Cercles de ganxet al sofà d'un desconegut

El correu electrònic deixa a la bústia un missatge. Algú t’ha afegit en un dels seus cercles de Goggle+.

No saps qui és. Ni tan sols et sona el seu nom. Però la informació és rotunda. Aquest algú misteriós t’ha posat al seu món circular.

Normes

Solia tenir una norma privada, que ara faig pública. Al Facebook només agrego, en principi, persones amb les que ens hem conegut. Encara que sigui una coneixença breu en un acte públic. És com dir que només apunto a l’agenda les persones que m’han donat la seva targeta. Però sense agenda ni targetes.

La mateixa norma m’aconsellava ser més relaxat amb el LinkedIn. Potser no ens hem vist mai però compartim ofici o un sector professional o potser, això és tot, un dia ens podem ajudar. Doncs vinga, agregat, enxarxat.

Aquesta era la idea.

Fins que va arribar Google+.

I tot ha canviat.

Visibilitat

Gent desconeguda em reclou en alguna de les seves cirumferències personals.

Com que l’activitat professional m’empeny cap a la visibilitat, intueixo que deu ser bo que algú pensi que val la pena escollir-me. Ho agraeixo.

Gràcies, doncs, a tots els desconeguts que heu arrossegat la meva icona amb el ratolí o el mousepad del vostre maquinari.

Per a Google, l’expressió “request” no vol dir res. Animat per aquesta llibertat adquirida, m’he atrevit a fer el mateix.

I ara, com molta gent, ja tinc un cercle només per a aquelles persones que no conec però que m’agrada saber què diuen.

Perquè penso que m’anirà bé tenir més informació i que entre tots estem compartint el coneixement, de debò, sense grans escarafalls.

Potser un dia hi haurà tants noms que podré dividir l’espai en dos o més cercles.

Tot just acabo de traçar els meus primers cercles. Em fa por que l’allau em superi, ja ho vaig dir en l’apunt anterior.

Convidats

Però si una creació tan nova ja m’ha fet venir ganes d’escriure dos apunts seguits potser és que em comença a agradar de debò.

No puc predir si ho resistiré. Però m’estic acostumant sense gaire neguit a aquests missatges que rebo cada vegada que algú que no sé qui és em demostra que sí que sap qui sóc.

No és el primer cop que la xarxa m’obre les portes de cases desconegudes.

Sense haver-ho decidit, es veu que visc a uns quants cercles aliens.

Confio que em deixaran seure al sofà. Potser xerrarem una estona o ens hi quedarem ben escarxofats, no sé, per mirar un vídeo com aquest.

La virtut del cercle (vet aquí Google+)

L’expressió “cercle virtuós” sonava als mitjans de comunicació quan la van fer servir Jan Laporta i Sandro Rosell, aleshores amics i companys de candidatura, fins al punt que al web del Barça s'hi explica que la van popularitzar.

Fa pocs dies l’he sentida al president dels Estats Units, Barack Obama, quan responia les preguntes que li havien fet arribar amb el Twitter.

Història

En realitat, el cercle sempre ha sigut virtuós. És amb un cercle traçat damunt la sorra que es fundaven les ciutats i aquella marca polsegosa no es podia traspassar sense cometre un sacrilegi. És la forma màgica que els mandala tibetans recorden.

Llengua

Si ho he entès bé, el cercle és una àrea mentre que el perímetre seria la circumferència. Però de la circumferència, en anglès en diuen circle mentre que el cercle seria el disk. No sé si això és un embolic però ens haurem d'acostumar a parlar dels cercles, perquè és així com tothom es refereix a l'aparença del nou invent de Google.

Des de fa uns quants dies veig força persones que s’aboquen als cercles. Intenten aprendre com funciona aquesta nova xarxa social que figura que no és una xarxa social, aquest experiment que vol ser com el Facebook sense ser el Facebook, en fi, l’última idea amb què Google ens vol “ajudar” a moure’ns per internet.

Especialistes

Cadascú s’ha especialitzat en alguna cosa. Google sap buscar i indexar i, sembla, sap fer alguna altra cosa com ara endreçar un sistema de correu web. Però no podem estar segurs de la seva capacitat per a aquesta nova tasca. La seva eina de blogs, per exemple, va molt bé quan comences, és fàcil i intuïtiva, però quan aspires a alguna cosa més, la veritat és que el millor que pots fer amb Blogger és abandonar-lo.

Abans d'ara

Quan Google va estrenar el Buzz, vaig provar d’impedir que el seu spam infinit m’atabalés. Ho vaig aconseguir ignorant-lo. Encara que em sembla que moltes coses que faig a la xarxa s’hi acaben reflectint, per a mi no existeix.

Quan van crear Wave, admeto que em va impressionar i en vaig quedar fascinat. Però al cap de poc vaig comprendre que Wave només serveix per a desenvolupar un tipus concret de projectes... projectes com ara Wave. És la típica eina bucle que no és que no vagi enlloc sinó que només va allà d’on ve.

Gestió

A veure què passarà amb els cercles del Google+. Observo un cert encantament, hi ha gent que ho troba genial. Des de sòlides consultores estratègiques també s’hi mostren interessats, esclar, després de tot no hi ha més remei que aprendre com funciona cada eina nova que es posa en circulació.

De moment, no estic segur de voler gestionar tants contactes en tants llocs diferents.

Utilitat

Vaig abandonar Xing perquè em semblava que si estava a LinkedIn n’hi havia prou, pensava que amb una xarxa professional ja podia anar fent.

Faig servir el Facebook per estar en contacte amb amb la família extensa, amb els vells amics i amb els coneguts i també em serveix d’agenda de contactes per a la meva feina.

Però encara no estic segur que els cercles de Google puguin substituir tot això que trobo al Facebook.

El Facebook em resol els contactes i el Twitter em manté informat. Hauré de descobrir què més m’aporta l’últim invent de Google.

Jugar

Potser no sabré processar tot el que genera, tota la informació que hi circula. Però jugaré amb els cercles de la mateixa manera que els nens de dues generacions més amunt ho feien amb els cèrcols.

De moment hi he tret el nas, sé que em toca mirar-ho, sé que n’hauria de saber més i espero aprendre’n, però si la usabilitat no és òptima, si em demana un esforç innecessari i si en algun moment tendeix cap al spam, potser acabarem pensant en la quadratura del cercle.

Per ara, el millor que veig en aquests cercles és l’elecció d’una forma geomètrica que als humans sempre ens ha fascinat. (ACTUALITZACIÓ: També són els cercles, i altres característiques, el que destaca David Pogue en aquest article.)

Confiança

Confio que valgui la pena i tot i que no em deixaré dur per un apassionament desmesurat començo a pensar quins cercles nous podria crear. Aquest exercici ja em sembla prou atractiu.

Si algú ressenya aquest apunt amb Google+ no rondinaré. Per alguna cosa s’ha de començar i ja he dit més d’un cop que tornar a començar m’ha semblat sempre un bon lema.

"Interviewing the world": projecte amb Storify

Assaig

L’assaig amb Storify que es va notificar en un altre apunt ha tingut continuïtat. S’ha repetit la prova d’incrustar una crònica de l’actualitat basada en les xarxes, aquest cop amb el pretext de l’inici de campanya electoral.

Però la via que ha tingut més recorregut és la que s’apuntava a l’intent de capturar la conversa d’un matí qualsevol.

Diagnòstic

La idea és simple i parteix d’un diagnòstic també senzill: tothom expressa opinions i comenta l’actualitat, a més d’anotar fets de la seva vida quotidiana.

És veritat que se sol tendir a menysprear aquest calaix de sastre infinit per la seva debilitat. A qui li interessa la vida quotidiana dels altres? Però la sospita que engega la recerca és que quan les persones comenten la seva vida de cada dia fan molt més que això.

És possible captar fragments inconnexos d’aquesta conversa i donar-los sentit? Es poden reconstruir, per exemple, per descobrir que entre una desena de persones que no es coneixen han citat una cançó.

Narracions

Storify permet recrear aquestes narracions amb molta comoditat. És cert que s’ha fet servir sobretot per llistar uns fets o atrapar una notícia des de diferents mirades. Però s’ha de poder anar més enllà.

Per exemple:

És possible fer una entrevista al món a partir d’aquesta conversa global, transparent?

El projecte

El projecte consisteix a intentar-ho.

S’anomena “Interviewing the world” i adopta l’anglès, com a llengua de comunicació universal, perquè té vocació d’interessar qualsevol ciutadà del planeta. Per tant, l’apartat textual és d’un nivell molt bàsic. Però se suposa que l’accent és al material.

Al blog obert no hi haurà totes les històries creades amb Storify per l'autor d'aquest blog sinó aquelles que s’ajustin al pla. Quan el projecte arribi a la seva fi se’n farà aquí una avaluació.

Bon dia a Storify

Storify és una eina en aparença molt útil perquè permet agregar a una història linial continguts digitalitzats que provenen de les xarxes i del conjunt de continguts disponibles a internet.

Com és natural, de seguida ha cridat l’atenció dels que observen la comunicació i el periodisme. Hi ha periodistes que l’han fet servir per crear peces informatives i hi ha mitjans que ja hi tenen un canal més de relació amb els seus lectors.

Notícies

A Catalunya també s’ha comentat la seva aparició oberta (després d’un temps en què l’accés era restringit). I s’ha fet encara més: s’ha dut a terme un assaig, incrustant, potser per primer cop, una peça creada amb Storify en un mitjà informatiu digital del país.

Narracions

Però les possibilitats que Storify proposa van més enllà de la peça informativa. Per això es presenta aquest nou experiment, creat amb la voluntat d’assajar les possibilitats narratives de l’eina però també per fer evident el grau de transparència de la xarxa.

Com a les redaccions dels aprenents, s’ha triat un assumpte menor i simple, perquè quan s’aprèn a anar amb bicicleta prefereixes un terreny pla. Però tot és començar.

Exposant la presència masiva del Govern a internet

Divulgar

Si la meva vocació actual és divulgar casos reals de l’ús de les TIC, té sentit que també em fixi en l’administració. Ja he escrit força peces informatives sobre aquesta qüestió. De fet, vaig tenir la sort d’informar abans que altres de l’aparició a Twitter dels aleshores consellers Nadal i Maragall. I amb motiu del canvi de govern vaig escriure tres peces consecutives, que ja vaig comentar aquí.

http://www.3cat24.cat/noticia/997006/ciencia/Al-mateix-instant-que-Mas-tingui-al-coll-la-medalla-de-president-sactivara-el-seu-web-al-portal-gencatcat

(publicat el dia 26 a les deu de la nit)

http://www.3cat24.cat/noticia/998646/ciencia/#presidentmas-pren-possessio-al-Twitter-abans-de-lacte-institucional

(publicat el dia 27 a migdia)

http://www.3cat24.cat/noticia/999546/ciencia/Els-nous-consellers-son-actius-de-forma-variada-a-les-xarxes-basades-en-internet

(publicat el dia 27 una mica abans de mitjanit)

Confiança

Fa pocs dies he tingut la sort de merèixer la confiança de moltes persones que treballen al departament de Cultura. Això em va permetre escriure sobre un cas concret, la promoció internacional de la cultura catalana mitjançant internet, però també insinuar quin serà el “capteniment digital” al departament.

Debat

Fa encara menys dies, gràcies a l’avís d’una altra persona que confia en la meva manera de treballar, vaig posar sobre la taula un debat obert entre els funcionaris de la Generalitat sobre la participació a les xarxes socials. Ha tingut diversos comentaris dels lectors.

Radiografia

Avui he fet un pas més. He volgut fer una primera radiografia provisional de l’ús d’internet que fan els alts càrrecs, l’anomenat “sotagovern”. És una peça llarga que es publica en dues parts.

http://www.3cat24.cat/noticia/1027007/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet

http://www.3cat24.cat/noticia/1027012/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-Govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet-%28i-2%29%3Cbr-%3E

No he esmentat els que no hi són, no calia. M’he fixat en els que sí que actuen.

Conclusions

I en trec aquestes primeres conclusions:

- L’experiència en el camp local és clau. Els que l’han tinguda, valoren més l’acció amb eines com Facebook i Twitter.

- Té a veure amb una actitud generacional. Potser per això es percep aquesta presència massiva entre secretaris generals i directors generals.

- Si es miren els perfils a Facebook, es pot observar un canvi interessant. Molts alts càrrecs actuals hi consten com a “andorrans”, en un intent d’esquivar el reconeixement de la seva nacionalitat espanyola. I n’hi ha molts que manifesten amb naturalitat, en l’apartat de “creences”, el seu cristianisme, amb la mateixa naturalitat amb què en el govern anterior es podia observar un pes més gran de laïcisme. Hi ha un cas en què potser podria crear una certa polèmica i em temo que serà esmenat. Carles Flamerich diu que és un “cristià amic del sionisme”. No he volgut incorporar aquest detall, ni altres, perquè la meva peça no pretén polemitzar sinó demostrar l’ús quasi massiu de les TIC en el sotagovern. De les polèmiques que se n’ocupin els periodistes de política.

Marcià

Aquest és un detall que val la pena anotar. Per què em miro tot això? No ho hauria de fer jo. És feina dels redactors de les seccions de Política. Són ells els que de manera natural haurien d’accedir a les xarxes i emprar-les com a font. Que ho faci algú a qui s’encarrega que tingui la vista posada en aquest entorn és absurd, ja ho he dit molts cops. Però mentre sigui un corresponsal a Mart, miraré de fer el que em toca

Missatge

A banda de l’intent de “fotografiar” aquesta presència, goso des d’aquest espai personal convidar tots els que hi són a fer-ne un ús polític, és a dir, a compartir opinions, estendre relacions, conversar amb els ciutadans i provar de deixar rastre. Potser n’hi ha que ara s’espanten i es fan enrere o, com a mínim, modifiquen els atributs de privacitat. Ho entenc. És dur estar exposat d’aquesta manera.

Però als que em vulguin llegir els convido a ser valents. Tenim un sotagovern molt participatiu a les xarxes. Hauria de ser una gran oportunitat, no la perdem per timidesa o pànic escènic. Aprofitem aquesta ocasió. El país s’ho val.

Tot el que no sé de Wikileaks... (però ho aprenc seguint enllaços)

Si hagués de triar una sola informació com la més important de l’any 2010, suposo que coincidiria amb moltes altres persones a l’hora d’assenyalar la superfiltració que ha fet el mitjà Wikileaks.

Valor

Al principi, va haver-hi uns quants articulistes que van intentar desmerèixer els continguts que sortien a la llum, ajudats per l'humor. Josep Cuní es va apuntar a aquest corrent des del mitjà on treballo i va tenir la rèplica d’Antoni Bassas en diversos apunts del seu blog professional.

Però la resposta més contundent a aquesta tesi és l’article publicat a "El País" per Javier Moreno.

És un text que potser escombra cap a casa, perquè defensa la feina del diari que dirigeix, però que destaca la rellevància dels materials desvelats i que fa entendre com a conclusió el fracàs d’uns polítics que han practicat i practiquen l’engany sistemàtic.

Altres que negaven el valor de la informació han esmenat la seva posició inicial. Ja no es dubta gaire del valor d'aquests continguts. Si de cas es discuteix la decisió de fer-los públics.

Un altre món

Entre les valoracions allunyades del periodisme, cal parar atenció a l’article que va escriure Manuel Castells. Uns dies més tard va dir en veu alta allò que ja havia escrit.

A parer seu, Wikileaks representa allò que havia suggerit sobre la capacitat de les xarxes de persones davant dels poders estatals al seu llibre Poder y comunicación.

La seva tesi és que ens trobem davant d’un món que només internet fa possible. Si la digitalització facilia l’emmagatzemament i la distribució, les xarxes posen en contacte persones amb interessos comuns tot i les distàncies del desconeixement.

Altres veus creuen que no es tracta d’una innovació tecnològica sinó jurídica i en part discutible.

M’han interessat també aquestes valoracions: deu asseveracions arriscades, un apunt crític des d'una posició radical o una opinió sintetitzada en cinc missatges de Twitter.

Una interpretació dels objectius de Wikileaks ens fa comprendre que no pretén modificar l'actuació dels Estats (el vídeo sobre l'atac amb helicòpter a un vehicle on hi ha civils i premsa no farà que l'exèrcit deixi de córrer aquests riscos) sinó convertir la filtració en una part del sistema, fins al punt que aquestes accions quedin afectades per la paranoia de la conspiració. Un text d'interès (en versió original) per intuir una filosofia darrere del procediment.

N'hi ha moltes més però si n'he de triar una em quedo amb la mirada intel·ligent de Castells per la profunditat del seu tall analític.

Ciberprotestes

La prova que Castells no va tan desencaminat és que quan el lloc web va ser amenaçat pels operadors, seguint instruccions del govern nord-americà, al cap de poc ja tenia més d’un miler de “miralls”, també a Catalunya, i es recollien firmes arreu del planeta mentre un grup anònim iniciava una campanya amb les eines de “ciberprotesta” i un portaveu es deixava entrevistar per la BBC.

Un editorial del britànic "The Guardian" aclareix fins a quin punts els atacs contra determinats webs són l’equivalent d'una protesta civil. Imagino que com ara negar-se a pujar a l’autobús perquè discrimina racialment.

S'han promogut debats electrònics i els grups de suport s'han organitzat amb certa eficàcia. Hi ha manifestacions a uns quants països.

En general, el ciberactivisme es pot sentir reforçat. A més d'Assange hi ha altres "guerrillers de la transparència" (al 3cat24 vaig poder esmentar el cas de Marko Rakar). El polèmic Moore s'ha apuntat a la "causa Wikileaks". N'hi cabran d'altres.

La qüestió és com serà la reacció la pròxima vegada. Ja hi ha lleis contra aquestes accions de protesta i tot fa pensar que la “tolerància” dels principis d’internet anirà minvant.

A banda que hem de distingir entre les accions dutes a terme per grups de persones i les accions dirigides que pretenen ser llançades des d'una base natural i no organitzada.

Wikileaks és símtoma d’un món nou però els operadors rumien de quina manera poden discriminar les connexions en funció dels continguts i molts Estats imposen restriccions, de vegades amb la intenció de defensar continguts amb drets d’autors i molts altres cops amb la voluntat d’impedir l’expressió d’opinions lliures. Aquests són els dos perills reals que haurà d’acarar internet.

I gràcies a Wikileaks sabem que no serà una discussió del tot transparent ni sotmesa al debat democràtic.

Desinformació i safareig

El gran problema d’aquestes informacions és el mateix que Julian Asange preveia i que va motivar el repartiment del material entre periodistes de mitjans amb prestigi reconegut: l’allau de notícies es pot convertir en una causa de desinformació.

A més, per si no n’hi hagués prou, durant uns quants dies els mitjans van seguir una qüestió lateral amb tuf de safareig. La vida privada d’Assange i de més persones quedava a la vista de tothom. Com si de cop i volta la qüestió fos acusar aquest personatge "culpable d'espiar" i es posés a segon terme els resultats d'aquest pretès espionatge.

Ens trobem davant d'un heroi desmuntat, un malvat exhibit, una estrella mediàtica que ja escriu les seves memòries a canvi d'una quantitat de diners molt important. Pretén fer-se fort per pagar una bona defensa. Després de tot, la seva vida és narrada per altres. La seva rebel·lió és interpretada pels mitjans.

Assange va lamentar que es donés a conèixer un document sobre les seves relacions sexuals però, per sort, d’aquesta manera es va aclarir que no se’l persegueix per un delicte que anomenaríem violació, tot i que amb aquesta paraula es va intentar perjudicar la seva acció informativa. Fins i tot la seva mare ha fet declaracions públiques.

I se l'ha amenaçat. La dreta nord-americana clama per la seva extradició i pretén una condemna severa. Altres demanen en públic que se l'assassini. No és una qüestió menor, es debat obertament a la xarxa sobre matar algú. I hi ha mitjans que ho escriuen. Sense tenir gaire en consideració les conseqüències legals.

La vinculació no provada amb una "gola profunda" tan jove com ingènua serviria de pretext per l'acusació de revelació de secrets d'Estat. El soldat Bradley Manning té unes condicions dures d'empresonament i hi ha qui defensa la seva actitud amb el lema que desvelar un secret d'un crim de guerra no és cap delicte. Demanen donatius i ho fan a través d'internet, és clar.

No és el primer cop ni serà el darrer que una maquinària quasi perfecta es dedica a destruir la imatge d'una persona com a procediment per atacar les seves accions. De debò és l'home més perillós del món? La discussió s'ha estès arreu. Un burleta Assange contra el Pentàgon... o un combatent a favor de la veritat?

Es presentava ell mateix com un lluitador contra la censura en un debat amb un columnista que tenia lloc en un centre universitari, abans que fos algú perseguit per la Interpol.

La suposada controvèrisa ha distret alguns mitjans.

La curiositat també ha dut el periodisme cap al lloc físic on hi ha hagut els servidors que allotgen tota aquesta informació digitalitzada i ha dut aquest mitjà digital especialitzat en les filtracions al protagonisme d'informes per a audiències massives.

El documental WikiRebels ha tingut força visionats per internet. Però els mitjans més importants no se l'escoltaven gaire quan intervenia davant el públic especialitzat del TED molt abans d'aquest enrenou.

La història de Wikileaks encara és més atractiva que els materials desvelats, que són l'autèntic pinyol de l'assumpte. Una història que volen narrar amb un vídeojoc. El projecte, que s'explica aquí, ja compta amb aportacions.

Efectes

Aquest és un punt clau. Sense digitalització i les eines de cerca i gestió de dades aquesta filtració hauria sigut impossible. Sense internet res d’això no hauria passat.

Els efectes d’aquesta superfiltració encara no es poden mesurar. tot i que ja hi ha hagut dimissions.

Tot just es coneix un 1% del material de què Wikileaks disposa. Potser hagin triat el més interessant i en la resta hi hagi molta morralla, però fins i tot així haurem de tenir paciència.

Queden setmanes i setmanes d’informació basada en aquesta mateixa filtració i no es pot descartar que entremig el mateix Wikileaks obtingui altres continguts de fonts diverses.

A més, l’estil ha provocat un reguitzell d’imitacions. Hi ha uns quants llocs diposats a fer més o menys el mateix, o això és el que han anunciat. I encara hi ha un diari noruec que assegura que ha aconseguit tots els 250.000 missatges diplomàtics i ha dit que publicarà el que cregui més oportú. Caldrà veure si es confirma.

Fins i tot, han aparegut usos fraudulents, com el d’un diari paquistanès que ha presentat una campanya contra el govern veí de l’Índia fent veure que la font eren els famosos missatges dels ambaixadors nord-americans.

Periodisme

Què s’ha de fer quan la notìcia més notable de tot l’any, i previsiblement una de les més importants de l’any vinent, no és a mans d’un mitjà? N'hi ha que donen forma pròpia als "refregits" que elaboren, per adaptar-se al seu públic.

Com que és impossible per a tots els periodistes accedir als materials abans que els diaris que tenen l’acord amb Assange ho facin públic, fa falta ser creatius.

No hi ha gaires oportunitats, però es tracta d’aprofitar-les. De vegades, consisteix a centrar-se en un detall.

Es pot intentar acostar la informació a l’interès local i avançar-se amb sort un màxim de 24 hores als altres mitjans (vaig explicar aquí com ho havíem fet) o es pot posar el focus en aspectes secundaris, provinents de mitjans estrangers, per elaborar “refregits” sobre “els fills de Wikileaks” o “la filtració de la filtració”.

La idea estesa és que tothom faci repesca, per fer públics fins i tot aquells segments que els mitjans amb l’exclusiva deixin córrer.

L’essencial: endreçar

Es tracta de buscar maneres noves que vagin més enllà de la repetició del que diuen els altres però la tasca més sensible serà endreçar tot això: els continguts fets públics i els comentaris que generen.

Per ara, els mitjans que tenen l’exclusiva ofereixen edicions especials amb tot el material, mapes i algun altre sistema per accedir a l’enorme varietat d’informació com ara motors de cerca, però tard o d’hora ens farem un embolic i caldrà que algú posi a l’abast de tothom una mirada clara, anàlisis sectorials, visions transversals, paquets temàtics, visualitzacions cronològiques, infogrames, resums locals, consultes ciutadanes...

Ja hi ha eines de cerca interessants (com ara Cablesearchs, creada per periodistes holandesos) i s'han fet aplicacions per a mòbil. La que funciona amb l'Android de Google encara existeix, la que es va fer per als ginys d'Apple va ser eliminada, per raons força incomprensibles. En contrast, Steve Jobs hauria ofert algun suport a Julian Assange.

L'essencial: el periodisme

S'ha posat en entredit el periodisme i s'ha debatut si té límits. I al mateix temps s'ha demanat als mitjans informatius que assegurin la viabilitat de les seves fonts, un principi que no sempre se suposa acceptable.

El periodisme mundial no serà igual i en les properes dècades s'estudiarà el cas Wikileaks com un punt nuclear enmig d'un canvi l'abast del qual encara ens costa de percebre. Les bones notícies encara són en països petits. Com explica la defensora del lector de "El País", la qüestió no és com s'ha conegut tot això sinó tot això que s'ha conegut.

L'essencial: els continguts

Per això, sobretot hauríem de recordar que més enllà de la dispersió hi ha un nexe comú que explica com el govern dels Estats Units i la seva xarxa de diplomàtics ha intentat afavorir els seus interessos fins al punt de menystenir les lleis d’altres països, aliats i no aliats, de subvertir les normes d’altres Estats i d’afavorir empreses privades que actuaven amb mala fe.

És veritat que els missatges de Rússia o la Xina, per esmentar dos casos obvis, serien d’un interès igual o superior. Però no sembla que hi hagi un esbiaix contra els Estats Units. Wikileaks comptava amb orgull com un èxit una filtració sobre Kènia. Potser Rússia no seria tan condescendent si fos l'afectada.

En tot cas, és bo saber que una farmacèutica no ha de pagar els danys causats si ho ha fet a l’Àfrica i l’empresa és nord-americana i està bé entendre que bancs i empreses d’Espanya han sigut forçats a abandonar negocis legals per les pressions de la primera potència mundial. Ara que la diplomàcia exhibia el desig de ser més transparent gràcies a internet entenem que no n'hi ha prou amb publicar a la xarxa galeries públiques amb fotografies dels actes socials.

Sense comptar amb les revelacions prèvies sobre la guerra a l'Afganistan o els excessos dels soldats a l'Iraq.

És veritat, com s'ha dit, que els missatges només aporten la visió d'una part, però deu tenir algun valor perquè els militars semblen decidits a provar d’impedir noves filtracions. Potser sí que aporten llum.

No és el mateix llegir-ho a les novel·les de John Le Carré que fer-ho als diaris, encara que alguns ens ho hagin vulguin fer creure.

Encara més: no hauríem de menysprear el detall que tot això ho hem sabut contra la voluntat d'uns quants governs, que volien convertir la veu en la causa a seguir a canvi de silenciar les seves paraules.

Una altra lliçó remarcable és que empreses molt grans i poderoses com PayPal, Amazon, Visa o Mastercard han triat els colors de la bandera abans que les lleis del mercat que se suposa que veneren. De quin costat és la llibertat?

No sols han estat agressius amb la llibertat d'expressió, han subvertit els principis de la llibertat de comerç. I no està clar que la decisió no tingui conseqüències. En aparença, hi ha Estats que protegeixen la defensa contra la censura.

Distraccions

Entremig, podem aprendre a destriar d’entre tot el que hi ha, valorar si podem entendre-ho amb un mínim rigor.

També podem sorprendre'ns amb la presència d'Assange al pessebre o distreure’ns amb mostres d'humor, jocs simples, una cançó de Nadal, un rap irònic, un disc oportunista i una cançó crítica o exercicis més o menys curiosos, com ara un pòster que se suma a la moda de copiar el retrat tricolor d'Obama o aquesta llista musical que he creat amb Spotify.

Informant sobre el canvi de govern i internet

La política catalana encara té molt de recorregut pendent per aprofitar de debò les possibilitats que internet posa a l’abast de la ciutadania.

Vaig dedicar un apunt a aquesta situació més aviat desencisadora, basat en part en el document conjunt d’un grup de professionals abocats a observar aquesta cruïlla.

Però també hi ha trets esperançadors i aquests dies me n’he pogut ocupar en les informacions que preparo per al 3cat24.

Els nous membres del govern català fan servir de manera habitual algunes xarxes socials i això sol contrasta de forma rotunda amb l’observació que vaig fer quan Rodríguez Zapatero va fer el seu darrer canvi de govern. Aleshores ja hi havia un contrast entre el govern espanyol i el català que vaig comentar en aquest blog. I ara s’incrementa.

Dels onze consellers, només n’hi ha un a qui no he sabut trobar (i em puc haver equivocat).

Set (7/11) són al Facebook, quatre (4/11) fan servir el Twitter i n’hi ha quatre (4/11) que tenen perfil a LinkedIn. A més, el context ha permès una presa de possessió al mateix Twitter, amb el canvi de hashtag, i l’equip que entra i el que surt han inclòs en els acords del traspàs la renovació del web presidencial.

Si hi afegeixo la conversa recent amb Ernest Benach sobre els avenços que va viure el Parlament (també en parlava en un apunt) potser val la pena mirar-se el paisatge amb un punt d’optimisme.

Potser sí que els nous governants estaran atents a la conversa. Molts dels que hi eren ja ho feien, cadascú amb el seu estil. Podem creure que el diàleg es multiplicarà.

ELS ARTICLES

http://www.3cat24.cat/noticia/997006/ciencia/Al-mateix-instant-que-Mas-tingui-al-coll-la-medalla-de-president-sactivara-el-seu-web-al-portal-gencatcat

(publicat el dia 26 a les deu de la nit)

http://www.3cat24.cat/noticia/998646/ciencia/#presidentmas-pren-possessio-al-Twitter-abans-de-lacte-institucional

(publicat el dia 27 a migdia)

http://www.3cat24.cat/noticia/999546/ciencia/Els-nous-consellers-son-actius-de-forma-variada-a-les-xarxes-basades-en-internet

(publicat el dia 27 una mica abans de mitjanit)

El núvol no és l'amenaça: "pànic amb delicious"

Al principi

Recordo quan vaig obrir un compte a "delicious". Ho havia decidit feia pocs dies, després d'escoltar una conferència de quatre hores d’en Genís Roca. Els primers enllaços són allà des del juliol de l'any 2007. Dec compartir aquest record d'en Genís amb una pila de persones.

També recordo que durant un temps la meva feina consistia a explicar les virtuts de compartir els enllaços a l’empresa on treballo, tot i que ja hi havia equips que s'hi havien abocat. Aleshores, rebíem propostes per evitar aquesta eina i disposar d’un paquet tancat, ofert per una empresa. Vam tenir un debat interessant i profitós amb qui era el “CTO” de la CCMA i Luis Suárez. Al final, no es va adquirir el paquet, però jo ja no hi tenia res a veure.

Compartir

delicious no és tan sols un magatzem, per a mi el millor és l’oportunitat de descobrir altres persones que es fixen en assumptes que m’interessen. Aquest intercanvi entre desconeguts em sembla el millor de l’eina, a banda que m’agrada com resol l’emmagatzematge.

Pànic

Aquesta tarda hi ha hagut un “atac de pànic”. El rumor escampat a partir d’una filtració d’una reunió a Yahoo ha fet creure a moltes persones que els seus enllaços podien desaparèixer.

Ha sigut una oportunitat perquè es recordés que hi ha altres serveis similars. Fins i tot hi ha hagut recomanacions de persones amb molts "seguidors" i robots que llançaven la promoció com a resposta a la simple menció del servei que se suposava que tancaria. Per tant, molts substituts possibles.

Cadascú tria l’eina que vol, el que compta és el concepte que hi ha al darrere.

Calma

Quan per fi he arribat a casa, després d’una trobada apassionant amb un grup de "funcionaris" dedicats de ple a l’ús d’internet, he vist que el perill s’ha esvaït. Hi ha un anunci oficial que delicious no cau. L'empresa s'explica al seu blog.

Però l’ensurt ha sigut suficient per fer-me veure que el debat repetit sobre els riscos del núvol és una fal·làcia. El núvol no està en perill.

Les nostres dades segueixen estant més segures al núvol que en un sol ordinador, perible i vulnerable.

Risc

El núvol no és el risc.

(Tot i que voldré llegir aviat l'últim llibre d'Evgeny Morozov).

Les empreses de la competència tenen a punt sistemes senzills per importar les dades i avui hi ha hagut unes quantes persones que ja n’han fet servir diversos, “per si de cas”.

Quan un servei tanqui, algú altre s’ocuparà de rellevar-lo, tan de pressa que ni ens n’adonarem. Cap problema.

Ja es va veure amb l’intent de tallar l’accés a Wikileaks. Més d’un miler de miralls i canvis constants durant unes hores. I ja està.

No, el núvol no és el perill.

Vulnerabilitat

Només s’esfumarà si algú ataca físicament els servidors, els primaris i els de seguretat, o les infrastructures de comunicació (cables, satèl·lits, torres de telefonia mòbil...).

No sembla probable ara mateix però potser en cas de guerra tot això seria un objectiu militar com ho han estat sempre les fonts d’energia.

Neutralitat

L’únic perill real és que un dia algú decideixi si ens podem connectar o no, que algú ens faci pagar peatges en funció dels continguts. El risc d’internet és doble i no té res a veure amb el núvol.

D’una banda, que es trenqui la neutralitat de la xarxa. I això dependrà dels operadors (de la seva cobdícia a curt termini) i de la capacitat dels Estats per garantir-la amb una supervisió del mercat.

Llibertat

D’una altra, l’acció dels governs que controlen internet o impedeixen el seu accés, que són els mateixos que engarjolen algú perquè pensa diferent i s’enrabien quan rep el Nobel de la Pau, els mateixos que retallen altres llibertats (Xina, Corea del Nord, Iran, Aràbia Saudita, Cuba...) i aquells que intenten imitar-los sota la protecció de la democràcia (la Itàlia de Berlusconi).

O sigui que el perill real per a internet és un mercat sense Estat o un Estat sense democràcia i llibertat. Però ja podem deixar de patir pel núvol.

Està fet de tantes accions múltiples que cada servei amb clients té un substitut a punt esperant la seva oportunitat. Hi ha un munt d'emprenedors amb ganes d'aportar solucions per a tothom.

Benvolguts marcians, jo sóc humà

El planeta

Ja he dit aquí molts cops que internet és part del món i no un món a part, encara que des de molts llocs de decisió (des de la política i l’empresa fins als mitjans de comunicació) se’n parla com si fos un altre planeta. Per això he dit sovint que em sento com una mena de corresponsal a Mart.

Els habitants

Aquest rebuig provoca que els que ja han fet passos i són tractats com gent rara se sentin una mica marcians, habitants d’aquest planeta diferent.

La carta

Avui m’adreço als marcians del meu país, als que em llegeixin, és clar, per convidar-vos a una reflexió sincera.

La història

Internet és un sistema de connexions del qual se’n deriven moltes eines per canviar la nostra manera de viure i de fer les coses.

Va caldre que uns pioners obrissin camí. N’hi ha que són generosos (penso per exemple en el nombre ingent de persones que hem escoltat més d’un cop en Genís Roca). També n’hi ha que han preferit alçar murs fronterers.

Els hàbits

Hi ha molts marcians que ja es troben bé a Mart, allunyats del món real, perquè els sembla que així s’asseguren el protagonisme o el control o vés a saber què. O només pel gust de sentir-se millors.

Els jeroglífics

Cada vegada que es fa servir un llenguatge abstrús, s’allunyen les eines de la gent. Cada vegada que es posa la tecnologia per damunt dels resultats, s’allunya internet de les persones.

Els codis

Cada vegada que es diu com han de ser les coses, com si algú pogués ser el legislador de Mart, es converteix l’oportunitat en una porta selectiva.

Les persones

I si deixem de fer servir paraules i expressions tan ridícules com pròpies d’un esperit sectari? I si abandonem la creença que qui és més hàbil en l’ús d’una eina té més talent? I si deixem de considerar analfabets els que simplement en saben una mica menys? Jo no sé res de tecnologia, ni em compro els últims aparells, no hi entenc d’informàtica, no sóc enginyer. Però això no em converteix en un idiota. Em sembla. En tot cas, ho puc ser per altres raons.

Els exemples

No m’agrada que hi hagi un Parlament 2.0. No sé què vol dir. És clar que valoro i aplaudeixo la gran transformació que s'ha fet en aquesta institució. Però no m'agrada que s'hagi obert una "pestanya" especial, la "pestanya marciana".

Voldria que el Parlament fes servir molt bé eines que ens permeten disposar de les seves dades, conèixer la seva activitat, conversar amb els nostres representants, controlar més bé la seva funció. Però no necessito que hi posin una etiqueta.

No m’agrada això de la “política 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada la política més participativa, honesta, propera. I miro d'observar com canvia.

No m’agrada “l’empresa 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada que les empreses aprenguin a transformar-se, m’agrada que vagin més enllà d’aprofitar eines de comunicació, m’agrada que vegin que la informació s’ha de compartir, que els lideratges es basen en aquesta actitud, que ja no poden deixar de conversar amb el client ni de creure en el diàleg intern. Crec que han d'incorporar amb naturalitat el canvi.

No m’agrada una “twittervista” amb els candidats. Entenc el concepte i les seves raons. Però el que de debò m'agrada és que els candidats responguin a les persones, sense intermediaris, i Twitter sembla que és per ara una bona opció. Demà no sé quina eina hi haurà, però m’agradarà la mateixa idea. No cal embolicar-ho amb un nom que eixampla la distància.

Els xamans

I si deixem de fer servir noms que sacralitzen, que són un argot distant, que només serveixen per satisfer egos i gurús? (Em repeteixo)

Podria continuar amb altres exemples però segur que ja ens hem entès.

Els amics

De vegades, fa l’efecte que tot plegat sigui “cosa de quatre amics”. Per això, quan algú emprèn una iniciativa que té a veure amb internet i les seves eines s’arriba a creure que pot exigir l’aplaudiment.

Estem entre amics, no hauríem de dir que el wifi ha fallat, no hauríem de subratllar el fiasco d’aquest o aquell projecte, no hauríem de ser crítics mai. Només hem de mostrar-nos severs amb “els analògics”. Els marcians no s’avaluen entre ells.

Els telefonautes

És un error. No som amics perquè siguem “internautes”. És més: procuro evitar sempre que puc aquesta paraula. No vol dir res, només indica que hi ha usuaris d‘internet però desapareixerà quan les TIC es normalitzin, oi que no parlem mai de “telefonautes”? Jo no en parlo, i això que la meva àvia Lluïsa era una de les més grans telefonautes que he conegut mai.

Els que ho saben tot

Ni els rebentaires que busquen notorietat gràcies a la rapidesa de les comunicacions representen aquest planeta ni els que hi van arribar primer tenen cap dret a dictar les normes mentre fan veure que creuen que les eines han d’arribar a tothom. Qui diantre ha decidit que el divendres s’ha de fer un #ff? Què volen dir aquestes lletres? Ah! Follow fridays, caram, sí que és que cool, oi?

La utilitat

Tinc unes nocions escasses del llenguatge HTML, per necessitat. Però prefereixo els sistemes "tal com ho veus". Vull entendre les eines. Condueixo però no sé res de mecànica. No em fa falta.

Em sembla que és per això que tinc la sensació que les "aplicacions" seran una bona ruta. Però això ho deixo per a un altre dia, perquè hi ha molts matisos per discutir.

El profit

Potser que ja n’hi ha prou de treure pit a internet, potser que de veritat fem tot el que estigui al nostre abast perquè tothom aprengui a viure millor gràcies a la utilitat d’unes eines noves i gràcies a uns sistemes de connexió que ens permeten canviar el món i les nostres vides, abans que la cobdícia de sempre, disfressada de tecnologia, no ens vengui gat per llebre.

La normalització

Es tracta de normalitzar, es tracta de deixar de ser un planeta rar, es tracta de compartir de debò. Fa onze mesos que intento exposar “casos reals” d’ús natural d’internet en un mitjà de comunicació, he aplegat unes quantes proves però no n’hi ha prou.

La demostració

S’ha d’anar més enllà. S’han de fer “demostracions reals”. Ho vaig insinuar en un apunt anterior, quan em preguntava si n’hi ha prou de fer "un periodisme que informa d’internet i les seves eines” i em demanava si no hauria de fer el pas següent: fer "un periodisme que usa amb naturalitat internet i les seves eines”.

Passar de la prova a la demostració.

La reflexió

Però aquest pas exigeix que abans m’aturi i exposi la reflexió. Perquè per normalitzar cal ser normal. I en un món normal, no som tots amics pel sol fet que siguem “telefonautes”.

En un món normal, els que s’han avançat segueixen caminant com una avantguarda permanent, però no s’aturen per dir-nos de quin color ha de ser Mart.

La normalitat

En un món normal, no hi ha marcians. Jo no vull ser un marcià. Sóc un humà. I m’agrada.

Per això m’agradaria que els altres humans aprenguessin a viure d’una altra manera i m’agradaria compartir el poc que aprenc perquè espero que ells faran el mateix. Podem imaginar junts com pot ser el futur, sense deixar de viure el nostre temps.

Vull tornar a la Terra, amb tot el que ara sé i amb tot el que m’adono que podré aprendre, per explicar-ho i compartir-ho.

La crida

Terra. Em sentiu? Atenció, Terra... Que hi ha algú?

Ah, vet aquí que torno al principi.

Per això som a Mart. A la base no ens escolten. S’han espatllat les antenes?

Terra, aquí Mart. Volem tornar. Que ens sentiu? Terra? Repeteixo: Terra? Em sentiu?