podria sentir-se autoritzat a reiterar l'ús del terme "traïció".

És impossible no tenir la sensació que els autors de l'estudi interpreten els resultats per obtenir un paisatge que ja havien dibuixat abans. I quan es fa recerca, els apriorismes és millor desar-los en un calaix.

També fóra bo que quan rebem un estudi el llegim, l'avaluem i l'expliquem. Això és periodisme.

Repetir el que l'informe assegura amb un "copiar i enganxar" no és ben bé periodisme i em sap greu que alguns mitjans s'hagin deixat dur per la temptació dels apriorismes en comptes de defensar l'ofici (però això ja no té res a veure amb els autors de l'estudi).    

LLIBERTAT I LLEIALTAT 

Des de fa quasi una dècada treballo a les empreses del que ara és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Si algú creu que  tot el que he dit està molt condicionat perquè percebo un salari d'aquesta empresa hi té dret i no hi puc fer res.

Però els que segueixen el blog saben que aquest seria un argument erroni. Valoro la lleialtat tant com la llibertat i no m'han semblat mai dues actituds contraposades, tot al contrari.  

El meu apunt no és cap resposta oficial, no he rebut cap petició ni encàrrec i qui em conegui sap que més aviat tendeixo a expressar les meves opinions sense consultar-ho gaire. Si de cas, corro el risc que algú trobi que m'he excedit.  

Confio de debò que tant els directius de TVC com els autors de l'estudi vegin en aquest apunt l'únic que hi ha, el desig d'aportar elements d'interès al debat, les ganes de participar d'aquesta conversa i la voluntat de fer-ho amb tanta ponderació com fermesa.