16/10/07

Cinc raons per gairebé una causa

Es discuteix sovint sobre els avantatges i inconvenients de les eines de l’anomenada empresa 2.0, i quasi sempre s’enfoca des de la mateixa perspectiva: es debat si afavoreixen o no una manera de treballar que sigui millor i i més productiva. Des de la convicció que la resposta és que sí, voldria anar a la contra d’aquesta mirada.
Em toca impulsar una certa evangelització d’aquesta oportunitat a l’empresa on treballo i no he sabut trobar més arguments que aquells que em convencin a mi mateix. Hauré de fer-hi tantes esmenes com calgui (i accepto tantes aportacions com hi hagi) però per començar amb alguna cosa voldria defensar cinc afirmacions.

1.- Són un benefici per les persones

Les eines que les tecnologies ens proporcionen ens permeten, per damunt de tot, una manera més eficaç d’aprendre i de compartir (ens podríem estalviar el segon verb perquè està inclòs en la noció d’aprendre que es té en consideració aquí). Això ens permet millorar molt el nostre accés a la informació i a les persones i ens obre la possibilitat de gestionar el nostre temps (únic, el temps de la nostra vida) amb més eficàcia, amb un únic objectiu: ser més feliços. Les eines 2.0 tenen sentit perquè reporten un benefici personal. Si no fos així, encara que reportessin rendibilitat financera o eficàcia productiva, ens hi hauríem d’oposar en defensa de la nostra felicitat individual. No és el cas.

2.- Ens fan més lliures

Aquesta felicitat individual se sosté en la gestió del temps i en la sensació immediata de llibertat. Accedir a més dades compartides i a més continguts creats per altres ens allibera de la ignorància i la solitud. Desenvolupar aportacions personals i compartir opinions ens allibera de l’alienació. En general, ens doten de més llibertat d’elecció i més ocasions de participació. Contribueixen a l’aprenentatge (entès com una manera de viure) i això incideix en la nostra llibertat de pensament. Adquirim més llibertat d’opinió, de transmissió i de connexió amb altres. Les noves eines ens fan més lliures i si no fos així, encara que reportessin rendibilitat financera o eficàcia productiva, ens hi hauríem d’oposar. Tampoc no és el cas.

3.- Ens ajuden en la nostra rebel·lió contra l’esclavatge del lloc i el temps de treball


El temps és únic (la nostra vida). No n’hi ha un altre ni es pot compartimentar. Fins ara hem estat esclavitzats per la divisió entre el temps de feina i el temps personal. Durant anys s’ha lluitat per reduir-ne un d’abusiu i augmentar el que es considerava propi. Ara s’ha de canviar de direcció. No volem tenir més temps personal. Tenim dret a un sol temps, al temps de la nostra vida, únic. (Quan camines i dones forma a un projecte és el mateix temps quan quan t’asseus en un despatx i compres les vacances des de l’ordinador, no et deixis enganyar). Les noves eines permeten (i encara ho permetran molt més) que desenvolupar projectes no estigui atrapat per un temps i un espai. Encara costa molt d’entendre i sovint s’insisteix que això és vàlid en alguns casos molt selectes. Però aquest és un dels avantatges clau de les noves eines encara que l’immobilisme s’hi farà fort. Si aprenem a utilitzar-les ens ajudaran a rebel·lar-nos contra imposicions que superarem com a persones i també com a organitzacions. Fins i tot si reportessin rendibilitat financera... si no servissin per aquesta rebel·lió, ens hi hauríem d’oposar.

4.- Ens posen en contacte amb altres persones

Les empreses són organitzacions de persones. A més de significar un benefici per cadascun de nosaltres, de fer-nos més lliures i de permetre’ns una rebel·lió contra l’últim esclavatge de l’era anterior (ja toparem amb els que vindran), aquestes eines són les millors per garantir contactes amb les altres persones. Vist així, són un regal de la tecnologia (d’un tecnologia nascuda amb ideologia, la mescla d’una tendència d’esperit llibertari i d’una altra de liberal) per crear una altra manera de treballar. Ara com ara són les millors per establir vincles entre l’individu i l’equip, fan de la col·laboració la seva convicció de sortida i tendeixen a les formes sense jerarquia funcional, amb assumpcions provisionals de responsabilitats (lideratges), de manera que cada individu pertany a diverses xarxes i adopta rols diferents en cadascuna d’elles (incloses les xarxes d’amistat, les familiars, les de coneguts, les de causes, les d’aficions... i també, és clar, les professionals. La discussió sobre el terme ‘empresa 2.0’ prové d’aquesta visió utilitarista. Les empreses seran xarxes de persones que participen temporalment d’un projecte concret, més o menys llarg. Si les noves eines no ens permetessin establir xarxes arreu del planeta i en tots els plans del nostre temps únic, ens hi hauríem d’oposar encara que reportessin rendibilitat financera...

5.- Són universals

A moltes persones que ara mateix encara no ho veuen clar, no costaria demanar-los una certa aprovació ni que fos parcial dels punts anteriors. Però gairebé tots els reticents se sentirien segurs en aquest darrer punt. És una paradoxa perquè si algú opina que són eines d’eficàcia limitada a grups selectes és que accepta que són eines profitoses. Per què se n’hauria de restringir l’ús?
Sense aquest cinquè punt, els altres no se sostindrien. Si diem que són un benefici per les persones, que ens fan més lliures, que ens ajuden a viure un temps únic i un espai global i que ens posen en contacte amb altres persones, a qui s’hauria d’excloure de la felicitat, de la llibertat, de la rebel·lió contra l’esclavatge o del contacte amb altres? Ja es veu que a ningú.
Unes eines que ens permeten aprendre (compartir), accedir, intercanviar, participar, opinar, alliberar-nos, contactar-nos, crear millor i ser persones amb més oportunitats no es poden prendre a ningú. Una altra cosa és que aquesta riquesa estigui mal distribuïda (com altres). Però la situació actual no indica un estat desitjat.

És per això que té sentit evangelitzar, estendre’n l’ús i la ideologia. Té sentit si es considera un dret universal i un instrument preferit pels agents de canvi. Les ONG’s, les institucions polítiques i socials, l’administració pública, la comunicació i els serveis, en fi, tots els actors implicats en l’atenció a les persones s’hi haurien d’implicar per convicció. Universal en aquest sentit de transversalitat. Les necessitem a la vida familiar, a l’ensenyament, també a la feina, és clar, però no de manera singular per mor de la seva eficàcia productiva sinó com un element més d’aquesta universalitat. El contrari, seria com prohibir que al recinte de l’empresa on treballem no hi portem telèfon o que aquest no tingui càmera.

És veritat que per segons quins processos encara no s’han dissenyat les aplicacions adequades. Però, una altra vegada, l’estat actual no és l’estat desitjat.
Les botigues amb gestió computeritzada van millor que les botigues de caixa registradora. Un dia van començar a canviar. El paleta que pogués consultar els planells a peu d’obra en una pantalla clicable on pogués tenir desats els seus enllaços clau per altres consultes, a més de tenir videoconferència amb l’arquitecte, potser no hi veuria cap pega (a condició que l’arquitecte hi anés menys) i no hi hauria d’haver cap pega si aprofités la pantalla clicable per altres activitats, mentre l’obra s’acabés en el temps acordat. Em podria entretenir amb desenes d’exemples com aquest i tothom en podria inventar molts més amb el treball per objectius en forma de projectes d’equip com a referència.

Si haguéssim d’acceptar que aquestes eines no són universals, també, és clar, tocaria oposar-s’hi. Però no caldrà perquè fins i tot aquest punt, un dia, no es discutirà més.

Val la pena

En resum, les eines 2.0 ens interessen perquè ens fan més persones, ens doten de més llibertat, ens ajuden en una rebel·lió vital, ens posen en contacte amb altres persones de moltes menes diferents molt més enllà de les restriccions del lloc i i el temps de treball i són de caràcter universal. És per això que val la pena fer-ne gairebé una causa.

5 comentaris:

ColoVila ha dit...

Ei, Janquim,

m'agrada el toc humanista d'aquest i altres posts del teu blog.

Tintín

jnqm ha dit...

Gràcies. Espero que no sigui un "toc" sinó part d'una perspectiva, d'una manera de veure-ho.

Anònim ha dit...

Janquim, m’ha costat decidir-me a fer un comentari i m’ha calgut llegir-me un parell de cops les teves cinc raons.
No dic que no tinguis raó. Aquestes eines obren noves línies de comunicació i d’informació, per gairebé tothom, en tot lloc i en tot moment, però penso que la llibertat, la rebel·lió, la saviesa i la autèntica igualtat entre els sers d’aquest planeta, van molt més enllà que disposar d’un punt de connexió a la xarxa.
L’èxit de les eines de l’anomenada empresa 2.0 vindrà a partir de realitats objectives i contrastades.
El meu humil consell seria de procurar introduir de forma progressiva, eines 2.0 en projectes i grups de treball, on es puguin obtenir beneficis demostrables. Això ha de possibilitar noves experiències i anar creant cultura 2.0. A partir d’aquí el dia a dia farà la seva.
En fi, penso que no hauríem de mitificar res, abans d’haver demostrat la seva vàlua.

jnqm ha dit...

anònim

Del tto d'acord amb la idea clau: anem provant sense mitificar. El que volia dir, o provava de dir, és que no em val que aquest canvi cultural s'enfoqui sols (una vegada més) com una altra ocasiód e millorar la productivitat, etc. El post, potser no prou afortunat, volia ser un missatge clar contra el dirigisme o algunes actituds pròpies, de vegades, dels entorns de RRHH. Volia deixar clar que si parlem de persones no és un llenguatge d'empresa disfressat sinó una convicció profunda i autèntica.

Gràcies per ser clar i exposar el teu punt de vista.

Karlitus ha dit...

Hola, Janquim

m'ha semblat que aquest post tenia tocs "fonamentalistes 2.0" que voldria matisar.

1) “les eines 2.0 són un benefici per les persones”

Totalment d'acord, encara que m'atreviria a dir que aquestes eines són simplement un pas més (certament un enorme pas) en l'evolució de les formes en què ens comuniquem els éssers humans. Òbviament, les persones poden optar o no a comunicar-se amb aquestes eines (com hi ha gent que no vol tenir telèfon mòbil, o fix, o TV, o radio, o cotxe, etc...). Ho dic en el sentit que per a tu i per a mi sí que són un benefici, però que és legítim que altra gent no opini el mateix …
Dins aquest mateix punt, també volia comentar quan dius que "les eines 2.0 tenen sentit perquè reporten un benefici personal. Si no fos així, encara que reportessin rendibilitat financera o eficàcia productiva, ens hi hauríem d’oposar en defensa de la nostra felicitat individual. No és el cas."

Bé, si no m'erro estem parlant de l'entorn professional i/o empresarial; jo crec que una eina que no aporti gaire -o cap- benefici personal/particular tampoc té perquè ser dolenta (a nivell empresarial, és clar). Dubto molt que les cadenes industrials de muntatge aportin gaire beneficis als seus treballadors, i malgrat tot es continuen fent servir des de fa molts i molts anys. Una altra cosa fóra que una eina determinada provoqués danys (psíquics, físics, etc…) a les persones/treballadors. Aquí evidentment tots ens hi hem d’oposar.


2) Les eines 2.0 ens fan més lliures

Totalment d’acord : les eines 2.0 ens proporcionen (o poden proporcionar) més llibertat en molts aspectes de l’existència humana. Ara bé, faig el mateix comentari que abans respecte que si no ens fessin més lliures ens hi hauriem d’oposar. Al meu parer, només ens hi hauriem d’oposar si no respectissin les llibertats de què fins ara gaudim. Potser el què vols dir és que les eines 2.0 tenen la capacitat d’oferir a l’ésser humà unes noves llibertats desconegudes fins ara i a les quals hi té dret … però jo no m’atreveixo a afirmar quines seràn, i quines romandran.
Ara bé, en un altre aspecte les eines 2.0 ens fan més esclaus, i per tant ens treuen llibertat. Per què dic això? Per la sobrecàrrega d’informació, coneixements i relacions que s’estableixen entre persones, que a sobre creixen en magnituts exponencials (haig de fer veritables esforços amb el meu Google Reader per a mantenir un nombre raonable de blogs a seguir –i seguir-los diàriament!- , per posar un exemple). Posiblement encara jo no sapigui com emprar del tot correctament les eines 2.0, que precisament ens han d’ajudar a redduir i filtrar aquesta sobrecàrrega d’informació i no pas ofegar-nos-hi !

3) Ens ajuden en la nostra rebel•lió contra l’esclavatge del lloc i el temps de treball

No hi estic d’acord, i a més em sembla un tema força delicat. Opino que la divisió entre temps de feina i temps personal no ha exercit cap mena d’esclavatge entre els treballadors; ans el contrari. Un dels problemes més greus que pateixen els treballadors des de la dècada dels 1980-90 són les cada cop més llargues jornades laborals: això provoca enormes problemes de conciliació familiar, pèrdua de productivitat, problemes de salut molt diversos (males dietes, menys hores de son, estrés, etc..). I és clar que s’ha lluitat per reduir el temps de feina i augmentar el personal, per a poder, precisament, viure una vida més plena amb la familia, els amics, les pròpies aficions, etc … ! Quan afirmes taxativament “NO VOLEM TENIR MÉS TEMPS PERSONAL”, t’arrisques a que moltíssima gent et digui : “parla per tu, company!”, jo entre ells. Entenc que sovint barregem temps de feina i temps personal (com en el parell d’exemples que comentes), però això no pot justificar eliminar completament la barrera entre els dos. Estic d’acord amb tu en que la tendència és a alliberar a poc a poc el lloc de treball d’un lloc físic i que es bo tenir un horari flexible, però si no mantenim la distinció entre temps laboral/temps professional d’alguna manera (crec que podrem inventar noves formes de separar-los que puguin ser molt útils), ens convertirem, llavors sí, en esclaus de la feina.

4.- Ens posen en contacte amb altres persones

També hi estic d’acord. Abans he dit que per a mi les eines 2.0 són, essencialment, noves formes de comunicació entre persones, que possibiliten la creació de relacions interpersonals més àgils, flexibles, i lleugeres (que es poden modificar molt més fàcilment). Però acabes el punt amb la teva frase preferida : “Si les noves eines no ens permetessin establir xarxes arreu del planeta i en tots els plans del nostre temps únic, ens hi hauríem d’oposar encara que reportessin rendibilitat financera...” És fantàstic que ens permetin tot això, però i si no fos així? Jo no trobo motius per oposar-nos-hi perquè, simplement, són bones eines.
També, però, aquest punt em genera inquietut : no creus que les eines 2.0 permeten moltes noves formes de relació entre persones, i permeten crear xarxes socials enormes i tupides, però que no tenen la profunditat humana suficient? I ara estic entrant en terreny filosòfic …

5.- Són universals

Bé, de fet no són universals, ara com ara. Tant de bo! I efectivament cal lluitar per a que ho siguin, perquè potser sí que cal considerar-les un dret universal. Però no pas les eines 2.0, sino simplement les 1.0. O fins i tot baixant una mica més avall, les 0.0 (el telèfon, la TV, la radio). Malauradament, la majoria d’éssers humans no han vist mai un ordinador (ni un endoll de corrent, vaja), per tant la web 2.0 ha generat la misèrìa 2.0.
El que també és preocupant és que aquesta misèria 2.0 es pot generar en les societats occidentals que sí disposen d’accés a Internet, i aquí també cal posar-hi mans a la feina (com dius tú, evangelitzar) per evitar en la mesura del possible l’aparició d’“indigents digitals”, com he sentit dir a algun guru.

Crec que m’he extés massa, però tenia ganes de participar amb les meves reflexions.

Seguim en contacte,

Carles Ciutat
https://www.xing.com/profile/Carles_Ciutat