Philippe de Jarandilla i el retrat del món

Jarandilla de la Vera és un poble d’una mica més de tres mil habitants no gaire allunyat de la serra de Gredos, a dos-cent quilòmetres de Madrid. Es troba a la província de Cáceres (Extremadura).

Els emigrants

Des d’aquest lloc van emigrar cap a França un home i una dona. A l’altre costat dels Pirineus hi van tenir un fill i de seguida van entendre que seria francès per sempre més. No fa gaire, Philippe Gonzalez va fer el recorregut invers, potser perquè necessitava saber què volia dir emigrar. Va deixar París i viu a la capital d'Espanya.

El blog

Ha treballat en una empresa important de telecomunicacions, s’ha abocat al canvi que internet i la digitalització empenyen i, entre altres activitats professionals, ha participat en projectes com Canal Cocina o Sol Música. A més, cada dia dedica més de tres hores al seu blog Instagramers, per atendre la comunitat d’usuaris de l’aplicació Instagram.

La marca

La manera com aquesta aplicació per a mòbil arriba a tenir un blog explica bastant bé un patró que les empreses no sempre entenen. Gonzalez va començar com un usuari més, però s’hi va aficionar amb una passió que només trobaria l’equilibri si la compartia.

Als creadors d’Instagram no els va agradar que algú fes servir el seu nom, que algú que no era un d’ells s’atrevís a escriure sobre el seu producte i a crear comunitat. De primer, van posar pegues al seu projecte. Fins que, després d’insistir-hi, va aconseguir que interpretessin com cal la situació.

Un usuari esdevé un “fan” i aleshores emprèn ell mateix la seva acció. No és el primer cop que passa ni serà l’últim. La marca ja sap que aquell que crea el producte o el servei no tindrà sempre el control de la difusió. Almenys, a internet no és sempre així.

La comunitat

Dijous, en Phil va ser al pis de dalt del Bar Velódromo de Barcelona, en una trobada patrocinada per un cerveser i explicada als mitjans.

Hi havia una setantena de fanàtics de l’Instagram que no paraven de disparar la càmera del seu mòbil. Es feien fotos els uns als altres mentre bevien cervesa i se saludaven. La majoria només es coneixien pel nom que cadascú fa servir quan comparteix les imatges a Instagram. En Phil explicava molt orgullós que ja hi ha més de vint grups com el de Barcelona.

Phil Gonzalez, com se’l coneix entre els fotògrafs d’Instagram, sosté que aquesta aplicació fa més fàcil que les persones tinguin ganes de compartir una imatge. També és veritat que en aquesta comunitat hi ha abundància de professionals de la publicitat, el màrqueting i el disseny. No és l’únic entorn de la xarxa on aquestes professions han actuat com a exploradors avançats.

La popularització

Quan Kodak va produir la seva Instamatic25 pretenia popularitzar la fotografia. No va pensar mai ningú que per aquesta raó deixés d’haver-hi fotògrafs professionals.

La digitalització posa a l’abast de tothom la captura d’imatges i l’oportunitat de compartir-les. A les galeries digitals desades en tots els servidors que conformen això que s’ha anomenat “el núvol” hi ha milions d’imatges del món capturades pels seus habitants, com les dues que il·lustren aquest apunt (es troben a @janquim).

El retrat global

És un garbuix, és veritat. Però aquest garbuix, aquest conjunt de visions compartides, és ara mateix un patrimoni únic que la humanitat no havia sigut capaç de construir fins avui dia. És la suma de milions de mirades que, si algú s’hi capbussa amb imaginació i rigor, proporciona un retrat global amb una quantitat infinita de narracions formidables.

De la mateixa manera que els processadors de textos i els blogs no fan que tothom sigui novel·lista, per exemple, però han aconseguit que moltes més persones puguin i vulguin crear textos i ensenyar-los, és evident que encara hi ha fotògrafs professionals. Però la fotografia popular ha trobat noves maneres d’estendre’s i Philippe Gonzalez s’ha convertit en un dels seus impulsors.

Els immigrants

La seva història conté encara una altra lliçó sobre el canvi. Als països europeus hi ha molts fills d’immigrants, que ja són d’allà on han nascut. Són persones amb dues llars a la memòria. Quan es presenta, en Phil diu, en un castellà afrancesat: “Soy francés, se nota en mi acento. Y soy hijo de extremeños.”

El món es ple de fills d’altres llocs però a mesura que el canvi progressa, tots els llocs conflueixen en el gran lloc que som tots, mitjançant els bits i la connexió a internet. Encara no s'ha entès?