No fa pas tants anys, en mirava tres o quatre cada matí. Em sembla que solia dir aquesta frase amb un afegit: “per feina”. Explicar que llegir uns quants diaris formava part de la feina sempre estava bé. Va ser així durant una pila d’anys.
I abans d'abans els llegia de forma compulsiva, suposo que per vocació.
Però ara ja no.
Què busco al diari, ara que tothom diu que un dia o altre desapareixeran?
Hi busco notícies?
No. Ni una. Per favor, no em posin notícies als diaris. No ho necessito.
No m’hi posin notícies
De notícies ja en tinc. I si no en tinc és perquè en vull descansar.
Però les puc tenir.
Hi ha canals televisius que informen (més o menys) tot el dia. Hi ha emissores de ràdio que fan el mateix (i també més o menys).
A més, hi ha les edicions digitals dels diaris (ja hi arribarem).
I gràcies a les eines amb funcions d’agregador, tinc accés les informacions que m’interessen sobre les qüestions de què vull estar al dia.
Sense comptar la informació que m’arriba gràcies a les xarxes socials i les eines per compartir enllaços.
El temps es mou
El cicle del diari és de 24 hores.
Per això de vegades tenen encara la temptació d’obrir portada amb alguna notícia que ja fa hores que tots sabem. Els fa l’efecte que si la notícia es troba dins el cicle de les 24 hores l’han de tractar com si fos viva.
Però un dels efectes més perceptibles dels canvis en l’emissió informativa és que aquest cicle s’ha tornat obsolet.
Per això sostinc que els diaris impresos s’haurien de concebre com un setmanari.
Amb l’actitud i la cultura del setmanari. Però amb el cicle de 24 hores.
Tal com ho veig, aquest és el repte més immediat de la premsa escrita.
Saber ser un “setmanari” cada dia.
Cultura de setmanari
Després de tot, què hi busco al diari?
Cròniques, reportatges, gràfics, fotos, opinió... Però no hi busco notícies!
Si aquest és el repte, sembla clar que treure’s de sobre els sèniors, els periodistes amb més experiència, els que escriuen més bé, no és exactament el camí encertat. Tot al contrari.
Però això és el que podria passar. La reducció de costos passa per la reducció de costos salarials i els sèniors són un objectiu ideal per als reestructuradors sense gaires idees.
Posició i negoci
De vegades tinc la sensació que El Periódico és el diari que entén més bé aquest repte d'adaptació del cicle de 24 hores.
Les seves portades, que molts troben estrambòtiques (com aquella groga del Tour i d'altres) són una prova d’aquesta actitud de “setmanari”, d’oferir la crònica amb firmes.
Ara no estic emetent un judici general sobre aquest mitjà. Dic només que és el diari de l’entorn que sembla copsar més bé el valor d’aquest canvi. Per descomptat, diria que Público també es troba en aquesta direcció. I ara faig abstracció del posicionament dels dos mitjans que he esmentat.
Però aprofito per dir que un cert posicionament també forma part del nou paper dels diaris (quan valores i opines tens més posició que si només “informes” de notícies).
És clar que alguns buscaran una posició més singular (per trobar el seu nínxol de mercat) i altres buscaran un espai ampli. Però la neutralitat absoluta (que no hi ha sigut mai) deixa de tenir sentit fins i tot com a aspiració de negoci.
De tota manera, crec que els diaris que apunten cap a aquesta direcció han d’anar encara molt més enllà. Han de ser molt més valents. Han de deixar d’oferir notícies. Tal com tots entenem les notícies.
I han de concentrar-se a valorar, a analitzar, a oferir altres visions, a completar, a centrar-se en aspectes personals, a estendre’s en gèneres diversos com ara l’entrevista i la cronologia.
Si la noció de setmanari fos més radical, s’adonarien que dins d’un cicle de 24 hores és possible ampliar molt l’oferta de continguts.
Però si tens la redacció ocupada a la recerca de notícies, no tens temps de treballar per tota aquesta oferta.
La pregunta natural seria: i els setmanaris? La meva opinió és que els setmanaris impresos tendeixen a la desaparició amb moltes més raons que els diaris, que tenen una oportunitat si saben adaptar el seu cicle, és a dir, si accepten que aquelles 24 hores, a causa de la velocitat de circulació de continguts, ara demanen una altra proposta.
Actituds comparades
Entendre qui ets, què pots oferir i , per tant, seleccionar el talent a partir d’aquests criteris és molt diferent de reduir costos i ajustar plantilles.
Una cosa demana certa visió, actitud estratègica i valentia.
L’altra només demana saber fer números, moure’s en la comoditat del tacticisme i tenir molta por.
Tothom que em coneix una mica pot imaginar què trobo més atractiu. Els reptes se m’afiguren estimulants mentre que el tacticisme sempre m’ha semblat un altre refugi per a la covardia o la falta d’idees.
Redaccions de copiar i enganxar
A l’altre costat, hi ha això que algú anomena “diaris digitals”.
No ho són. No són diaris perquè el seu cicle no és de 24 hores.
En diuen diaris perquè porten noticies. Ara que els diaris haurien de deixar de donar notícies!
En podríem dir redaccions digitals. Aquí no es tracta de tenir la millor crònica ni el millor reportatge sinó de donar notícies abans que els altres. Qui arriba abans arriba millor.
El problema principal és que amb aquest objectiu, moltes redaccions digitals actuen com unes sales especialitzades a tallar i enganxar.
Són una mena de “copy & paste newsroom”, molt semblants les unes i les altres. Els periodistes estan hores i hores asseguts. A les redaccions digitals hi ha molt d’estrès i molt de silenci.
Només de tant en tant hi ha alguna secció que exigeix una telefonada o l’assistència a unes jornades, un d’aquests espais on se sol contactar amb algú a qui s’entrevista.
Però això no és una redacció. Una redacció busca notícies. Envia la gent al carrer. S’intenta accedir a les fonts. Es contrasta la informació. En fi, es fa de periodista. I a les redaccions digitals, siguem sincers, de periodisme no se’n fa gaire.
S’endreça la informació, se sintetitza. I es copia.
Enllaços per favor
I en alguns llocs s’inclouen enllaços i es facilita per tant l’accés a la font o a una referència. A la majoria de “diaris digitals” no es fa ni això. La veritat, un lloc on no em proporcionen enllaços és un lloc que aviat deixo de visitar. Al contrari del que solen témer els que ordenen que no es posin enllaços (no fos cas que la gent se n’anés).
Karma Peiró parlava fa poc dels enllaços en l'altra direcció, de quan els blogs enllacen amb els mitjans. Els vampiritzen, com temen ells?
Però els diaris digitals no tenen prou pressupost, ara com ara (perquè tampoc no tenen un model de negoci clar), per actuar amb l’esperit d’autèntica redacció periodística.
En comptes de quedar-se tancats per falta de pressupost, s’haurien d’obrir.
Ciutadans i periodistes
Al carrer hi ha milers d’informadors possibles. Milers de càmeres dins de telèfons mòbils. Milers d’aparells que enregistren imatge i so. I milers de persones que detecten, hi veuen...
Potser no saben contrastar, comprovar, indagar, potser no ho sabrien explicar... Però són allà.
En comptes de tenir por que els ciutadans no periodistes facin intrusisme i es comportin com a periodistes seria més intel·ligent comptar amb aquests ciutadans com a fonts fiables del periodista.
No es tracta de tenir només comentaris banals, insults enfilats o de creure que la proposta millor és que la gent pugui participar en enquestes amb preguntes on s’ha de triar entre dues respostes.
La majoria de les persones són gent de fiar. Si el vincle que s’establís fos més potent, si les redaccions digitals apuntessin amb força cap a aquesta banda, es podria acordar una col·laboració molt efectiva entre milers de fonts i un equip de periodistes que pot ampliar, contrastar, filtrar, endreçar i també informar.
Davant de cada fet, haurien de voler contactar sempre amb els més pròxims i avaluar la seva fiabilitat.
Paradoxa final
O sigui que el paisatge em sembla una mica paradoxal.
El diari imprès s’ha d’adaptar als nous valors d’un cicle de 24 hores i les redaccions digitals s’han de centrar a oferir notícies a partir d’informació pròpia i dels ciutadans.
Però sembla que les redaccions digitals encara són un complement del mitjà que les ha creat (imprès o audiovisual), sense prou autonomia ni prou capacitat d’acció periodística i sense els enllaços potents amb les fonts ciutadanes (perquè no s’ha orientat cap a aquí el seu full de ruta) i les redaccions del diari imprès encara creuen que han d’oferir notícies i no acaben d’acceptar que el seu cicle manté el nombre d’hores però no el seu valor temporal.
És clar que puc estar molt equivocat. Això ho contemplo sempre de sortida. Només faltaria. Però es tracta d’aportar opinions sinceres i algunes idees, oi? Doncs ja està.
Aposto per una redacció digital molt periodística orientada a la font ciutadana i a la informació immediata i una redacció impresa de vocació complementària, amb una oferta de molta qualitat (on competir vol dir “fitxar” firmes), basada en l’anàlisi i els “gèneres de setmanari”, amb gràfics i fotografies exhibint-se en un espai de què no disposen a la pantalla.
NOTA
Com que de tot això no en sé res, si algú vol aprendre de debò què pot passar al periodisme farà bé de seguir
Lolacomomola i
Karma Peiró.
Entrades
