Les marques TED i Barcelona, amb postil·la

Què és el TED

TED és una font molt valorada per un nombre elevat de persones. Com que emeten en forma de vídeo les breus xerrades que convoquen, les aportacions que s’hi fan circulen per tot el món.

La franquícia

A més, amb la mateixa idea d’estendre el coneixement, TED autoritza sessions locals, les TEDx. Pel que m’han explicat, aconseguir aquesta franquícia no és gaire complicat. S’ha d’omplir un formulari, acceptar unes condicions (com ara l’absència de publicitat a l’escenari o un aforament màxim de cent persones) i és obligat emetre uns vídeos durant l’acte. El més difícil és organitzar un acte com cal.

La informació

Un equip atrevit va agafar la marca TEDxBarcelona (un any després que la ciutat hagués acolit un TEDxArkitekts) i va convocar un acte. Vaig assistir-hi per informar-ne al mitjà on treballo i vaig tenir la sort que EyeOs va donar allà la primícia del seu acord amb IBM.

Això va salvar la peça informativa, al costat d'altres presentacions interessants, però l’acte no em va semblar prou encertat.

La sortida

Com que aquest acord permet disposar de l’etiqueta durant un cert temps, si algú altre volia organitzar un TED a la ciutat s’havia d’empescar una sortida. Això és el que han fet des de l’associació Espiral, que ja fa vint anys que es preocupa de les relacions entre l’educació i la tecnologia.

La decepció

Va ser així que fa pocs dies es va celebrar un TEDxRamblas, al Museu Marítim de Barcelona. Hi vaig acudir amb la confiança que també en podria escriure una peça informativa però en vaig sortir una mica decebut. No em veia en cor de traslladar aquella sessió a un públic generalista... ni tan sols a un lector d’atenció més segmentada.

La genialitat

Si de cas, em podia centrar en la manera com Neil Harbisson exposava la seva convicció que convertir-se en un cyborg li ha permès superar la seva acromatòpsia. És una persona increïble, amb una voluntat extraordinària i un do per explicar-se que ronda la genialitat.

Però l'artista Harbisson ja ha ocupat espai als mitjans fa poc perquè s’ha representat una obra en un teatre de la ciutat i no fa gaire va merèixer atenció per l’obtenció del premi Creatic a la seva fundació, una organització que vol ajudar les persones que poden trobar en artilugis com el seu una solució per viure millor. El seu eyeborg acumula premis des de l'any 2004. I pocs dies abans havia parlat Sabadell i Lleida. a No en podríem dir "novetat".



El risc

Però no escric aquest apunt per queixar-me de no haver convertit aquelles prop de cinc hores en un producte informatiu. És un risc assumit i molt poques vegades he sortit d’un encontre així sense res per escriure. Gairebé sempre en trec dues crònioques pel cap baix.

No, això no justificaria un apunt. El risc forma part de la feina i es tracta de cometre aquest error tan poques vegades com sigui possible. Els col·legues d’un programa de ràdio que eren allà van decidir fer un paquet de microentrevistes però no és un gènere que jo practiqui.

L’avaluació

El que intento posar sobre la taula és una avaluació del resultat de combinar TED amb la ciutat.

Crec que els dos casos que hi ha hagut no han sigut del tot adequats. Em sap greu dir-ho així, perquè és evident que els equips que ho han organitzat hi han dedicat molta estona de forma voluntarista i això sol ja mereix un primer aplaudiment.

De fet, el ressò que els assistents han desplegat a la xarxa és molt positiu, però em temo que una vegada més té a veure amb una actitud molt condescendent per part del públic habitual d’aquesta mena d’actes.

Ja he dit alguna altra vegada que amb la bona voluntat i l’esforç no n’hi ha prou.

Com és el TED

Anem a pams. Què és el més atractiu dels vídeos que veiem al TED?



Crec que el seu èxit es basa en dues característiques.

1.- Persones intel·ligents presenten novetats (productes, serveis, visualitzacions, projectes, idees, tesis) en què han participat. O bé presenten de manera nova alguna idea que no ho és.

2.- La manera com es fa aquesta presentació tendeix a l’excel·lència, és brillant, intensa, emotiva, comprensible, seductora, inspiradora.

Vet-ho aquí. (Hi ha una llista amb els que es poden seguir en català)

Barcelona

Als dos TED barcelonins que he acudit no he tingut la sensació que aquest segon aspecte fos ni tan sols considerat i sobre el primer hi hauria molts dubtes a plantejar (tot i que en aquest punt el TEDxBarcelona supera clarament el TEDxRamblas).

Sí, al Museu Marítim vaig escoltar intervencions d’interès. Sí, hi havia persones de reconeguda vàlua. Però podia ser qualsevol altra trobada amb pretensió d’observar l’efecte de les tecnologies en l’educació. No dic que no fos un acte d’un cert interès, dic que no era “TED”. No tenia el seu esperit. No brillava.

Pensem que aquesta és la visió que traslladem arreu del món. Els actes que es fan aquí amb aquest paraigua es veuen des d’on sigui. Estic segur que el món espera una mica més de la marca Barcelona. Tinc entès que el mes de juny es repetirà TEDxBarcelona. Valdrà la pena observar-ho.

La proposta

Però no té cap sentit mostrar-se crític sense aportar alguna proposta. Ho improviso però em sembla que no aniré tan desencaminat. La senzillesa de vegades és la millor resposta a la complexitat.

Com faria un TED a la ciutat?

Amb gent local, com ja s’ha fet, és clar (als dels altres països ja els podem veure per internet).

Amb brevetat (tres intervencions i prou).

Amb introduccions molt breus, molt ben fetes. Tant Alfons Cornella com Juanmi Muñoz van alentir massa la dinàmica de les sessions.

Escollint tres presentacions que compleixin tres condicions: novetat autèntica (un projecte que ja s’ha presentat en un altre lloc no hi hauria de ser), interès real (producte o servei amb aplicacions possibles, projecte ben orientat...) i exposició brillant (amb totes les característiques que he esmentat més amunt).



La qüestió és si tenim tot això. Si el país dóna per a aquest resultat. Tinc la intuïció que sí, però els dos intents que he vist fins ara no m’han semblat una prova concloent d’aquesta intuïció sinó la demostració que ens falta molt per acostar-nos a l’excel·lència.

La mirada

No estic segur com s’hi arriba però em fa l’efecte que hi ajudaria si es renuncia a l’afany de protagonisme, si es dedica temps a l’edició de la sessió (la línia editorial) en comptes d’amoïnar-se pels detalls guspirejants o la promoció d’una empresa o entitat.

També cal una cerca intensa per trobar els tres protagonistes, que han de ser excepcionals.

I posar els ulls més enllà del monument a Colom. Un acte així s’ha d’organitzar per als assistents locals però amb la convicció que els vídeos podran fer la volta al món amb el cap ben alt. Sense aquesta mirada global no val la pena ni començar.

Postil·la

No tinc cap vocació d’exercir de “crític d’esdeveniments” i si alguna vegada he comentat aquí la meva opinió és perquè, per feina, he assistit a unes quantes cites i m’ha semblat pertinent oferir una mena de contracrònica que completés la peça informativa.

Però no hi tornaré. Ho explicaré en el pròxim apunt.

El núvol no és l'amenaça: "pànic amb delicious"

Al principi

Recordo quan vaig obrir un compte a "delicious". Ho havia decidit feia pocs dies, després d'escoltar una conferència de quatre hores d’en Genís Roca. Els primers enllaços són allà des del juliol de l'any 2007. Dec compartir aquest record d'en Genís amb una pila de persones.

També recordo que durant un temps la meva feina consistia a explicar les virtuts de compartir els enllaços a l’empresa on treballo, tot i que ja hi havia equips que s'hi havien abocat. Aleshores, rebíem propostes per evitar aquesta eina i disposar d’un paquet tancat, ofert per una empresa. Vam tenir un debat interessant i profitós amb qui era el “CTO” de la CCMA i Luis Suárez. Al final, no es va adquirir el paquet, però jo ja no hi tenia res a veure.

Compartir

delicious no és tan sols un magatzem, per a mi el millor és l’oportunitat de descobrir altres persones que es fixen en assumptes que m’interessen. Aquest intercanvi entre desconeguts em sembla el millor de l’eina, a banda que m’agrada com resol l’emmagatzematge.

Pànic

Aquesta tarda hi ha hagut un “atac de pànic”. El rumor escampat a partir d’una filtració d’una reunió a Yahoo ha fet creure a moltes persones que els seus enllaços podien desaparèixer.

Ha sigut una oportunitat perquè es recordés que hi ha altres serveis similars. Fins i tot hi ha hagut recomanacions de persones amb molts "seguidors" i robots que llançaven la promoció com a resposta a la simple menció del servei que se suposava que tancaria. Per tant, molts substituts possibles.

Cadascú tria l’eina que vol, el que compta és el concepte que hi ha al darrere.

Calma

Quan per fi he arribat a casa, després d’una trobada apassionant amb un grup de "funcionaris" dedicats de ple a l’ús d’internet, he vist que el perill s’ha esvaït. Hi ha un anunci oficial que delicious no cau. L'empresa s'explica al seu blog.

Però l’ensurt ha sigut suficient per fer-me veure que el debat repetit sobre els riscos del núvol és una fal·làcia. El núvol no està en perill.

Les nostres dades segueixen estant més segures al núvol que en un sol ordinador, perible i vulnerable.

Risc

El núvol no és el risc.

(Tot i que voldré llegir aviat l'últim llibre d'Evgeny Morozov).

Les empreses de la competència tenen a punt sistemes senzills per importar les dades i avui hi ha hagut unes quantes persones que ja n’han fet servir diversos, “per si de cas”.

Quan un servei tanqui, algú altre s’ocuparà de rellevar-lo, tan de pressa que ni ens n’adonarem. Cap problema.

Ja es va veure amb l’intent de tallar l’accés a Wikileaks. Més d’un miler de miralls i canvis constants durant unes hores. I ja està.

No, el núvol no és el perill.

Vulnerabilitat

Només s’esfumarà si algú ataca físicament els servidors, els primaris i els de seguretat, o les infrastructures de comunicació (cables, satèl·lits, torres de telefonia mòbil...).

No sembla probable ara mateix però potser en cas de guerra tot això seria un objectiu militar com ho han estat sempre les fonts d’energia.

Neutralitat

L’únic perill real és que un dia algú decideixi si ens podem connectar o no, que algú ens faci pagar peatges en funció dels continguts. El risc d’internet és doble i no té res a veure amb el núvol.

D’una banda, que es trenqui la neutralitat de la xarxa. I això dependrà dels operadors (de la seva cobdícia a curt termini) i de la capacitat dels Estats per garantir-la amb una supervisió del mercat.

Llibertat

D’una altra, l’acció dels governs que controlen internet o impedeixen el seu accés, que són els mateixos que engarjolen algú perquè pensa diferent i s’enrabien quan rep el Nobel de la Pau, els mateixos que retallen altres llibertats (Xina, Corea del Nord, Iran, Aràbia Saudita, Cuba...) i aquells que intenten imitar-los sota la protecció de la democràcia (la Itàlia de Berlusconi).

O sigui que el perill real per a internet és un mercat sense Estat o un Estat sense democràcia i llibertat. Però ja podem deixar de patir pel núvol.

Està fet de tantes accions múltiples que cada servei amb clients té un substitut a punt esperant la seva oportunitat. Hi ha un munt d'emprenedors amb ganes d'aportar solucions per a tothom.

La màquina del temps al taller d’Elisava

Oportunitat

He tingut una oportunitat magnífica d’aprendre gràcies a la proposta que em van fer des d’Elisava. Vaig acceptar de fer un taller de vuit hores (4+4) per als professors d’aquest centre, per ajudar-los a fer anar les eines que ens proporciona internet.

Em diuen que els ha estat útil, i els ho agraeixo, però la veritat és que a qui de debò ha anat de primera fer aquest taller és a mi. He pogut repassar el que em semblava que sabia, per recordar allò que potser havia oblidat i endreçar el poc que sé.

Realisme

El primer efecte va ser recordar-me molt de Genís Roca, perquè va ser ell qui amb una xerrada estupenda em va animar a “fer el salt” i passar de la intuïció a la pràctica. També he tingut present la seva tesi sobre la necessitat d’accions 1.0 (no m’hi allargo perquè en Genís ho explica molt bé).

Les persones no volen gaires teories sinó, sobretot, alguns consells pràctics per treure el màxim profit dels enllaços compartits, les subscripcions, les possibilitats de comunicar-se...

Exposició

Més endavant, miraré si puc fer un resum del que hem après plegats i potser tingui alguna utilitat. De moment, disposem d’allò que un d’aquests “alumnes” ja ha fet, una mena de resum actualitzat en directe que Xavier Colomer comparteix amb els seus col·legues i amb tothom que vulgui.

Un sol món

Una de les recomanacions que els he fet és la lectura de La tierra es plana, de Thomas Friedman. Ja vaig parlar aquí de la impressió que em va provocar.

Per dir-ho amb poques paraules, exposa fins a quin punt la globalització és una realitat, d’una manera molt comprensible. Segurament a algú el podria disgustar la seva mirada liberal, però a mi em va ajudar a superar uns quants prejudicis.

Un mateix fil

El mateix fenomen de la “unificació” del món l’he entès més bé amb altres llibres que vull esmentar aquí. Comunicación y poder, del professor Manuel Castells, sosté un enfocament que se situa, en canvi, a l’esquerra (s'hi han referit com la prova del seu gir chomskià), i que, en determinats moments, tal com ho veig, confia massa en la capacitat ciutadana per actuar contra les decisions preses al més alt nivell.

Vaig dir que en faria un resum i no ho he fet (tot i que tinc el llibre ple d’anotacions i de marques del meu retolador fosforescent). Vaig creure que farien falta molts pràgrafs i em va semblar una mica inútil, perquè altres ja ho han fet i és millor enllaçar-hi.

Un altre best-seller

I ara fa pocs dies, una periodista multitasca m’ha deixat un altre llibre que crec que ajuda a tancar el cercle: The pleasures and sorrows of work. Es tracta de l’últim èxit de vendes d’Alain de Botton (quan tenia responsabilitats al canal 33, vaig preocupar-me d’adquirir i programar la seva sèrie Filosofia per ser feliços, que em va descobrir Francis Humble, i, després, la seva peça L’art de viatjar).

El llibre demostra la globalització de manera viscuda (perquè De Botton se’n va anar d’un lloc a l’altre del món per veure i comentar de primera mà les proves del fenomen). Encara no l’he acabat però em sembla un volum d’interès molt notable i estic segur que val la pena recomanar la seva lectura.

També estic llegint un altre èxit de vendes: After Tamerlane és un exercici que observa l’apogeu i la caiguda dels imperis a Euràsia des de l'any 1400 fins al 2000, una obra apassionant que ajuda a percebre millor la noció d’Europa.

Enllaçant visions

O sigui que el meu taller a Elisava m’ha ajudat a recuperar la meva vocació docent (que sempre he tingut amagada) i m’ha permès d’enllaçar lectures de fa mesos amb les que acabo d’encetar. I avui començo el segon torn, que em tindrà amb uns altres professors del mateix centre vuit hores més, les d'aquesta tarda i les de divendres vinent.

Cada vegada que estableixes un fil entre llibres que llegeixes i llibres que has llegit et sembla que enllaces molt més que unes pàgines i unes idees. De cop i volta també se solapen trajectes amb metro, vespres de sofà i matins a l’exterior.

Propòsits

Vet aquí una sensació de superació temporal que m’ha semblat agradable i que dec a l’oportunitat que Elisava i la seva gent estupenda m’han volgut regalar.

Ara, l’únic que necessito, és comprar d’una vegada un lector de llibres digitals i deixar de consumir paper.

La màquina del temps no és de paper sinó de paraules.

Allegro amb internet

Aquest matí he viscut una experiència que em ve de gust comentar aquí. Els amics de Catalunya Música m’havien demanat que participés en una reunió per esmentar les oportunitats que les noves eines ens proporcionen i comentar de quina manera canvien la nostra manera de comunicar i consumir els continguts que els mitjans públics solen crear.

Com que no en sóc cap expert sinó un aprenent només he explicat el que he après. No hi havia gaire temps però hem vist maneres d’informar-se i obtenir materials, maneres de compartir-ho o la possibilitat d’expressar una identitat sobre la veu pròpia. Els he confessat quines emissores escolto sovint mentre treballo davant d’un ordinador.

La meva intervenció ha sigut només un parèntesi en una reunió en què més d’una vintena de professionals d’aquesta emissora es preparaven pel llançament proper dels seus projectes a la xarxa després de Catclàssica. A la primavera esperen tenir a punt el que anomenen “icatització” de Catalunya Música. Cap a l'estiu confien que podran fer un salt encara més radical.

Tothom està d’acord que no es tracta de canviar sense motiu sinó que l’acció s’inspira en la voluntat d’arribar a més persones, de posar a l’abast dels ciutadans tot el que esperen d’un mitjà públic i de fer-se lloc a la xarxa per difondre una creació artística i un context comprensible.

Assistir a aquesta reunió interna ha sigut un privilegi i m’ha convençut que tot l’esforç que fa tanta gent en aquesta empresa per insistir en el valor d'aquestes oportunitats val molt la pena.

Premis Fiasco

Arriscar-se, emprendre transformacions i llançar projectes és una prova de vitalitat. Encara que sigui veritat, com s’ha recordat a la trobada d’avui, que aquestes noves eines no sempre són tan útils ni sempre estan prou ben pensades.

Hi he pensat després de tres hores de reunió, quan he obert l’ordinador i he vist el recordatori d’un amic que em parlava d’uns premis molt peculiars: els Fiasco Awards. Amb suports i ànims premien els projectes que no han arribat enlloc, els fiascos.

Ja tenen un grup de fans i s’expliquen prou bé.


Es tracta de gosar. I si no acaba de sortir, entomar-ho amb bon humor. Per aprendre i tornar-hi.

Suárez: el canvi arribarà a l'empresa

Vaig comentar aquí que havia coincidit en una reunió amb Luis Suárez, que treballa d’evangelitzador a IBM. L’assumpte que vam tractar va suscitar força comentaris.

És una persona que em fa pensar en aquells agents del canvi de què parlava Genís Roca. La mena de gent que activen canvis en grans empreses a partir d’accions petites.

També he comentat la impressió que em va provocar Euan Semple, que va desenvolupar activitats incitadores de canvi i transmissió de coneixement a la BBC.

Suárez va ser fa poc a Barcelona i vam parlar ben bé tres hores mentre dinàvem.

La conversa tenia lloc en un moment adequat per ser transparent i oberta.

Com ja vaig dir, l’empresa on treballo ha arribat a un acord amb l’empresa on ell treballa sobre un assumpte que es va tractar a l’única reunió on tots dos hem estat. Tancat l’únic acord en què es podria dir que hem participat d’alguna o altra manera, podíem parlar amb naturalitat sobre el context general de les organitzacions i la seva adaptació al canvi.

Per això vaig aprofitar l’ocasió per proposar-li un breu torn de preguntes i respostes i més tard ho vam arrodonir per escrit. Em sembla que el resultat pot tenir interès i per això el comparteixo.

Al final m’he decidit per deixar les seves respostes sense traducció.

1.- Treballes en una empresa amb centenars de milers d’empleats i dius que la teva feina allà és evangelitzar.

Evangelizar sobre el cambio que estamos viendo es casi casi como ser un poco visionario y pionero a la vez. Lanzarte a utilizar una buena parte de estas herramientas sociales te da la oportunidad de explorar diferentes opciones para poder colaborar y compartir conocimientos de una manera eficaz y con muchísimo menos esfuerzo para conseguir, incluso, mejores resultados. Y, también, ¿por qué no?, explorar y ampliar tus propios límites.

En ese "rol" de evangelizador la cosa cambia ya que todo está más enfocado sobre las inquietudes. Sobre el querer cambiar los hábitos de colaboración porque sabes que algo no funciona, y que hay algo ahí fuera que sí va a ser capaz de poder cambiar la manera en la que trabajamos todos y para mejor, tanto desde el punto de vista de la empresa como individual.

Esa es, quizá, la principal virtud, y defecto! ;-), del evangelizador. Ese espíritu inquieto de querer explorar nuevas formas de comunicación, colaboración sin límite predefinido y con la mente siempre abierta a posibles opciones de mejorar día a día con el uso extendido de herramientas de software social donde uno ya sabe que la clave va a estar en la conversación en sí, en la conexión misma, y no en el contenido.

2.- Mantenir una posició personal i al mateix temps estar al servei d’una multinacional ha de comportar certes contradiccions.

Com es combina aquesta actitud personal amb el que s’espera d’algú a IBM?

No es la primera vez que me hacen esa pregunta y lo cierto es que cada vez más se consolida una misma reacción. En muchas ocasiones uno se siente como un "Edgling" trabajando para una compañia "Centroid", como diría Stowe Boyd. Y es cierto, hay ocasiones en las que sabes que esa libertad individual dentro de la corporación te va a permitir continuar explorando esas fronteras y esos límites que ya he mencionado anteriormente, pero al mismo tiempo sabiendo que hay unas "delimitaciones" ya impuestas por la empresa a modo de "Business Guidelines", algo así como las normativas a seguir a la hora de utilizar esas herramientas para compartir conocimientos y colaborar.

En muchos casos, lo cierto es que esas normativas se reducen simplemente a un poco de sentido común, i.e. saber que hay cosas que se pueden decir abierta y públicamente y otras que mejor evitarlas para poder evitar males mayores.

Yo tengo la suerte de trabajar para una empresa donde se valora esa misma individualidad dentro de la compañía como la forma más efectiva y rápida para poder seguir innovando y más cuando cada uno de esos individuos lo hace dentro de un grupo, una comunidad, haciendo que sea más intensa y relevante la experiencia, debido al factor "Wisdom of Crowds".

3.- La teva formació està basada en la filologia i l’educació. No ets enginyer. De quina manera et sembla que et serveix i què et permet aportar a una empresa... d’informàtica?

Llevo trabajando en el mundo de la IT desde hace más de 11 años y siempre he pensado que ese background en educación y filología me ha permitido dar mucha más importancia al factor humano. Al hecho de conseguir que la gente se dé cuenta que de lo que realmente importa son los "knowledge workers", las personas mismas, dentro de la empresa. Y no las herramientas, ni los procesos a los que están expuestos, ya que cada uno de ellos no existiría por sin esas mismas personas.

Mucha gente piensa que soy un "geek" y lo cierto es que no lo soy. Simplemente trato de poner de manifiesto ese aspecto humano y hacer que la gente entienda que tanto herramientas como procesos son sólo eso: el medio para llegar al fin. Ni más, ni menos. Lo que importan son esos "knowledge workers" y creo que si he llegado hasta aquí, hasta donde estoy, es porque he podido comprobar en mis propias carnes cómo ese factor humano es el que siempre prevalece, digan lo que digan sobre esas herramientas y esos procesos. Lo dicho, son un medio, no un fin. Ese fin son las personas y la oportunidad inmejorable de oder ayudar a que se conecten y puedan establecer diferentes tipos de relaciones.

4.- Des de la teva experiència, com observes arreu del món l’adaptació als canvis?

EUA siempre ha sido más dada a experimentar y poder empujar los límites cuanto más mucho mejor, y si ello implica utilizar herramientas de índole social, sin ningún problema.

En cambio en Asia la situación es algo diferente. Lo que más prima es la cultural generalizada de compartir conocimientos para así poder adquirir más. Algo que no implica que se trate de explorar esos límites, si no que diga lo que se diga y haga lo que se haga siempre va a haber un trasfondo de compartir conocimientos para aprender el uno del otro.

Europa está, por desgracia, en otra onda. Está en una onda de observación, viendo cómo EUA y Asia están utilizando estas herramientas sociales para ver cómo pueden utilizarlas para su propio beneficio. Pero en vez de ser ellos mismos los que exploren las opciones, están un poco a la espera a ver cómo se desarrollan con los demás y sí sale bien empezarán a involucrarse de una manera mucho más efectiva.

Lo que realmente es curioso es ver cómo en Europa parece primar "Knowledge is power" y, por lo tanto, no lo comparto con otros por miedo a perder mi competitividad, mientras que tanto en EUA como en Asia es más "Knowledge Share is power", donde lo que realmente importa es el conocimiento compartido.

Finalmente, en el caso de España, yo creo que todavía estamos a varios años de distancia en lo que respecta a ese cambio de mentalidad y quizá el principal factor para que se produzca esa adopción será cuando llegue el momento de que las empresas empiecen a "medir" la productividad de los empleados, en vez de medir esa misma productividad por la mera presencia en la oficina.

Ese será el cambio del siglo 21, donde nos iremos de la típica empresa "laboral" (Labour-based) a aquella empresa basada en el conocimiento ("Knowledge based"), la que a su tiempo desarrollará la economía del conocimiento que ya empezamos a ver en varias empresas que ya han dado el salto.

5.- Un dels teus últims reptes és deixar de fer servir el correu electrònic. Com s’ha rebut una decisió tan radical?

Cierto. Llevo sin utilizar el correo electrónico en el trabajo desde hace más de ocho meses y la experiencia ha sido fantástica hasta el momento. Las reacciones han sido bastante variopintas, desde las que pensaban que volvería a utilizar el correo dos semanas después, pasando por los que pensaban que iba a estar muy poco tiempo en la empresa, viendo la adicción que hay por el correo electrónico para ejecutar todo tipo de acciones, hasta aquellas reacciones de unas cuantas personas que curiosa, pero fielmente, han seguido todos estos meses el periplo de dejar de utilizar el correo electrónico para pasarme a las tecnologías emergentes. Más que nada para poder evaluar si sería algo que ellos mismos podrían hacer y siendo así, cómo poder empezar de una manera efectiva.

Lo que trato de hacer es simplemente cambiar los hábitos de colaboración de la gente para que se den cuenta de que hay herramientas mucho más efectivas y fáciles de utilizar y con un impacto bastante significativo.

Simplemente, trato de que la gente se dé cuenta de que ya es hora de que vuelvan a coger las riendas de su propio tiempo y de su propia productividad y demostrar cómo pueden utilizarlos para seguir colaborando y compartiendo sus conocimientos de una manera mucho más efectiva y menos costosa a todos los niveles.

El resultado ha sido espectacular. Me ha ayudado no sólo a conocerme a mi mismo para poder mejorar la forma en la que colaboro con otros knowledge workers, también me ha permitido ver cómo ellos mismos trabajan y me ha ayudado a llegar a la conclusión de que el cambio está ahí, muy cerca.

El gegant i la por

Vaig comentar en aquest lloc que, a poc a poc, a l’empresa on treballo creix el desig de compartir allò que s’aprèn i cada vegada més el bloc és vist com una eina útil per aquesta finalitat. És veritat que la majoria d’experiències es basen en blocs interns on només s’hi accedeix des de la xarxa de la CCMA i també és veritat que de moment no tenen un nombre elevat de lectors. Però tot és començar, oi? I de moment ja n’hi ha uns quants: els blocs que mantenen des de les empreses del grup Activa Multimèdia i Interactiva, el que escriuen les persones de la Comissió de la Innovació, i ara s’hi ha afegit un bloc que fan des dels serveis informàtics.

Tot això ens porta de nou a la discussió sobre la utilització d’eines externes o d’eines tancades. Com és natural, les empreses de software procuren convèncer les grans corporacions que val la pena adquirir les seves suites on es combinen tot d’eines inspirades en l’entorn 2.0. Així ho van fer la gent d’IBM, per exemple, a la conferència de Hannover.

Ahir al matí, un equip d’IBM i de Sowre va fer una exposició davant d’una desena de professionals de la CCMA. L’estrella convidada era Luis Suárez, que es presenta ell mateix com un evangelitzador del “social computing”, detall que m’agrada. Suárez és un professional de la gestió del coneixement a qui miro de seguir des de fa un cert temps i tenir-lo al davant i poder-hi discutir va resultar extraordinari.

Com és normal, sosté que les eines externes no aporten prou fiabilitat. Qui ens diu que delicious demà encara hi serà i que allò que desem i compartim serà visible? Per això defensa la conveniència d’adquirir eines pròpies per les empreses, com el paquet Lotus Connections que ens presentaven. L’altre argument de pes té a veure amb la seguretat. Si tens por que la confidencialitat es posi en risc, aquestes eines internes permeten aprofitar el concepte clau de la web 2.0 (compartir el que aprens) sense jugar-te els quartos, que hauria dit el meu avi.

Potser sí, no en sé prou per contradir-lo, però he de dir que em sap greu que els grans arguments de venda d’una empresa líder com IBM es basin en la por. Això resulta ideal per vendre a la mena de directius espantadissos que creuen que orientar i dirigir equival a instal·lar-se en la prudència permanent però a mi m’interessa molt més la gent que arrisca, potser és una qüestió de caràcter.

A part d’aquest detall, la intervenció de Suárez va ser molt interessant. Va fer servir una presentació molt semblant a aquesta altra que va usar a Hamburg no fa gaire, i que em va autoritzar a citar aquí.

Vam parlar dels avantatges del treball col·laboratiu amb eines wiki en relació a la pesadesa del correu electrònic, de les comunitats que s’autoorganitzen, de la manera com s’aprima la línia que divideix la vida professional de la vida privada (una qüestió que ja he tractat aquí i que em segueix interessant) i, sobretot, de la idea fonamental que el canvi a què ens referim no es basa en les eines sinó en les persones (m'interessa el punt de vista de Rangaswami -se'l troba aquí-, vaig comentar-ho amb motiu de la meva assitència a LeWeb3 de París).

Però, siguem francs, després de tot nosaltres érem uns possibles compradors, una empresa pública amb uns tres mil empleats, i ell donava la cara per uns venedors, una empresa d’abast mundial que té pressa per mantenir les seves quotes de mercat.

És una llàstima que de moment no trobin arguments més poderosos que la por (i confesso, perquè vull ser sincer, que aquests arguments feien forat en l’entorn on em bellugo i que estaven molt ben exposats). Estic segur que tard o d’hora sabran capgirar aquest enfocament perquè IBM és un gegant amb les piles de la intel·ligència molt ben carregades.

M’agradaria tornar a coincidir amb Suárez per poder parlar de tot plegat amb més calma. Qui sap, la vida és plena d’oportunitats.

ACTUALITZACIÓ:

He volgut esperar que s'aturessin els comentaris però ara em ve de gust anotar que Luis Suárez es fa ressò al seu bloc del debat que s'ha obert a partir d'aquest apunt.

One of the other things that I would want to touch base with as well is with regards to one of my customer visits from last week to Barcelona, where the session I provided on Social Computing in the Enterprise sparked some really good, and thought-provoking, discussions I am hoping to touch base on as well (Link here, in Catalan). Not going to mention too much just yet in order not to spoil it, but I can certainly guarantee you that it would be quite an interesting read.

No cal dir que li agraeixo que ho consideri així i reitero que ha estat un plaer poder-lo conèixer.

Explico el que aprenc

Quan escric aquí no pretenc explicar a ningú què hauria d'aprendre. Potser aquesta actitud té sentit en els mestres i professors (no n'estic segur) però no serviria de gaire en un bloc personal d'orientació professional. Més aviat busco el contrari: explicar el que aprenc. Compartir el que em crida l'atenció. I mirar d'oferir un exemple de "bona pràctica" (fer servir l'eina bloc per comunicar-me).

Amb cinc mesos d'escriptura i a prop del mig centenar de posts, m'adono que la intenció principal de gairebé tot el que he publicat era només aquesta: explicar el que aprenia.

Per això, trobo sentit a presentar-ne un resum en aquest primer post de l'any.

He intentat reflexionar sobre les eines que tot just començava a fer servir.

divulgant les eines

exposant la noció d'empresa 2.0


Amb una aproximació més periodística he intentat fer una certa crònica dels actes on he assistit per destacar el que hi he après.

le web 3

jornada de bones pràctiques de gestió del coneixement al departament de justícia

broadcat

conferencia de Sanchez Tabernero

8th European Conference on Knowledge Management


De tant en tant he exposat amb la màxima transparència algunes activitats que tenen lloc a l'empresa on treballo a més de conversar de forma pública amb uns quants dels seus directius, amb la intenció gens dissimulada d'animar aquestes persones a emprendre pel seu compte activitats semblants de comunicació cap enfora.

El que aprenia sobre les organitzacions em feia exposar mirades personals sobre el canvi que molts impulsem.

sobre les persones

sobre les eines

En conjunt, per tant, si em faig algun retret és l'escassetat d'apunts on la meva opinió sigui més present, sense temors, i si tinc alguna satisfacció té a veure amb la certesa que a algú li hagi estat d'utilitat com ho són per mi els blocs que miro de seguir. Per això trobo natural acabar amb una selecció dels blocs que m'ajuden.

consultoria artesana en red

otro blog +

alianzo

A més de tots els que hi ha a la columna esquerra. Aquest és un altre "servei" d'un bloc. Ha d'oferir enllaços d'interès que permetin continuar la navegació. Dedicar el temps adequat per millorar el blogroll és un bon propòsit d'inici d'any.

L'alta direcció s'interessa per l'entorn 2.0

Si aquest espai té alguna vocació d'utilitat, a més de l'intent de compartir el que aprenc seria raonable esperar-ne un compromís de transparència amb l'experiència viscuda. A l'empresa on treballo (que acaba de canviar de nom i que viurà encara més canvis) impulso un projecte de gestió del coneixement i entre els objectius que ens hem proposat hi ha l'acció evangelitzadora de les eines 2.0 (encara que aquest nom ens destorbi).

Entre les accions que emprenem hi ha la difusió genèrica del concepte de web 2.0 i ho volem fer a diferents nivells i amb formats diversos. D'acord amb aquesta intenció de compartir també l'experiència a la feina, he de dir que hem viscut un moment de certa intensitat molt satisfactori.

Aquesta setmana hi ha hagut una activitat molt concreta: la trentena de membres de l'alta direcció de la CCMA (els directius corporatius i els directius de totes les empreses del grup) van atendre amb molt d'interès i durant tres hores una sessió conduïda per Genís Roca, una veu sòlida a Infonomia.

No és en aquest bloc on s'han de fer públics els detalls de la trobada però sí que en puc donar una impressió general i és molt positiva. Per l'interès suscitat, per les reaccions immediates (ja es parla d'alguns projectes que podrien tenir més en compte aquesta opció) i, és clar, per la manera brillant com l'orador es va explicar, amb una naturalitat i a la vegada una contundència que fan d'en Genís (per aquells que no el coneguin) algú que comunica molt bé i transmet una gran proximitat amb una qüestió que, més aviat, hi ha el risc de presentar com una quimera.

Tots els de l'organització que ens hem compromès amb aquesta evangelització creiem que això és tot just el principi del principi. Però com que el primer pas és el que fa més por, està molt bé que se sàpiga que ha sigut un pas ferm que dóna molta confiança.

Cinc raons per gairebé una causa

Es discuteix sovint sobre els avantatges i inconvenients de les eines de l’anomenada empresa 2.0, i quasi sempre s’enfoca des de la mateixa perspectiva: es debat si afavoreixen o no una manera de treballar que sigui millor i i més productiva. Des de la convicció que la resposta és que sí, voldria anar a la contra d’aquesta mirada.
Em toca impulsar una certa evangelització d’aquesta oportunitat a l’empresa on treballo i no he sabut trobar més arguments que aquells que em convencin a mi mateix. Hauré de fer-hi tantes esmenes com calgui (i accepto tantes aportacions com hi hagi) però per començar amb alguna cosa voldria defensar cinc afirmacions.

1.- Són un benefici per les persones

Les eines que les tecnologies ens proporcionen ens permeten, per damunt de tot, una manera més eficaç d’aprendre i de compartir (ens podríem estalviar el segon verb perquè està inclòs en la noció d’aprendre que es té en consideració aquí). Això ens permet millorar molt el nostre accés a la informació i a les persones i ens obre la possibilitat de gestionar el nostre temps (únic, el temps de la nostra vida) amb més eficàcia, amb un únic objectiu: ser més feliços. Les eines 2.0 tenen sentit perquè reporten un benefici personal. Si no fos així, encara que reportessin rendibilitat financera o eficàcia productiva, ens hi hauríem d’oposar en defensa de la nostra felicitat individual. No és el cas.

2.- Ens fan més lliures

Aquesta felicitat individual se sosté en la gestió del temps i en la sensació immediata de llibertat. Accedir a més dades compartides i a més continguts creats per altres ens allibera de la ignorància i la solitud. Desenvolupar aportacions personals i compartir opinions ens allibera de l’alienació. En general, ens doten de més llibertat d’elecció i més ocasions de participació. Contribueixen a l’aprenentatge (entès com una manera de viure) i això incideix en la nostra llibertat de pensament. Adquirim més llibertat d’opinió, de transmissió i de connexió amb altres. Les noves eines ens fan més lliures i si no fos així, encara que reportessin rendibilitat financera o eficàcia productiva, ens hi hauríem d’oposar. Tampoc no és el cas.

3.- Ens ajuden en la nostra rebel·lió contra l’esclavatge del lloc i el temps de treball


El temps és únic (la nostra vida). No n’hi ha un altre ni es pot compartimentar. Fins ara hem estat esclavitzats per la divisió entre el temps de feina i el temps personal. Durant anys s’ha lluitat per reduir-ne un d’abusiu i augmentar el que es considerava propi. Ara s’ha de canviar de direcció. No volem tenir més temps personal. Tenim dret a un sol temps, al temps de la nostra vida, únic. (Quan camines i dones forma a un projecte és el mateix temps quan quan t’asseus en un despatx i compres les vacances des de l’ordinador, no et deixis enganyar). Les noves eines permeten (i encara ho permetran molt més) que desenvolupar projectes no estigui atrapat per un temps i un espai. Encara costa molt d’entendre i sovint s’insisteix que això és vàlid en alguns casos molt selectes. Però aquest és un dels avantatges clau de les noves eines encara que l’immobilisme s’hi farà fort. Si aprenem a utilitzar-les ens ajudaran a rebel·lar-nos contra imposicions que superarem com a persones i també com a organitzacions. Fins i tot si reportessin rendibilitat financera... si no servissin per aquesta rebel·lió, ens hi hauríem d’oposar.

4.- Ens posen en contacte amb altres persones

Les empreses són organitzacions de persones. A més de significar un benefici per cadascun de nosaltres, de fer-nos més lliures i de permetre’ns una rebel·lió contra l’últim esclavatge de l’era anterior (ja toparem amb els que vindran), aquestes eines són les millors per garantir contactes amb les altres persones. Vist així, són un regal de la tecnologia (d’un tecnologia nascuda amb ideologia, la mescla d’una tendència d’esperit llibertari i d’una altra de liberal) per crear una altra manera de treballar. Ara com ara són les millors per establir vincles entre l’individu i l’equip, fan de la col·laboració la seva convicció de sortida i tendeixen a les formes sense jerarquia funcional, amb assumpcions provisionals de responsabilitats (lideratges), de manera que cada individu pertany a diverses xarxes i adopta rols diferents en cadascuna d’elles (incloses les xarxes d’amistat, les familiars, les de coneguts, les de causes, les d’aficions... i també, és clar, les professionals. La discussió sobre el terme ‘empresa 2.0’ prové d’aquesta visió utilitarista. Les empreses seran xarxes de persones que participen temporalment d’un projecte concret, més o menys llarg. Si les noves eines no ens permetessin establir xarxes arreu del planeta i en tots els plans del nostre temps únic, ens hi hauríem d’oposar encara que reportessin rendibilitat financera...

5.- Són universals

A moltes persones que ara mateix encara no ho veuen clar, no costaria demanar-los una certa aprovació ni que fos parcial dels punts anteriors. Però gairebé tots els reticents se sentirien segurs en aquest darrer punt. És una paradoxa perquè si algú opina que són eines d’eficàcia limitada a grups selectes és que accepta que són eines profitoses. Per què se n’hauria de restringir l’ús?
Sense aquest cinquè punt, els altres no se sostindrien. Si diem que són un benefici per les persones, que ens fan més lliures, que ens ajuden a viure un temps únic i un espai global i que ens posen en contacte amb altres persones, a qui s’hauria d’excloure de la felicitat, de la llibertat, de la rebel·lió contra l’esclavatge o del contacte amb altres? Ja es veu que a ningú.
Unes eines que ens permeten aprendre (compartir), accedir, intercanviar, participar, opinar, alliberar-nos, contactar-nos, crear millor i ser persones amb més oportunitats no es poden prendre a ningú. Una altra cosa és que aquesta riquesa estigui mal distribuïda (com altres). Però la situació actual no indica un estat desitjat.

És per això que té sentit evangelitzar, estendre’n l’ús i la ideologia. Té sentit si es considera un dret universal i un instrument preferit pels agents de canvi. Les ONG’s, les institucions polítiques i socials, l’administració pública, la comunicació i els serveis, en fi, tots els actors implicats en l’atenció a les persones s’hi haurien d’implicar per convicció. Universal en aquest sentit de transversalitat. Les necessitem a la vida familiar, a l’ensenyament, també a la feina, és clar, però no de manera singular per mor de la seva eficàcia productiva sinó com un element més d’aquesta universalitat. El contrari, seria com prohibir que al recinte de l’empresa on treballem no hi portem telèfon o que aquest no tingui càmera.

És veritat que per segons quins processos encara no s’han dissenyat les aplicacions adequades. Però, una altra vegada, l’estat actual no és l’estat desitjat.
Les botigues amb gestió computeritzada van millor que les botigues de caixa registradora. Un dia van començar a canviar. El paleta que pogués consultar els planells a peu d’obra en una pantalla clicable on pogués tenir desats els seus enllaços clau per altres consultes, a més de tenir videoconferència amb l’arquitecte, potser no hi veuria cap pega (a condició que l’arquitecte hi anés menys) i no hi hauria d’haver cap pega si aprofités la pantalla clicable per altres activitats, mentre l’obra s’acabés en el temps acordat. Em podria entretenir amb desenes d’exemples com aquest i tothom en podria inventar molts més amb el treball per objectius en forma de projectes d’equip com a referència.

Si haguéssim d’acceptar que aquestes eines no són universals, també, és clar, tocaria oposar-s’hi. Però no caldrà perquè fins i tot aquest punt, un dia, no es discutirà més.

Val la pena

En resum, les eines 2.0 ens interessen perquè ens fan més persones, ens doten de més llibertat, ens ajuden en una rebel·lió vital, ens posen en contacte amb altres persones de moltes menes diferents molt més enllà de les restriccions del lloc i i el temps de treball i són de caràcter universal. És per això que val la pena fer-ne gairebé una causa.

La força de l'optimisme (o la cuina de la innovació)

Més raons per innovar

Hi ha moltes raons per innovar al sector de la comunicació. Avui n'he sentides unes quantes en una presentació del navarrès Alfonso Sánchez Tabernero, de la UN.

- L'allau d'informació disponible permet un accés molt obert i alhora fa més necessària l'elaboració de continguts.
- És un sector on el canvi és accelerat i innovar s'ha convertit en una condició de supervivència.
- Competir només per l'audiència no serà suficient, caldrà ser rellevant i aquesta batalla es guanya a la pantalla del televisor però també més enllà d'aquest aparell.

Optimistes? Feliços!

De manera justa, a la proclamació de la necessitat l'ha seguida l'acceptació de les dificultats. N'ha esmentat de moltes menes però m'he quedat amb aquestes:

- El risc que les estructures ("necessàries, és clar", ha dit) provoquin paràlisi
- La por al risc i la comoditat
- El cinisme
- El pessimisme

M'ha agradat molt la seva claredat en aquest punt. No tenia pietat: els pessimistes no fan res perquè passi res perquè no val la pena fer res si res no ha de canviar. I com que no fan res veuen confirmats els seus designis.

No ho he sentit avui però hi afegiré que els pessimistes són més desgraciats, menys feliços. Hi pot haver raons pel pessimisme de llarg recorregut, sobre la condició humana, la supervivència de l'espècie o qui sap què. Però per viure cada dia i fer coses el pessimisme és destructiu fins i tot pels pessimistes. Perquè els força a convertir en realitat els malsons.

En canvi, la força de l'optimisme pot transformar les coses, encara que sigui només una mica i no sempre. Això no val només a la feina, és una manera d'entendre la vida. L'optimisme és part essencial del canvi. Un apunt personal: tendeixo a considerar optimistes la majoria de persones que afavoreixen canvis i em costa no imaginar menys feliços els immobilistes que arreu s'esforcen per aturar en comptes d'impulsar.

La recepta

A la tercera part, ens ha demostrat que els mitjans de comunicació clàssics no han destacat pel seu caràcter innovador. Però, optimista, ha aportat algunes propostes per afavorir la innovació:

- Explicar que cal innovar i per què (no ho ha dit així, però entenc que es refereix a una acció evangelitzadora)
- Elaborar anàlisis internes i externes per adonar-se de quines són les possibilitats certes d'innovació
- Detectar les persones favorables a la innovació
- Aconseguir resultats
- Augmentar la base que fa possible l'acció
- Arrelar l'enfocament innovador

Segur que hi ha altres receptes, però aquesta sembla realista i se l'han escoltada amb interès un centenar de professionals de la comunicació. Això sol convida a un optimisme prou fonamentat.

He trobat molt discutible, per aportar una crítica, l'elecció de l'última imatge, encara que entenc l'aire provocador que hi volia donar. Però estic segur que hauria pogut trobar una idea més encertada per establir un contrast potent entre el control de les idees i la cultura innovadora que un mapa de Corea del Nord i Corea del Sud. Què hi farem.

Convocats per una llista

Sánchez Tabernero és un expert en innovació als mitjans de comunicació. La seva conferència a l'auditori de Televisió de Catalunya, adreçada a la gent que treballa a la CCRTV (molt aviat CCMA) prova que hi ha ganes d'entendre, d'aprendre i de saber.

M'he decidit a parlar-ne perquè aquesta sessió formava part d'una activitat impulsada des de la direcció d'Innovació (que ostenta Josep M. Ferrer Arpí) que val la pena de comentar. Els últims mesos, el mateix auditori s'ha omplert de gom a gom per escoltar altres oradors. En destaco la intervenció d'Alfons Cornella, d'Infonomia, perquè va posar el llistó molt amunt.

La decisió d'organitzar aquests cicles és una demostració de vitalitat i d'atenció a l'entorn. No és la primera experiència d'aquesta mena. Tinc entès que el Consell Directiu de TVC ha fet sessions amb altres persones que podien aportar una visió del que passa al nostre entorn. No fa gaire, en un departament de TVC van comptar amb un guru de la comunicació (un dels assistents ho va reflectir al seu bloc).

La diferència, si de cas, és que aquestes sessions són més obertes i es convoquen a través d'una llista de distribució de cert èxit anomenada 'Club Innova' (en parlava aquí). Potser és que, d'una manera o altra, la recepta que ens han donat ja és a la cuina.

Paràbola de la màquina d'escriure

Quan tenia una mica més de vint anys vaig entrar a treballar en un diari on els articles s'escrivien amb màquina d'escriure. La redacció n'estava plena.

Uns quants anys després, vaig treballar en un altre diari i tots escrivíem amb ordinadors.

Una altra manera d'escriure

El periodisme consistia més o menys en la mateixa feina. Però pel camí havíem après una altra manera de redactar. Per dir-ho curt, es tractava d'aprofitar les possibilitats de tallar i enganxar. Això ens permetia atacar l'estructura del text amb més llibertat. En comptes de fer molts esborranys a mà i passar una versió aprovada a mecanoscrit, un sol document era objecte de tantes variacions com calgués fins arribar a una versió que es publicava. Es podria dir que per fi era fàcil actuar davant d'un text com es recomanava que s'afrontés aquesta pràctica, és a dir, com un exercici de reescriptura i modificacions diverses (això explicava Daniel Cassany en un llibre que encara val la pena de llegir).

L'eina, per tant, havia modificat la manera de treballar. Però no en variava l'essència. De la mateixa manera que la màquina d'escriure havia actuat en contrast amb el manuscrit.

La meva lettera 32

Cadascú, segons la seva edat, pot explicar aquesta història a la seva manera. En el meu cas, he de dir que els pares em van regalar una Olivetti lettera 32 quan tenia catorze anys. L'emoció va ser formidable. Però la vaig abandonar així que vaig aconseguir un processador de textos, un PCW d'Amstrad. Un artefacte senzill de fer anar pels qui no sabíem res d'informàtica. Em va semblar lluminós (encara que la pantalla era negra i els textos verds). Per fi podia escriure sense preocupar-me de les dificultats que l'eina anterior comportava.

La clau és el canvi

Deu haver-hi experts que han estudiat l'impacte de la màquina d'escriure a l'empresa, de la mateixa manera que ara n'hi ha molts que volen analitzar les transformacions que les eines 2.0 poden aportar a la producció de béns i serveis. És un afany respectable i propi dels acadèmics. Però no és el meu enfocament.

El que m'interessa és que el PCW va canviar la manera com treballava i que després els altres ordinadors que he tingut m'han permès avançar encara més (les presentacions van substituir les transparències, etc.). I les eines de què ara podem disposar poden fer la feina encara més profitosa. Aquesta és la clau.

No ens podem despistar. Que els acadèmics facin els seus estudis. Però només ells. No ens hi podem posar tots. Seria vanitós i inútil que la majoria de blocs parlessin només de blocs. Seria una llàstima que els evangelitzadors del canvi es quedessin atrapats per la lluminositat de l'eina com una papallona nocturna que giravolta a prop d'una bombeta. Hauria sigut neci que tots els textos escrits amb màquina d'escriure fossin sobre la màquina d'escriure, sobre el teclat i els seus efectes en l'escriptura. De fet, el que hi pugui haver escrit (teclejat) sobre aquesta qüestió és molt menys important que tots els documents que s'han escrit sobre altres coses: novel·les, notícies, lleis...

Que hi hagi algú que ho observi com un ecosistema o com un cos humà (en parla amb claredat, com sempre, en Genís Roca) no em sembla gaire rellevant. És d'interès, ho he d'admetre. Però no del meu. M'apassiona molt més descobrir com podem aconseguir que aquestes eines s'escampin. Igual com aleshores vaig actuar com evangelitzador de l'Amstrad, i clavava la pallissa a tothom que es deixava, ara m'apassiona aprendre les capacitats de les eines bàsiques de l'empresa 2.0 i compartir el que aprenc. N'hi ha almenys tres de centrals.

Eines del canvi

La sindicació (RSS) permet rebre el que vols sense haver-ho d'anar a buscar. Això canvia l'accés a l'allau d'informació disponible.

Els wikis (o les aplicacions d'escriptura compartida com Google Docs) permeten participar en grup en l'elaboració de textos.

I el social bookmarking (que és el que em sembla més radical pel que significa) permet compartir la informació que acumules i endreces amb etiquetes de sentit personal.

Que les empreses entenguin que fer servir aquestes eines millora la capacitat d'accedir a la informació i de distribuir-la és tan elemental com ho va ser la introducció dels processadors de textos. Més enllà del que diguin els estudiosos sobre l'efecte que això tingui. Oposar-hi resistència seria tan ridícul com si les redaccions dels diaris haguessin insistit a mantenir les màquines d'escriure. Oi que seria ridícul? No sé quina forma té aquest canvi però estic segur que és important que es produeixi.

Oposició cínica

I hi ha encara moltes resistències. D'això també en tenim proves. Resulta un símptoma rotund que bona part d'aquesta resistència provingui de professionals de la informació. Gabriel Jaraba explica amb contundència el per què d'aquesta oposició al canvi de paradigma i esmenta el cinisme defensiu com una causa clara.

He dit que el social bookmarking és el més destacat pel que representa i això no té a veure amb cap eina sinó amb una actitud. Quan a més de produir béns i serveis ens adonem que això pot implicar en molts casos una oportunitat per aprendre actuem sobre la nostra condició de persones. Quan entenem que hi ha un pas més, que la clau rau a aprendre i compartir, a més de béns i serveis produïm coneixement. Sense gaires sofisticacions, d'una forma tan simple com radical.

Univers únic i en expansió

Jo exposo els meus enllaços i tu exposes els teus. Així de simple i així de revolucionari. La informació no dóna poder, compartir-la és el que et posa en contacte amb els altres i aquesta xarxa és la que és poderosa. Aquesta és la clau del canvi.

Hi ha diverses opcions però cada vegada trobo més persones que escullen la mateixa. Té molt de sentit. Si es tracta de compartir, anirà millor compartir amb molta gent. Com més persones hi hagi serà millor per tots. Apostar per un sol indret em sembla una necessitat i no un caprici. Per això evangelitzo. Com més siguem millor anirà.

Però això em sembla provisional. És una necessitat en una etapa expansiva. Quan per fi hi hagi massa crítica caldrà que aquest lloc únic exploti (i això passarà, és un pronòstic fàcil). Ara hem de crear un univers molt gran i després ja es formaran les galàxies que calgui. Encara que potser no caldrà si les etiquetes són capaces d'actuar com a sistemes propis.

Senzillesa = potència de penetració

Fins aquí no dec haver dit res que no sigui ara mateix un lloc comú entre blocaires i altres evangelitzadors. Però hi he volgut insistir perquè fa uns quants dies que dono voltes a un post de Genís Roca i perquè em sembla que aquesta és la missió que accepto amb més ganes. No pretenc fer un dibuix d'aquest canvi ni sorprendre ningú amb una anàlisi singular. M'esforço per convèncer que aquest canvi val la pena, que és beneficiós i que no modifica més o menys la nostra manera de treballar, fa molt més que això: ens permet pensar i actuar d'una altra manera, ens ajuda a ser col·laboratius i fa gairebé impossible la tirania de l'opacitat.

El mèrit del PCW era la seva senzillesa. Per conduir un cotxe no em cal saber de mecànica. Per conduir un PCW no calia ser informàtic. Per canviar l'empresa no fa falta ser enginyer ni el millor alumne d'una escola de negocis.

M'estimava la meva lettera 32. Però no vaig dubtar a canviar-la. Perquè el benefici del canvi era indubtable. Aconseguir aquesta potència de penetració em sembla un repte formidable. Molt més encara si s'han de vèncer oposicions cíniques.

Annex

Ja ho he dit. M'interessen els textos que es van escriure i els avantatges que va provocar més que la màquina. Però, pels aficionats, aquí es pot recordar una història visual de la màquina d'escriure i, pels nostàlgics, aquí es pot reproduir l'efecte de màquina d'escriure a la pantalla (pels colors em fa pensar més aviat en el PCW).

Els teus enllaços i els meus

Aquest vídeo i uns quants de semblants fa uns mesos que circulen i no són cap novetat pels "experts". Però si algú ha vist en aquest bloc un espai de contribució ara toca demostrar-ho. A la meva feina, impulso un projecte de gestió del coneixement. I hem d'evangelitzar sobre les possibilitats de les eines més aptes. L'empresa 2.0 és un concepte que m'interessa molt més que el seu nom.

Es tracta d'aprendre i compartir. Buscar, descobrir i compartir. En això consisteix el que es coneix com a social bookmarking. Lee LeFever ha aconseguit explicar de què es tracta això amb un vídeo senzill i fàcil de difondre. Estic rumiant la possibilitat de fer servir en algunes sessions professionals els vídeos que des de CommonCraft ha posat a disposició de tothom.

Cada vegada que vull explicar a algú que val la pena activar un compte a mydelicious miro de sortir-me'n millor però amb aquest vídeo tinc més confiança.

No ens enganyem. En una xarxa el "jo" es converteix en "nosaltres" però continua sent un "jo"... molt necessitat dels altres. I el meu jo em fa veure que per aprofitar el social bookmarking necessito que més i més gent del meu entorn hi entri.

Cada vegada que trobo algú interessant li pregunto si em vol dir el seu 'delicious'. És la meva manera de dir-li que és una persona que m'interessa. I a canvi oferim els nostres enllaços.

Per exemple: he "descobert" Jordi Adell, de Castelló, a partir de les cerques sobre LeFever. I ara m'agradaria veure els seus enllaços.

Però això em passa amb moltes persones. Per això evangelitzo. Perquè necessito el que ells saben. I a canvi només puc oferir el poc que tinc.

La col·lecció de vídeos LeFever inclou explicacions clares sobre RSS, xarxes socials i wikis.

Les metàfores del coneixement a la 8a ECKM (Barcelona)

He assistit a la primera jornada de la 8th European Conference on Knowledge Management, que té lloc a l’Escola Industrial de Barcelona. Una trobada una mica massa acadèmica per professionals i, em pregunto, potser també massa poc professional pels acadèmics? M’ha semblat observar una certa distància entre els principals papers que es presenten a l’encontre i els debats més recents sobre la noció d’empresa 2.0. Una prova d’això és que la intervenció del professor i consultor Kevin Johnston sobre folksonomies ha tingut un caràcter introductori, encara que ha sigut d’interès i ha citat bibliografia que hauré d’observar amb més deteniment.

Aigua, recurs, actiu...

M’ha interessat l’arrencada del dia amb el professor Daniel Andriessen, de la universitat Inholland sobre les metàfores que emprem per referir-nos al coneixement i de quina manera aquesta elecció caracteritza les accions. Es pot ampliar la qüestió llegint la presentació que en va fer a Cambridge el 2005. En síntesi, ha observat com el coneixement ha sigut vist de formes diverses.

El coneixement vist com una substància (des d’una llavor fins a l’aigua i vet aquí que algú pensa de seguida en la construcció de canals, fonts, canonades i aixetes). Si és vist com a objecte, hi ha la convicció que es pot manipular, moure, acumular. Si és percebut com un recurs, de seguida es busquen les fonts, es pensa a emmagatzemar i a distribuir.

Materialisme occidental i espiritualisme oriental

Un altre fenomen que ha detectat té a veure amb les perspectives. Segons la seva recerca, a la literatura occidental sobre la matèria hi ha un predomini indiscutible de les metàfores que tracten el coneixement com alguna cosa física. Mentre que en la literatura japonesa, el percentatge més gran se l’enduen els termes que remeten a pensaments i sentiments.

Se m’acudeixen altres metàfores arriscades. La llum faria actuar algun responsable de RRHH a la captura de cables i bombetes metafòriques i l’aire potser els donaria la idea d’aplicar màscares d’oxigen.

Una altra metàfora

En canvi, potser serviria la metàfora de l’ànima. Des d’aquesta metàfora, no es tracta de tenir més o menys instruments sinó d’actuar sobre les persones.

En l’ànima s’hi ha de creure i qui vol creients no pot imposar procediments. Només es pot evangelitzar. No sobre les eines sinó sobre els beneficis de les noves actituds.
Això ens acosta a l’enfocament oriental i em sembla interessant, perquè recull a la vegada una tradició instal•lada també a l’occident. És universal.

Algunes qualitats d’aquesta metàfora podrien ser:

- L`ànima no es pot entendre deslligada de les persones
- L’ànima té vida més enllà de les persones (de la seva relació amb l’empresa)
- La seva existència es basa en creences i no necessita proves sinó recompenses

La idea clau és que les persones no ens involucrem en la producció de béns i serveis només per aconseguir un salari (o aquest és el desig) sinó per obtenir una experiència personal que ens gratifiqui. I no hi ha cap millor recompensa que aprendre i compartir. La gestió del coneixement té més a veure amb aquesta actitud i la capacitat que aquesta ànima formi part de la cultura d’una empresa que no amb el nombre d’eines disponibles, sense que vulgui dir que no necessitem instruments. És clar que sí. I n’hi ha de nous que són extraordinaris. Però no ho són per ells mateixos sinó perquè ens ofereixen aquesta possibilitat.

Utilitats de l'empresa 2.0

Acabo de llegir el document Empresa 2.0, una moda passatgera o el futur? que ha publicat la consultora KPMG, d’abast internacional. El mateix títol ha provocat algunes crítiques, que troben innecessària la disjuntiva.

Pels que sempre van més endavant que ningú, aquest paper redactat per Gary Matuszak pot tenir un interès escàs. Però pels que mirem d’impulsar projectes de Gestió del Coneixement en organitzacions grans, i no sempre prou àgils, entendre totes les possibilitats que les eines 2.0 poden aportar és d’una importància fonamental. Siguem sincers: a moltes empreses del nostre país, el sol fet de pensar en l'ús d'aquestes eines (només pensar-hi) ja és un pas significatiu.

Com diu aquest informe, “compartir i gestionar el coneixement és un dels usos més obvis de les tecnologies 2.0”. Hi llegeixo també que la majoria del coneixement corporatiu es comparteix avui a través del correu electrònic (en parlava ahir) i de les intranets. L’e-correu és bilateral i seqüencial i les intranets solen dependre d’equips reduïts de comunicació interna.

En tot cas, m’interessa seguir aquest debat (hi vaig al•ludir a principis d’agost) i per si a algú més li és d’utilitat diré que al meu Google Reader, dins la carpeta ‘empresa 2.0’, hi consten almenys aquests enllaços: CtrlSpace, CorporatePunk, Fastforward i Enterprise 2.0 Evangelist, de Scott Gavin.

És el mateix que va penjar a slideshare, ja fa quatre mesos, una explicació de la noció d'empresa 2.0 que pot servir per convèncer els ‘sèniors’ i exposar arguments davant dels immobilistes. Encara que ja és 'antiga', la faig visible aquí. No pretenc ser el primer sinó contribuir.