El futur d'internet i la glaçada de Barcelona

Aquest matí, la feina que faig m’ha regalat una d’aquestes oportunitats especials. Tenia previst acudir a la inaguració del congrés BDigital. La conferència inaugural era a càrrec del mediàtic Michio Kaku.

La importància de narrar

A l’hora de la veritat, l’home viu una mica del circ que ha creat. Vull dir que, com era d’esperar, ens ha llançat part d’una presentació que deu anar refent des de fa uns quants anys i, potser per descansar, ens ha col·locat un vídeo de més de cinc minuts... d’un dels programes que ell presenta.

Això ha fet evident que moltes de les seves prediccions ja s’han emès fa temps a les pantalles saxones... però tot i això ha valgut la pena. Estàvem davant d’un gran comunicador, d’algú que narrava amb energia i amb tots els trucs de l’ofici.

Massa populista?

A l’hora de redactar una crònica he decidit esquivar els seus artificis (irreproduïbles, he cregut, en estil indirecte) i he optat per “llistar” les seves visions, de manera que pogués interessar l’usuari del 3cat24 amb més facilitat (m’he deixat dur per un afany d’enfocar la peça amb massa “populisme” o se m'ha encomanat d'ell?).

A més de Kaku havia escoltat altres oradors i he cregut que valia la pena ampliar la mirada de la meva crònica.

L’oratòria política encara és pèssima

Anoto de passada que els oradors polítics i de l’organització han fet un paper una mica galdós. La introducció a Kaku ha durat quasi tant com ell mateix.

La concisió, la brevetat, i la claredat no són encara els trets principals de la nostra oratòria política. Aquest mes, durant la campanya britànica, la jornada electoral i els dies posteriors, mentre ho seguíem a la BBC, hem comprovat de nou que hi ha llocs on els polítics, si més no, saben parlar.

La glaçada

No és casual que el més hàbil (i breu!) d’avui hagi estat nou primer tinent d’alcalde, Jordi William, de formaciò saxona.

William Carnes s’ha referit a la consulta sobre la Diagonal i les conseqüències (les que l’han dut a ocupar el càrrec del dimitit Carles Martí) com “una glaçada que no matarà els brots verds”. I ha renovat l’aposta a favor de les noves tecnologies.

Ho he introduït a la crònica, que ha quedat llarga i ha exigit el truc de la doble pàgina enllaçada.

Els errors del canvi

No m’ocuparé en aquest blog dels aspectes politics d’aquesta consulta. He seguit alguns comentaris que m’han interessat i puc compartir aquí l’enllaç a la reflexió de Marc Garriga al seu "Brou Casolà".

Però sí que em veig capaç de subratllar tres qüestions sobre els aspectes que tenen a veure amb l’impuls de canvi.

Després de tot, durant un temps breu però emocionant vaig provar d’impulsar un projecte sobre gestió del coneixement en una organització poc disposada al canvi. I alguna cosa vaig aprendre dels fracassos.

1.- Les emocions poden més que la raó

És obvi però ens n’oblidem sovint. A qui se li ha acudit que algú votarà satisfet per triar entre “tres lletres”? El suposat afany de neutralitat ha sigut un pecat de racionalisme, el típic error de menystenir la potència de l’emoció com a motor.

2.- Els riscos, d’un en un

Els més agosarats emprenen operacions multirisc, però aquest tipus d’actuació està reservada als millors moments de Pasqual Maragall. Intentar tres salts en un resulta massa sofisticat. No pots fer la primera consulta de la teva història (aplicant la Carta Municipal), fer-la sobre un pla de reforma d’un carrer que va de punta a punta de la ciutat i a sobre estrenar el sistema de vot electrònic.

3.- El canvi no és un desig si no esdevé una necessitat

Els impulsors del canvi de vegades ens n’oblidem. Si no hi ha motius clars, avantatges constatables, la gent no es deixa empènyer cap al canvi només per raons estètiques o una actitud innovadora. Els impulsors sí que actuen així, però han de recordar que no tothom ha de veure les coses de la mateixa manera.

Un llençol a cada bugada

En el “cas Diagonal”, em temo que la ciutat ha fet un pas enrere molt important. Des d’ara, les consultes queden posposades llargament i la noció de democràcia deliberativa haurà d’esperar una oportunitat millor.

La reforma de l’Avinguda de la Diagonal i el tramvia com a solució perden punts i és una llàstima, si es mira amb una mica d’objectivitat.

La democràcia electrònica ha quedat en entredit i també és una llàstima.

I l'ambició?

Els errors tècnics han tingut un preu. L’error polític també, al màxim nivell.

Els mitjans de comunicació que han decidit llançar grans campanyes a favor de l'escepticisme i els regidors (del partit que siguin) que hi han vist una “jugada” política potser no pagaran mai cap preu per la seva responsabilitat, al contrari, és possible que en treguin rèdits.

Però la meva conclusió és que entre uns i altres han donat ales al tacticisme i la mirada estratègica ha perdut una altra batalla (en parlava en ocasió d'una derrota esportiva).

Avui, al congrés on Kaku ha predit un futur més competitiu, Mark Tulszcz ha animat els assistents a ser emprenedors. I ha recordat l’essencial: una bona idea i molta ambició.

Un país que té por dels vots electrònics, dels túnels pel tren d’alta velocitat i del tramvia, un país que adora el tacticisme i obvia el seu futur perquè prefereix recargolar-se sobre el seu melic a l’ambició dels grans reptes, és un país una mica més trist.

Aquest matí, després de Kaku, he tingut la sensació que el meu país era una mica més gris. Aquestes glaçades no van gens bé per als horts on tots plegats cultivem les TIC.