La virtut del cercle (vet aquí Google+)

L’expressió “cercle virtuós” sonava als mitjans de comunicació quan la van fer servir Jan Laporta i Sandro Rosell, aleshores amics i companys de candidatura, fins al punt que al web del Barça s'hi explica que la van popularitzar.

Fa pocs dies l’he sentida al president dels Estats Units, Barack Obama, quan responia les preguntes que li havien fet arribar amb el Twitter.

Història

En realitat, el cercle sempre ha sigut virtuós. És amb un cercle traçat damunt la sorra que es fundaven les ciutats i aquella marca polsegosa no es podia traspassar sense cometre un sacrilegi. És la forma màgica que els mandala tibetans recorden.

Llengua

Si ho he entès bé, el cercle és una àrea mentre que el perímetre seria la circumferència. Però de la circumferència, en anglès en diuen circle mentre que el cercle seria el disk. No sé si això és un embolic però ens haurem d'acostumar a parlar dels cercles, perquè és així com tothom es refereix a l'aparença del nou invent de Google.

Des de fa uns quants dies veig força persones que s’aboquen als cercles. Intenten aprendre com funciona aquesta nova xarxa social que figura que no és una xarxa social, aquest experiment que vol ser com el Facebook sense ser el Facebook, en fi, l’última idea amb què Google ens vol “ajudar” a moure’ns per internet.

Especialistes

Cadascú s’ha especialitzat en alguna cosa. Google sap buscar i indexar i, sembla, sap fer alguna altra cosa com ara endreçar un sistema de correu web. Però no podem estar segurs de la seva capacitat per a aquesta nova tasca. La seva eina de blogs, per exemple, va molt bé quan comences, és fàcil i intuïtiva, però quan aspires a alguna cosa més, la veritat és que el millor que pots fer amb Blogger és abandonar-lo.

Abans d'ara

Quan Google va estrenar el Buzz, vaig provar d’impedir que el seu spam infinit m’atabalés. Ho vaig aconseguir ignorant-lo. Encara que em sembla que moltes coses que faig a la xarxa s’hi acaben reflectint, per a mi no existeix.

Quan van crear Wave, admeto que em va impressionar i en vaig quedar fascinat. Però al cap de poc vaig comprendre que Wave només serveix per a desenvolupar un tipus concret de projectes... projectes com ara Wave. És la típica eina bucle que no és que no vagi enlloc sinó que només va allà d’on ve.

Gestió

A veure què passarà amb els cercles del Google+. Observo un cert encantament, hi ha gent que ho troba genial. Des de sòlides consultores estratègiques també s’hi mostren interessats, esclar, després de tot no hi ha més remei que aprendre com funciona cada eina nova que es posa en circulació.

De moment, no estic segur de voler gestionar tants contactes en tants llocs diferents.

Utilitat

Vaig abandonar Xing perquè em semblava que si estava a LinkedIn n’hi havia prou, pensava que amb una xarxa professional ja podia anar fent.

Faig servir el Facebook per estar en contacte amb amb la família extensa, amb els vells amics i amb els coneguts i també em serveix d’agenda de contactes per a la meva feina.

Però encara no estic segur que els cercles de Google puguin substituir tot això que trobo al Facebook.

El Facebook em resol els contactes i el Twitter em manté informat. Hauré de descobrir què més m’aporta l’últim invent de Google.

Jugar

Potser no sabré processar tot el que genera, tota la informació que hi circula. Però jugaré amb els cercles de la mateixa manera que els nens de dues generacions més amunt ho feien amb els cèrcols.

De moment hi he tret el nas, sé que em toca mirar-ho, sé que n’hauria de saber més i espero aprendre’n, però si la usabilitat no és òptima, si em demana un esforç innecessari i si en algun moment tendeix cap al spam, potser acabarem pensant en la quadratura del cercle.

Per ara, el millor que veig en aquests cercles és l’elecció d’una forma geomètrica que als humans sempre ens ha fascinat. (ACTUALITZACIÓ: També són els cercles, i altres característiques, el que destaca David Pogue en aquest article.)

Confiança

Confio que valgui la pena i tot i que no em deixaré dur per un apassionament desmesurat començo a pensar quins cercles nous podria crear. Aquest exercici ja em sembla prou atractiu.

Si algú ressenya aquest apunt amb Google+ no rondinaré. Per alguna cosa s’ha de començar i ja he dit més d’un cop que tornar a començar m’ha semblat sempre un bon lema.

Milloren les ciutats amb l'ús de les noves tecnologies

Les ciutats fan servir les xarxes ciutadanes i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per millorar.

De moment, es tracta de petits gestos que emprenen grups minoritaris, és veritat, però el símptoma es percep i sembla raonable creure que indiqui alguna tendència.

Mapa de la mobilitat

El cap de setmana passat, una desena de persones es van trobar per començar un “mapa de la mobilitat” al metro de Barcelona. Ja han deixat clar que no els anima una voluntat d’enfrontament amb Transports Metropolitans.

El que pretenen, com explica a aquest mitjà un dels seus impulsors, Chris Pinchen, és demostrar les possibilitats d’aquestes eines.

El grup es va trobar dissabte a la font de Canaletes i van recórrer diverses estacions de metro per comprovar que les persones amb cadira de rodes però també amb cotxes infantils o maletes poden utilitzar el transport públic sense dificultats. Les primeres conclusions evidencien que hi ha molt de camp per córrer.

Els accessos són força adequats, però quan es tracta de canviar de línia la cosa es complica. De vegades, fins i tot cal sortir al carrer i tornar a entrar, com passa amb els acudits d’informàtics.

Més enllà d’aquest descobriment, és d’interès el procediment. Pinchen assegura que es tractava d’assajar una metodologia. Van fer servir una aplicació per a iPhone, anomenada WheelMap i van anotar les seves aportacions sobre mapes lliures d’OpenStreet Map (els seus impulsors es van reunir l’any passat a Catalunya).

La idea és que qualsevol persona amb aquest dos recursos pot contribuir a millorar aquest “mapa de la mobilitat”. I, sobretot, és una demostració que es poden fer altres mapes, sempre a partir de l’experiència ciutadana, sense intervenció dels poders públics i amb la vocació de fer més fàcil la vida a la ciutat.

És veritat. Eren tan sols una desena de persones, però van saber cridar l’atenció dels mitjans locals i s’ho prenen com l’inici d’un recorregut que ha d’anar molt més enllà. Les ciutats són de les persones, sense que aquesta afirmació sigui un eslogan. Hauria de ser una realitat i dependrà de la capacitat d’organització que tot això sigui possible.

Pinchen espera que el web que han obert tingui aviat rèpliques locals i que el seu ús s’estengui. Potser no és el que succeirà ara mateix, però han deixat una primera petjada al sòl erm de les dades públiques.

Taller de dades obertes

Amb una intenció semblant, el badaloní Vinaixa va aplegar unes quantes persones, el mateix dissabte, en un local de la seva ciutat. Hi van fer un taller breu sobre dades obertes, amb la presència dels creadors de Rodalia.info i altres productes semblants.

Encara es troben en una etapa d’experimentació però tenen clar que, un cop l’ajuntament ha fet el pas d’obrir les dades, ara és l’hora de crear aplicacions que donin servei a la ciutadania. Són a l’inici d’una aventura que no es pot saber encara com acabarà, però l’intent sembla seriós i caldrà seguir els pròxims passos.

Memòria col·lectiva

El tercer exemple és WikiLleida, un projecte diferent perquè no vol oferir explicacions d’aquesta ciutat de secà a partir dels organismes oficials sinó que, en un exercici d’humilitat, demana als ciutadans que siguin ells els autors dels articles.

No fan la competència a la Viquipèdia ni a cap altre espai d’informació, aspiren a recollir la memòria col·lectiva a partir dels records que cada individu pugui expressar. Fa pensar en un intent valuós d’un museu gal·lès i també en la tradició acadèmica d’arxiu i documentació de la tradició oral. En aquest cas, la gent aporta històries de vida, fotografies, records...

Són exemples ben diferents però coincideixen en tres aspectes:

- es basen en la capacitat de les persones com actors lliures i participatius
- empren les noves tecnologies
- i aposten per modificar la percepció i la realitat de l’espai urbà.

Els mitjans de comunicació farien bé d’estar més atents a aquests indicis, sobretot els mitjans que aquests mateixos ciutadans paguen amb els seus impostos.

Referència

La llista següent recull uns quants dels articles publicats sobre qüestions semblants al 3cat24.

Les ciutats europees aprenen a obrir les dades públiques per generar nous serveis

Idescat acorda amb Google la publicació de dades dels municipis catalans

Badalona impulsa l'obertura de dades i Lleida se suma a la tendència

Desenvolupadors de Barcelona estenen les seves aplicacions per als viatgers d'autobús

Diverses aplicacions ja aprofiten les dades obertes del govern i els ajuntaments

Barcelona estrena el seu portal de dades obertes i permet la creació de serveis per part de tercers

Barcelona amplia la cobertura de Wi-Fi lliure per accedir a internet

TV3 en un paper de Wikileaks: l'admiració kurda

Els polítics kurds observaven Catalunya i l’autonomia de què disposa com un objectiu possible i, a més, veien en la televisió pública catalana un model a imitar.

Això és el que es desprèn si més no d’una intervenció del dirigent kurd Ahmet Turk que va ser anotada per un diplomàtic nord-americà. El contingut d’aquest document s’ha conegut entre molts altres, gràcies a la publicació que n’ha fet Wikileaks.

La informació no és sorprenent. Tot i que Catalunya viu enmig de tensions clares que s’han incrementat a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia, pot tenir l’aparença d’una solució a la que poden aspirar comunitats que es troben en una situació pitjor, com succeeix amb els kurds.

Mihemedo

La menció es troba en un document de 27 d’abril de l’any 2009, enviat des de l’ambaixada de Londres als serveis centrals i també a les delegacions pròpies de Turquia, Dubai i l’Iran.

Es tracta del resum d’una declaració feta per el líder d’un partit kurd de tendència socialdemòcrata que va ser prohibit a finals d’aquell mateix 2009. La pretensió del govern turc era que només seguien l’actuació espanyola amb Batasuna.

Però el mateix govern que prohibiria aquest partit, i que un any abans llançava la declaració provocadora per assegurar que "hi ha un sol país, una sola bandera i una sola llengua", va engegar un canal en kurd.



La ironia cruel de la història és que l’estrena es va fer amb una cançó, “Mihemedo”, que és la mateixa que ha dut un productor de televisió a la presó durant cinc anys perquè la va emetre en un canal local, la mateixa que ha mantingut un cantant a l’exili des de l’any 1976.

Quan els assistents a la conferència d’Ahmet Turk li preguntaven per aquest canal, s’hi mostrava crític i com a contrast positiu citava aquests casos: “Breton stations in France and Catalan stations in Spain”.

No és un secret desvelat. El missatge diplomàtic es feia ressò d’un acte públic. Però val la pena anotar-ho com una altra menció de Catalunya en el context internacional.

Tampoc no és cap secret que els kurds han patit un tracte indecent tant per part de Turquia com de l’Iraq. Una visita a l’exposició Desapareguts que encara es pot veure al CCCB ofereix imatges prou eloqüents.

E-revoltes

La llista de països on la tortura i la desaparició dels detinguts ha format part d’una tècnica de repressió ben assimilada és massa llarga. L’exposició parla dels kurds, dels xilens, dels argentins, dels cambodjans...

Aquests dies, les poblacions de països del nord d'Àfrica intenten treure's de sobre els dictadors i ho anomenen amb orgull "e-revolució". Es recorre a internet i a les xarxes socials per animar els ciutadans a afegir-se a les protestes. Els experts debaten fins a quin punt aquest ús és més o menys intensiu, però és evident que hi és.


View Mapping Violence Against Pro-Democracy Protests in Libya in a larger map

Ara mateix, els blogs al Marroc són tan importants com altres eines que s’empren a Líbia per retransmetre l’alçament. Amb el Twitter, les reaccions són immediates.

Herois

O sigui que internet, per fi, és alguna cosa més que un planeta habitat per pirates i corruptors.

I a Catalunya, aquest és un altre tret que cal anotar. Els kurds miraven la televisió pública catalana com un far lluminós. Què dirien del puntCat, aconseguit ja fa cinc anys?

Un servei local basat en el Twitter, de Vilassar de Mar, ha estat seleccionat als Shorty Awards.

I fa pocs dies, l’Idescat s’ha convertit en el primer organisme de tots els governs europeus que participa en un projecte de dades públiques de Google i exposa un conjunt de dades sobre més de nou-cents municipis perquè qui vulgui en pugui obtenir visualitzacions personalitzades i compartibles. És un gest pioner.

Per tant, i malgrat les retallades dels pressupostos, l’autoestima del país té unes quantes raons per ser estimulada, encara que sempre hi hagi profetes del desastre que trobin altaveus per als seus auguris tramposos.

És clar que no es poden comparar la situació catalana i la kurda!

Aquesta breu menció en un document diplomàtic ho posa de manifest.

Per això té sentit que els nous reptes siguin molt ambiciosos, d’acord amb la posició actual i no a partir d’una mitificació del passat. La primera transició es va acabar avui fa trenta anys.

La revolta d'Egipte arriba al Mobile Congress de Barcelona

Wael Metwally consta a la seva targeta com a vicepresident de Telecomax, un grup de serveis de telefonia amb branques a Tunísia i Algèria, presència a força països africans i seu al Caire. Es declara d'origen egipci i italià. Duu un vestit i corbata però compta amb un complement peculiar per al seu aspecte d’home de negocis: al front hi llueix un embenat que cal suposar que cobreix un trau.

Si tot plegat és veritat, aquest executiu egipci va rebre un cop de pedra mentre es manifestava amb centenars de milers d’altres persones a la plaça Tahrir. Ara, Metwally fuma davant les escales automàtiques que porten fins al pavelló 2 de la Fira de Montjuïc on se celebra el World Mobile Congress. Un col·laborador seu sosté una bandera i ensenya un rètol per demanar als visitants que s’acostin fins al seu stand.

És al segon pis. L’han batejat amb una expressió que, tot i estar prevista d’antuvi, resulta significativa: “Egypt on”. I tant que ha estat “on” el país del Nil. I el món ho ha seguit amb tanta admiració com sorpresa.

Primera visita a Barcelona

És la primera vegada que Egipte es presenta al Mobile Congress i és evident que quan es va preveure no es podia sospitar què passaria. Ara, de cop i volta, aquest lloc és un espai ple d’entusiasme on els responsables accepten la conversa amb tanta desinhibició com personalitat.

Rob Foyle és un directiu de Hill & Knowlton. Assessoren el govern egipci en aquesta operació de presència al congrés. Des de Londres, han seguit el curs de la revolta sense ficar-hi el nas i és des d’aquesta perspectiva que Foyle assegura que Egipte té molt per oferir al sector de la tecnologia. Aposta amb claredat per les opcions d'obrir “call centres”, competint amb Bangalore (Índia) o Córdoba (Argentina).

“Hi ha molts joves preparats, aquest país té una generació formidable amb moltes ganes i amb idees pel futur”. Sembla la declaració diplomàtica d'un observador interessat però la mateixa sentència la pronuncien les veus autòctones.

Entusiasme patriota

Hesham Galal i Diaa Abdel Hady es deixen fotografiar amb satisfacció davant l’ensenya que han penjat del monitor on exposen els beneficis de la seva empresa, Giza Systems. Han conviscut amb una situació peculiar durant els últims mesos.

Aquest espai l’ha coordinat el ministeri d’Indústria i mentre la gent s’aplegava als carrers per fer caure Mubarak, les empreses negociaven per mantenir la previsió. I ho feien mentre els seus directius simpatitzaven amb els crits dels manifestants. Si més no, és el que ara proclamen obertament.

Estan orgullosos de ser a Barcelona. Admeten que hi ha hagut algun problema logístic de darrera hora però quan se’ls va demanar confirmació no en van dubtar. Egipte volia mostrar-se al món en un congrés mundial després que tothom l’ha vist alçar-se contra el seu president.

Tenen clar que la transició és lenta i confien en les promeses dels que ara s’ocupen de l’Executiu. I repeteixen que en realitat només van estar cinc dies laborables aturats, la resta de la revolta ha consistit en una jornada doble, els que treballaven de matí protestaven a la tarda i els que treballaven a la tarda protestaven de matí. Potser ho exageren però les imatges dels ciutadans escombrant la plaça Tahrir i els carrers adjacents són una lliçó que el món pot entendre.

La foto de Mubarak

El mateix impuls els ha dut fins aquí i la seva tossuderia confirma que, fins a un cert punt, es tractava d’obtenir una imatge: la retirada de la foto del president de les institucions principals. De la resta potser sembli que se n’ocupa l’exèrcit, però al darrere hi ha empreses i joves emprenedors que empenyen.

La mitjana d’edat dels vuitanta milions d’egipcis se situa al voltant dels vint-i-quatre anys. Hi ha prop de seixanta milions d’usuaris de mòbil, uns vint milions de persones amb ús d’internet, més de cinc milions de persones enregistrades al Facebook.

A la conversa s’hi afegeix el director general de Giza, Ahmed Kamal. Tots tres confirmen que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han tingut un paper essencial en aquesta protesta. Sense pudor, s’hi refereixen amb l’etiqueta “e-revolució”. Estan convençuts que sense aquest recurs basat en internet les protestes no haurien tingut l’aire massiu dels darrers dies, tot i que la intensitat d'aquesta eficàcia encara es discuteix.

I confien que segueixi sent així. Coincideixen amb Metwally a destacar una campanya empresa fa poc perquè els ciutadans egipcis incrementin el seu consum en unes dates determinades. Volen reactivar l’economia i apel·len a un patriotisme de reconstrucció amb eines com el Facebook i el Twitter.

Els models i les tecnologies

Ara bé, aquesta reconstrucció no hi ha cap raó perquè s’hagi de produir segons els cànons occidentals. No els agrada la menció de l’Iran i insisteixen que és possible combinar la democràcia amb un tret religiós potent. Si el futur d’Egipte només l’haguessin de decidir aquests directius i venedors emocionats pel que han viscut, Turquia i Malàisia són els models en què pensen.

“Hi ha els ingredients necessaris perquè la tecnologia tingui un paper en la democratització d’Egipte”. Qui s’expressa amb aquesta claredat és Iàsser ElKadi, màxim responsable d’Itida, l’agència per a la indústria tecnolgògica del ministeri d’Indústria. Del ministeri actual i del precedent.

El retrat que s’ha despenjat és el de Mubarak. Com si la resta del país no tingués temps de més canvis de foto fins que ho hagin pogut planificar. La previsió d’aquest alt càrrec oficial és que les xarxes socials continuaran tenint un paper cabdal en els propers mesos.

No pot deixar d’acabar la seva declaració amb una reiteració solemne de “retorn a la normalitat”. Aquest és el missatge que repeteixen tots els interlocutors. El país funciona, anuncien.

Com si no hagués quedat clar amb l’escombrada popular a la plaça Tahrir. A Barcelona, Egipte ha vingut a dir que ja està "on".

La feina i la bandera

Qui escriu articles des de la mirada europea intenta esbrinar quina forma tindrà aquesta nova democràcia però els representants d'Egipte al Mobile Congress de Barcelona prefereixen explicar que no han deixat de treballar i repetir que pensen seguir-ho fent.

S'han emocionat amb aquesta revolta, se'n senten orgullosos, o intenten que així es cregui, però ara mateix se'ls ha girat feina i semblen molt disposats a posar-s'hi.

Per això Wael Metwally apaga la cigarreta, s'ajusta la corbata i amb un somriure un punt entusiasta s'acosta les escales automàtiques. No sabrem mai de quin costat venia la pedra ni què diantre hi hauria de fer un vicepresident d'empresa en una batalla a cops de roc. Potser hi ha un trau dessota l'embenat però ara mateix només somriu i agafa ben fort la bandera. Egipte "on" és el lema. Ja ho era amb Mubarak i ho torna a ser després de la seva defenestració. Vet aquí la transició encarnada a Barcelona.

Què s'ha de fer quan escrius una informació que altres ja han publicat?

La situació

Vet aquí una d’aquelles situacions peculiars quan es practica el periodisme. Remenava les meves fonts digitals, i començava a madurar uns quants possibles assumptes que podria tractar en dies propers, quan he topat, al blog de Xavier Peytibi, amb una informació que m’ha interessat, suposo que en part per la meva tendència a apreciar tot el que té a veure amb la història.

L'assumpte

Ell mateix i Juan Víctor Izquierdo han creat un nou projecte, ara amb un web que aplega una pila de discursos polítics. En fi, una d'aquestes feines que no tenen sentit sense internet i, per tant, un exemple de la mena de casos reals que m’agrada explicar al 3cat24.

El procés

He mirat el lloc, he fet una cerca per saber què més podia assemblar-s’hi i he començat a escriure. Aleshores, he enviat l’esborrany a un dels meus caps per consultar-li si ho trobava d’interès. I m’ha dit que li “sonava” haver-ho vist en algun altre mitjà.

Jo no ho havia vist enlloc.

Però ho he buscat i a la fi m’he adonat que ell tenia raó: el diari "Ara" ja ho havia publicat el 7 de gener, fa tres dies.

És un marge clar que evidencia que ells estaven al cas d’aquest assumpte i jo no, perquè no me n’he adonat fins que avui he fet el meu repàs al Google Reader.

En el benentès que no és cap exclusiva (la informació era a la xarxa, encara hi és) ni tampoc una primícia. Simplement, l'Oriol March (qui firma la peça a l'"Ara") va estar al cas d'aquest web mentre que jo no me n'he adonat fins avui.

Els dubtes

Què havíem de fer en un cas com aquest? Ja en vaig parlar un altre dia aquí. En aquella ocasió, es va decidir que no faríem un tema, que a parer meu era d’interès ciutadà, perquè ja ho havia donat un altre mitjà.

Aquesta vegada s’ha considerat que els nostres usuaris potser no consumeixen la informació que ha elaborat aquest mitjà de la competència i s'ha publicat la informació.

El cert és que és complicat. Si ho dónes, els col·legues diran: “Mira, aquests van tard”. Si no ho dónes, potser deixes persones sense una informació que has valorat com a interessant abans de saber que un altre mitjà ja n’ha parlat. Qui ens ha de preocupar, els col·legues o el públic? La resposta sembla òbvia.

La decisió

Però jo mateix he dubtat i de primer no ho pensava firmar. Al cap de cinc minuts he canviat d’opinió.

Després de tot, no ho he copiat, no estava fent un refregit. És més, crec que són dos textos força "diferents" tot i que parlen del mateix.

Ni tan sols sabia que un altre mitjà s’hi havia referit. Tinc el mal costum de no mirar premsa generalista i m’he acostumat a capbussar-me en les seccions que m’interessen (gràcies, RSS) o en matèries estranyes que a mi em distreuen. Potser no hauria d'admetre en públic aquests hàbits.

Potser és un error. Si ho hagués fet d'una altra manera, ja fa tres dies que sabria que l’"Ara" s’ha ocupat dels discursos. Però potser aleshores no ho hauria publicat mai. En canvi, la ignorància m’ha permès ficar-me en aquest assumpte sense cap vergonya.

El debat

Però la discussió queda oberta. Ho havia de fer encara que ho hagi escrit sense “mirar” l’altre mitjà? Ho havia de firmar encara que sigui un text original? No tinc les respostes.

Per això he decidit, cinc minuts després, que m’ho havia de preguntar en veu alta en aquest blog. Per si hi ha algú, també entre els amics de l’"Ara", que es veu amb cor de respondre’m.

El detall

Hi ha un detall que val la pena comentar. March és redactor de Política. I, per tant, està al cas dels temes "polítics" i segueix a les persones adequades a internet. Al mitjà on treballo NO HI HA redactors especialitzats que duguin temes concrets ni que, per tant, segueixin a les persones adequades.

Hi ha un "corresponsal a Mart" (ja ho he comentat diversos cops) de qui s'espera que segueixi a internet... qualsevol tema.

En fi, un model té periodistes que usen internet com a font amb tota naturalitat i l'altre té el gruix de l'equip fent actualització, sense temes propis, sense seguir a les fonts. Com diu l'acudit, amb el risc d'anar en bicicleta sense mans... i sense dents.

Ara bé, això no evita la discussió sobre com s'ha de reaccionar davant d'aquesta situació. Potser algun lector sàpiga oferir una mica de llum.

Els triops i la innovació: història natural 2.0

Eva van den Berg, que escriu per a l'edició espanyola de National Geographic i col·labora a Sostenible, em va dur fa unes quantes setmanes a l’estanyol de l’Espolla, amb la intenció de fer-me veure els triops, l’espècie animal més antiga que hi ha al planeta.

Temporalitat

Aquest lloc del terme de Fontcoberta és un terreny sec on de tant en tant hi sorgeix l’aigua i es crea un entorn lacustre temporal. La seva presència té a veure amb les pluges a l'alta Garotxa i els sobreeixidors de l’estany de Banyoles. La intermitència del clot de l'Espolla, que es troba a més alçada que el llac, està relacionada amb la pressió dels cabals subterranis.

Letàrgia

Els triops són uns crancs prehistòrics, per dir-ho pla, que estan molt ben adaptats a aquests cicles, perquè els seus ous s’apleguen al fang del fons i quan l’estanyol s’asseca sobreviuen entre la sorra en estat de letàrgia.

De vegades, no hi ha estanyol fins al cap d’uns anys i els ous continuen “dormint”. Quan per fi perceben l’aigua, eclosionen i recomencen el cicle veloç fins a l’estadi d’adult. Quan això succeeix, és un esdeveniment local. Per això valia la pena anar-hi.

En diversos llocs del planeta amb característiques semblants, els triops van fent d’aquesta manera mentre hi ha espècies que s'han extingit i n'hi ha d’altres que l’evolució ha transformat de manera sorprenent.

Fenomen

No vam veure cap d’aquests crancs, segurament perquè feia pocs dies que l’aigua era allà. Però vaig tenir ocasió de contemplar un altre fenomen que també és esporàdic.

Quan l’Espolla queda prou ple, l’aigua s’escapa per un rec que recorre prop de tres quilòmetres i, de cop i volta, seguint el desnivell orogràfic, cau fins a un afluent del Fluvià en un salt força espectacular.



Eva van den Berg va escriure fa uns quants anys una col·lecció de llibres que presenta al públic infantil els animals en perill d’extinció. De manera que la seva passió per la naturalesa és tenaç i les seves explicacions mentre admiràvem el salt de Martís van fer que no tornés gens decebut de l’excursió.

Popularitat

A Banyoles, els triops donen nom a un carrer, a un club esportiu, a un restaurant... Són populars. Tot i això, confesso que ignorava la seva existència. Des d'aquell dia, però, hi he pensat més d'un cop, com un exemple d’adaptació singular i perseverant.

He quedat fora de joc quan he vist que tot i tractar-se d'uns animals peculiars, la seva comercialització en col·leccions de “jocs científics” els posa a l’abast de tothom, d’una manera que aquell matí de tardor desconeixíem.

En venda

Clementoni presenta una capsa anomenada “Maxitriops” i CefaToy proposa “Triocefa”. Totes dues s’assemblen: un petit aquari, una bossa de sorra fina amb ous en estat de letàrgia que faran eclosió quan siguin al medi líquid.

A més, comprovo que hi ha venda de triops per internet. Ofereixen un manual d'instruccions i més informació.

Els triops substitueixen així aquells “Sea Monkeys” que es presentaven com uns homenets aquàtics tot i que no eren res més que mostres vives d’artemia salina.

Quan l’estanyol de l’Espolla queda sec, milions d’ous romanen a la sorra. N’hi ha molts i no sembla que estiguin en perill d’extinció.

Però ignoro d’on treuen els exemplars que hi ha la venda tant per internet com en capses que s’exhibeixen als prestatges de les botigues. Deprés de tot, són animals. No sé si es podrien vendre a la Rambla de Barcelona.

Espècies

Vet aquí que l’espècie que l’evolució ha transformat de manera sorprenent desa l’espècie més vella del planeta dins d’unes bossetes de paper.

Segurament és entretingut i educatiu jugar amb un aquari de crancs adormits (de petit, vaig "criar granotes"), però és menys "autèntic" que esperar que plogui a l'alta Garrotxa.

Analogia

Se m’acut que la innovació i el canvi a les empreses, a l’ensenyament, a la política... són un exemple ideal per a l’analogia amb el cas dels triops.

Es poden comprar bossetes màgiques i capses de cartró amb tot d’estris de plàstic. De fet, hi ha empreses que es dediquen a vendre això mateix a les altres empreses.

Però és molt millor crear les condicions òptimes perquè l’energia i el talent en estat de letàrgia eclosionin i s'emprengui un cicle veloç fins a l’estadi en què es llega el coneixement a la generació següent.

Això potser reclama l’acompanyament d’una empresa especialitzada que entengui el procés i hi ajudi. El país necessita aquest esforç.

Però em sembla que abunden més les paradates amb noms singulars on ofereixen aquestes bosses de paper ben plenes de sorra fina, un recipient de plàstic i una lupa d'estar per casa.

I si en comptes de vendre fum per emboirar els clients fem que plogui allà on cal?

La diplomàcia dels EUA i els diaris espanyols

Què pensa la diplomàcia nord-americana dels mitjans impresos espanyols? No es pot saber. Però si ens atenem a les mencions que s’han fet en els missatges de les ambaixades desvelats per Wikileaks i fets públics pels mitjans de comunicació, en podem tenir una certa impressió.

Es tracta només d’una cerca en gairebé 1.300 documents i se suposa que un dia o altre n’hi haurà més de 250.000 que seran visibles però val la pena assajar amb l'eina de cerques creada per periodistes holandesos.

Tot i que es tracta d’un nombre reduït de peces, es poden treure conclusions provisionals.

1.- L’ambaixada es fixa sobretot en els mitjans editats a Madrid, tot i que...

2.- ...“Público” i “La razón” no existeixen.

3.- Per això, “La Vanguardia” i “El Periodico” se citen escassament i per informacions concretes.

4.- La visió sobre la línia editorial d’aquests mitjans no és gaire matisada, ni aporta novetats al que es podria considerar una “opinió estesa”, que no vol dir que respongui del tot als fets.

ABC és el “conservative Spanish daily”

EL PAÍS és “Left-of-center daily”, “left leaning” o “Spain,s leftist daily newspaper”. A més, “has close ties to the ruling Socialist Party”.

EL MUNDO és “Spain's second leading daily”, “Center-right” o “centrist” i “strongly anti-ETA”. Potser per això darrer, “a segment of the opposition Popular Party (PP) and the newspaper El MUNDO continue to allege a Socialist party conspiracy and cover up and claim that the Basque terrorist group ETA had some link with the March 11 attacks”.

I no, a les cerques que he fet no hi apareixen per ara els diaris escrits en català.

Reflexiono sobre el meu vot

El dia

La jornada de reflexió em sembla una rèmora de la transició amb unes obligacions absurdes en una societat tan connectada a través de múltiples xarxes de relacions, ampliades i remesclades gràcies a la potència d’internet.

Però també és veritat que s’agraeix una mica aquesta aparent absència de campanya just abans d’anar a votar. Potser n’hi hauria prou per justificar-la si li canviéssim el nom i ens ho prenguéssim com una "jornada de relaxació".

El secret

He pensat molts dies en aquest apunt i en la seva possible inoportunitat. Però al final m’he decidit a escriure’l.

El vot és secret i està bé que sigui així, per evitar situacions incòmodes. Però en una societat democràtica de debò, no es jutja algú per les seves preferències polítiques, ni les esportives o religioses o de qualsevol altra mena.


Transparència

Jeff Jarvis publica al seu blog una presa de posicions realment exhaustiva, on exposa la seva tendència política i també les seves creences íntimes en matèria espiritual, a més d’indicar a on ha invertit els estalvis. Confia que amb aquesta declaració evitarà malentesos i li sembla que és un acte de transparència.

No em sembla que tothom que fa de periodista hagi d’obrir d’aquesta manera les seves conviccions però no trobo malament que algú s’hi llanci.

La finestra

En el meu cas, ja fa moltes setmanes que vaig donar explicacions aquí sobre un text que havia fet públic i que, pel que veig, ha cridat l’atenció de gairebé un miler i mig de persones.

La feina

He escrit uns quants articles sobre l’efecte de les TIC en la política i estic segur que totes les fonts que he consultat han trobat la feina satisfactòria, en el sentit que no hi ha cap esbiaix. He actuat com un observador neutral i, si de cas, han quedat afavorits sense voler aquells que han sigut més actius, els que m’han explicat més coses i, també, els que n’han fetes més.

Per tant, tinc la tranquil·litat que no em cal demostrar res. És des d’aquesta posició serena que em ve de gust exposar aquí i avui el meu vot.

La vida

Estic segur que això no modificarà gens ni mica la valoració que es pugui fer de la meva feina al mitjà de comunicació on treballo ni tampoc sobre aquest blog. La meva feina actual m’ha dut a entendre’m amb persones d’idees molt diferents i en els cercles d’amistats també hi ha persones amb preferències diverses, de manera que trobo molt natural que les persones pensin com vulguin sense que això en determini la meva opinió.

La història

L’any 1980 encara no podia votar. El 1984 em sembla que vaig patir un “atac de pànic nacionalista” sota l’efecte del cop d’Estat del 1981 i les lleis restrictives que es van aprovar després. Vaig votar una opció que no em satisfeia en molts aspectes però diguem que “vaig posar la bandera pel davant”.

Els anys següents, vaig fer emetre un vot més ideològic i vaig donar suport al que podríem considerar l’ala esquerra de la socialdemocràcia catalana. Em semblava que les meves posicions catalanistes (ja no em sentia nacionalista) també quedaven recollides.

A partir de les eleccions del 1995, em vaig decantar per un vot més pragmàtic en el sentit que vaig canviar el suport a “una ala esquerra” per intentar contribuir a dur la socialdemocràcia al govern. A la vegada, em semblava que ajudava d’alguna manera a reforçar l’afirmació catalanista d’un partit que a parer meu havia estat massa ambigu en aquest terreny.

Ja he explicat aquí que els anys 1995 i 1999 vaig participar de forma activa en la campanya electoral de l’opció que defensava, a més de votar en aquesta direcció.

Vaig repetir el vot a les legislatures següents, amb la intenció que l’alternativa tingués una oportunitat sòlida després de quasi un quart de segle d’un govern que no em va satisfer, no tant per la seva obra, en molts aspectes indiscutible, com pel seu estil, el tarannà d’un règim que em va semblar asfixiant.

L'elecció

Aquesta vegada he tingut molts dubtes. No em volia abstenir però n’he estat molt temptat. El vot en blanc també m’ha cridat l’atenció però el meu caràcter me n’allunya.

Quan em vaig decidir per la independència com a projecte polític ja sabia que el dia de les eleccions hauria de ser coherent amb aquesta posició, tot i que la campanya no m’hi animés.

L'opció

És per això que votaré la candidatura d’ERC, encara que no vull amagar que hi tinc reticències.

Em sembla que han sigut de debò valents en la seva aposta estratègica per fer un govern d’esquerres i encara que és obvi que, com tots, han comès molts errors, per primera vegada a la vida poso el meu simple vot a favor d’una causa potser difícil però no impossible.

Aquesta és la taula vital dels meus vots en les eleccions al Parlament de Catalunya.

1980 -
1984 CiU
1988 IC
1992 IC
1995 PSC
1999 PSC
2003 PSC
2006 PSC
2010 ERC

L’endemà, la meva vida continuarà com sempre i no crec que cap lector em vegi diferent a causa d’aquest apunt.

La normalitat

Potser avui, ara mateix, hi ha altres apunts semblants a aquest i moltes persones exposen, com a reflexió, una mirada personal sobre el seu vot. Si fos així, viuria en un país molt sa. El dia de les eleccions emetem un vot i la resta de dies treballem per guanyar-nos les garrofes. A més, tot sovint en mostrem els resultats per si fossin útils a algú. Vet-ho aquí.

NOTA:

L'apunt que vaig publicar el 21 de juliol aporta més detalls sobre la posició política.

Evolució de l'onomàstica catalana (1920-2009): a l'escola d'internet

Un dia vaig exposar una visualització de l’estadística onomàstica amb Wordle, que permet fer-se una idea de la freqüència amb una ullada.

Avui presento un altre intent. He fet servir el mateix exemple per facilitar la comparació.

Aquest gràfic dinàmic permet seguir l’evolució dels 25 noms més freqüents a cada dècada.

No ho he mirat però dono per fet que ja s’ha presentat abans. No pretenc aportar una novetat sinó el resultat d’un exercici que vaig començar fa poc.






Utilitats

El gràfic permet adonar-se de manera ràpida de l’evolució.

Hi ha noms que veuen molt reduït el volum de la seva bombolla a mesura que passa el temps.

Com que només recull els 25 primers de cada dècada, hi ha noms que apareixen molt tard.

Amb el pas dels anys, els percentatges disminueixen. És a dir: ja no hi ha grans noms que predominen perquè la varietat és molt més elevada.

Aquesta és una conclusió que ja era a les dades però que amb aquesta mirada es fa evident.

Problemes

Per millorar, caldria que en s’ampliés el nombre i el gràfic inclogués els primers 100 noms de cada dècada.

Un inconvenient és que les dades se situen en dècades i com que l’eina avança per anys (o en tot cas no he après a a canviar els intèrvals), fa l’efecte que la ruta entre els punts A i B sigui linial i deu ser ben serrada.

Punts forts

Però si els detalls es perden, per veure tendències em sembla una bona eina.

És útil per seguir la pista d’un nom concret (sempre que en aquell període sigui entre els 25 primers) que es pot marcar al requadre de la dreta.

Procés

La veritat és que ha sigut fàcil. Massa i tot. Per això sospito que hi deu haver una bona colla de mapes semblants.

Les dades són a idescat.

Només calia fer un “copiar&enganxar” i passar-ho al full de càlcul de Google Docs. Per crear una taula.

He tingut en compte les normes d’aquesta visualització:

- La primera columna és per a l’entitat observada (en aquest cas, els noms).
- A la segona, hi ha els anys (en aquest cas, l’inici d’una dècada).
- A la tercera hi he posat el percentatge de persones que duen aquest nom sobre el total dels nascuts a la mateixa dècada (en %).
- A la quarta, la posició en aquella dècada (de 1 a 25).
- A la cinquena, si el nom correspon a home o dona (un color ho distingeix).
- A la sisena, la freqüèncìà (en milers de persones, que s’expressa en el volum de la bombolla).

Es desa des de Google Docs i s’acedeix a un codi per incrustar-lo, com he fet aquí.

Usos

És tan fàcil i aporta una visualització tan interessant, que el pròxim pas ha de ser trobar l’oportunitat adequada per utilitzar-lo, ara que hi he assajat una mica, al mitjà on treballo. Tard o d’hora, alguna informació quedarà reforçada si faig servir aquesta eina.

No m’estranyaria veure un ús d’aquesta eina en entorns periodístics que comuniquen per canals digitals. Tindria molt de sentit.

De la mateixa manera que no em sorprendria saber que hi ha mestres i professors que el fan servir a classe. És una eina senzilla que a sisè de Primària o als cursos d’ESO segur que ha de tenir molta utilitat. Em pregunto a quantes aules ja ho fan servir i no ho sabem.

La sopa d’all

Sí, ja ho sé, sembla ben bé que estigui inventant la sopa d’all.

No, no pretenia descobrir res. Només, com sempre, comparteixo el que aprenc.

Escola

Em sembla que en realitat el que m’agradaria més del món seria tornar a l’escola una altra vegada.

Em corregeixo. És el que faig. Vaig a escola i faig deures. El que passa és que l’escola es diu internet, els professors són totes les persones que inventen eines i les expliquen als seus tutorials i totes les persones que distribueixen coneixement i exposen les fonts. A més dels que ens posen deures.

Potser a Mart hi ha problemes, però vull deixar clar que la seva xarxa escolar és força bona. M'agrada l'escola marciana i m'agrada sobretot perquè hi accepten els nens que ja ens hem fet una mica grans.

Per això em sembla natural correspondre una mica i explicar què aprenc.

Materials

Ja fa temps que segueixo més o menys el que es diu sobre les dades i la informació. Però admeto que des que vaig assistir a la conferència de Paul Bradshaw, com sol passar quan escoltes algú que et fa mirar des d’una altra perspectiva, s’ha fet més intensa la meva aproximació cap a aquest entorn.

Si hi ha algú que tingui una dèria semblant, val la pena llegir de dalt a baix:

- aquest apunt de presentació del DataBlog (The Guardian)
- l’entrevista que Karma Peiró ha fet al mateix Bradshaw
- aquest resum que els organitzadors de l'acte comparteixen

Xarxes complexes i entrevistes de dues versions

Diumenge passat vaig llegir aquest llibre de Ricard Solé, que em va semblar molt interessant. No intentaré fer-ne aquí un resum però sí que puc apuntar de forma breu per què em sembla que val la pena endinsar-se en les seves pàgines.

Solé exposa la idea que les xarxes complexes tenen una morfologia detectable, classificable i comparable. D’aquesta manera, ens guia per un viatge fascinant a través de matèries molt variades fins que comprenem que les xarxes són xarxes, tant és que parlem d’un ecosistema (ecologia), de l’univers (física astronòmica), del genoma (biologia genètica), del cervell (neurologia), del llenguatge (lingüística), de les epidèmies (biologia), dels virus digitals (informàtica) o de les xarxes socials.

Fins i tot l’economia es pot observar des d’aquesta mirada. Les xarxes tenen trets comuns, tot i les seves diferències. I es comporten en alguns aspectes de manera molt semblant.

Nocions comunes

Hi ha nocions que val la pena tenir en compte, com ara la idea que després d’un llindar determinat, els canvis en una xarxa deixen de ser suaus per adquirir una velocitat vertiginosa (aplicable per exemple a qüestions cabdals com l’escalfament del planeta o les pandèmies).

O com ara la visió sobre la capacitat de resistència del sistema a partir de la modulació (disposar de més nodes secundaris a part dels centrals, per garantir la supervivència, aplicable a les xarxes elèctriques, que fa pocs dies han fallat perquè la xarxa no és l’adequada).

O com ara la comprovació que en determinats tipus de xarxa (molt estesos), sempre hi ha uns quants connectors principals que si “cauen” tomben el castell de naips (com per exemple un ecosistema: les formigues o els grans carnívors són molt més rellevants que altres espècies).

Periodistes i mitjans

És un llibre molt interessant d’un expert d’aquests que solen passar desapercebuts. Per sort, hi ha periodistes atents que hi ha parlat i que ens ofereixen la seva conversa. Això és el que ha fet per exemple Karma Peiró, que el va entrevistar per al 3cat24.

En aquest mitjà, l'espai disponible és limitat. Per això, la periodista ha trobat una solució enginyosa.

Al 3cat24 hi ha l'entrevista en versió "reduïda". I al seu blog personal hi ha posat la versió "llarga". D'aquesta manera queda clara aquesta tendència que situa el periodista com a protagonista de la seva comunicació, més enllà del mitjà on treballi.

Més promoció

Solé té un estil narratiu que fa atractiva la seva exposició, amb històries personals esfereïdores i anècdotes sucoses. I a sobre és l’autor de la majoria dels gràfics i, fins i tot, d’uns quants dibuixos al natural. És una llàstima que l’editor no hagi volgut donar més sortida a aquest volum, publicat l’any passat i que em fa venir ganes d’esperar el seu pròxim llibre.

Com que ha participat no fa gaire en un acte al CCCB, aquest espai cultural també ofereix una entrevista, que mostren en un vídeo.

El conill groc de Chartres (notes d'agost - 1)

Qui visiti Chartres amb intenció d’admirar la seva asimètrica catedral potser abans se sorprengui amb les figures de material plàstic que hi ha instal·lades de manera provisional en una plaça cèntrica.

Hi ha conills de dimensions gegantines i uns suricates que observen amatents l’entorn, com solen fer aquestes bèsties, amb la precaució de qui sap què l’amenaça.

La idea dels autors és plantar un missatge sobre els perills que corre el medi ambient, que ja han deixat abans en altres poblacions.

Més enllà d’aquesta intenció, la visió d’aquests animals grossos és inesperada i la seva presència tan a prop del missatge que la catedral gòtica encara vol transmetre és un contrast eloqüent sobre la història que em va resultar gratificant (potser més que la provatura artística i el seu inevitable efecte kitsch).

És una prova palpable sobre la velocitat del canvi i per això, en comptes d’una postal de la façana que presideixen el campanar i el pinacle, he triat aquests animals de plàstic per il·lustrar aquest primer apunt d'unes notes de viatge.

Voldré resumir de pressa una ruta d’aquest estiu, amb algunes idees que potser tinguin a veure amb el que se sol dir aquí.

No n’indico cap recorregut en un mapa perquè prefereixo localitzar-la, per ara, dient que el mes d'agost vaig passar per Hergé, Magritte i Monet.

El nostre Mart de cada dia

TEMPS

Life on Mars és una sèrie de televisió (amb una adaptació espanyola sembla que sense fortuna) que em va interessar quan la vaig veure (via DVD).

Planteja un moviment en el temps. Un policia queda en coma i viu a l’any 1973.

Això permet constatar com han canviat les coses en trenta anys llargs.

CANVI

Els canvis tecnològics (no hi ha mòbils ni internet ni ordinadors personals) queden representats pel vehicle estrella de la sèrie, un Ford Cortina.

Els canvis socials es fan evidents amb els mètodes policials (podríem dir que la democràcia era més feble i hauríem d’entendre com un progrés la disposició de càmeres a les sales d’interrogatori).

Els canvis d’hàbits tenen un moment brutal quan veiem un personatge (policia!) que fuma a l’habitació d’un hospital on hi ha una malalta greu... i després llança la cigarreta a terra i l’apaga amb la sola de la sabata.

PREGUNTES

Si d’aquí 35 anys hi hagués una sèrie com aquesta, a on hi hauria els accents que permeten el contrast?

Veuríem personatges llegint el diari (font única)... en comptes de seleccionar la seva informació de diverses fonts, en funció dels seus interessos?

Els mòbils encara serien només un telèfon amb càmera de vídeo... en comptes d'un aparell de referència bàsica, l’eina de control de les comunicacions en tots els sentits, amb el teu entorn, els teus vehicles i la teva llar?

Hi hauria una televisió generalista resistint contra la fragmentació... en comptes d’aprofitar-ne tota la potència?

Hi hauria sistemes de publicitat general massiva... en comptes de la publicitat personalitzada?

Segur que no serà res de tot això.

No sóc capaç d’imaginar què hi haurà a l’altra costat d’aquests set lustres. Però és atractiu llançar preguntes.

Quin és el nostre Ford Cortina?

CLÀSSICS

El nom de la sèrie prové de la cançó Life on Mars de David Bowie, de 1971, que el protagonista escolta quan té l’accident, l’any 2006, que és l’any del present de la sèrie.

O sigui que trenta anys permeten descobrir moltes varicions però, també, moltes certeses que es mantenen i ens ajuden a entendre el món mentre canvia.

Els nostàlgics troben una versió d'aquella dècada, però he triat per a un apunt com aquest, on el temps circula en desordre, una reinterpretació de l’any 2000.