Els triops i la innovació: història natural 2.0

Eva van den Berg, que escriu per a l'edició espanyola de National Geographic i col·labora a Sostenible, em va dur fa unes quantes setmanes a l’estanyol de l’Espolla, amb la intenció de fer-me veure els triops, l’espècie animal més antiga que hi ha al planeta.

Temporalitat

Aquest lloc del terme de Fontcoberta és un terreny sec on de tant en tant hi sorgeix l’aigua i es crea un entorn lacustre temporal. La seva presència té a veure amb les pluges a l'alta Garotxa i els sobreeixidors de l’estany de Banyoles. La intermitència del clot de l'Espolla, que es troba a més alçada que el llac, està relacionada amb la pressió dels cabals subterranis.

Letàrgia

Els triops són uns crancs prehistòrics, per dir-ho pla, que estan molt ben adaptats a aquests cicles, perquè els seus ous s’apleguen al fang del fons i quan l’estanyol s’asseca sobreviuen entre la sorra en estat de letàrgia.

De vegades, no hi ha estanyol fins al cap d’uns anys i els ous continuen “dormint”. Quan per fi perceben l’aigua, eclosionen i recomencen el cicle veloç fins a l’estadi d’adult. Quan això succeeix, és un esdeveniment local. Per això valia la pena anar-hi.

En diversos llocs del planeta amb característiques semblants, els triops van fent d’aquesta manera mentre hi ha espècies que s'han extingit i n'hi ha d’altres que l’evolució ha transformat de manera sorprenent.

Fenomen

No vam veure cap d’aquests crancs, segurament perquè feia pocs dies que l’aigua era allà. Però vaig tenir ocasió de contemplar un altre fenomen que també és esporàdic.

Quan l’Espolla queda prou ple, l’aigua s’escapa per un rec que recorre prop de tres quilòmetres i, de cop i volta, seguint el desnivell orogràfic, cau fins a un afluent del Fluvià en un salt força espectacular.



Eva van den Berg va escriure fa uns quants anys una col·lecció de llibres que presenta al públic infantil els animals en perill d’extinció. De manera que la seva passió per la naturalesa és tenaç i les seves explicacions mentre admiràvem el salt de Martís van fer que no tornés gens decebut de l’excursió.

Popularitat

A Banyoles, els triops donen nom a un carrer, a un club esportiu, a un restaurant... Són populars. Tot i això, confesso que ignorava la seva existència. Des d'aquell dia, però, hi he pensat més d'un cop, com un exemple d’adaptació singular i perseverant.

He quedat fora de joc quan he vist que tot i tractar-se d'uns animals peculiars, la seva comercialització en col·leccions de “jocs científics” els posa a l’abast de tothom, d’una manera que aquell matí de tardor desconeixíem.

En venda

Clementoni presenta una capsa anomenada “Maxitriops” i CefaToy proposa “Triocefa”. Totes dues s’assemblen: un petit aquari, una bossa de sorra fina amb ous en estat de letàrgia que faran eclosió quan siguin al medi líquid.

A més, comprovo que hi ha venda de triops per internet. Ofereixen un manual d'instruccions i més informació.

Els triops substitueixen així aquells “Sea Monkeys” que es presentaven com uns homenets aquàtics tot i que no eren res més que mostres vives d’artemia salina.

Quan l’estanyol de l’Espolla queda sec, milions d’ous romanen a la sorra. N’hi ha molts i no sembla que estiguin en perill d’extinció.

Però ignoro d’on treuen els exemplars que hi ha la venda tant per internet com en capses que s’exhibeixen als prestatges de les botigues. Deprés de tot, són animals. No sé si es podrien vendre a la Rambla de Barcelona.

Espècies

Vet aquí que l’espècie que l’evolució ha transformat de manera sorprenent desa l’espècie més vella del planeta dins d’unes bossetes de paper.

Segurament és entretingut i educatiu jugar amb un aquari de crancs adormits (de petit, vaig "criar granotes"), però és menys "autèntic" que esperar que plogui a l'alta Garrotxa.

Analogia

Se m’acut que la innovació i el canvi a les empreses, a l’ensenyament, a la política... són un exemple ideal per a l’analogia amb el cas dels triops.

Es poden comprar bossetes màgiques i capses de cartró amb tot d’estris de plàstic. De fet, hi ha empreses que es dediquen a vendre això mateix a les altres empreses.

Però és molt millor crear les condicions òptimes perquè l’energia i el talent en estat de letàrgia eclosionin i s'emprengui un cicle veloç fins a l’estadi en què es llega el coneixement a la generació següent.

Això potser reclama l’acompanyament d’una empresa especialitzada que entengui el procés i hi ajudi. El país necessita aquest esforç.

Però em sembla que abunden més les paradates amb noms singulars on ofereixen aquestes bosses de paper ben plenes de sorra fina, un recipient de plàstic i una lupa d'estar per casa.

I si en comptes de vendre fum per emboirar els clients fem que plogui allà on cal?

Xarxes complexes i entrevistes de dues versions

Diumenge passat vaig llegir aquest llibre de Ricard Solé, que em va semblar molt interessant. No intentaré fer-ne aquí un resum però sí que puc apuntar de forma breu per què em sembla que val la pena endinsar-se en les seves pàgines.

Solé exposa la idea que les xarxes complexes tenen una morfologia detectable, classificable i comparable. D’aquesta manera, ens guia per un viatge fascinant a través de matèries molt variades fins que comprenem que les xarxes són xarxes, tant és que parlem d’un ecosistema (ecologia), de l’univers (física astronòmica), del genoma (biologia genètica), del cervell (neurologia), del llenguatge (lingüística), de les epidèmies (biologia), dels virus digitals (informàtica) o de les xarxes socials.

Fins i tot l’economia es pot observar des d’aquesta mirada. Les xarxes tenen trets comuns, tot i les seves diferències. I es comporten en alguns aspectes de manera molt semblant.

Nocions comunes

Hi ha nocions que val la pena tenir en compte, com ara la idea que després d’un llindar determinat, els canvis en una xarxa deixen de ser suaus per adquirir una velocitat vertiginosa (aplicable per exemple a qüestions cabdals com l’escalfament del planeta o les pandèmies).

O com ara la visió sobre la capacitat de resistència del sistema a partir de la modulació (disposar de més nodes secundaris a part dels centrals, per garantir la supervivència, aplicable a les xarxes elèctriques, que fa pocs dies han fallat perquè la xarxa no és l’adequada).

O com ara la comprovació que en determinats tipus de xarxa (molt estesos), sempre hi ha uns quants connectors principals que si “cauen” tomben el castell de naips (com per exemple un ecosistema: les formigues o els grans carnívors són molt més rellevants que altres espècies).

Periodistes i mitjans

És un llibre molt interessant d’un expert d’aquests que solen passar desapercebuts. Per sort, hi ha periodistes atents que hi ha parlat i que ens ofereixen la seva conversa. Això és el que ha fet per exemple Karma Peiró, que el va entrevistar per al 3cat24.

En aquest mitjà, l'espai disponible és limitat. Per això, la periodista ha trobat una solució enginyosa.

Al 3cat24 hi ha l'entrevista en versió "reduïda". I al seu blog personal hi ha posat la versió "llarga". D'aquesta manera queda clara aquesta tendència que situa el periodista com a protagonista de la seva comunicació, més enllà del mitjà on treballi.

Més promoció

Solé té un estil narratiu que fa atractiva la seva exposició, amb històries personals esfereïdores i anècdotes sucoses. I a sobre és l’autor de la majoria dels gràfics i, fins i tot, d’uns quants dibuixos al natural. És una llàstima que l’editor no hagi volgut donar més sortida a aquest volum, publicat l’any passat i que em fa venir ganes d’esperar el seu pròxim llibre.

Com que ha participat no fa gaire en un acte al CCCB, aquest espai cultural també ofereix una entrevista, que mostren en un vídeo.

El jardí del pare s'estén a internet

No tinc costum de tractar aquí qüestions personals però avui em sembla que tinc una bona justificació per escapar-me d'aquesta norma no escrita: el meu pare ha obert un blog.

No fa gaires setmanes que ha fet 75 anys però aquesta dada no hauria d'enganyar ningú. Va ser el primer de la família a fer servir internet i, de fet, les primeres vegades que vaig navegar (recordo aquella bola del món de Netscape), abans de tenir-hi accés personal, va ser a casa seva. També va ser el primer a fer compres, sobretot de llibres i sobretot a Amazon però també a d'altres webs.

Vull dir amb això que no ha estat mai al marge d'internet, tot al contrari, i em sembla que té el costum de participar en uns quants fòrums on es debaten qüestions que li interessen.

Però encara no s'havia adreçat de forma pública a la xarxa i ara ho fa amb un blog que m'agrada molt, perquè hi explica el que veu al seu jardí, en una població del Vallès.

Tot i la seva formació en llengües semítiques i la seva tasca en el sector editorial, fins que es va jubilar, ha sigut sempre un naturalista apassionat i ara, en comptes d'enviar-nos a una selva espessa ens acosta a un jardí domèstic on, com demostra, la vida animal hi és molt més rica que no sospitem.

Quan jo devia tenir deu o onze anys, recordo que un dia em va demostrar que en un metre quadrat de jardí (en una casa on estiuejàvem, a Sant Feliu de Codines) hi havia centenars d'exemplars de desenes d'espècies diferents. A primer cop d'ull no s'hi veia res però quan ens vam ajupir, al cap de poca estona va quedar clar que el món petit dels insectes era grandiós.

Qui tingui curiositat a fer-se una idea dels ocells que s'aturen al seu jardí (que ell proveeix d'aliment els mesos d'hivern), pels mamífers que hi ronden i les plantes que hi creixen, hi trobarà un blog modest però atapeït d'informació fiable i de primera mà.

El nom que ha posat al blog no em sembla una manera eficaç de trobar audiència, perquè costa de recordar. Però té una bona raó per haver-lo triat i ell mateix ho explica quan es presenta.