Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris diari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris diari. Mostrar tots els missatges

30/4/11

Índex de qualitat dels mitjans informatius digitals

Com es pot emetre un judici sobre un mitjà digital sense iniciar un estudi acadèmic que comporti anàlisis quantitatives, un seguiment intensiu i un temps superior a un any?

Els usuaris dels mitjans informatius digitals generalistes ja han adquirit prou traça per fer-se una idea bastant aproximada del mitjà amb un cop d’ull. La lectura d’unes quantes peces informatives proporciona un coneixement superficial però suficient per triar entre la competència.

Catalunya és un país petit i el català és una llengua minoritària, però no hi ha escassedat d’oferta. Mitjans que són “la pota digital” de diversos grups, tan privats com públics, conviuen amb mitjans nadius i amb mitjans locals. És possible avaluar la qualitat d’aquest conjunt i de cada mitjà d’una manera tan ràpida com fiable?

Amb aquesta intenció, però encara en una fase inicial, es presenta un ÍNDEX DE QUALITAT DELS MITJANS INFORMATIUS DIGITALS.

Sense el rigor acadèmic ni l’ortodòxia periodística, és tan sols una aproximació que hauria de permetre fer-se una primera impressió.

Proposa un grup de 12 valors que es poden jutjar amb força aproximació i bastant de pressa. Es refereixen a tres aspectes cabdals: la qualitat de la producció, la qualitat de la informació i la qualitat de la digitalització, és a dir, fins a quin punt aprofiten els recursos que les tecnologies de la informació i la comunicació posen a l’abast dels mitjans.


Té una orientació tendenciosa. Per exemple: es valora amb un grau més alt la transparència que l’obscuritat, la responsabilitat individual i col·lectiva que l’ús genèric de la marca de la mateixa manera que es valora més un sistema de comentaris amb registre identificatiu que amb usuaris anònims. Aquestes valoracions tenen a veure amb una posició de partida que es volen ajustar als codis de l’entorn digital.

De la mateixa manera que en l’apartat d’informació es valora més una font singular que una font adquirida o que s’aprecia més la investigació que la immediatesa, en el benentès que s’aposta per la varietat de gèneres.

Per tant, l’índex conté la seva línia editorial, que pot ser matèria de discussió, i tant.

És una proposta, sense cap altre afany. Per això, qui vulgui aportar-hi esmenes pot fer-ho, de moment en forma de comentaris a aquest apunt. Si de debò l’assmpte suscités interès, sempre es podria posar en algun espai de creació col·laborativa. Potser aleshores, al cap d’uns quants mesos, es podria disposar d’un índex acceptable i, sobretot, útil.

De moment, és un assaig que potser no explica tot el que cal però que si més no permet debatre quins són els atributs que de debò fan que un mitjà digital tingui més o menys qualitat.

Naturalment, la finalitat no és el diagnòstic.

La pretensió optimista seria tenir una eina que permetés la millora, una pauta per aspirar a l’excel·lència.





NOTES


A la presentació es distingeix entre enllaços opacs i transparents. La distinció es va exposar en aquest apunt. En aquest altre s’hi explica un cas real d’ús dels enllaços en peces informatives.

Sobre la producció, potser sigui d’utilitat aquest esquema, que té el defecte de no representar un model abstracte, però que té al seu favor l’intent de reproduir el procés real d’un redactor concret.

Sobre l’ús de les fonts també es pot conèixer un cas particular.

Sobre el paper dels comentaris dels usuaris a les informacions hi ha escrits un apunt sobre la conversa millorable, que inclou aquesta presentació amb propostes concretes, i un article al 3cat24 que exposa un estudi clau per al debat.

Per copsar la inspiració parcial de l’epigraf dedicat a la transparència de l’organització, pot tenir sentit fer una ullada a aquest apunt sobre un llibre de Gary Hamel.

1/2/11

“El Periódico” al trapezi digital (estrena d'un servei de pagament)

Estrena

El diari “El Periódico” ha obert aquesta nit un servei digital que permetrà la lectura de “l’edició impresa” en format digital, tant en ordinadors com als mòbils, els notebook i l’iPad. D’aquesta manera, el rotatiu català emprèn la via que ja han seguit altres mitjans cap a la recuperació d’ingressos a canvi dels continguts informatius.

Amb l’estrena d’avui, els lectors podran triar entre continguts diferents en funció de l’accés que prefereixin, perquè se segmenta de forma rotunda el tipus d’informació.

En línia

Al web, en l’edició en línia que la marca "El Periódico" ofereix a partir d’ara, es dóna resposta a la demanda d’actualitat, amb la pretensió d’aconseguir la màxima immediatesa, tot i que amb preferència pels continguts propis.

Aquesta prioritat obliga els redactors a elaborar peces més breus amb celeritat, per dedicar-se tot seguit a la producció de textos més profunds, que són els que es troben en l’edició impresa.

A
questa edició impresa ja no s’abocarà a la versió en línia a l’hora del tancament, com passava fins ara. Però estarà a l’abast dels usuaris digitals, tant des de la versió en PDF, que ja hi són des de fa temps, com en la versió de l’anomenat e-Periódico, la que avui ja permet l’accés a qualsevol persona després d’un període de prova d’unes quantes setmanes.

Preus variables

Aquest servei serà de pagament. No pas avui, ja que l’inici busca una oportunitat per donar-se a conèixer. La gratuïtat està garantida durant un mes, “com a mínim”, i així ho subratlla el seu director, Enric Hernàndez (a la fotografia), en declaracions a aquest blog.


Passada aquesta transició, els usuaris del e-Periódico el podran descarregar per 1€ a la setmana. Es tracta d’un preu competitiu si es té en compte que l’exemplar imprès dels laborables s’adquireix a 1,20€ i el format en PDF, fins ara costava 2€.

Els seus responsables, Joan Manel Perdigó i Pep Puig, expliquen que “la informació s’ha de pagar”, però insisteixen que això no trasllada per força el marge cap als lectors i confien en que aquesta aposta tard o d’hora ha de donar rendiments en publicitat.

Format líquid


Tots dos destaquen també el caràcter “líquid” del format, que s’adapta als diversos aparells de l’usuari. No es limita a una “reducció” de la mida, com sí que succeeix de moment amb la portada, sinó que s’incrementa o disminueix el nombre de pàgines que cada informació ocupa segons que es visualitzi des d’un iPad o un ordinador amb la pantalla més gran.

A més, tots aquests continguts no exigeixen cap tractament específic, perquè arriben al nou producte de forma automàtica a partir de la circulació rutinària dels continguts digitalitzats a la redacció. D’aquesta manera, no ha representat cap cost afegit.

Una perspectiva

El projecte va començar ara fa un any, coincidint amb l’arribada d’Hernàndez a la direcció, i forma part d’una convicció expressada per diversos directius del mitjà segons la qual el període d’accés a continguts informatius sense cost ha de començar una certa regressió.

No són l’únic mitjà que participa d’aquest plantejament. L’Ara, com aquell qui diu acabat de néixer, distingeix de forma clara entre els continguts digitals i els de l’edició impresa, amb un criteri diferent que el de La Vanguardia, com exposa Sílvia Cobo. En paraules d’un dels seus accionistes, l'Ara vol evitar la “vampirització” de l'edició impresa per part de la versió en línia.

Aquest és un debat reiterat, el mateix que encara no permet als editors catalans la gosadia de competir de debò en el mercat dels e-llibres, temerosos que, per comptes de trobar nous públics, n’hi hagi un que es mengi l’altre i, amb preus menors, acabin minvant els ingressos.

Aplicacions enfora

En aquest context, la política de preus del e-Periódico fa l’efecte d’anar en la direcció adequada. La seva idea és proposar diverses modalitats de pagament, de manera que cadascú pugui triar la que s’adapti a la seva conveniència. Tot i que no amaguen la voluntat de captar l’interès, d’entrada, dels 17.000 subscriptors que declaren tenir.

Caldrà veure quants decideixen que val la pena pagar. De moment, trobaran com a porta d’entrada la finestra que demanarà “usuari i contrasenya”.

Tot seguit, hi ha la pàgina de navegació, on s’informa de la usabilitat: vertical per al canvi de secció, hortizontal dins de cada secció i amb opció d’ampliar fotografies, veure vídeos... Tot de gestos que en un iPad es faran amb la punta dels dits.

També hi ha un camp dedicat a les aplicacions. De moment hi apareixen l’accés a la Wikipedia, Google Maps, el Facebook... però anuncien que voldran incrementar aquesta oferta de manera continuada.

Encara tenen uns quants dubtes. Per exemple, preveuen que els usuaris puguin enviar un contingut a un contacte del Facebook, però encara no tenen clar fins a quin grau d’accés tindrà aquesta altra persona si no està registrada.


Fragmentació

A partir d’ara, el consum de la informació elaborada sota aquesta marca queda fragmentada, amb opcions molt variades: actualitat en línia, profunditat de lectura pensada sobretot per a aparells “de sofà” o transport públic i brevetat màxima en la tramesa de titulars i altres serveis mòbils.

La versió en paper, per exemple, compta amb una compaginació premiada que és encara excel·lent i de les millors dels diaris espanyols, amb portades tan extraordinàries com singulars.

El "paper" acara tants reptes com oportunitats d'exclusivitat.

En contrast, l’equip directiu s’ha mostrat molt poc interessat per l’experiència de la visualització de dades, amb l'argument dels costos, un tret que permetria dotar aquesta versió nova d’un element que brilli, ja que tot l’esforç de la direcció d’art, visible en el paper, queda aquí en fora de joc.

Però no sembla que el repte dels nous formats informatius se superposi ara com ara a aquest projecte enfocat a l'obtenció d'un usuari d'aparells digitals però d'una certa "cultura analògica" i centrat, de forma raonable, en la reconversió del model de la gratuïtat.

Hi ha un detall que no és perceptible en cap de les versions digitals. Per alguna raó, a El Periódico, com en tants altres mitjans digitalitzats, sembla que no donen gaire valor als hiperenllaços, la mena d’aportació que un usuari amb certa experiència digital acostuma a exigir.

De tota manera, no es troben sols en aquest costum incomprensible que un dia o altre haurà de canviar de forma radical, perquè una lectura digital té tres dimensions i sense la profunditat hipertextual l'experiència està mancada de llibertat i de coneixement intens.

No queda clar, encara, fins a quin punt el procés de digitalització també modifica les fonts emprades i la producció dels continguts. Però la singularitat del producte els situa per ara com el diari pioner del país en aquest recorregut.

El desenvolupament l’ha fet Revolumedia, una empresa que ja col·labora amb els equips de desenvolupament del Grup Zeta des de fa temps i que ha participat en projectes de comunicació digital per a altres mitjans escrits.


La ruta del pagament


La decisió d’obrir aquest procés és molt significativa. Segueixen la ruta marcada per The New York Times però també per altres projectes com ara els mitjans exclusius per a iPad. És un canvi de direcció. La informació sense preu pot cobrir una certa demanda de rabiosa actualitat, però els continguts més elaborats volen trobar una recompensa.


Aquest missatge que s’envia avui coincideix amb la publicació de la dada que el consum d’informació per internet ja supera per primer cop a Catalunya el de diaris impresos (i que les xarxes socials guanyen a "les notícies"). Allò que s’anunciava i uns quants feien veure que era només l’afany de notorietat d’algun profeta malintencionat potser no quedi tan lluny. Els mitjans s’acuiten a trobar respostes i e-Periódico vol ser una d’aquestes adaptacions a la nova situació.


Judici pendent


El debat que fins ara hi ha hagut haurà de suspendre el judici de forma provisional fins que, en comptes de discutir sobre intuïcions més o menys fonamentades, es disposi de les dades fiables. Per ara, asseguren que han rebut uns quants centenars de correus dels seus lectors de prova i es mostren satisfets pels resultats. Però no cal córrer, abans d’un any sabrem si l’experiència s’aproxima als objectius que s’han proposat.


Fa l’efecte que els usuaris del iPad trobaran satisfacció notable però encara és una oferta aïllada, un producte blindat que amb les aplicacions de què disposa no arriba a garantir una autèntica connexió en totes les direccions que internet posa a l’abast. És un camp tancat.


Ara bé, encara que només sigui un detall minúscul, potser és indicatiu que els màxims responsables del projecte l’hagin volgut presentar a algú que ja sabien que només en parlaria en un blog minoritari. L’hora i mitja que han dedicat a aquest diàleg sembla mostrar una atenció cap a un altre entorn de comunicació que, si més no, cal agrair.

Però una acrobàcia no es guanya l’aplaudiment pel risc que assumeix (encara que això sol mereixi respecte) sinó per l’excel·lència de la seva consecució. De moment, el trapezista tot just ha saltat del trampolí. I està sol. Sense “la xarxa”.

A veure.

10/1/11

Què s'ha de fer quan escrius una informació que altres ja han publicat?


La situació

Vet aquí una d’aquelles situacions peculiars quan es practica el periodisme. Remenava les meves fonts digitals, i començava a madurar uns quants possibles assumptes que podria tractar en dies propers, quan he topat, al blog de Xavier Peytibi, amb una informació que m’ha interessat, suposo que en part per la meva tendència a apreciar tot el que té a veure amb la història.

L'assumpte

Ell mateix i Juan Víctor Izquierdo han creat un nou projecte, ara amb un web que aplega una pila de discursos polítics. En fi, una d'aquestes feines que no tenen sentit sense internet i, per tant, un exemple de la mena de casos reals que m’agrada explicar al 3cat24.

El procés

He mirat el lloc, he fet una cerca per saber què més podia assemblar-s’hi i he començat a escriure. Aleshores, he enviat l’esborrany a un dels meus caps per consultar-li si ho trobava d’interès. I m’ha dit que li “sonava” haver-ho vist en algun altre mitjà.

Jo no ho havia vist enlloc.

Però ho he buscat i a la fi m’he adonat que ell tenia raó: el diari "Ara" ja ho havia publicat el 7 de gener, fa tres dies.

És un marge clar que evidencia que ells estaven al cas d’aquest assumpte i jo no, perquè no me n’he adonat fins que avui he fet el meu repàs al Google Reader.

En el benentès que no és cap exclusiva (la informació era a la xarxa, encara hi és) ni tampoc una primícia. Simplement, l'Oriol March (qui firma la peça a l'"Ara") va estar al cas d'aquest web mentre que jo no me n'he adonat fins avui.

Els dubtes

Què havíem de fer en un cas com aquest? Ja en vaig parlar un altre dia aquí. En aquella ocasió, es va decidir que no faríem un tema, que a parer meu era d’interès ciutadà, perquè ja ho havia donat un altre mitjà.

Aquesta vegada s’ha considerat que els nostres usuaris potser no consumeixen la informació que ha elaborat aquest mitjà de la competència i s'ha publicat la informació.

El cert és que és complicat. Si ho dónes, els col·legues diran: “Mira, aquests van tard”. Si no ho dónes, potser deixes persones sense una informació que has valorat com a interessant abans de saber que un altre mitjà ja n’ha parlat. Qui ens ha de preocupar, els col·legues o el públic? La resposta sembla òbvia.

La decisió

Però jo mateix he dubtat i de primer no ho pensava firmar. Al cap de cinc minuts he canviat d’opinió.

Després de tot, no ho he copiat, no estava fent un refregit. És més, crec que són dos textos força "diferents" tot i que parlen del mateix.

Ni tan sols sabia que un altre mitjà s’hi havia referit. Tinc el mal costum de no mirar premsa generalista i m’he acostumat a capbussar-me en les seccions que m’interessen (gràcies, RSS) o en matèries estranyes que a mi em distreuen. Potser no hauria d'admetre en públic aquests hàbits.

Potser és un error. Si ho hagués fet d'una altra manera, ja fa tres dies que sabria que l’"Ara" s’ha ocupat dels discursos. Però potser aleshores no ho hauria publicat mai. En canvi, la ignorància m’ha permès ficar-me en aquest assumpte sense cap vergonya.

El debat

Però la discussió queda oberta. Ho havia de fer encara que ho hagi escrit sense “mirar” l’altre mitjà? Ho havia de firmar encara que sigui un text original? No tinc les respostes.

Per això he decidit, cinc minuts després, que m’ho havia de preguntar en veu alta en aquest blog. Per si hi ha algú, també entre els amics de l’"Ara", que es veu amb cor de respondre’m.

El detall

Hi ha un detall que val la pena comentar. March és redactor de Política. I, per tant, està al cas dels temes "polítics" i segueix a les persones adequades a internet. Al mitjà on treballo NO HI HA redactors especialitzats que duguin temes concrets ni que, per tant, segueixin a les persones adequades.

Hi ha un "corresponsal a Mart" (ja ho he comentat diversos cops) de qui s'espera que segueixi a internet... qualsevol tema.

En fi, un model té periodistes que usen internet com a font amb tota naturalitat i l'altre té el gruix de l'equip fent actualització, sense temes propis, sense seguir a les fonts. Com diu l'acudit, amb el risc d'anar en bicicleta sense mans... i sense dents.

Ara bé, això no evita la discussió sobre com s'ha de reaccionar davant d'aquesta situació. Potser algun lector sàpiga oferir una mica de llum.

11/12/10

La diplomàcia dels EUA i els diaris espanyols

Què pensa la diplomàcia nord-americana dels mitjans impresos espanyols? No es pot saber. Però si ens atenem a les mencions que s’han fet en els missatges de les ambaixades desvelats per Wikileaks i fets públics pels mitjans de comunicació, en podem tenir una certa impressió.

Es tracta només d’una cerca en gairebé 1.300 documents i se suposa que un dia o altre n’hi haurà més de 250.000 que seran visibles però val la pena assajar amb l'eina de cerques creada per periodistes holandesos.

Tot i que es tracta d’un nombre reduït de peces, es poden treure conclusions provisionals.

1.- L’ambaixada es fixa sobretot en els mitjans editats a Madrid, tot i que...

2.- ...“Público” i “La razón” no existeixen.

3.- Per això, “La Vanguardia” i “El Periodico” se citen escassament i per informacions concretes.

4.- La visió sobre la línia editorial d’aquests mitjans no és gaire matisada, ni aporta novetats al que es podria considerar una “opinió estesa”, que no vol dir que respongui del tot als fets.

ABC és el “conservative Spanish daily

EL PAÍS és “Left-of-center daily”, “left leaning
o “Spain,s leftist daily newspaper”. A més, “has close ties to the ruling Socialist Party”.

EL MUNDO és “Spain's second leading daily”, Center-right” o centrist” i “strongly anti-ETA”. Potser per això darrer, “a segment of the opposition Popular Party (PP) and the newspaper El MUNDO continue to allege a Socialist party conspiracy and cover up and claim that the Basque terrorist group ETA had some link with the March 11 attacks”.

I no, a les cerques que he fet no hi apareixen per ara els diaris escrits en català.

28/10/10

El projecte del diari "Ara": renovador al paper, errat al web

No acudeixo a gairebé cap “acte social”. No se’m veu gaire o gens a les presentacions, estrenes, festes... si no és per feina o perquè algun amic dels de debò m’hi convida. Però avui he fet una excepció. Aquest vespre he assistit a la presentació que s’ha fet a Badalona del diari Ara.

Ja fa temps que segueixo aquest naixement. En realitat, en vaig tenir una primera notícia fa més d’un any, gràcies a la confiança que em va fer una de les persones que hi està més implicada. En resposta a aquesta confiança, no en vaig parlar mai amb ningú.

Estat d'opinió

Esperava una oportunitat com la d’avui per mirar d’entendre el projecte i compartir-ho aquí. Anoto, en primer lloc, un detall que val la pena esmentar. La sala on s’ha fet era plena de gom a gom, amb prop de tres-centes persones, i a fora ha quedat força gent que no ha pogut entrar.

És normal que la presentació d’un diari convoqui tanta gent? Em sembla que és raonable veure-hi el símptoma d’una gran expectativa i d’un estat d’opinió prou estès. Això confirmaria que el projecte ja té mig a punt el públic que busca.

A més, l’ambient era optimista i tot i la informalitat, sense res de solemne, hi havia l’alcalde de la ciutat i uns quants regidors de partits diversos. Si han cregut que no s’ho podien perdre deu ser que també han copsat aquest estat d’opinió.

No cal que digui gaires coses del projecte, perquè ells mateixos ja fa dies que en parlen al seu web, arreu del país i als mitjans. Però vull apuntar uns quants trets que trobo d’interès.

Context

El diari es presenta com un mitjà contemporani, que neix en un cicle de canvi global i local. Em sembla una bona perspectiva.

Declaració

S’ha assegurat que serà un diari independent, rigorós i de qualitat. No conec cap periodista que vulgui criticar aquesta declaració. Només dic que s’assembla a d’altres, però no a totes, i com és comprensible només el temps ens dirà si aquest compromís és una voluntat difusa o un segell propi. Els hem de creure però encara no ho podem jutjar.

Orientació

M'ha agradat molt sentir-los dir que el periodisme exigeix entendre allò que s'explica en comptes de "repicar" les paraules dels altres.

També he entès que pretenen establir una relació diferent amb el lector. El projecte és un cas rotund d'orientació cap al client. No s'ha esmentat la paraula "conversa" però m'he fet el càrrec que era implícita en les expressions que s'han emprat.

Redacció integrada

Es presenten com la primera redacció integrada a Catalunya.

És més: fins i tot l’organització interna de l’espai respon a aquest criteri, amb un semicercle central des d’on s’actua com un comitè de crisi permanent, una combinació de “taula d’assignacions” i “consell de redacció”, que distribueix els continguts pels diferents canals.

Ja hem vist altres experiències d’aquesta mena, s'han avaluat els inicis, s'hi ha donat la volta, i els experts asseguren que és l'única via.

És molt interessant que "Ara" posi en pràctica els elements centrals d'una redacció integrada, allò que molta gent voldria poder fer. Els felicito de debò. Volen servir continguts informatius per canals diferents, en formats adequats a cada emissió.

Ritme informatiu

He dit aquí que els diaris de paper només tenen sentit si fan alguna cosa més que “donar notícies”, sobretot perquè quasi sempre fa moltes hores que ja les sabem.

També he dit que els diaris impresos han de sortir cada dia però amb mentalitat de setmanari. Han de saber trobar els seus trets distintius.

I pel que he entès, això és el que faran. Anàlisi, opinió i temes propis seran a la primera línia. Les notícies que ja porta tothom, i que solem saber al mateix temps que els redactors, ens les estalviaran. Em sembla magnífic.

Nova estructura de continguts

Per fi, algú gosa canviar els noms de les seccions i renovar l’estructura de continguts. M’ha semblat brillant. Hi haurà aquests espais: ara (panorama ràpid de l’actualitat), bàsics (anàlisi, el que s’ha de saber, la ciutat, el país, l’economia, la política), crònica (més temes propis), debat (opinió i lectors), esports (una concessió?) i “tu” (oci, lleure, salut, vida personal, és a dir, “estil de vida”). No són només els noms. És un canvi de mirada. Ho trobo brillant. Ja era hora que arribés també aquesta renovació estesa en altres llocs.

Esperem que sigui una estructura nova, no un gest de superficalitat que altres sembla que enceten (l'enllaç apunta cap al blog imprescindible de Sílvia Cobo).

Web per a la immediatesa

El seu web es basarà en la immediatesa, volen competir per ser els primers, el volen centrar en la rabiosa actualitat (ara) per deixar al paper la resta. Justament, és el risc de què advertia fa poc David Domingo en un article publicat al blog d’Escacc.

M’ha decebut aquest enfocament, que no comparteixo. La idea que internet només serveix per informar de pressa i per a un públic immediatista em sembla molt més que un error. És una manera de no entendre prou bé què és internet. Algú creu que el "canal televisió" només pot fer coses breus i en directe? Els documentals no tenen sentit?

Internet permet llegir textos breus i llargs, profunds i superficials, actuals o panoràmics, analítics i sintètics.

És l’únic moment en què m’he sentit una mica desencisat. Un diari que sembla bona idea, que es recolza en un projecte molt ben construït, que compta amb uns professionals de primer nivell, que vol ser contemporani, no entoma bé l’oportunitat d’internet. M’ha sabut greu.

Potser només ha sigut un matís mal expressat per part dels que avui representaven "Ara", però si es confirmés crec que seria un error.

Tornaré a comprar diaris?

Fa uns quants mesos, vaig dir en un acte públic que tornaria a comprar un diari quan deixessin d’entossudir-se a portar notícies. Era una “manera de dir”, que tothom va entendre.

El 28 de novembre compraré el diari "Ara" i potser el compri més dies. M’hi podria arribar a enganxar. S'ha de veure. Però no estic segur que el seu web m’arribi a interessar si el plantejament és el que he sentit avui.

Tinc la intuïció que, al final, les coses no seran com avui les he interpretades. Però ara, aquesta és l’única crítica formal que comparteixo en l’avaluació d’una proposta que trobo, com tantes i tantes persones, i avui s’ha demostrat, interessant, atractiva, renovadora i agosarada.

Conec força persones que ja hi treballen. A
companyo la crítica formal que acabo d'expressar amb un desig sincer que l'encertin i als amics i coneguts els dedico amb afecte aquesta obertura televisiva que, per als que fan de periodistes i són de la meva generació, representa una inspiració de joventut.