Ho faig bé? Telefona!

Circules per una carretera i hi ha un camió que et talla o que fa un avançament perillós o que intenta qualsevol altra maniobra inadequada. Si en tens ganes, pots avisar als responsables de trànsit però el més probable és que te n’abstinguis.

Si és un camió que transporta ciment per Cemex, hi ha la possibilitat d’avisar a la mateixa empresa. Això és el que vaig veure fa uns dies a la Ronda Litoral. El camió de la fotografia porta un rètol clar al darrere amb una pregunta en vermell: “Com condueixo?”. A sota hi ha un número de telèfon fàcil de recordar.

És clar, abans de provocar una situació desagradable a l’empleat de Cemex t’hi pensaràs dues vegades, tothom pot tenir un mal dia, però l’oferta és un bon símptoma.

Segur que el rètol ajuda els seus conductors a fixar-s’hi més bé i fa la impressió que l’empresa està de debò disposada a entomar queixes no sols pels seus productes sinó també per la qualitat del transport.

Les empreses saben que l’opinió dels clients és clau però que també ho és l’opinió de tots els altres, perquè d’això en dependrà que un dia també en siguin clients i en tot cas s'hi juguen la seva reputació.

Hi ha moltes maneres d’adquirir un compromís amb les persones. Com que al rètol també hi ha l’adreça web, hi he fet una ullada i comprovo que la seva àrea de responsabilitat social corporativa dedica recursos al concepte de sostenibilitat, amb cursos, premis i accions diverses en el mateix procés productiu.

A més, han decidit fer-ho visible i es fan veure a llocs com Flickr, YouTube i les xarxes socials. El web té un menú desplegable per atendre interessos molt variats.

El repte de la qualitat exigeix supervisió i transparència. M’ha semblat una proposta tan intel·ligent com interessant. Segur que ja hi ha moltes altres empreses que fan el mateix, però fins ara no me n'havia adonat.

No sé si estaria bé estendre-ho. Als cotxes oficials, per exemple. Als públics i als privats, els que fan servir els directius de les grans empreses i les entitats financeres, per exemple.

O als vehicles de les empreses públiques. N'hi ha unes quantes amb flotes de vehicles bastant notables.

No ho sé, potser ens faríem un embolic de lletres i números si tothom dugués rètols semblants, però seria un signe òptim de compromís.

NOTA

He esmentat altres casos d'empreses com el de Famosa i Envialia.

L'optimisme com a missatge de marca

El missatge

“30.000 entregues diàries ens carreguen d’optimisme”. Aquest és el missatge que he vist en una camioneta d’Envialia.

Que facin servir el seu mitjà de transport com a mitjà de comunicació no és nou però sí m’ha cridat l’atenció la seva actualitzaciò per adoptar el missatge a la situació de crisi.

No fa gaire ja em vaig fixar en la “campanya antipublicitat” de Carrefour.

Però aquí, a més de l’adaptació al canvi hi ha un missatge interessant.

La foto no és gaire bona (he esborrat la matrícula) però compleix l’efecte testimonial. Quantes camionetes d’aquesta empresa recorren ciutats i carreteres amb els seus eslogans?

“Cada minut que passa és un minut menys perquè passi la crisi”. Amb aquesta frase, l’empresa recorda un dels seus referents (el temps) i llança una crida a l’optimisme.

Aconsegueix així que el seu públic li reconegui aquest esperit? Li reporta beneficis directes? L’ajuda a sostenir els atributs de la seva marca?

Problemes de reputació

Envialia va tenir fa dos anys problemes de reputació digital. L’exposició pública d’un cas concret va contribuir a empitjorar la percepció sobre els serveis d’aquesta empresa de missatgeria urgent.

Potser això hi té a veure. Potser han volgut canviar d’aspecte.

Idees contra el pessimisme

Si més no, és original, crida l’atenció i és ben rebut en un entorn en què els voltors ja fa mesos que no paren de subratllar tot el que va malament en comptes de proposar remeis perquè vagi millor.

Hi ha alguns profetes del passat que han obtingut molta notorietat amb el seu afany per esclafar els ànims, no he acabat de saber si amb algun interès inversor personal però en tot cas basant la popularitat en l’art d’escampar el desànim i el ditxós “jo ja ho deia”.

A mi sempre m’han interessat més les reaccions positives, els gestos dels emprenedors, històries com la de les nines de Famosa.

Envialia ens envia un missatge que té la virtut de fer-nos adonar que el pessimisme no resol res i ho complica tot.

Però em pregunto què passaria si aquest corrent fos seguit de tal manera que ens caigués una pluja d’anuncis d’aquest to un punt mel·líflu. Si de cop i volta totes les marques ens repetissin a cada segon la cançó aquella de Joan Manuel Serrat potser no ho resistiríem, oi?

Llegint sobre Google prenc una "decisió de compra"

Llegint

He acabat el llibre de Jeff Jarvis “Y Google, ¿cómo lo haría?”, que ha traduït Sílvia Cobo. Me n’han quedat tres impressions que, com he fet amb altres lectures, comparteixo aquí.

1. Pistes sobre el canvi

Dóna moltes pistes per entendre què està passant i què podria passar, encara que tendeix una mica massa a donar per fet que sí que passarà.

Els lectors que ja hagin llegit les principals fonts que Jarvis cita, com ara Weinberger o Anderson, per citar-ne dos, segurament no descobriran una perspectiva del tot nova.

Jarvis és un periodista inquiet i molt transparent i al seu blog, que segueixo, hi ha anticipat bona part de les idees que aplega al llibre, a més de discutir amb els seus lectors uns quants capítols.

El llibre serà molt útil i convenient a les persones que vulguin conèixer aquesta mirada general sobre els canvis que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) provoquen en sectors variats de l’economia i en la creació i distribució de continguts.

2. Exemples en molts camps

Té la virtut que exposa molts exemples d’una mateixa situació (a l’última part). El que fa Jarvis és observar de quina manera “l’estil Google” (per simplificar, i per seguir la seva proposta) es podria aplicar a l’ntorn financer, legal, productiu, institucional...

En alguns moments em sembla massa “optimista”, o confiat en les bondats de la xarxa. Però aquest detall no treu interès al seu intent, molt recomanable sobretot per al públic que necessita aclariments veloços i una explicació comprensible de l’abast de la digitalització en tots els camps.

L'amplitud de la mirada potser emboira els detalls, de vegades les concrecions són massa ambigües i les conclusions poden semblar precipitades, fruit d'un entusiasme descomunal, encara que no ho siguin.

Però l'efecte poderós del llibre no rau en el rigor de la cosa menuda ni en la contenció amb mesura sinó de la capacitat d'enllaçar aspectes tan diversos i demostrar que tenen molt en comú perquè el canvi que vivim és de gran abast.

3. Decisió de consum

Finalment, la lectura d’aquest volum ha actuat com la gota que fa vessar el got i per fi m’he decidit a adquirir, així que pugui, un lector d’ellibres.

Ja fa temps que hi dono voltes i no és el primer cop que en veig els avantatges però aquesta vegada ha sigut definitiu. Mentre llegia, comprovava que subratllar amb llapis o amb un marcador fosforescent i doblegar una pàgina per poder recuperar després uns quants paràgrafs no és eficient.

Una lectura profunda hauria de permetre buscar paraules, saber quantes vegades apareix un terme i indexar per aquest terme les meves cerques, copiar i enganxar, marcar, en fi, tot d’activitats de lectura profunda que amb el llibre de paper són impossibles. Per què hauria de seguir llegint de manera ineficient si puc obtenir molts avantatges d’una altra manera gràcies a la digitalització?

En un altre apunt ja comentaré el valor del llibre-paper com a objecte i la causa de la seva llarga agonia (sí, serà molt llarga) però avui anoto que cada vegada que llegit un dels llibres que he volgut comentar aquí, m’he trobat amb les dificultats de la lectura sobre el “suport llibre imprès”.

Això no és nou. Però arriba un dia que prens una decisió. Ja l’he presa. Ara només he d’esperar l’oportunitat i, mentrestant, informar-me per mirar d’encertar la tria.

4. Procés de compra

L’únic que he de fer ara és trobar quin dels ginys que hi ha al mercat em permeten explotar al màxim aquesta modalitat de lectura profunda, que traspassa els continguts, i trobar un producte que s’ajusti al pressupost a la vegada que em permeti llegir el que vull sense problemes de compatibilitat.

Tot això ho faré amb les eines d’internet, és clar. Amb Google, és clar. I amb la col·laboració dels lectors que vulguin, i tant. No ho faria així Google? No ho sé, però Jarvis segurament sí.

Adaptar continguts a "l'estat d'ànim" del consumidor

La campanya de Carrefour Discount que es veu ja fa dies a les cadenes de televisió és una aposta interessant perquè al mateix temps que produeix una publicitat adreçada al target que busca preus baixos per damunt d’altres conceptes ens il·lustra sobre algunes maniobres que ja sabíem però que ara se’ns fan molt evidents.

L’aspecte dels personatges està molt aconseguit: persones que van a comprar sense maquillar-se i vestint amb molta “normalitat” i empleats del supermercat que “al·lucinen” amb la narració de la publicitat a què estem acostumats.

El cost de la viscositat

De passada, ens recorden que tot això de la gent que salta a càmera lenta damunt d’un llit, l’oli que raja untuós i brillant, els camps de blat que el vent transforma gairebé en la mar... en fi, tota aquesta comèdia habitual és només això, comèdia habitual.



Jambon a la francesa

A la versió francesa que he vist, se simula una reunió creativa per imaginar anuncis sofisticats i buscar noms emocionals a tot de productes que al final s’acaben anomenant amb tota senzillesa com el que són, pernil, cafè o suc de taronja Carrefour Discount. La filosofia és la mateixa (deixem la sofisticació) però no té la mateixa gràcia.




Atac als clients que et permeten viure

El punt dèbil és que la campanya conté un atac als fabricants de productes que ven Carrefour i algú ja s'ha preguntat si hi hauria gent a Carrefour si només tinguessin marques blanques. Potser sí? Sembla un debat que val la pena. Carrefour competeix de forma agressiva amb aquells clients que li permeten existir. Té sentit?

Quin estiu!

El Gaspatxo Alvalle també posa la crisi a primer terme.




Els mitjans tradicionals com a prova de fiabilitat

En un altre anunci, la informació sobre l'efecte de la crisi prové de la ràdio i no d'un diari. És interessant comprovar que quan el creatiu vol transmetre unes dades estadístiques opta pel mitjà de comunicació tradicional com a vehicle.

La idea és clara: molts espanyols no sortiran de vacances i la reacció és positiva amb un “i què?”. En comptes d’oferir-nos un gaspatxo refrescant o molt ben fet o seguidor d’una recepta tradicional o vés a saber què, l’anunci llança una proclama radical: l’estiu espanyol és magnífic, quedar-se aquí és un privilegi.

La referència final subratlla que hi ha un web on el lema es presenta amb més detalls: un concurs de fotografies i vídeos amb rutes de “turisme interior” com a obsequi d’un sorteig.

Càntir blanc

Aquesta apel·lació a l’orgull de ser espanyol (vist més aviat com el tòpic d'una vida que consisteix a refrescar-se amb un càntir i fer la migdiada a l’ombra...) inclou la invitació a disfrutar del gaspatxo Alvalle, que d'aquesta manera buscas un contacte emocional amb un estat d'opinió ("estem fumuts però no renunciarem als "nostres" plaers: el nostre paisatge, els nostres costums, el nostre gaspatxo"). Vet aquí que, després de tot, l'anunci també busca, com tots, aquesta connexió.

Fins i tot els de Discount, que tenen aparença de discurs racional ("sigues pràctic, no paguis per la comèdia de la publicitat") pretén connectar amb un estat d'anim que repeteix: "prou de sofisticacions inútils, siguem autèntics i engeguem a dida aquests de la càmera lenta".

Innovació i adaptació

O sigui que la publicitat s’adapta a l’estat d’opinió de consumidors espantats (pel que es diu que passa encara que no ho visquin) o seriosament preocupats (perquè ja ho viuen). Pels volts de Nadal, un programa d'humor ja va parodiar els anuncis nadalencs adaptant-los a la crisi.

Els exemples d'Alvalle i Carrefour són una mica més innovadors que els simples descomptes amb data límit, característics dels cotxes, o els viatges i creuers que sembla que regalin (només ho sembla, com recorda un altre anunci, aquest on una família es veu forçada a baixar a terra perquè s’ho ha gastat tot amb refrescos i altres extres).

Qui més s’hauria d’adaptar a aquest estat d’opinió?




I els altres?

Quants creadors de continguts s'haurien d'apuntar a l'intent d'interpretar un estat d'ànim "en crisi" per servir productes d'aquest estil i quants haurien de persistir en l'intent de fer-nos creure que adquirir segons què ens fa millors o ens aporta molt més que la simple utilitat?