CANVI D’ADREÇA

Aquest blog continua a www.janquim.cat.

Fins ara!

Freelance

Blog nou

A l’apunt anterior, celebrava el quart aniversari d’aquest blog i insinuava alguna reforma.

Ara ja puc anunciar que d’aquí a poc dies podré ensenyar un blog nou que es distingirà d’aquest perquè aplega continguts que ara es troben a llocs diferents, perquè tindrà un disseny elaborat per un professional i perquè s’allotjarà en un domini propi.

D’aquesta manera, el blog que sempre he considerat com un mitjà d’expressió personal ho serà més que mai: agregarà tots els continguts que produeixo, la seva lectura serà més còmoda i tindrà una casa amb el seu nom.

Aventura nova

Aquest canvi, que fa mesos que concebo, respon a alguna cosa més que al desig de millorar les condicions d’aquest mitjà. A partir d’aquest setembre començo una aventura personal que no cal que expliqui aquí amb tots els detalls, en part perquè sóc incapaç de traçar el guió sencer.

Vaig dedicar un apunt a uns quants periodistes emprenedors del país i escrivia per tancar-lo una frase que contenia la pista d’una actitud: tornar a començar. No era la primera vegada que m’hi referia. Em vaig abocar amb el mateix lema a les tasques de redactor especialitzat que se’m van encomanar al 3cat24.

Però aquesta vegada es tracta d’un canvi més radical. Aquesta tardor posaré en janquim a disposició dels clients que sàpiga convèncer pel meu compte perquè he abandonat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, després d’haver-hi servit (m’agrada dir-ho amb aquest anglicisme) més de deu anys com a empleat (en una etapa anterior, n’havia estat un col·laborador extern).

Moltes gràcies

En aquest temps he tingut una pila d’oportunitats magnífiques, des del projecte de creació del primer informatiu infantil d’Espanya fins als vint últims mesos a la redacció del portal de notícies.

Entremig he tingut la sort d’aprendre a dirigir programes i àrees de producció de continguts, a programar canals, a coordinar graelles, a més de participar en el disseny del projecte del llibre d’estil corporatiu per enfocar l’estructura dels primers documents i d'obrir un dels primers blogs d'un canal de televisió.

Una confiança immerescuda em va permetre participar en els equips que es concentraven en la innovació i vaig intentar desplegar activitats que afavorissin la redistribució del coneixement d’una manera tranversal en un conjunt d’empreses que ara tendeixen a la unitat.

Amb les etiquetes "empresa" i "ccma" es poden trobar força apunts dedicats a aquestes qüestions, de la mateixa manera que després n'hi ha molts centrats en la "redacció" i el "periodisme".

Ha sigut extraordinari, i aprofito per donar les gràcies a tots aquells als que no ho he pogut dir encara personalment. M'han ajudat a aprendre molt més que l'ofici.

He conegut desenes i desenes de persones molt preparades, intel·ligents, professionals que en saben un niu, apassionats per una idea de comunicació pública i, també, responsables per força, perquè la consciència que es tracta d’una columna fonamental per al manteniment d’una llengua viva els obliga a actuar amb molt de seny.

Sense mapa

Però ara és hora de provar una altra cosa. Sense res més que molts bons records i amb la vista cap endavant.

La Karma Peiró va fer una foto quan passava per última vegada la targeta que dóna accés als empleats, a les instal·lacions de Televisió de Catalunya.

M'ha agradat il·lustrar l'apunt amb aquesta imatge però la fotografia que de debò ho explicarà tot encara no existeix, l'aniré ensenyant a mesura que tingui alguna forma més concisa.

Intueixo quina mena de feines em ve més de gust fer, quines preferiria evitar i quines em farien molt feliç. Però quan algú fa d’ell mateix la seva empresa i saluda el mercat farà bé d’arribar-hi amb alguna idea més concreta i, potser, una flexibilitat raonable. De manera que no puc avançar encara quina ruta emprenc, confio que la meva cartera real, a mesura que es defineixi, m’ajudarà a entendre’m més bé i m’agrada encetar aquesta etapa sense un mapa minuciós. Per això té un punt d’aventura, que no voldria perdre del tot.

La píndola vermella

Ara queda explicat aquell tuit d’un divendres, el 29 de juliol, quan indicava que el meu vídeo del dia era aquell moment del primer Matrix, quan el Neo ha de triar entre la píndola blava i la vermella.

No vull dir que abandoni una fantasia recreada, l’empresa on he treballat aquests anys és una realitat evident i notable.



Aquest fragment em servia per explicar un contrast entre l’estabilitat, una certa seguretat, i l’aventura de la desconnexió, un lloc on t’has de valer amb els altres que són com tu. Interpretava la píndola vermella com la decisió que no té retorn, com una versió actualitzada d’aquell “alea jacta est” de quan Cèsar va creuar el Rubicó.

Si fins ara pagava els peatges acceptables de l’estabilitat (una certa estabilitat), des d’ara assumeixo els riscos de la llibertat.

Invitació

Als lectors d’aquest blog no els interessen els meus assumptes personals, i ho agraeixo. Però ni que fos per evitar malentesos, com un gest de mínima transparència, he cregut oportú esmentar aquest canvi.

Qui hagués pensat que les meves opinions podien estar massa tergiversades perquè estava empleat a la CCMA des d’ara ja podrà pensar que ho són igualment perquè en sóc un ex empleat.

Qui hagués pensat que valia la pena llegir aquest mitjà, està convidat a la casa nova, de seguida que en pugui obrir la porta.

Quatre anys

Quatre anys exactes són els que avui compleix aquest mitjà d’expressió personal. No era el primer cop que escrivia per a un blog. Ho vaig explicar aleshores.

Amb aquest, hauré escrit 318 apunts. Potser no és gaire però com que sé el temps que he dedicat a cadascun dels textos tinc la impressió que és bastanta feina feta.

Vaig començar molt enfocat cap a això que se’n deia “gestió del coneixement” i mirava de compartir lectures i aprenentatge. Quan vaig aterrar a la redacció del 3cat24, el blog es va convertir en una mena de quadern d’anotacions, el lloc ideal des d’on podia exposar a la vista de tothom el rerebotiga de l’ofici que reemprenia.

Des de fa unes quantes setmanes preparo un canvi important i ho faig amb un professional. Encara no en puc desvelar la identitat però m’està ajudant molt i confiem que després de l’estiu podrem ensenyar els resultats. Avanço només que abandonaré Blogger, una eina que m’ha anat de primera per començar però que ja no m’ofereix tot el que necessito.

No escric aquest blog per caçar lectors. De vegades algun apunt ha tingut una mica de ressò i tot sovint la majoria sobreviuen amb discreció. No m’ha obsessionat mai la mètrica, sempre he pensat que n’hi ha prou de fer les coses amb convicció i un punt de coherència.

Però no seria prou sincer si no reconegués que escric un blog perquè algú o altre el llegeixi. De manera que ara que anoto aquí breument aquest minúscul aniversari vull donar les gràcies a totes les persones que en algun moment o altre m’han llegit i, molt especialment, a tots els que han volgut deixar un comentari o s’hi han subscrit amb el codi RSS.

Gràcies a tots.

Continuem.

Hi ha més idees i projectes en marxa.

He anticipat una d'aquestes novetats amb un missatge al Twitter, aquest matí. Em sembla que ben aviat podré explicar més coses...

Podria tancar la finestra però la deixo oberta

Un any

Ara fa un any, tal dia com avui vaig penjar a Scribd un document, que considerava un esborrany, amb un títol que volia ser una mica cridaner: “La finestra de la independència”.

Dotze mesos després, un centenar de vegades algú ha clicat sobre el botó del “M’agrada” del Facebook, ha merescut uns quants missatges al Twitter i ha tingut una mica més de 2.500 vistes, que no vol dir lectures senceres.

És evident que no és cap èxit però supera de bastant el nombre d’exemplars venuts de la meva última novel·la. Potser és perquè aquesta mena de textos són més “fàcils” que l’obra literària que procuro bastir, no en puc estar segur.

Esborrany

La meva intenció inicial era mantenir aquest esborrany un any a l’abast de tothom i després fer-lo desaparèixer, però hi renuncio.

De la mateixa manera que no he volgut liquidar el porc que vaig crear secretament al Twitter, he decidit que aquest esborrany pot seguir on és, com la mostra del que és, un text elaborat durant uns quants mesos i llegit durant aquest any que ha passat per qui ha volgut fer-ho. Ja en vaig donar aquí les explicacions pertinents.

El marc

Parlava allà d’una oportunitat que ara diria que s’esvaeix.

L’independentisme “oficial” viu una crisi descomunal i aquells que es van endur els vots sobiranistes han aconseguit en un temps rècord canviar el marc de les idees.

Des del poder és més fàcil influir amb missatges potents que converteixen una qüestió en la més relelvant i no s’escapa a ningú que ara mateix l’assumpte protagonista és l’economia. La manifestació de fa pocs dies no es pot comparar amb la de l’any 2010.

Sembla mentida com un escenari pot canviar tant de pressa però això és el que ha passat.

Decisió

De manera que conservo el text on és com un record del que un dia va succeir, com un exercici de memòria, acompanyat de la presentació que vaig fer. Però no modifico la seva condició d’esborrany i no ho faré si no veig que hi ha novetats en aquest front.

Tinc la sensació que, si segueixo aquesta norma, l’esborrany serà un esborrany per molt de temps, potser per sempre.

No em queixo. Les coses són com són.

Vaig creure que hi havia possibilitats d’aconseguir una certa unanimitat, vaig mirar de subratllar els problemes i vaig pretendre, amb molta ingenuïtat, demostrar que hi havia solucions.

Però ara he après que no és així. Malgrat les enquestes, una mica enganyoses, el marc ha canviat.

Fins que els que ara governen no facin el tomb res d’això no serà possible i no sembla que de moment tinguin cap predisposició per actuar d’una altra manera.

Compromís

Podria somicar que és una llàstima. Però no ho faré. Si als catalans els sembla bé continuar sent espanyols no sóc ningú per assenyalar un altre camí.

Aaixò no vol dir que un dia no el pugui emprendre pel meu compte.

Però d’això no en podré parlar fins d’aquí a uns quants anys.

O sigui que aquest apunt és només una manera de tancar l’experiment.

Em va agradar publicar un text en fase d’esborrany i ara anuncio que no el retocaré, no aquest any, ni l’esborraré.

Si no passa res de debò important que em faci canviar d’opinió, en principi no tornaré a parlar mai més de “La finestra de la independència”.

Cercles de ganxet al sofà d'un desconegut

El correu electrònic deixa a la bústia un missatge. Algú t’ha afegit en un dels seus cercles de Goggle+.

No saps qui és. Ni tan sols et sona el seu nom. Però la informació és rotunda. Aquest algú misteriós t’ha posat al seu món circular.

Normes

Solia tenir una norma privada, que ara faig pública. Al Facebook només agrego, en principi, persones amb les que ens hem conegut. Encara que sigui una coneixença breu en un acte públic. És com dir que només apunto a l’agenda les persones que m’han donat la seva targeta. Però sense agenda ni targetes.

La mateixa norma m’aconsellava ser més relaxat amb el LinkedIn. Potser no ens hem vist mai però compartim ofici o un sector professional o potser, això és tot, un dia ens podem ajudar. Doncs vinga, agregat, enxarxat.

Aquesta era la idea.

Fins que va arribar Google+.

I tot ha canviat.

Visibilitat

Gent desconeguda em reclou en alguna de les seves cirumferències personals.

Com que l’activitat professional m’empeny cap a la visibilitat, intueixo que deu ser bo que algú pensi que val la pena escollir-me. Ho agraeixo.

Gràcies, doncs, a tots els desconeguts que heu arrossegat la meva icona amb el ratolí o el mousepad del vostre maquinari.

Per a Google, l’expressió “request” no vol dir res. Animat per aquesta llibertat adquirida, m’he atrevit a fer el mateix.

I ara, com molta gent, ja tinc un cercle només per a aquelles persones que no conec però que m’agrada saber què diuen.

Perquè penso que m’anirà bé tenir més informació i que entre tots estem compartint el coneixement, de debò, sense grans escarafalls.

Potser un dia hi haurà tants noms que podré dividir l’espai en dos o més cercles.

Tot just acabo de traçar els meus primers cercles. Em fa por que l’allau em superi, ja ho vaig dir en l’apunt anterior.

Convidats

Però si una creació tan nova ja m’ha fet venir ganes d’escriure dos apunts seguits potser és que em comença a agradar de debò.

No puc predir si ho resistiré. Però m’estic acostumant sense gaire neguit a aquests missatges que rebo cada vegada que algú que no sé qui és em demostra que sí que sap qui sóc.

No és el primer cop que la xarxa m’obre les portes de cases desconegudes.

Sense haver-ho decidit, es veu que visc a uns quants cercles aliens.

Confio que em deixaran seure al sofà. Potser xerrarem una estona o ens hi quedarem ben escarxofats, no sé, per mirar un vídeo com aquest.

La virtut del cercle (vet aquí Google+)

L’expressió “cercle virtuós” sonava als mitjans de comunicació quan la van fer servir Jan Laporta i Sandro Rosell, aleshores amics i companys de candidatura, fins al punt que al web del Barça s'hi explica que la van popularitzar.

Fa pocs dies l’he sentida al president dels Estats Units, Barack Obama, quan responia les preguntes que li havien fet arribar amb el Twitter.

Història

En realitat, el cercle sempre ha sigut virtuós. És amb un cercle traçat damunt la sorra que es fundaven les ciutats i aquella marca polsegosa no es podia traspassar sense cometre un sacrilegi. És la forma màgica que els mandala tibetans recorden.

Llengua

Si ho he entès bé, el cercle és una àrea mentre que el perímetre seria la circumferència. Però de la circumferència, en anglès en diuen circle mentre que el cercle seria el disk. No sé si això és un embolic però ens haurem d'acostumar a parlar dels cercles, perquè és així com tothom es refereix a l'aparença del nou invent de Google.

Des de fa uns quants dies veig força persones que s’aboquen als cercles. Intenten aprendre com funciona aquesta nova xarxa social que figura que no és una xarxa social, aquest experiment que vol ser com el Facebook sense ser el Facebook, en fi, l’última idea amb què Google ens vol “ajudar” a moure’ns per internet.

Especialistes

Cadascú s’ha especialitzat en alguna cosa. Google sap buscar i indexar i, sembla, sap fer alguna altra cosa com ara endreçar un sistema de correu web. Però no podem estar segurs de la seva capacitat per a aquesta nova tasca. La seva eina de blogs, per exemple, va molt bé quan comences, és fàcil i intuïtiva, però quan aspires a alguna cosa més, la veritat és que el millor que pots fer amb Blogger és abandonar-lo.

Abans d'ara

Quan Google va estrenar el Buzz, vaig provar d’impedir que el seu spam infinit m’atabalés. Ho vaig aconseguir ignorant-lo. Encara que em sembla que moltes coses que faig a la xarxa s’hi acaben reflectint, per a mi no existeix.

Quan van crear Wave, admeto que em va impressionar i en vaig quedar fascinat. Però al cap de poc vaig comprendre que Wave només serveix per a desenvolupar un tipus concret de projectes... projectes com ara Wave. És la típica eina bucle que no és que no vagi enlloc sinó que només va allà d’on ve.

Gestió

A veure què passarà amb els cercles del Google+. Observo un cert encantament, hi ha gent que ho troba genial. Des de sòlides consultores estratègiques també s’hi mostren interessats, esclar, després de tot no hi ha més remei que aprendre com funciona cada eina nova que es posa en circulació.

De moment, no estic segur de voler gestionar tants contactes en tants llocs diferents.

Utilitat

Vaig abandonar Xing perquè em semblava que si estava a LinkedIn n’hi havia prou, pensava que amb una xarxa professional ja podia anar fent.

Faig servir el Facebook per estar en contacte amb amb la família extensa, amb els vells amics i amb els coneguts i també em serveix d’agenda de contactes per a la meva feina.

Però encara no estic segur que els cercles de Google puguin substituir tot això que trobo al Facebook.

El Facebook em resol els contactes i el Twitter em manté informat. Hauré de descobrir què més m’aporta l’últim invent de Google.

Jugar

Potser no sabré processar tot el que genera, tota la informació que hi circula. Però jugaré amb els cercles de la mateixa manera que els nens de dues generacions més amunt ho feien amb els cèrcols.

De moment hi he tret el nas, sé que em toca mirar-ho, sé que n’hauria de saber més i espero aprendre’n, però si la usabilitat no és òptima, si em demana un esforç innecessari i si en algun moment tendeix cap al spam, potser acabarem pensant en la quadratura del cercle.

Per ara, el millor que veig en aquests cercles és l’elecció d’una forma geomètrica que als humans sempre ens ha fascinat. (ACTUALITZACIÓ: També són els cercles, i altres característiques, el que destaca David Pogue en aquest article.)

Confiança

Confio que valgui la pena i tot i que no em deixaré dur per un apassionament desmesurat començo a pensar quins cercles nous podria crear. Aquest exercici ja em sembla prou atractiu.

Si algú ressenya aquest apunt amb Google+ no rondinaré. Per alguna cosa s’ha de començar i ja he dit més d’un cop que tornar a començar m’ha semblat sempre un bon lema.

El porc secret que vaig crear al Twitter

La bèstia

El 28 de març vaig crear un porc que només existeix al Twitter. No hi havia cap raó seriosa que justifiqués aquest acte imprudent. Volia fer unes quantes proves i, també, divertir-me, a la meva manera.

L'dioma

Es diu Cerdo_con_Twitter, fins avui ha llançat 188 missatges i s’expressa en castellà. Aquesta era una de les proves. Diuen que quan un narrador català tracta amb el castellà tendeix a fer servir un vocabulari exòtic, innecessari. El porc que vaig inventar tendia expressament al lèxic rocambolesc. Aquest és un dels trets del seu caràcter.

El caràcter

Un altre atribut d’aquesta bèstia és la seva referència constant al lloc on viu i a la femta. Però volia fugir de la idea simple que un porc fa servir el Twitter per dir-hi porcades.

Aquestes mencions només volien ser un context paròdic d'un personatge irreal, que havia de ser egocèntric, havia de parlar com si treballés amb eines basades en internet i amb altres recursos "de despatx".

El to

Una altra característica del meu porc era la seva pretensió filosòfica, en el sentit pejoratiu del terme. Els seus missatges contenen frases sentencioses, afirmacions referencials, al·lusions capgirades.

La ideologia

A més, té una certa posició ideològica, confusa, entre el radicalisme i el cinisme. Les seves mencions a la producció i als processos de treball van per aquesta banda.

El tic

També es distingeix pel seu menyspreu cap als ànecs. Aquesta broma recurrent, que no ha tingut temps d'arrodonir-se, volia ser una comparació irònica entre el Twitter i el Facebook, reproduint la típica confrontació entre usuaris de serveis diferents (Microsoft/Apple, iPhone/Android, programari lliure/programari a la venda).

L'humor

Per fi, volia dotar-lo d’un sentit de l’humor, admeto que força peculiar i probablement desafortunat.

L'experiment

L’experiment, per dir-ho d’alguna manera, pretenia observar si uns continguts una mica singulars podien cridar l’atenció, sense tenir cap padrinatge o l’empenta d’una firma mediàtica. La hipòtesi era que el porc passaria tres mesos sense pena ni glòria, com un desconegut a la xarxa.

L'inici

El 5 d’abril vaig enviar un correu a unes quantes persones (gràcies per acceptar la confiança) i els vaig demanar que seguissin el compte del porc, però sense fer soroll ni comentar res.

Uns dies més tard, vaig fer que el porc fos seguidor d’alguns comptes molt populars que també escriuen en castellà.

Quan vaig començar a incloure-hi etiquetes, vaig fer algun intent perquè s'afegís a les més populars d'aleshores. I una sola vegada vaig fer un retuit d’un missatge emès per la meva personalitat secreta.

El monòleg

Tot i això, el porc ha sigut un monologuista solitari quasi perfecte. Mentre escric aquestes ratlles comprovo que té dotze seguidors. Si no en té més és que no els ha merescut.

No ha conversat, no ha fet res més que deixar anar les seves frases sense majúscules (excepte amb els noms propis).

L'eina

Al principi tenia uns quants tuits cada dia, després es va conformar amb un o dos per jornada. A partir de l’1 d’abril feia servir Twuffer i programava els missatges.

La feina

Cada tres o quatre dies hi treballava una estona i posava data i hora als missatges, que triava d’un document on anotava de tant en tant possibles tuits del porc, de vegades durant deu minuts, per recordar els que havia ideat durant el dia, i d’altres m’hi estava un parell d’hores, fins que aconseguia quedar una mica satisfet amb una desena d’opcions.

La fi

Tenia pensat liquidar-lo pels volts de Sant Joan. Fins i tot havia previst fer alguna broma sobre la revetlla de Sant Joan rellevant la mítica data porcina de Sant Martí. Però al final, després de dubtar, me’n vaig penedir, em vaig apiadar de la meva criatura.

La possibilitat

Per això des de fa uns quants dies ha emmudit però la bèstia encara és viva. Se m’ha acudit la possibilitat de posar el meu porc tuitaire a la venda, però, siguem sincers, qui voldrà comprar una marca sense gaire recorregut, un personatge que encara no ha mostrat del tot el seu perfil, un joc que no té jugadors, un compte sense seguidors?

L'apunt

De manera que he decidit escriure aquest apunt. Ara ja està, s’ha acabat el secret. El porc ja no és anònim. Hi és però no hi és. Corre el risc de convertir-se en un fantasma d’internet, un altre compte missatger abandonat que deixa de parlar i vagareja pels llimbs de la xarxa amb tot el que ja ha dit i, qui sap, tot el que potser un dia podrà dir.

La pregunta

Què més se’n podria fer? Fer pública la clau d’accés i que tothom que vulgui li faci dir coses? Regalar-la a algú que ho demani? Rifar-lo? Esborrar-lo per sempre? Esperar que el pas del temps se n’encarregui? Permetre que ho decideixi ell mateix?

Les claus d'un blog de periodista segons Ben Hammersley (o l'aventura de viure)

Aventura

Gadwoman es presenta com una revista de tecnologia que s’ocupa de matèries com els robots aspiradors, els jocs per fer exercici físic o les patates fregides sense oli però també explica com enviar missatges sense cost i com s'ha d'actuar a les xarxes socials.

Les seves seccions es refereixen a la vida domèstica, la feina, els fills o les botigues.

No és el primer cop que es crea des de Barcelona un web amb orientació de gènere però la proposta de Gadwoman és interessant perquè busca un subnínxol (tecnologia i dona) i perquè l’han posat en marxa dues periodistes, Toñi Herrero i Carmen Jané, que volen emprendre una aventura fora dels mitjans.

Claus

Respon força bé a les pautes que suggeria ahir mateix Ben Hammersley en la seva intervenció al Col·legi de Periodistes, en un altre acte de la sèrie “10 en comunicació” que ha organitzat Escacc.

Hammersley va plantejar tres qüestions clau que els periodistes haurien de considerar a partir de les oportunitats que ofereixen la digitalització i internet.

1. Marca

Cadascú és una marca personal. Fins i tot si no ho fa expressament. Som allò que Google diu que som, si més no per a aquells que ho volen saber amb uns quants clics.

Es tracta de trobar un espai propi, un terreny que els altres no cobreixin. I n’hi ha molts, les possibilitats són infinites. Per això la tria de Jané i Herrrero té sentit, més enllà que aconsegueixin l’èxit que busquen. Han triat un assumpte on es creuen prou fortes i s’esforcen per donar qualitat.

Hammersley, que va captivar l’audiència amb el seu to col·loquial i una contundència basada en el bon humor, assegurava que tothom és capaç de ser millor en alguna cosa. I hi afegia que tothom volia explicar alguna cosa... tothom que vol fer de periodista, esclar. I si no, va dir, per què et vols dedicar a aquest ofici?

La gestió d’aquesta marca personal és tan important, que el seu consell era evitar les feines que te’n desvien. O, com va aclarir, acceptar-les si el teu compte corrent ho exigeix però sense posar-hi la teva firma. No espatllis la teva marca perquè necessites un ingrés, va voler dir.

Vaig publicar un article sobre uns quants periodistes emprenedors del país. A uns els va millor que a uns altres però tots intenten mantenir els atributs de la marca que han creat i han descobert que l’especialització, l’ocupació d’un nínxol personal, és el nucli de la seva activitat i, també, el que genera una determinada percepció.

2. Clients

L’assumpte dels clients és més fàcil. O bé t’adreces als lectors o bé el teu client és un editor, o sigui, un mitjà.

En aquest punt, el ponent insistia que als mitjans els interessa fitxar periodistes amb una bona marca personal però Sílvia Cobo, des de la primera fila, insistia que encara hi ha moltes organitzacions que prefereixen empleats opacs, sense presència a internet, sense reputació digital, sense recorregut per crear una marca pròpia. La resposta va ser rotunda: si hi ha empreses així, entendran que s’equivoquen o es quedaran sense periodistes bons.

3. Diners

No es fan diners amb un blog periodístic. És la mena de blog al que la publicitat li escau malament. Però els ingressos s’han de fer per altres vies. En aquest punt, no va ser prou útil per al públic perquè les oportunitats que anotava demanen un mercat ampli, com ara l’angloparlant o l’hispanoparlant.

No hi ha espai per a tots els periodistes que escriguin en català i aspirin a fer classes, conferències, tallers, lectures... Potser no és tan forassenyat fer-se notar (dibuixar els primers traços d'una marca) en els idiomes que ja són l’eina de comunicació global.

Economia de l'atenció

A més d’aquests tres assumptes clau, Hammersley va sintetitzar les tendències del canvi que vivim ara mateix i va destacar la necessitat que el periodisme s’adapti a l’economia de l’atenció, un aspecte que he tractat en l’apunt anterior. Hi ha cròniques més concises sobre aquest acte de tres hores per a qui en vulgui saber més coses.

Però hi ha un detall que val la pena anotar aquí. A l’acte hi havia, sobretot, periodistes independents. És a dir, persones que exerceixen aquest ofici, o hi aspiren, sense estar empleats en un mitjà.

És el cas de Saül Gordillo, que edita i actualitza un mapa informatiu sobre els pactes municipals peculiars de Catalunya però també de Sílvia Cobo, que de moment sembla orientar-se cap a la formació, o d’Eduard Martín-Borregón, que col·labora amb mitjans locals però s’ha fet conèixer sobretot per les seves iniciatives singulars, com ara el qüestionari 5x55 o la creació de vídeos digitals, com el primer timelapse de Terrassa.




Atenció a l'economia

El dubte que preocupa tothom, i és comprensible, és si se’n sortiran amb aquests recursos. A l’auditori del Col·legi no hi havia gaires periodistes empleats en mitjans de comunicació, tot i que n’hi havia, esclar, i fins i tot hi va acudir més d'un directiu.

Però la proporció fa pensar que mentre els que volen ser emprenedors miren d’aprendre quan algú amb experiència arriba a Barcelona, la professió ocupada està massa... ocupada.

Per això és raonable que hi hagi dubtes. Estem fent el que cal? Es poden fer aquesta pregunta la trentena d’assistents.

La resposta provisional és que és molt probable que sí.

Viure

La crisi que hi ha als mitjans no és cap broma i encara que en bona part està oculta, els rumors i les converses entre col·legues fan creure que tard o d’hora també esclatarà aquesta bombolla. Els que comencin abans tindran més recorregut i, potser, un bon punt de sortida per reinventar-se i començar una altra vegada.

Ens aniria molt bé tenir aquesta actitud al marge del context, més enllà de la crisi. Tornar a començar fa por. És veritat. Però no consisteix en això, viure? En una entrevista recent, Hammersley deia que els periodistes amb blog han d'escriure bé, posar enllaços i no rendir-se.

Carmen Jané es va especialitzar en tecnologia i aquest va ser el seu “tema” durant bastants anys. Ara, al diari on treballa l’han situada a l’edició digital, on es concentra en tasques d’actualització.

Segurament, i és només una intuïció, la seva aposta amb Gadwoman té a veure amb aquests fets. Entre l’enterrament de la marca personal que significa l’actualització i l’aventura de tornar a començar ha triat sentir-se viva.

És veritat que entremig, per a ella i per a tots els altres “aventurers”, hi ha la qüestió dels clients i els ingressos. Però goso creure que l’elecció és també un acte de vitalitat, l’afirmació d’una voluntat sense la qual potser no caldria llevar-se cada matí.

Els ocells enrabiats de la informació

Quan vaig acudir al Mobile 2.0, mentre Peter Vesterbacka alliçonava l’auditori sense subratllar prou el factor sort com a explicació de l’èxit dels seus “Angry Birds”, i justament mentre l’escoltava, vaig descarregar al mòbil, per fi, aquesta ditxosa aplicació. O sigui que he resistit la temptació molt de temps perquè el joc dels ocells enrabiats va aparèixer el desembre de l’any 2009.

Vesterbacka tenia raó almenys en una cosa: és una modalitat de joc molt ben adaptada a les estones mortes. Aquests parèntesis passen millor, provisionalment, amb un repte breu com ara superar un altre nivell. El joc consisteix a llançar ocells amb poders diferents contra uns porcs de color verd. He tingut altres passions lúdiques i sé que ja em passarà. Ho deixaré estar de la mateixa manera que vaig abandonar el pòquer de Zynga, les papereres de Paper Toos o les mans amb iButi.

Tot en un parèntesi

Els jocs al mòbil tenen aquesta funció d’entreteniment breu i en aquest lapse de temps has de rebre alguna compensació.

“Angry Birds” no exigeix gaire reflexió. L’ordre de les “armes” està decidit. Només t’hi has de fixar una mica per calcular que el negrot que explota és útil amb les pedres i el groc que es llança a tota velocitat va bé per travessar fustots.

És possible un joc d’aquestes característiques que a més proporcioni elements informatius? Els “jocs informatius” intenten aprofitar els atractius del joc per transmetre missatges. De vegades, més que informatius són formatius, i aquesta voluntat instructiva els fa menys interessants, però no és una via tancada.

Una dificultat a considerar és l’adaptació a la brevetat, a les estones mortes. Un joc com Democracy, per exemple, demana un grau de pensament més elevat. Hi ha moltes variables que cal tenir en compte. Una de les virtuts del joc és que el jugador comprèn de seguida que s’ha d’allunyar del “blanc o negre”. La democràcia està feta de matisos. Si estires massa la corda d’un costat, queda curta d’un altre. Però és del gènere de simuladors que demanen una atenció molt més llarga i reflexiva que la que permet una estona morta.

Informació, entreteniment, participació

Un recurs emprat sovint quan s’intenta atacar aquest parèntesi amb un joc informatiu és el del qüestionari ràpid sobre l’actualitat. S’esmenta com a opció en un apunt d'un blog que es publica amb ajut de la Knight Digital Media Center.

El text acara la qüestió de les estones mortes i s'anoten com a elements a tenir en compte per a les aplicacions periodístiques la geolocalització, la calendarització, el seguiment de la legislació i també les possibilitats de participació real per aportar continguts, com proposa Mereporter (el logo d'aquesta aplicació també és un ocell rogenc).

He vist un apunt de Nicole Martinelli on s’esmenten unes quantes creacions que segueixen aquesta direcció.

L'ou daurat és una estona morta

Si amb els mòbils es poden capturar sons i imatges, potser hi ha alguna manera d’enfocar la situació de les estones perdudes i combinar-ho, segons el gust de cadascú, amb l’entreteniment, que ara mateix, i només fins que aconsegueixi tots els ous daurats que cal per guanyar, consisteix per a mi a esclafar ocells de colors contra les muralles que protegeixen els porcs verds.

Mentre no arriba aquesta aplicació informativa que aprofiti del tot la noció d’estones mortes, comprovo que sorgeixen més intents de fer més fàcil la captura d’imatges i sons amb voluntat d’informar altres persones.

És el que pretén Open Watch, una aplicació amb vocació de denúncia que es distingeix d’AudioBoo (tot just el començo a provar) o SoundCloud perquè inclou el vídeo i per la seva suposada capacitat d’enregistrar de manera secreta.

Twitter i Tumblr per a periodistes

Mentrestant, el Twitter es posa a disposició de les redaccions i es publiquen manuals adreçats a la pràctica del periodisme amb aquest recurs. I ja hi ha hagut reaccions: Twitter és una eina per a les redaccions o és una gran redacció? (gràcies per l'enllaç, Ismael).

Tumblr també serveix als mitjans i ja hi ha mostres potents de la seva utilitat periodística i del seu ús a la redacció.

Hi ha mitjans que abandonen fins i tot el seu web i s’arrisquen a emetre des d’una xarxa aliena com el Facebook, que també ha creat un plec d’instruccions per als periodistes amb una acollida polèmica.

El canvi va molt més enllà de l’adopció d’eines basades en internet.

La perspectiva i el zero

Un clàssic com The Guardian anuncia un gir radical en la seva perspectiva per considerar-se per damunt de tot un mitjà digital.

Fa tot l’efecte que a poc a poc però sense cap alternativa clara ens acostem cap al porc verd que porta bigoti, un dels malvats que cal liquidar a “Angry Birds”. Però no ens equivoquem. Quan superem aquest nivell n’hi haurà un altre. Vet aquí l’encert dels jocs com el que va idear Vesterbacka: després d’un repte sempre n’hi ha un altre.

Per això fóra bo que els ocells deixessin alguna peça sencera. No es pot començar de zero cada vegada. I si en comptes d'omplir una altra estona morta hi comencem a rumiar de debò?

Abans que l'entreteniment, imprescindible, s'ho empassi tot. Abans que algú més repeteixi sense morir-se de vergonya que el coneixement és un luxe innecessari.

El dia de la conversa (cròniques al Twitter)

No és cap secret que una de les possibilitats que ofereix el Twitter és la conversa, breu i per força sintètica.

L’experiment emprès amb Storify prova justament de capturar fragments d’aquesta conversa per obrir una reflexió sobe la transparència i els llocs comuns, els “topos” d’internet. La mica de ressò que ha tingut és a causa de l’atracció que els productes populars susciten amb molta facilitat.

Entrevista oberta

Avui, de cop i volta, he viscut amb intensitat aquesta possibilitat. Mentre escrivia i editava una crònica sobre la manera com s’ha reflectit l’actualitat al Twitter, una altra vegada, mantenia una conversa en forma d’entrevista oberta amb Oriol Lladó, per a @tasquesomnium (ja havia explicat aquí una experiència similar però amb els papers canviats).

El resultat es pot veure a l’etiqueta que hem fet servir per endreçar els missatges: #tasquesoc3.

Els lectors escriuen

Més tard, quan la peça ja s’havia publicat al 3cat24, @belbosCk s’ha adreçat a aquest mitjà per queixar-se de la crònica. Em sembla que des de la redacció no han contestat però ja ho he fet jo, tot i que no m’interpel·lava de forma directa.

Li he explicat per què entenia que el text responia al gènere de la crònica firmada i li he volgut aclarir que allò que la disgustava potser era l’estil.

Per fer-li notar que era una qüestió d’estil i no de posicionament li he donat els enllaços de la crònica sobre la càrrega policial, que ja vaig comentar aquí, i la crònica sobre les reaccions després que la policia detingués tres persones i les acusés de ser la cúpula de la xarxa Anonymous. En aquest blog hi vaig deixar anotada una certa perplexitat.

Relat i estil

En aquesta mena de crònica procuro sempre construir un text que tingui un mínim fil, que vagi d’algun lloc fins a algun altre. Que hi hagi un relat i que tingui un estil, llegidor i reflexiu.

I intento destacar el que sembla nou, més potent o “noticiable”. Per això vaig subratllar el contrast entre gent asseguda i cops de porra, el contrast entre l’anunci emfàtic d’una detenció i el sentit de l’humor com a reacció.

Avui m’ha semblat evident que l’etiqueta #aixino era el fet rellevant, ja que la desafecció amb aquestes protestes s’ha fet notar amb més energia que altres vegades.

Sense valorar, només com a constatació, però escrit (sempre massa de pressa) amb l’estil dels altres cops, sempre amb un text a l'ombra que intenta aportar elements que encetin mirades diferents.

Elogis i crítiques

Quan, fa pocs dies, Enrique Dans va esmentar una d’aquestes cròniques com un exemple d’informació em vaig preocupar. No pretenc ser exemplar, ni podria. Aquesta mena d’elogis són perillosos perquè et poden fer caure pel pendent del cofoïsme.

A més, dono per fet que part del seu aplaudiment (que de tota manera agraeixo, esclar) es basa en la seva sensació que allò que vaig escriure podria ser agregat a una posició. I no, no escric per ser aplaudit per cap posició, és una bestiesa, el que m’interessa són el relat i l’estil.

Per això he suposat (potser massa agosaradament) que @belbosCk criticava la peça d’avui per la mateixa raó. Vull dir que si en comptes de constatar l’aparició de #aixino i esforçar-me a buscar els tuits dels diputats (avui s’havia de fer això, n’estic convençut) m’hagués llançat a una crònica “posicionada” a favor de les seves idees potser no li hauria semblat malament i no hauria exigit “més distància”.

La descoberta de l'altre

En tot cas, al seu últim missatge m’ha dit que es llegiria aquestes cròniques precedents i m’ha semblat just tenir interès per aquesta persona desconeguda.

És una artista que ha publicat diversos llibres, ha escrit articles per a mitjans de comunicació, ha guanyat premis per a la seva obra escrita i gràfica... Bel Bosck i Bagué és al Facebook i hi ensenya els seus projectes.

M’ha agradat que em fes rumiar, m’ha agradat que tots dos sabéssim parlar sense aixecar la veu, amb naturalitat.

No podria fer el mateix si en comptes de contestar a una persona ho hagués volgut fer amb deu i amb cent hauria estat del tot impossible.

No cometré la banalitat d’idealitzar la mena de conversa que es pot tenir al Twitter, però tots els diàlegs d’avui m’han ajudat a entendre més bé què faig i em serveixen per renovar la meva exigència amb mi i amb el que provo de fer.

Contestar amb mesura

De tant en tant, si veig que es fan al·lusions directes a la qualitat d’una informació o al seu autor, responc al fil de comentaris dels lectors. Fa poc vaig fer-ho, com es pot veure en aquesta il·lustració, per aclarir un dubte sobre l’autoria que des de la redacció no van poder contestar.

No em fa mandra oferir aquestes respostes i entenc que és part de la feina. Em sembla que no tothom ho entén de la mateixa manera però això no fa trontollar les conviccions.

El mirall una altra vegada

Avui s’ha demostrat una altra vegada que el Twitter, encara minoritari, encara sectorial, encara elitista, perfecciona la seva capacitat de reflectir l’actualitat. A hores d’ara ja he publicat una pila de cròniques que en deixen constància.

Però també se m’ha fet evident que una conversa oberta, i arriscada, t’ajuda a mesurar la frase, a avaluar les opinions alienes, a tornar a començar amb més empenta.

Gràcies, desconeguda. Segurament veurem la realitat amb matisos molt diferents però està bé que n'haguem parlat, molt més en un dia en què el dialeg ha perdut una altra oportunitat.

La paradoxa dels "hackers" i els periodistes

Cara A

Al Museu Picasso de Barcelona hi ha hagut durant dos dies una trobada molt singular.

El projecte Europeana ha decidit acostar-se als desenvolupadors informàtics perquè els ajudin a crear aplicacions que permetin un ús ciutadà dels continguts culturals digitaliztats que Europeana acumula.

S’explica en dos articles publicats al 3cat24.

N'hi ha un que està escrit al final de la primera jornada , i vol presentar el projecte, mentre que el següent s'ha escrit al final de la segona sessió i vol mostrar els resultats de l'encontre, com el que es veu a la imatge (una aplicació que destria els colors predominants d'una obra pictòrica).

Ha quedat clar que la paraula “hacker” no té només les connotacions negatives que se li solen atribuir des dels mitjans de comunicació.

S’han gastat diners de la Unió Europea per convidar aquests “hackers” a crear eines interessants. No deuen ser el dimoni.

Cara B

Avui, els mitjans digitals expliquen que la policia espanyola ha detingut els suposats responsables de la xarxa Anonymous.

Moltes persones han reaccionat amb una crítica que no estava mancada de bon humor. Una crònica al 3cat24 mira d’explicar-ho.

Per què hi ha hagut aquesta reacció?

Perquè la gran majoria dels mitjans digitals han publicat aquesta notícia d’una manera acrítica, reproduint amb molta exactitud una nota de la policia. El titular era exactament el mateix.

La gent espera que el periodisme consisteixi en alguna cosa més que copiar i enganxar una frase que ha escrit la policia.

La policia

A la nota del ministeri de l’Interior, s’hi esmenta el terme “hackivista”, que potser és una barreja de “hacker” i “ciberactivista”.

Queda clar que a la policia no li interessa gens ni mica informar.

Pretén crear confusió i fa servir termes poc clars que molta gent no coneix per generar una sensació negativa.

"Hackivista" es fa servir com “terrorista” i, d’aquesta manera, es continua en aquesta campanya subtil que associa a internet tot el mal possible.

Ja se sap: internet és un cau de corruptors de menors, lladres de música i també... “hackivistes”.

Que la policia sigui com és resulta gairebé inevitable. Sobretot perquè els seus responsables no fan cap esforç per millorar l’orientació, al contrari, els animen a ser els únics titulars de la violència i coses per l’estil. Què hi farem. Tenim la policia que els governs volen i tenim els governs que la majoria vota. És el que hi ha.

Els periodistes

Però els periodistes sí que poden fer les coses d’una altra manera.

De què serveix que algú s’esforci a explicar que els “hackers” creen eines per a la cultura digital si l’endemà mateix se’ls posa al sac de les bruixes i els endimoniats?

Copiar i enganxar notes policials no és ben bé periodisme.

Que la majoria de mitjans digitals s’apuntin sense pensar a la criminalització d’internet és una paradoxa però sobretot és una demostració terrible que els mitjans digitals encara tenen molta feina pendent si de debò creuen que la qualitat de la seva informació té algun valor.

Ho he escrit en condicional (“si de debò creuen”) i ho he fet expressament. No caldrà que hi afegeixi res més.