Entrevista Total de Campanya a la Marató de la Comunicació

Una marató

La Marató de la Comunicació és un invent d’Antoni Gutiérrez-Rubí i Albert Medran que consisteix en la presentació ràpida i comunicativa de quinze idees renovadores. Es va fer per primer cop el gener de l’any 2009 i aquest dilluns hi va haver la segona edició.

El tema era la campanya electoral catalana i s’havia donat un assumpte concret a cada ponent, que estava obligat a tenir una idea nova i exposar-la en un màxim de tres minuts, amb algun suport visual.

Els organitzadors van ser tan agosarats que m’hi van convidar i jo vaig ser igual d'agosarat en acceptar-ho, tot i que només disposava de tres dies per rumiar-hi.

La sessió

La sessió va ser molt creativa i l’ambient era càlid i amistós, de manera que tot i la impressió que em feia de seguida em vaig adaptar a l’entorn. Ens han demanat a cadascun dels que hi vam participar que fem servir els blogs per explicar la proposta que vam fer i miro de complir l’encàrrec tot seguit.

N'hi ha un resum al blog de Sandra Bravo. Hi diu que no li va quedar clara la proposta que vaig presentar, atreta per les diapositives. O sigui que en comptes de penjar aquí una presentació que no s'entendria sense la meva "veu en off", provaré d'exposar amb paraules el que volia dir.

El tema

Em van donar com a matèria “l’última entrevista de campanya”.

Vaig intentar explicar la idea que havia tingut mentre feia transparent el procés per arribar-hi. Intentaré reproduir-ho més o menys.

L'inici

Dels tres termes de l’expressió, no podia canviar l’últim perquè “campanya” forma part del context imprescindible.

Per tant, vaig provar de donar la volta a la paraula primera: “última”.

No em servien “primera” ni “moltes” ni “única” i vaig provar amb “total”.

Per això vaig proposar de fer una “entrevista total de campanya”.

Descripció

Consisteix en un paquet de preguntes i respostes amb escenaris, actors i guions diferents (excepte la reiterada presència del candidat).

La idea és que un equip (amb caràcter periodístic) enregistri cada dia desenes de preguntes i respostes, llargues, breus o brevíssimes, com ara aquest diàleg: “Què, com anirà?”, pot preguntar un ciutadà que saluda el candidat a l’entrada d’un acte. “Guanyarem”, respon. O un fragment d’una conferència de premsa o una conversa amb un expert que es troba en un acte reduït o... Cada dia els candidats responen moltes vegades.

Paquet

Es tracta de tenir cada dia 5 unitats de “pregunta-resposta” i posar-les a l’abast de tothom. Vaig proposar YouTube perquè no se m’acudia una altra opció però en tot cas es tracta de servir-ho a una gran audiència.

Públic

Perquè el pas següent és repetir el mateix durant 14 dies de campanya. Això vol dir que s’han “penjat” a la xarxa 70 unitats de pregunta i resposta. El públic selecciona el que li interessa més i vaig suggerir que no fossin les més votades sinó les més vistes.

Els deu millors

Això proporciona a l’equip un “topten”. Les deu pregunta-resposta més interessants, que s’emeten totes de cop, ara en un sol clip com a última entrevista de campanya.

La proposta

Vet aquí l’entrevista total de campanya.

La principal subversió és que l'entrevista no la fa un mitjà sinó l'equip de campanya. Encara que vaig advertir que cal criteri periodístic i fugir de d'una temptació absurda que vaig representar amb la bandera de Corea del Nord.

Un altre detall que val la pena considerar és que es dóna a conèixer a internet i sense cap mitjà com a intermediari en l'emissió (cosa raonable perquè ja no són a la producció).

És "total" perquè dura tota la campanya, perquè és la base de l"última", perquè té preguntadors diversos i qüestions molt variades en escenaris diferents.

En fi, un joc, un entreteniment, que em va servir per fer anar el cervell una bona estona, per respondre a un repte estimulant i per compartir una hora i mitja del vespre amb mig centenar de persones.

Materials

S'han publicat llistes amb quasi tots els materials emprats en la sessió i de moment ja hi ha uns quants dels ponents que han exposat al seu blog la proposta que van fer: Xavier Peytibi (imatge), Ricard Espelt (jingles), Ana Polo (flashmobs).

També hi van participar (i potser aviat tindrem un apunt seu explicant-ho): Roger Fort (busos electorals), Marta Albes (rètols), Jaume Freixes (vestuari), Antoni Gutiérrez-Rubí (la parella), Trina Milan (escenaris), Juan Víctor IzquierdoFrancesca Parodi (miting de butxaca), Pau Canaleta (debat a sis), Imma Marín (jocs), Albert Medrán (jornada de reflexió) i Marc Elena Soler (el paper del partit Barça-Madrid) (merchandising).

Judici

Em va agradar molt el format. Va ser una experiència intensa i estimulant, un repte que va valdre la pena. Agraeixo als impulsors d'aquesta cursa contra rellotge (contra un timbre de recepció d'hotel que els moderadors premien quan tocava) l'oportunitat de ser-hi. Espero que els que hi van acudir ho trobessin tan interessant com els que vam poder-hi contribuir.

Explicacions: què és això de la finestra

Explicar la posició

Jeff Jarvis ofereix al seu blog una explicació clara de les seves posicions, per evitar malentesos amb els seus lectors i fins i tot anota quina mena d’interessos econòmics pot tenir, i les seves creences religioses, perquè troba més honest deixar clar al lector el seu punt de partida.

Els lectors d’aquest blog ja saben que no m’ocupo de política. M’interessen aquí molts altres assumptes que tenen a veure amb el canvi que les TIC ens ajuden a fer i, des de fa uns mesos, des de la feina de periodista, he intentat aportar reflexions sobre la manera com expliquem les coses.

Per tant, em podria estalviar cap mena d’explicació.

Una acció audaç o ingènua

Però els últims dies circula per la xarxa un document que potser té sentit que miri d’explicar aquí.

No sé si és una acció audaç o només ingènua.

Sigui com sigui, confio que aquest posicionament no desviarà l’atenció de cap lector. Aquest blog seguirà sent el mateix. No canvia.

Però vull donar una explicació sobre una proposta que aquí només havia insinuat.

Posició

En termes polítics, sóc pragmàtic i divideixo l’espectre entre dues grans posicions, les més socialdemòcrates i les més liberals. M’inclino sense vergonya per les primeres, encara que molts amics em diuen que de vegades no ho sembla. Dec ser una mena de socialdemòcrata liberal, no ho sé.

En qüestions de drets civils i altres assumptes morals, em sento més aviat radical (en el sentit recte de la paraula, en vaig parlar un dia aquí).

Pel que fa a les propostes de solució per a Catalunya, després d’una joventut nacionalista em vaig anar acostant al federalisme, sobretot seguint les idees i propostes de persones com Pasqual Maragall o Quim Nadal. De fet, durant uns quants anys, vaig adqurir una experiència, que encara m’és útil, treballant en algunes campanyes electorals, sempre per a candidats del PSC.

És una de la desena de feines que he fet en els últims vint-i-cinc anys i des d'aquest blog sempre hi ha hagut i hi ha un enllaç a la meva biografia professional.

Una fallida

Em vaig desvincular de la política quan vaig emprendre un projecte que no volia que tingués cap mena de risc a causa d’això i, com tothom, una mica per esgotament.

Durant els darrers anys, he mantingut les meves opcions personals i he sigut un votant de l’actual govern de Catalunya, tot i que en els últims dos o tres anys he anat rumiant amb amics sobre la fallida de la proposta federal de manera cada vegada més intensa.

No estic sol. L'estadística diu que formo part d'un moviment ampli de persones que compartíem una posició i que avui creiem que hi ha una urgència a resoldre d'una vegada per totes.

Els darrers mesos, he mirat de resumir la meva mirada i me n’ha sortit un document que em sembla que conté crítiques força dures a l’independentisme i al nacionalisme, tot i que sense aquesta aportació no seríem a on som, i que convida els federalistes a ser col·laboradors d’un projecte que ens permeti sortir de l’atzucac, d’aquest bucle del qual tinc la impressió que la classe política no vol acabar de sortir.

Compartir-ho

Crec que s’equivoquen. Crec que hi ha una sortida. Ho he explicat. Ho he escrit. Per a mi, per entendre’m, però m’ha semblat que podia ser útil si ho compartia.

En aquest document, enfoco la qüestió de la independència d’una altra manera. No dic que sigui bona ni tan sols és original. Hi ha desenes d'articles i llibres que ho saben dir millor.

I segur que no hauria estat capaç d’escriure res sense totes les aportacions de persones que sí que estan preparades per tractar d’aquests assumptes. Jo no sé res. Només he escrit el que m’ha semblat entendre.

Interès

Però m'ha sobtat que el text ha tingut força lectures (o visites) i he rebut comentaris que demostraven molt d’interès, en pocs dies. I això que som a l'estiu.

És veritat que m'he preocupat de fer-lo arribar a uns quants amics i coneguts, però també ho és que he rebut notes de persones que no coneixia de res i que subratllaven aspectes del text que trobaven d'interès.

Per això vaig decidir fer una presentació que ajudés els posibles lectors a entrar una mica en el text, abans de decidir que hi podien dedicar mitja hora.

Ja està, ara ha quedat explicat.

Sortir del bucle

Mantinc en general les meves preferències. Per entendre’ns: l’endemà de la independència, és molt probable que torni a votar la socialdemocràcia, tingui les sigles que tingui. Encara que molts amics em trobin una mica liberal i que jo em senti en molts aspectes més radical.

Però ara mateix crec que és una urgència sortir del bucle. La proposta d’estar 30 anys més negociant, discutint, al bucle, no m’il·lusiona gens ni mica. I el concert econòmic em sembla una jugada més o menys vivaç però dins del mateix bucle.

Vet-ho aquí.

Ja està. Ja no caldrà que aquí en parlem més.

En aquest blog no faig política.

I els lectors saben que no és el que ofereixo.

Però he volgut donar una explicació.

Per evitar malentesos.

Tots som moltes coses alhora.

I una d’aquests “coses” que sóc és el document que he escrit i la presentació que n'he fet.

La presentació és aquesta:

La finestra on Prezi

Abans que es tanqui la finestra

La noció de “finestra” és molt emprada entre els venedors i compradors de productes audiovisuals. Es refereixen al període durant el qual els drets permeten l’exhibició d’un film o l’emissió d’una sèrie.

Els professionals d’aquest segment debaten si la finestra aquesta o aquella és massa curta o massa llarga.

Entenc com a “finestra”, per tant, l’oportunitat que algun fet s’esdevingui, que algun projecte arribi a port, que alguna idea progressi.

Les finestres s’obren, sí, però també es tanquen.

De vegades és possible controlar-ho però molts cops el context és tan poderós que actua com un fort corrent d’aire, que tanca les finestres encara que no ho vulguis.

Llegia fa poc sobre el cas de Ronald Wayne, un dels tres fundadors d’Apple, que va vendre’s les accions per 800 dòlars fa molt i molt de temps, un 10% que avui valdria 22.000 milions.

Aquest és un cas personal, algú que, com diu el mateix Wayne, confirma que quan som en un punt crucial no ens en solem adonar.

Hi ha molts altres casos, els músics que van deixar grups que després van ser molt populars i altres artistes o emprenedors que no van tenir tota la sort que potser mereixien.

Les empreses noves saben que a més de la planificació i l’encert depenen força de la sort, o sigui, de com afronten la seva “finestra”.

Però hi ha finestres que van molt més enllà d’una persona.

Són oportunitats que s’obren per a una comunitat, per a una idea determinada o per a un país.

En aquests casos, la pèrdua no consisteix a deixar escapar una mica de fama o uns quants milions de dòlars sinó que té conseqüències de més abast.

És veritat que costa molt adonar-se que ets en una cruïlla decisòria quan hi arribes. Però si tens la sensació que t’arriba aire fresc, si veus un paisatge que no veies, és legítim començar a creure que hi ha una finestra oberta.

En aquestes situacions, no estic gens segur que sigui gaire pràctic discutir sobre el color del marc ni aturar-se a comentar la pols que s’ha enganxat als vidres.

Hi ha el risc que una ventada tanqui la finestra oberta i, també hi ha la possibilitat que mentre ens entretenim amb el marc i els vidres vingui algú i aprofiti l’avinentesa per tirar avall la persiana.

La plaça que vull

Les obres per estirar la L2 del metro a Badalona, com se sap, coincideixen amb la creació d’una plaça molt gran que serà el centre d’aquesta població.

Hi ha hagut una certa discussió sobre el paper d’aquest lloc, sobre els elements que hi podria haver i fins i tot sobre el nom que ha tenir.

Ara mateix ja hi ha convocat un concurs de projectes i aviat se sabrà com queda tot plegat.

Participar

La participació en aquesta mena de debats sempre és complicada, les administracions acaben escoltant aquells que s’han organitzat, en una associació de veïns, en partits polítics, i també aquells que tenen una veu pública, com ara els que escriuen articles a la premsa local i els que tenen una vida activa a les entitats.És natural que sigui així.

El que m’importa comentar aquí és que les noves eines fan més fàcil una altra manera d’entendre aquesta participació. Tothom que tingui un blog, per exemple, pot deixar escrita la seva opinió. No cal esperar que tinguis sort i et treguin a la secció de cartes al director de qualsevol diari. Potser el ressò sigui escàs, però el dret de participar està més a l’abast i això és un altre símptoma del canvi de què miro de parlar en aquest blog.

Visió personal

Però si em limito a fer aquesta constatació semblarà que em deso un roc a la faixa de manera que, sense manies, diré aquí com m’agradaria que fos aquesta plaça. No perquè se m’hagi acudit que pugui tenir cap influència, ni tan sols per deixar anotada la meva visió.

La raó que em mou és més simple: demostrar que això és possible, que tots hi podem dir la nostra i que a la xarxa les idees circulen si algú les recull i algú altres les troba d’interès i les comparteix. I compartir el que aprenc és la raó principal del blog janquim.

Concepte

La plaça que imagino és un centre modern, la idealització de l’espai públic com a lloc de trobada i d’intercanvi, una visió actualitzada del mercat costaner d’índole llatina.

La plaça que imagino està dedicada a la gent i a la idea de compartir.

Espai

Imagino un espai ampli i diàfan. A mi m’agraden molt els parcs, els parcs de debò, més freqüents al nord d’Europa. Però les places que imiten els parcs em semblen una desgràcia, el grau més alt d'una mentalitat "hortera".

Un parc és un parc, un lloc deliciós per caminar-hi, córrer, jugar o trobar un racó per amagar-se. Una plaça és una altra cosa. És un espai obert, de pas, d’intercanvi, de trobada. La idea que les places han de ser verdes em sembla forassenyada i basada en tòpics, no demostra que s'hagi rumiat gaire i té poca relació amb els nostres hàbits de país assolellat.

Això és el més important: l'espai. Si disposes d’un gran espai i el comences a triturar convertint-lo en un trencaclosques d’espais petits, a banda d’espatllar l’efecte visual de llibertat i la sensació de grandesa del lloc, el que fas és cedir a una estètica matussera que ja ha fet molt de mal els últims anys, sobretot quan el populisme impera.

El més important és que, es faci el que es faci, hi hagi una gran plaça, a l’estil de la plaça mediterrània de sempre, una plaça dura, llatina, romana, com les millors places del món.

Transports

La plaça serà el punt d’arribada de dues línies de metro i, a més, es troba a pocs minuts de l’estació de tren. És un punt neuràlgic, un espai d’arribada i sortida. M’agradaria que la plaça tingués referències que ens fessin pensar en això. Com ara un rètol ben gran, electrònic, com els dels aeroports, on hi llegíssim els horaris reals del metro, el tren i els tramvies (no gaire lluny, a una estació de tren i dues parades de metro).

Comunicació

Per això mateix, voldria que fos una plaça centrada a facilitar la comunicació. M’agradaria que hi hagués (en comptes dels bancs típics de prendre el sol, o en tot cas, a més d’aquests possibles bancs) una mena de pupitres immòbils, una estructura que permeti seure i tenir-hi l’ordinador portàtil per escriure i navegar.

No cal dir que imagino una plaça que sigui un gran espai wifi, amb connexió gratuïta i oberta, proveïda per l’administració. Imagino aquest lloc ple de gent que aprofita que va amunt i avall per treballar una estona, per escriure uns correus o remirar un blog o un lloc web.

També m’agradaria que fos un lloc singular de reconeixement a la informació. Imagino que hi ha unes pantalles no gaire grans (en una posició una mica elevada, per facilitar la lectura) on apareixen notícies de Badalona, no les que dóna de forma oficial l’ajuntament sinó un recull automàtic de totes les mencions sobre la ciutat (una mena de RSS a partir d’”alarmes” tipus Google Reader per detectar què es diu de Badalona a la xarxa).

També m’agradaria que hi hagués informació meteorològica actualitzada i sobre el trànsit. Penso, com es veu, en un lloc que ofereix molta informació i que, més enllà d’aquest servei, rendeix culte a la comunicació.

Imagino també un espai on la gent hi pugui dir la seva. La plaça que fa possible la participació.

Rutes

Per tot això imagino que en aquest espai obert hi ha uns camins marcats, però de lliure elecció. No penso en caminets de sorra en un parc de dunes verdoses sinó en pistes que pots seguir o no, per creuar la plaça en múltiples direccions, sabent sempre cap a on vas. Perquè imagino que en aquesta plaça hi ha a terra indicacions clares dels punts cardinals. Penso en camins contradictoris, juganers, però sempre i transparents.

Símbols

M’agrada la idea d’instal·lar-hi una peça escultòrica singular, que algú va exposar. Em sembla que l’obra de Joan Brossa que es troba a la muntanya de Montigalà s’hi podria traslladar però també estaria bé tenir-hi una obra nova. Penso en una peça visible, que representi la idea de l’espai compartit, i que permeti passar-hi per dins i per sota, la mena d’escultura de carrer que no hi és per ser vista sinó per ser viscuda.

Cultura

La nova plaça serà a un pas de l’ajuntament, no gaire lluny del Teatre Zorrilla i a una distància molt raonable d’una biblioteca notable. Tot això es podria reflectir a la plaça. De quina manera?

Penso en un o dos espais de lectura. Això vol dir que s’hi ha de poder seure, que hi ha d’haver una ombra acceptable a l’estiu i que el brogit hauria de quedar esmorteït. Hi ha maneres de crear un espai com aquest on s’hi puguin trobar una vintena de persones, un “racó” on vingui de gust veure passar els que van de pressa a agafar el metro i els que acaben d’arribar i segueixen els camins transparents cap al punt cardinal de la seva destinació.

Serveis

Com és normal, en un lloc de pas i d’encontre, hi ha d’haver també alguns serveis. Uns orinaris, si es fan amb gust, no haurien de ser un problema sinó una solució.

Segur que moltes persones ja pensen en la típica àrea de jocs infantils. En aquesta banda de la ciutat no n’hi ha gaires però he de dir que em sembla innecessari. Segur que n’hi acabaran fent un, cedint a les pressions del classicisme. A mi em fa l’efecte que en la mena de plaça que ara mateix imagino aquest racó hi seria sobrer.

Però com que em faig a la idea que hi serà, en la meva visió, almenys que no estigui al centre. Al mig de la plaça no hi hauria d’haver res que entorpís el pas, que trenqués la llibertat de moure’s pels camins contradictoris, res que impedís de llegir les pantalles, res que reduís la dimensió d’un espai molt important que seria absurd enxiquir.

Temor

Em fa por que acabi sent un lloc de disseny carrincló, al gust de mentalitats gens modernes, d’aquelles que troben que les fonts rococó queden bé als espais públics, d’aquells que posarien un nan de guix al seu jardí.

Em temo que hi haurà alguna estatueta figurativa (potser de Pompeu Fabra o de l’alcalde Xifré o de tots dos), i que pugui ser un lloc de culte a la falta d’idees, inspirat en tòpics ridículs però amb aprovació majoritària i l’aquiescència de la intel·ligència, poc disposada a defensar la modernitat per damunt de la noció xarona que tant agrada perquè anar contra la majoria fa molta mandra.

No serà així

Dit això, com es pot suposar qualsevol lector, no tinc cap pretensió que la meva visió esdevingui realitat, més aviat intueixo que si aquest apunt té algun ressò badaloní serà molt crític amb el que dic, perquè em sembla que, una vegada més, m’agrada defensar punts de vista minoritaris.

La meva tendència a les posicions sense suport no em sembla un inconvenient sinó, tot al contrari, la prova que tinc idees pròpies. I no deixo de pensar que (per raons que serien llargues d’exposar ara mateix), hi ha una mena de xaroneria que uneix tot sovint a una esquerra massa clàssica i antiquada i a una dreta populista que fa jocs de mans amb la bandera. Em sento lluny de totes dues. Vaig néixer al segle XX però estic molt content de viure al segle XXI.

Llançar-se a l’acció

De què serveix aquest apunt? Ho deia al principi. Per demostrar que la democràcia també es basa en aquesta capacitat de tots per dir què pensem, sense que els altres es molestin.

Les eines digitals i la xarxa ens permeten de participar d’una manera més fàcil i efectiva. I això era el que volia dir. Fer veure que puc expressar una visió personal sense cohibir-me, amb llibertat, amb l’extensió i l’estil que em vingui més de gust.

Aquest plaer és tan extraordinari que volia compartir-lo, això és tot. Voldria animar tothom a llançar-se a l’acció, ni que sigui l’acció d’opinar.

Una idea feliç d'Enric Gomà

Les llistes de distribució no són un invent recent però no hi ha cap raó per descartar aquesta eina. Sovint funcionen molt bé. He comentat aquí l’experiència del Club Innova a la CCMA i també la llista Al carrer, una idea feliç d’Enric Gomà.

Aquests dies, l’Enric vol arribar als 500 subscriptors (no li falta gaire) i m’he proposat de contribuir-hi, parlant-ne una altra vegada.

Tothom que s’hi ha apuntat pot enviar frases sentides o llegides que poden fer gràcia o resultar intrigants, curioses, poètiques, com explica ell mateix als nouvinguts en aquest grup tan peculiar.

Són coses dites per desconeguts i agafades al vol. L’Enric selecciona el que li arriba i cada dia envia un correu amb la nota corresponent. A més, cada dijous n’apareix un recull a Time Out (a cura del director, Xavier Muniesa) i cada setmana se’n mostra una tria a la web de la mateixa publicació, que decideix Caterina Úbeda. Un cop al mes es pot veure una altra selecció a Verbàlia.

A més, com que això funciona des de 1999, ja hi ha hagut material per omplir dos llibres, que ha editat Ara Llibres.

M’ha semblat que la millor manera de fer entendre què és Al carrer seria copiar-ne uns quants.

1.- El Lluís Robres envia:

Entra una parella en una pastisseria de la Travessera de Gràcia, entre el passeig de Sant Joan i el carrer Bailèn, a Barcelona. Ella demana a la dependenta:

-Una ensaïmada i un croissant...
-I un...?
-I un croissant.
-I un...?
-I un croissant!, insisteix la clienta amb creixent vehemència.
-No... Que si li embolico iunt!

(És a dir "que si li embolico tot junt, ensaïmada i croissant”).

2.- El Joan Tharrats envia un alcarrer sentit a la FNAC Triangle, de la Plaça Catalunya (Barcelona). Dos homes parlen:

-A mi lo que más me cuesta del catalán son las comas. Las ponen de una manera que no se entiende nada.

3.- El Jordi Puntí n’envia un sentit a la cantonada de la Travessera de Gràcia i el Passeig de Sant Joan, a Barcelona, un nen d'un sis anys i el seu pare s'aturen davant l'aparador d'una botiga de sofàs. Diu el nen:

-Mira, pare, aquesta casa. Quants sofàs que tenen, però cap televisor!

4.- El Jaume Subirana envia:
Una parella amb dos fills petits i mapes a les mans que sembla acabada de sortir d’un hotel de cinc estrelles camina per la Gran Via, de Barcelona. Ell diu, tot convençut:

-Hay que subir hasta Emilio Aragón.

Qui en vulgui llegir un cada dia, ja ho sap. Que escrigui a l'Enric Goma.

Maragall: l’arpa com el violoncel

L'últim llibre?

En aquest blog no s’hi ha fet fins ara comentaris sobre política i avui no serà una excepció encara que em refereixi a Pasqual Maragall. La justificació més immediata és de caràcter personal: vaig ser ahir al vespre al Palau de la Música, on es presentaven les seves memòries. No caldrà que en faci una crònica personal, els mitjans ja s’ocupen de ressenyar l’acte amb més o menys encert.

A molts que érem allà, l’orador que ens va agradar més va ser algú que no havia parlat mai en aquell escenari, la seva filla Cristina (i això que abans ho havien fet Ferran Mascarell, Narcís Serra i Francesco Rutelli).

Cristina Maragall va enllaçar anècdotes familiars amb l’expressió sincera d’un entorn que sap què l’espera.

Una d’aquestes situacions que ens va explicar relatava una jornada familiar de no fa gaire, al Museu de la Música. Maragall acompanyava la filla i els néts. A la sala on els nens poden tocar alguns instruments, el guia explicava la diferència entre la manera de tocar l’arpa i el violoncel, que es grata amb l’arquet, com tothom sap.

La qüestió és la pregunta

Tot d’una, Pasqual Maragall va demanar al guia i als néts què passaria si algú provés de tocar l’arpa com el violoncel. Quina pregunta, oi?

Això no es pot fer, diran de seguida els més conservadors, els practicants de l’immobilisme, aquells que no alcen mai la vista més enllà de les canyes de les mongeteres. I què? La innovació sempre ha tingut detractors poderosos, tots aquells que assimilen la recerca amb el cinisme que conté l’expressió “experiments amb gasosa”.

Però això és el que va fer de Maragall un polític diferent, el primer president amb visió estratègica (tanta falta com ens fa) des de Prat de la Riba, tal com ho veig (Macià no va tenir temps, Companys es va veure abocat a un tacticisme més o menys heroic, els presidents de l’exili no tenien més remei que intentar que la institució sobrevisqués i el primer president de l’autogovern recuperat es vantava orgullós del seu tacticisme amb aquella expressió del “peix al cove” que sempre m’ha semblat força mesquina i que no s'hauria d'imitar).

El meu ímpetu i les mongeteres

Les paraules de Cristina Maragall feien evident allò que ha entusiasmat a tantes persones tantes vegades. La capacitat de mirar-se les coses d’una altra manera. Els experts ho anomenen pensament lateral i té a veure amb una manera de ser que condueix a la creativitat, molt més si parteix de bases sòlides i del coneixement profund.

El mateix Maragall es va referir després a aquest assumpte quan va admetre que sol desconfiar dels especialistes i que prefereix unes altres mentalitats (diríem que més obertes o transversals).

Per això té sentit que en parli en aquest espai on els últims mesos he dedicat tantes frases a la innovació i a la imaginació. Molt més ara, perquè és inevitable tenir la impressió que algunes organitzacions molt importants del país s'han decantat cap les antigues fórmules basades en el poder, l'obediència i la marginació de qui pensa diferent. Ara que sembla que a molts llocs es mani des de darrere de les canyes de mongetera, he volgut escriure aquest apunt un xic impetuós però molt inofensiu: només vol ser una crida animosa a favor d'aquells que combatem ara i adès contra la frase ridícula que sentim tan sovint: "sempre s'ha fet així". Perquè darrere les canyes de mongetera sovint només hi sé veure excuses pusil·lànimes.

Al tren, l'avioloncel

Quan tornava cap a casa amb el tren, rumiava en la frase del violoncel i l’arpa i, de sobte, em va venir al cap una cançó de Pau Riba.

El cantant és, pel pel meu gust, el lletrista més interessant de la cançó en català, al costat de Sisa (empaitats tots dos per Adrià Puntí) i, a la seva manera, és un altre actor del pensament divergent.

La cançó es diu L’avioloncel i la copio aquí perquè no crec que sàpiga escriure un final millor per aquest apunt, que també té un deix d’emoció, una pila de records molt grats i un punt d'homenatge.

Aquest matí
hem sentit un gran retruny,
tots hem mirat amunt
i hem vist
un avioloncel
rascant la panxa del cel.

Bum barrum bum bubum bum bum bum
bum barrum bum barrum bum bum.

Tots hem dit miracle, miracle!
¿Com pot ser que un borinot de plata
voli així per dins la nata?
¿Com pot ser que un ocell de llautó
faci tanta remor?

Bum barrum bum bubum bum bum bum
bum barrum bum barrum bum bum.

Doncs això, que per molts bum barrum bum bum, Pasqual!

Història de les idees

De tant en tant comento o resumeixo algun llibre si té a veure amb els assumptes que es tracten aquí i si és prou recent o encara no s’ha traduït, de manera que pugui ser d’utilitat pels lectors d’aquest lloc.

Però trencaré aquesta norma i m’atreveixo a esmentar un llibre de quasi mil cinc-centes pàgines que tot just he començat. No és una novetat, perquè es va publicar el 2005 en anglès i el 2006 en castellà. Però l’interès que m’ha provocat m’ha fet creure que valia la pena compartir-ho.

Quan vaig comentar la trobada ifest08 convocada per Infonomia vaig citar la presència de Peter Watson entre els ponents.

Per fi, m’he capbussat al volum Ideas, historia intelectual de la humanidad. Tot just em trobo entre la idea del foc i la idea del llenguatge, per dir-ho com ho fa l’autor, però se’m fa evident que proseguiré la lectura amb la passió que aquest tipus d’obres em susciten.

És molt probable que interessi a la mena de persones que van quedar satisfetes amb l’èxit editorial Breve historia de casi todo, de Bill Bryson.

Com que ara només em puc limitar a fer constar l’inici de lectura, per anar més enllà m’hauré de comprometre a dir-ne alguna cosa quan acabi.

Si algú té interès a seguir altres lectures, a Good Reads n’anoto unes quantes però, com aquí, cap de literària, tot just allò que té a veure amb la meva feina o amb la temàtica d’aquest bloc, si és que he aconseguit definir-la.

Aporto si de cas dos comentaris sobre el llibre i un apunt crític amb l’autor, per allò de l’equilibri, i les referències bàsiques sobre el llibre i sobre l'autor. Fa ben poc, a més, s'ha publicat l'entrevista que li va fer Victor Amela.