28/6/10

21/6/10

Llegint sobre Google prenc una "decisió de compra"


Llegint

He acabat el llibre de Jeff JarvisY Google, ¿cómo lo haría?”, que ha traduït Sílvia Cobo. Me n’han quedat tres impressions que, com he fet amb altres lectures, comparteixo aquí.

1. Pistes sobre el canvi

Dóna moltes pistes per entendre què està passant i què podria passar, encara que tendeix una mica massa a donar per fet que sí que passarà.

Els lectors que ja hagin llegit les principals fonts que Jarvis cita, com ara Weinberger o Anderson, per citar-ne dos, segurament no descobriran una perspectiva del tot nova.

Jarvis és un periodista inquiet i molt transparent i al seu blog, que segueixo, hi ha anticipat bona part de les idees que aplega al llibre, a més de discutir amb els seus lectors uns quants capítols.

El llibre serà molt útil i convenient a les persones que vulguin conèixer aquesta mirada general sobre els canvis que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) provoquen en sectors variats de l’economia i en la creació i distribució de continguts.

2. Exemples en molts camps


Té la virtut que exposa molts exemples d’una mateixa situació (a l’última part). El que fa Jarvis és observar de quina manera “l’estil Google” (per simplificar, i per seguir la seva proposta) es podria aplicar a l’ntorn financer, legal, productiu, institucional...

En alguns moments em sembla massa “optimista”, o confiat en les bondats de la xarxa. Però aquest detall no treu interès al seu intent, molt recomanable sobretot per al públic que necessita aclariments veloços i una explicació comprensible de l’abast de la digitalització en tots els camps.

L'amplitud de la mirada potser emboira els detalls, de vegades les concrecions són massa ambigües i les conclusions poden semblar precipitades, fruit d'un entusiasme descomunal, encara que no ho siguin.

Però l'efecte poderós del llibre no rau en el rigor de la cosa menuda ni en la contenció amb mesura sinó de la capacitat d'enllaçar aspectes tan diversos i demostrar que tenen molt en comú perquè el canvi que vivim és de gran abast.


3. Decisió de consum

Finalment, la lectura d’aquest volum ha actuat com la gota que fa vessar el got i per fi m’he decidit a adquirir, així que pugui, un lector d’ellibres.

Ja fa temps que hi dono voltes i no és el primer cop que en veig els avantatges però aquesta vegada ha sigut definitiu. Mentre llegia, comprovava que subratllar amb llapis o amb un marcador fosforescent i doblegar una pàgina per poder recuperar després uns quants paràgrafs no és eficient.

Una lectura profunda hauria de permetre buscar paraules, saber quantes vegades apareix un terme i indexar per aquest terme les meves cerques, copiar i enganxar, marcar, en fi, tot d’activitats de lectura profunda que amb el llibre de paper són impossibles. Per què hauria de seguir llegint de manera ineficient si puc obtenir molts avantatges d’una altra manera gràcies a la digitalització?

En un altre apunt ja comentaré el valor del llibre-paper com a objecte i la causa de la seva llarga agonia (sí, serà molt llarga) però avui anoto que cada vegada que llegit un dels llibres que he volgut comentar aquí, m’he trobat amb les dificultats de la lectura sobre el “suport llibre imprès”.

Això no és nou. Però arriba un dia que prens una decisió. Ja l’he presa. Ara només he d’esperar l’oportunitat i, mentrestant, informar-me per mirar d’encertar la tria.


4. Procés de compra


L’únic que he de fer ara és trobar quin dels ginys que hi ha al mercat em permeten explotar al màxim aquesta modalitat de lectura profunda, que traspassa els continguts, i trobar un producte que s’ajusti al pressupost a la vegada que em permeti llegir el que vull sense problemes de compatibilitat.


Tot això ho faré amb les eines d’internet, és clar. Amb Google, és clar. I amb la col·laboració dels lectors que vulguin, i tant. No ho faria així Google? No ho sé, però Jarvis segurament sí.

17/6/10

Adaptar continguts a "l'estat d'ànim" del consumidor

La campanya de Carrefour Discount que es veu ja fa dies a les cadenes de televisió és una aposta interessant perquè al mateix temps que produeix una publicitat adreçada al target que busca preus baixos per damunt d’altres conceptes ens il·lustra sobre algunes maniobres que ja sabíem però que ara se’ns fan molt evidents.

L’aspecte dels personatges està molt aconseguit: persones que van a comprar sense maquillar-se i vestint amb molta “normalitat” i empleats del supermercat que “al·lucinen” amb la narració de la publicitat a què estem acostumats.

El cost de la viscositat

De passada, ens recorden que tot això de la gent que salta a càmera lenta damunt d’un llit, l’oli que raja untuós i brillant, els camps de blat que el vent transforma gairebé en la mar... en fi, tota aquesta comèdia habitual és només això, comèdia habitual.



Jambon a la francesa

A la versió francesa que he vist, se simula una reunió creativa per imaginar anuncis sofisticats i buscar noms emocionals a tot de productes que al final s’acaben anomenant amb tota senzillesa com el que són, pernil, cafè o suc de taronja Carrefour Discount. La filosofia és la mateixa (deixem la sofisticació) però no té la mateixa gràcia.




Atac als clients que et permeten viure

El punt dèbil és que la campanya conté un atac als fabricants de productes que ven Carrefour i algú ja s'ha preguntat si hi hauria gent a Carrefour si només tinguessin marques blanques. Potser sí?
Sembla un debat que val la pena. Carrefour competeix de forma agressiva amb aquells clients que li permeten existir. Té sentit?

Quin estiu!

El Gaspatxo Alvalle també posa la crisi a primer terme.




Els mitjans tradicionals com a prova de fiabilitat

En un altre anunci, la informació sobre l'efecte de la crisi prové de la ràdio i no d'un diari. És interessant comprovar que quan el creatiu vol transmetre unes dades estadístiques opta pel mitjà de comunicació tradicional com a vehicle.

La idea és clara: molts espanyols no sortiran de vacances i la reacció és positiva amb un “i què?”. En comptes d’oferir-nos un gaspatxo refrescant o molt ben fet o seguidor d’una recepta tradicional o vés a saber què, l’anunci llança una proclama radical: l’estiu espanyol és magnífic, quedar-se aquí és un privilegi.

La referència final subratlla que hi ha un web on el lema es presenta amb més detalls: un concurs de fotografies i vídeos amb rutes de “turisme interior” com a obsequi d’un sorteig.

Càntir blanc

Aquesta apel·lació a l’orgull de ser espanyol (vist més aviat com el tòpic d'una vida que consisteix a refrescar-se amb un càntir i fer la migdiada a l’ombra...) inclou la invitació a disfrutar del gaspatxo Alvalle, que d'aquesta manera buscas un contacte emocional amb un estat d'opinió ("estem fumuts però no renunciarem als "nostres" plaers: el nostre paisatge, els nostres costums, el nostre gaspatxo"). Vet aquí que, després de tot, l'anunci també busca, com tots, aquesta connexió.

Fins i tot els de Discount, que tenen aparença de discurs racional ("sigues pràctic, no paguis per la comèdia de la publicitat") pretén connectar amb un estat d'anim que repeteix: "prou de sofisticacions inútils, siguem autèntics i engeguem a dida aquests de la càmera lenta".

Innovació i adaptació

O sigui que la publicitat s’adapta a l’estat d’opinió de consumidors espantats (pel que es diu que passa encara que no ho visquin) o seriosament preocupats (perquè ja ho viuen). Pels volts de Nadal, un programa d'humor ja va parodiar els anuncis nadalencs adaptant-los a la crisi.

Els exemples d'Alvalle i Carrefour són una mica més innovadors que els simples descomptes amb data límit, característics dels cotxes, o els viatges i creuers que sembla que regalin (només ho sembla, com recorda un altre anunci, aquest on una família es veu forçada a baixar a terra perquè s’ho ha gastat tot amb refrescos i altres extres).

Qui més s’hauria d’adaptar a aquest estat d’opinió?




I els altres?

Quants creadors de continguts s'haurien d'apuntar a l'intent d'interpretar un estat d'ànim "en crisi" per servir productes d'aquest estil i quants haurien de persistir en l'intent de fer-nos creure que adquirir segons què ens fa millors o ens aporta molt més que la simple utilitat?

15/6/10

Burca com a vuvuzela

Un seguit d’ajuntaments, i entre ells el de Barcelona, han aprovat normes per evitar que s’accedeixi a les instal·lacions municipals amb un burca.

Debat sobre normes socials

Hi ha persones que mantenen un debat sobre si té sentit prohibir o no una manera de vestir determinada. I n’hi ha que tot seguit obren un debat més ampli sobre la integració de les persones immigrades a la cultura o el tarannà o el que es vulgui dir d’això que ara s’anomena “país d’acollida”.

Com que ja hi ha moltes veus, m’abstinc d’entrar en aquest terreny.

Preguntes per respondre

El que m’interessa és el significat d’aquest debat i la seva aparició. I em faig unes quantes preguntes que comparteixo aquí per si de cas algú pot aportar respostes que ens ajudin a entendre-ho millor.

1.- S’ha argumentat que aquest vestuari degrada la condició de la dona, fins i tot si no hi hagués obligació.

El que em pregunto és si aquesta condició de “dona humiliada” es resol amb la prohibició d’acudir vestida així a les dependències d’un ajuntament.

2.- S’ha argumentat que aquest vestuari impedeix la el reconeixement de les persones.

El que em pregunto és si la nova normativa també esmenta els cascs de moto (els missatgers saben de què va) i quin és el marge previst de millora a la seguretat dels edificis municipals. Podran reduir la despesa en seguretat gràcies a aquesta mesura?

També em demano si una qüestió de seguretat s'ha d'incorporar a una llei de llibertat religiosa, com s'ha anunciat.

El context

Em sembla que tothom n’és conscient, però estarà bé tenir una mica de context.

Aquestes mesures s’han pres mentre l’assumpte de la immigració ocupa de forma cada vegada més desacomplexada les declaracions dels polítics.

Hi ha hagut referències clares que han insinuat o afirmat que la inseguretat té a veure amb la procedència de les persones (rètols sobre Romania) o amb la llengua que parlen (declaracions sobre l’àrab). S’ha aixecat un debat sobre l’empadronament d’immigrants.

Imitació política

En un paisatge en què s’alcen cada dia aquests arguments com a tema, els ajuntaments (és a dir, els polítics) comencen a prendre la decisió sobre el burca. És molt interessant observar que primer va ser un consell plenari i que després a d’altres ciutats van decidir que el mateix assumpte també era molt urgent (fins aleshores no hi havien pensat, pel que es veu). Fa tota la pinta que hi ha hagut un comportament basat en la imitació (i encara continuarà).

No estic dient si el burca és una bona idea, ni si ofega els drets de la dona, no estic discutint si cadascú té dret a vestir com vulgui o si està bé que els governs de tota mena regulin aquests detalls... tot i que ho podria fer.

No, el que em plantejo és per què de cop i volta aquest tema és tan important, tan urgent.

Urgència!

I em pregunto si respon a un problema real.

Vull dir: als edificis municipals hi havia centenars de persones amb el burca posat que neguitejaven els de seguretat i provocaven queixes entre els altres visitants per la humiliació al gènere femení?

De debò? Era aquest el panorama? Si era així, ja entenc que era molt urgent respondre de seguida a aquest assumpte de primer ordre.

Si no fos així, dec tenir dret a sospitar que els polítics han decidit posar el burca sobre la taula perquè hi ha eleccions.

Puc concloure que CiU va decidir empaitar el PP per no regalar vots a la dreta més espantadissa i que el PSC ha decidit sumar-s’hi per no regalar vots de centre (ara que el tema és a la taula ja no és de dreta sinó de la centralitat, qui vulgui governar ha de tenir una idea clara sobre “el tema burca”).

Liderar o empaitar

Vaig llegir ja fa anys, en un llibre de John Rawls que em va deixar Pep Subirós, si no m’equivoco, que el lideratge consisteix a aixecar una bandera (una idea, un programa) i posar-se al capdavant de la societat per defensar una visió, un projecte, tot el contrari de situar-se darrere de l’electorat amb els resultats d’un sondeig a les mans.

Quan els principals partits polítics decideixen (a pocs mesos de les eleccions) que no tenen gaire interès assumptes com la crisi econòmica, l’estat del planeta, el repte de la innovació, trobar un sistema educatiu que de debò ens permeti canviar, o tantes altres coses, i aposten per regular amb urgència l’accés amb burca en un edifici municipal m’adono que ja fa temps que m’he distanciat de la política, dels polítics i de les seves trampes.

Minories

Però també m’he allunyat dels comentaristes que han preferit els debats aparents i de la majoria de ciutadans, d’aquesta majoria silenciosa que en comptes de buscar un lideratge que ens faci avançar prefereix que algú doni la raó a les seves pors, d'aquestes persones que aplaudeixen quan algú els esvera encara més perquè ja estan tan esverats que només poden aplaudir una altra dosi d'esverament.

Seria injust si digués que la cursa del burca només em fa tenir una opinió poc amable dels polítics. La veritat és que també em fa tenir una opinió menys amable sobre bona part dels meus compatriotes, de tot de persones que no conec però que sembla que estaven esperant que això passés i que ara aplaudeixen amb les mans i els peus.

Dec formar part de la minoria dels necis que no sabem veure les qüestions urgents.

Soroll

Ho sento. A mi aquesta norma del burca no em resol res ni crec que resolgui res a ningú. Són ganes de fer soroll. Una mena de soroll que m’avorreix molt.

Em distreu més el so eixordador de les vuvuzeles (aquestes trompetes que el públic fa sonar als estadis del Campionat Mundia de Futbol, a Sudàfrica) i tinc la impressió que això és exactament el que es pretén: que el burca sigui una vuvuzela electoral.

Però aquestes trompetes, encara que ens han cridat molt l'atenció, només són una anècdota. El que compta en el campionat de futbol és el que passa damunt la gespa, oi?

13/6/10

Com i per què he cobert la Penedesfera i una opinió sobre el format

Com es fa per cobrir unes jornades locals d’un grup de bloguistes per a un mitjà generalista?

Obligació

D’entrada, amb una convicció inicial: un mitjà digital que és públic té una certa obligació d’explicar a l’audiència generalista què passa a la xarxa.

Exemple d’esfera local

Vaig creure que era una bona oportunitat per dir alguna cosa de les blogosferes locals (perquè no podrem atendre totes les trobades que hi hagi, almenys que la Penedesfera sigui un exemple d’un paisatge general).

Exemples d’acció ciutadana

Després, vaig triar de fer una peça sobre una taula que em permetia posar exemples d’acció ciutadana amb recursos d’internet (una matèria que miro de seguir des d’enfocaments diversos, des del ciberactivisme polític fins a la campanya del Barça).

No ho veia clar

L’endemà vaig escoltar unes quantes sessions però no veia manera de convertit tot el que es deia (prou interessant) en una peça per a l’audiència generalista.

Innosfera

Potser hauria pogut atendre la primera Innosfera que es feia fora de Madrid, però acabaria massa tard i tenia assumptes familiars. Per sort, Javier Velilla em va avisar que aviat hi haurà una cita a Barcelona i vam quedar que miraré de cobrir-la.

Contactes


Aquesta és l’altra activitat important. Sempre que vaig a una trobada d’aquesta mena conec tres o quatre persones, acvordo unes quantes cites i “trobo” dos, tres o quatre temes que potser pugui fer més endavant.

Aquesta vegada no ha sigut una excepció.

A més de la Innosfera, he quedat amb una persona que admiro que d’aquí a dos mesos m’explicarà un projecte que m'interesssa molt.

Llista a l’agenda

Una altra persona em va parlar d’un projecte literari que hauré de conèixer millor.

Un grup de persones em van fer unes preguntes i em sembla que estarà bé explicar la seva aventura informativa.

Hi va haver una actuació “musical” que provaré d’explicar un altre dia.

Vaig conèixer dos bascos amb qui vam parlar de moltes coses i amb qui hem quedat que ens veurem d’aquí unes setmanes a Girona. Tenen entre mans uns projectes que també provaré d’explicar al 3cat24.

Vaig presentar-me a dues persones a qui encara no coneixia personalment i que són molt actives a la xarxa, Miquel Duran i Albert Garcia Pujades i la Irene que es presenta com la "mandarina de Newton", entre altres.

Salutacions

A més de saludar tot de coneguts a qui veig poc sovint, com Sergi Sabaté o Daniel Garcia Peris.

I va ser una bona oportunitat per conversar una estona amb Anna Fuster, Daniel Julià i Roger Melcior, l’equip creador de Rodalia.info.

Participació

A més, vaig participar en una taula i vaig tenir l’oportunitat d’explicar una mica la meva visió dels mitjans digitals i la participació dels usuaris.

Resultats

Tot això està molt bé. N’he tret 2 peces publicades, uns quants possibles temes propis pels pròxims mesos i una pila de salutacions cordials.

Però tot i aquests beneficis, no deixo de preguntar-me si tota l’energia que s’hi ha dedicat estava ben enfocada.

No ho estic criticant, sé que la Penedesfera és obra de voluntaris que hi deixen la pell i els reconec l’esforç.

Format discutible

Però goso discutir el format.

Fa falta la institucionalització?

Cal que ho inaugurin autoritats com l’alcalde de Vilanova i el president del Parlament?

Cal que duri dos dies?

Calia fer cartelleria i catering? Cal que sigui tot presencial si s’emet en "streaming"?

Cal convocar el públic o és millor anar allà on hi ha el públic?

És més, els bloguistes d’un territori, són un públic etiquetable?

Algunes taules podien interessar mestres i professors del Penedès, altres a empresaris locals, altres a les institucions culturals, altres als periodistes locals...

Però es va convocar als bloguistes...

Té sentit que un grup de bloguistes facin coses que no sigui coordinar blogs? Si és per saludar-nos, podíem fer una fideuà i pagar com Sant Andreu (cadascú es paga “lo seu”).

Els bascos em van explicar que allà fan trobades de set o vuit bloguistes. Es troben, maten un xai i fan una festa.

Tendència “aixopluc”

No ho sé, potser m’equivoco, però tinc la sensació que totes les iniciatives interessants tendeixen a buscar aixopluc públic, subvenció procedent d’impostos, suports institucionals, i formats estandaritzats, molt clàssics, amb taules presidencials elevades i públic escàs.

Siguem sincers, a les sessions més atapeïdes hi havia potser una seixantena de persones... i em sembla que sóc generós. Molts dels assistents érem ponents d’alguna taula o moderadors...

Sinceritat

No ho sé, no n’estic segur, però em sembla que a les blogosferes els ha arribat l’hora de repensar com es troben i per què es troben.

Ho dic sense cap mala fe, ja he demostrat que sóc capaç d’acudir a la cita, fer la ponència amb tanta sinceritat i amb tant d’entusiasme com puc, i informar-ne amb dues peces en un mitjà generalista (em sembla que és l’únic mitjà no local que ho ha cobert).

Però ara, quan ja s’ha acabat, em sembla correcte donar una opinió mesurada perquè tinc la convicció que el format s’ha de renovar abans que les blogosferes locals entrin en un pendent molt arriscat.

Explicant la feina que faig... a la "Penedesfera"

La pregunta

La qüestió que plantejava Sergi Sabaté a la taula sobre mitjans de comunicació de la Penedesfera era clara: els mitjans digitals escolten el seu públic?


La resposta


Vaig dir que sí.

Però vaig dir alguna cosa més i potser que miri de resumir-ho una mica en aquest lloc que em serveix per desar-hi apunts, per si a algú li interessa què penso de la feina que faig.

Començo per la pregunta que es va posar d’entradeta.

Escoltar la massa


Quan els mitjans avaluen l’audiència, escolten. Sí. I què?

Potser farien millor si se cenyissin a la seva línia editorial, a la seva “marca”, perquè si només fan cas de l’audiència la seva oferta es desdibuixarà.

Les notícies “bizarre” i els esports són sempre de les més llegides, a banda d’aquelles que donen satisfacció a públics molt ideologitzats: el públic d’un mitjà com el 3cat24 aplaudeix amb moltes lectures els temes de conflicte nacional i altres públics “aplaudeixen” altres posicions.

El clicòmetre i la serp

No estic gaire segur que mirar-se el “clicòmetre” sigui ben bé “escoltar”. El “clicòmetre” emet sempre el mateix soroll.

Té sentit parlar tant de la ditxosa “llarga cua” mentre tothom intenta cruspir-se el cap de la serp?

Parlem amb 2.0 veus

Sí, parlem dues vegades, des del mitjà i des de les eines socials.

Però no escoltem gaire, ni estudiem la nostra marca a les xarxes (no tenim capacitat d’exercir aquest control o no ho considerem prou rellevant o qui ho fa, si algú ho fa, està molt lluny de la redacció).

Emetem missatges des de robots que ofereixen les nostres notícies.

No fem conversa. Tampoc no estic segur que hi estiguem obligats, com a mitjà.

Elmeu3cat24

Només escoltem de debò des de l’equip de participació, que és molt limitat de recursos humans i intenta respondre sempre a tothom, per correu i si cal per telèfon. La Karma Peiró és qui se n’ocupa i fan molt bona feina però el que fan només és “un conversador” en una redacció que cada dia interessa milers de persones.

I no estic del tot segur que sigui ben bé això el que haguem d’escoltar (gent que vol “sortir” al mitjà, amb una fotografia o un vídeo).

Deixem passar els comentaris

També escoltem quan permetem comentaris (no els permetem a totes les peces...).

Vaig fer una peça sobre un estudi que atribueix als comentaris un valor molt escàs.

I també vaig parlar aquí de les dificultats dels redactors per participar en una conversa que no controlen perquè la moderació és troba en altres mans.

No caldrà que repeteixi res més, qui vulgui saber què deia pot seguir els enllaços.

Filtres de pa sucat amb oli

Em sorprèn que la majoria de mitjans (també el mitjà on treballo) es conformin a filtrar els insults i quatre coses més (que són altres maneres de dir insults).

Hi ha molts comentaris que “passen” la porta però que en realitat no tenen prou a veure amb la notícia, que no aporten gaire valor o cap i que de vegades destil·len ignoràcia, ràbia i una vanitat una mica absurda.

Tots tenim el nostre ego, però deixar bestieses en una notícia no veig de quina manera gratifica el meu. És clar que tampoc no sé per què tanta gent envia fotografies per sortir a la tele o en un diari digital.

Sacralització de la banalitat

Mitificar el comentari com la prova de la democratització de la informació em sembla una bestiesa, una mentida, un “qüento xino”.

El comentari tot sovint és la porta a una esbravada, un procediment que els mitjans van adoptar per caure simpàtics als internautes (amb tants complexos que arrosseguen).

Per cert, gràcies a un twit d'Antoni Maria Piqué vaig trobar aquest apunt que ha d'interessar tothom que vulgui observar què passa amb els mitjans digitals.


Personalització


Una altra cosa és que cada autor d’una peça informativa sigui qui modera la conversa, com a part final del procés, no com un apèndix que es troba fora del procés d’elaboració de peces informatives per a un mitjà digital.

Si saps que has de respondre i que ets tu qui filtres potser tingui més sentit, tot i que la majoria de comentaris no són sobre la notícia sinó per opinar sobre el fet noticiable (té gaire valor que tot de persones diguin que retallar els sous fa mal?).

Les fonts

També vaig parlar de les meves fonts.

Les agències són la font central quan es fa actualització. En el nostre mitjà, però, tenim de font primera, com és natural i eficient, les redaccions de la ràdio i la televisió.

En el meu cas, com és raonable, perquè se m’ha encarregat que parli d’internet, de tecnologia (des d’un punt de vista social, preferentment), de les xarxes socials i de les TIC a Catalunya, tinc altres fonts.

El Google Reader és una eina bàsica (segueixo blogs especialitzats en matèries diverses i també els mitjans de “la competència”, tantes seccions de tecnologia i internet com puc).

En aquest blog, a l'extensa columna de l'esquerra, hi ha unes quantes de les fonts que m'han d'interessar i que no sempre atenc prou bé.

Trec molta informació de Twitter, perquè gent molt generosa hi deixa enllaços d’interès i també perquè gent amb ego hi explica què fa.

És natural. Jo també deixo a Twitter els enllaços dels meus apunts o de les notícies i reportatges que elaboro per al 3cat24.

També faig servir molt les altres xarxes, que em permeten parlar amb persones amb molta immediatesa i sense interrompre la seva activitat, com sí que faria per telèfon.

Els buscadors són una altra font imprescindible.

Les alertes automàtiques.

El correu electrònic (m‘envien moltes coses i he de destriar).

La xarxa

Les meves fonts són quasi sempre persones que fan coses a la xarxa catalana. La meva font principal és la xarxa del país.

Però no la conec prou bé, em falta molt de temps per aprendre’n el funcionament, per distingir, per conèixer...

Mart

Sé que em moc en una boira estranya, sé que és una mica com fer de corresponsal a Mart, però cada dia que passa comprovo que les persones que fan coses són gent amb qui és interessant parlar-hi i que quasi sempre val la pena explicar a un públic generalista el que ells m’expliquen, per mirar de fer visible tot aquest canvi soterrat que de moment, siguem sincers, només observen unes capes limitades de la societat.

La gent vol sortir als mitjans

No ens enganyem: la majoria d’usuaris encara segueix mitjans tradicionals, la majoria dels que segueixen mitjans digitals segueixen les rèpliques digitals dels mitjans tradicionals. Això es va dir. Ho vaig dir.

I ara hi afegeixo: i tothom vol sortir en aquests mitjans.

Mitjans i no persones

Si demà treballés pel meu compte, moltes persones que ara em fan saber les seves iniciatives perquè en parli deixarien de fer-ho.

No em volen a mi. Volen sortir al 3cat24, un mitjà digital que és rèplica (no ben bé, és clar, però la marca sí) d’un mitjà tradicional potent i reconegut.

Els periodistes sabem que sempre som el mitjà on treballem. És així.

Quan algú despenja el telèfon (o el Twitter) i comprèn el nom d’un mitjà reconegut, està ben disposat.

Si ets un bloguista independent em sembla que ho tens més cru. Almenys al nostre país, on el mercat de la informaciò elaborada en català és molt prim.

Persones i no mitjans

Però també vaig dir que a poc a poc això canviarà. I que seguirem més a uns noms que no a uns mitjans (ara no, un dia...).

Em contradic?

Crec que no. Dic què hi ha ara i què em sembla que hi haurà. Diria que hi haurà un canvi, ni tan ràpìd com pensen alguns ni tan lent com altres voldrien.

Triarem reporters i valorarem la seva credibilitat, la seva reputació digital.

Una reputació que no es mesura per sortir a la tele o ser conegut. Em sembla que vaig citar el cas d’una gran estrella que escriu en un mitjà digital peces sense cap enllaç on no es permeten comentaris, però ja no recordo si de veritat ho vaig dir.

Minories

És clar que hem de dir tota la veritat. Aquests periodistes de reputació personal són per ara les estrelles mediàtiques. L’èxit dels twitts d’Antoni Bassas ho demostra.

A Twit.cat es veu que són aquests els que tenen més seguidors a Twitter, i és lògic. Només Dolors Reig i Marc Vidal s’han “colat” entre les estrelles de la tele i l’esport.

Hi va haver dos moments una mica “dia de la marmota”, vull dir repetitius, com un bucle cap a d’altres jornades i seminaris.

Qui és periodista

El primer va ser quan es va provar de decidir qui és periodista. Algú va dir que calia haver fet una carrera universitària determinada i vaig estar a punt d’aixecar-me de la taula amb el cap cot.

No tinc la carrera de periodisme, faig feina de periodista. Però de tot això ja n’hem parlat aquí.

Ja he explicat com veig els mitjans digitals i què en penso del debat sobre qui exerceix l'ofici.

Fugim del bucle.

Aprenents de David

L’altre retorn cap al no res es va produir quan algú es va mirar el periodisme amb aire romàntic.


Hi ha herois i gent que hi perd la vida, és veritat. Informar té riscos. Però són casos minoritaris, de països amb conflictes de moltes menes (no sols aquest).

I hi ha periodisme d’investigació (avui he llegit una llista de documentals per a cine i televisió que formen part d’aquest material, peces extraordinàries que he tingut la sort de poder veure en força casos).

Però en general, el periodisme és una feina molt entretinguda, sí, però menys romàntica. Estic una mica cansat d’aquesta visió absurda de periodistes que volen desvelar una veritat amagada contra tot de dimonis escuats que els volen perjudicar.

Sabem el que ens diuen

Els periodistes expliquem què passa perquè algú ens ho diu. Parlem de coses que passen perquè algú ens hi convida o ens ho explica. Assistim a rodes de premsa, congressos, sessions parlamentàries, parlem amb les fonts, acordem què diem i mirem de convertir allò en alguna cosa d’interès (escrit o parlat o amb imatges) per al públic del nostre mitjà (en el meu cas és el públic generalista que confia en els mitjans públics de Catalunya).


I ja està. Vet-ho aquí. No cal que ningú s’imagini cap batalla perquè en general la nostra feina no és cap guerra sinó un dia a dia una mica neguitós perquè de vegades no tens un bon tema propi, has de recórrer a les agències i et sents una mica neci.

A mi em passa això, no em sento cap heroi de res si no és que acudir a la Penedesfera, per exemple, té res d’heroïcitat.


Censura


L’altre gran mite és la censura.

Els que fem de periodista tenim una gran feinada si volem desmitificar tot això (és clar que potser a algú ja li va bé una certa mitologia de l'ofici...).

No hi ha censura als mitjans de comunicació catalans. #algúhohaviadedir


La censura només existeix si un govern controla i filtra els continguts que es creen abans que siguin emesos (llibres, pel·lícules, diaris) i a més empaita i persegueix a posteriori o si bloqueja accessos a la xarxa.

A la Xina hi ha censura. A l’Iran. A Cuba. A molts altres llocs.

Línia editorial

Una altra cosa és que un mitjà consideri que una peça informativa s’ajusta a la marca del mitjà que l’ha d’emetre. O que l’assessoria jurídica recomani prudència. O que un mitjà no vulgui perjudicar els seus clients (els anunciants). O que un mitjà cedeixi a pressions oficials. Però tot això no són casos de censura. És la vida.


Em sembla que vaig proposar que els mitjans incloguin una mena de declaració (breu, clara, comprensible) que indiqui la seva posició editorial, i que també puguin fer "endorsements" quan hi hagi eleccions. Això ens permetria jutjar la coherència de la informació amb aquesta línia pública en comptes de llançar sospites, deixar-nos dur per la malícia i donar per certes tot de suposicions massa agosarades.

Comandament


De vegades, un empleat d’un mitjà pot creure que un assumpte té interès i els responsables de la línia editorial, dels continguts, poden creure que no. Per això són els responsables del mitjà i responen dels continguts.


Això no és censura. Això l’exercici del comandament. I el fan periodistes, no uns extraterrestres malvats que vénen a corrompre la professió.

A tots ens ha passat que hem venut un tema al nostre cap i no l’ha trobat prou interessant o prou ajustat al mitjà. A tots, més d’un cop i de dos. I no passa res. És la feina.

Els càstigs


No entenc la mania de l’autoflagel·lació. Siguem més indulgents.

Quan cal fer una esmena a una peça del 3cat24 ho faig, si crec que és necessari. Però no anoto el canvi (estic fent una peça informativa, no un estudi textual d’inclinació filològica).

El procés

Em sembla que en aquest punt vaig dir que trobo una mica ridícul el gest d’indicar els canvis en un blog, amb unes paraules “tatxades”).

Què vol ser? Un exercici d’honestedat? De transparència? Quina bestiesa, a mi tant me fa si algú ha canviat de paraula quan escrivia.

Un dia hauré de parlar de la suposada "etiqueta de la xarxa", d'aquest afany dels "pioners" per "legislar" sobre com hem de fer servir les eines TIC. Farem el que voldrem, no?

Però tornem on érem. En què diantre consisteix escriure si no en això? Escriure és reescriure una vegada i una altra, corregir, modificar, eliminar...

Escriure en beta

L’edició digital permet “escriure en beta permanent”, canviant el que creguis quan et sembli. O això és un privilegi dels programadors informàtics?

Si canvies el significat o preténs amagar una frase polèmica, per exemple, quasi sempre hi haurà un registre digital del que vas dir. I no és tan important. Fins i tot un jutge se’n faria el càrrec.

A qui li interessa el procés? No em fico a la cuina dels restaurants. M’assec i espero que em duguin el plat a taula. No necessito veure quines paraules has canviat per valorar millor el teu blog.

Els tòpics

Em sembla que vam parlar de més coses però en comptes d’un apunt estaria començant un llibre i és evident que el que vaig dir no s’ho val.

Va ser una oportunitat per intentar desmitificar uns quants tòpics, però em sembla que una part del “públic super digitalitzat”, el que assisteix a les “trobades esfèriques”, també té els seus tòpics, com és comprensible.

I si tots plegats ens deixem de debats sobre el sexe dels àngels i mirem, simplement, de fer millor la nostra feina?

Compromís


M’he d’esforçar per escriure peces millors al 3cat24.

Els usuaris es podrien esforçar a aportar comentaris d’interès o reprimir el seu ego si no tenen res interessant per dir.

I els "super digitalitzats" podrien entrar més sovint als mitjans generalistes i aportar-hi valor en comptes d’estar a l’altra banda, com si fos una batalla contra un Goliat amb banyes vermelles.

11/6/10

Ajustar el rellotge del detall per triar bé la informació generalista

El cas de iPulse m’interessa com a lliçó de periodisme.

Els fets

L’explico de pressa. Uns emprenedors creen l’aplicació iPulse, que agrega continguts d’altres fonts. L’aplicació té molt d’èxit a l’iPad. Una de les fonts, el New York Times, reclama a Apple perquè considera que són continguts seus i que iPulse en treu profit (és una aplicació de pagament). Apple retira l’aplicació. Apple arriba a un acord amb els creadors, que la modifiquen lleugerament. L’aplicació torna a estar disponible.

La informació

Alguns mitjans van publicar una gran notícia (crec que moguts per la idea que sempre que un gran mitjà entri en controvèrsia amb les noves tecnologies és una demostració més d’una suposada batalla): Apple retira iPulse a petició de NYT.

La ideologia

Anoto aquí que hi ha un rerefons ideològic que ha empès el periodista a publicar-ho: hi ha una batalla, els mitjans tradicionals són conservadors, els mitjans digitals són imaginatius, els conservadors censuren i Apple fa cas a un conservador que censura. En fi, segur que alguna cosa semblant va passar pel cap d’algú... massa de pressa.

Després va caldre publicar que les coses s’havien resolt.

Les preguntes

Tal com ho veig, les preguntes havien de ser unes altres.

Si treballes en un mitjà generalista, no pots atendre petites oscil·lacions que no saps com acabaran. L’actualització permanent té sentit per tractar dels assumptes del país, dels grans afers internacionals... però no en el detall d’una secció de ciència i tecnologia (algun dia hauré d’explicar per què trobo tan desencertada aquesta classificació i per què considero que aquest nom no es correspon amb els continguts que intentem incorporar-hi).

Els generalistes

Al nostre usuari (i en general a l’usuari dels mitjans de la competència, mitjans generalistes en català o adreçats al públic de Catalunya) no li acaba d’interessar aquest detall, entre altres coses perquè la gran majoria no llegeixen mai el NYT. Molt pocs tenen iPulse, potser cap. És una notícia de mitjà especialitzat i aquells que hi tenen interès ho han llegit en blogs i en informacions dels Estats Units.

No és una notícia de mitjans generalistes catalans.

El gènere

Però encara hi ha més: l’únic interès seria que aquella mirada més analítica tingués sentit i que de debò fos una prova d’una batalla soterrada entre dues maneres d’entendre la comunicació. Però això no es pot ventilar amb una notícia. Demana una mica d’aprofundiment (per tant, no seria el gènere adequat).

I per fi, com que hi ha modificacions, és una mica absurd fer-ne un seguiment tan immediat.

I aquesta és la pregunta que volia fer aquí.

Com sabem triar el ritme de cada informació?

El ritme

En un mitjà generalista té sentit un minut a minut d’un partit de futbol, d’una sessió parlamentària o d’un conflicte concret, però no en té cap el seguiment amb lupa de la vida d’una aplicació poc difosa entre els nostres lectors, per a un aparell que encara és minoritari i fruit d’una decisió que pot canviar (i canvia) al cap de 24 hores.

S’ha d’entendre en quin entorn proves d’informar.

L’assaig i l’error

En l’entorn tecnològic, com en el científic, hi ha moltes proves i error, les grans xarxes assagen procediments i davant de la reacció dels usuaris les esmenen (i està bé que sigui així: qui vulgui entrar en aquesta qüestió trobarà bones respostes a les primeres pàgines del capìtol vuitè del llibre “Y Google, ¿cómo lo haría” de Jeff Jarvis).

El públic


El periodista ha de saber que en aquest entorn no es pot seguir el minut a minut (ni el dia a dia) si no vol convertir-se en un mitjà especialitzat i quedar-se sense públic perquè el públic de mitjans especialitzats no ens busca als generalistes i el públic generalista no vol peces de mitjà especialitzat.

També hi ha els moviments tàctics de les empreses, a les seccions d’economia els passa també que de vegades empaiten detalls de curta volada en comptes d’oferir-nos una visió més comprensible. Però una bona secció d’economia de mitjà generalista sap molt bé què ens ha de dir i què no. La resta ja sabem on trobar-la.

Els criteris

En general sóc partidari de la prudència i tot sovint descarto possibles notícies quan em sembla que:

- És un detall de mitjà especialitzat, que sols interessa un públic que en general ja accedeix a les fonts que nosaltres podem referir.

- No afecta de cap manera els ciutadans de Catalunya i no té gaire sentit tampoc com a prova d’allò que vindrà (per exemple: Spotify arriba a la tele, però només a Suècia i Finlàndia; ens preguntem quants lectors del 3cat24 poden tenir un interès real en aquest detall)

El rellotge


És obvi que l’ajustament d’aquest rellotge no és el mateix en totes les persones i de vegades la necessitat de material o “el vici de l’actualització” poden fer creure que aquests detalls són urgents i de vital importància.


Estic segur que m’he equivocat més d’un cop, tant per descartar una informació com per creure que valia la pena atendre-la.

Tenir aquest rellotge equilibrat se suposa que és una de les habilitats de l’ofici, i com que només s’aprèn a nedar quan nedes, miro d’ajustar els errors mentre prenc decisions i faig propostes, que no sempre són encertades ni sempre tenen l’aqüiescència dels responsables del mitjà.

Aquest és un dels trets que fan atractiva la meva feina. Altrament, seria avorrida i menys estimulant.

9/6/10

Interior posa el logotip a un document dels Mossos d'Esquadra

Còpia oficial

M'avisen d’un cas de còpia molt singular. Ja he parlat aquí dues vegades de les redaccions que practiquen el “copiar i enganxar” com a procediment periodístic (una i dues).

Però aquesta vegada es tracta d’un document sencer, oficial, que una administració ha elaborat i pagat i d’una còpia increïble que una altra administració ha fet.

Oberts a la seguretat” és una “guia pràctica de seguretat adreçada als establiments comercials”, produïda des dels Mossos d’Esquadra i amb el suport de la Confederació de Comerç de Catalunya.

Pel que he vist, se’n van distribuir prop de cent mil exemplars durant les festes nadalenques, fa uns quants mesos.

Comercio es seguridad” és una “guia práctica de seguridad dirigida al comerciante”.

L’autoria queda clara quan es diu al principi:

“La Confederació de Comerç de Catalunya i la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra, amb l’interès comú de millorar la seguretat en el sector del comerç, han elaborat conjuntament aquesta guia pràctica per tal de donar eines d’autoprotecció adreçades a tots els comerciants de Catalunya”.

La versió en castellà ho diu així:

“La Dirección General de Política Comercial solicitó a la Confederación Española de Comercio el diseño de la presente guía práctica en materia de seguridad en el sector comercial.”

Logotips

Fora d’aquests paràgrafs inicials, les dues guies són exactament la mateixa (una és en català i l’altra en castellà). La castellana porta els logotips del ministeri de l’interior, el ministeri d’Indústria i el Govern d’Espanya.

Hi ha una diferència important. Al final, naturalment, la guia espanyola no proporciona el telèfon dels Mossos sinó el de la policia espanyola. I hi ha una il·lustració canviada (només una). La imatge del cotxe dels Mossos s’ha substituït per una imatge de sirenes policials inidentificables...

No és que el text sigui el mateix (que ho és). És que el disseny és el mateix i les il·lustracions. Tot. Una és una simple traducció de l'altra.

Fins i tot els colors corporatius dels Mossos (blau i vermell) s’han mantingut (sense pensar si també eren els colors corporatius del govern espanyol, que sembla que opta sempre pel groc).

La compaginació, les il·lustracions, en fi, que és el mateix producte.

Podria ser que la Confederació del Comerç fes saber a la Confederación Española que disposava d’aquest document però el resultat és que el ministeri de l’Interior fa circular com a pròpia una guia de la policia catalana.

Estalvi, acord o plagi?

Ja ho sé, és un assumpte menor. Amb tantes notícies interessants que hi ha m’he fixat en un aspecte menor. Però trobo que té molta gràcia que les administracions arribin a aquest grau de plagi.

Caldria saber quants diners de pressupost públic s’ha endut aquesta edició de la guia espanyola... considerant que el producte ja estava fet per la policia catalana.

Una altra pregunta seria si els Mossos saben de manera oficial que la seva guia ha “inspirat” aquesta versió i si ja formava part de la seva missió elaborar un producte per al ministeri de l’Interior...

És a dir, estaria bé esbrinar si és un cop de mà entre administracions (amb algun estalvi associat) o si és una jugada de les confederacions de comerç...