Biaixos en el debat sobre cultura a internet

Fa pocs dies, David Mullor es queixava que les xarxes socials i internet no aporten cap benefici econòmic al seu grup Ix!. Ho feia en un debat sobre l’efecte que les xarxes socials i altres recursos basats en internet tenen en la difusió de la música que es fa a Catalunya.

Les possibilitats de fer servir aquestes eines són considerables, com es recull en aquest article publicat poc després al 3cat24.

Primer biaix

Però el pinyol d’aquest debat és un altre i té a veure amb una interpretació esbiaixada del fenomen de la llarga cua que va exposar Chris Anderson.

De forma succinta, el que allà es plantejava és que amb la digitalització i les connexions és possible que tot de productes minoritaris trobin alguna sortida.

La disminució radical dels costos d’emmagatzematge i distribució (com ha assenyalat entre altres David Weinberger) permet que pugui ser “rendible” la difusió de materials que tot i no arribar a unes vendes destacades poden circular perquè és més barat mantenir-los en actiu.

No és tan sols més econòmic, és més fàcil. Aquest segon tret té a veure amb l’extensió d’eines que permeten fotografiar, enregistrar vídeos, publicar textos...

S’ha de trobar un lloc a la “llarga cua”.

Però ben sovint hi ha professionals de la comunicació que reexpliquen aquesta tesi d’Anderson i s’afanyen a proposar tot seguit la millor manera d’arribar fins al cap.

Si algú creu que amb internet està garantida una posició entre els quaranta principals o als “topten” de vendes és que no ha acabat d’entendre el concepte en la seva essència. La diferència entre l’abans i el després no és la certesa de l’èxit sinó la certesa de poder-hi ser. El canvi és la cua, que s’ha allargat, no pas el cap, que ja hi era.

El cantant d’Ix! es va mostrar ambivalent. Mentre assegurava que tot el grup dedica molta estona a tenir cura de la seva presència a les xarxes, sostenia que això no li permet viure de la seva creació.

I aquest és un altre biaix.

Segon biaix

Produir creacions artístiques no garanteix que se’n pugui viure. Aconseguir diners d’aquesta manera no és ben bé el que succeeix a la cua. Ara, gràcies a internet, aquesta cua és llarga i plena d’oportunitats. Però el consum no ha canviat tant: hi ha productes per a majories, productes per a minories molt sostingudes i productes molt minoritaris que, si es poden digitalitzar, tindran una oportunitat. El cinema d’art i assaig no competeix amb els quaranta principals de les sales de crispetes.

A més, el mercat de la música feta en català és petit. Com el de tantes altres coses en què la llengua és un eix clau (diaris, revistes, libres, cinema...). Viure de cançons, de narracions o de vídeocreacions, per esmentar només uns mínims exemples, és gairebé impossible.

No es pot reclamar que la creació tingui una garantia perquè no hi és. No hi ha sigut mai. Els artistes de tots els temps han estat a sou de mecenes i senyors, han servit l’Estat o han sigut artesans venedors o han tingut altres ocupacions que els aportaven ingressos. O han malviscut de l’art i s’hi han adaptat. Només aquells que han arribat a una situació singular en el seu mercat han trencat aquest esquema.

Però se sol mantenir l’obsessió amb la testa exitosa per comptes d’aprofitar amb entusiasme els avantatges de la nova cua.

Oportunitats

D’acord, tot podria ser milor. Potser un dia els Ix! seuran al tron de l’èxit que aporta euros. Però de moment potser val la pena que cadascú tregui el màxim profit dels corrents movedissos que donen forma a la llarga cua.

La llista d’exemples podria ser notable. Però, per començar per alguna cosa, aquí hi ha uns quants casos.

Campanya per aplegar citacions de Josep Pla al Twitter

La promoció de la cultura catalana s'estén amb internet

Un ajuntament sorteja entrades entre els usuaris que en fan "retweets"

Un web posa a l'abast de tothom el patrimoni literari català digitalitzat

Twitter s'omple de versos per celebrar un "dia de la poesia catalana a internet"

Els autors catalans de la Viquipèdia busquen acords amb els professionals dels museus

Els autors de la Viquipèdia ensenyen com l'escriuen per celebrar el desè aniversari de l'edició catalana

Mesos abans ja havia inclòs en llistes prèvies aquests articles publicats al mateix mitjà.

http://www.3cat24.cat/noticia/863966/ciencia/Enciclopedia-sobre-als-usuaris-i-millora-les-cerques

http://www.3cat24.cat/noticia/877786/ciencia/Els-bloguistes-debaten-sobre-el-futur-del-llibre-digital-a-Mataro-en-un-acte-dels-Premis-Blocs-Catalunya

http://www.3cat24.cat/noticia/862186/ciencia/Patrimoni-crea-un-diposit-digital-amb-milers-de-documents-sobre-excavacions-i-obres-de-restauracio

http://www.3cat24.cat/noticia/875526/catalunya/Les-comunitats-gitanes-de-Catalunya-sexpressen-en-un-museu-virtual

http://www.3cat24.cat/noticia/504345/ciencia/Quasi-900-museus-del-mon-tenen-un-milio-de-seguidors-a-Twitter

http://www.3cat24.cat/noticia/476005/societat/Lescriptor-Jordi-Cervera-escriu-una-novel%C2%B7la-a-Twitter

http://www.3cat24.cat/noticia/440346/societat/parlacat-ofereix-un-curs-per-preparar-lexamen-del-nivell-C

http://www.3cat24.cat/noticia/419131/societat/Els-llocs-mes-emblematics-del-patrimoni-catala-ja-es-veuen-a-Google-Maps

http://www.3cat24.cat/noticia/426732/ciencia/Un-grup-catala-llanca-una-llibreria-digital-i-un-lector-de-llibres

http://www.3cat24.cat/noticia/724725/llibres/Un-nou-mapa-en-linia-despais-literaris-situa-els-autors-catalans-i-els-llocs-citats-a-la-seva-obra

http://www.3cat24.cat/noticia/739329/llibres/Una-tertulia-literaria-a-Twitter-comenta-les-obres-dautors-catalans

http://www.3cat24.cat/noticia/672705/societat/Un-projecte-europeu-impulsa-les-noves-tecnologies-per-difondre-el-patrimoni-cultural

http://www.3cat24.cat/noticia/608505/ciencia/La-Diputacio-de-Barcelona-proporciona-14000-fitxes-de-patrimoni-en-un-web

“El Periódico” al trapezi digital (estrena d'un servei de pagament)

Estrena

El diari “El Periódico” ha obert aquesta nit un servei digital que permetrà la lectura de “l’edició impresa” en format digital, tant en ordinadors com als mòbils, els notebook i l’iPad. D’aquesta manera, el rotatiu català emprèn la via que ja han seguit altres mitjans cap a la recuperació d’ingressos a canvi dels continguts informatius.

Amb l’estrena d’avui, els lectors podran triar entre continguts diferents en funció de l’accés que prefereixin, perquè se segmenta de forma rotunda el tipus d’informació.

En línia

Al web, en l’edició en línia que la marca "El Periódico" ofereix a partir d’ara, es dóna resposta a la demanda d’actualitat, amb la pretensió d’aconseguir la màxima immediatesa, tot i que amb preferència pels continguts propis.

Aquesta prioritat obliga els redactors a elaborar peces més breus amb celeritat, per dedicar-se tot seguit a la producció de textos més profunds, que són els que es troben en l’edició impresa.

Aquesta edició impresa ja no s’abocarà a la versió en línia a l’hora del tancament, com passava fins ara. Però estarà a l’abast dels usuaris digitals, tant des de la versió en PDF, que ja hi són des de fa temps, com en la versió de l’anomenat e-Periódico, la que avui ja permet l’accés a qualsevol persona després d’un període de prova d’unes quantes setmanes.

Preus variables

Aquest servei serà de pagament. No pas avui, ja que l’inici busca una oportunitat per donar-se a conèixer. La gratuïtat està garantida durant un mes, “com a mínim”, i així ho subratlla el seu director, Enric Hernàndez (a la fotografia), en declaracions a aquest blog.

Passada aquesta transició, els usuaris del e-Periódico el podran descarregar per 1€ a la setmana. Es tracta d’un preu competitiu si es té en compte que l’exemplar imprès dels laborables s’adquireix a 1,20€ i el format en PDF, fins ara costava 2€.

Els seus responsables, Joan Manel Perdigó i Pep Puig, expliquen que “la informació s’ha de pagar”, però insisteixen que això no trasllada per força el marge cap als lectors i confien en que aquesta aposta tard o d’hora ha de donar rendiments en publicitat.

Format líquid

Tots dos destaquen també el caràcter “líquid” del format, que s’adapta als diversos aparells de l’usuari. No es limita a una “reducció” de la mida, com sí que succeeix de moment amb la portada, sinó que s’incrementa o disminueix el nombre de pàgines que cada informació ocupa segons que es visualitzi des d’un iPad o un ordinador amb la pantalla més gran.

A més, tots aquests continguts no exigeixen cap tractament específic, perquè arriben al nou producte de forma automàtica a partir de la circulació rutinària dels continguts digitalitzats a la redacció. D’aquesta manera, no ha representat cap cost afegit.

Una perspectiva

El projecte va començar ara fa un any, coincidint amb l’arribada d’Hernàndez a la direcció, i forma part d’una convicció expressada per diversos directius del mitjà segons la qual el període d’accés a continguts informatius sense cost ha de començar una certa regressió.

No són l’únic mitjà que participa d’aquest plantejament. L’Ara, com aquell qui diu acabat de néixer, distingeix de forma clara entre els continguts digitals i els de l’edició impresa, amb un criteri diferent que el de La Vanguardia, com exposa Sílvia Cobo. En paraules d’un dels seus accionistes, l'Ara vol evitar la “vampirització” de l'edició impresa per part de la versió en línia.

Aquest és un debat reiterat, el mateix que encara no permet als editors catalans la gosadia de competir de debò en el mercat dels e-llibres, temerosos que, per comptes de trobar nous públics, n’hi hagi un que es mengi l’altre i, amb preus menors, acabin minvant els ingressos.

Aplicacions enfora

En aquest context, la política de preus del e-Periódico fa l’efecte d’anar en la direcció adequada. La seva idea és proposar diverses modalitats de pagament, de manera que cadascú pugui triar la que s’adapti a la seva conveniència. Tot i que no amaguen la voluntat de captar l’interès, d’entrada, dels 17.000 subscriptors que declaren tenir.

Caldrà veure quants decideixen que val la pena pagar. De moment, trobaran com a porta d’entrada la finestra que demanarà “usuari i contrasenya”.

Tot seguit, hi ha la pàgina de navegació, on s’informa de la usabilitat: vertical per al canvi de secció, hortizontal dins de cada secció i amb opció d’ampliar fotografies, veure vídeos... Tot de gestos que en un iPad es faran amb la punta dels dits.

També hi ha un camp dedicat a les aplicacions. De moment hi apareixen l’accés a la Wikipedia, Google Maps, el Facebook... però anuncien que voldran incrementar aquesta oferta de manera continuada.

Encara tenen uns quants dubtes. Per exemple, preveuen que els usuaris puguin enviar un contingut a un contacte del Facebook, però encara no tenen clar fins a quin grau d’accés tindrà aquesta altra persona si no està registrada.

Fragmentació

A partir d’ara, el consum de la informació elaborada sota aquesta marca queda fragmentada, amb opcions molt variades: actualitat en línia, profunditat de lectura pensada sobretot per a aparells “de sofà” o transport públic i brevetat màxima en la tramesa de titulars i altres serveis mòbils.

La versió en paper, per exemple, compta amb una compaginació premiada que és encara excel·lent i de les millors dels diaris espanyols, amb portades tan extraordinàries com singulars.

El "paper" acara tants reptes com oportunitats d'exclusivitat.

En contrast, l’equip directiu s’ha mostrat molt poc interessat per l’experiència de la visualització de dades, amb l'argument dels costos, un tret que permetria dotar aquesta versió nova d’un element que brilli, ja que tot l’esforç de la direcció d’art, visible en el paper, queda aquí en fora de joc.

Però no sembla que el repte dels nous formats informatius se superposi ara com ara a aquest projecte enfocat a l'obtenció d'un usuari d'aparells digitals però d'una certa "cultura analògica" i centrat, de forma raonable, en la reconversió del model de la gratuïtat.

Hi ha un detall que no és perceptible en cap de les versions digitals. Per alguna raó, a El Periódico, com en tants altres mitjans digitalitzats, sembla que no donen gaire valor als hiperenllaços, la mena d’aportació que un usuari amb certa experiència digital acostuma a exigir.

De tota manera, no es troben sols en aquest costum incomprensible que un dia o altre haurà de canviar de forma radical, perquè una lectura digital té tres dimensions i sense la profunditat hipertextual l'experiència està mancada de llibertat i de coneixement intens.

No queda clar, encara, fins a quin punt el procés de digitalització també modifica les fonts emprades i la producció dels continguts. Però la singularitat del producte els situa per ara com el diari pioner del país en aquest recorregut.

El desenvolupament l’ha fet Revolumedia, una empresa que ja col·labora amb els equips de desenvolupament del Grup Zeta des de fa temps i que ha participat en projectes de comunicació digital per a altres mitjans escrits.

La ruta del pagament

La decisió d’obrir aquest procés és molt significativa. Segueixen la ruta marcada per The New York Times però també per altres projectes com ara els mitjans exclusius per a iPad. És un canvi de direcció. La informació sense preu pot cobrir una certa demanda de rabiosa actualitat, però els continguts més elaborats volen trobar una recompensa.

Aquest missatge que s’envia avui coincideix amb la publicació de la dada que el consum d’informació per internet ja supera per primer cop a Catalunya el de diaris impresos (i que les xarxes socials guanyen a "les notícies"). Allò que s’anunciava i uns quants feien veure que era només l’afany de notorietat d’algun profeta malintencionat potser no quedi tan lluny. Els mitjans s’acuiten a trobar respostes i e-Periódico vol ser una d’aquestes adaptacions a la nova situació.

Judici pendent

El debat que fins ara hi ha hagut haurà de suspendre el judici de forma provisional fins que, en comptes de discutir sobre intuïcions més o menys fonamentades, es disposi de les dades fiables. Per ara, asseguren que han rebut uns quants centenars de correus dels seus lectors de prova i es mostren satisfets pels resultats. Però no cal córrer, abans d’un any sabrem si l’experiència s’aproxima als objectius que s’han proposat.

Fa l’efecte que els usuaris del iPad trobaran satisfacció notable però encara és una oferta aïllada, un producte blindat que amb les aplicacions de què disposa no arriba a garantir una autèntica connexió en totes les direccions que internet posa a l’abast. És un camp tancat.

Ara bé, encara que només sigui un detall minúscul, potser és indicatiu que els màxims responsables del projecte l’hagin volgut presentar a algú que ja sabien que només en parlaria en un blog minoritari. L’hora i mitja que han dedicat a aquest diàleg sembla mostrar una atenció cap a un altre entorn de comunicació que, si més no, cal agrair.

Però una acrobàcia no es guanya l’aplaudiment pel risc que assumeix (encara que això sol mereixi respecte) sinó per l’excel·lència de la seva consecució. De moment, el trapezista tot just ha saltat del trampolí. I està sol. Sense “la xarxa”.

A veure.

Adaptar continguts a "l'estat d'ànim" del consumidor

La campanya de Carrefour Discount que es veu ja fa dies a les cadenes de televisió és una aposta interessant perquè al mateix temps que produeix una publicitat adreçada al target que busca preus baixos per damunt d’altres conceptes ens il·lustra sobre algunes maniobres que ja sabíem però que ara se’ns fan molt evidents.

L’aspecte dels personatges està molt aconseguit: persones que van a comprar sense maquillar-se i vestint amb molta “normalitat” i empleats del supermercat que “al·lucinen” amb la narració de la publicitat a què estem acostumats.

El cost de la viscositat

De passada, ens recorden que tot això de la gent que salta a càmera lenta damunt d’un llit, l’oli que raja untuós i brillant, els camps de blat que el vent transforma gairebé en la mar... en fi, tota aquesta comèdia habitual és només això, comèdia habitual.



Jambon a la francesa

A la versió francesa que he vist, se simula una reunió creativa per imaginar anuncis sofisticats i buscar noms emocionals a tot de productes que al final s’acaben anomenant amb tota senzillesa com el que són, pernil, cafè o suc de taronja Carrefour Discount. La filosofia és la mateixa (deixem la sofisticació) però no té la mateixa gràcia.




Atac als clients que et permeten viure

El punt dèbil és que la campanya conté un atac als fabricants de productes que ven Carrefour i algú ja s'ha preguntat si hi hauria gent a Carrefour si només tinguessin marques blanques. Potser sí? Sembla un debat que val la pena. Carrefour competeix de forma agressiva amb aquells clients que li permeten existir. Té sentit?

Quin estiu!

El Gaspatxo Alvalle també posa la crisi a primer terme.




Els mitjans tradicionals com a prova de fiabilitat

En un altre anunci, la informació sobre l'efecte de la crisi prové de la ràdio i no d'un diari. És interessant comprovar que quan el creatiu vol transmetre unes dades estadístiques opta pel mitjà de comunicació tradicional com a vehicle.

La idea és clara: molts espanyols no sortiran de vacances i la reacció és positiva amb un “i què?”. En comptes d’oferir-nos un gaspatxo refrescant o molt ben fet o seguidor d’una recepta tradicional o vés a saber què, l’anunci llança una proclama radical: l’estiu espanyol és magnífic, quedar-se aquí és un privilegi.

La referència final subratlla que hi ha un web on el lema es presenta amb més detalls: un concurs de fotografies i vídeos amb rutes de “turisme interior” com a obsequi d’un sorteig.

Càntir blanc

Aquesta apel·lació a l’orgull de ser espanyol (vist més aviat com el tòpic d'una vida que consisteix a refrescar-se amb un càntir i fer la migdiada a l’ombra...) inclou la invitació a disfrutar del gaspatxo Alvalle, que d'aquesta manera buscas un contacte emocional amb un estat d'opinió ("estem fumuts però no renunciarem als "nostres" plaers: el nostre paisatge, els nostres costums, el nostre gaspatxo"). Vet aquí que, després de tot, l'anunci també busca, com tots, aquesta connexió.

Fins i tot els de Discount, que tenen aparença de discurs racional ("sigues pràctic, no paguis per la comèdia de la publicitat") pretén connectar amb un estat d'anim que repeteix: "prou de sofisticacions inútils, siguem autèntics i engeguem a dida aquests de la càmera lenta".

Innovació i adaptació

O sigui que la publicitat s’adapta a l’estat d’opinió de consumidors espantats (pel que es diu que passa encara que no ho visquin) o seriosament preocupats (perquè ja ho viuen). Pels volts de Nadal, un programa d'humor ja va parodiar els anuncis nadalencs adaptant-los a la crisi.

Els exemples d'Alvalle i Carrefour són una mica més innovadors que els simples descomptes amb data límit, característics dels cotxes, o els viatges i creuers que sembla que regalin (només ho sembla, com recorda un altre anunci, aquest on una família es veu forçada a baixar a terra perquè s’ho ha gastat tot amb refrescos i altres extres).

Qui més s’hauria d’adaptar a aquest estat d’opinió?




I els altres?

Quants creadors de continguts s'haurien d'apuntar a l'intent d'interpretar un estat d'ànim "en crisi" per servir productes d'aquest estil i quants haurien de persistir en l'intent de fer-nos creure que adquirir segons què ens fa millors o ens aporta molt més que la simple utilitat?

Entrepans d'alumini, impressores sense plom, doneu-nos la TDT d'avui

Des d’aquest migdia l’apagada analògica ja és un fet. Una tecnologia en substitueix una altra.

El relleu no és natural sinó que té l’impuls de l’administració. Tots els descreguts que sostenen que el mercat es regula sol, sense que hi faci falta cap intervenció moderadora (després d’aquesta crisi les veus més radicals ja no parlen amb tanta arrogància) tenen una altra prova que si bé és veritat que les lleis del temps condueixen aquests canvis també ho és que de tant en tant fa falta un impuls decidit.

Algú creu que el mercat petrolier, pel seu compte, avançaria en el disseny de vehicles elèctrics, sense incentius i empenta pública?

Quan es produeixen aquestes substitucions d’abast ampli, amb suport legal, sol haver-hi queixes però a mig termini els ciutadans tendim a fer les assumpcions correctores.

Quan l’euro va entrar en vigor, el dia 1 de gener de l’any 2002 (abans d’ahir), ens va semblar que no ens hi acostumaríem mai però ara no ens recordem gaire de la pesseta.

Els últims sense plom

Quan la gasolina sense plom va substituir l’altra gasolina, la vermella, (una altra imposició pública, davant les proves científiques sobre els danys a la salut que provocava la utilització del plom per millorar l’octanatge) també hi va haver un cert debat i se solien destacar més els inconvenients d’un canvi que els avantatges d’allò nou en relació a allò vell.

Espanya, Itàlia i Grècia van tancar el procés el 2002, dos anys després que la resta de països europeus, i van demostrar d’aquesta manera que l’estil llatí sempre necessita moratòries. Per mandra? Per falta de rigor? Per desídia?

Aquesta vegada, almenys, no som a la cua. Aquest dimecres, el país de Gal·les farà la seva apagada analògica i serà el primer territori britànic que assoleix l’objectiu.

En tot cas, es tracta d’una substitució simple. Un model tecnològic de transmissió del senyal en relleva un altre. Però el model segueix igual. Després de tot, la TDT és televisió digital, sí, però també és terrestre. Com la que ja teníem.

El paper resisteix

Hi ha canvis més sofisticats.

Canviar el paper pels bits serà una mica més difícil. Encara hi ha molts ciutadans que de debò creuen que el paper té mil avantatges. En realitat, són una immensa majoria. Ho dic en tercera persona perquè no me'n sento part, a mi ja em sembla que defensar el paper és el mateix que si avui insistíssim en la utilitat del papirus o com si algú volgués que el transport públic es basés en la força animal.

És clar que seguirem consumint amb plaer el llibre vell, la peça de bibliòfil. I per Sant Medir, al barri de la meva infantesa, els cavalls surten al carrer. Però els altres dies, per sort, ens movem amb el metro, oi?

Fa pocs dies, a casa vam comprar una impressora, una multifunció d’aquestes. L’altra s’havia mort.

Va ser aleshores quan em vaig adonar que fa anys que no la faig servir gairebé mai. Només els alumnes en edat escolar la necessiten i em pregunto per què en comptes de demanar-los que portin els treballs impresos no els proposen que els portin en un d’aquests ginys d’emmagatzemament. No ho entenc.

L'entrepà i els treballs escolars

A la mateixa escola on els demanen còpies impreses exigeixen als pares que els nens portin l’esmorzar sense paper d’alumini, obligació que complim sense rondinar, al contrari, il·lusionats de poder contribuir (tot i no acabar-ho d'entendre). Però, per quina raó el paper sí que es pot malgastar?

M’adono també que a la feina veig molts companys que imprimeixen els teletips. Amb aquesta impressora que he fotografiat. I no ho entenc.

Quan vaig començar a escriure de periodista ens passaven els teletips amb paper fi d’aquell i el nostre somni era tenir-los en un ordinador (en realitat, començàvem a tenir els primers ordinadors).

Per què tenim impressora a la redacció si no hem de fer treballs escolars? La podríem embolicar amb paper d'alumini.

Atrapats a la xarxa

Va ser ahir.

Escrivia una peça sobre un informe al voltant del consum d’internet, de Mediascope Europe. La base era un teletip de l’agència Efe.

Quan la nota es referia al fet que els joves passen més hores a la xarxa que els més grans de 55 anys, el text deia alguna cosa com ara que els joves entre 16 i 24 anys eren els que estaven més “atrapats a la xarxa”.

Segur que no hi havia cap mala intenció. Però aquesta era l’expressió.

I no és el primer cop ni el segon. El terme “internet” sol aparèixer associat a expressions com “atrapats”, “enganxats”, i això quan no està vinculat a “pornografia infantil”, “pirateria”, “phising”, “delictes” i altres assumptes molt més greus, que solen agradar a editors de mitjans digitals generalistes.

És absurd i ja s’ha explicat mil cops el per què. La meva àvia Lluïsa parlava molt per telèfon, que jo recordi. Perquè es devia sentir sola. Però no hauria dit ningú que estava “atrapada al telèfon”. El feia servir i prou.

Quan vaig fer la peça per al 3cat24, com es pot suposar, vaig adaptar l’expressió.

Automatisme per corregir implícits

N’hauria pogut triar alguna de neutra però volia demostrar que fer servir implícits amb orientació és molt fàcil. Vaig fer servir alguna cosa com ara “treure més profit de la xarxa”. El que jo vaig deixar dit, per tant, és que els joves d’entre 16 i 24 en treuen més suc que no pas la gent gran (que diferent de dir que hi estan més atrapats, oi?).

En realitat, faig aquestes modificacions d’esma, sense haver-m’hi d’aturar gaire, com un automatisme que he incorporat a les meves rutines quan treballo amb textos previs de les agències.

Fractura i perill

Però que jo elimini aquests implícits ideològics no vol dir que la reflexió no valgui la pena. El poder d’un sol mitjà és enorme. Una agència pot traslladar als mitjans un seguit d’implícits enganyosos (els mitjans es veu que tenen massa pressa per aturar-se a pensar i adquirir criteri editorial sobre la matèria).

Resulta més intrigant quan els que parlen d’internet com un indret perillós i ple de maldat són els mateixos mitjans digitals. Què hi farem.

Dec estar equivocat. Ho veig tot deformat a causa de la meva gran culpa: estic atrapat a la xarxa.

En canvi, no veig que es preocupi gaire ningú per una dada que em sembla molt més interessant. La gent més gran de 55 anys no fa servir prou internet (no tothom, és clar, una majoria estadística). Són les persones més soles, les que més hi guanyarien amb l’ús d’internet per comunicar-se.

En comptes d’animar-los de debò, en comptes de fer un esforç per batre la fractura digital, ens dediquem a dir-los que això de la xarxa està ple de perills.

Perquè en quedin fora, espantats. Que no vinguin. Que segueixin sols.

I així podrem seguir tractant els internautes amb paternalisme, explicant-los contes de fades des d’una agència oficial i reproduint-los des de tots els mitjans sense dedicar deu segons a pensar. Deu segons...

10 "experiència TIC" de 2009

10 "experiència TIC" de 2009 que no havia tingut abans 

- Fer un web personal amb iWeb i penjar-lo amb Fetch al meu domini .cat

- Fer un blog amb Wordpress

- Deixar de fer servir la xarxa Xing

- Canviar de Lastfm a Spotify

- Incorporar-me a una redacció digital

- Fer un petit donatiu a Viquipèdia

- Començar a participar una mica a les traduccions de Facebook

- Practicar amb extensions de Firefox

- Obrir un blog “instamàtic”

- Provar Google Wave 

10 "experiència TIC" que encara no he tingut (potser l'any 2010?) 

- Comprar un iPhone tot i que m’agradaria

- Comprar un Mac portàtil tot i que m’agradaria

- Deixar de fer servir un PC corporatiu

- Comprar un lector digital, en part perquè no sé quin voldria tenir

- Obrir un videoblog

- Eliminar extensions de Firefox

- Treure profit de Google Wave

- Adquirir el certificat Actic

- Adquirir el carnet electrònic i obtenir certificació digital

- Exercir el vot electrònic

Queda clar que no sóc un geek ni un early adopter, però amb aquest repàs m'adono que la meva curiositat i les ganes d'aprendre m'han permès imposar-me uns quants reptes que m'han fet sentir més bé. Encara que no n'hagi sortit sempre ben parat.

Quan no has fet mai un web ni ets de l'ofici, per posar un exemple, dediques moltes hores a equivocar-te, fins que vas entenent com funciona l'eina. I quan et sembla que ho comences a entendre, comproves que no ets cap dissenyador i que per alguna raó hi ha professionals que s'hi dediquen. Però mentrestant aprens, et distreus i, suposo que sobretot, et fa l'efecte que el repte ha valgut la pena.