La navalla del radicalisme

Nota temporal

Ja fa dies que tenia escrits la majoria dels paràgrafs d’aquest apunt. Vaig desar-lo al calaix on sempre hi poso els textos que em provoquen dubtes, a l’espera que el pas del temps m’ajudés a donar-hi una forma millor.

Però avui he vist que un grup de 62 articulistes han firmat un text que té molt a veure amb el que havia apuntat aquí i m’he decidit a reprendre’l.

Com començava

La paraula “radical” se sol percebre associada als atributs negatius. La radicalitat sembla que consisteixi en expressions violentes d’una ideologia, en solucions massa seques i sense matisos per als problemes que s’acaren o en una visió poc elaborada d’un context, de manera que el diagnòstic només pugui ser inexacte i massa esbiaixat.

Quan el partit de Marco Panella tenia un paper a Itàlia, els radicals eren vistos com una nosa o, tot sovint, com aquells que s’ocupaven dels “afers menors”, mentre que els grans grups existien per sostenir la democràcia i resoldre els assumptes centrals del país.

Però, tal com ho veig, la radicalitat tan sols és una actitud, una manera d’entendre els fets que pretén anar més enllà dels “statu quo” i que proposa respostes que vagin a l’arrel de les preguntes que es formulen.

Miraré de posar un exemple que, per bé que és polèmic, tothom entendrà que el faci servir per la seva utilitat a l’hora d’expressar-me.

L’exemple de la sentència

Pensem per un moment en la ditxosa sentència pendent del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (ara anoto que devia començar a escriure aquest apunt aquell dia en què va semblar que sí que hi hauria sentència, fa poques setmanes).

La manera “oficial” d’observar aquest nus gordià proposa respostes dins del mateix cercle, perquè sortir-ne, justament, seria percebut com un acte de radicalitat.

Per això hi ha partits polítics que repeteixen a tort i a dret que per damunt de tot es tracta d’acatar la sentència, sigui quina sigui, perquè es veu que s’han de respectar les regles del joc.

És la típica mirada de qui no gosa anar més enllà (fa poc ja vaig opinar aquí sobre la importància de la gosadia).

Siguem sincers: si el tribunal decidís, per exemple, que el model escolar que Catalunya va posar en marxa ja fa dècades s’ha de corregir, i que la immersió lingüística s’ha d’acabar, el govern ho hauria d’acatar?

(Anoto ara: aquest és exactament l’exemple que també han triat els 62 articulistes, i per aquest motiu he cregut que en part, i només en part, estic d’acord amb la reflexió que ells fan).

La qüestió

De debò que s’ha d’acatar? De veritat que un tribunal podria trastocar d’aquesta manera un sistema que ha demostrat les seves virtuts i que és un dels pilars de la convivència lingüística que ara mateix hi ha a Catalunya?

La reacció dels dos principals grups polítics catalans sobre la reforma del tribunal em sembla una resposta dins del cercle i per això em sembla una mesura tenyida de covardia. Estan intentant que la sentència “no sigui dura” però no es plantegen actuar amb radicalitat.

I si en comptes de pretendre que hi ha un marc legal que s’ha de respectar, ens ho mirem d’una altra manera?

(Anoto ara que els 62 articulistes també segueixen aquesta pista. Ells parlen d’un retorn absurd i forçat al 1979).

Mirem-ho així: Catalunya elabora un Estatut nou i el presenta, amb una idea fonamental que el mateix president Maragall ja va expressar al seu moment: és l’últim intent. És a dir: Catalunya proposa de quina manera està disposada a seguir formant part d’Espanya.

Ara, fa falta una resposta. Política, no jurídica. O l’Estatut s’accepta, sense tocar-ne ni una sola coma (ja en van tocar unes quantes al Congrés dels Diputats) o els catalans hauran d’entendre que la resposta a la seva proposta és negativa i només quedarà una via: anar-se’n.

(Els articulistes diuen que una sentència negativa abocaria els catalans a la secessió. El meu matís és que no se m’acut que un afer tan important com la secessió pugui dependre d’una sentència. El sol fet que estigui pendent aquesta acció, el sol fet que un tribunal pugui actuar sobre l’Estatut ja podria ser suficient per donar la relació per esgotada).

L’exemple de l’Estatut

Però tornem a l’objecte d’aquest apunt: la radicalitat.

Assegurar que el TC no pot tocar ni una coma sembla radical. Potser ho és. Però és l’única solució si hi ha algú que encara pensa que es pot salvar l’Estatut i el sistema autonòmic.

Els partits polítics, en comptes de fer càlculs electorals, haurien de prendre una decisió que vagi a l’arrel de la qüestió.

Perquè els conflictes seriosos exigeixen solucions formulades des de la radicalitat.

L’Estatut no és un text legal que un tribunal pot esmenar. És una proposta política. Catalunya proposa seguir formant part d’Espanya i diu de quina manera (per això els independentistes van ser coherents quan s’hi van oposar).

Si l’Estatut es tomba, Catalunya ja no pot fer més propostes per seguir formant part d’Espanya. Se n’ha d’anar.

No dic que això sigui el que passi. No sóc politòleg i en general miro de no parlar gaire de política.

Només és un exemple.

No he decidit canviar aquest blog per una columna política. He triat un exemple polèmic per fer-me entendre més bé.

La noció

El que m’interessa de debò és la manera d’afrontar les coses. Fa uns anys, quan parlava, a l’empresa on treballo, de la fragmentació de l’audiència televisiva i de la necessitat d’actuar amb sentit de grup televisiu, més aviat trobava oposició, incomprensió i tot sovint se m’anomenava “radical” (no sols a mi, n’érem una bona colla).

Les dades que avui aporten els mitjans són contundents i hi ha competidors que ja actuen com a grup, sincronitzant la publicitat, per exemple, un repte que a TVC és objecte de debats fa temps però que encara no s’ha assolit del tot (ni s’assolirà mentre hi hagi la mirada posada de forma específica sobre un dels canals, el generalista).

Moltes de les propostes que he fet en aquest blog sobre la gestió dels comentaris d’usuaris o el model de redacció digital també provenen d’una mirada radical.

Per a mi, ser radical només vol dir ser agosarat, ser capaç de trencar l’esquema, tenir vocació de situar-se més enllà dels cercles establerts, superant les visions estàtiques.

Sóc radical

La radicalitat (no l’agressivitat, no la violència, no la falta de matisos, no tot això que els “clàssics” l’hi atribueixen) no em sembla una posició errònia sinó una actitud valenta, la voluntat d’anar més lluny de la cantonada, la vocació de mirar més enllà de les canyes de mongetera, l’ambició de trobar noves vies, la noció permanent de posar l’estratègia per damunt dels tacticismes de pa sucat amb oli.

Ser radical no vol dir ser pervers ni malvat ni menys encara, com se’ns fa creure, incompetent o poc pràctic. Tot al contrari.

Proclama

Les nostres empreses, les nostres ambicions personals i el nostre país exigeixen de nosaltres molta més radicalitat per descobrir solucions innovadores, que s’escapin dels cercles estandaritzats i de les avorrides repeticions esgotadores dels que ja no tenen cap més idea que mantenir la seva posició perquè, això sí, el canvi sempre els ha perjudicat i els seus interessos terrenals, no ens enganyem, són el que de veritat els preocupa.

Per això avui no em fa res admetre aquí que sempre he sigut radical. I que estic convençut que faig bé d’adoptar aquesta actitud, encara que sempre hi haurà qui es voldrà aprofitar d’aquesta declaració per tergiversar les meves idees, perquè sempre hi ha qui vol fer passar bou per bèstia grossa.

Què hi farem. Correré el risc.

Forma part de l’assumpció de la radicalitat com a navalla per desfer els nusos.