Els prejudicis o l'experiment

Havia dit que quan acabés el llibre de Peter Watson sobre la història de les idees en diria alguna cosa.

Com és natural, d’un llibre d’aquesta extensió temàtica (des del foc fins a Freud) no se’n pot fer un resum sense fer el ridícul. L’obra és ella mateixa un resum de moltes aproximacions, com l’autor no deixa d’anotar amb rigor.

Potser és la mena de llibre que convé tenir a mà per una consulta puntual però he fet l’exercici de llegir-lo des de la primera pàgina fins a l’última. Per això, quan l’assumpte que tractava no m’interessava tant, m’ha arribat a semblar una llista prolixa de noms i conceptes, molt ben adornada amb anècdotes i situacions que ajuden a evitar l’aire sec de moltes pàgines. Però aquest és el meu problema i no el del llibre.

L’autor pren partit, no és una obra neutral. L’asseveració que es basteix té a veure amb la preeminència de l’esperit científic. Fins i tot la filosofia que té sentit és aquesta. No s’està de repetir tants cops com calgui de quina manera els prejudicis religiosos o polítics han provat d’aturar el coneixement i la seva difusió. Els períodes dominats per la creença són vistos com èpoques molt fosques. Amb alguns extrems que s’allarguen fins a nosaltres.

Per això vaig llegir: “Con excepción de los dos o tres penosos enclaves 'creacionistas' que quedan en ciertas áreasrurales de Estados Unidos, la gran antigüedad de la tierra y de la humanidad es algo que hoyestá firmemente establecido” (pàg. 1025). Bé, algú que dóna suport a l’obligació d’ensenyar a escola aquesta excepció es presenta en una candidatura presidencial. La foscor no sembla tan vençuda (No fa pas tant que vaig comentar aquí una altra lectura a propòsit de la Il·lustració).

Potser es podria acusar Watson de creure “massa” en la ciència. Però ell mateix, amb prudència, ens recorda de quina manera, durant molts segles, la ciència es confonia amb activitats de tipus místic o supersticiós.

Pel que fa al recorregut, l’inici és apassionant, amb totes les idees d’abans del llenguatge: la bipedestació, el foc, les eines, l’enterrament, l’art, la roba... Més endavant, m’endinsava en la història de la imaginació, la modificació dels límits i la genialitat de l’experiment.

Aquest és el punt cabdal. L’experiment significa una manera de resoldre les preguntes.

Tota l’obra planteja la disjuntiva clàssica entre mirar d’entendre’ns como ‘interior’ a partir de la introspecció (una ratlla que ens ha dut des de l’ànima fins a l’inconscient) o a partir de la comprensió de la realitat. Ell mateix es disculpa per la simplificació però intenta demostrar que és possible resumir-ho com un debat entre el platonisme i l’aristotelisme.

Com és lògic, gairebé al final apunta amb contundència: “Dado el triunfo del enfoque aristotélico tanto en el pasado remotoimmediato, ¿no ha llegado quizá el momento de enfrentar la posibilidad, e incluso la probabilidad, de que la noción platónica de ‘yo interior’ sea equívoca? (...) Los seres humanos somos parte de la naturaleza y, por tanto, es muy probable que aprendamos más sobre nosotros mismos buscando fuera de nosotros, atendiendo al lugar que tenemos en ella como animales” (pàg. 1189).

La continuació d’aquesta perspectiva porta a observar la cultura com un esforç que ara mateix la ciència supera. Part d’aquestes idees s’exposen en un llibre anterior, Historia intelectual del siglo XX, que he comprat avui mateix.

Però aquesta vegada no em poso deures i si em ve de gust deixar-ne algun comentari ja ho faré. No queda cap dubte, en tot cas, sobre l’interès que Watson desperta.

Si algú que no s’hi hagi llançat ho fa ara a causa dels dos apunts que hi he dedicat ja haurà valgut la pena compartir aquí l’experiència.

ACTUALITZACIÓ (26-09-08): Estic llegint una entrevista molt interessant que Alfons Cornella va fer a Peter Watson i que publica la revista If...