Com i per què he escrit les cròniques des de Brussel·les

De viatge

Cada vegada que acudeixo a una trobada sobre usos diversos d’internet miro què hi puc aprendre. Des de fa un any, tambe tinc l’obligació d’intentar captar algun detall rellevant que valgui la pena transmetre al públic d’un mitjà digital generalista.

Amb angúnia

I sempre tinc la mateixa angúnia: trobar aquests elements aptes per al públic al que m’adreço, és a dir, aptes per a mi. Si jo no ho entenc, no ho sabré explicar.

Una missió

Al ICT Digitally Driven de Brussel·les, m’ha semblat que tenia una mena de missió que corresponia a un mitjà públic: ajudar a fer entendre que els recursos que s’obtenen amb els impostos tenen moltes finalitats i que una de les despeses aporta recursos a la recerca sobre les TIC. Potser sembla banal però no estic segur que tots plegats en siguem sempre conscients.

Tres cròniques

Per això vaig començar amb una peça de tipus general, que conté uns quants exemples.

Vaig continuar amb el fruit d’unes quantes converses amb una mostra dels delegats catalans, perquè crec que val la pena fer saber als conciutadans que hi ha gent que participa des d’aquí en tots aquests projectes.

I he acabat amb una mena de resum que subratlla l'orientació social d'aquesta recerca i que parteix del que s’exposava a la sala d’exposicions, les conferències a les que vaig assistir i una mirada al llistat de projectes.

Em sembla que potser és una mica massa per a un mitjà no especialitzat però tres cròniques no és tant si es considera que el viatge té unes despeses inevitables de transport i allotjament.

El sector

Ja havia parlat al 3cat24 d’aquests projectes, quan es va fer una reunió a Barcelona d’un dels sectors inclosos en els programes de R+D impulsats per la Comissió. I he cregut que tenia sentit recordar, amb un enllaç, que en un congrés d’aquest any es van presentar dades per demostrar que el sector de les TIC a Catalunya resisteix la crisi i genera ocupació.

Pistes

D’aquesta manera, no he sabut presentar un reportatge profund ni aconseguir uns grans titulars que trobin aplaudiments però miro d’oferir a l’usuari d’un mitjà que contribueix a finançar pistes més o menys clares sobre l’estat d’aquest sector a la vegada que intento compartir el respecte que sento per totes les persones que s’afanyen a millorar les nostres vides amb anys de recerca apassionada i parsimoniosa.

Dubtes

Ara bé, tot això no evita que tingui uns quants dubtes i a les cròniques que he escrit els he insinuat. Aquesta recerca corre el risc de tancar-se en ella mateixa, de buscar camins que satisfaran els seus autors però que potser no podran arribar com a retorn a la societat.

Vies de retorn

Tal com ho veig, hi ha dues vies de retorn essencials: la comercialització d’un servei o la creació d’una infrastructura o producte que permeti millores reals de la vida ciutadana.

O el resultat té mercat o mereix fons públics, però si no apunta a cap d’aquestes dues sortides, és una recerca una mica onanista o, per ser més elegant, com un castell de focs o un joc de llums com el que em va sorprendre l'última nit a la plaça més famosa de la ciutat.



L'art té l'avantatge que no inclou la utilitat en els seus requeriments (excepte si es mira des de la perspectiva marxista, que ha castigat tant la creació), però em temo que la recerca no té aquesta sort.

És clar que la recerca quasi sempre aporta coneixement però en el cas de les TIC (i en d’altres que per prudència no esmentaré) em sembla que hem d’anar més enllà.

NOTA:

He esmentat l’estada a Brussel·les en aquests altres apunts:

- Teletreballant a pesar dels controladors aeris belgues
- Sense endolls ni wifi en una trobada europea del màxim nivell

Xarxes complexes i entrevistes de dues versions

Diumenge passat vaig llegir aquest llibre de Ricard Solé, que em va semblar molt interessant. No intentaré fer-ne aquí un resum però sí que puc apuntar de forma breu per què em sembla que val la pena endinsar-se en les seves pàgines.

Solé exposa la idea que les xarxes complexes tenen una morfologia detectable, classificable i comparable. D’aquesta manera, ens guia per un viatge fascinant a través de matèries molt variades fins que comprenem que les xarxes són xarxes, tant és que parlem d’un ecosistema (ecologia), de l’univers (física astronòmica), del genoma (biologia genètica), del cervell (neurologia), del llenguatge (lingüística), de les epidèmies (biologia), dels virus digitals (informàtica) o de les xarxes socials.

Fins i tot l’economia es pot observar des d’aquesta mirada. Les xarxes tenen trets comuns, tot i les seves diferències. I es comporten en alguns aspectes de manera molt semblant.

Nocions comunes

Hi ha nocions que val la pena tenir en compte, com ara la idea que després d’un llindar determinat, els canvis en una xarxa deixen de ser suaus per adquirir una velocitat vertiginosa (aplicable per exemple a qüestions cabdals com l’escalfament del planeta o les pandèmies).

O com ara la visió sobre la capacitat de resistència del sistema a partir de la modulació (disposar de més nodes secundaris a part dels centrals, per garantir la supervivència, aplicable a les xarxes elèctriques, que fa pocs dies han fallat perquè la xarxa no és l’adequada).

O com ara la comprovació que en determinats tipus de xarxa (molt estesos), sempre hi ha uns quants connectors principals que si “cauen” tomben el castell de naips (com per exemple un ecosistema: les formigues o els grans carnívors són molt més rellevants que altres espècies).

Periodistes i mitjans

És un llibre molt interessant d’un expert d’aquests que solen passar desapercebuts. Per sort, hi ha periodistes atents que hi ha parlat i que ens ofereixen la seva conversa. Això és el que ha fet per exemple Karma Peiró, que el va entrevistar per al 3cat24.

En aquest mitjà, l'espai disponible és limitat. Per això, la periodista ha trobat una solució enginyosa.

Al 3cat24 hi ha l'entrevista en versió "reduïda". I al seu blog personal hi ha posat la versió "llarga". D'aquesta manera queda clara aquesta tendència que situa el periodista com a protagonista de la seva comunicació, més enllà del mitjà on treballi.

Més promoció

Solé té un estil narratiu que fa atractiva la seva exposició, amb històries personals esfereïdores i anècdotes sucoses. I a sobre és l’autor de la majoria dels gràfics i, fins i tot, d’uns quants dibuixos al natural. És una llàstima que l’editor no hagi volgut donar més sortida a aquest volum, publicat l’any passat i que em fa venir ganes d’esperar el seu pròxim llibre.

Com que ha participat no fa gaire en un acte al CCCB, aquest espai cultural també ofereix una entrevista, que mostren en un vídeo.

Els prejudicis o l'experiment

Havia dit que quan acabés el llibre de Peter Watson sobre la història de les idees en diria alguna cosa.

Com és natural, d’un llibre d’aquesta extensió temàtica (des del foc fins a Freud) no se’n pot fer un resum sense fer el ridícul. L’obra és ella mateixa un resum de moltes aproximacions, com l’autor no deixa d’anotar amb rigor.

Potser és la mena de llibre que convé tenir a mà per una consulta puntual però he fet l’exercici de llegir-lo des de la primera pàgina fins a l’última. Per això, quan l’assumpte que tractava no m’interessava tant, m’ha arribat a semblar una llista prolixa de noms i conceptes, molt ben adornada amb anècdotes i situacions que ajuden a evitar l’aire sec de moltes pàgines. Però aquest és el meu problema i no el del llibre.

L’autor pren partit, no és una obra neutral. L’asseveració que es basteix té a veure amb la preeminència de l’esperit científic. Fins i tot la filosofia que té sentit és aquesta. No s’està de repetir tants cops com calgui de quina manera els prejudicis religiosos o polítics han provat d’aturar el coneixement i la seva difusió. Els períodes dominats per la creença són vistos com èpoques molt fosques. Amb alguns extrems que s’allarguen fins a nosaltres.

Per això vaig llegir: “Con excepción de los dos o tres penosos enclaves 'creacionistas' que quedan en ciertas áreasrurales de Estados Unidos, la gran antigüedad de la tierra y de la humanidad es algo que hoyestá firmemente establecido” (pàg. 1025). Bé, algú que dóna suport a l’obligació d’ensenyar a escola aquesta excepció es presenta en una candidatura presidencial. La foscor no sembla tan vençuda (No fa pas tant que vaig comentar aquí una altra lectura a propòsit de la Il·lustració).

Potser es podria acusar Watson de creure “massa” en la ciència. Però ell mateix, amb prudència, ens recorda de quina manera, durant molts segles, la ciència es confonia amb activitats de tipus místic o supersticiós.

Pel que fa al recorregut, l’inici és apassionant, amb totes les idees d’abans del llenguatge: la bipedestació, el foc, les eines, l’enterrament, l’art, la roba... Més endavant, m’endinsava en la història de la imaginació, la modificació dels límits i la genialitat de l’experiment.

Aquest és el punt cabdal. L’experiment significa una manera de resoldre les preguntes.

Tota l’obra planteja la disjuntiva clàssica entre mirar d’entendre’ns como ‘interior’ a partir de la introspecció (una ratlla que ens ha dut des de l’ànima fins a l’inconscient) o a partir de la comprensió de la realitat. Ell mateix es disculpa per la simplificació però intenta demostrar que és possible resumir-ho com un debat entre el platonisme i l’aristotelisme.

Com és lògic, gairebé al final apunta amb contundència: “Dado el triunfo del enfoque aristotélico tanto en el pasado remotoimmediato, ¿no ha llegado quizá el momento de enfrentar la posibilidad, e incluso la probabilidad, de que la noción platónica de ‘yo interior’ sea equívoca? (...) Los seres humanos somos parte de la naturaleza y, por tanto, es muy probable que aprendamos más sobre nosotros mismos buscando fuera de nosotros, atendiendo al lugar que tenemos en ella como animales” (pàg. 1189).

La continuació d’aquesta perspectiva porta a observar la cultura com un esforç que ara mateix la ciència supera. Part d’aquestes idees s’exposen en un llibre anterior, Historia intelectual del siglo XX, que he comprat avui mateix.

Però aquesta vegada no em poso deures i si em ve de gust deixar-ne algun comentari ja ho faré. No queda cap dubte, en tot cas, sobre l’interès que Watson desperta.

Si algú que no s’hi hagi llançat ho fa ara a causa dels dos apunts que hi he dedicat ja haurà valgut la pena compartir aquí l’experiència.

ACTUALITZACIÓ (26-09-08): Estic llegint una entrevista molt interessant que Alfons Cornella va fer a Peter Watson i que publica la revista If...