La paradoxa dels "hackers" i els periodistes

Cara A

Al Museu Picasso de Barcelona hi ha hagut durant dos dies una trobada molt singular.

El projecte Europeana ha decidit acostar-se als desenvolupadors informàtics perquè els ajudin a crear aplicacions que permetin un ús ciutadà dels continguts culturals digitaliztats que Europeana acumula.

S’explica en dos articles publicats al 3cat24.

N'hi ha un que està escrit al final de la primera jornada , i vol presentar el projecte, mentre que el següent s'ha escrit al final de la segona sessió i vol mostrar els resultats de l'encontre, com el que es veu a la imatge (una aplicació que destria els colors predominants d'una obra pictòrica).

Ha quedat clar que la paraula “hacker” no té només les connotacions negatives que se li solen atribuir des dels mitjans de comunicació.

S’han gastat diners de la Unió Europea per convidar aquests “hackers” a crear eines interessants. No deuen ser el dimoni.

Cara B

Avui, els mitjans digitals expliquen que la policia espanyola ha detingut els suposats responsables de la xarxa Anonymous.

Moltes persones han reaccionat amb una crítica que no estava mancada de bon humor. Una crònica al 3cat24 mira d’explicar-ho.

Per què hi ha hagut aquesta reacció?

Perquè la gran majoria dels mitjans digitals han publicat aquesta notícia d’una manera acrítica, reproduint amb molta exactitud una nota de la policia. El titular era exactament el mateix.

La gent espera que el periodisme consisteixi en alguna cosa més que copiar i enganxar una frase que ha escrit la policia.

La policia

A la nota del ministeri de l’Interior, s’hi esmenta el terme “hackivista”, que potser és una barreja de “hacker” i “ciberactivista”.

Queda clar que a la policia no li interessa gens ni mica informar.

Pretén crear confusió i fa servir termes poc clars que molta gent no coneix per generar una sensació negativa.

"Hackivista" es fa servir com “terrorista” i, d’aquesta manera, es continua en aquesta campanya subtil que associa a internet tot el mal possible.

Ja se sap: internet és un cau de corruptors de menors, lladres de música i també... “hackivistes”.

Que la policia sigui com és resulta gairebé inevitable. Sobretot perquè els seus responsables no fan cap esforç per millorar l’orientació, al contrari, els animen a ser els únics titulars de la violència i coses per l’estil. Què hi farem. Tenim la policia que els governs volen i tenim els governs que la majoria vota. És el que hi ha.

Els periodistes

Però els periodistes sí que poden fer les coses d’una altra manera.

De què serveix que algú s’esforci a explicar que els “hackers” creen eines per a la cultura digital si l’endemà mateix se’ls posa al sac de les bruixes i els endimoniats?

Copiar i enganxar notes policials no és ben bé periodisme.

Que la majoria de mitjans digitals s’apuntin sense pensar a la criminalització d’internet és una paradoxa però sobretot és una demostració terrible que els mitjans digitals encara tenen molta feina pendent si de debò creuen que la qualitat de la seva informació té algun valor.

Ho he escrit en condicional (“si de debò creuen”) i ho he fet expressament. No caldrà que hi afegeixi res més.

Crònica d'una actuació policial i molt més

ATENCIÓ: els partidaris del blanc o negre no cal que llegeixin aquest apunt. Hi ha força informació i uns quants enllaços. Demana una lectura desapassionada i tranquil·la. Qui vulgui treure conclusions amb una lectura en diagonal més val que ho deixi córrer. De debò.

Sincerament

No simpatitzo amb l’acampada. Em costa una mica exposar les raons amb brevetat però en faré un resum apressat.

No m’agrada que no hi hagi objectius clars. Els pocs objectius que he entès no em satisfan. Observo una actitud una mica maniquea i simplista en molts arguments de la protesta, amb tot de tòpics del segle passat sobre els bancs, la política i fins i tot la comunicació.

Sí, jo també he vist "Inside Job" i em va interessar molt a pesar d'algunes petites trampes narratives. I sí, he llegit el llibre tan citat de Stéphane Hessel. Diria que se'l cita molt sense haver passat per la lectura. No és gaire bo. Emotiu, si de cas, però mal argumentat i massa pamfletari pels que exigim qualitat i rigor en un llibre d'aquestes característiques.

No m’agraden gens les votacions a mà alçada, no m’han agradat mai. Crec que la democràcia exigeix garanties com ara el vot secret, l’escrutini públic i una urna vigilada (sigui física o electrònica).

No m’agraden la majoria dels eslogans dels acampats. Els més imaginatius solen estar inspirats en eslogans francesos de fa quaranta anys. No comparteixo la visió que tota la culpa de la crisi és d’uns malvats perversos i tendeixo a creure en el repartiment de responsabilitats.

Vaig trobar ofensiva la comparació amb Egipte, on els manifestants s'enfrontaven a una dictadura i als tancs. No sóc l'únic que ha vist en molts eslogans una actitud simplista i carregada de cofoïsme.

No m'ha agradat com han reaccionat quan se'ls ha criticat, sense saber entomar la ironia, atacant la discrepància amb xiulets (ep, és una metàfora!). Ara mateix, no estic segur com es rebrà aquest article. Confio que algú que demana democràcia sabrà respectar la divergència.

No m'agrada quan diuen que ells són el poble. El poble som tots, també els milions d'electors que vam anar a votar el dia 22, els que omplen estadis de futbol o el circuit de Montmeló.

No m'agrada tampoc una protesta que alça la bandera "spanishrevolution". A mi ja no em convoca res que sigui "spanish". Ho sento. Ja ho he explicat aquí.

No vull arreglar Espanya, vull anar-me'n.

I no crec que qualsevol grup de més de cinquanta persones tingui dret a ocupar de manera permanent un espai públic. Sincerament.

La feina d’informar

No m’ha semblat bé la complaença que molts col·legues d’ofici han exposat aquests dies, sovint, a parer meu, sense ni gota d’esperit crític.

Crec que als que informem ens toca ser prudents, continguts, no deixar-nos dur per les passions. Hem de mirar d’informar sempre des d’una posició distant, per no caure en favoritismes.

He tingut la sort que no he hagut d’escriure gaire sobre aquest assumpte. Només una primera crònica d’urgència, on deixava anotades entre línies algunes crítiques i, al cap de poc, una llista de llocs on hi ha informació.

Ara bé, dit tot això, avui m’han encarregat la crònica de l’actuació policial d’aquest matí. Volien que ho seguís a la xarxa.

Mentre anava mirant què es deia al Twitter, seguia la retransmissió en directe de TV3.

Faig aquí un parèntesi per anotar una altra crítica als manifestants: mentre TV3 informava ells deien que manipulava. Però si estaven ensenyant la càrrega policial en directe! Quina manipulació hi ha aquí? És una altra prova dels prejudicis que tenen molts dels protagonistes d’aquestes acampades. En general, tendeixo a desconfiar dels tòpics, de les frases comunes, del maniqueisme, de les conspiranoies, de les sentències definitives...

Reprenc el fil, però.

Crònica de l'actuació

Al cap d'una estona he acabat la meva peça. I s’ha publicat.

Crec que, tot i ser una crònica personal, anota amb certa concisió què ha passat.

O el que he vist que ha passat.

I el que he vist que passava era que la policia, acostumada potser a empaitar encaputxats, estava desconcertada.

S’ha vist a la tele pública i també en aquest vídeo que algú dels que eren allà ha penjat a internet.

S’hi veuen uns quants policies que peguen gent que seu.

Peguen amb ràbia, amb mala bava.

Si duguessin la cara destapada hauríem aconseguit unes imatges semblants a les que hi ha d’aquelles manifestacions pacífiques de febrer i març de 1976, en el benentès que el context és incomparable (afegeixo aquest aclariment, advertit per alguns comentaris al Twitter sobre el risc que se'm malinterpreti).

Les imatges que hi va captar Manel Armengol són encara el record d'una etapa amb esperança i violència, inoblidable pels que ja tenim una edat. Hi ha alguns rostres que costa d'oblidar.

Aquests policies que avui, tants anys després, feien això, de debò que no passaran cap vergonya? Són la policia de la democràcia que l'any 1976 demanàvem a crits. Són la policia de l'autonomia que aleshores reclamàvem de manera pacífica.

De debò que aniran a casa a sopar i parlaran de la feina amb els seus fills? I què els diran? “Pegàvem a gent jove que era asseguda”? “Pegàvem amb ràbia perquè no enteníem res”? Això els diran?

Càmeres com a garantia

Durant molt de temps, es van fer crítiques als politics que s’encarregaven de l’ordre públic perquè volien posar càmeres a les comissaries. Els que criticaven ara han de prendre les decisions.

Després de veure el que hem vist avui, ho tinc encara més clar: sí, necessitem càmeres a les comissaries. I a més llocs.

Allà on hi hagi un policia amb una porra a la mà hi ha d’haver una càmera.

Per saber si l’ús de la violència està justificat o no.

De vegades pot estar-ho.

Avui no ho estava. Gens.

I Felip Puig ho sap. Perquè no és pas un neci sinó algú preparat i amb molts anys d’experiència.

El dubte raonable és si donarà una ordre perquè la policia sigui millor o si s'intentarà que la tele no ensenyi això mai més.

Ja ho veurem. I tant que ho veurem.

L'altra pregunta raonable és si hi haurà alguna dimissió.

Si és que no, que no preguntin mai més per què hi ha tanta gent desencantada amb els polítics. La resposta ja la sabem.


S'ha entès?

No, no simpatitzo amb els acampats.

Però encara simpatitzo menys amb empleats públics que peguen amb ràbia gent asseguda que té les mans enlaire.

Índex de qualitat dels mitjans informatius digitals

Com es pot emetre un judici sobre un mitjà digital sense iniciar un estudi acadèmic que comporti anàlisis quantitatives, un seguiment intensiu i un temps superior a un any?

Els usuaris dels mitjans informatius digitals generalistes ja han adquirit prou traça per fer-se una idea bastant aproximada del mitjà amb un cop d’ull. La lectura d’unes quantes peces informatives proporciona un coneixement superficial però suficient per triar entre la competència.

Catalunya és un país petit i el català és una llengua minoritària, però no hi ha escassedat d’oferta. Mitjans que són “la pota digital” de diversos grups, tan privats com públics, conviuen amb mitjans nadius i amb mitjans locals. És possible avaluar la qualitat d’aquest conjunt i de cada mitjà d’una manera tan ràpida com fiable?

Amb aquesta intenció, però encara en una fase inicial, es presenta un ÍNDEX DE QUALITAT DELS MITJANS INFORMATIUS DIGITALS.

Sense el rigor acadèmic ni l’ortodòxia periodística, és tan sols una aproximació que hauria de permetre fer-se una primera impressió.

Proposa un grup de 12 valors que es poden jutjar amb força aproximació i bastant de pressa. Es refereixen a tres aspectes cabdals: la qualitat de la producció, la qualitat de la informació i la qualitat de la digitalització, és a dir, fins a quin punt aprofiten els recursos que les tecnologies de la informació i la comunicació posen a l’abast dels mitjans.

Té una orientació tendenciosa. Per exemple: es valora amb un grau més alt la transparència que l’obscuritat, la responsabilitat individual i col·lectiva que l’ús genèric de la marca de la mateixa manera que es valora més un sistema de comentaris amb registre identificatiu que amb usuaris anònims. Aquestes valoracions tenen a veure amb una posició de partida que es volen ajustar als codis de l’entorn digital.

De la mateixa manera que en l’apartat d’informació es valora més una font singular que una font adquirida o que s’aprecia més la investigació que la immediatesa, en el benentès que s’aposta per la varietat de gèneres.

Per tant, l’índex conté la seva línia editorial, que pot ser matèria de discussió, i tant.

És una proposta, sense cap altre afany. Per això, qui vulgui aportar-hi esmenes pot fer-ho, de moment en forma de comentaris a aquest apunt. Si de debò l’assmpte suscités interès, sempre es podria posar en algun espai de creació col·laborativa. Potser aleshores, al cap d’uns quants mesos, es podria disposar d’un índex acceptable i, sobretot, útil.

De moment, és un assaig que potser no explica tot el que cal però que si més no permet debatre quins són els atributs que de debò fan que un mitjà digital tingui més o menys qualitat.

Naturalment, la finalitat no és el diagnòstic.

La pretensió optimista seria tenir una eina que permetés la millora, una pauta per aspirar a l’excel·lència.

Index de qualitat dels mitjans informatius digitals

View more presentations from janquim ..

NOTES

A la presentació es distingeix entre enllaços opacs i transparents. La distinció es va exposar en aquest apunt. En aquest altre s’hi explica un cas real d’ús dels enllaços en peces informatives.

Sobre la producció, potser sigui d’utilitat aquest esquema, que té el defecte de no representar un model abstracte, però que té al seu favor l’intent de reproduir el procés real d’un redactor concret.

Sobre l’ús de les fonts també es pot conèixer un cas particular.

Sobre el paper dels comentaris dels usuaris a les informacions hi ha escrits un apunt sobre la conversa millorable, que inclou aquesta presentació amb propostes concretes, i un article al 3cat24 que exposa un estudi clau per al debat.

Per copsar la inspiració parcial de l’epigraf dedicat a la transparència de l’organització, pot tenir sentit fer una ullada a aquest apunt sobre un llibre de Gary Hamel.

Confirmat: l'article del 3cat24 no estava cedit a cap publicació local

El "banc digital de continguts" existeix. Un lector d’aquest blog s’hi va referir en un comentari deixat al darrer apunt.

Algú anònim que es presentava com a "Carles" insistia que no hi havia hagut cap còpia deshonesta perquè la revista local que allà s’esmentava accedia a aquesta mena de continguts mitjançant un espai de cessió.

Han passat uns quants dies però ha valgut la pena esperar.

Fetes les indagacions oportunes, fonts d’aquesta associació asseguren que l’article en qüestió no era ni és en aquest banc.

Per tant, queda clar que el seu ús per part de la publicació “El Tot” és fraudulent. La seva impressió, com es deia aleshores, reafirma un cert desvergonyiment.

A més, però, no està clar que hi hagi cap acord per a d’altres articles. A la direcció del 3cat24 no li consta aquest pacte i a les fonts consultades de l’associació tampoc.

De manera, i ja no caldrà donar-hi més voltes, que aquesta nota breu serveix per ratificar tot el que es va dir en l'apunt anterior.

El lector “Carles” que deixava els comentaris indicava a l’autor d’aquest blog la conveniència d’informar-se millor (a banda de llançar una estranya acusació de difamació).

Ara, segurament, el mateix Carles escriurà un comentari en aquest apunt i acceptarà que, en aquest cas, és ell qui va cometre l’error. No passa res, està disculpat, només faltaria. Tothom té molta feina.

Però no es podia deixar els altres lectors en la incògnita.

La publicació local “El Tot Badalona” emprèn l’edició impresa del 3cat24

L’afirmació cridanera del títol d’aquest apunt és una exageració però bé es podria creure a tenor de la pàgina 78 del darrer número d'aquesta publicació local, on hi ha una informació amb aquest títol: “Joves catalans creen un joc per a l’iPhone amb dibuixos fets a mà”.

És un títol asèptic amb una estructura repetida molts cops, familiar.

El mateix text, exacte, obria una informació publicada al mitjà digital 3cat24. La resta de paraules, de la primera a l'última, també coincideixen fil per randa amb les que apareixexien en aquella informació que es va publicar mitjançant internet.

Es tracta d’un exercici de copiar i enganxar força característic. El procediment sempre és igual: amb el comandament de teclat CONTROL+C i CONTROL+V es copia el text sencer menys la firma.

Potser per aquest filtratge automàtic no s’indica tampoc el mitjà de procedència. Ni tan sols amb la subtilesa d’un hiperenllaç en l’edició digital.

A la pàgina 40 hi ha un altre text sostret del 3cat24.

També apareix amb íntegra literalitat. Tanta, que fins i tot reprodueix aquesta frase: “segons informa la BBC”. O sigui que en aquest cas el 3cat24 explica d’on ha tret la informació i hi enllaça hipertextualment. Per distingir la còpia de la tècnica del refregit.

"El Tot" només ho ha copiat tot.

Però el títol d’aquest apunt també és fals perquè és massa restrictiu.

La informació sobre el vi d’Alella prové d’un text de Cuina, la publicació gastronòmica del diari Ara.

A la pàgina 42 hi ha una informació sobre els centres d’assistència primària de Badalona. El text és clavat a una nota de l’Agència Catalana de Notícies, que altres mitjans reprodueixen.

La diferència és que no s’indica aquesta procedència. A Vilaweb, per exemple, recorren al mateix text però citen la font.

Cementiri de notícies

“Ni el cementiri se salva de la crisi”. Així comença un text de la pàgina 8. Una cerca fàcil proporciona com a resultat una peça firmada amb inicials i publicada a “El Segre”.

Uns paràgrafs més endavant la notícia s’adapta, canvia Lleida per Badalona amb declaracions al mitjà.

Això fa pensar que hi ha una redacció que de debò que treballa com pot, elaborant temes propis i combinant la informació de què disposa l’Associació de Premsa Gratuïta i mitjans digitals.

En aquests mitjans es treballa de pressa per donar sensació de mitjà generalista. La falta de recursos els obliga a copiar textos sencers de fonts diverses que potser ja tenen aquesta missió.

Bunyols reescalfats

Notes de premsa, peces semi elaborades que se serveixen amb el precuinat oportú per al seu reescalfament al microones de l’edició apressada.

Els bunyols de Quaresma que proposen a "El Tot" són un copy-paste d’una recepta del Club de Cuines. Els pèsols provenen d’un fulletó digital editat per un consell comarcal. L’arengada amb suc es troba a la Gastroteca.

Tot això forma part d’un procés que es considera natural com els pèsols de temporada.

Hi ha molts creadors de continguts que ja saben que els mitjans locals gratuïts i digitals faran servir els seus productes i els sembla bé. Són agències, gabinets de comunicació...

Si els seus continguts es difonen en aquest entorn ja ho troben bé, ho consideren part de la seva missió i potser és raonable... o potser no.

Afany de lucre

Que no se citin les agències ni s’indiquin les fonts o que s’aprofitin paràgrafs sencers per readaptar una informació són detalls que permetrien una discussió més o menys entretinguda sobre deontologia periodística.

Però hi ha un altre aspecte que potser és més rellevant. Aquesta publicació obté els seus continguts de fonts dedicades al precuinat. És el que tenen a canvi de la inversió que fan. Obtenen, això sí, ingressos suficients, amb els anuncis, per mantenir el model de negoci que els sosté.

Aquests models poden tenir la seva legitimitat, o no, si saben conformar-se amb els precuinats. No poden millorar el seu producte robant continguts que han requerit inversió d’un altre mitjà.

Un moralista podria voler discutir si és o no decent. Un jurista podria voler esclarir si és o no legal.

No és el primer cop que un mitjà local creu que el text d’altri es pot copiar amb dues tecles, sense que calgui, a més, afegir-hi força desconsideració i una certa baixesa.

No és tampoc el primer cop que un mitjà digital creu que les lletres fetes de bits mereixen menys respecte que les lletres fetes de taques de tinta.

Però abans de la nova legislació ja quedava clar que copiar un text sencer, excloure’n la firma i incloure’l en un mitjà amb afany de lucre sense cap menció del lloc on s’ha creat no és correcte.

Imprimir-ho només confirma punt de desvergonyiment.