Burca com a vuvuzela

Un seguit d’ajuntaments, i entre ells el de Barcelona, han aprovat normes per evitar que s’accedeixi a les instal·lacions municipals amb un burca.

Debat sobre normes socials

Hi ha persones que mantenen un debat sobre si té sentit prohibir o no una manera de vestir determinada. I n’hi ha que tot seguit obren un debat més ampli sobre la integració de les persones immigrades a la cultura o el tarannà o el que es vulgui dir d’això que ara s’anomena “país d’acollida”.

Com que ja hi ha moltes veus, m’abstinc d’entrar en aquest terreny.

Preguntes per respondre

El que m’interessa és el significat d’aquest debat i la seva aparició. I em faig unes quantes preguntes que comparteixo aquí per si de cas algú pot aportar respostes que ens ajudin a entendre-ho millor.

1.- S’ha argumentat que aquest vestuari degrada la condició de la dona, fins i tot si no hi hagués obligació.

El que em pregunto és si aquesta condició de “dona humiliada” es resol amb la prohibició d’acudir vestida així a les dependències d’un ajuntament.

2.- S’ha argumentat que aquest vestuari impedeix la el reconeixement de les persones.

El que em pregunto és si la nova normativa també esmenta els cascs de moto (els missatgers saben de què va) i quin és el marge previst de millora a la seguretat dels edificis municipals. Podran reduir la despesa en seguretat gràcies a aquesta mesura?

També em demano si una qüestió de seguretat s'ha d'incorporar a una llei de llibertat religiosa, com s'ha anunciat.

El context

Em sembla que tothom n’és conscient, però estarà bé tenir una mica de context.

Aquestes mesures s’han pres mentre l’assumpte de la immigració ocupa de forma cada vegada més desacomplexada les declaracions dels polítics.

Hi ha hagut referències clares que han insinuat o afirmat que la inseguretat té a veure amb la procedència de les persones (rètols sobre Romania) o amb la llengua que parlen (declaracions sobre l’àrab). S’ha aixecat un debat sobre l’empadronament d’immigrants.

Imitació política

En un paisatge en què s’alcen cada dia aquests arguments com a tema, els ajuntaments (és a dir, els polítics) comencen a prendre la decisió sobre el burca. És molt interessant observar que primer va ser un consell plenari i que després a d’altres ciutats van decidir que el mateix assumpte també era molt urgent (fins aleshores no hi havien pensat, pel que es veu). Fa tota la pinta que hi ha hagut un comportament basat en la imitació (i encara continuarà).

No estic dient si el burca és una bona idea, ni si ofega els drets de la dona, no estic discutint si cadascú té dret a vestir com vulgui o si està bé que els governs de tota mena regulin aquests detalls... tot i que ho podria fer.

No, el que em plantejo és per què de cop i volta aquest tema és tan important, tan urgent.

Urgència!

I em pregunto si respon a un problema real.

Vull dir: als edificis municipals hi havia centenars de persones amb el burca posat que neguitejaven els de seguretat i provocaven queixes entre els altres visitants per la humiliació al gènere femení?

De debò? Era aquest el panorama? Si era així, ja entenc que era molt urgent respondre de seguida a aquest assumpte de primer ordre.

Si no fos així, dec tenir dret a sospitar que els polítics han decidit posar el burca sobre la taula perquè hi ha eleccions.

Puc concloure que CiU va decidir empaitar el PP per no regalar vots a la dreta més espantadissa i que el PSC ha decidit sumar-s’hi per no regalar vots de centre (ara que el tema és a la taula ja no és de dreta sinó de la centralitat, qui vulgui governar ha de tenir una idea clara sobre “el tema burca”).

Liderar o empaitar

Vaig llegir ja fa anys, en un llibre de John Rawls que em va deixar Pep Subirós, si no m’equivoco, que el lideratge consisteix a aixecar una bandera (una idea, un programa) i posar-se al capdavant de la societat per defensar una visió, un projecte, tot el contrari de situar-se darrere de l’electorat amb els resultats d’un sondeig a les mans.

Quan els principals partits polítics decideixen (a pocs mesos de les eleccions) que no tenen gaire interès assumptes com la crisi econòmica, l’estat del planeta, el repte de la innovació, trobar un sistema educatiu que de debò ens permeti canviar, o tantes altres coses, i aposten per regular amb urgència l’accés amb burca en un edifici municipal m’adono que ja fa temps que m’he distanciat de la política, dels polítics i de les seves trampes.

Minories

Però també m’he allunyat dels comentaristes que han preferit els debats aparents i de la majoria de ciutadans, d’aquesta majoria silenciosa que en comptes de buscar un lideratge que ens faci avançar prefereix que algú doni la raó a les seves pors, d'aquestes persones que aplaudeixen quan algú els esvera encara més perquè ja estan tan esverats que només poden aplaudir una altra dosi d'esverament.

Seria injust si digués que la cursa del burca només em fa tenir una opinió poc amable dels polítics. La veritat és que també em fa tenir una opinió menys amable sobre bona part dels meus compatriotes, de tot de persones que no conec però que sembla que estaven esperant que això passés i que ara aplaudeixen amb les mans i els peus.

Dec formar part de la minoria dels necis que no sabem veure les qüestions urgents.

Soroll

Ho sento. A mi aquesta norma del burca no em resol res ni crec que resolgui res a ningú. Són ganes de fer soroll. Una mena de soroll que m’avorreix molt.

Em distreu més el so eixordador de les vuvuzeles (aquestes trompetes que el públic fa sonar als estadis del Campionat Mundia de Futbol, a Sudàfrica) i tinc la impressió que això és exactament el que es pretén: que el burca sigui una vuvuzela electoral.

Però aquestes trompetes, encara que ens han cridat molt l'atenció, només són una anècdota. El que compta en el campionat de futbol és el que passa damunt la gespa, oi?