Freelance

Blog nou

A l’apunt anterior, celebrava el quart aniversari d’aquest blog i insinuava alguna reforma.

Ara ja puc anunciar que d’aquí a poc dies podré ensenyar un blog nou que es distingirà d’aquest perquè aplega continguts que ara es troben a llocs diferents, perquè tindrà un disseny elaborat per un professional i perquè s’allotjarà en un domini propi.

D’aquesta manera, el blog que sempre he considerat com un mitjà d’expressió personal ho serà més que mai: agregarà tots els continguts que produeixo, la seva lectura serà més còmoda i tindrà una casa amb el seu nom.

Aventura nova

Aquest canvi, que fa mesos que concebo, respon a alguna cosa més que al desig de millorar les condicions d’aquest mitjà. A partir d’aquest setembre començo una aventura personal que no cal que expliqui aquí amb tots els detalls, en part perquè sóc incapaç de traçar el guió sencer.

Vaig dedicar un apunt a uns quants periodistes emprenedors del país i escrivia per tancar-lo una frase que contenia la pista d’una actitud: tornar a començar. No era la primera vegada que m’hi referia. Em vaig abocar amb el mateix lema a les tasques de redactor especialitzat que se’m van encomanar al 3cat24.

Però aquesta vegada es tracta d’un canvi més radical. Aquesta tardor posaré en janquim a disposició dels clients que sàpiga convèncer pel meu compte perquè he abandonat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, després d’haver-hi servit (m’agrada dir-ho amb aquest anglicisme) més de deu anys com a empleat (en una etapa anterior, n’havia estat un col·laborador extern).

Moltes gràcies

En aquest temps he tingut una pila d’oportunitats magnífiques, des del projecte de creació del primer informatiu infantil d’Espanya fins als vint últims mesos a la redacció del portal de notícies.

Entremig he tingut la sort d’aprendre a dirigir programes i àrees de producció de continguts, a programar canals, a coordinar graelles, a més de participar en el disseny del projecte del llibre d’estil corporatiu per enfocar l’estructura dels primers documents i d'obrir un dels primers blogs d'un canal de televisió.

Una confiança immerescuda em va permetre participar en els equips que es concentraven en la innovació i vaig intentar desplegar activitats que afavorissin la redistribució del coneixement d’una manera tranversal en un conjunt d’empreses que ara tendeixen a la unitat.

Amb les etiquetes "empresa" i "ccma" es poden trobar força apunts dedicats a aquestes qüestions, de la mateixa manera que després n'hi ha molts centrats en la "redacció" i el "periodisme".

Ha sigut extraordinari, i aprofito per donar les gràcies a tots aquells als que no ho he pogut dir encara personalment. M'han ajudat a aprendre molt més que l'ofici.

He conegut desenes i desenes de persones molt preparades, intel·ligents, professionals que en saben un niu, apassionats per una idea de comunicació pública i, també, responsables per força, perquè la consciència que es tracta d’una columna fonamental per al manteniment d’una llengua viva els obliga a actuar amb molt de seny.

Sense mapa

Però ara és hora de provar una altra cosa. Sense res més que molts bons records i amb la vista cap endavant.

La Karma Peiró va fer una foto quan passava per última vegada la targeta que dóna accés als empleats, a les instal·lacions de Televisió de Catalunya.

M'ha agradat il·lustrar l'apunt amb aquesta imatge però la fotografia que de debò ho explicarà tot encara no existeix, l'aniré ensenyant a mesura que tingui alguna forma més concisa.

Intueixo quina mena de feines em ve més de gust fer, quines preferiria evitar i quines em farien molt feliç. Però quan algú fa d’ell mateix la seva empresa i saluda el mercat farà bé d’arribar-hi amb alguna idea més concreta i, potser, una flexibilitat raonable. De manera que no puc avançar encara quina ruta emprenc, confio que la meva cartera real, a mesura que es defineixi, m’ajudarà a entendre’m més bé i m’agrada encetar aquesta etapa sense un mapa minuciós. Per això té un punt d’aventura, que no voldria perdre del tot.

La píndola vermella

Ara queda explicat aquell tuit d’un divendres, el 29 de juliol, quan indicava que el meu vídeo del dia era aquell moment del primer Matrix, quan el Neo ha de triar entre la píndola blava i la vermella.

No vull dir que abandoni una fantasia recreada, l’empresa on he treballat aquests anys és una realitat evident i notable.



Aquest fragment em servia per explicar un contrast entre l’estabilitat, una certa seguretat, i l’aventura de la desconnexió, un lloc on t’has de valer amb els altres que són com tu. Interpretava la píndola vermella com la decisió que no té retorn, com una versió actualitzada d’aquell “alea jacta est” de quan Cèsar va creuar el Rubicó.

Si fins ara pagava els peatges acceptables de l’estabilitat (una certa estabilitat), des d’ara assumeixo els riscos de la llibertat.

Invitació

Als lectors d’aquest blog no els interessen els meus assumptes personals, i ho agraeixo. Però ni que fos per evitar malentesos, com un gest de mínima transparència, he cregut oportú esmentar aquest canvi.

Qui hagués pensat que les meves opinions podien estar massa tergiversades perquè estava empleat a la CCMA des d’ara ja podrà pensar que ho són igualment perquè en sóc un ex empleat.

Qui hagués pensat que valia la pena llegir aquest mitjà, està convidat a la casa nova, de seguida que en pugui obrir la porta.

Les claus d'un blog de periodista segons Ben Hammersley (o l'aventura de viure)

Aventura

Gadwoman es presenta com una revista de tecnologia que s’ocupa de matèries com els robots aspiradors, els jocs per fer exercici físic o les patates fregides sense oli però també explica com enviar missatges sense cost i com s'ha d'actuar a les xarxes socials.

Les seves seccions es refereixen a la vida domèstica, la feina, els fills o les botigues.

No és el primer cop que es crea des de Barcelona un web amb orientació de gènere però la proposta de Gadwoman és interessant perquè busca un subnínxol (tecnologia i dona) i perquè l’han posat en marxa dues periodistes, Toñi Herrero i Carmen Jané, que volen emprendre una aventura fora dels mitjans.

Claus

Respon força bé a les pautes que suggeria ahir mateix Ben Hammersley en la seva intervenció al Col·legi de Periodistes, en un altre acte de la sèrie “10 en comunicació” que ha organitzat Escacc.

Hammersley va plantejar tres qüestions clau que els periodistes haurien de considerar a partir de les oportunitats que ofereixen la digitalització i internet.

1. Marca

Cadascú és una marca personal. Fins i tot si no ho fa expressament. Som allò que Google diu que som, si més no per a aquells que ho volen saber amb uns quants clics.

Es tracta de trobar un espai propi, un terreny que els altres no cobreixin. I n’hi ha molts, les possibilitats són infinites. Per això la tria de Jané i Herrrero té sentit, més enllà que aconsegueixin l’èxit que busquen. Han triat un assumpte on es creuen prou fortes i s’esforcen per donar qualitat.

Hammersley, que va captivar l’audiència amb el seu to col·loquial i una contundència basada en el bon humor, assegurava que tothom és capaç de ser millor en alguna cosa. I hi afegia que tothom volia explicar alguna cosa... tothom que vol fer de periodista, esclar. I si no, va dir, per què et vols dedicar a aquest ofici?

La gestió d’aquesta marca personal és tan important, que el seu consell era evitar les feines que te’n desvien. O, com va aclarir, acceptar-les si el teu compte corrent ho exigeix però sense posar-hi la teva firma. No espatllis la teva marca perquè necessites un ingrés, va voler dir.

Vaig publicar un article sobre uns quants periodistes emprenedors del país. A uns els va millor que a uns altres però tots intenten mantenir els atributs de la marca que han creat i han descobert que l’especialització, l’ocupació d’un nínxol personal, és el nucli de la seva activitat i, també, el que genera una determinada percepció.

2. Clients

L’assumpte dels clients és més fàcil. O bé t’adreces als lectors o bé el teu client és un editor, o sigui, un mitjà.

En aquest punt, el ponent insistia que als mitjans els interessa fitxar periodistes amb una bona marca personal però Sílvia Cobo, des de la primera fila, insistia que encara hi ha moltes organitzacions que prefereixen empleats opacs, sense presència a internet, sense reputació digital, sense recorregut per crear una marca pròpia. La resposta va ser rotunda: si hi ha empreses així, entendran que s’equivoquen o es quedaran sense periodistes bons.

3. Diners

No es fan diners amb un blog periodístic. És la mena de blog al que la publicitat li escau malament. Però els ingressos s’han de fer per altres vies. En aquest punt, no va ser prou útil per al públic perquè les oportunitats que anotava demanen un mercat ampli, com ara l’angloparlant o l’hispanoparlant.

No hi ha espai per a tots els periodistes que escriguin en català i aspirin a fer classes, conferències, tallers, lectures... Potser no és tan forassenyat fer-se notar (dibuixar els primers traços d'una marca) en els idiomes que ja són l’eina de comunicació global.

Economia de l'atenció

A més d’aquests tres assumptes clau, Hammersley va sintetitzar les tendències del canvi que vivim ara mateix i va destacar la necessitat que el periodisme s’adapti a l’economia de l’atenció, un aspecte que he tractat en l’apunt anterior. Hi ha cròniques més concises sobre aquest acte de tres hores per a qui en vulgui saber més coses.

Però hi ha un detall que val la pena anotar aquí. A l’acte hi havia, sobretot, periodistes independents. És a dir, persones que exerceixen aquest ofici, o hi aspiren, sense estar empleats en un mitjà.

És el cas de Saül Gordillo, que edita i actualitza un mapa informatiu sobre els pactes municipals peculiars de Catalunya però també de Sílvia Cobo, que de moment sembla orientar-se cap a la formació, o d’Eduard Martín-Borregón, que col·labora amb mitjans locals però s’ha fet conèixer sobretot per les seves iniciatives singulars, com ara el qüestionari 5x55 o la creació de vídeos digitals, com el primer timelapse de Terrassa.




Atenció a l'economia

El dubte que preocupa tothom, i és comprensible, és si se’n sortiran amb aquests recursos. A l’auditori del Col·legi no hi havia gaires periodistes empleats en mitjans de comunicació, tot i que n’hi havia, esclar, i fins i tot hi va acudir més d'un directiu.

Però la proporció fa pensar que mentre els que volen ser emprenedors miren d’aprendre quan algú amb experiència arriba a Barcelona, la professió ocupada està massa... ocupada.

Per això és raonable que hi hagi dubtes. Estem fent el que cal? Es poden fer aquesta pregunta la trentena d’assistents.

La resposta provisional és que és molt probable que sí.

Viure

La crisi que hi ha als mitjans no és cap broma i encara que en bona part està oculta, els rumors i les converses entre col·legues fan creure que tard o d’hora també esclatarà aquesta bombolla. Els que comencin abans tindran més recorregut i, potser, un bon punt de sortida per reinventar-se i començar una altra vegada.

Ens aniria molt bé tenir aquesta actitud al marge del context, més enllà de la crisi. Tornar a començar fa por. És veritat. Però no consisteix en això, viure? En una entrevista recent, Hammersley deia que els periodistes amb blog han d'escriure bé, posar enllaços i no rendir-se.

Carmen Jané es va especialitzar en tecnologia i aquest va ser el seu “tema” durant bastants anys. Ara, al diari on treballa l’han situada a l’edició digital, on es concentra en tasques d’actualització.

Segurament, i és només una intuïció, la seva aposta amb Gadwoman té a veure amb aquests fets. Entre l’enterrament de la marca personal que significa l’actualització i l’aventura de tornar a començar ha triat sentir-se viva.

És veritat que entremig, per a ella i per a tots els altres “aventurers”, hi ha la qüestió dels clients i els ingressos. Però goso creure que l’elecció és també un acte de vitalitat, l’afirmació d’una voluntat sense la qual potser no caldria llevar-se cada matí.

Philippe de Jarandilla i el retrat del món

Jarandilla de la Vera és un poble d’una mica més de tres mil habitants no gaire allunyat de la serra de Gredos, a dos-cent quilòmetres de Madrid. Es troba a la província de Cáceres (Extremadura).

Els emigrants

Des d’aquest lloc van emigrar cap a França un home i una dona. A l’altre costat dels Pirineus hi van tenir un fill i de seguida van entendre que seria francès per sempre més. No fa gaire, Philippe Gonzalez va fer el recorregut invers, potser perquè necessitava saber què volia dir emigrar. Va deixar París i viu a la capital d'Espanya.

El blog

Ha treballat en una empresa important de telecomunicacions, s’ha abocat al canvi que internet i la digitalització empenyen i, entre altres activitats professionals, ha participat en projectes com Canal Cocina o Sol Música. A més, cada dia dedica més de tres hores al seu blog Instagramers, per atendre la comunitat d’usuaris de l’aplicació Instagram.

La marca

La manera com aquesta aplicació per a mòbil arriba a tenir un blog explica bastant bé un patró que les empreses no sempre entenen. Gonzalez va començar com un usuari més, però s’hi va aficionar amb una passió que només trobaria l’equilibri si la compartia.

Als creadors d’Instagram no els va agradar que algú fes servir el seu nom, que algú que no era un d’ells s’atrevís a escriure sobre el seu producte i a crear comunitat. De primer, van posar pegues al seu projecte. Fins que, després d’insistir-hi, va aconseguir que interpretessin com cal la situació.

Un usuari esdevé un “fan” i aleshores emprèn ell mateix la seva acció. No és el primer cop que passa ni serà l’últim. La marca ja sap que aquell que crea el producte o el servei no tindrà sempre el control de la difusió. Almenys, a internet no és sempre així.

La comunitat

Dijous, en Phil va ser al pis de dalt del Bar Velódromo de Barcelona, en una trobada patrocinada per un cerveser i explicada als mitjans.

Hi havia una setantena de fanàtics de l’Instagram que no paraven de disparar la càmera del seu mòbil. Es feien fotos els uns als altres mentre bevien cervesa i se saludaven. La majoria només es coneixien pel nom que cadascú fa servir quan comparteix les imatges a Instagram. En Phil explicava molt orgullós que ja hi ha més de vint grups com el de Barcelona.

Phil Gonzalez, com se’l coneix entre els fotògrafs d’Instagram, sosté que aquesta aplicació fa més fàcil que les persones tinguin ganes de compartir una imatge. També és veritat que en aquesta comunitat hi ha abundància de professionals de la publicitat, el màrqueting i el disseny. No és l’únic entorn de la xarxa on aquestes professions han actuat com a exploradors avançats.

La popularització

Quan Kodak va produir la seva Instamatic25 pretenia popularitzar la fotografia. No va pensar mai ningú que per aquesta raó deixés d’haver-hi fotògrafs professionals.

La digitalització posa a l’abast de tothom la captura d’imatges i l’oportunitat de compartir-les. A les galeries digitals desades en tots els servidors que conformen això que s’ha anomenat “el núvol” hi ha milions d’imatges del món capturades pels seus habitants, com les dues que il·lustren aquest apunt (es troben a @janquim).

El retrat global

És un garbuix, és veritat. Però aquest garbuix, aquest conjunt de visions compartides, és ara mateix un patrimoni únic que la humanitat no havia sigut capaç de construir fins avui dia. És la suma de milions de mirades que, si algú s’hi capbussa amb imaginació i rigor, proporciona un retrat global amb una quantitat infinita de narracions formidables.

De la mateixa manera que els processadors de textos i els blogs no fan que tothom sigui novel·lista, per exemple, però han aconseguit que moltes més persones puguin i vulguin crear textos i ensenyar-los, és evident que encara hi ha fotògrafs professionals. Però la fotografia popular ha trobat noves maneres d’estendre’s i Philippe Gonzalez s’ha convertit en un dels seus impulsors.

Els immigrants

La seva història conté encara una altra lliçó sobre el canvi. Als països europeus hi ha molts fills d’immigrants, que ja són d’allà on han nascut. Són persones amb dues llars a la memòria. Quan es presenta, en Phil diu, en un castellà afrancesat: “Soy francés, se nota en mi acento. Y soy hijo de extremeños.”

El món es ple de fills d’altres llocs però a mesura que el canvi progressa, tots els llocs conflueixen en el gran lloc que som tots, mitjançant els bits i la connexió a internet. Encara no s'ha entès?

Objectiu: la ciutat

El projecte Ciutadania 4.0 es presenta aquesta setmana, o sigui que falten uns quants mesos per avaluar fins a quin punt aconsegueix els objectius que es proposa. Però de moment ja serveix per donar visibilitat de conjunt a moltes iniciatives de vocació social amb les tecnologies de la informació i la comunicació.

N’hi ha unes quantes d’enfocades cap a la millora de les ciutats, sovint amb el referent de fixmystreet. Al costat de reparaciudad, que s’ha posat en marxa fa poc, s’hi troben ziudad, que ofereix un servei semblant, i alerta, més enfocada cap a l’activisme.

Fora d'aquest projecte que impulsa Telefónica, se'n troben d'altres, com Metroo, que assegura que té enregistrats de manera fiable els punts negres i es proposa com un espai de diàleg a més de permetre als usuaris l'aspiració a "l'alcaldia virtual", a l'estil de Foursquare, aquest espai de lleure basat en la geoposició que també pot tenir utilitats cíviques.

Fa la impressió que les ciutats són un entorn molt apte per al naixement d’aquestes propostes. A Barcelona, hi ha un mapa de sons elaborat des de fa força anys de manera col·lectiva, a més d’un mapa “verd” i un recull d’històries explicades per tothom que vulgui fer-ho.

Des de no fa gaire es deixa veure un web misteriós, sense cap explicació, que proposa trobar cent paraules que defineixin Barcelona. Només donen aclariments si se'ls escriu un correu. Aquest estil maldestre i la proximitat d'una cita electoral aixequen una sospita sobre el seu origen.

Elecció ciutadana

En tot cas, és veritat que l’ús d’internet s’estén i les dades també indiquen una distribució important dels dispositius mòbils amb connexió a internet i paquets d’aplicacions. Però potser no hi ha espai per a tanta competència, malgrat les diferències entre cadascuna d’aquestes iniciatives.

El més probable és que els ciutadans acabin triant una aplicació per incidir en la vida urbana, per compartir alertes o per al que necessitin. Podria ser una aplicació que encara s’ha de crear.

Les aplicacions elegides seran les més útils o les més simples o les que garanteixin resultats millors. Encara és aviat.

El proper dia 29 hi ha a Roses un encontre sobre ciutats on es tractarà la manera com la marca de cada població obté reputació digital. No és la trobada que en principi hagi d'aportar cap innovació extraordinària sobre iniciatives ciutadanes. Però aquest pas hi serà un dia o altre.

Millora col·lectiva

Les persones trobaran un sentit pràctic a millorar el lloc on viuen amb l’ajuda de les TIC. Ja hi ha activistes que s'hi dediquen amb força empenta.

Les aplicacions per a l’activisme són d’un ús tan incipient com extremament minoritari, però la idea que aplegar les aportacions de moltes persones genera continguts d’interès ja fa temps que s’ha instal·lat. Ho confirma el documental de National Geographic amb imatges del terratrèmol i el tsunami del Japó capturades amb tota mena de càmeres personals.

Si sabem captar el món quan s’enfonsa potser també serem capaços de crear serveis que de debò permetin viure-hi millor.

Milloren les ciutats amb l'ús de les noves tecnologies

Les ciutats fan servir les xarxes ciutadanes i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per millorar.

De moment, es tracta de petits gestos que emprenen grups minoritaris, és veritat, però el símptoma es percep i sembla raonable creure que indiqui alguna tendència.

Mapa de la mobilitat

El cap de setmana passat, una desena de persones es van trobar per començar un “mapa de la mobilitat” al metro de Barcelona. Ja han deixat clar que no els anima una voluntat d’enfrontament amb Transports Metropolitans.

El que pretenen, com explica a aquest mitjà un dels seus impulsors, Chris Pinchen, és demostrar les possibilitats d’aquestes eines.

El grup es va trobar dissabte a la font de Canaletes i van recórrer diverses estacions de metro per comprovar que les persones amb cadira de rodes però també amb cotxes infantils o maletes poden utilitzar el transport públic sense dificultats. Les primeres conclusions evidencien que hi ha molt de camp per córrer.

Els accessos són força adequats, però quan es tracta de canviar de línia la cosa es complica. De vegades, fins i tot cal sortir al carrer i tornar a entrar, com passa amb els acudits d’informàtics.

Més enllà d’aquest descobriment, és d’interès el procediment. Pinchen assegura que es tractava d’assajar una metodologia. Van fer servir una aplicació per a iPhone, anomenada WheelMap i van anotar les seves aportacions sobre mapes lliures d’OpenStreet Map (els seus impulsors es van reunir l’any passat a Catalunya).

La idea és que qualsevol persona amb aquest dos recursos pot contribuir a millorar aquest “mapa de la mobilitat”. I, sobretot, és una demostració que es poden fer altres mapes, sempre a partir de l’experiència ciutadana, sense intervenció dels poders públics i amb la vocació de fer més fàcil la vida a la ciutat.

És veritat. Eren tan sols una desena de persones, però van saber cridar l’atenció dels mitjans locals i s’ho prenen com l’inici d’un recorregut que ha d’anar molt més enllà. Les ciutats són de les persones, sense que aquesta afirmació sigui un eslogan. Hauria de ser una realitat i dependrà de la capacitat d’organització que tot això sigui possible.

Pinchen espera que el web que han obert tingui aviat rèpliques locals i que el seu ús s’estengui. Potser no és el que succeirà ara mateix, però han deixat una primera petjada al sòl erm de les dades públiques.

Taller de dades obertes

Amb una intenció semblant, el badaloní Vinaixa va aplegar unes quantes persones, el mateix dissabte, en un local de la seva ciutat. Hi van fer un taller breu sobre dades obertes, amb la presència dels creadors de Rodalia.info i altres productes semblants.

Encara es troben en una etapa d’experimentació però tenen clar que, un cop l’ajuntament ha fet el pas d’obrir les dades, ara és l’hora de crear aplicacions que donin servei a la ciutadania. Són a l’inici d’una aventura que no es pot saber encara com acabarà, però l’intent sembla seriós i caldrà seguir els pròxims passos.

Memòria col·lectiva

El tercer exemple és WikiLleida, un projecte diferent perquè no vol oferir explicacions d’aquesta ciutat de secà a partir dels organismes oficials sinó que, en un exercici d’humilitat, demana als ciutadans que siguin ells els autors dels articles.

No fan la competència a la Viquipèdia ni a cap altre espai d’informació, aspiren a recollir la memòria col·lectiva a partir dels records que cada individu pugui expressar. Fa pensar en un intent valuós d’un museu gal·lès i també en la tradició acadèmica d’arxiu i documentació de la tradició oral. En aquest cas, la gent aporta històries de vida, fotografies, records...

Són exemples ben diferents però coincideixen en tres aspectes:

- es basen en la capacitat de les persones com actors lliures i participatius
- empren les noves tecnologies
- i aposten per modificar la percepció i la realitat de l’espai urbà.

Els mitjans de comunicació farien bé d’estar més atents a aquests indicis, sobretot els mitjans que aquests mateixos ciutadans paguen amb els seus impostos.

Referència

La llista següent recull uns quants dels articles publicats sobre qüestions semblants al 3cat24.

Les ciutats europees aprenen a obrir les dades públiques per generar nous serveis

Idescat acorda amb Google la publicació de dades dels municipis catalans

Badalona impulsa l'obertura de dades i Lleida se suma a la tendència

Desenvolupadors de Barcelona estenen les seves aplicacions per als viatgers d'autobús

Diverses aplicacions ja aprofiten les dades obertes del govern i els ajuntaments

Barcelona estrena el seu portal de dades obertes i permet la creació de serveis per part de tercers

Barcelona amplia la cobertura de Wi-Fi lliure per accedir a internet

La revolta d'Egipte arriba al Mobile Congress de Barcelona

Wael Metwally consta a la seva targeta com a vicepresident de Telecomax, un grup de serveis de telefonia amb branques a Tunísia i Algèria, presència a força països africans i seu al Caire. Es declara d'origen egipci i italià. Duu un vestit i corbata però compta amb un complement peculiar per al seu aspecte d’home de negocis: al front hi llueix un embenat que cal suposar que cobreix un trau.

Si tot plegat és veritat, aquest executiu egipci va rebre un cop de pedra mentre es manifestava amb centenars de milers d’altres persones a la plaça Tahrir. Ara, Metwally fuma davant les escales automàtiques que porten fins al pavelló 2 de la Fira de Montjuïc on se celebra el World Mobile Congress. Un col·laborador seu sosté una bandera i ensenya un rètol per demanar als visitants que s’acostin fins al seu stand.

És al segon pis. L’han batejat amb una expressió que, tot i estar prevista d’antuvi, resulta significativa: “Egypt on”. I tant que ha estat “on” el país del Nil. I el món ho ha seguit amb tanta admiració com sorpresa.

Primera visita a Barcelona

És la primera vegada que Egipte es presenta al Mobile Congress i és evident que quan es va preveure no es podia sospitar què passaria. Ara, de cop i volta, aquest lloc és un espai ple d’entusiasme on els responsables accepten la conversa amb tanta desinhibició com personalitat.

Rob Foyle és un directiu de Hill & Knowlton. Assessoren el govern egipci en aquesta operació de presència al congrés. Des de Londres, han seguit el curs de la revolta sense ficar-hi el nas i és des d’aquesta perspectiva que Foyle assegura que Egipte té molt per oferir al sector de la tecnologia. Aposta amb claredat per les opcions d'obrir “call centres”, competint amb Bangalore (Índia) o Córdoba (Argentina).

“Hi ha molts joves preparats, aquest país té una generació formidable amb moltes ganes i amb idees pel futur”. Sembla la declaració diplomàtica d'un observador interessat però la mateixa sentència la pronuncien les veus autòctones.

Entusiasme patriota

Hesham Galal i Diaa Abdel Hady es deixen fotografiar amb satisfacció davant l’ensenya que han penjat del monitor on exposen els beneficis de la seva empresa, Giza Systems. Han conviscut amb una situació peculiar durant els últims mesos.

Aquest espai l’ha coordinat el ministeri d’Indústria i mentre la gent s’aplegava als carrers per fer caure Mubarak, les empreses negociaven per mantenir la previsió. I ho feien mentre els seus directius simpatitzaven amb els crits dels manifestants. Si més no, és el que ara proclamen obertament.

Estan orgullosos de ser a Barcelona. Admeten que hi ha hagut algun problema logístic de darrera hora però quan se’ls va demanar confirmació no en van dubtar. Egipte volia mostrar-se al món en un congrés mundial després que tothom l’ha vist alçar-se contra el seu president.

Tenen clar que la transició és lenta i confien en les promeses dels que ara s’ocupen de l’Executiu. I repeteixen que en realitat només van estar cinc dies laborables aturats, la resta de la revolta ha consistit en una jornada doble, els que treballaven de matí protestaven a la tarda i els que treballaven a la tarda protestaven de matí. Potser ho exageren però les imatges dels ciutadans escombrant la plaça Tahrir i els carrers adjacents són una lliçó que el món pot entendre.

La foto de Mubarak

El mateix impuls els ha dut fins aquí i la seva tossuderia confirma que, fins a un cert punt, es tractava d’obtenir una imatge: la retirada de la foto del president de les institucions principals. De la resta potser sembli que se n’ocupa l’exèrcit, però al darrere hi ha empreses i joves emprenedors que empenyen.

La mitjana d’edat dels vuitanta milions d’egipcis se situa al voltant dels vint-i-quatre anys. Hi ha prop de seixanta milions d’usuaris de mòbil, uns vint milions de persones amb ús d’internet, més de cinc milions de persones enregistrades al Facebook.

A la conversa s’hi afegeix el director general de Giza, Ahmed Kamal. Tots tres confirmen que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han tingut un paper essencial en aquesta protesta. Sense pudor, s’hi refereixen amb l’etiqueta “e-revolució”. Estan convençuts que sense aquest recurs basat en internet les protestes no haurien tingut l’aire massiu dels darrers dies, tot i que la intensitat d'aquesta eficàcia encara es discuteix.

I confien que segueixi sent així. Coincideixen amb Metwally a destacar una campanya empresa fa poc perquè els ciutadans egipcis incrementin el seu consum en unes dates determinades. Volen reactivar l’economia i apel·len a un patriotisme de reconstrucció amb eines com el Facebook i el Twitter.

Els models i les tecnologies

Ara bé, aquesta reconstrucció no hi ha cap raó perquè s’hagi de produir segons els cànons occidentals. No els agrada la menció de l’Iran i insisteixen que és possible combinar la democràcia amb un tret religiós potent. Si el futur d’Egipte només l’haguessin de decidir aquests directius i venedors emocionats pel que han viscut, Turquia i Malàisia són els models en què pensen.

“Hi ha els ingredients necessaris perquè la tecnologia tingui un paper en la democratització d’Egipte”. Qui s’expressa amb aquesta claredat és Iàsser ElKadi, màxim responsable d’Itida, l’agència per a la indústria tecnolgògica del ministeri d’Indústria. Del ministeri actual i del precedent.

El retrat que s’ha despenjat és el de Mubarak. Com si la resta del país no tingués temps de més canvis de foto fins que ho hagin pogut planificar. La previsió d’aquest alt càrrec oficial és que les xarxes socials continuaran tenint un paper cabdal en els propers mesos.

No pot deixar d’acabar la seva declaració amb una reiteració solemne de “retorn a la normalitat”. Aquest és el missatge que repeteixen tots els interlocutors. El país funciona, anuncien.

Com si no hagués quedat clar amb l’escombrada popular a la plaça Tahrir. A Barcelona, Egipte ha vingut a dir que ja està "on".

La feina i la bandera

Qui escriu articles des de la mirada europea intenta esbrinar quina forma tindrà aquesta nova democràcia però els representants d'Egipte al Mobile Congress de Barcelona prefereixen explicar que no han deixat de treballar i repetir que pensen seguir-ho fent.

S'han emocionat amb aquesta revolta, se'n senten orgullosos, o intenten que així es cregui, però ara mateix se'ls ha girat feina i semblen molt disposats a posar-s'hi.

Per això Wael Metwally apaga la cigarreta, s'ajusta la corbata i amb un somriure un punt entusiasta s'acosta les escales automàtiques. No sabrem mai de quin costat venia la pedra ni què diantre hi hauria de fer un vicepresident d'empresa en una batalla a cops de roc. Potser hi ha un trau dessota l'embenat però ara mateix només somriu i agafa ben fort la bandera. Egipte "on" és el lema. Ja ho era amb Mubarak i ho torna a ser després de la seva defenestració. Vet aquí la transició encarnada a Barcelona.

Les marques TED i Barcelona, amb postil·la

Què és el TED

TED és una font molt valorada per un nombre elevat de persones. Com que emeten en forma de vídeo les breus xerrades que convoquen, les aportacions que s’hi fan circulen per tot el món.

La franquícia

A més, amb la mateixa idea d’estendre el coneixement, TED autoritza sessions locals, les TEDx. Pel que m’han explicat, aconseguir aquesta franquícia no és gaire complicat. S’ha d’omplir un formulari, acceptar unes condicions (com ara l’absència de publicitat a l’escenari o un aforament màxim de cent persones) i és obligat emetre uns vídeos durant l’acte. El més difícil és organitzar un acte com cal.

La informació

Un equip atrevit va agafar la marca TEDxBarcelona (un any després que la ciutat hagués acolit un TEDxArkitekts) i va convocar un acte. Vaig assistir-hi per informar-ne al mitjà on treballo i vaig tenir la sort que EyeOs va donar allà la primícia del seu acord amb IBM.

Això va salvar la peça informativa, al costat d'altres presentacions interessants, però l’acte no em va semblar prou encertat.

La sortida

Com que aquest acord permet disposar de l’etiqueta durant un cert temps, si algú altre volia organitzar un TED a la ciutat s’havia d’empescar una sortida. Això és el que han fet des de l’associació Espiral, que ja fa vint anys que es preocupa de les relacions entre l’educació i la tecnologia.

La decepció

Va ser així que fa pocs dies es va celebrar un TEDxRamblas, al Museu Marítim de Barcelona. Hi vaig acudir amb la confiança que també en podria escriure una peça informativa però en vaig sortir una mica decebut. No em veia en cor de traslladar aquella sessió a un públic generalista... ni tan sols a un lector d’atenció més segmentada.

La genialitat

Si de cas, em podia centrar en la manera com Neil Harbisson exposava la seva convicció que convertir-se en un cyborg li ha permès superar la seva acromatòpsia. És una persona increïble, amb una voluntat extraordinària i un do per explicar-se que ronda la genialitat.

Però l'artista Harbisson ja ha ocupat espai als mitjans fa poc perquè s’ha representat una obra en un teatre de la ciutat i no fa gaire va merèixer atenció per l’obtenció del premi Creatic a la seva fundació, una organització que vol ajudar les persones que poden trobar en artilugis com el seu una solució per viure millor. El seu eyeborg acumula premis des de l'any 2004. I pocs dies abans havia parlat Sabadell i Lleida. a No en podríem dir "novetat".



El risc

Però no escric aquest apunt per queixar-me de no haver convertit aquelles prop de cinc hores en un producte informatiu. És un risc assumit i molt poques vegades he sortit d’un encontre així sense res per escriure. Gairebé sempre en trec dues crònioques pel cap baix.

No, això no justificaria un apunt. El risc forma part de la feina i es tracta de cometre aquest error tan poques vegades com sigui possible. Els col·legues d’un programa de ràdio que eren allà van decidir fer un paquet de microentrevistes però no és un gènere que jo practiqui.

L’avaluació

El que intento posar sobre la taula és una avaluació del resultat de combinar TED amb la ciutat.

Crec que els dos casos que hi ha hagut no han sigut del tot adequats. Em sap greu dir-ho així, perquè és evident que els equips que ho han organitzat hi han dedicat molta estona de forma voluntarista i això sol ja mereix un primer aplaudiment.

De fet, el ressò que els assistents han desplegat a la xarxa és molt positiu, però em temo que una vegada més té a veure amb una actitud molt condescendent per part del públic habitual d’aquesta mena d’actes.

Ja he dit alguna altra vegada que amb la bona voluntat i l’esforç no n’hi ha prou.

Com és el TED

Anem a pams. Què és el més atractiu dels vídeos que veiem al TED?



Crec que el seu èxit es basa en dues característiques.

1.- Persones intel·ligents presenten novetats (productes, serveis, visualitzacions, projectes, idees, tesis) en què han participat. O bé presenten de manera nova alguna idea que no ho és.

2.- La manera com es fa aquesta presentació tendeix a l’excel·lència, és brillant, intensa, emotiva, comprensible, seductora, inspiradora.

Vet-ho aquí. (Hi ha una llista amb els que es poden seguir en català)

Barcelona

Als dos TED barcelonins que he acudit no he tingut la sensació que aquest segon aspecte fos ni tan sols considerat i sobre el primer hi hauria molts dubtes a plantejar (tot i que en aquest punt el TEDxBarcelona supera clarament el TEDxRamblas).

Sí, al Museu Marítim vaig escoltar intervencions d’interès. Sí, hi havia persones de reconeguda vàlua. Però podia ser qualsevol altra trobada amb pretensió d’observar l’efecte de les tecnologies en l’educació. No dic que no fos un acte d’un cert interès, dic que no era “TED”. No tenia el seu esperit. No brillava.

Pensem que aquesta és la visió que traslladem arreu del món. Els actes que es fan aquí amb aquest paraigua es veuen des d’on sigui. Estic segur que el món espera una mica més de la marca Barcelona. Tinc entès que el mes de juny es repetirà TEDxBarcelona. Valdrà la pena observar-ho.

La proposta

Però no té cap sentit mostrar-se crític sense aportar alguna proposta. Ho improviso però em sembla que no aniré tan desencaminat. La senzillesa de vegades és la millor resposta a la complexitat.

Com faria un TED a la ciutat?

Amb gent local, com ja s’ha fet, és clar (als dels altres països ja els podem veure per internet).

Amb brevetat (tres intervencions i prou).

Amb introduccions molt breus, molt ben fetes. Tant Alfons Cornella com Juanmi Muñoz van alentir massa la dinàmica de les sessions.

Escollint tres presentacions que compleixin tres condicions: novetat autèntica (un projecte que ja s’ha presentat en un altre lloc no hi hauria de ser), interès real (producte o servei amb aplicacions possibles, projecte ben orientat...) i exposició brillant (amb totes les característiques que he esmentat més amunt).



La qüestió és si tenim tot això. Si el país dóna per a aquest resultat. Tinc la intuïció que sí, però els dos intents que he vist fins ara no m’han semblat una prova concloent d’aquesta intuïció sinó la demostració que ens falta molt per acostar-nos a l’excel·lència.

La mirada

No estic segur com s’hi arriba però em fa l’efecte que hi ajudaria si es renuncia a l’afany de protagonisme, si es dedica temps a l’edició de la sessió (la línia editorial) en comptes d’amoïnar-se pels detalls guspirejants o la promoció d’una empresa o entitat.

També cal una cerca intensa per trobar els tres protagonistes, que han de ser excepcionals.

I posar els ulls més enllà del monument a Colom. Un acte així s’ha d’organitzar per als assistents locals però amb la convicció que els vídeos podran fer la volta al món amb el cap ben alt. Sense aquesta mirada global no val la pena ni començar.

Postil·la

No tinc cap vocació d’exercir de “crític d’esdeveniments” i si alguna vegada he comentat aquí la meva opinió és perquè, per feina, he assistit a unes quantes cites i m’ha semblat pertinent oferir una mena de contracrònica que completés la peça informativa.

Però no hi tornaré. Ho explicaré en el pròxim apunt.

Assaig de promoció amb una conversa programada

Experiment

He fet un experiment. No és que sigui res de l’altre món però com de costum m’agrada compartir-ho aquí.

Fa uns quants dies vaig parlar una estona amb Ernest Benach. Volia fer una peça que servís de valoració d’una etapa, no pretenia parlar de política sinó avaluar els passos que la cambra catalana ha fet per la ruta d’internet, ja que és sobre això que escric al mitjà on treballo.

En aquest any de "redactor marcià" encara no havia parlat mai amb Benach, tot i que m’havia referit a la seva actuació i havia recollit paraules seves en actes públics. Se'm va confirmar la impressió que en tenia d’una persona propera i cordial.

Format periodístic

Com que em va semblar planer i obert li vaig fer una proposta una mica estranya. Se m’havia acudit que, quan tingués la peça escrita i publicada, podíem mantenir una breu conversa al Twitter, un espai on ell té una presència reconeguda.

La idea era simple. Jo li faria arribar tres o quatre preguntes, que ja hagués formulat a la nostra conversa. Després de tot, vam parlar al bar del Parlament, amb una informalitat que tenia lògica traslladar a la immediatesa i claredat del Twitter.

Ell respondria, d’acord amb el que ja m’hagués contestat, i al final em serviria per donar l’enllaç cap a l’article.

D’aquesta manera, la nostra “conversa” podria ser una manera nova de donar a conèixer un text informatiu. Em va semblar que seria un assaig per comprovar si una modalitat com aquesta podia tenir sentit.

Benach hi va estar d’acord i va acceptar de participar-hi, cosa que li agraeixo de debò.

Després de tot, a banda de ser una ocasió per donar a conèixer un producte informatiu, la mateixa conversa també era un exercici de periodisme. O així ho vull veure.

Diàleg real

La nostra breu conversa era real, tot i que abans l’havíem acordat. És comprensible, de què serviria llançar preguntes a l’aire sense una garantia de resposta?

I era natural, encara que tots dos féssim servir de base per al diàleg una conversa prèvia.

També era autèntica, encara que fos programada. Ens vam limitar a pactar una hora determinada, per assegurar que tots dos tindríem una pantalla al davant, i quan vam estar a punt ens ho vam dir amb un missatge directe del Twitter, com a procediment per canviar el el semàfor al color verd.

Comença amb aquest missatge i acaba amb aquest altre i en conjunt compta amb 10 missatges entre @ebenach i @janquim.

Va ser un bon moment. Potser no va tenir gaire ressò i potser la conversa va ser una mica apressada, per culpa meva.

Però va estar bé, sempre m’agrada intentar accions que no havia fet abans i, tot i que el resultat és molt discutible (no va generar en aparença gaires reaccions), vaig fer un petit pas més en les “tasques posteriors” que estan associades a la producció de continguts informatius digitals, un camp petit en el diagrama que vaig exposar aquí però prou important.

Emprenedors

Els periodistes s’aboquen cada vegada més a la construcció de marques personals, com vaig explicar en un altre article, que no amagava la forta impressió que m’havia provocat un acte organitzat per BCNMediaLab.

No és ben bé el meu cas, perquè ara mateix no sóc un emprenedor sinó un assalariat, però és evident que com a autor de continguts informatius provo de ser coherent amb una determinada reputació digital i mantinc un cert diàleg amb una comunitat que desconec però puc percebre.

Per tant, tot i la presència reduïda en aquell diagrama, la comunicació posterior d’un producte informatiu és també una tasca de l’autor. L’assaig d’ahir s’ajustava a aquest tram del procés.

Cirurgia informativa: un comentari dels lectors dóna la pista

Fa pocs dies vaig explicar aquí com havia elaborat la informació sobre els “jocs informatius”. Havia estirat el fil d’un apunt que el professor Ramon Salaverría havia deixat anar en una conferència al Col·legi de Periodistes.

Comentaris de valor

Doncs bé, dues persones van deixar comentaris a la notícia, comentaris de valor. De primer, vaig respondre per donar les gràcies.

Sí, ja ho sé que la majoria dels que fan de periodista no contesten els comentaris però ja he dit que a mi m’agrada fer-ho (si n’hi ha l’oportunitat i val la pena).I he aportat una prova clara.

Altres vegades m’he mostrat molt crític amb els comentaris i els estudis formals confirmen les meves sospites. No canviaré ara d'opinió: la immensa majoria no aporten res i, això sí, destorben.

Per exemple: en un mitjà que té de missió principal la normalització de la llengua no sembla gaire comprensible que s’emetin tants missatges mal escrits, menys encara quan es pren la decisió arriscada i una mica populista de retransmetre per televisió els missatges que envien els espectadors, ja sigui via SMS o Twitter.

Però aquesta vegada era diferent. Els comentaris aportaven dades i oferien pistes, de manera que els vaig fer cas.

D’aquesta manera, aquella peça sobre els “jocs informatius” ha tingut avui una segona part, sobre els anomenats “jocs seriosos”. No sóc cap expert i no puc aportar una avaluació rellevant sobre tot això però sí que podia intentar explicar als usuaris del mitjà on treballo en què consisteix aquest tipus de producció.

Discurs comprensible

Ara em sembla que aquests articles formen un discurs comprensible que vaig iniciar amb la mirada cap als jocs on es compren i venen béns virtuals i també sobre els jocs socials basats en la geolocalització.

http://www.3cat24.cat/noticia/568245/societat/La-industria-dels-jocs-socials-confia-que-augmentara-ladquisicio-de-bens-virtuals

http://www.3cat24.cat/noticia/599646/ciencia/Milers-de-jugadors-declaren-on-son-amb-Gowalla-i-Foursquare

Aprendre com a satisfacció

Tendeixo a no estar mai prou satisfet però aquesta vegada faré una excepció. És clar que tot és millorable, però diria que he aportat una mirada diferent sobre els jocs.

Intueixo que si em sento còmode amb aquestes peces és perquè quan les escrivia hi deixava veure el meu procés d’aprenentatge. No saps res de res d’algun assumpte que vols comentar. Mires de saber-ne els quatre fonaments essencials i mentre llegeixes i aprens vas pensant com ho explicaràs. És una sensació que em proporciona una gran recompensa.

I, un cop més, he pogut posar al descobert que al país hi ha talent que busca la seva oportunitat. Si aquests joves han après mentre creaven un joc, jo miro de divertir-me tant com puc mentre jugo a aprendre.

El projecte del diari "Ara": renovador al paper, errat al web

No acudeixo a gairebé cap “acte social”. No se’m veu gaire o gens a les presentacions, estrenes, festes... si no és per feina o perquè algun amic dels de debò m’hi convida. Però avui he fet una excepció. Aquest vespre he assistit a la presentació que s’ha fet a Badalona del diari Ara.

Ja fa temps que segueixo aquest naixement. En realitat, en vaig tenir una primera notícia fa més d’un any, gràcies a la confiança que em va fer una de les persones que hi està més implicada. En resposta a aquesta confiança, no en vaig parlar mai amb ningú.

Estat d'opinió

Esperava una oportunitat com la d’avui per mirar d’entendre el projecte i compartir-ho aquí. Anoto, en primer lloc, un detall que val la pena esmentar. La sala on s’ha fet era plena de gom a gom, amb prop de tres-centes persones, i a fora ha quedat força gent que no ha pogut entrar.

És normal que la presentació d’un diari convoqui tanta gent? Em sembla que és raonable veure-hi el símptoma d’una gran expectativa i d’un estat d’opinió prou estès. Això confirmaria que el projecte ja té mig a punt el públic que busca.

A més, l’ambient era optimista i tot i la informalitat, sense res de solemne, hi havia l’alcalde de la ciutat i uns quants regidors de partits diversos. Si han cregut que no s’ho podien perdre deu ser que també han copsat aquest estat d’opinió.

No cal que digui gaires coses del projecte, perquè ells mateixos ja fa dies que en parlen al seu web, arreu del país i als mitjans. Però vull apuntar uns quants trets que trobo d’interès.

Context

El diari es presenta com un mitjà contemporani, que neix en un cicle de canvi global i local. Em sembla una bona perspectiva.

Declaració

S’ha assegurat que serà un diari independent, rigorós i de qualitat. No conec cap periodista que vulgui criticar aquesta declaració. Només dic que s’assembla a d’altres, però no a totes, i com és comprensible només el temps ens dirà si aquest compromís és una voluntat difusa o un segell propi. Els hem de creure però encara no ho podem jutjar.

Orientació

M'ha agradat molt sentir-los dir que el periodisme exigeix entendre allò que s'explica en comptes de "repicar" les paraules dels altres.

També he entès que pretenen establir una relació diferent amb el lector. El projecte és un cas rotund d'orientació cap al client. No s'ha esmentat la paraula "conversa" però m'he fet el càrrec que era implícita en les expressions que s'han emprat.

Redacció integrada

Es presenten com la primera redacció integrada a Catalunya.

És més: fins i tot l’organització interna de l’espai respon a aquest criteri, amb un semicercle central des d’on s’actua com un comitè de crisi permanent, una combinació de “taula d’assignacions” i “consell de redacció”, que distribueix els continguts pels diferents canals.

Ja hem vist altres experiències d’aquesta mena, s'han avaluat els inicis, s'hi ha donat la volta, i els experts asseguren que és l'única via.

És molt interessant que "Ara" posi en pràctica els elements centrals d'una redacció integrada, allò que molta gent voldria poder fer. Els felicito de debò. Volen servir continguts informatius per canals diferents, en formats adequats a cada emissió.

Ritme informatiu

He dit aquí que els diaris de paper només tenen sentit si fan alguna cosa més que “donar notícies”, sobretot perquè quasi sempre fa moltes hores que ja les sabem.

També he dit que els diaris impresos han de sortir cada dia però amb mentalitat de setmanari. Han de saber trobar els seus trets distintius.

I pel que he entès, això és el que faran. Anàlisi, opinió i temes propis seran a la primera línia. Les notícies que ja porta tothom, i que solem saber al mateix temps que els redactors, ens les estalviaran. Em sembla magnífic.

Nova estructura de continguts

Per fi, algú gosa canviar els noms de les seccions i renovar l’estructura de continguts. M’ha semblat brillant. Hi haurà aquests espais: ara (panorama ràpid de l’actualitat), bàsics (anàlisi, el que s’ha de saber, la ciutat, el país, l’economia, la política), crònica (més temes propis), debat (opinió i lectors), esports (una concessió?) i “tu” (oci, lleure, salut, vida personal, és a dir, “estil de vida”). No són només els noms. És un canvi de mirada. Ho trobo brillant. Ja era hora que arribés també aquesta renovació estesa en altres llocs.

Esperem que sigui una estructura nova, no un gest de superficalitat que altres sembla que enceten (l'enllaç apunta cap al blog imprescindible de Sílvia Cobo).

Web per a la immediatesa

El seu web es basarà en la immediatesa, volen competir per ser els primers, el volen centrar en la rabiosa actualitat (ara) per deixar al paper la resta. Justament, és el risc de què advertia fa poc David Domingo en un article publicat al blog d’Escacc.

M’ha decebut aquest enfocament, que no comparteixo. La idea que internet només serveix per informar de pressa i per a un públic immediatista em sembla molt més que un error. És una manera de no entendre prou bé què és internet. Algú creu que el "canal televisió" només pot fer coses breus i en directe? Els documentals no tenen sentit?

Internet permet llegir textos breus i llargs, profunds i superficials, actuals o panoràmics, analítics i sintètics.

És l’únic moment en què m’he sentit una mica desencisat. Un diari que sembla bona idea, que es recolza en un projecte molt ben construït, que compta amb uns professionals de primer nivell, que vol ser contemporani, no entoma bé l’oportunitat d’internet. M’ha sabut greu.

Potser només ha sigut un matís mal expressat per part dels que avui representaven "Ara", però si es confirmés crec que seria un error.

Tornaré a comprar diaris?

Fa uns quants mesos, vaig dir en un acte públic que tornaria a comprar un diari quan deixessin d’entossudir-se a portar notícies. Era una “manera de dir”, que tothom va entendre.

El 28 de novembre compraré el diari "Ara" i potser el compri més dies. M’hi podria arribar a enganxar. S'ha de veure. Però no estic segur que el seu web m’arribi a interessar si el plantejament és el que he sentit avui.

Tinc la intuïció que, al final, les coses no seran com avui les he interpretades. Però ara, aquesta és l’única crítica formal que comparteixo en l’avaluació d’una proposta que trobo, com tantes i tantes persones, i avui s’ha demostrat, interessant, atractiva, renovadora i agosarada.

Conec força persones que ja hi treballen. Acompanyo la crítica formal que acabo d'expressar amb un desig sincer que l'encertin i als amics i coneguts els dedico amb afecte aquesta obertura televisiva que, per als que fan de periodistes i són de la meva generació, representa una inspiració de joventut.

La tecnologia no és cap assassina depravada

Competidors

No és gaire fàcil que un mitjà de comunicació posi atenció en altres productes de comunicació que d’alguna manera són competidors, tinguin la dimensió que tinguin.

Per això em sembla rellevant que el 3cat24 hagi acceptat dedicar una peça informativa a una realitat d’interès però complicada de transmetre: joves professionals difonen la tecnologia amb blogs escrits en català.

Diversitat

N’hi ha que declaren que es volen mantenir com a accions voluntaristes (tot i que admeten que els proporciona beneficis indirectes vinculats a la reputació) i n’hi ha que aposten per alguna via cap a la professionalització.

M’ha semblat una varietat interessant que s’ajustava a la mena d’emprenedors de qui m’agrada parlar, perquè ja està bé d’amagar la gent amb empenta i buscar sensacions fortes amb assassins, corruptors i pirates, que és com se sol presentar internet així que n’hi ha l’ocasió.

En positiu

No hem vist mai un titular que digui: “La va violar després de telefonar-la”. Ni tampoc: “Els lladres escrivien cartes amb llapis vermell”. No esperem tampoc: “La fotocopiadora d’un institut supera el centenar de llibres reproduïts”. Cap d'aquests instruments no en té la culpa.

Però amb internet és diferent. Sempre que es pugui associar de forma escandalosa amb algun problema, l’èxit està assegurat. Les xarxes socials es veu que són o per tafaners o per exhibicionistes.

Per això intento explicar l’activitat de professionals com els que protagonitzen les dues peces pròpies que he elaborat avui i una d'ahir:

- joves professionals difonen tecnologia

- Tuiter-net, una altra eina per analitzar les converses a Twitter sobre la campanya electoral catalana

- un català crea una eina per controlar l'activitat dels europarlamentaris

No són "grans èxits" del periodisme. Fins i tot, potser això que faig no és ben bé periodisme, ja ho he dit alguna altra vegada. Però cada dia trobo que té més sentit.

Catalanització

A més, la feina ha tingut avui ha tingut un efecte personal. Quan parlava amb un dels meus interlocutors, hem recordat que l’últim programari de l’iPhone ja inclou el català.

M’havia actualitzat el programari fa unes quantes setmanes però encara no l’havia catalanitzat. Ho he fet aquesta tarda. M'agrada.