28/2/08

Compartint reflexions amb l’eina Feevy

Conèixer

Quan vaig conèixer l’eina Feevy, gràcies a un avís de Borja Rius, tenia clar que la faria servir però encara no sabia com.

Feevy permet que s’actualitzin en un bloc els apunts que escriuen les persones que tu esculls. I ho presenta d’una manera que hi pots afegir fotos d’aquestes persones i instal·lar-ho en aquest lateral que, de fet, és una columna de servei.

Estratègia

No m’entusiasmava la idea de seleccionar uns quants enllaços dels que ja tenia i, a més, em proposava endreçar-los en grups diversos però amb nexes comuns (sobre el canvi o com a exercici de compartir). Tal com ho tinc ara em fa l’efecte que ho puc fer créixer i mantenir l’esquema que presento.

Oportunitat

Però diria que per fi li he trobat una oportunitat. No utilitzo Feevy per uns enllaços dels que m’agrada posar al bloc (enllaços més propers, potser més autèntics) sinó per donar un altre servei als lectors que es vulguin trobar aquí. És provisional -com gairebé tot- i posa el focus en un sol assumpte.

Aprendre

He triat quatre autors que ara mateix m’interessa saber què diuen i que parlen d’allò de què m’ocupo a l’empresa on treballo. Per això, al meu Feevy, de moment s’hi actualitzen els apunts d’Andrew McAfee (impulsor de la idea d’empresa 2.0), Euan Semple (amb molts anys a la BBC), Emanuele Quintarelli (activista de la mateixa causa) i J. P. Rangaswami.

A l’últim el vaig poder escoltar i valorar amb un cert entusiasme a París.

A uns quants dels altres tindré la fortuna d’escoltar-los ben aviat a la cita europea més rellevant d’aquest any sobre les possibilitats de l’empresa 2.0.

Compartir

Aquest servei vol complementar la proposta que es fa amb els enllaços i els apunts compartits des de Google Reader.

Si més no, que valgui de prova. El Feevy i altres eines per compartir també han de tenir la seva oportunitat a dins de les grans organitzacions. Se'ns acudeixen utilitats?

ENLLAÇOS RELACIONATS:

Explico el que aprenc

26/2/08

Gary Hamel, una proposta per reinventar la gestió

Un dels llibres més citats les últimes setmanes als llocs que visito és The future of Management, de Gary Hamel. També va protagonitzar l’última convocatòria update que fa Infonomia. No hi vaig poder ser però sí que hi van anar altres persones de la CCMA. L’exemplar que he llegit me l’ha deixat Josep M. Ferrer Arpí.

No sóc cap expert en management ni això ha sigut essencial en la meva formació. Per tant hauré ser molt prudent en els meus comentaris. No en podré fer cap valoració que vagi gaire més enllà de les impressions personals. Però sí que podré compartir el que em sembla que he après amb un intent de resum i amb l’afirmació sincera que m’ha interessat molt.

La gestió viu dels seus clàssics

El llibre dedica les primeres pàgines l’anàlisi del management des d’una mirada històrica. El professor Hamel sosté amb arguments clars que la gestió de les organitzacions encara viu dels seus clàssics. Anys després, encara som on va començar un canvi molt important que va permetre grans progressos però que avui ja no aporta les solucions que fan falta. Hi diu: “So here we are: still working on Taylor-type puzzles and living in Weber-type organisations”.

Taylor endreça la força del treball en tasques i Weber magnifica la potència eficient de la burocràcia. Saber què s’ha de fer a cada moment, mantenir una jerarquia, comptar amb les competències tèniques o de formació per la selecció i seguir normes impersonals però clares i uniformes eren i encara són els mecanismes de control i gestió de les organitzacions. Hamel no es llança a una crítica ucrònica d’aquests esquemes. Al contrari, accepta que la seva visió s’ha transmès d’autor en autor i que ha permès una revolució de les organitzacions empresarials durant el segle passat. Però ja no és útil.

Abandonar les creences

Provocador, explica als managers que el llegeixin que han après a defensar aquest paradigma i a usar la tecnologia del management per conservar prerrogatives com a directius. Admetre aquesta realitat des d’una posició d’expert observador que parla amb els executius que s’aboquen al seu llibre em sembla una actitud honesta i sincera.

Per això insisteix que és necessari anar més enllà de les creences instal·lades, seguint l’explicació de la revolució científica que va exposar Thomas Khun. És veritat que s’ha abusat moltes vegades d’aquest postul·lat i tot sovint s’anomena paradigma a situacions conjunturals que no representen ben bé un marc de pensament.

Però també sembla cert que les referències al canvi que vivim ara mateix com l’antesala d’un canvi de paradigma són constants. Hamel no és l’únic a qui la velocitat amb què se succeeixen aquests canvis li fa pensar que potser sí que la situació nova serà diferent d’una forma radical perquè el canvi de creences també s’accelera i cada generació real actua com una generació de pensament (això no ha sigut sempre així, quan ens referim a una generació determinada pels paradigmes del passat sempre es tracta de períodes de temps immensos comparats amb la percepció que ara tenim del ritme de transformació). Si el que tenim al davant és l’oportunitat d’entendre el món d’una altra manera també valdrà per les organitzacions.

Innovació en gestió

Sigui com sigui, Hamel també està d’acord que aquests canvis són descomunals i que exigeixen molt més dels responsables de les organitzacions. Se’ls demana imaginació i creativitat, ja no es poden conformar a ser uns bons gestors. Per això proposa que la innovació posi el focus en el management i prova de demostrar-ne els avantatges.

La innovació en les operacions aviat es transmet a la competència, amb la innovació en el producte la competència acaba per tenir capacitat d’imitació, en la innovació estratègica l’avantatge és més gran però també és temporal i és tan sols en la innovació en el management on la singularitat es torna una innovació distintiva, perquè és més difícil de seguir. Entén que aquesta innovació implica un canvi en les creences.

El llibre no dóna un model sinó que proposa les pautes perquè en cada cas s’inventi una manera de fer i aquest detall em sembla prou revelador de l’interès que la seva lectura pot suscitar als directius i comandaments. Seguint allò del peix i la canya, Hamel posa a taula uns quants peixos però sobretot regala canya i molt de fil.

Un pla d’innovació en el management hauria d’incorporar aquestes variables com a mínim:

- Accelerar radicalment el ritme de renovació estratègica en una organització
- Fer de la innovació la feina diària de tothom
- Crear un entorn de treball que inspiri tothom a oferir el millor de si mateix

Algunes idees que es troben i retroben al llarg de les dues-centes cinquanta pàgines i que poden interessar els lectors d’aquest bloc són:

- Menys management i més llibertat
- Menys jerarquia i més comunitat
- Menys crides i més conviccions
- Menys caps i més lideratges
- Menys assignacions i més compromisos

Ja no és l’adaptació a l’escenari sinó la capacitat d’adaptació constant

L’empresa ja no assegura el seu futur a partir del creixement ni amb mesures d’èxit sinó que l’única estratègia de pervivència té a veure amb la capacitat de canvi i adaptació. Aquesta també és una idea prou estesa que a poc a poc es va adaptant. Ja no es tracta de reaccionar amb canvis davant d’una crisi sinó d’entendre que el canvi és permanent al món i per això també ho ha de ser a les organitzacions.

Hamel afirma que sempre hi ha hagut dinosaures que han fracassat en la seva reinvenció en el temps adequat i n’han pagat un preu. Cita els editors de diaris, les emissores de televisió, les companyies aèries o les discogràfiques com alguns dels negocis que potser se’n sortiran però que corren riscos si no saben adaptar-se als canvis.

Als capítols més reflexius (hi ha altres pàgines dedicades a observar exemples d’empreses que han innovat en gestió), proposa que ens inspirem en el nostre entorn, en l’experiència humana, i això atorga al llibre un valor singular i en línia amb els corrents humanistes que avaluen la manera com ens organitzem i produïm.

Aprendre de la vida

La història de la vida i la mateixa evolució humana ens ensenyen que l’experimentació venç a la planificació, que les mutacions que poden acabar triomfant han sorgit com un error i que la selecció natural té lleis internes.

Aprendre dels mercats

Li semblen la prova màxima de flexibilitat, perquè són gairebé sempre més dinàmics que les jerarquies. La seva confiança infinita li fa creure que n’hi ha prou de crear un mercat nou per obtebir l’arribada de corrents innovadors. En els mercats qui mana és el client (el ciutadà quan parlem des de la cosa pública) i entendre aquesta direcció és fonamental per arraconar l’arrogància de l’enfocament sobre el producte.

Aprendre de la democràcia

Se’n mostra un partidari radical. Sosté que és necessari afavorir l’activisme a les organitzacions i aposta per una redistribució de lideratges basada en el respecte rotund a la dissidència i l’obligació de rendir comptes de forma interna i externa.

Tothom que treballi en una gran organització imagina fins a quin punt les pàgines centrades en aquestes qüestions toquen assumptes d’interès.

Aprendre de la fe

La transcendència com a posició humana li permet reforçar la noció de significat i reivindicar la importància de la missió. La gent canvia per allò que els importa. Tenir raons per fer les coses, disposar també d’aquest marca de transcendència, és una peça clau del trencaclosques. El negoci se sosté en una causa.

Aprendre de les ciutats

La diversitat engendra creativitat. Tothom ho sap però no és gaire comú fer-ne una aplicació sincera quan es capta talent. Innovar en les maneres de captar talent també és una innovació imprescindible.

El lideratge no consisteix en l’exercici del poder sinó que es tracta d’incrementar la sensació de capacitat d’acció entre aquells que són a l’entorn.

Cal integrar més d’una perspectiva per trobar solucions globals.

Una gran organització és un conjunt de comunitats locals que s’haurien de poder autogovernar fins al màxim possible.

Els reptes del management

Més que donar receptes, suggereix actituds que permetrien reinventar la gestió, en funció de cada organització. A Cada empresa o projecte s’ha de trobar el millor ADN propi de la innovació. Però hi ha algunes idees comunes que traspuen des del principi fins al final.

Un bon directiu ha d’afavorir al màxim la democràcia de les idees i ha de garantir que això sigui profitós per tothom.

Ha de crear les maneres i els espais que duguin més enllà la imaginació humana.

El reajustament dels recursos ha de ser molt dinàmic, la predisposició al canvi ha de ser permanent.

Sumar intel·ligència amb el coneixement col·lectiu és una obligació.

Per tant, podríem dir que, apuntant cap a la gestió, Hamel reitera el que tants altres sostenen sobre l’essencial del canvi que ara vivim: es tracta d’estar preparats per aprendre i compartir, també des dels llocs de més alta responsabilitat.

Altres opinions i comentaris

Com que ja he dit que no sóc cap expert en la matèria (ni en sóc en cap altra, fet i fet), em sembla de justícia oferir altres aproximacions a aquest llibre i al mateix Gary Hamel.

Uns extractes (en anglès), la seva pàgina i una col·laboració blocaire.

Què en diu un directiu canadenc, l'opinió d'un emprenedor indonesi o la visió més combativa des del Paraguai.

Hi ha qui posa l’èmfasi en la humanització de la feina, d’altres situen el focus sobre els aspectes 2.0.

I una exposició clara de la trajectòria de Hamel i la seva influència en la literatura sobre estratègia.

Confio que amb aquest material sigui possible completar un judici molt immediat a la lectura.

ENLLAÇOS RELACIONATS

Nou indicador: estat de lectura en una empresa

22/2/08

La segona edat contemporània: l'oportunitat de la generació freda

Diria que va ser l’any 2004 quan un amic em va presentar Antoni Brey. Vaig llegir el seu llibre La generació freda i em va impressionar el retrat que feia d’un grup de persones i la visió que això li suscitava sobre el futur del país. En part, em feia sentir culpable. Es referia a aquells que havien cedit a la comoditat, nascuts en els anys de creixement per les classes mitjanes, i que renunciaven a l’impuls creador, al caràcter emprenedor. Es refugiaven a redòs de la cosa pública sense gosar córrer el risc dels veritables creadors o en la seguretat del negoci familiar heretat.

Amb l’Albert Closas, hem parlat de vegades sobre aquesta anàlisi i sobre la procedència dels últims emprenedors d'èxit. És un assumpte que voldria tractar amb més calma un dia o altre. Anoto si de cas una recomanació: l’article que Enric Gomà ha publicat al darrer número de Time Out.

Des d’aleshores, amb Toni Brey hem mantingut el contacte, que se sol dir. M’havia parlat d’un llibre on volia exposar la seva visió sobre els canvis però amb un abast global. Després vaig saber que renunciava a la publicació per convertir-lo en un projecte audiovisual. I aquest vespre he anat a la presentació del primer capítol de la sèrie per televisió La segona edat contemporània.

Ha comptat amb la participació de persones que tenen coses a dir com Gonçal Mayos, Alfons Cornella o Jaume Bertranpetit i amb el suport de professionals de la producció audiovisual joves i premiats.

Brey, sabadellenc del 1967, ha explicat, davant d’un centenar d’amics, que voldria acabar la sèrie, que avalua d’uns sis o set episodis. Encara no sap si ho podrà fer. Però se l’ha vist tant serè com entusiasta.

No sóc crític de televisió ni em sembla que n’hagi de fer cap judici professional. M’ha agradat. M’interessa molt el que explica. Segur que en el canals adequats trobaria persones que ho voldrien veure. Perquè la cua és llarga però també perquè parla del nostre temps.

Els canvis que vivim són tan rellevants com ho van ser l’escriptura i la impremta. És gairebé impossible fer prediccions. Però tenir consciència de la transformació revitalitza dues generacions de cop i les força a trobar-se i col·laborar perquè en aquest canvi, com en tots també prevaldran les idees.

Aquí solc prendre posicions a favor de la participació de les persones. Voldria saber si els pròxims capítols reduiran un punt de partida un xic escèptic per fer una aposta més clara en aquest sentit. Però vagi com vagi el projecte, m’ha semblat que explicar-ho podia ser d’interès. Si conec una mica l’Antoni, això s’acabarà i ho podrem veure. Diria que ha parlat d’un any. A on ens convocarà la primavera del 2009?

A Caixaforum hi ha encara a la sala 3 la combinació de fotografies i pel·lícules amb Chaplin de protagonista absolut. He aprofitat l’espera per fer-hi una ullada. Hi tornaré.

21/2/08

Lliçó dels cuiners: compartir dóna èxit

En aquest bloc es defensa amb intensitat la convicció que compartir és el plaer que es deriva de forma immediata de la satisfacció intel•lectual d’aprendre. Per això em ve molt de gust presentar un exemple fenomenal.

El cuiner basc Martín Berasategui explica el secret de l’èxit de la cuina actual amb una contundència extraordinària: “El nostre èxit creix com més compartim el que sabem i això és revolucionari”.

Ja n’he parlat més d’un cop. Qui encara cregui que reservar-se informació li atorga poder en una organització o en un entorn creatiu està tan equivocat que potser ni s’adonarà dels resultats negatius amb què toparà.

Per això m’ha agradat tant saber que des de la creació gastronòmica, que tendeixo a admirar, s’estén el mateix concepte.

En una entrevista que es podrà llegir molt aviat a El Periódico, pel que he sabut, Berasategui hi dirà que la seva cuina es distingeix per ser oberta, com una acció d’una generació transparent. Serà una lectura d’interès.

L'irlandès als rètols, el català a la xarxa

Gràcies a l'INPUT...

Els professionals de les televisions públiques es troben un cop l’any a INPUT, un espai de debat que fa molt que convoca més d’un miler de delegats de tot el món. TVC hi està molt compromesa i gairebé sempre hi ha tingut algun programa que ha estat seleccionat pel comitè organitzador. Aquesta implicació és ara mateix tan intensa que el director de l’empresa, Francesc Escribano, és a més el màxim responsable del grup que decideix què s’hi envia des de totes les televisions espanyoles. En llenguatge INPUT, és el National Coordinator d’Espanya.

A més d’aquesta cita, a molts països es fan actes coneguts com a “mini inputs” o miniputs. Això permet portar alguns dels programes més interessants i discutir-los amb els professionals i estudiants que no han pogut acudir a la conferència internacional. A Barcelona fa anys que se celebra.

He tingut el privilegi d’assistir més d’un cop a l’INPUT (Aarhus 2002, Rotterdam 2003, Barcelona 2004, San Francisco 2005, Taipei 2006 i Lugano 2007). Gràcies a una proposta d’Escribano, els dos últims anys vaig participar en l'organització, seleccionant programes i presentant sessions, com han fet altres companys de TVC (Antoni Tortajada, Víctor Carrera...).

...he anat a Dublín...

Doncs bé, el cap de setmana passat em van convidar a participar en el "mini input" irlandès. Va ser una oportunitat interessant, més encara perquè no havia estat a Dublín.

D’aquesta visita, me n’ha quedat una impressió que vull compartir aquí. Durant un sopar amb professionals de la televisió pública irlandesa, la RTE, vam parlar d’Irlanda i la seva complicada progressió cap a la independència des dels pactes de 1921 fins a la incorporació a Nacions Unides l’any 1955.

...i hem parlat de la llengua...

Kevin Cummins, Anne Roper i els altres contertulians van expressar amb tristesa una conclusió tremenda: “Sí, tenim un Estat, però hem perdut la llengua”. Amb això no volien dir que una situació fos conseqüència de l’altre, només exposaven com els sabia greu ser testimonis de la desfeta d’un idioma que ara mateix parla molt poca gent al seu país d’origen.

A Dublín em vaig adonar d’un detall revelador. Els rètols oficials, és a dir, als aeroports, autobusos, tramvia, trens i edificis públics, són en les dues llengües. Però la publicitat, el comerç i la vida de carrer té l’anglès d’única llengua. Els irlandesos són irlandesos per moltes raons però la llengua ja no és un element central. Hi ha televisió pública que emet en irlandès i el govern la considera la primera llengua, però tot plegat sembla una mena de ficció defensiva. Un símptoma clar és que quan es van necessitar traductors per la Unió Europa no en trobaven.

...per comprovar que el català té més vitalitat...

Al costat d’aquest cas, el català, malgrat totes les dificultats evidents, té una vitalitat incomparable. Si a la CCMA s’entengués prou bé que a més de la televisió i la ràdio públiques tenim l’obligació d’impulsar la creació de continguts a internet amb molta més potència contribuiríem a sostenir aquesta fortalesa.

Pensava en això quan vaig saber que l’Enciclopèdia Catalana obria la consulta a la xarxa i m’ha semblat oportú lligar aquestes dues qüestions.

Per ser honest, he de dir que tinc vincles sentimentals amb aquest projecte, perquè el meu pare hi va treballar trenta anys i, en certa manera, tot el que tenia a veure amb l’Enciclopèdia ens resultava familiar.

Però això no impedeix que miri de ser objectiu.

...i més recursos a la xarxa

Aquest gest d'obertura, contra algunes opinions que he llegit, no situa l’Enciclopèdia en l’univers 2.0. De cap manera. Més aviat em fa l’efecte que per fi entren al món 1.0, aquest que tenien pendent d’acceptar des de fa temps.

Per fi entenen que l’oferta electrònica no mata el paper de la mateixa manera que un compromís més gran de la CCMA amb la noció de multiplataforma no és un atac a l’esforç del primer canal generalista, TV3, per obtenir resultats positius. Són aquesta mena d'obvietats que de tant en tant cal repetir per fer veure als conservadors i reticents fins a quin punt s'equivoquen.

La nova Enciclopèdia no proporciona hiperenllaços i saltar d’un article a un altre es fa impossible. A més, els continguts són més breus que en l’edició de paper. Allà hi podem trobar una informació més extensa i amb més materials gràfics.

En canvi, hi ha l’avantatge de l’ús immediat, de l’opció de tallar i enganxar o de copiar la URL i passar la cita a qui convingui. Un altre avantatge clar és la seva actualització. N’hi ha prou de llegir l’article dedicat a Kosovo per fer-se’n càrrec. A l'article sobre la llengua irlandesa s'hi afirma: "Posteriorment, amb la seva reimplantació com a llengua nacional i establerta l'obligatorietat del seu estudi a les escoles, ha experimentat una revifalla." Diria que els meus amics de Dublín no firmarien aquesta asseveració.

La veritat és que, per ser qui som, un país petit i acomplexat que sembla abocat al fatalisme (un dia en voldré parlar aquí ), disposem de força recursos a la xarxa. Els llisto per si algú no els coneix i li resulta d’utilitat fer-los servir.

Utilitats

Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC)

Diccionari multilingüe de l’Enciclopèdia

Diccionari Alcover-Moll

Termcat

Optimot (lloc públic de cerques)

És a dir (lloc mantingut pels lingüistes de la CCMA)

14/2/08

Compartint l’experiència a la CCMA

Qui sap que l’emissora icatfm s’hauria pogut dir “mucumu” a proposta d’una agència de naming?

Qui sap que amb un procés d’automatisme és possible programar tot un trimestre de fórmula musical amb material d’estoc per emetre a la TDT?

Suposo que fora de la CCMA aquests detalls són del tot desconeguts però és que també ho són a dins. Això no té res d’estrany. A moltes organitzacions grans hi ha tot d’activitats que solen conèixer només aquells que hi estan més implicats. És ben natural que sigui així però tothom sol estar d’acord que si fos d’una altra manera encara seria millor.

Vaig dir que en aquest espai provaria de compartir l’experiència dels projectes que impulso i ara compleixo aquest anunci amb un cas ben concret.

Cada dijous a la mateixa hora, una setmana a la ràdio i una setmana a la tele, es convoca un acte breu, senzill i modest, que només representa una oportunitat d’intercanvi. Algú explica una experiència professional en deu minuts i els que hi assisteixen fan preguntes deu minuts més. Són sessions curtes però es tracta d’oferir l’ocasió d’un primer contacte. Són d’assistència lliure, tothom que vulgui hi pot anar i no hi ha “instruccions de dalt” per acudir-hi. Això és un acte de llibertat. Una invitació per compartir el que sabem, 25 anys després de treballar plegats.

Aquesta activitat té un nom singular: joquesé. I pels que no hi puguin anar, el responsable d’aquesta acció, en Rafael Bigorra, escriu un resum al bloc intern del joquese.

Que sigui intern implica que sols es poden fer comentaris si estàs registrat com a empleat de la CCMA. Potser aquesta és una limitació que un dia voldrem superar, de moment calia començar amb prudència i humilitat.

Avui s’ha fet la segona sessió i per tant encara és molt aviat per fer-ne valoracions. A la primera hi havia una dotzena de persones i a la d’avui n’érem una desena. No volen ser actes massius sinó que es tracta de fer veure que explicar el que hem après té sentit i pot formar part de la nostra activitat professional.

Algunes de les sessions previstes tractaran qüestions com aquestes: “El meu programa s’emet abans a internet que a la tv”, “el departament de coproduccions usa una newsletter per contactar amb els partners externs”, “com fem servir i per què els decorats virtuals”...

En fi, que no es tracta de vendre èxits sinó de compartir experiència i estar disposat a aprendre dels altres. Seré sincer: ara mateix, la disposició a aprendre dels altres no és majoritària en una organització que ha tingut èxit i on algunes bosses d’arrogància se solen oposar a aquesta idea. Però, com em deia l’àvia, de mica en mica s’omple la pica.

Cardús als professionals de TVC: la tv no ha d'ensenyar la realitat que hi ha sinó la realitat que voldria

La direcció de TVC va convocar per ahir un acte de presentació del Baròmetre de la Comunicació (dies després que es presentés als mitjans de comunicació).

Va ser un acte massiu, amb més de 250 professionals de la televisió pública catalana reunits en un plató. Els va adreçar la paraula el director de l’empresa, Francesc Escribano, que va destacar que per ell el més important és l’audiència i el respecte al públic, Lluís Tolosa, que com a director del baròmetre en va fer la presentació més formal, i Òscar Nogueira, cap d’audiències de TVC, que entre altres matisos en va aportar un de significatiu: no és el mateix saber què fa la gent que saber què diu la gent que fa. Molt rellevant després de la presentació de l'enquesta.

Ara bé, la intervenció que tenia aire estel•lar era la del sociòleg Salvador Cardús, que és el president de la fundació que elabora aquest estudi d’opinió. Conec Cardús fa molts anys. Ell mateix es va referir a aquest passat quan va al•ludir amb duresa a les seves discrepàncies amb Santiago Ramentol, sense anomenar-lo, quan aquest dirigia el diari Avui. Avui és membre del CAC.

Cardús, de qui sovint discrepo, en va dir moltes i de grosses, però suposo que això deu dependre de la perspectiva de cadascú i allò que a algú l’escandalitza a un altre el commou. Per això no vull posar l'accent en les valoracions i provo de citar algunes de les frases que va pronunciar. i que em van cridar l’atenció mentre “twitejava en directe”.

- Els nascuts fora dels Països Catalans són estrangers (devia ser un lapsus, o potser no i per Cardús la Generalitat la presideix un estranger)

- La televisió no ha d’ensenyar la realitat tal com és sinó tal com voldria que fos (la meva pregunta és òbvia: com voldria que fos, qui? Durant molts anys sembla que TVC va actuar amb aquest criteri de Cardús...)

- Vigileu que si aneu a buscar un altre públic no perdeu el que teniu (em va semblar molt conservador però dec estar equivocat)

- El públic de TV3 és més culte, llegeix més, va a més exposicions... per això és més crític (a mi em fa l’efecte que és més crític perquè hi ha una part del públic que amb motivacions ideològiques espera que la televisió ensenyi no el que hi ha sinó el que ells voldrien que hi hagués... com el mateix Cardús ens demanava)

Hi ha més frases però crec que amb aquestes se’n pot tenir una idea clara.

Em sembla d’interès explicar-ho com he fet amb altres conferències que he cregut oportú de ressenyar en aquest espai.

8/2/08

Creativitat, innovació i les actituds del canvi

A la CCMA es manté l’activitat de conferències proposades per la Direcció d’Innovació. Aquest dijous a la tarda vam assistir a una presentació del bilbaí José Luis Montero, expert en innovació i amb experiència a l’empresa basca Irizar.

Miro de fer una síntesi del més destacat.

Creativitat

- La creativitat està oberta a tothom.

- Té interès si és universal, d’utilitat i d’aproximació humana.

- La socialització implica una certa derrota de la creativitat (l’escola ensenya el màxim possible de models estables en el mínim de temps possible), i això no vol dir que la socialització no sigui necessària.

Innovació

- La innovació consisteix a superar els models estables o si cal anar-hi a la contra, com hauria preferit Schumpeter, segons interpreta Montero.

- Innovar és descobrir noves estratègies que superin les tàctiques anteriors i que altres hauran d’aprendre.

- La innovació consisteix en certa manera a crear nous models estables que després caldrà tornar a superar.

Canvi

El problema principal és que davant dels canvis tendim a calcular què hi perdrem en comptes d’interpretar de forma positiva els avantatges que aconseguiríem. Un apunt d’interès ara que a l’empresa on treballo ens trobem en plena transició.

Actituds

Va classificar les actituds en tres grups:

- L’apagafocs innova sota pressió i sense convicció, és un oportunista. Comença com a bomber i acaba de piròman.

-El me too espera a veure què fan els altres. Si no té recursos es limita a clonar i si en té hi pot incorporar alguna millora (innovació incremental). És propi de les grans corporacions, que no solen arriscar diners ni imatge. Què ens han de dir, oi?

- L’estrateg descobreix problemes en el futur i els converteix en oportunitats del present.

(Aquest és realment el perfil interessant i m’esforço per acostar-me a aquest ideal, tot i saber que no assoliré mai del tot el allò que em proposo.)

Mètode

A la part final de la seva intervenció, Montero va insistir en la conveniència de disposar d’un mètode i, és clar, ens va suggerir el que ell practica. Va ser el més dèbil de la seva exposició i contradictori amb l'estil lliure del principi.

Valoració personal

En general, em va semblar que al costat d’algunes idees que va anar bé de repassar estàvem davant d’una conferència "una mica antiga", molt en l’òrbita dels models de gestió que ha fet conegut Koldo Saratxaga, algú amb molt de caràcter i també discutit i criticat.

Col·laboració externa

Aquest acte es va organitzar amb l'associació catalana per l'excel·lència QualiCat i per això a l’auditori de TVC hi havia també executius d’empreses associades a aquest nou ens que pretén impulsar polítiques de qualitat a l’empresa. Per ser francs, i vista la seva web, a QualiCat tenen molt feina a fer si no es volen limitar a tenir una etiqueta més en el panorama de l’empresa catalana.

5/2/08

Compartir apunts amb Google Reader

Per seguir mitjançant la subscripció RSS els apunts dels blocs que m’interessen faig servir Google Reader. Utilitzo tot sovint el botó amb una estrella que desa els textos marcats en una carpeta de preferits (“starred items”, en diu). Però hi ha una altra tecla molt atractiva que fa pocs dies que he començat a clicar i que em sembla un servei addicional.

Cada vegada que la clico, l’apunt marcat apareix en una capsa d’apunts compartits que he inclòs al bloc, gairebé al final de la columna de l’esquerra.
Em permet incloure en aquest espai un seguit d’enllaços que potser no trobarien una posició més estable als meus apartats d’enllaços i, de vegades, em serveix per exposar qüestions que no tenen tant a veure amb el que se sol tractar aquí.

Compartir apunts em sembla fantàstic, tot i que imagino que pocs lectors deuen baixar tan avall, si és que visiten el bloc i no el segueixen amb un lector com Google Reader. Cada vegada que trio un text imagino què faria si me'l trobés en una capsa semblant (a la meva hi diu: “janquim’s shared items”) en un bloc que visités (a més de la subscripció procuro descobrir llocs nous cada dia). I sempre em fa l’efecte que, atret per la curiositat, hi posaria el cursor al damunt i me n’aniria a veure què hi ha a més del títol.

Com que només n’hi caben 10, cada dia canvien aquests apunts compartits. És una altra manera d’aportar al bloc actualitat i actualització. Vull creure que els lectors que hi hagi també ho valoraran, com he dit que faig, com un servei addicional.

Material de consulta sobre RSS


Què vol dir molt ben explicat per Genís Roca.

Un article entenedor a El País.

Una guia molt completa.

Un vídeo molt conegut (n'he citat altres d'aquesta col·lecció), que es pot llegir en català i que incrusto tot seguit.

Transició a la CCMA

Durant un temps, el que aleshores era la Corporació Catalana de Ràdio I Televisió va créixer amb la creació d’unes quantes empreses i amb inversions en d’altres. Com se sap, durant la darrera etapa s’ha reduït la participació externa i també s’ha tendit a endreçar l’estructura del grup que ara ja és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

En aquesta situació s’hi trobava una empresa dedicada a proveir de sistemes informàtics que aquest mes de febrer quedarà del tot inserida al grup com una direcció corporativa més. Això, a banda de ser una millora efectiva en els comptes i altres elements, hauria de permetre a la gent de sistemes informàtics una presència més equilibrada en l’estratègia global. La irrupció de la web 2.0 posa els serveis informàtics de la majoria d’empreses en un terreny nou que no sempre trepitgen amb convicció. A la CCMA, com a tants altres llocs, serà molt important l’enfocament que aquests professionals emprenguin.

Ara mateix vivim un moment de transició. A l’edifici de Ganduxer hi ha els membres del nou Consell de Govern, i fan servir la sala de reunions amb una freqüència per ara molt superior a la del consell anterior. Durant aquest mes tenen previst de visitar oficialment totes les empreses del grup i han convocat a la majoria dels alts directius perquè els presentin els dossiers de les seves àrees. L’última d’aquestes cites és a finals de mes i la previsió és que tot seguit l’actual director general, Joan Majó, abandoni aquestes funcions.

Per tant, el mes vinent se sabrà com encara aquest nou consell els assumptes estratègics que hi ha sobre la taula. Una dada que tothom coincideix a reconèixer com a indicadora de l’orientació serà el nom del director general que es nomeni. Quan se sàpiga haurà cabat aquesta transició i entrarem a la nova CCMA.