Quina bandera és aquesta?

Els fets

Una final de tennis a París. Juguen Söderling i Federer. De cop, el públic s’esvera. Què passa? Un home ha saltat a la pista. “Porta la gorra vermella preferida de madame Guillotine”, llegeixo. En realitat, el que du al cap aquest home és una barretina, encara que aquesta paraula no apareix enlloc.

L’escena l’he trobada a les pàgines 253 i 254 de la novel·la “Un traïdor com els nostres” ("Our Kind of Traitor"), de John Le Carré. Els protagonistes assiteixen a la final del Roland Garros i queden bocabadats quan aquest espontani salta a la posta i s’adreça al jugador suís.

Porta una bandera. Una dona creu que és la bandera d’Espanya i un home assegura que és la del Futbol Club Barcelona, però les pistes són clares: ha de ser la bandera catalana.I es tracta d'una acció de Jimmy Jump.

L'anècdota

És només una anècdota en una novel·la d’espies que descriu les actuacions de l’anomenada màfia russa però m’ha cridat l’atenció que l’autor hagi emprat aqust recurs.

Vet aquí que aquesta persona que empaita la popularitat com sigui, tot i que no s’esmenti el seu nom, ha trobat fortuna en una obra literària, menys efímera que la fama explosiva que ha obtingut amb les seves aparicions en actes esportius i en l’últim festival d’Eurovisió.

La notorietat

Aclareixo que no m’agrada aquest “saltador” professionalitzat. Em sembla algú que només busca notorietat i que en comptes de fer alguna cosa que pugui firmar interromp el que fan altres (esportistes, cantants...) per robar-los l’espai i el focus. Més aviat em sembla trist.

La causa

M’interessa més atendre els “salts” que tenen una causa: la protesta política o social, la reivindicació... Convertir un acció contestatària en una frivolitat personalista no em sembla cap mèrit.

Però no m’esperava que “saltés” al final del segon terç d’una novel·la que encara no he acabat.

No estic desvelant cap secret, el llibre s’ha publicat fa uns quants mesos i quan Xavi Ayen va entrevistar l’autor ja li va comentar aquesta qüestió.

La bandera

Però he cregut que valia la pena deixar-ne constància igualment. A l’obra Teledeum, del grup teatral Els Joglars, es proposava una situació còmica quan un capellà català mostrava la seva bandera i els altres personatges el rebien convençuts que duia l’ensenya del Congo. És a dir, que la nostra petitesa servia per alimentar un gag.

Aquesta vegada, els personatges Gail i Perry no saben ben bé si han vist la bandera espanyola o la d’un club de futbol.

Em sembla que hi ha molts catalans que no saben tampoc quina és la seva bandera, o en tenen més d’una i ja els està bé.

Potser no som gaire més que una anècdota en dues pàgines d'una novel·la d'espies.