Primavera a Finlàndia

La penúltima setmana de març vaig ser a Hèlsinki, convidat per l’empresa pública de ràdio i televisió de Finlàndia, la YLE.

A més de mantenir contactes amb diversos directius, vaig participar en una jornada sobre innovació que s’adreçava als professionals d’aquesta empresa de comunicació. Durant la sessió, el centenar d’assistents van escoltar intervencions sobre algunes novetats tecnològiques, una demostració sobre el funcionament de "Second Life" i una ponència força reveladora a càrrec de Sam Inkinen, una de les persones que des de Finlàndia influeix en aquest esforç per estendre l’ús de tota la potència que la xarxa ens proporciona.

Em va correspondre la cloenda d’aquest seminari i, durant dues hores vaig provar de transmetre la idea que utilitzar les eines que la xarxa ens proporciona no és una singularitat sinó l’acció natural de qui vol fer servir tot el que tingui al seu abast per compartir coneixement i millorar els resultats.

Vaig tenir la sensació que les meves paraules van ser molt ben rebudes. No en penjo cap enllaç a la presentació que vaig fer servir perquè consistia en un seguit d’imatges, sense text. Vaig fer servir una presentació que m’ajudés a centrar l’atenció sobre els punts bàsics del discurs que volia sostenir però paraules.

He trigat unes quantes setmanes a comentar-ho perquè em trobava de ple en un projecte a l’empresa on treballo i no volia que cap referència oberta als meus afers professionals n’afectés la recepció.

Ara ja puc comentar amb tranquil·litat que la YLE té problemes semblants als d’altres empreses públiques de comunicació i també puc assegurar que el seu caràcter públic és allà molt més potent i indiscutible que entre nosaltres, on encara pesa molt la idea que la CCMA, a banda de ser pública, té encomanada alguna mena de missió messiànica que es troba per damunt de la seva condició pública, observada a vegades com una simple conjuntura instrumental.

A favor nostre, diré que els assistents a aquest seminari es mostraven en part reticents i en part dubitatius sobre la utilitat de les eines noves i l’opció de compartir el coneixement. Com que Finlàndia és en molts sentits el model de país que Catalunya refereix (en assumptes com la innovació o l’educació), vaig tornar amb la sensació que nosaltres hem fet bona feina i que tenim motius per estar molt animats sobre les nostres possibilitats d’excel·lir.

Aquesta escultura es troba a l’entrada de la seu principal de la YLE.

Mirar 'Catalunya Música'

Quan va néixer icatfm va quedar clar que el grup d’emissores de Catalunya Ràdio apostava per la innovació, un impuls que el seu director, Oleguer Sarsanedas, considerava estratègic.

Al cap de poc es va anunciar que a la música clàssica li passaria el mateix. La inspiració era tan clara que l’equip que preparava el canvi s’hi referia com la “icatització” de Catalunya Música.

No fa gaire explicava aquí que vaig participar en una reunió amb els professionals d’aquesta emissora on vam poder parlar dels canvis que vivim i sobre com transformen els mitjans de comunicació.

La nova Catalunya Música ja és una realitat.

Funciona com icatfm , és a dir que mentre escoltes la ràdio també pots “veure la ràdio” a la pantalla. Hi ha informació i enllaços, amb una galeria d’imatges. Tens la possibilitat de votar i de conversar per escrit amb el locutor del programa, pots seguir l’actualitat de la música clàssica i seguir una agenda de concerts amb mapes i calendari. Et pots subscriure a aquesta agenda amb RSS i disposar de la informació al mòbil o a la PDA... També pots comprar música, veure els rànquings i consultar a ésAdir com es pronuncia en català el nom d’un compositor o d’un intèrpret.

D’entrada, vol dir que acosten la música clàssica a un públic que a poc a poc converteix l’ordinador en un transistor molt potent.

A més, però, l’acció implica tot de canvis interns. Redactors i locutors han hagut de canviar els seus hàbits i acostumar-se a produir continguts visuals, a proporcionar informació que no diran pel micròfon però que els oients poden voler consultar... No ha sigut fàcil. El canvi no ho és quasi mai.

Al costat de la nova Catalunya Música ja hi havia l’experiència de CatClàssica, el lloc web on s’emet una selecció de compositors i intèrprets catalans. Una combinació entre les dues emissores dóna una potència singular a aquesta proposta.

I com que no en tenen prou anuncien que per l’any que ve ens volen oferir un altre pas: una ràdio a la carta.

Tot plegat em fa creure que val la pena seguir els passos d’aquest equip, a més de felicitar-los.

Adéu last fm

Els dos últims anys he tingut una companyia molt agradable mentre treballava. Ara ens hem separat. Més ben dit: l’he deixat. Perquè, de cop i volta, volia cobrar.

Durant aquest temps, gairebé cada dia he escoltat la música de last-fm durant unes quantes hores cada dia. Si ho multiplico, són moltes hores de fidelitat. Moltes. Cada matí i cada tarda dels dies laborables durant dos anys.

He escoltat jazz però també altres tipus de música. I m’ha agradat.

Però, com se sap, last.fm ha canviat la seva política. Ara ja no és gratis. Bé, sí que és gratis. Però no a tots els països. Visc en un país dels que l’empresa va triar per cobrar als usuaris.

M’han enviat un correu recordant-me que la subscripció és barata. Només 3 euros al mes. Els he respost que no comptin amb mi. No sóc un fanàtic del “tot gratis”.

Entenc que hi ha serveis que s’han de cobrar. Però no aquest. I menys amb discriminació (els anglesos no paguen, nosaltres sí). Adéu, last.fm.

Si vull tenir música mentre treballo hauré de rumiar en altres opcions. Com ara spotify o l'amiga icat.fm.

Allegro amb internet

Aquest matí he viscut una experiència que em ve de gust comentar aquí. Els amics de Catalunya Música m’havien demanat que participés en una reunió per esmentar les oportunitats que les noves eines ens proporcionen i comentar de quina manera canvien la nostra manera de comunicar i consumir els continguts que els mitjans públics solen crear.

Com que no en sóc cap expert sinó un aprenent només he explicat el que he après. No hi havia gaire temps però hem vist maneres d’informar-se i obtenir materials, maneres de compartir-ho o la possibilitat d’expressar una identitat sobre la veu pròpia. Els he confessat quines emissores escolto sovint mentre treballo davant d’un ordinador.

La meva intervenció ha sigut només un parèntesi en una reunió en què més d’una vintena de professionals d’aquesta emissora es preparaven pel llançament proper dels seus projectes a la xarxa després de Catclàssica. A la primavera esperen tenir a punt el que anomenen “icatització” de Catalunya Música. Cap a l'estiu confien que podran fer un salt encara més radical.

Tothom està d’acord que no es tracta de canviar sense motiu sinó que l’acció s’inspira en la voluntat d’arribar a més persones, de posar a l’abast dels ciutadans tot el que esperen d’un mitjà públic i de fer-se lloc a la xarxa per difondre una creació artística i un context comprensible.

Assistir a aquesta reunió interna ha sigut un privilegi i m’ha convençut que tot l’esforç que fa tanta gent en aquesta empresa per insistir en el valor d'aquestes oportunitats val molt la pena.

Premis Fiasco

Arriscar-se, emprendre transformacions i llançar projectes és una prova de vitalitat. Encara que sigui veritat, com s’ha recordat a la trobada d’avui, que aquestes noves eines no sempre són tan útils ni sempre estan prou ben pensades.

Hi he pensat després de tres hores de reunió, quan he obert l’ordinador i he vist el recordatori d’un amic que em parlava d’uns premis molt peculiars: els Fiasco Awards. Amb suports i ànims premien els projectes que no han arribat enlloc, els fiascos.

Ja tenen un grup de fans i s’expliquen prou bé.


Es tracta de gosar. I si no acaba de sortir, entomar-ho amb bon humor. Per aprendre i tornar-hi.

Dialogar i aprendre més enllà dels premis

La delegació catalana que assisteix als Prix Europa ha seguit amb interès els projectes que s’han vist avui. Destaco aquí el que ens ha cridat més l’atenció.

La proposta de combinar vídeos enregistrats al mateix moment en una població palestina i en una altra d’israeliana ha agradat molt i es perfila com un dels possibles guanyadors, al costat del portal suís que vam conèixer el primer dia.

És difícil comparar projectes amb un pressupost enorme, com el que presenta la televisió pública sueca que ja havíem vist a Input amb l’esforç d’equips que no disposen de gaires recursos, com els dels periodistes d’una emissora de ràdio polonesa que fan tot el que poden per servir la seva ciutat.

Demà se sabrà qui són els guanyadors de les diferents categories de televisió, ràdio i internet però el més atractiu d’aquesta trobada és l’intercanvi d’idees que permet.

Cada sessió acaba amb un debat que es pot allargar prop de tres hores. S’ha obert cada dia un diàleg franc i directe sobre el que hem vist.

Ha sigut una ocasió magnífica per aprendre amb altres professionals europeus i des d’aquí suggereixo que a la pròxima edició la CCMA hi pugui tornar a enviar algunes persones, al marge del fet que hi hagi projectes que hagin estat nominats.

Presentar-se als premis és emocionant però encara és més profitós participar en aquesta mena de trobades on tothom té coses a dir i on val molt la pena escoltar què pensen els altres.

ACTUALITZACIÓ (26/10/08): El projecte de la CCMA Diaris de Pascal ha obtingut un accèssit als Prix Europa, conjuntament amb el portal suís MX3. El premi Prix Europa Exploration se l’ha endut el projecte coproduït per Arte sobre la vida quotidiana a les poblacions de Gaza (Palestina) i Sderot (Israel).

Història i educació des d'internet

A la segona sessió dels Prix Europa dedicada als productes d’Internet, Sílvia Llombart ha presentat, en nom de la CCMA, el projecte Diaris de Pascal. L’aspecte del lloc i la combinació multiplataforma (que inclou atenció als usuaris que disposaven d’interactivitat a la TDT, als del Home Media Center i els del mòbil) han interessat els assistents.

A la mateixa sessió hem pogut veure un altre projecte basat en la història, de la televisió pública txeca,  i això ha permès un debat sobre la manera com internet pot acostar continguts històrics a públics diferents.

Aquesta discussió s’ha estès cap a d’altres aspectes del servei públic a causa del polèmic Yallahrup, un espai danès que ja havia suscitat una forta polèmica en altres encontres internacionals. Es tracta d’una sèrie on qüestions d’actualitat com la immigració als països europeus o la sexualitat hi apareixen sense complexos.

Tot plegat ha permès que la quarantena de professionals que érem en una de les sales d'un edifici magnífic de la Ràdio de Berlin Brandenburg, tinguéssim una conversa oberta sobre el caràcter del servei públic, com a la sessió d’ahir. 

Els representants escandinaus tenen una sensibilitat més agosarada, en aquests assumptes, que els delegats dels països de l'est d'Europa. 

També val la pena destacar un espai suec adreçat a preescolars  i un ambiciós projecte de la BBC que segueix les migracions de diversos animals, amb la participació dels usuaris (en aquest punt ha obtingut resultats espectaculars).

Demà viurem l’última etapa d’aquest encontre. 

Servei públic als Prix Europa

El projecte Catclassica (un canal de ràdio només per internet dedicat a la música clàssica d’autors i intèrprets catalans) s’ha presentat aquest matí al jurat dels Prix Europa, on participo com a coordinador en la categoria Emerging Media, com ja havia anticipat. La presentació l’han feta Àlex Robles i Alfred Celaya, que han respost les preguntes dels altres participants.

Aquest procediment és potser el més destacat d’una trobada on tothom que ha estat seleccionat forma part del jurat i on les deliberacions són llargues i basades en el diàleg entre professionals. Només al final de cada dia, els delegats emeten els seus vots i el recompte no es farà públic fins dissabte al vespre.

A la sessió d’avui hem pogut veure alguns projectes molt interessants: un portal musical dedicat a promoure les creacions suïsses, un espai que vol contribuir a l’aprenentatge d’idiomes via internet o un atles dels escriptors nòrdics on s’intenta establir de forma clara els vincles (influències i altres) entre els diversos autors. Disposen dels materials videogràfics de les emissores dels països escandinaus i era quasi impossible no pensar en les aplicacions que se’n podrien derivar al nostre país.

Els arxius d’imatge i so de TVC i Catalunya Ràdio no són propietat de ningú més que del conjunt de la societat, ja que són empreses públiques que paga tothom amb els impostos. Per això tindria molt de sentit una participació d’aquesta mena en què totes ls entrevistes i altres productes es posin a l’abast dels lectors, potser d’acord amb altres iniciatives.

Molt sovint se sent a dir que la televisió pública ha de competir amb altres cadenes que tenen un afany comercial i així es justifiquen despeses molt rellevants (per l’adquisició de drets esportius i no tant esportius, ja que per alguns les curses de cotxes no tenen gaire d’esportiu) però l’autèntic sentit dels mitjans públics es percep quan de veritat tenen una oferta multicanal (amb un canal cultural que no estigui sempre invadit pels esports o per emissions de “segon canal”, amb un canal infantil que no tingui de competència el canal generalista de la mateixa corporació) i, també, posant a l’abast dels ciutadans propostes com aquesta. El diner públic que els danesos i altres han invertit en l’atles d’escriptors o el que els suïssos han desprès per donar força la música del la seva confederació em semblen exemples a tenir molt presents.

A la sessió de demà, Sílvia Llombart defensarà l’experiència a internet de Els diaris de Pascal.

Tardor interessant

El portal Catclàssica i el lloc web de la sèrie documental Els diaris de Pascal han estat seleccionats per la fase final dels Prix Europa, en la categoria que aplega la comunicació via internet (en diuen “Emerging Media").

El Festival Prix Europa, dirigit per Susanne Hoffmann, compta amb el suport del Consell d’Europa, el Parlament Europeu i la Fundació Cultural Europea i s’atorga en diverses categories de ràdio i televisió a més de la que ja he esmentat dedicada a internet.

Aquest apartat pretén reconeixer els projectes online que tinguin creativitat, visió i també responsabilitat pública.

Els premis, que celebren la seva 22a edició, tenen la particularitat que compten amb un jurat obert. És a dir que tots els delegats tenen dret a vot, després d’uns debats que s’allarguen uns quants dies a la ciutat de Berlin.

La discussió i les decisions d’aquest jurat compten amb la tutela d’uns coordinadors i aquest any m’han proposat que exerceixi aquesta funció en la categoria dels projectes d’internet, conjuntament amb Sabine Schade de l’ARD , col·laborant amb François Isak Smit-Löffler, que assisteix la direcció i amb qui ja vaig tenir ocasió de treballar les dues vegades que vaig formar part de l’organització de l’INPUT TV (aquí anotava l'assistència com a delegat a l'encontre del 2008).

Això vol dir que, si no canvia res, a finals d’octubre seré a la capital d’Alemanya, després d’assistir al II CIPE (com ja havia dit) i al seminari SociedadRed.

Em sembla una tardor amb compromisos molt interessants.

Reorientació digital a la CCMA?

La possibilitat que el directiu d’una empresa comenti les instruccions que pugui rebre dels seus comandaments sempre dependrà d’un equilibri raonable entre la vocació comunicativa i el territori de la confidencialitat de qualsevol organització. Em fa l’efecte que, fins ara, he pogut explicar amb naturalitat algunes activitats de l’empresa on treballo que tenien a veure amb el canvi, la innovació, la gestió del coneixement i la comunicació.

Ja fa uns quants dies que es va conèixer la intervenció del president del Consell de Govern de la CCMA, Albert Sáez, a Tribuna Barcelona. Jaume Pérez hi va ser i ho va explicar.

El text es va distribuir per correu electrònic i els que no hi vam anar també hem sabut què hi va dir. Cadascun d’aquests lectors se n’ha pogut fer una opinió. No hi ha previst cap mecanisme intern perquè tots aquests lectors hi puguin dir la seva i, per tant, no em semblaria encertat aprofitar l’avinentesa que escric un bloc per fer-ne una anàlisi ni per emetre’n cap judici.

Però sí que puc i vull transmetre una sensació personal i subratllar el que m’ha interessat més o el que em sembla que té més a veure amb les qüestions que se solen tractar aquí. He volgut esperar que el context permetés una interpretació adequada d’aquest apunt.

Sensació

La sensació és que Sáez s’adreçava a aquesta tribuna després d’escoltar i parlar durant setmanes amb molts professionals de la Corporació. Les músiques que hi sonen poden sintonitzar molt amb opinions i entorns diversos dins de l’organització.

Per subratllar, he tallat i enganxo aquí els fragments que m’han aparegut com una reflexió compartida o un estímul interessant, per raons del tot personals i per tant sense cap més valor.

El canvi

"La digitalització és el primer canvi tecnològic en l’àmbit de la comunicació que empren aquest país en condicions mínimament favorables. Vivim en democràcia i tenim autogovern. Un entorn polític i social que ens ajudarà a entrar amb garanties d’èxit a la nova era digital. Però tenim moltes altres coses que no teníem fa 25 anys quan va començar aquesta aventura. Tenim, per exemple, el talent i el coneixement de les 2700 persones que fan funcionar cada dia els mitjans de la nova Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Necessitem desvetllar el seu entusiasme creant la mateixa complicitat en l’entorn social i polític que van trobar ara fa 25 anys."

La missió

“Aquest horitzó té un objectiu predeterminat: la nostra missió d’acord amb la llei que ens governa és garantir el servei públic audiovisual en l’era digital. Segurament resulta més senzill definir el concepte de servei públic que caracteritzar l’era digital. El concepte de servei públic el defineix la Llei de la Corporació com “la posada a disposició dels ciutadans de Catalunya d’un conjunt de continguts audiovisuals (...) orientats a satisfer les necessitats democràtiques, socials i culturals, a garantir l’accés universal a la informació, la cultura i l’educació, a difondre i promocionar la llengua catalana i a oferir un entreteniment de qualitat”. Uns principis que el mateix Parlament s’ha compromès a concretar en un mandat marc que ha d’establir els objectius pels pròxims sis anys. I tot plegat ens ha de servir per establir amb el govern de Catalunya un nou contracte programa que fixi el marc financer d’aquest encàrrec.”

El projecte

"Haurem de lliurar tres batalles simultànies: la dels continguts generalistes a través de les xarxes de distribució convencionals que perdran pes en el seu conjunt però seguiran sent de referència tant social com publicitària; la dels canals especialitzats i la de les noves plataformes d’accés a la informació, a l’entreteniment i a la cultura.“

Continguts generalistes

"Mantenir tant a la ràdio com a la televisió l’ambició del lideratge sense caure en el tacticisme que ens faci perdre el nostre prestigi social i el nostre equilibri pressupostari.”

Canals especialitzats

"Hem de deixar d’entendre el Canal 33 com un canal complementari en l’escenari generalista i dibuixar-lo com una de les nostres apostes més importants en la captació de nous públics, una mica en la línia que està treballant en els últims anys IcatFM."

"La fragmentació de les audiències no l’entenem com una fatalitat sinó com una oportunitat per enriquir el servei públic que donem als ciutadans."

La xarxa

"Hem de ser a tot arreu perquè els ciutadans de Catalunya puguin trobar-hi la qualitat en la informació i l’entreteniment i la pluralitat en els continguts que han caracteritzat fins ara la nostra missió de servei públic. El descens del consum de la ràdio i la televisió convencional no comporta hores d’ara una disminució del consum total de continguts audiovisuals. Més aviat el contrari. I, per tant, des del servei públic tenim l’obligació de no abandonar els ciutadans allà on estan."

Però no només hem de distribuir els continguts que ja fem a la ràdio i la televisió. Ens hem d’oferir al conjunt de les administracions públiques com a plataforma de servei públic més enllà dels continguts estrictament audiovisuals en combinació amb les necessitats del país en l’educació, la sanitat o la cultura."

El sector

"Aquesta aposta l’hem de fer, com deia, renovant i aprofundint el nostre compromís amb la indústria privada i el nostre paper de pioners en la creació de nous mercats pel consum cultural en llengua catalana. És reconegut per tothom que avui no tindríem la indústria audiovisual que tenim a Catalunya sense el paper de motor dels mitjans de la Corporació. Ni tampoc tindria la dimensió que té el mercat de la comunicació en català sense la nostra aportació al costat de molts altres esforços. Des d’aquest doble punt de vista estem disposats a acompanyar les empreses audiovisuals privades perquè s’aboquin a les noves xarxes de distribució en la mesura que estem disposats a assumir els riscos que només pot assumir el sector públic en qualsevol activitat econòmica."

He cregut que aquest material escrit podia interessar els lectors d'aquest lloc i potser algú vulgui aportar comentaris.

Sarsanedas: internet és estratègica

El director de les emissores públiques catalanes de ràdio, Oleguer Sarsanedas, ha acceptat de molt bon grat la publicació d'aquesta conversa electrònica, amb la qual tanco, almenys per ara, una sèrie de preguntes i respostes sobre el canvi que té lloc a l'organització on treballo. Pot tenir interès de llegir-la al costat de les converses amb Francesc Escribano, Ferran Clavell i Jaume Masdeu.

En el diàleg que ara presento, trobo a faltar una mica més de gosadia en la resposta sobre prospectiva (però m'adono que això deu correspondre al grau de responsabilitat, perquè vaig lamentar el mateix amb Escribano).

Quan parlo amb Oleguer Sarsanedas solem estar força d'acord i això em converteix en un mal introductor d'aquesta breu entrevista escrita, o sigui que provaré de subratllar els desacords. Sarsanedas afirma aquí que els oficis de fer ràdio i fer tele són i seran molt diferents. No ho veig igual. Tinc la impressió que aquests oficis, per dir-ne com ell, també canvien i aquesta transformació és molt rellevant en el sector de la comunicació. Crec que els directius de la CCMA haurien de ser molt més incisius en aquest punt. Mantenir les estructures d'oficis, les relacions laborals i els mecanismes productius del passat no servirà per sobreviure en el paisatge del futur a mig termini. Tampoc no comparteixo la idea que els mitjans hagin d'educar els ciutadans sobre l'ús dels mitjans (qui són els professionals de la comunicació per educar a ningú?), penso més aviat que han de posar a l'abast dels ciutadans continguts d'interès.

Ara bé, expressades aquestes discrepàncies, el que explica Sarsanedas sembla que està en prou bona sintonia amb el que passa a l'entorn.

Un èxit que ha rebut aprovació unànime ha sigut la transformació de Catalunya Cultura en l'actual icatfm. Els oients us poden escoltar amb un aparell de ràdio, amb un ordinador o amb el portàtil que vulguin si han triat els vostres podcasts. Fa l'efecte que ja no poseu l'accent en la tria de l'electrodomèstic...

Ateses les pràctiques comunicacionals que generen els nostres conciutadans a partir de les possibilitats que els ofereixen les tecnologies de la informació i, més concretament, atesos els hàbits de consum de mitjans audiovisuals dels públics emergents (menors de 35 anys), sembla força absurd continuar, com al segle passat, classificant aquests mitjans en termes d’un electrodomèstic (la ràdio, el televisor) que, de manera creixent, representa només una de les diverses opcions que tenim a l’abast per connectar-nos-hi. Només cal observar què fan aquests ciutadans de menys de 35 anys i, molt més accentuadament encara, els de menys de 25: aquells que, segons pròpia confessió, consideren que no hi ha res pitjor en aquesta vida que deixar-se caure al sofà de casa i posar la tele. O la ràdio. Ells fan servir la pantalla de l’ordinador i opten per fer-ne dues o tres alhora: que si el YouTube, que si el LinkedIn, el CurrentTV o el Delicious. No ens ha de sorprendre, doncs, que el seu consum de ràdio i televisió (o d’àudio i de video, com solen dir ells) el facin, de manera creixent, a través de la mateixa pantalla. És a dir, a través d’internet. Per això, quan va ser hora de redefinir Catalunya Cultura, el canal cultural del grup d’emissores de Catalunya Ràdio, quan vàrem apuntar a un sector social emergent, els consumidors culturals, com a públic objectiu de l’emissora, vàrem identificar internet com a absolutament estratègica. És per això que iCat és com és: una emissora pensada al mateix temps, d’entrada, com a canal FM i canal internet. Sintonitzable com qualsevol altra emissora de ràdio mitjançant un receptor, però també per internet on, sincrònicament, apareixen al web dades, textos, imatges i enllaços relatius a allò que s’escolta, en alta qualitat digital. Des del mateix web s’accedeix a 4 emissores més, especialitzades, que permeten ampliar l’oferta d’iCat i atendre públics amb gustos musicals específics: iCatJazz, MusiCatles, TotCat i Mediterràdio. I tot això, com es mesura? Doncs ara per ara no gaire bé, francament. Segons les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, iCat té actualment 38.000 oients per FM i, segons l’Estudi General de Mitjans, 20.000. Pel que fa a Internet, l’OJD ens dóna 24.5 milions de pàgines vistes el 2007 (un creixement d’un 250% respecte de l’any passat), Akamai ens diu que hem servit enguany més de 600.000 hores d’àudio i Nielsen ens parla de 32.000 visitants únics... Fins que al sector de la comunicació no ens posem d’acord en com hem de mesurar les coses, no tindrem més remei que navegar enmig d’aquesta sopa de dades.


En tot cas, l'èxit de l'aposta per internet és força clar. Per això als despatxos de Catalunya Ràdio es parla del procés d'icatització com una experiència replicable. Què més hi ha darrere d'aquest nou verb?

Sí, estem molt satisfets de contribuir a l’enriquiment de la llengua: icatitzar vol dir aplicar processos provats a iCat a d’altres emissores. Sempre hem concebut iCat com un a mena de punta de llança, o de banc de proves de les TIC: tot allò que veiem que ens hi funciona, pensem quines aplicacions pot tenir a d’altres indrets. En el benentès que cada emissora té, com és lògic, les seves coordenades temàtiques i els seus públics i que, per tant, en cap cas no podem transferir simplement tecnologia, sinó més aviat adaptar-la a nous usos i contextos. Actualment tenim endegats processos d’icatització a Catalunya Ràdio i a Catalunya Música. A Catalunya Ràdio, aquest procés passa per un web sincrònic programa a programa, diferent l’un de l’altre ateses les característiques de cada programa, del seu públic i del realitzador. A Catalunya Música, la sincronia del web és per al conjunt de la programació, malgrat que la diferència d’oferta i de públics respecte d’iCat implica informacions i enllaços ben diferents. El web de Catalunya Música també comptarà, molt aviat (el 21 de gener), amb una emissora específica per internet (CatClàssica) dedicada exclusivament a compositors i intèrprets catalans. Cal dir potser també que aquests processos d’icatització són la base per a introduir decididament, a totes les emissores del grup, conceptes 2.0. Però aquesta ja és una altra història.

No fa gaire hi va haver una declaració de la direcció general de la CCMA on es va afirmar: "Caldrà una revisió estructural de la CCRTV (ara CCMA) per configurar-la cada vegada més per continguts temàtics i no per plataformes d’emissió". Quina opinió et mereix aquest enfocament?

Crec sincerament que allò que és fonamental són els continguts i que, en aquest sentit, les plataformes d’emissió són secundàries. Estic d’acord, per tant, amb la declaració que cites, però hi afegiria que em sembla que en certa manera, si hi reflexionem una mica, sempre ha estat així. El que passa és que, en unes primeres fases d’evolució dels mitjans, els aspectes tecnològics ocupaven un primer pla. I en certa manera és lògic que fos així: va passar el mateix amb els cotxes, que les primeres generacions d’usuaris contemplaven de maneres ben diferents a les generacions següents, per a les quals són només uns enginys per a desplaçar-se d’un lloc a l’altre. Actualment, la multiplicitat de tecnologies de la informació les relativitza i, per tant, aflora allò que és realment important, troncal, de la comunicació: el que es diu. En aquest sentit, té la seva lògica proposar maneres d’organitzar els grups de comunicació en funció dels continguts i no, com fins ara, en funció d’unes plataformes d’emissió de contorns cada vegada més borrosos i sotmeses a processos de canvi accelerat. Tanmateix, cal tenir present que allò que en cap cas que no podem oblidar, per molt convençuts de les bondats de la confluència de mitjans, són els oficis: fer ràdio és fer ràdio i fer tele és fer tele i malament anirem si en perdem la traça: ens passaria com a aquells malaurats països en què s’ha perdut el saber cuinar gràcies al fast-food.

Pensant en els usuaris, què et sembla que passarà de rellevant els pròxims cinc anys en matèria de continguts audiovisuals?

En l’estat actual de les coses, atesa la velocitat de canvi tecnològic i de tot plegat, cinc anys és una eternitat. No crec que ningú pugui respondre seriosament a aquesta pregunta, a menys que li agradi jugar a fer de profeta. Hi ha, certament, una tendència cap a que els mitjans siguin cada vegada més participatius, menys unidireccionals, més “personalitzats”. Però és una tendència que depèn de si el context (polític, social, econòmic, ecològic) permet aquesta evolució. I depèn també de si, de la mateixa manera que els nostres avis van lluitar per una educació per tothom per tal de garantir l’exercici de la ciutadania en sistemes democràtics, nosaltres som capaços d’educar els nostres conciutadans respecte dels mitjans (com funcionen, quins interessos hi intervenen, com s’han d’utilitzar).

M'agradaria tenir una resposta a la mateixa reflexió però que no se centri en els usuaris sinó en els professionals que ara mateix treballen a la CCMA.
Crec que el millor que podem dir als professionals és que es preparin activament pel canvi, atès que en els propers anys els tocarà de fer coses que mai no havien fet fins ara. I això, més d’una vegada i més de dues. Que no pensin, per tant, que el seu lloc de treball i les seves habilitats professionals són, com es deia abans, “per tota la vida”. Que es preparin per a poder respondre amb èxit a la novetat i a l’imprevist. En aquest sentit, el meu humil consell és gairebé de caire gimnàstic: adoptar el costum de qüestionar-nos les idees rebudes, allò que fem i com ho fem.

Nou portal informatiu de la CCMA

Faig un parèntesi en els posts sobre Le Web 3 de París perquè en Ferran Clavell m'informa per e-correu que ja s'ha obert el nou portal informatiu de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en teoria el primer pas cap a la confluència dels serveis d'informació. Hi ha un espai amb participació dels usuaris. Ara s'haurà de veure com surt tot això. En tot cas, molts ànims a tot l'equip que hi treballa.

Continguts a internet: preguntes a Ferran Clavell

Una de les empreses poc conegudes de la CCMA és Interactiva. El seu director de continguts és en Ferran Clavell, que abans havia treballat de periodista i guionista a TV3. Publico aquí la conversa escrita que hem mantingut. L'antecedent és la conversa amb Jaume Masdeu. I n'hi haurà més ben aviat, amb la idea d'explicar què pensen els màxims responsables de la CCMA sobre els canvis que modifiquen l'entorn.

Tu ets el director de continguts. Comencem per aquí. Potser moltes persones creuen que els continguts els fan a la tele i la ràdio i que vosaltres feu... com es podria dir?, les webs d’aquests continguts. Per què no expliques què vol dir ‘continguts’ en una empresa com la vostra?

No és el primer cop que em fan aquesta pregunta però t'asseguro que no acabo d'entendre quin és el dubte exactament. Fer continguts vol dir simplemenet això: fer continguts. A la televisió s'han de fer d'una manera, a la ràdio d'una altra i a internet encara d'una altra manera.

Pensar que en un grup de comunicació com la CCMA l'únic que s'ha de fer a internet és posar-hi els continguts que ja s'han emès per televisió i per ràdio em sembla una visió molt pobre de la jugada. La xarxa no és només un aparador on abocar-hi continguts pensats per a un altre mitjà i encara menys una eina per captar audiència per a la TV i la ràdio.

És precisament per tot això que em sembla indispensable que existeixi un equip que s'encarregui dels continguts en els mitjans interactius, on es necessiten uns perfils professionals que no trobem en una televisió ni en una ràdio. Tampoc no som tan originals: gairebé tots els grups de comunicació d'arreu del món tenen la seva divisió de continguts interactius.

Dit això, també és cert que la nostra principal dedicació consisteix a pensar com adaptar els continguts que ja existeixen a TV3 i a Catalunya Ràdio pels mitjans interactius, que són principalment internet i els mòbils. I la veritat és que tenim la sort de partir d'una matèria primera de molt bona qualitat i amb grans possibilitats. A part, des d'Interactiva també fem els continguts per al portal d'esports, el portal musical o el portal juvenil entre d'altres.

Quan es comença a creure de veritat que internet és un altre canal on també volem ser rellevants amb continguts propis es pot dir que hi ha un canvi real. Què significa aquest canvi?

Ser rellevants en els mitjans interactius és precisament un dels nostres principals objectius. Per aconseguir-ho primer hem de convèncer a la nostra pròpia organització que internet no és un complement als mitjans tradicionals, sinó un canal amb identitat pròpia i on hi ha unes noves regles del joc. Crec que el pojecte iCat fm és un bon exemple d'una aposta seriosa per ser presents a la xarxa. Estem treballant en altres projectes en aquesta línia.

I m'agradaria que la CCMA, aprofitant que ara ha canviat el seu nom, apostés de veritat per la creació de continguts i serveis propis a la xarxa, encara que no tinguin cap vincle amb un producte televisiu o radiofònic. Els mitjans públics del segle XXI haurien de donar molta més importància a internet per seguir complint amb la seva missió.

Una aposta més o menys recent consisteix a ser presents a llocs diversos. Portals, interfícies, xarxes. Què esteu fent en aquesta direcció?

És una estratègia de posicionament i visibilitat a internet. Ens hem fixat un full de ruta per ser presents a les principals xarxes socials com ara Facebook o Twitter i en altres entorns com Netvibes o iGoogle. Però no volem fer-ho de qualsevol manera. Creiem que cal pensar bé en quines plataformes ens interessa tenir presència i amb quins objectius.

És per això que per exemple encara no hem fet res a Second Life, tot i que aviat hi haurà novetats. Moltes marques han volgut ser els primers a fer no-se-què dins de Second life i finalment el què fan és el ridícul perquè el seu espai està totalment buit o bé ocupat per personatges virtuals fent coses que ara no vénen al cas...

En definitiva, el fenòmen de les xarxes socials ens ha de servir per entendre de quina manera els usuaris volen utilitzar internet. Si ens fixem en el que ells hi fan, sabrem clarament què hi hem de fer nosaltres. Entre les coses que ja tenim en marxa hi ha els canals a YouTube de TV3 i Catalunya Ràdio, la creació d'universos a Netvibes, un canal de notícies a Twitter, widgets per a mòbils, extensions per al navegador Firefox, etc. També voldria destacar que els propis usuaris de la xarxa comencen a fer coses amb els nostres continguts. Per exemple, una persona que ni coneixem ha creat una extensió de Firefox que és un cercador de les receptes de cuina que tenim al web de 'Cuines'. Això em sembla molt interessant i ho volem potenciar.

No estic segur que estar al youtube sigui gaire innovador. Vull dir que nosaltres podem penjar la nostra versió oficial al youtube però al final els usuaris d'aquesta eina hi pengen el que els sembla...

És que aquesta és l'autèntica essència de YouTube: que els usuaris hi posen allò que ells volen. Com bé dius, el fet que TV3 hagi obert un canal dins de YouTube no en té res d'innovador, però hi haviem de ser. Molts continguts de TV3 ja eren disponibles a YouTube abans d'obrir el nostre canal perquè els hi havien posat els mateixos usuaris de manera espontània. Amb el canal propi de TV3 dins de YouTube el que procurem és mostrar aquests continguts d'una manera més ordenada i, al mateix temps, donar a conèixer que al web de TV3 hi ha el servei '3alacarta', que ja ofereix més de 50.000 vídeos.

Les audiències de televisió es troben en moments complicats i les d'internet van en augment. Creus que això s'hauria de reflectir d'alguna manera en els objectius estratègics de la nova CCMA?

Totalment. La tendència és aquesta però hi ha molta diferència entre els volums d'audiència de la TV i els d'internet. I seguirà sent així encara durant molt de temps ja que la TV segueix sent un mitjà de masses molt potent. El que hem de fer és començar a sumar els resultats d'audiència que tenim als diversos mitjans on difonem els nostres continguts.

A la CCMA ja estem començant a treballar en aquesta línia. Si ho mirem així, no ens ha d'importar que algú deixi de veure un programa per TV si després el veu a través d'internet. Un exemple: un episodi de 'Ventdelplà' del mes de juny va tenir prop de 900.000 espectadors. El mateix capítol el vam posar al '3alacarta' i en 7 dies l'havien vist unes 100.000 persones més. Per tant, en conjunt haviem obtingut 1 milió d'espectadors. La clau és que tot això suma.

Confluència d'informatius: els bascos ja hi són

A la CCRTV es prepara la confluència dels serveis informatius, que ara mateix estan organitzats en funció de l'electrodomèstic que l'usuari fa servir (ràdio, televisió, ordinador). Jaume Masdeu, que n'és el màxim responsable, va acceptar de contestar algunes preguntes sobre el projecte.

Doncs bé, ja disposem d'un model previ en l'àmbit espanyol que funciona des d'avui. Els bascos, que es van anticipar a la CCRTV en l'aplicació del model europeu de qualitat EFQM, estrenen ara uns serveis que ja han fet la seva confluència. Una redacció única s'encarrega d'elaborar continguts que es distribueixen per diferents canals.

De moment, el portal d'informatius de la CCRTV manté el nom de 'telenoticies.cat' però ja incorpora programes informatius de ràdio i televisió. Tot és començar.

És a dir barco

He sentit a la ràdio una falca de la campanya que fa El Periódico de la seva promoció de diccionaris. Els publicistes han triat un camí arriscat i pregunten coses com ara: “Com es diu ‘bogavante’ en català?”. Al lloc de ‘bogavante’ poseu-hi ‘llover a cántaros’ i altres expressions. A la falca que he sentit avui, l’exemple era aquest: “Com es diu ‘barco’ en català?”.

És curiós, perquè la primera resposta que se m’acudeix és que, tot sovint, ‘barco’ es pot dir ‘barco’. Fàcil, oi?

El debat sobre el model de la llengua adequat pels mitjans de comunicació massius va tenir el seu punt àlgid a finals dels vuitanta i a principis dels noranta i es va centrar en una falsa alternativa entre un suposat català light i un suposat català heavy. Els termes van fer fortuna i es van publicar molts articles que els feien servir.

Per sort, sembla que hem entrat en una etapa de més normalitat. Però l’elecció d’aquest exemple per la campanya m’ha sorprès.

En primer lloc, perquè la paraula ‘barco’ va ser una de les banderes que es van alçar en aquella batalla de fa quinze anys. Fins i tot, un grup de lingüistes va publicar un llibre que es titulava “El barco fantasma” i que va suscitar una certa polèmica. No sembla gaire sensat reobrir aquell debat.

També m’ha sorprès perquè la campanya és d’un diari que basa el seu èxit (el 40% de les vendes corresponen a l’edició catalana) en un català correcte però de registre periodístic i, per tant, més light que heavy, si haguéssim de simplificar-ho. El seu màxim responsable és Ricard Fité, un amic amb qui he treballat ja fa anys, i un dels autors d’aquell ‘barco fantasma’.

M’he decidit a consultar el terme ‘barco’ a l’ésadir, un servei lingüístic de consulta oberta. Es basa en l’experiència diària dels lingüistes de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio i representa, per tant, una acció de servei públic per part de la CCRTV.

No fa gaire, l’Oriol Camps, que n’és el director, m’explicava que el portal té un èxit considerable. El maig va arribar a gairebé 23.000 visites i té una mitjana de quinze mil visites mensuals. Creix un 50% respecte de l’any passat i el temps de visita s’amplia cap als vuit minuts. Això vol dir que a més de les persones que volen saber què és l'ésadir també hi molts visitants que busquen solucions clares a les seves consultes concretes.

Camps també firmava “El barco fantasma” i això donava més interès a la meva cerca. El resultat és que ‘barco’ sí que apareix a l'ésadir. Es deixa clar que el terme no s’ha recollit al DIEC però, dit això, ells l’han entrat i donen moltes opcions per enriquir vocabulari.

Tot això mentre el corrector del Blogger em marca 'barco' amb un vermell estrident. Quina broma. Segur que al publicista enginyós que ha fet la campanya no se li han passat pel cap tots els records que la paraula ‘barco’ porta a bord.

Un dels futurs de la ràdio: 'icatitzar'

Al darrer post exposava una visió del possible futur de la televisió. Avui, i no sols per equilibrar, he de fer un comentari sobre el futur de la ràdio. He dinat amb el director de les emissores públiques catalanes, Oleguer Sarsanedas, i m'ha reiterat la visió que va exposar no fa gaires dies en una reunió amb prop de 200 comandaments de la CCRTV. En aquella sessió, Sarsanedas va causar impacte entre els directius dels mitjans públics catalans perquè va exhibir una visió de futur i un esperit d'equip que van generar molts comentaris positius. I avui, com no podia ser d'altra manera, hi ha insistit. Les emissores que dirigeix tenen 96 hores cada dia a la FM i 96 + 72 hores a la xarxa Internet. Entendre això i dir-ho així denota una manera de veure les coses molt interessant.

La paraula clau ara mateix a les emissores públiques és "icatització". Tothom que conegui l'experiència d'ICATFM entendrà molt bé de què es tracta. Hi haurà ocasió de parlar-ne més dies però deixo apuntat, com a mínim, aquest terme. "Icatitzar" l'emissora de música clàssica és el primer pas però en vindran més. Ho espero amb molt d'interès i estic convençut que no sóc l'únic.

Dos reptes entre molts altres

L’escàndol ‘El Jueves’ demostra que la tele encara és molt poderosa. Però tenir poder no és una garantia de conservar-lo. La majoria de les persones que conec han vist la famosa portada a la pantalla d’un ordinador. Segur que hi ha un esbiaix personal però la meva experiència és aquesta.

El cert és que dades recents reiteren la preferència dels més joves per altres pantalles (vist a Casi Seguro). La generació següent encara ho accentua. Troba l’e-correu avorrit i una cosa de grans.

No fa gaire, Ferran Monegal es feia ressò del que passava en un episodi del programa 'Sense tele', emès a TV3 i en part inspirat en un experiment de la televisió sud coreana que es va veure a INPUT, l'any 2006 a Taipei.

El protagonista de què parlava Monegal era un nen que s’adaptava prou bé a la nova situació. Perquè podia veure la pel·lícula que volia a l’ordinador.

Se m’acudeixen tres comentaris.

Sobre els electrodomèstics

Pel nen, veure l’ordinador també era “veure la tele”. Per això s’hi conformava. Per molts de nosaltres, veure un vídeo a l’ordinador també és veure la tele. L’error seria fer continguts televisius amb la idea que estan definits per l’aparell que fem servir per gaudir-ne. Abans sí que era així. Ara canvia.

La predicció comuna és que tinguem una pantalla única, com recorden a Vidadigital, un bloc 'powered by Interactiva'.

Sobre l'exclusivitat

Què ha afectat més a les famílies de ‘Sense tele’? S’acabarà sabent. És fàcil sospitar què els ha faltat més: telenovel·les i futbol. Perquè a la resta de productes hi ha altres maneres d’accedir-hi. No a tots però sí a molts.

Per sort l'edat no és una restricció i ser part del canvi no està limitat a cap generació.

Sobre la vulnerabilitat

Però avui no és bon dia per fer-se fort en cap pronòstic sobre l’ús de les noves tecnologies. Hi ha hagut una apagada elèctrica a Barcelona. Amb milers d’afectats durant moltes hores. Els telèfons mòbils també han patit caigudes.

Sí que som molt vulnerables. Un cable ho ha engegat tot a rodar.

He mirat les recomanacions d’emergència que fa el govern (les d’accident nuclear, per exemple, però a totes s’hi repeteix el mateix que es troba a qualsevol pàgina d’emergencies). La recomanació de comunicació és tenir a mà un transistor de ràdio i piles de recanvi. Encara avui.

O sigui que hi ha dos reptes (entre altres).

• El repte de la tele és servir més continguts necessaris i no prescindibles (a més dels exclusius, per ara, com les telenovel·les i el futbol)
• El repte de la ràdio és ser molt més que un aparell d’emergències