Milloren les ciutats amb l'ús de les noves tecnologies

Les ciutats fan servir les xarxes ciutadanes i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per millorar.

De moment, es tracta de petits gestos que emprenen grups minoritaris, és veritat, però el símptoma es percep i sembla raonable creure que indiqui alguna tendència.

Mapa de la mobilitat

El cap de setmana passat, una desena de persones es van trobar per començar un “mapa de la mobilitat” al metro de Barcelona. Ja han deixat clar que no els anima una voluntat d’enfrontament amb Transports Metropolitans.

El que pretenen, com explica a aquest mitjà un dels seus impulsors, Chris Pinchen, és demostrar les possibilitats d’aquestes eines.

El grup es va trobar dissabte a la font de Canaletes i van recórrer diverses estacions de metro per comprovar que les persones amb cadira de rodes però també amb cotxes infantils o maletes poden utilitzar el transport públic sense dificultats. Les primeres conclusions evidencien que hi ha molt de camp per córrer.

Els accessos són força adequats, però quan es tracta de canviar de línia la cosa es complica. De vegades, fins i tot cal sortir al carrer i tornar a entrar, com passa amb els acudits d’informàtics.

Més enllà d’aquest descobriment, és d’interès el procediment. Pinchen assegura que es tractava d’assajar una metodologia. Van fer servir una aplicació per a iPhone, anomenada WheelMap i van anotar les seves aportacions sobre mapes lliures d’OpenStreet Map (els seus impulsors es van reunir l’any passat a Catalunya).

La idea és que qualsevol persona amb aquest dos recursos pot contribuir a millorar aquest “mapa de la mobilitat”. I, sobretot, és una demostració que es poden fer altres mapes, sempre a partir de l’experiència ciutadana, sense intervenció dels poders públics i amb la vocació de fer més fàcil la vida a la ciutat.

És veritat. Eren tan sols una desena de persones, però van saber cridar l’atenció dels mitjans locals i s’ho prenen com l’inici d’un recorregut que ha d’anar molt més enllà. Les ciutats són de les persones, sense que aquesta afirmació sigui un eslogan. Hauria de ser una realitat i dependrà de la capacitat d’organització que tot això sigui possible.

Pinchen espera que el web que han obert tingui aviat rèpliques locals i que el seu ús s’estengui. Potser no és el que succeirà ara mateix, però han deixat una primera petjada al sòl erm de les dades públiques.

Taller de dades obertes

Amb una intenció semblant, el badaloní Vinaixa va aplegar unes quantes persones, el mateix dissabte, en un local de la seva ciutat. Hi van fer un taller breu sobre dades obertes, amb la presència dels creadors de Rodalia.info i altres productes semblants.

Encara es troben en una etapa d’experimentació però tenen clar que, un cop l’ajuntament ha fet el pas d’obrir les dades, ara és l’hora de crear aplicacions que donin servei a la ciutadania. Són a l’inici d’una aventura que no es pot saber encara com acabarà, però l’intent sembla seriós i caldrà seguir els pròxims passos.

Memòria col·lectiva

El tercer exemple és WikiLleida, un projecte diferent perquè no vol oferir explicacions d’aquesta ciutat de secà a partir dels organismes oficials sinó que, en un exercici d’humilitat, demana als ciutadans que siguin ells els autors dels articles.

No fan la competència a la Viquipèdia ni a cap altre espai d’informació, aspiren a recollir la memòria col·lectiva a partir dels records que cada individu pugui expressar. Fa pensar en un intent valuós d’un museu gal·lès i també en la tradició acadèmica d’arxiu i documentació de la tradició oral. En aquest cas, la gent aporta històries de vida, fotografies, records...

Són exemples ben diferents però coincideixen en tres aspectes:

- es basen en la capacitat de les persones com actors lliures i participatius
- empren les noves tecnologies
- i aposten per modificar la percepció i la realitat de l’espai urbà.

Els mitjans de comunicació farien bé d’estar més atents a aquests indicis, sobretot els mitjans que aquests mateixos ciutadans paguen amb els seus impostos.

Referència

La llista següent recull uns quants dels articles publicats sobre qüestions semblants al 3cat24.

Les ciutats europees aprenen a obrir les dades públiques per generar nous serveis

Idescat acorda amb Google la publicació de dades dels municipis catalans

Badalona impulsa l'obertura de dades i Lleida se suma a la tendència

Desenvolupadors de Barcelona estenen les seves aplicacions per als viatgers d'autobús

Diverses aplicacions ja aprofiten les dades obertes del govern i els ajuntaments

Barcelona estrena el seu portal de dades obertes i permet la creació de serveis per part de tercers

Barcelona amplia la cobertura de Wi-Fi lliure per accedir a internet

Confirmat: l'article del 3cat24 no estava cedit a cap publicació local

El "banc digital de continguts" existeix. Un lector d’aquest blog s’hi va referir en un comentari deixat al darrer apunt.

Algú anònim que es presentava com a "Carles" insistia que no hi havia hagut cap còpia deshonesta perquè la revista local que allà s’esmentava accedia a aquesta mena de continguts mitjançant un espai de cessió.

Han passat uns quants dies però ha valgut la pena esperar.

Fetes les indagacions oportunes, fonts d’aquesta associació asseguren que l’article en qüestió no era ni és en aquest banc.

Per tant, queda clar que el seu ús per part de la publicació “El Tot” és fraudulent. La seva impressió, com es deia aleshores, reafirma un cert desvergonyiment.

A més, però, no està clar que hi hagi cap acord per a d’altres articles. A la direcció del 3cat24 no li consta aquest pacte i a les fonts consultades de l’associació tampoc.

De manera, i ja no caldrà donar-hi més voltes, que aquesta nota breu serveix per ratificar tot el que es va dir en l'apunt anterior.

El lector “Carles” que deixava els comentaris indicava a l’autor d’aquest blog la conveniència d’informar-se millor (a banda de llançar una estranya acusació de difamació).

Ara, segurament, el mateix Carles escriurà un comentari en aquest apunt i acceptarà que, en aquest cas, és ell qui va cometre l’error. No passa res, està disculpat, només faltaria. Tothom té molta feina.

Però no es podia deixar els altres lectors en la incògnita.

La publicació local “El Tot Badalona” emprèn l’edició impresa del 3cat24

L’afirmació cridanera del títol d’aquest apunt és una exageració però bé es podria creure a tenor de la pàgina 78 del darrer número d'aquesta publicació local, on hi ha una informació amb aquest títol: “Joves catalans creen un joc per a l’iPhone amb dibuixos fets a mà”.

És un títol asèptic amb una estructura repetida molts cops, familiar.

El mateix text, exacte, obria una informació publicada al mitjà digital 3cat24. La resta de paraules, de la primera a l'última, també coincideixen fil per randa amb les que apareixexien en aquella informació que es va publicar mitjançant internet.

Es tracta d’un exercici de copiar i enganxar força característic. El procediment sempre és igual: amb el comandament de teclat CONTROL+C i CONTROL+V es copia el text sencer menys la firma.

Potser per aquest filtratge automàtic no s’indica tampoc el mitjà de procedència. Ni tan sols amb la subtilesa d’un hiperenllaç en l’edició digital.

A la pàgina 40 hi ha un altre text sostret del 3cat24.

També apareix amb íntegra literalitat. Tanta, que fins i tot reprodueix aquesta frase: “segons informa la BBC”. O sigui que en aquest cas el 3cat24 explica d’on ha tret la informació i hi enllaça hipertextualment. Per distingir la còpia de la tècnica del refregit.

"El Tot" només ho ha copiat tot.

Però el títol d’aquest apunt també és fals perquè és massa restrictiu.

La informació sobre el vi d’Alella prové d’un text de Cuina, la publicació gastronòmica del diari Ara.

A la pàgina 42 hi ha una informació sobre els centres d’assistència primària de Badalona. El text és clavat a una nota de l’Agència Catalana de Notícies, que altres mitjans reprodueixen.

La diferència és que no s’indica aquesta procedència. A Vilaweb, per exemple, recorren al mateix text però citen la font.

Cementiri de notícies

“Ni el cementiri se salva de la crisi”. Així comença un text de la pàgina 8. Una cerca fàcil proporciona com a resultat una peça firmada amb inicials i publicada a “El Segre”.

Uns paràgrafs més endavant la notícia s’adapta, canvia Lleida per Badalona amb declaracions al mitjà.

Això fa pensar que hi ha una redacció que de debò que treballa com pot, elaborant temes propis i combinant la informació de què disposa l’Associació de Premsa Gratuïta i mitjans digitals.

En aquests mitjans es treballa de pressa per donar sensació de mitjà generalista. La falta de recursos els obliga a copiar textos sencers de fonts diverses que potser ja tenen aquesta missió.

Bunyols reescalfats

Notes de premsa, peces semi elaborades que se serveixen amb el precuinat oportú per al seu reescalfament al microones de l’edició apressada.

Els bunyols de Quaresma que proposen a "El Tot" són un copy-paste d’una recepta del Club de Cuines. Els pèsols provenen d’un fulletó digital editat per un consell comarcal. L’arengada amb suc es troba a la Gastroteca.

Tot això forma part d’un procés que es considera natural com els pèsols de temporada.

Hi ha molts creadors de continguts que ja saben que els mitjans locals gratuïts i digitals faran servir els seus productes i els sembla bé. Són agències, gabinets de comunicació...

Si els seus continguts es difonen en aquest entorn ja ho troben bé, ho consideren part de la seva missió i potser és raonable... o potser no.

Afany de lucre

Que no se citin les agències ni s’indiquin les fonts o que s’aprofitin paràgrafs sencers per readaptar una informació són detalls que permetrien una discussió més o menys entretinguda sobre deontologia periodística.

Però hi ha un altre aspecte que potser és més rellevant. Aquesta publicació obté els seus continguts de fonts dedicades al precuinat. És el que tenen a canvi de la inversió que fan. Obtenen, això sí, ingressos suficients, amb els anuncis, per mantenir el model de negoci que els sosté.

Aquests models poden tenir la seva legitimitat, o no, si saben conformar-se amb els precuinats. No poden millorar el seu producte robant continguts que han requerit inversió d’un altre mitjà.

Un moralista podria voler discutir si és o no decent. Un jurista podria voler esclarir si és o no legal.

No és el primer cop que un mitjà local creu que el text d’altri es pot copiar amb dues tecles, sense que calgui, a més, afegir-hi força desconsideració i una certa baixesa.

No és tampoc el primer cop que un mitjà digital creu que les lletres fetes de bits mereixen menys respecte que les lletres fetes de taques de tinta.

Però abans de la nova legislació ja quedava clar que copiar un text sencer, excloure’n la firma i incloure’l en un mitjà amb afany de lucre sense cap menció del lloc on s’ha creat no és correcte.

Imprimir-ho només confirma punt de desvergonyiment.

El projecte del diari "Ara": renovador al paper, errat al web

No acudeixo a gairebé cap “acte social”. No se’m veu gaire o gens a les presentacions, estrenes, festes... si no és per feina o perquè algun amic dels de debò m’hi convida. Però avui he fet una excepció. Aquest vespre he assistit a la presentació que s’ha fet a Badalona del diari Ara.

Ja fa temps que segueixo aquest naixement. En realitat, en vaig tenir una primera notícia fa més d’un any, gràcies a la confiança que em va fer una de les persones que hi està més implicada. En resposta a aquesta confiança, no en vaig parlar mai amb ningú.

Estat d'opinió

Esperava una oportunitat com la d’avui per mirar d’entendre el projecte i compartir-ho aquí. Anoto, en primer lloc, un detall que val la pena esmentar. La sala on s’ha fet era plena de gom a gom, amb prop de tres-centes persones, i a fora ha quedat força gent que no ha pogut entrar.

És normal que la presentació d’un diari convoqui tanta gent? Em sembla que és raonable veure-hi el símptoma d’una gran expectativa i d’un estat d’opinió prou estès. Això confirmaria que el projecte ja té mig a punt el públic que busca.

A més, l’ambient era optimista i tot i la informalitat, sense res de solemne, hi havia l’alcalde de la ciutat i uns quants regidors de partits diversos. Si han cregut que no s’ho podien perdre deu ser que també han copsat aquest estat d’opinió.

No cal que digui gaires coses del projecte, perquè ells mateixos ja fa dies que en parlen al seu web, arreu del país i als mitjans. Però vull apuntar uns quants trets que trobo d’interès.

Context

El diari es presenta com un mitjà contemporani, que neix en un cicle de canvi global i local. Em sembla una bona perspectiva.

Declaració

S’ha assegurat que serà un diari independent, rigorós i de qualitat. No conec cap periodista que vulgui criticar aquesta declaració. Només dic que s’assembla a d’altres, però no a totes, i com és comprensible només el temps ens dirà si aquest compromís és una voluntat difusa o un segell propi. Els hem de creure però encara no ho podem jutjar.

Orientació

M'ha agradat molt sentir-los dir que el periodisme exigeix entendre allò que s'explica en comptes de "repicar" les paraules dels altres.

També he entès que pretenen establir una relació diferent amb el lector. El projecte és un cas rotund d'orientació cap al client. No s'ha esmentat la paraula "conversa" però m'he fet el càrrec que era implícita en les expressions que s'han emprat.

Redacció integrada

Es presenten com la primera redacció integrada a Catalunya.

És més: fins i tot l’organització interna de l’espai respon a aquest criteri, amb un semicercle central des d’on s’actua com un comitè de crisi permanent, una combinació de “taula d’assignacions” i “consell de redacció”, que distribueix els continguts pels diferents canals.

Ja hem vist altres experiències d’aquesta mena, s'han avaluat els inicis, s'hi ha donat la volta, i els experts asseguren que és l'única via.

És molt interessant que "Ara" posi en pràctica els elements centrals d'una redacció integrada, allò que molta gent voldria poder fer. Els felicito de debò. Volen servir continguts informatius per canals diferents, en formats adequats a cada emissió.

Ritme informatiu

He dit aquí que els diaris de paper només tenen sentit si fan alguna cosa més que “donar notícies”, sobretot perquè quasi sempre fa moltes hores que ja les sabem.

També he dit que els diaris impresos han de sortir cada dia però amb mentalitat de setmanari. Han de saber trobar els seus trets distintius.

I pel que he entès, això és el que faran. Anàlisi, opinió i temes propis seran a la primera línia. Les notícies que ja porta tothom, i que solem saber al mateix temps que els redactors, ens les estalviaran. Em sembla magnífic.

Nova estructura de continguts

Per fi, algú gosa canviar els noms de les seccions i renovar l’estructura de continguts. M’ha semblat brillant. Hi haurà aquests espais: ara (panorama ràpid de l’actualitat), bàsics (anàlisi, el que s’ha de saber, la ciutat, el país, l’economia, la política), crònica (més temes propis), debat (opinió i lectors), esports (una concessió?) i “tu” (oci, lleure, salut, vida personal, és a dir, “estil de vida”). No són només els noms. És un canvi de mirada. Ho trobo brillant. Ja era hora que arribés també aquesta renovació estesa en altres llocs.

Esperem que sigui una estructura nova, no un gest de superficalitat que altres sembla que enceten (l'enllaç apunta cap al blog imprescindible de Sílvia Cobo).

Web per a la immediatesa

El seu web es basarà en la immediatesa, volen competir per ser els primers, el volen centrar en la rabiosa actualitat (ara) per deixar al paper la resta. Justament, és el risc de què advertia fa poc David Domingo en un article publicat al blog d’Escacc.

M’ha decebut aquest enfocament, que no comparteixo. La idea que internet només serveix per informar de pressa i per a un públic immediatista em sembla molt més que un error. És una manera de no entendre prou bé què és internet. Algú creu que el "canal televisió" només pot fer coses breus i en directe? Els documentals no tenen sentit?

Internet permet llegir textos breus i llargs, profunds i superficials, actuals o panoràmics, analítics i sintètics.

És l’únic moment en què m’he sentit una mica desencisat. Un diari que sembla bona idea, que es recolza en un projecte molt ben construït, que compta amb uns professionals de primer nivell, que vol ser contemporani, no entoma bé l’oportunitat d’internet. M’ha sabut greu.

Potser només ha sigut un matís mal expressat per part dels que avui representaven "Ara", però si es confirmés crec que seria un error.

Tornaré a comprar diaris?

Fa uns quants mesos, vaig dir en un acte públic que tornaria a comprar un diari quan deixessin d’entossudir-se a portar notícies. Era una “manera de dir”, que tothom va entendre.

El 28 de novembre compraré el diari "Ara" i potser el compri més dies. M’hi podria arribar a enganxar. S'ha de veure. Però no estic segur que el seu web m’arribi a interessar si el plantejament és el que he sentit avui.

Tinc la intuïció que, al final, les coses no seran com avui les he interpretades. Però ara, aquesta és l’única crítica formal que comparteixo en l’avaluació d’una proposta que trobo, com tantes i tantes persones, i avui s’ha demostrat, interessant, atractiva, renovadora i agosarada.

Conec força persones que ja hi treballen. Acompanyo la crítica formal que acabo d'expressar amb un desig sincer que l'encertin i als amics i coneguts els dedico amb afecte aquesta obertura televisiva que, per als que fan de periodistes i són de la meva generació, representa una inspiració de joventut.

Franco i la independència, Espanya i la urticària, rigor i intel·ligència

Fantasmes

Vaig fer un apunt sobre els fantasmes familiars i el franquisme que no estic segur que fos gaire ben entès (alguns comentaris pretenien recordar-me el dolor provocat per la guerra i la dictadura, com si jo no hagués deixat prou clara la meva oposició absoluta a Franco). Em passa de tant en tant, que escric sobre matèries esmolades i corro el risc que no se m’acabi d’entendre.

Victimisme

Al cap de poc escrivia sobre una aplicació d'iPhone dedicada a Franco i vaig pretendre enviar un missatge als lectors sobre la conveniència de crear coses a favor del país en comptes de lamentar que altres en facin d'altres que ens poden semblar un atac. En general trobo que el victimisme és una expressió covarda que implica una confessió d'incapacitat. Però segurament no era el lloc adequat on insinuar aquestes idees.

Vergonya

Ahir, quan escrivia una peça breu sobre el grup de Facebook que s’oposa al canvi de nom de l’Estadi Olímpic Lluís Companys, vaig tornar a pensar en l'apunt sobre Franco.

M'intriga una mica que comprovar que el PP de debò pensi que Samaranch pot competir amb Companys. Però el PP sembla que fa temps que no ens hauria de sorprendre.

Advertiment

Una prova és que algú tan moderat i equànime com el periodista Enric Juliana ha llançat un advertiment tan seriós com aquest:

“Seria viure en un mon al revés, significaria viure en un món moralment subvertit, que després de tant esforç acumulat, la gent de Badalona s'hagués d'avergonyir de la seva ciutat per culpa dels qui tenen ganes de jugar amb foc."

Juliana va proclamar aquest avís des del balcó de l’ajuntament, com a pregoner de les Festes de Maig d'aqeusta ciutat, en absència del màxim dirigent local del PP, Xavier Garcia Albiol, a qui ja he citat aquí a causa d’una altra de les seves provocacions d’estil ultradretà.

Urticària

Em ve de gust capgirar el to d’aquest comentari amb un altre aclariment. Estar a favor de la indepèndència de Catalunya no implica (no hauria d’implicar) la negació de la realitat. Que se sàpiga, ara mateix Catalunya forma part d’Espanya (una altra cosa és la legítima convicció que això hagi de canviar).

El negacionisme no m’ha semblat mai una bona estratègia (tinc un text inacabat sobre això, que he anat exposant a uns quants amics i que espero tenir a punt un dia o altre).

Ara bé, com se sap, hi ha persones que creuen que escriure la paraula “Espanya” els provocarà alguna urticària. És una idea absurda però està força estesa.

Per resoldre aquest inconvenient (la urticària és molt empipadora), s’han empescat una expressió més llarga: “Estat espanyol”.

Ridícul

El problema és que l’ús indiscriminat d’aquesta expressió porta molts periodistes a fer el ridícul. Com em deia un conegut, s’ha arribat a parlar de les “sabateries de l’Estat espanyol” (com si fóssim a l’antiga Unió Soviètica i els sabaters treballessin per a l’Estat).

Ahir en van enganxar una de bona: “El núvol de cendres volcànic podria travessar avui pel mig de l'estat espanyol.

Segur que no ho haurien escrit igual parlant de França o Itàlia. Haurien dit que el núvol travessa Itàlia o França, pèrò no el seu Estat.

Entre altres coses perquè els núvols de cendra, de política no en saben ni un borrall i, per tant, si de cas travessen valls i planes, serres i altiplans.

S’hauria pogut dir que el nuvol creuava la península o fins i tot s’hauria pogut dir que el nuvol creuava Espanya i haver-ho escrit així no hauria sigut cap acte anticatalà, no s'aniria en contra de cap convicció legítima.

Filar prim

Però dec filar massa prim.

Em costa d’entendre. Tal com ho veig, es pot estar a favor de la independència sense haver de limitar l’ús de les paraules. L’opció triada, pel meu gust atempta contra la intel·ligència. I això sí que em sembla greu.

Però, com de costum, dec anar mal fixat. Gairebé sempre m’adono (massa tard) que els detalls que m’amoïnen són del tot irrellevants per a la majoria de persones.

M’hauria de preocupar?

Una pantalla a la plaça

Deu haver-hi moltes places amb grans pantalles informatives. Però fa molt poc he vist aquest exemple, que vaig provar de capturar mentre s'oferia el mapa del temps. Es troba al centre de Helsinki, en un lloc on hi ha un centre comercial, una parada de busos i metro i a pocs metres d'una parada important del tramvia i molt a prop de l'estació central de tren de la capital finlandesa. 

M'ha semblat que podia il·lustrar, amb retard, l'apunt que vaig dedicar a la nova plaça de Badalona. 

 

La plaça que vull

Les obres per estirar la L2 del metro a Badalona, com se sap, coincideixen amb la creació d’una plaça molt gran que serà el centre d’aquesta població.

Hi ha hagut una certa discussió sobre el paper d’aquest lloc, sobre els elements que hi podria haver i fins i tot sobre el nom que ha tenir.

Ara mateix ja hi ha convocat un concurs de projectes i aviat se sabrà com queda tot plegat.

Participar

La participació en aquesta mena de debats sempre és complicada, les administracions acaben escoltant aquells que s’han organitzat, en una associació de veïns, en partits polítics, i també aquells que tenen una veu pública, com ara els que escriuen articles a la premsa local i els que tenen una vida activa a les entitats.És natural que sigui així.

El que m’importa comentar aquí és que les noves eines fan més fàcil una altra manera d’entendre aquesta participació. Tothom que tingui un blog, per exemple, pot deixar escrita la seva opinió. No cal esperar que tinguis sort i et treguin a la secció de cartes al director de qualsevol diari. Potser el ressò sigui escàs, però el dret de participar està més a l’abast i això és un altre símptoma del canvi de què miro de parlar en aquest blog.

Visió personal

Però si em limito a fer aquesta constatació semblarà que em deso un roc a la faixa de manera que, sense manies, diré aquí com m’agradaria que fos aquesta plaça. No perquè se m’hagi acudit que pugui tenir cap influència, ni tan sols per deixar anotada la meva visió.

La raó que em mou és més simple: demostrar que això és possible, que tots hi podem dir la nostra i que a la xarxa les idees circulen si algú les recull i algú altres les troba d’interès i les comparteix. I compartir el que aprenc és la raó principal del blog janquim.

Concepte

La plaça que imagino és un centre modern, la idealització de l’espai públic com a lloc de trobada i d’intercanvi, una visió actualitzada del mercat costaner d’índole llatina.

La plaça que imagino està dedicada a la gent i a la idea de compartir.

Espai

Imagino un espai ampli i diàfan. A mi m’agraden molt els parcs, els parcs de debò, més freqüents al nord d’Europa. Però les places que imiten els parcs em semblen una desgràcia, el grau més alt d'una mentalitat "hortera".

Un parc és un parc, un lloc deliciós per caminar-hi, córrer, jugar o trobar un racó per amagar-se. Una plaça és una altra cosa. És un espai obert, de pas, d’intercanvi, de trobada. La idea que les places han de ser verdes em sembla forassenyada i basada en tòpics, no demostra que s'hagi rumiat gaire i té poca relació amb els nostres hàbits de país assolellat.

Això és el més important: l'espai. Si disposes d’un gran espai i el comences a triturar convertint-lo en un trencaclosques d’espais petits, a banda d’espatllar l’efecte visual de llibertat i la sensació de grandesa del lloc, el que fas és cedir a una estètica matussera que ja ha fet molt de mal els últims anys, sobretot quan el populisme impera.

El més important és que, es faci el que es faci, hi hagi una gran plaça, a l’estil de la plaça mediterrània de sempre, una plaça dura, llatina, romana, com les millors places del món.

Transports

La plaça serà el punt d’arribada de dues línies de metro i, a més, es troba a pocs minuts de l’estació de tren. És un punt neuràlgic, un espai d’arribada i sortida. M’agradaria que la plaça tingués referències que ens fessin pensar en això. Com ara un rètol ben gran, electrònic, com els dels aeroports, on hi llegíssim els horaris reals del metro, el tren i els tramvies (no gaire lluny, a una estació de tren i dues parades de metro).

Comunicació

Per això mateix, voldria que fos una plaça centrada a facilitar la comunicació. M’agradaria que hi hagués (en comptes dels bancs típics de prendre el sol, o en tot cas, a més d’aquests possibles bancs) una mena de pupitres immòbils, una estructura que permeti seure i tenir-hi l’ordinador portàtil per escriure i navegar.

No cal dir que imagino una plaça que sigui un gran espai wifi, amb connexió gratuïta i oberta, proveïda per l’administració. Imagino aquest lloc ple de gent que aprofita que va amunt i avall per treballar una estona, per escriure uns correus o remirar un blog o un lloc web.

També m’agradaria que fos un lloc singular de reconeixement a la informació. Imagino que hi ha unes pantalles no gaire grans (en una posició una mica elevada, per facilitar la lectura) on apareixen notícies de Badalona, no les que dóna de forma oficial l’ajuntament sinó un recull automàtic de totes les mencions sobre la ciutat (una mena de RSS a partir d’”alarmes” tipus Google Reader per detectar què es diu de Badalona a la xarxa).

També m’agradaria que hi hagués informació meteorològica actualitzada i sobre el trànsit. Penso, com es veu, en un lloc que ofereix molta informació i que, més enllà d’aquest servei, rendeix culte a la comunicació.

Imagino també un espai on la gent hi pugui dir la seva. La plaça que fa possible la participació.

Rutes

Per tot això imagino que en aquest espai obert hi ha uns camins marcats, però de lliure elecció. No penso en caminets de sorra en un parc de dunes verdoses sinó en pistes que pots seguir o no, per creuar la plaça en múltiples direccions, sabent sempre cap a on vas. Perquè imagino que en aquesta plaça hi ha a terra indicacions clares dels punts cardinals. Penso en camins contradictoris, juganers, però sempre i transparents.

Símbols

M’agrada la idea d’instal·lar-hi una peça escultòrica singular, que algú va exposar. Em sembla que l’obra de Joan Brossa que es troba a la muntanya de Montigalà s’hi podria traslladar però també estaria bé tenir-hi una obra nova. Penso en una peça visible, que representi la idea de l’espai compartit, i que permeti passar-hi per dins i per sota, la mena d’escultura de carrer que no hi és per ser vista sinó per ser viscuda.

Cultura

La nova plaça serà a un pas de l’ajuntament, no gaire lluny del Teatre Zorrilla i a una distància molt raonable d’una biblioteca notable. Tot això es podria reflectir a la plaça. De quina manera?

Penso en un o dos espais de lectura. Això vol dir que s’hi ha de poder seure, que hi ha d’haver una ombra acceptable a l’estiu i que el brogit hauria de quedar esmorteït. Hi ha maneres de crear un espai com aquest on s’hi puguin trobar una vintena de persones, un “racó” on vingui de gust veure passar els que van de pressa a agafar el metro i els que acaben d’arribar i segueixen els camins transparents cap al punt cardinal de la seva destinació.

Serveis

Com és normal, en un lloc de pas i d’encontre, hi ha d’haver també alguns serveis. Uns orinaris, si es fan amb gust, no haurien de ser un problema sinó una solució.

Segur que moltes persones ja pensen en la típica àrea de jocs infantils. En aquesta banda de la ciutat no n’hi ha gaires però he de dir que em sembla innecessari. Segur que n’hi acabaran fent un, cedint a les pressions del classicisme. A mi em fa l’efecte que en la mena de plaça que ara mateix imagino aquest racó hi seria sobrer.

Però com que em faig a la idea que hi serà, en la meva visió, almenys que no estigui al centre. Al mig de la plaça no hi hauria d’haver res que entorpís el pas, que trenqués la llibertat de moure’s pels camins contradictoris, res que impedís de llegir les pantalles, res que reduís la dimensió d’un espai molt important que seria absurd enxiquir.

Temor

Em fa por que acabi sent un lloc de disseny carrincló, al gust de mentalitats gens modernes, d’aquelles que troben que les fonts rococó queden bé als espais públics, d’aquells que posarien un nan de guix al seu jardí.

Em temo que hi haurà alguna estatueta figurativa (potser de Pompeu Fabra o de l’alcalde Xifré o de tots dos), i que pugui ser un lloc de culte a la falta d’idees, inspirat en tòpics ridículs però amb aprovació majoritària i l’aquiescència de la intel·ligència, poc disposada a defensar la modernitat per damunt de la noció xarona que tant agrada perquè anar contra la majoria fa molta mandra.

No serà així

Dit això, com es pot suposar qualsevol lector, no tinc cap pretensió que la meva visió esdevingui realitat, més aviat intueixo que si aquest apunt té algun ressò badaloní serà molt crític amb el que dic, perquè em sembla que, una vegada més, m’agrada defensar punts de vista minoritaris.

La meva tendència a les posicions sense suport no em sembla un inconvenient sinó, tot al contrari, la prova que tinc idees pròpies. I no deixo de pensar que (per raons que serien llargues d’exposar ara mateix), hi ha una mena de xaroneria que uneix tot sovint a una esquerra massa clàssica i antiquada i a una dreta populista que fa jocs de mans amb la bandera. Em sento lluny de totes dues. Vaig néixer al segle XX però estic molt content de viure al segle XXI.

Llançar-se a l’acció

De què serveix aquest apunt? Ho deia al principi. Per demostrar que la democràcia també es basa en aquesta capacitat de tots per dir què pensem, sense que els altres es molestin.

Les eines digitals i la xarxa ens permeten de participar d’una manera més fàcil i efectiva. I això era el que volia dir. Fer veure que puc expressar una visió personal sense cohibir-me, amb llibertat, amb l’extensió i l’estil que em vingui més de gust.

Aquest plaer és tan extraordinari que volia compartir-lo, això és tot. Voldria animar tothom a llançar-se a l’acció, ni que sigui l’acció d’opinar.

Quan s’ataca una llengua s’ataquen totes

“No creo que sea bueno que en Badalona haya barrios donde la lengua predominante sea el árabe”.

Aquesta frase és molt recent i l’ha dita el cap dels regidors del PP de Badalona, Xavi Garcia Albiol, que ja s’ha distingit altres vegades per emprendre aquesta ruta perillosa.

Sospito que el regidor no diria mai el mateix de la llengua dels immigrants que han arribat d’Equador, Colòmbia o el Perú. Però més enllà d’aquesta sospita, la pregunta que ens podem fer tots és si aquesta afirmació inclou altres llengües.

Què passa amb el finlandès?

Per exemple: “No crec que sigui bo que a Badalona hi hagi barris on la llengua predominant sigui l’arameu”.

O el francès. O l’italià amb accent de Màntua. O el finlandès. Què diria el regidor si tinguéssim un barri on es parlés molt de finlandès?

És curiós que no hagi esmentat l’urdú, llengua que parlen molts dels immigrants que han arribat del Pakistan. Potser és que el regidor confon aquest idioma amb l’àrab o potser és que li sembla que si diu "urdú" no l’entendran i si diu "àrab" tothom es deixarà portar per la idea que l’àrab és una llengua més perillosa que les altres.

El que preocupa a Garcia Albiol és l’àrab? No ho crec, una cosa és que faci servir tàctiques feixistes, com es fa evident, i una altra que sigui tan ignorant.

Dragons de colors

Hi ha barris de Badalona on se sent molt de xinès. Desconec quina de les variants, però és xinès. També es pot veure a molts rètols dels magatzems d’importació. Però el regidor del PP no ha dit res del xinès. Potser perquè li sembla que el xinès fa pensar en dragons de colors i un plat de porc agredolç i en canvi creu que l’àrab pot fer pensar en bombes.

Quan algú fa servir una llengua per insinuar altres coses, quan algú llança una idea com aquesta, encara que dissimuli, és un extremista molt perillós.

Imaginem, aquesta frase: “No crec que sigui bo que a Badalona hi hagi barris on predominin els jueus”. Com sona? Una mica com a l’Alemanya dels anys trenta, oi?

En aquest bloc no m’ocupo gaire de política, per no dir que gens, però sí que he parlat de la llengua i dels usos perversos que se li poden atribuir. Per això hi torno ara, sense manies.

El meu pare va estudiar semítiques i a casa era molt natural veure llibres en àrab i hebreu. Quan érem nens, de vegades ens ensenyava els números i algunes lletres. Cap dels fills no li ha seguit aquesta pista però tots hem après a respectar la llengua dels altres per damunt de tot.

Conviure o odiar

A Badalona hi ha molts barris on la llengua que predomina és el castellà. I en zones més restringides hi predomina el català. Les últimes dècades, els uns i els altres han après a conviure. Però potser algú creu que la convivència no fa guanyar vots.

L’extrema dreta sap que si aprofita l’estat de xoc que la crisi econòmica provoca per treure el pitjor de cadascú i excitar l’odi potser n’aconsegueixi rèdits electorals. I els sembla que si això dóna vots ja no cal aturar-se a pensar si en aquesta partida s’hi val tot.

No fa gaire van fer servir la religió. Els rètols de campanya parlaven de mesquites. Ara li ha arribat l’hora a la llengua. Suposo que un dia se li escaparà que no creu que sigui bo que en alguns barris de la ciutat hi predomini la pell fosca.

Potser el PP no és d’extrema dreta però aquestes actituds sí que ho són. No m’impressiona gaire que Garcia Albiol segueixi dient les coses que diu. Però sí que m’entristiria una resposta tova, calculada, per part de tots els altres grups polítics. Que no tinguin por de perdre vots. Quan algú diu aquestes coses, s’ha de contestar de seguida i amb claredat. A l’extrema dreta se li ha de plantar cara. Molt més quan es disfressa amb l’aparença democràtica.

PER SABER-NE MÉS:

La notícia

Garcia Albiol segons ell mateix

Garcia Albiol i el cop de puny

Serà una plaça gran amb estació de metro

Aquest és l'aspecte que tenia, aquest matí ennuvolat, la zona on hi haurà una plaça força gran, al centre de Badalona. Es coneix com illa de Can Fradera i hi haurà l'estació de metro nova de la L2. Pel que he vist, això hauria de ser possible a finals del 2007. Més endavant també hi connectarà la L1, estesa des de l'estació de Fondo, a Santa Coloma.

És un espai que fa impressió (la fotografia s'ha fet des del carrer Martí Pujol), una vegada s'han acabat d'enderrocar els últims edificis que quedaven en aquest carrer.

De moment, les obres afecten el trànsit i molesten els veïns. És una nosa. Com sempre que hi ha un canvi important, els beneficis no es veuen de forma immediata.

Actualització (27/08/07): Trobo aquesta notícia sobre el nou espai disponible al centre de Badalona.

Nova actualització (28/08/07): Un periodista badaloní proposa al seu bloc que els ciutadans aportin idees sobre l'ús d'aquest espai.