La paradoxa dels "hackers" i els periodistes

Cara A

Al Museu Picasso de Barcelona hi ha hagut durant dos dies una trobada molt singular.

El projecte Europeana ha decidit acostar-se als desenvolupadors informàtics perquè els ajudin a crear aplicacions que permetin un ús ciutadà dels continguts culturals digitaliztats que Europeana acumula.

S’explica en dos articles publicats al 3cat24.

N'hi ha un que està escrit al final de la primera jornada , i vol presentar el projecte, mentre que el següent s'ha escrit al final de la segona sessió i vol mostrar els resultats de l'encontre, com el que es veu a la imatge (una aplicació que destria els colors predominants d'una obra pictòrica).

Ha quedat clar que la paraula “hacker” no té només les connotacions negatives que se li solen atribuir des dels mitjans de comunicació.

S’han gastat diners de la Unió Europea per convidar aquests “hackers” a crear eines interessants. No deuen ser el dimoni.

Cara B

Avui, els mitjans digitals expliquen que la policia espanyola ha detingut els suposats responsables de la xarxa Anonymous.

Moltes persones han reaccionat amb una crítica que no estava mancada de bon humor. Una crònica al 3cat24 mira d’explicar-ho.

Per què hi ha hagut aquesta reacció?

Perquè la gran majoria dels mitjans digitals han publicat aquesta notícia d’una manera acrítica, reproduint amb molta exactitud una nota de la policia. El titular era exactament el mateix.

La gent espera que el periodisme consisteixi en alguna cosa més que copiar i enganxar una frase que ha escrit la policia.

La policia

A la nota del ministeri de l’Interior, s’hi esmenta el terme “hackivista”, que potser és una barreja de “hacker” i “ciberactivista”.

Queda clar que a la policia no li interessa gens ni mica informar.

Pretén crear confusió i fa servir termes poc clars que molta gent no coneix per generar una sensació negativa.

"Hackivista" es fa servir com “terrorista” i, d’aquesta manera, es continua en aquesta campanya subtil que associa a internet tot el mal possible.

Ja se sap: internet és un cau de corruptors de menors, lladres de música i també... “hackivistes”.

Que la policia sigui com és resulta gairebé inevitable. Sobretot perquè els seus responsables no fan cap esforç per millorar l’orientació, al contrari, els animen a ser els únics titulars de la violència i coses per l’estil. Què hi farem. Tenim la policia que els governs volen i tenim els governs que la majoria vota. És el que hi ha.

Els periodistes

Però els periodistes sí que poden fer les coses d’una altra manera.

De què serveix que algú s’esforci a explicar que els “hackers” creen eines per a la cultura digital si l’endemà mateix se’ls posa al sac de les bruixes i els endimoniats?

Copiar i enganxar notes policials no és ben bé periodisme.

Que la majoria de mitjans digitals s’apuntin sense pensar a la criminalització d’internet és una paradoxa però sobretot és una demostració terrible que els mitjans digitals encara tenen molta feina pendent si de debò creuen que la qualitat de la seva informació té algun valor.

Ho he escrit en condicional (“si de debò creuen”) i ho he fet expressament. No caldrà que hi afegeixi res més.

El mapa és el tresor

Mentre un grup d’activistes es proposa anotar en un “mapa lliure” el grau d’accessibilitat que permeten les instal·lacions del metro de Barcelona, diversos emprenedors presenten iniciatives ciutadanes relacionades amb la millora de la vida urbana.

La xarxa s’omple de propostes que incorporen un mapa. Una bona mostra d'aquest recurs és la informació concisa sobre les barraques de pedra seca que cataloga l’Observatori del Paisatge, en un web formidable que demostra que no hi ha cap assumpte que no pugui millorar la seva comprensió amb l’ajuda d’un mapa.

Retallades geolocalitzades

Des de fa poques setmanes, el grup polític Iniciativa Verds fa servir un “mapa de les retallades”, que vol exposar de forma clara les conseqüències de les decisions del govern de Catalunya sobre la disminució dels pressupostos en els serveis públics.

L’intent mereix un reconeixement perquè vol adoptar els avantatges que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ofereixen, però hi ha uns quants defectes que l’invaliden més del compte.

Al mapa s’hi posicionen els efectes d’aquestes retallades però no hi ha enllaços a documents que provin l’afirmació. A més, no se sap qui filtra la informació col·lectiva ni amb quin criteri, de manera que el rigor queda molt disminuït. A sobre, la classificació no respon als departaments del govern ni tampoc a cap altra taxonomia coneguda o aceptada i això provoca la sensació que s’ha actuat amb més animositat que sensatesa.

Finalment, hi ha un detall del disseny que és intrigant. Per alguna raó que no se sap, els assumptes ecològics mereixen el color taronja en comptes del verd i la resta d’assignacions cromàtiques no respon tampoc a un codi comú.

És una llàstima, perquè l’assaig s’aproxima a la idea que la informació sobre un mapa funciona millor i també a la convicció que “entre moltes persones” s’obtenen més dades que amb poques persones, però no és prou reeixit.

En tot cas, confirma la tendència a atorgar als mapes un paper cada vegada més important.

Càmeres i privacitat

Ovi, el programa de Nokia, ja ha creat el seu “mapa del món”, i n’ofereix una visualització atractiva en tres dimensions aparents. Se suposa que és l’aportació que se situa al costat de StreetSide de Bing i StreetView de Google, els dos que, de moment, permeten accedir a una modalitat de visió fotogràfica real (aquest cercador porta de manera ràpida a una posició).

El debat sobre la privacitat que la versió de Google ha acarat a uns quants països europeus podria fer creure que aquests mapes no tenen futur però sembla que encara és massa aviat per fer prediccions. I si d’aquí a un parell de dècades els mapes del món no ensenyen només una imatge estàtica del passat més o menys recent sinó que mostren els llocs a temps real?

Ara pot semblar tan impossible com poc decent, però el món ja és ple de càmeres que se sobreposen als mapes que s’ofereixen mitjançant internet.

Aquests dies s’ha reobert el debat sobre l’ús de càmeres a les comissaries. És absurd creure que aquests aparells són la prova d’una sospita estesa sobre l’actuació de la policia, aquest argument és una fal·làcia quasi ridícula.

Les càmeres aporten una garantia més als ciutadans sobre el capteniment d’uns servidors públics molt especials, perquè la resta de la societat els ha atorgat armes i l’ús de la força, de manera que sembla raonable disposar d’un sistema que asseguri que si hi ha mals comportaments no quedaran encoberts i que tindran una reprovació.

Després de tot, als carrers hi ha moltes més càmeres que a les comissaries i els ciutadans no es queixen que se’ls tracti de sospitosos.

Transparència

Qui sap si la nova conversa serà sobre el coneixement que s’ofereix d’aquests ulls i no sobre la seva existència. El control del trànsit, la seguretat al carrer i l’entreteniment s’han convertit en una justificació força acceptada per a la instal·lació d’aquests aparells.

Potser la qüestió no és si les càmeres fereixen la intimitat sinó conèixer de debò quantes n’hi ha, a on són, qui accedeix als vídeos... Perquè les imatges hi són. I les que no pertanyen als cossos de seguretat sí que solen estar exposades al control de tothom. Almenys això és el que, sota la forma d'una proposta d'entreteniment resol en part un lloc com Geocam.

La intimitat en un arxiu ocult

De la mateixa manera que s’ha sabut fa poc que els models més recents d’Apple desen en un arxiu totes les posicions des d’on s’ha establert una connexió. Hi ha hagut una denúncia i s’ha sabut que altres aparells amb Android o el Windows 7 actuen d’una manera semblant. Però els autors de la descoberta no han presentat la denúncia, sinó que han posat a l’abast de tothom una aplicació que genera un mapa amb les dades d’aquest historial de connexions.

Tal vegada perquè no han vist raons per a la protesta i sí que n’han vist per millorar l’accés a aquesta informació. Per comptes d’alçar un manifest sobre el dret a la privacitat han creat un mapa que expliqui les dades.

Potser sigui un senyal del nou lema, que caldria anotar per si de cas: el mapa és el tresor.

Confirmat: l'article del 3cat24 no estava cedit a cap publicació local

El "banc digital de continguts" existeix. Un lector d’aquest blog s’hi va referir en un comentari deixat al darrer apunt.

Algú anònim que es presentava com a "Carles" insistia que no hi havia hagut cap còpia deshonesta perquè la revista local que allà s’esmentava accedia a aquesta mena de continguts mitjançant un espai de cessió.

Han passat uns quants dies però ha valgut la pena esperar.

Fetes les indagacions oportunes, fonts d’aquesta associació asseguren que l’article en qüestió no era ni és en aquest banc.

Per tant, queda clar que el seu ús per part de la publicació “El Tot” és fraudulent. La seva impressió, com es deia aleshores, reafirma un cert desvergonyiment.

A més, però, no està clar que hi hagi cap acord per a d’altres articles. A la direcció del 3cat24 no li consta aquest pacte i a les fonts consultades de l’associació tampoc.

De manera, i ja no caldrà donar-hi més voltes, que aquesta nota breu serveix per ratificar tot el que es va dir en l'apunt anterior.

El lector “Carles” que deixava els comentaris indicava a l’autor d’aquest blog la conveniència d’informar-se millor (a banda de llançar una estranya acusació de difamació).

Ara, segurament, el mateix Carles escriurà un comentari en aquest apunt i acceptarà que, en aquest cas, és ell qui va cometre l’error. No passa res, està disculpat, només faltaria. Tothom té molta feina.

Però no es podia deixar els altres lectors en la incògnita.

La publicació local “El Tot Badalona” emprèn l’edició impresa del 3cat24

L’afirmació cridanera del títol d’aquest apunt és una exageració però bé es podria creure a tenor de la pàgina 78 del darrer número d'aquesta publicació local, on hi ha una informació amb aquest títol: “Joves catalans creen un joc per a l’iPhone amb dibuixos fets a mà”.

És un títol asèptic amb una estructura repetida molts cops, familiar.

El mateix text, exacte, obria una informació publicada al mitjà digital 3cat24. La resta de paraules, de la primera a l'última, també coincideixen fil per randa amb les que apareixexien en aquella informació que es va publicar mitjançant internet.

Es tracta d’un exercici de copiar i enganxar força característic. El procediment sempre és igual: amb el comandament de teclat CONTROL+C i CONTROL+V es copia el text sencer menys la firma.

Potser per aquest filtratge automàtic no s’indica tampoc el mitjà de procedència. Ni tan sols amb la subtilesa d’un hiperenllaç en l’edició digital.

A la pàgina 40 hi ha un altre text sostret del 3cat24.

També apareix amb íntegra literalitat. Tanta, que fins i tot reprodueix aquesta frase: “segons informa la BBC”. O sigui que en aquest cas el 3cat24 explica d’on ha tret la informació i hi enllaça hipertextualment. Per distingir la còpia de la tècnica del refregit.

"El Tot" només ho ha copiat tot.

Però el títol d’aquest apunt també és fals perquè és massa restrictiu.

La informació sobre el vi d’Alella prové d’un text de Cuina, la publicació gastronòmica del diari Ara.

A la pàgina 42 hi ha una informació sobre els centres d’assistència primària de Badalona. El text és clavat a una nota de l’Agència Catalana de Notícies, que altres mitjans reprodueixen.

La diferència és que no s’indica aquesta procedència. A Vilaweb, per exemple, recorren al mateix text però citen la font.

Cementiri de notícies

“Ni el cementiri se salva de la crisi”. Així comença un text de la pàgina 8. Una cerca fàcil proporciona com a resultat una peça firmada amb inicials i publicada a “El Segre”.

Uns paràgrafs més endavant la notícia s’adapta, canvia Lleida per Badalona amb declaracions al mitjà.

Això fa pensar que hi ha una redacció que de debò que treballa com pot, elaborant temes propis i combinant la informació de què disposa l’Associació de Premsa Gratuïta i mitjans digitals.

En aquests mitjans es treballa de pressa per donar sensació de mitjà generalista. La falta de recursos els obliga a copiar textos sencers de fonts diverses que potser ja tenen aquesta missió.

Bunyols reescalfats

Notes de premsa, peces semi elaborades que se serveixen amb el precuinat oportú per al seu reescalfament al microones de l’edició apressada.

Els bunyols de Quaresma que proposen a "El Tot" són un copy-paste d’una recepta del Club de Cuines. Els pèsols provenen d’un fulletó digital editat per un consell comarcal. L’arengada amb suc es troba a la Gastroteca.

Tot això forma part d’un procés que es considera natural com els pèsols de temporada.

Hi ha molts creadors de continguts que ja saben que els mitjans locals gratuïts i digitals faran servir els seus productes i els sembla bé. Són agències, gabinets de comunicació...

Si els seus continguts es difonen en aquest entorn ja ho troben bé, ho consideren part de la seva missió i potser és raonable... o potser no.

Afany de lucre

Que no se citin les agències ni s’indiquin les fonts o que s’aprofitin paràgrafs sencers per readaptar una informació són detalls que permetrien una discussió més o menys entretinguda sobre deontologia periodística.

Però hi ha un altre aspecte que potser és més rellevant. Aquesta publicació obté els seus continguts de fonts dedicades al precuinat. És el que tenen a canvi de la inversió que fan. Obtenen, això sí, ingressos suficients, amb els anuncis, per mantenir el model de negoci que els sosté.

Aquests models poden tenir la seva legitimitat, o no, si saben conformar-se amb els precuinats. No poden millorar el seu producte robant continguts que han requerit inversió d’un altre mitjà.

Un moralista podria voler discutir si és o no decent. Un jurista podria voler esclarir si és o no legal.

No és el primer cop que un mitjà local creu que el text d’altri es pot copiar amb dues tecles, sense que calgui, a més, afegir-hi força desconsideració i una certa baixesa.

No és tampoc el primer cop que un mitjà digital creu que les lletres fetes de bits mereixen menys respecte que les lletres fetes de taques de tinta.

Però abans de la nova legislació ja quedava clar que copiar un text sencer, excloure’n la firma i incloure’l en un mitjà amb afany de lucre sense cap menció del lloc on s’ha creat no és correcte.

Imprimir-ho només confirma punt de desvergonyiment.

La família reial del Twitter

La família reial espanyola també té “suplents” que han obert comptes al Twitter amb noms que els seus membres més coneguts podrien pretendre. És clar que els noms al Twitter no s’hereten, com la corona, sinó que s’enregistren. Qui arriba primer, seu al tron.

La suplantació, perquè sigui un delicte, tipificat al Codi Penal, cal que indueixi a error i en cap d’aquests casos s’ha arribat a creure ningú que els comptes pertanyin als titulars aparents, però per descomptat que demostra poca atenció per part dels responsables de comunicació de la casa del rei.

El rei

@juancarlos_I es presenta com una paròdia evident i per això s’informa que el compte pertany a algú que s’ha apuntat al servei dels 140 caràcters com a “Juan Carlos I Bribón”.

La broma amb el nom no és gaire original i només ha cridat l’atenció d'uns quaranta seguidors. Li han llegit vint-i-quatre missatges. L’últim és del 27 d’agost.

Uns dies abans el fals monarca proclamava: “Me aburro. ¿No hay ningún súbdito al que le sobre un oso? Yo pongo el vodka y la miel.”

Però aquest "bribón" no està sol. Hi ha @elrey. Proporciona un enllaç real a la casa reial. Però no té res ni d’una cosa ni de l’altra.

És una falsificació gens loquaç. Només ha enviat dos missatges. El primer el, setembre de l’any 2007: "Es para mí un orgullo y satisfacción, poder saludaros a todos a través de esta oportunidad que me brinda internet y bla bla bla (...)"

El darrer és del març de dos anys després: “No me he olvidado de vosotros, no. Es que me he estado haciendo una ensalada campechana”.

Potser aquest 2011 es digni a encetar les postres o a sorprendrà els seus cinquanta-sis seguidors amb l’eructe final.

El príncep

El príncep també disposa d’almenys dos comptes suplantadors: @herederoaltrono explica la veritat, en anglès: "Uploaded the prince's image. I'm not the prince, ok? I just want to attract more followers."

Tot i això el segueixen 160 usuaris.

@felipedeborbon és un altre compte ocupat. Un tal Andrés Felipe, si és que es diu així qui fos que va enregistrar el compte, s’entreté amb la possessió d’aquest títol al Twitter.

La princesa i la reina

Una @princesaletizia comenta que la vida de reis és complicada i anuncia el seu plat preferit: la truita de patates. Sembla un missatge neci però ha interessat a més de cent persones.

@lareinasofia, en canvi, escriu molt sovint. És una autèntica aficionada al Twitter encara que no sigui l’autèntica reina. Sembla que es tracta d’una noia de disset anys veneçolana, o almenys aquesta és la pista que l’enllaç indica.

La suplantació

El cas recent de suplantació del cantautor Lluís Llach al Twitter ha dut aquesta pràctica a l’actualitat. La broma coincidia amb la presència recent de l’escriptor Quim Monzó, que assegurava que aterrava al Twitter com qui va a una casa rural, per uns quants dies. Va haver d’aclarir que era ell mateix i no un suplantador. O no s'ha aclarit?

Els experts en dret que han escrit sobre aquesta matèria no tenen del tot clar quina conseqüència pot tenir un acte com aquest. Sembla clar que no hi ha una suplantació en el sentit jurídic sinó més aviat moltes ganes de riure... o de fer l’enze.

La imaginació

És una llàstima que les persones que s’han pres la molèstia d’agafar aquests noms al Twitter no els hagin fet servir per trobar una mica de públic.

Ser el primer no serveix de res si després no s’aprofita el privilegi per oferir un resultat interessant. Al contrari que els reis de debò, que en tenen prou amb ser el primer de néixer.

Posats a adoptar un nom aliè, és molt més divertit @elbaronrojo. Si algú creu que té la capacitat d'entretenir una mica millor que la família reial del Twitter, encara queden lliures els títols de Príncep de Girona i Príncipe de Astúrias, per exemple.

Perquè no té sentit asseure's al tron i després quedar-se amb un "bla bla bla" o una truita de patates.

Els reis del Twitter farien bé d’abidcar, no cal dir que sense deixar el ceptre als seus dos hereus.

El talent

Sempre hi ha gent disposada a tot per impedir que altres amb més talent facin allò que ells no saben fer. Per exemple: hi ha un sòmines que ha agafat el compte @gegantdelpi. Molt bé, podria tenir gràcia.

Però si segrestes el nom i no tens res a dir, per què no deixes que l’agafi algú més espavilat? Algú que no es descuidi l'article.

Què s'ha de fer quan escrius una informació que altres ja han publicat?

La situació

Vet aquí una d’aquelles situacions peculiars quan es practica el periodisme. Remenava les meves fonts digitals, i començava a madurar uns quants possibles assumptes que podria tractar en dies propers, quan he topat, al blog de Xavier Peytibi, amb una informació que m’ha interessat, suposo que en part per la meva tendència a apreciar tot el que té a veure amb la història.

L'assumpte

Ell mateix i Juan Víctor Izquierdo han creat un nou projecte, ara amb un web que aplega una pila de discursos polítics. En fi, una d'aquestes feines que no tenen sentit sense internet i, per tant, un exemple de la mena de casos reals que m’agrada explicar al 3cat24.

El procés

He mirat el lloc, he fet una cerca per saber què més podia assemblar-s’hi i he començat a escriure. Aleshores, he enviat l’esborrany a un dels meus caps per consultar-li si ho trobava d’interès. I m’ha dit que li “sonava” haver-ho vist en algun altre mitjà.

Jo no ho havia vist enlloc.

Però ho he buscat i a la fi m’he adonat que ell tenia raó: el diari "Ara" ja ho havia publicat el 7 de gener, fa tres dies.

És un marge clar que evidencia que ells estaven al cas d’aquest assumpte i jo no, perquè no me n’he adonat fins que avui he fet el meu repàs al Google Reader.

En el benentès que no és cap exclusiva (la informació era a la xarxa, encara hi és) ni tampoc una primícia. Simplement, l'Oriol March (qui firma la peça a l'"Ara") va estar al cas d'aquest web mentre que jo no me n'he adonat fins avui.

Els dubtes

Què havíem de fer en un cas com aquest? Ja en vaig parlar un altre dia aquí. En aquella ocasió, es va decidir que no faríem un tema, que a parer meu era d’interès ciutadà, perquè ja ho havia donat un altre mitjà.

Aquesta vegada s’ha considerat que els nostres usuaris potser no consumeixen la informació que ha elaborat aquest mitjà de la competència i s'ha publicat la informació.

El cert és que és complicat. Si ho dónes, els col·legues diran: “Mira, aquests van tard”. Si no ho dónes, potser deixes persones sense una informació que has valorat com a interessant abans de saber que un altre mitjà ja n’ha parlat. Qui ens ha de preocupar, els col·legues o el públic? La resposta sembla òbvia.

La decisió

Però jo mateix he dubtat i de primer no ho pensava firmar. Al cap de cinc minuts he canviat d’opinió.

Després de tot, no ho he copiat, no estava fent un refregit. És més, crec que són dos textos força "diferents" tot i que parlen del mateix.

Ni tan sols sabia que un altre mitjà s’hi havia referit. Tinc el mal costum de no mirar premsa generalista i m’he acostumat a capbussar-me en les seccions que m’interessen (gràcies, RSS) o en matèries estranyes que a mi em distreuen. Potser no hauria d'admetre en públic aquests hàbits.

Potser és un error. Si ho hagués fet d'una altra manera, ja fa tres dies que sabria que l’"Ara" s’ha ocupat dels discursos. Però potser aleshores no ho hauria publicat mai. En canvi, la ignorància m’ha permès ficar-me en aquest assumpte sense cap vergonya.

El debat

Però la discussió queda oberta. Ho havia de fer encara que ho hagi escrit sense “mirar” l’altre mitjà? Ho havia de firmar encara que sigui un text original? No tinc les respostes.

Per això he decidit, cinc minuts després, que m’ho havia de preguntar en veu alta en aquest blog. Per si hi ha algú, també entre els amics de l’"Ara", que es veu amb cor de respondre’m.

El detall

Hi ha un detall que val la pena comentar. March és redactor de Política. I, per tant, està al cas dels temes "polítics" i segueix a les persones adequades a internet. Al mitjà on treballo NO HI HA redactors especialitzats que duguin temes concrets ni que, per tant, segueixin a les persones adequades.

Hi ha un "corresponsal a Mart" (ja ho he comentat diversos cops) de qui s'espera que segueixi a internet... qualsevol tema.

En fi, un model té periodistes que usen internet com a font amb tota naturalitat i l'altre té el gruix de l'equip fent actualització, sense temes propis, sense seguir a les fonts. Com diu l'acudit, amb el risc d'anar en bicicleta sense mans... i sense dents.

Ara bé, això no evita la discussió sobre com s'ha de reaccionar davant d'aquesta situació. Potser algun lector sàpiga oferir una mica de llum.

Tot el que no sé de Wikileaks... (però ho aprenc seguint enllaços)

Si hagués de triar una sola informació com la més important de l’any 2010, suposo que coincidiria amb moltes altres persones a l’hora d’assenyalar la superfiltració que ha fet el mitjà Wikileaks.

Valor

Al principi, va haver-hi uns quants articulistes que van intentar desmerèixer els continguts que sortien a la llum, ajudats per l'humor. Josep Cuní es va apuntar a aquest corrent des del mitjà on treballo i va tenir la rèplica d’Antoni Bassas en diversos apunts del seu blog professional.

Però la resposta més contundent a aquesta tesi és l’article publicat a "El País" per Javier Moreno.

És un text que potser escombra cap a casa, perquè defensa la feina del diari que dirigeix, però que destaca la rellevància dels materials desvelats i que fa entendre com a conclusió el fracàs d’uns polítics que han practicat i practiquen l’engany sistemàtic.

Altres que negaven el valor de la informació han esmenat la seva posició inicial. Ja no es dubta gaire del valor d'aquests continguts. Si de cas es discuteix la decisió de fer-los públics.

Un altre món

Entre les valoracions allunyades del periodisme, cal parar atenció a l’article que va escriure Manuel Castells. Uns dies més tard va dir en veu alta allò que ja havia escrit.

A parer seu, Wikileaks representa allò que havia suggerit sobre la capacitat de les xarxes de persones davant dels poders estatals al seu llibre Poder y comunicación.

La seva tesi és que ens trobem davant d’un món que només internet fa possible. Si la digitalització facilia l’emmagatzemament i la distribució, les xarxes posen en contacte persones amb interessos comuns tot i les distàncies del desconeixement.

Altres veus creuen que no es tracta d’una innovació tecnològica sinó jurídica i en part discutible.

M’han interessat també aquestes valoracions: deu asseveracions arriscades, un apunt crític des d'una posició radical o una opinió sintetitzada en cinc missatges de Twitter.

Una interpretació dels objectius de Wikileaks ens fa comprendre que no pretén modificar l'actuació dels Estats (el vídeo sobre l'atac amb helicòpter a un vehicle on hi ha civils i premsa no farà que l'exèrcit deixi de córrer aquests riscos) sinó convertir la filtració en una part del sistema, fins al punt que aquestes accions quedin afectades per la paranoia de la conspiració. Un text d'interès (en versió original) per intuir una filosofia darrere del procediment.

N'hi ha moltes més però si n'he de triar una em quedo amb la mirada intel·ligent de Castells per la profunditat del seu tall analític.

Ciberprotestes

La prova que Castells no va tan desencaminat és que quan el lloc web va ser amenaçat pels operadors, seguint instruccions del govern nord-americà, al cap de poc ja tenia més d’un miler de “miralls”, també a Catalunya, i es recollien firmes arreu del planeta mentre un grup anònim iniciava una campanya amb les eines de “ciberprotesta” i un portaveu es deixava entrevistar per la BBC.

Un editorial del britànic "The Guardian" aclareix fins a quin punts els atacs contra determinats webs són l’equivalent d'una protesta civil. Imagino que com ara negar-se a pujar a l’autobús perquè discrimina racialment.

S'han promogut debats electrònics i els grups de suport s'han organitzat amb certa eficàcia. Hi ha manifestacions a uns quants països.

En general, el ciberactivisme es pot sentir reforçat. A més d'Assange hi ha altres "guerrillers de la transparència" (al 3cat24 vaig poder esmentar el cas de Marko Rakar). El polèmic Moore s'ha apuntat a la "causa Wikileaks". N'hi cabran d'altres.

La qüestió és com serà la reacció la pròxima vegada. Ja hi ha lleis contra aquestes accions de protesta i tot fa pensar que la “tolerància” dels principis d’internet anirà minvant.

A banda que hem de distingir entre les accions dutes a terme per grups de persones i les accions dirigides que pretenen ser llançades des d'una base natural i no organitzada.

Wikileaks és símtoma d’un món nou però els operadors rumien de quina manera poden discriminar les connexions en funció dels continguts i molts Estats imposen restriccions, de vegades amb la intenció de defensar continguts amb drets d’autors i molts altres cops amb la voluntat d’impedir l’expressió d’opinions lliures. Aquests són els dos perills reals que haurà d’acarar internet.

I gràcies a Wikileaks sabem que no serà una discussió del tot transparent ni sotmesa al debat democràtic.

Desinformació i safareig

El gran problema d’aquestes informacions és el mateix que Julian Asange preveia i que va motivar el repartiment del material entre periodistes de mitjans amb prestigi reconegut: l’allau de notícies es pot convertir en una causa de desinformació.

A més, per si no n’hi hagués prou, durant uns quants dies els mitjans van seguir una qüestió lateral amb tuf de safareig. La vida privada d’Assange i de més persones quedava a la vista de tothom. Com si de cop i volta la qüestió fos acusar aquest personatge "culpable d'espiar" i es posés a segon terme els resultats d'aquest pretès espionatge.

Ens trobem davant d'un heroi desmuntat, un malvat exhibit, una estrella mediàtica que ja escriu les seves memòries a canvi d'una quantitat de diners molt important. Pretén fer-se fort per pagar una bona defensa. Després de tot, la seva vida és narrada per altres. La seva rebel·lió és interpretada pels mitjans.

Assange va lamentar que es donés a conèixer un document sobre les seves relacions sexuals però, per sort, d’aquesta manera es va aclarir que no se’l persegueix per un delicte que anomenaríem violació, tot i que amb aquesta paraula es va intentar perjudicar la seva acció informativa. Fins i tot la seva mare ha fet declaracions públiques.

I se l'ha amenaçat. La dreta nord-americana clama per la seva extradició i pretén una condemna severa. Altres demanen en públic que se l'assassini. No és una qüestió menor, es debat obertament a la xarxa sobre matar algú. I hi ha mitjans que ho escriuen. Sense tenir gaire en consideració les conseqüències legals.

La vinculació no provada amb una "gola profunda" tan jove com ingènua serviria de pretext per l'acusació de revelació de secrets d'Estat. El soldat Bradley Manning té unes condicions dures d'empresonament i hi ha qui defensa la seva actitud amb el lema que desvelar un secret d'un crim de guerra no és cap delicte. Demanen donatius i ho fan a través d'internet, és clar.

No és el primer cop ni serà el darrer que una maquinària quasi perfecta es dedica a destruir la imatge d'una persona com a procediment per atacar les seves accions. De debò és l'home més perillós del món? La discussió s'ha estès arreu. Un burleta Assange contra el Pentàgon... o un combatent a favor de la veritat?

Es presentava ell mateix com un lluitador contra la censura en un debat amb un columnista que tenia lloc en un centre universitari, abans que fos algú perseguit per la Interpol.

La suposada controvèrisa ha distret alguns mitjans.

La curiositat també ha dut el periodisme cap al lloc físic on hi ha hagut els servidors que allotgen tota aquesta informació digitalitzada i ha dut aquest mitjà digital especialitzat en les filtracions al protagonisme d'informes per a audiències massives.

El documental WikiRebels ha tingut força visionats per internet. Però els mitjans més importants no se l'escoltaven gaire quan intervenia davant el públic especialitzat del TED molt abans d'aquest enrenou.

La història de Wikileaks encara és més atractiva que els materials desvelats, que són l'autèntic pinyol de l'assumpte. Una història que volen narrar amb un vídeojoc. El projecte, que s'explica aquí, ja compta amb aportacions.

Efectes

Aquest és un punt clau. Sense digitalització i les eines de cerca i gestió de dades aquesta filtració hauria sigut impossible. Sense internet res d’això no hauria passat.

Els efectes d’aquesta superfiltració encara no es poden mesurar. tot i que ja hi ha hagut dimissions.

Tot just es coneix un 1% del material de què Wikileaks disposa. Potser hagin triat el més interessant i en la resta hi hagi molta morralla, però fins i tot així haurem de tenir paciència.

Queden setmanes i setmanes d’informació basada en aquesta mateixa filtració i no es pot descartar que entremig el mateix Wikileaks obtingui altres continguts de fonts diverses.

A més, l’estil ha provocat un reguitzell d’imitacions. Hi ha uns quants llocs diposats a fer més o menys el mateix, o això és el que han anunciat. I encara hi ha un diari noruec que assegura que ha aconseguit tots els 250.000 missatges diplomàtics i ha dit que publicarà el que cregui més oportú. Caldrà veure si es confirma.

Fins i tot, han aparegut usos fraudulents, com el d’un diari paquistanès que ha presentat una campanya contra el govern veí de l’Índia fent veure que la font eren els famosos missatges dels ambaixadors nord-americans.

Periodisme

Què s’ha de fer quan la notìcia més notable de tot l’any, i previsiblement una de les més importants de l’any vinent, no és a mans d’un mitjà? N'hi ha que donen forma pròpia als "refregits" que elaboren, per adaptar-se al seu públic.

Com que és impossible per a tots els periodistes accedir als materials abans que els diaris que tenen l’acord amb Assange ho facin públic, fa falta ser creatius.

No hi ha gaires oportunitats, però es tracta d’aprofitar-les. De vegades, consisteix a centrar-se en un detall.

Es pot intentar acostar la informació a l’interès local i avançar-se amb sort un màxim de 24 hores als altres mitjans (vaig explicar aquí com ho havíem fet) o es pot posar el focus en aspectes secundaris, provinents de mitjans estrangers, per elaborar “refregits” sobre “els fills de Wikileaks” o “la filtració de la filtració”.

La idea estesa és que tothom faci repesca, per fer públics fins i tot aquells segments que els mitjans amb l’exclusiva deixin córrer.

L’essencial: endreçar

Es tracta de buscar maneres noves que vagin més enllà de la repetició del que diuen els altres però la tasca més sensible serà endreçar tot això: els continguts fets públics i els comentaris que generen.

Per ara, els mitjans que tenen l’exclusiva ofereixen edicions especials amb tot el material, mapes i algun altre sistema per accedir a l’enorme varietat d’informació com ara motors de cerca, però tard o d’hora ens farem un embolic i caldrà que algú posi a l’abast de tothom una mirada clara, anàlisis sectorials, visions transversals, paquets temàtics, visualitzacions cronològiques, infogrames, resums locals, consultes ciutadanes...

Ja hi ha eines de cerca interessants (com ara Cablesearchs, creada per periodistes holandesos) i s'han fet aplicacions per a mòbil. La que funciona amb l'Android de Google encara existeix, la que es va fer per als ginys d'Apple va ser eliminada, per raons força incomprensibles. En contrast, Steve Jobs hauria ofert algun suport a Julian Assange.

L'essencial: el periodisme

S'ha posat en entredit el periodisme i s'ha debatut si té límits. I al mateix temps s'ha demanat als mitjans informatius que assegurin la viabilitat de les seves fonts, un principi que no sempre se suposa acceptable.

El periodisme mundial no serà igual i en les properes dècades s'estudiarà el cas Wikileaks com un punt nuclear enmig d'un canvi l'abast del qual encara ens costa de percebre. Les bones notícies encara són en països petits. Com explica la defensora del lector de "El País", la qüestió no és com s'ha conegut tot això sinó tot això que s'ha conegut.

L'essencial: els continguts

Per això, sobretot hauríem de recordar que més enllà de la dispersió hi ha un nexe comú que explica com el govern dels Estats Units i la seva xarxa de diplomàtics ha intentat afavorir els seus interessos fins al punt de menystenir les lleis d’altres països, aliats i no aliats, de subvertir les normes d’altres Estats i d’afavorir empreses privades que actuaven amb mala fe.

És veritat que els missatges de Rússia o la Xina, per esmentar dos casos obvis, serien d’un interès igual o superior. Però no sembla que hi hagi un esbiaix contra els Estats Units. Wikileaks comptava amb orgull com un èxit una filtració sobre Kènia. Potser Rússia no seria tan condescendent si fos l'afectada.

En tot cas, és bo saber que una farmacèutica no ha de pagar els danys causats si ho ha fet a l’Àfrica i l’empresa és nord-americana i està bé entendre que bancs i empreses d’Espanya han sigut forçats a abandonar negocis legals per les pressions de la primera potència mundial. Ara que la diplomàcia exhibia el desig de ser més transparent gràcies a internet entenem que no n'hi ha prou amb publicar a la xarxa galeries públiques amb fotografies dels actes socials.

Sense comptar amb les revelacions prèvies sobre la guerra a l'Afganistan o els excessos dels soldats a l'Iraq.

És veritat, com s'ha dit, que els missatges només aporten la visió d'una part, però deu tenir algun valor perquè els militars semblen decidits a provar d’impedir noves filtracions. Potser sí que aporten llum.

No és el mateix llegir-ho a les novel·les de John Le Carré que fer-ho als diaris, encara que alguns ens ho hagin vulguin fer creure.

Encara més: no hauríem de menysprear el detall que tot això ho hem sabut contra la voluntat d'uns quants governs, que volien convertir la veu en la causa a seguir a canvi de silenciar les seves paraules.

Una altra lliçó remarcable és que empreses molt grans i poderoses com PayPal, Amazon, Visa o Mastercard han triat els colors de la bandera abans que les lleis del mercat que se suposa que veneren. De quin costat és la llibertat?

No sols han estat agressius amb la llibertat d'expressió, han subvertit els principis de la llibertat de comerç. I no està clar que la decisió no tingui conseqüències. En aparença, hi ha Estats que protegeixen la defensa contra la censura.

Distraccions

Entremig, podem aprendre a destriar d’entre tot el que hi ha, valorar si podem entendre-ho amb un mínim rigor.

També podem sorprendre'ns amb la presència d'Assange al pessebre o distreure’ns amb mostres d'humor, jocs simples, una cançó de Nadal, un rap irònic, un disc oportunista i una cançó crítica o exercicis més o menys curiosos, com ara un pòster que se suma a la moda de copiar el retrat tricolor d'Obama o aquesta llista musical que he creat amb Spotify.

"Wikileaks"

Distingir: exercici decent amb una font

Aquest matí he viscut una d’aquelles situacions característiques de l’ofici que ara practico que val la pena compartir aquí.

Alarma

Ja fa uns dies que m’havia adonat dels advertiments de Vincent Cerf i altres persones sobre el risc que el nombre d’adreces IP arribi al seu límit. M’havia trobat amb alguna informació més aviat alarmista i vaig creure que la nostra feina no era tenir un títol fàcil sinó esbrinar què significa això i explicar-ho de la manera més clara possible.

Calma

Per això en vam parlar a la redacció i vam demanar ajuda a unes quantes fonts que ens semblaven rellevants en aquest assumpte. També ens vam adreçar a puntCAT, per raons òbvies. Les seves relacions amb l’organisme ICANN els converteixen en una font ideal en aquest cas.

Ajuda

Com que ja fa temps que tinc bones relacions amb l’equip de comunicació, va ser fàcil fer la petició i al cap de poc ja teníem una explicació molt clara i llarga. Tot i que el seu director es troba a Cartagena de Indias, en una reunió de l’ICANN, s’hi van posar en contacte i vam obtenir unes declaracions seves.

Per tant, tenia moltes raons per donar-los les gràcies, com he fet. La peça sobre el topall en el nombre d'adreces IP no hauria sigut possible sense els seus aclariments i anotacions.

Sorpresa

Quan he obert la seva pàgina, per copiar-ne la URL i inserir un hiperenllaç, m’he adonat que hi havia alguna cosa estranya. De seguida he entès que la portada del seu lloc web havia rebut un “atac hacker” i els he telefonat una altra vegada. He entès que era el primer que els ho feia notar i he considerat raonable donar-los una mica de temps.

Raresa

Hem parlat unes quantes vegades i al final he pogut fer la peça.

La situació era peculiar. Una font que m’ha ajudat protagonitza de cop una notícia que preferirien que no existís. Si no ho hagués vist ningú, no hauria passat res, però ho he vist i m’ha semblat que era un fet més o menys rellevant o com a mínim noticiable.

Em sabia molt de greu, perquè comprenia que en haurien preferit que ho ignorés. Però ells també han comprès que no podia deixar-ho córrer.

Acord

He volgut que m’aclarissin els fets i els he proposat que subratllessin l’essencial. Em demanaven que deixés clar que només s’ha atacat la portada, no el lloc web, que el registre del domini .cat no ha sofert cap inconvenient i que fugís de l’alarmisme. M’ha semblat molt raonable i he procurat que la peça informativa sobre aquest atac contingués amb claredat aquests elements.

Incomoditat

Però això no m’evitava una certa incomoditat. Ells m’havien ajudat molt, i s’havien esforçat per donar-me un cop de mà, mentre que al cap d’unes hores jo insistia a publicar una notícia sobre l’atac. No penso que hagi estat desagraït, crec que he fet el que tocava i estic segur que tant Jordi Iparraguirre com l’equip de comunicació es fan el càrrec de les obligacions que tots plegats tenim. A mi em correspon no desinformar ni aixecar pors absurdes, però a ells els toca ser transparents, com així ha estat, i posar-me al corrent de la incidència.

Decència

A més, abans d’escriure res els he telefonat i fins i tot els he fet arribar una imatge amb “el cop de pantalla” que havia capturat per ajudar-los. No tinc cap dubte que he actuat amb decència.

És la feina. I ja està. No passa res.

Dificultat

Però quan la feina t’empeny a posar en una situació poc agradable unes persones que t’acaben de fer més fàcil la redacció d’un article s’ha de tenir una certa dosi de sang freda per acarar la conversa amb molta tranquil·litat, deixant clar, com se sol dir, que una cosa és una cosa i una altra n’és una altra.

Com a la fotografia que he triat per il·lustrar aquest apunt: el cafè i la llet són al mateix got però es poden distingir amb claredat.

Estic satisfet de la meva reacció i de la seva actitud. El temps dirà si tots hem entès bé les regles d’aquest joc, però avui no tinc cap raó per dubtar que tot ha anat bé.

Vocació de servei o castell de focs: bona sort

"Good night, and good luck" és una pel·lícula de l’any 2005, però no l’havia vist. Ho vaig fer ahir a la nit.

Hi ha un discurs del periodista Edward R. Murow, situat a l'any 1958, en què fa uns pronòstics sobre el servei de la televisió que encara avui tenen vigència.



Segurament, ja només defensem aquest enfocament des dels mitjans públics, els privats han optat pel camí que el Murrow de la pel·lícula (com el de debò) ja intuïa, després d'haver combatut les persecucions del maccarthisme.

Se m’acut que amb els mitjans basats en internet ens podria passar el mateix. Internet té quasi inifinites possibilitats i usos tan diversos que costa de fer-ne una llista.

Ara bé, els mitjans tenen l’obligació de decidir si aposten pel servei o pel simple castell de focs que vol enlluernar l’audiència.

Un pirata de Cornellà copia i tradueix el 3cat24

Recursos a la xarxa

No fa gaires dies vaig publicar al 3cat24 una peça on mirava d’explicar que ja hi ha observadors professionals de la campanya electoral a internet.

Avui, en una altra peça que he fet sobre la campanya electoral a internet,m’he atrevit a escriure que en realitat els usuaris troben a la xarxa molts recursos, sense que sigui tan necessària la tradicional intermediació dels mitjans de comunicació. He acabat la frase així: “inclòs aquest”.

Activitat de campanya

La peça d’avui és en part la continuació d’una altra que es va publicar el mes de setembre i és, potser, la prèvia de les cròniques que encara pugui fer sobre la mateixa qüestió.

Per la cara

Mentre aquest matí buscava els enllaços pertinents m’he trobat amb una sorpresa que em ve de gust compartir aquí.

He descobert que hi ha un mitjà que ha traduït al castellà aquell article i l’ha inserit al seu web. Com el lector ja es pot imaginar, ho han fet sense citar l’autor ni el mitjà, “per la cara”, que es deia abans, com si fos material propi.

Ja m’he referit aquí a la diferència entre “el refregit” i la còpia descarada i també vaig posar un exemple rotund del fals periodisme que es basa en les tecles del “copy&paste”.

Qui és qui

Però aquesta vegada m’ha cridat l’atenció que s’hagin pres la molèstia de traduir (suposo que amb un robot...) i de liquidar tots els enllaços que hi ha la peça original.

El mitjà (no sé si n’he de dir així) que ha comès aquest acte de pirateria es presenta com el “portal ciutadà” de Cornellà de Llobregat. Perquè el lector es faci una idea de qui són aquesta gent, només diré que ofereixen botons de traducció al català... i al valencià, tractades com a llengües diferents.

O sigui que a Cornellà hi ha un pirata que copia les peces firmades del mitjà públic digital de Catalunya. És millor saber-ho.