Franco i la independència, Espanya i la urticària, rigor i intel·ligència

Fantasmes

Vaig fer un apunt sobre els fantasmes familiars i el franquisme que no estic segur que fos gaire ben entès (alguns comentaris pretenien recordar-me el dolor provocat per la guerra i la dictadura, com si jo no hagués deixat prou clara la meva oposició absoluta a Franco). Em passa de tant en tant, que escric sobre matèries esmolades i corro el risc que no se m’acabi d’entendre.

Victimisme

Al cap de poc escrivia sobre una aplicació d'iPhone dedicada a Franco i vaig pretendre enviar un missatge als lectors sobre la conveniència de crear coses a favor del país en comptes de lamentar que altres en facin d'altres que ens poden semblar un atac. En general trobo que el victimisme és una expressió covarda que implica una confessió d'incapacitat. Però segurament no era el lloc adequat on insinuar aquestes idees.

Vergonya

Ahir, quan escrivia una peça breu sobre el grup de Facebook que s’oposa al canvi de nom de l’Estadi Olímpic Lluís Companys, vaig tornar a pensar en l'apunt sobre Franco.

M'intriga una mica que comprovar que el PP de debò pensi que Samaranch pot competir amb Companys. Però el PP sembla que fa temps que no ens hauria de sorprendre.

Advertiment

Una prova és que algú tan moderat i equànime com el periodista Enric Juliana ha llançat un advertiment tan seriós com aquest:

“Seria viure en un mon al revés, significaria viure en un món moralment subvertit, que després de tant esforç acumulat, la gent de Badalona s'hagués d'avergonyir de la seva ciutat per culpa dels qui tenen ganes de jugar amb foc."

Juliana va proclamar aquest avís des del balcó de l’ajuntament, com a pregoner de les Festes de Maig d'aqeusta ciutat, en absència del màxim dirigent local del PP, Xavier Garcia Albiol, a qui ja he citat aquí a causa d’una altra de les seves provocacions d’estil ultradretà.

Urticària

Em ve de gust capgirar el to d’aquest comentari amb un altre aclariment. Estar a favor de la indepèndència de Catalunya no implica (no hauria d’implicar) la negació de la realitat. Que se sàpiga, ara mateix Catalunya forma part d’Espanya (una altra cosa és la legítima convicció que això hagi de canviar).

El negacionisme no m’ha semblat mai una bona estratègia (tinc un text inacabat sobre això, que he anat exposant a uns quants amics i que espero tenir a punt un dia o altre).

Ara bé, com se sap, hi ha persones que creuen que escriure la paraula “Espanya” els provocarà alguna urticària. És una idea absurda però està força estesa.

Per resoldre aquest inconvenient (la urticària és molt empipadora), s’han empescat una expressió més llarga: “Estat espanyol”.

Ridícul

El problema és que l’ús indiscriminat d’aquesta expressió porta molts periodistes a fer el ridícul. Com em deia un conegut, s’ha arribat a parlar de les “sabateries de l’Estat espanyol” (com si fóssim a l’antiga Unió Soviètica i els sabaters treballessin per a l’Estat).

Ahir en van enganxar una de bona: “El núvol de cendres volcànic podria travessar avui pel mig de l'estat espanyol.

Segur que no ho haurien escrit igual parlant de França o Itàlia. Haurien dit que el núvol travessa Itàlia o França, pèrò no el seu Estat.

Entre altres coses perquè els núvols de cendra, de política no en saben ni un borrall i, per tant, si de cas travessen valls i planes, serres i altiplans.

S’hauria pogut dir que el nuvol creuava la península o fins i tot s’hauria pogut dir que el nuvol creuava Espanya i haver-ho escrit així no hauria sigut cap acte anticatalà, no s'aniria en contra de cap convicció legítima.

Filar prim

Però dec filar massa prim.

Em costa d’entendre. Tal com ho veig, es pot estar a favor de la independència sense haver de limitar l’ús de les paraules. L’opció triada, pel meu gust atempta contra la intel·ligència. I això sí que em sembla greu.

Però, com de costum, dec anar mal fixat. Gairebé sempre m’adono (massa tard) que els detalls que m’amoïnen són del tot irrellevants per a la majoria de persones.

M’hauria de preocupar?