24/12/10

Assaig de promoció amb una conversa programada

Experiment

He fet un experiment. No és que sigui res de l’altre món però com de costum m’agrada compartir-ho aquí.

Fa uns quants dies vaig parlar una estona amb Ernest Benach. Volia fer una peça que servís de valoració d’una etapa, no pretenia parlar de política sinó avaluar els passos que la cambra catalana ha fet per la ruta d’internet, ja que és sobre això que escric al mitjà on treballo.

En aquest any de "redactor marcià" encara no havia parlat mai amb Benach, tot i que m’havia referit a la seva actuació i havia recollit paraules seves en actes públics. Se'm va confirmar la impressió que en tenia d’una persona propera i cordial.

Format periodístic

Com que em va semblar planer i obert li vaig fer una proposta una mica estranya. Se m’havia acudit que, quan tingués la peça escrita i publicada, podíem mantenir una breu conversa al Twitter, un espai on ell té una presència reconeguda.

La idea era simple. Jo li faria arribar tres o quatre preguntes, que ja hagués formulat a la nostra conversa. Després de tot, vam parlar al bar del Parlament, amb una informalitat que tenia lògica traslladar a la immediatesa i claredat del Twitter.

Ell respondria, d’acord amb el que ja m’hagués contestat, i al final em serviria per donar l’enllaç cap a l’article.

D’aquesta manera, la nostra “conversa” podria ser una manera nova de donar a conèixer un text informatiu. Em va semblar que seria un assaig per comprovar si una modalitat com aquesta podia tenir sentit.

Benach hi va estar d’acord i va acceptar de participar-hi, cosa que li agraeixo de debò.

Després de tot, a banda de ser una ocasió per donar a conèixer un producte informatiu, la mateixa conversa també era un exercici de periodisme. O així ho vull veure.

Diàleg real

La nostra breu conversa era real, tot i que abans l’havíem acordat. És comprensible, de què serviria llançar preguntes a l’aire sense una garantia de resposta?

I era natural, encara que tots dos féssim servir de base per al diàleg una conversa prèvia.

També era autèntica, encara que fos programada. Ens vam limitar a pactar una hora determinada, per assegurar que tots dos tindríem una pantalla al davant, i quan vam estar a punt ens ho vam dir amb un missatge directe del Twitter, com a procediment per canviar el el semàfor al color verd.

Comença amb aquest missatge i acaba amb aquest altre i en conjunt compta amb 10 missatges entre @ebenach i @janquim.

Va ser un bon moment. Potser no va tenir gaire ressò i potser la conversa va ser una mica apressada, per culpa meva.

Però va estar bé, sempre m’agrada intentar accions que no havia fet abans i, tot i que el resultat és molt discutible (no va generar en aparença gaires reaccions), vaig fer un petit pas més en les “tasques posteriors” que estan associades a la producció de continguts informatius digitals, un camp petit en el diagrama que vaig exposar aquí però prou important.

Emprenedors

Els periodistes s’aboquen cada vegada més a la construcció de marques personals, com vaig explicar en un altre article, que no amagava la forta impressió que m’havia provocat un acte organitzat per BCNMediaLab.

No és ben bé el meu cas, perquè ara mateix no sóc un emprenedor sinó un assalariat, però és evident que com a autor de continguts informatius provo de ser coherent amb una determinada reputació digital i mantinc un cert diàleg amb una comunitat que desconec però puc percebre.

Per tant, tot i la presència reduïda en aquell diagrama, la comunicació posterior d’un producte informatiu és també una tasca de l’autor. L’assaig d’ahir s’ajustava a aquest tram del procés.