24/3/11

Confirmat: l'article del 3cat24 no estava cedit a cap publicació local

El "banc digital de continguts" existeix. Un lector d’aquest blog s’hi va referir en un comentari deixat al darrer apunt.

Algú anònim que es presentava com a "Carles" insistia que no hi havia hagut cap còpia deshonesta perquè la revista local que allà s’esmentava accedia a aquesta mena de continguts mitjançant un espai de cessió.

Han passat uns quants dies però ha valgut la pena esperar.

Fetes les indagacions oportunes, fonts d’aquesta associació asseguren que l’article en qüestió no era ni és en aquest banc.

Per tant, queda clar que el seu ús per part de la publicació “El Tot” és fraudulent. La seva impressió, com es deia aleshores, reafirma un cert desvergonyiment.

A més, però, no està clar que hi hagi cap acord per a d’altres articles. A la direcció del 3cat24 no li consta aquest pacte i a les fonts consultades de l’associació tampoc.

De manera, i ja no caldrà donar-hi més voltes, que aquesta nota breu serveix per ratificar tot el que es va dir en l'apunt anterior.

El lector “Carles” que deixava els comentaris indicava a l’autor d’aquest blog la conveniència d’informar-se millor (a banda de llançar una estranya acusació de difamació).

Ara, segurament, el mateix Carles escriurà un comentari en aquest apunt i acceptarà que, en aquest cas, és ell qui va cometre l’error. No passa res, està disculpat, només faltaria. Tothom té molta feina.

Però no es podia deixar els altres lectors en la incògnita.

20/3/11

La publicació local “El Tot Badalona” emprèn l’edició impresa del 3cat24

L’afirmació cridanera del títol d’aquest apunt és una exageració però bé es podria creure a tenor de la pàgina 78 del darrer número d'aquesta publicació local, on hi ha una informació amb aquest títol: “Joves catalans creen un joc per a l’iPhone amb dibuixos fets a mà”.

És un títol asèptic amb una estructura repetida molts cops, familiar.

El mateix text, exacte, obria una informació publicada al mitjà digital 3cat24. La resta de paraules, de la primera a l'última, també coincideixen fil per randa amb les que apareixexien en aquella informació que es va publicar mitjançant internet.

Es tracta d’un exercici de copiar i enganxar força característic. El procediment sempre és igual: amb el comandament de teclat CONTROL+C i CONTROL+V es copia el text sencer menys la firma.

Potser per aquest filtratge automàtic no s’indica tampoc el mitjà de procedència. Ni tan sols amb la subtilesa d’un hiperenllaç en l’edició digital.

A la pàgina 40 hi ha un altre text sostret del 3cat24.

També apareix amb íntegra literalitat. Tanta, que fins i tot reprodueix aquesta frase: “segons informa la BBC”. O sigui que en aquest cas el 3cat24 explica d’on ha tret la informació i hi enllaça hipertextualment. Per distingir la còpia de la tècnica del refregit.

"El Tot" només ho ha copiat tot.


Però el títol d’aquest apunt també és fals perquè és massa restrictiu.

La informació sobre el vi d’Alella prové d’un text de Cuina, la publicació gastronòmica del diari Ara.

A la pàgina 42 hi ha una informació sobre els centres d’assistència primària de Badalona. El text és clavat a una nota de l’Agència Catalana de Notícies, que altres mitjans reprodueixen.

La diferència és que no s’indica aquesta procedència. A Vilaweb, per exemple, recorren al mateix text però citen la font.

Cementiri de notícies

“Ni el cementiri se salva de la crisi”. Així comença un text de la pàgina 8. Una cerca fàcil proporciona com a resultat una peça firmada amb inicials i publicada a “El Segre”.

Uns paràgrafs més endavant la notícia s’adapta, canvia Lleida per Badalona amb declaracions al mitjà.

Això fa pensar que hi ha una redacció que de debò que treballa com pot, elaborant temes propis i combinant la informació de què disposa l’Associació de Premsa Gratuïta i mitjans digitals.

En aquests mitjans es treballa de pressa per donar sensació de mitjà generalista. La falta de recursos els obliga a copiar textos sencers de fonts diverses que potser ja tenen aquesta missió.

Bunyols reescalfats

Notes de premsa, peces semi elaborades que se serveixen amb el precuinat oportú per al seu reescalfament al microones de l’edició apressada.


Els bunyols de Quaresma que proposen a "El Tot" són un copy-paste d’una recepta del Club de Cuines. Els pèsols provenen d’un fulletó digital editat per un consell comarcal. L’arengada amb suc es troba a la Gastroteca.

Tot això forma part d’un procés que es considera natural com els pèsols de temporada.

Hi ha molts creadors de continguts que ja saben que els mitjans locals gratuïts i digitals faran servir els seus productes i els sembla bé. Són agències, gabinets de comunicació...

Si els seus continguts es difonen en aquest entorn ja ho troben bé, ho consideren part de la seva missió i potser és raonable... o potser no.

Afany de lucre

Que no se citin les agències ni s’indiquin les fonts o que s’aprofitin paràgrafs sencers per readaptar una informació són detalls que permetrien una discussió més o menys entretinguda sobre deontologia periodística.

Però hi ha un altre aspecte que potser és més rellevant. Aquesta publicació obté els seus continguts de fonts dedicades al precuinat. És el que tenen a canvi de la inversió que fan. Obtenen, això sí, ingressos suficients, amb els anuncis, per mantenir el model de negoci que els sosté.

Aquests models poden tenir la seva legitimitat, o no, si saben conformar-se amb els precuinats. No poden millorar el seu producte robant continguts que han requerit inversió d’un altre mitjà.

Un moralista podria voler discutir si és o no decent. Un jurista podria voler esclarir si és o no legal.

No és el primer cop que un mitjà local creu que el text d’altri es pot copiar amb dues tecles, sense que calgui, a més, afegir-hi força desconsideració i una certa baixesa.

No és tampoc el primer cop que un mitjà digital creu que les lletres fetes de bits mereixen menys respecte que les lletres fetes de taques de tinta.

Però abans de la nova legislació ja quedava clar que copiar un text sencer, excloure’n la firma i incloure’l en un mitjà amb afany de lucre sense cap menció del lloc on s’ha creat no és correcte.

Imprimir-ho només confirma punt de desvergonyiment.

17/3/11

Japó i internet: fonts, codis, mapes, suports i també bromes

Ha tornat a passar. La informació més estesa i espectacular és a mans de les cadenes televisives. L’anàlisi més pausada se suposa que correspon als mitjans impresos, però la majoria han optat per seguir el ritme de l’espectacle imposat per la pantalla i han triat portades esfereïdores per competir als quioscs, amb paraules com “hecatombre”, “apocalipsi” o simplement “nuclear”, un mot que escrit en negreta sempre fa l’efecte desitjat.

Fonts reals

Però la informació de primera mà, de les persones que són allà, és a la xarxa. Els diaris se n’han adonat i han publicat llistes de “bloguistes i tuitaires”. Els mitjans han emprat els seus espais de participació per establir contacte amb aquestes fonts. Unes quantes d’aquestes persones insisteixen amb blogs i vídeos que els mitjans europeus fan alarmisme i han reaccionat amb ironia i queixes.

A més, a la xarxa es troba informació directa a les fonts atòmiques, amb accés als informes de darrera hora.

Aplicacions i mapes

Hi ha diverses aplicacions que se suposa que permeten comprendre millor l’efecte del terratrèmol, o aquesta és la seva intenció, i d’altres posen a l’abast la monitorització de la sismografia a escala planetària.

Un altre mapa vol informar, segons es diu gràcies a un format de dades obertes, sobre els nivells de radiació a temps real, suposant que això sigui possible.

Google ha millorat en pocs dies les seves eines de traducció, cerca de persones i mapes, amb indicacions sobre carreteres transitables i d'altra mena.

Suports electrònics

Com és habitual, la xarxa també ha aplegat iniciatives de suport que s’adapten d’una manera o altra a les possibilitats de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Una campanya via web fa servir una situació relatada en l’anime Evangelion per demanar als ciutadans que redueixin el consum d’energia.

Una empresa rebaixa el preu d’una aplicació (un joc) i assegura que els ingressos de totes les vendes abans del 20 de març aniran a entitats que treballen damunt del terreny.

Una altra campanya llançada des de Madrid per una ciutadana japonesa demana la creació de grues de paper per aconseguir que amb aquesta expressió d’un desig la gent se senti implicada amb la situació del Japó.

La història de les mil grues és tan preciosa com tràgica, ja que la nena que va creure en la llegenda segons la qual es compleix un desig si tens la paciència de fer mil d’aquestes peces de paper plegat va morir a causa dels efectes de la bomba atòmica. Però ha tingut ressò als mitjans i ha trobat seguidors.

Hi ha altres idees que circulen amb intensitat variada. Una empresa que es dedica als “bonus de descompte” ofereix un donatiu si la gent es descarrega el que els proposen.

Insígnies i codis

Un experts a fer insígnies en proposen una, però trien com a logotip la bandera imperial del “sol naixent”, carregada de contingut ideològic i oposada a l’actual ensenya oficial d’aquest país.

També s’han creat codis QR que volen ser útils per als donatius. Un d’ells, més enllà de la seva efectivitat, és una obra d’interès perquè es basa en els colors de la bandera nacional i en el símbol de la Creu Roja al mateix temps que inclou elements miniaturitzats que es relacionen amb l’ajuda.

Fotos i pregràries

La xarxa Instagram ja compta amb força aportacions a la seva campanya i una xarxa de pregàries mira d’aconseguir estendre’s a més de cent països.

I les organitzacions no lucratives fan el mateix que altres vegades, aprofitar un estat d’ànim de predisposició per recordar els seus missatges. "Save the children” ha repetit l’experiència de comunicació que van dur a terme quan hi va haver els terratrèmols d’Haití i Xile. Avui mateix, a les dues, hi ha hagut missatges al Twitter que recordaven l’adreça URL de l’entitat.

Greenpeace aprofita la situació per convocar manifestacions, mentre els mitjans del món parlen d’alerta nuclear. Fa servir la seva posició a internet per donar a conèixer la cita.

Humor sense manies

O sigui que internet es confirma com via, no pas un nucli homogeni, on es poden trobar informacions fiables, aplicacions serioses, campanyes més o menys afortunades i d’altres més o menys oportunistes.

I, també, com sempre, queda espai lliure per a l’humor, encara que la seva qualitat o la seva oportunitat mereixin opinions contrastades.

Així ho han vist almenys els que s’han queixat d’un acudit en un diari asiàtic.

Però la realitat és que l’humor es manté com un refugi inexpugnable per part del drama. Així, la famosa cadena d’acudits amb un cantant ha tingut la seva quota japonesa i un comentari no gaire ocurrent sobre l’onada que es va inventar als estadis de futbol s’ha convertit en un “top tweet”.

Perquè internet no és un món a part sinó part d'aquest món i per aquesta raó inclou, com les altres vies, informació que val la pena, desinformació interessada o simplement ridícula, accions de suport i bromes més o menys nècies.

O algú creia que el Japó és un altre planeta?