2/10/09

Lepe, un zoom i els SMS


Gairebé tothom deu recordar aquell acudit que pregunta per què a Lepe tothom s’arregla a les dotze en punt. La resposta era que ho fan perquè volen sortir bé a la foto del Meteosat.

Quina gràcia, oi?

Doncs ara tots som de Lepe i el Meteosat de l’acudit és en realitat un conjunt d’oportunitats de causes molt variades que ens poden deixar retratats, sense temps d’haver-nos fet la clenxa.

Afany de protagonisme

És veritat que un dels canvis socials més interessants té a veure amb l’afany de protagonisme, que potser hi havia sigut sempre però que ara s’expressa sense falsa modèstia i que, a més, troba ocasions versemblants per complir aquest desig.

El format del reality show va clavar aquest fenomen a la pantalla del televisor, com un post-it que ens recorda cada dia qui som.

Milers de persones han aspirat a l'olimp de l'exhibició i s’haurien deixat enregistrar per càmeres de vídeo en una casa de cartró pedra si les haguessin seleccionat. Els mateixos milers han provat d’afinar una melodia que els traslladi a la fama.

La popularitat s’ha democratitzat, vet aquí el lema que sembla oficial.

L’egocentrisme està molt estès i tots contribuïm a ampliar-lo amb la nostra quota privada (o és que publicar un blog no incorpora també aquest tret?). 


Quan es va celebrar el funeral del papa Joan Pau II recordo que va circular una imatge prou reveladora. Molta gent alçava el braç amb la càmera digital a punt (quasi sempre la del mòbil) no pas per capturar una visió llunyana del fèretre, sinó amb la voluntat d’obtenir un record personal, sense cap intenció periodística sobre la cerimònia: “Vaig ser-hi i en tinc la imatge que ho prova.”

A molts actes massius és possible percebre aquest gest d’autoafirmació que de passada trasllada el protagonisme dels altres cap a un mateix.



Vigilats per les càmeres


En contrast amb aquesta vocació de protagonisme, hi ha una realitat que tendim a ignorar. Les nostres vides transcorren mentre centenars de càmeres de vigilància de tota mena en copsen detalls potser insignificants però que de forma innegable deixen al descobert alguna cosa. En les investigacions de delictes, aquests sistemes poden liquidar coartades falses i revelen implicacions de tota mena.

Les càmeres de vigilància són un material més accessible que no solem pensar. El risc de ser filmats pel carrer, sense el nostre consentiment, es fa més obvi i tendim a intuir que la nostra privacitat és més vulnerable.

En aquest context, és impensable que els efectes no es traslladin també a la política.

Micròfons oberts 


Recordem els casos en què els micròfons quedaven oberts abans o després d’una intervenció. D’aquesta manera vam saber que segons Jordi Sevilla a l’aleshores candidat Zapatero només li calien dues tardes per aprendre rudiments d'economia o que a Rajoy la mateixa parada militar que un any abans li havia servit per llançar una convocatòria patriòtica li resultava un autèntic "conyàs" (em sembla que és l’única vegada que he estat del tot d’acord amb aquest dirigent polític).


Un cas oblidat de micròfon i càmera oberts molt més apassionant que aquest safareig de segona divisió es va produir el 23 de febrer de 1981, quan algú es va jugar la pell per deixar constància històrica de l'intent de cop d'Estat. Sense aquella prova documental (que és el pretext d'inici del llibre de Javier Cercas), qui sap si algú no s'hauria sentit temptat d'explicar-nos un conte de fades. 


Però ara hem donat un pas més.

Envia'm un SMS


Les càmeres són capaces d’enfocar la pantalla d’un telèfon mòbil mentre algú escriu un SMS.

D’aquesta manera, s’ha “pescat” al conseller Joan Saura (IC) i al portaveu parlamentari Daniel Sirera (PP).

Segons com es miri, es pot argumentar que el polític ha de saber què fa. Si manté una conversa a prop de periodistes ha de saber a què s’arrisca.

De la mateixa manera que molts futbolistes, quan seuen a la banqueta dels suplents, es posen la mà a la boca quan parlen amb els seus companys, per evitar que el zoom i la lectura de llavis converteixin la seva frase en un èxit dels programes de xarcuteria variada, potser els polítics hauran d’adoptar una actitud semblant. (És complicat posar per a una fotografia i després convèncer a la gent que la fotografia no es pot veure).


Que un company de govern digui que un discurs és avorrit no sembla gaire rellevant, la veritat sigui dita, i no passa de ser una anècdota més o menys entretinguda. 


Ara bé, dir que "és una merda" el partit on algú té un càrrec important (ni que sigui amb data de caducitat) potser adquireix un altre valor informatiu i pot tenir conseqüències.

Però no volia valorar els fets sinó avaluar on es posa la ratlla i si n’hi ha alguna.


La frontera de la privacitat 

A tots se’ns deuen acudir moltes més preguntes i trobo encertat que ho fem d’una manera oberta.


Si s’ha fet un zoom és que hi havia intenció d’observar què escrivia algú amb el seu mòbil. Vull dir que no es tracta d’una “pesca” casual com la dels micròfons oberts. El zoom no s’activa sense voler. S’ha volgut. I val la pena aturar-se un instant en aquesta voluntat.


- És lícita?



- Forma part de l’ofici de periodista mirar de fotografiar la pantalla del telèfon mòbil d’algú? 


- Només s’hi val si aquest algú és un polític?



- Es pot fer només en seu parlamentària?



- Si el polític hagués escrit un SMS un diumenge pel matí al banc d’una plaça pública, també se’l podria captar?


- Si el missagte no contingués al·lusions polítiques, també seria legítim donar-ne informació?

- Hi ha alguna frontera pel zoom?

- Fins a quin punt el càrrec públic els priva del dret a la privacitat?


- Per la mateixa regla, es poden captar les pantalles dels mòbils de les persones que seuen a la tribuna de convidats o dels mòbils d’altres periodistes? 




Xafarderia o periodisme 


Sempre es pot argumentar que aquestes informacions posen al descobert una actitud hipòcrita (Sirera no diria mai que el PP és una merda i Saura va elogiar el discurs de Montilla). Però aquesta hipocresia social no sembla restringida a la política. 



Sirera ha anunciat una reacció legal, però en general els polítics prefereixen no enemistar-se amb els periodistes. 


En tot cas, resulta una paradoxa molt simptomàtica aquesta contraposició entre un creixement intens de l’egocentrisme i el desig d’optar a una càmera mentre hi ha oficis on ni tan sols un gest menor com enviar un missatge per telèfon queda lliure de la tafaneria.

Simptomàtica de què? D'una dificultat enorme per distingir entre el periodisme i la xafarderia.

La xafarderia interessa a moltes persones mentre que a mi sol ensopir-me. El periodisme no sé a quanta gent li interessa però a mi encara em sembla un ofici apassionant i temptador.




30/9/09

La xarxa a la novel·la contemporània




He parlat de llibres prou sovint encara que he mirat d’evitar cap comentari d'obres literàries perquè aquest blog no és ni vol ser un lloc de crítica.


En canvi, sí que he esmentat l’aparició d’internet en un conte de Quim Monzó perquè em va semblar que era un exemple com altres que citava aquí. Avui repetiré el pretext.


La novel·la que acabo de llegir (i que no comentaré, com es podia esperar, però que goso recomanar molt de debò) repassa la vida dels protagonistes durant trenta anys, des de 1977 a 2007 i ho fa amb una prolixitat extraordinària.


Les mencions de marques de cotxes o pastisseria, el repàs a la música dels setanta fins a l’actualitat i les llistes de pel·lícules són una prova d’aquesta voluntat per anotar tots i cadascun dels detalls.


D’acord amb aquesta tàctica, la tecnologia també hi té el seu lloc, des d’aquella Olivetti Lettera 32 fins a la PDA i la Blackberry, tot passant per les pantalles del Spectrum o l’Amstrad, a més d’una varietat notable de telèfons mòbils.


Però si en parlo aquí és per una altra raó.


Internet en una novel·la 


El llibre és tan contemporani que els seus personatges principals...


- s’expressen mitjançant els fotologs (què vol dir?)
- es descarreguen música amb els programes Ares i eMule i n'escolten gràcies a Spotify
- juguen online amb Oblivion i Counter Strike
- consulten pàgines web autèntiques sobre matèries diverses (Meristation i Abandonware pels jocs o Internet Movie Data Base per mantenir l’afició al cinema)
- citen revistes digitals de debò (com ara le cool, pimpampum o Paper de vidre)
- participen en fòrums (a llocs com tripod, fotoforum o backfocus)
- comparteixen continguts (amb serveis com picassa, flodeo i slideshare o twitter)
- i transiten per xarxes socials diverses com orkut, Hi5, MySpace a més d'experimentar a Second Life. Naturalment, es deixen veure a facebook.


No hi ha cap dubte que es tracta d'un llibre actual que no té por d'arriscar-se a semblar conjuntural, perquè no ho és.


Ara bé, tot això que he mencionat es troba al llibre. Més enllà de l'obra, hi ha un altre fil a resseguir.


Una novel·la a internet 



Cap al final (i no en desvelaré res més), un personatge assegura que obrirà una pàgina a facebook. I la pàgina hi és.


A més, el llibre també té la seva personalitat en aquesta xarxa social.


A l'ombra d'aquestes creacions digitals hi ha Vicenç Pagès, que manté una web molt completa i mira de fer circular per internet un tràiler de la novel·la via youtube.


Encara no havia dit que els personatges també visiten aquest centre mundial del vídeo? Sí, youtube també hi surt.


L'únic que no he pogut trobar amb el Google BlogSearch són els suposats blogs Els posts de la Chris i Blog intermitent de la Tina, que publica un personatge. Però no se li pot recriminar a l'autor. Els blogs existeixen, encara que només sigui dins d'una novel·la.


Els jugadors de whist, una novel·la contemporània. 












18/9/09

El nom dels catalans

Amb l'eina wordle es poden crear núvols de paraules (on, com se sap, cada paraula o expressió relaciona la seva dimensió proporcional amb la seva freqüència).

Aquests núvols (que fem servir sovint a les etiquetes dels blogs o a les eines per compartir enllaços ) no permeten observar els detalls però en canvi fan veure la proporció amb una ullada.

He fet una prova amb els noms dels ciutadans de Catalunya, amb les dades que l'Institut d'Estadística ofereix al seu web (amb els primers cent noms més freqüents d'home i dona).

El resultat és aquest:




Wordle: noms a catalunya

14/9/09

El nom de la cosa

A l’hora de triar el nom d’un producte o d’una marca se solen fer un munt de consideracions.


Al final, si el producte o la marca funcionen, el nom acaba sent poc important i la manera com es va decidir encara compta menys.


De tota manera, triar el nom sempre és un moment delicat. Hi ha experts en marques que s’esforcen a comprovar si el seu nom funciona.


Aquests dies comencen programes nous de ràdio i tele a totes les cadenes i això vol dir que hi ha hagut moltes persones rumiant els noms dels programes. Potser hi hagi noms que d’entrada se'ns faran estranys o confusius però a la llarga ens acabaran sonant de manera familiar... o no, ja es veurà.


Un sol mercat?


Què passa quan el nom que ja té un producte funciona d’una manera en la llengua amb què va ser creat però d’una altra en un altre idioma?


No fa gaire he vist un anunci (emès sobretot per canals infantils) que m’ha cridat l’atenció.


La casa Simba (amb seu a Alemanya i producció asiàtica) presenta aquests dies una nova col·lecció de gossets de plàstic.


En diuen “Chi chi Love”.


El castellà no és la meva llengua materna però veig que a la xarxa ja hi ha força comentaris i rialles... o sigui que no dec ser l'únic que ha notat un efecte estrany.


La versió en una altra llengua segurament no té aquesta capacitat referencial.



Vet aquí que sí que és important pensar bé el nom...

7/9/09

Un ratolí al volcà (notes d'agost - i 5)

He dit que a l'agost vaig passar per Hergé, Magritte i Monet. Però aquesta ruta ha inclòs altres visites molt diferents.

Per tancar la breu sèrie sense escamotejar res, n'hauré de dir alguna cosa que s'ajusti al to i al contingut d'aquest blog.


Efecte solar


A Vulcania hi he confirmat que hi ha llocs on saben aprofitar les circumstancies (noció que vaig comentar a propòsit de les crisis).

Han convertit l’assumpte dels volcans (que hauria pogut tenir un tractament escolar) en el con central d’un espai apte per a l’aprenentatge i l’aventura contemporània (amb ulleres de visió tridimensional i tota la pesca).

Hi ha llocs on saben aprofitar el que tenen per renovar l’oferta i n’hi ha que mentre tinguin el sol clavat al cel...


Efecte looping


A Disney hi he confirmat que l’excés d’un negoci torna els seus gestors en arrogants, és veritat, però també hi he confirmat que una producció ben feta sol donar resultats òptims i que tenir ambició és millor que acomplexar-se.

Sobretot, però, hi he confirmat que si entres en un parc temàtic sense prejudicis i et deixes dur per l’empenta inicial de l’oferta t’ho passes molt bé amb sensacions peculiars que es basen en la velocitat, el canvi i l’emoció d’allò que desconeixes.

Com que la nostra vida ja és una mica un gran parc temàtic, uns dies en un món tan irreal et permeten comprometre’t més amb la realitat.

Mentre el món s’enfonsa, milers i milers de persones de molts països ens convertim en persones iguals que participem de la disbauxa fantasiosa, del dispendi ofensiu (expressat cada nit amb la metàfora fàcil dels focs artificials) i ens divertim de la mateixa manera, fent les mateixes cues per tenir sensacions molt semblants.

En un parc tan fals, et sents molt real (dedico aquesta afirmació a tots els esnobs que malparlen dels llocs on hi va molta gent només per això, perquè hi va molta gent).

És a dir, que et sents alhora molt com tothom i molt tu mateix.

M’agraden els parcs temàtics.

M’ajuden a conèixer millor qui sóc. Per exemple: he confirmat que els revolts pronunciats em diverteixen però que els looping em maregen.

SI VOLS:
notes d'agost - 1
notes d'agost - 2
notes d'agost - 3
notes d'agost - 4

4/9/09

L’estany de la creació (notes d'agost - 4)

La ruta d'agost em va fer passar dos cops per Monet.

El primer encontre va ser al petit museu Marmottan (on hi ha una col·lecció que permet seguir la seva biografia i on es pot admirar sense pressa Impression, soleil levant, l’obra que va donar nom al corrent impressionista).

La segona trobada em va produir un impacte encara més intens. Va ser a les sales de l’Orangerie dedicades a les Nymphéas.

Com és comprensible, m’abstinc de comentar res que pugui fer creure que provo d’opinar sobre art (encara que vull admetre que és una visita que trigaré a oblidar i que la voldré repetir). Però sí vull aportar un comentari al marge que podria interessar els lectors d’aquest blog.


L'obra i el motiu


Dit molt de pressa, Monet va transformar els jardins de la casa de Giverny fins que va tenir l’estany que volia, amb els salzes que volia, el pont japonès que volia i, és clar, les plantes aquàtiques que volia.

I va dedicar anys i anys a pintar aquest lloc que ell mateix havia creat, per explicar la seva idea sobre la llum. O sigui que l’artista va crear l’obra pictòrica però també el seu motiu (a més de decidir com havia de ser la sala on s’exhibirien els plafons que llegava a l’Estat francès i la seva disposició davant del públic que els visités).

No sembla que la conveniència de tenir un paisatge apte molt pròxim ho expliqui tot.

També era l’acte d’un artista que decideix que, de tots els llocs del món, el que vol pintar és un lloc que encara no existeix ni existirà fins que ell mateix no l'hagi creat.


Els nenúfars o la llum


Per tant, podríem dir que hi ha dues obres. Una és de tipus paisatgístic i té una finalitat instrumental.

Qui tingui la curiositat de conèixer el lloc, la casa de Claude Monet a Giverny està oberta a les visites. Però diria que només hi trobareu una casa gran amb un jardí preciós.

A l'Orangerie, en canvi, no hi ha el jardí ni els nenúfars. No sé si això tindria gaire interès.

El que hi ha aquí és "l'altra obra".

La proclama sincera i potent d'un artista.

I entre l'una i l'altra, de vegades s'ha de triar.

Per dir-ho d'una manera que tingui sentit en el context d'aquest apunt, "no he estat mai a Giverny, però sí molt més enllà".


Encara no


Tanta contundència em podria anar bé per tancar aquestes notes d'agost però se'm faria inevitable una certa sensació d'escamoteig.

De manera que hauré d'enllestir un altre apunt on es veurà un dels efectes del contrast.

SI VOLS:

notes d'agost - 1 (El conill groc de Chartres)
notes d'agost - 2 (Tintin o Remi)
notes d'agost - 3 (La bossa de Magritte)

3/9/09

La bossa de Magritte (notes d'agost - 3)

Això no és un blog d’art.

Però la inauguració recent del Museu Magritte a Brussel·les era un altre pretext per a la ruta.

Diré només que em vaig endur, a la bossa de la botiga, una pipa que no és una pipa i tres idees que no voldria oblidar (per això en parlo).

1. El missatge és llibertat

La juxtaposició d’objectes i les al·lusions al significat n’han fet un autor molt emprat per a les metàfores oníriques i de transformació.

No és una casualitat que a les publicacions electròniques de l’àrea d’innovació de la CCMA, Ferrer Arpí triés Magritte per il·lustrar els seus missatges.

Davant d’aquelles marques que s’afirmen a partir d’una ideologia pesant, hi ha aquelles que et sedueixen o et convoquen a un acte de llibertat.

Els missatges de Magritte gairebé sempre són oberts i paradoxals, t’obliguen a rumiar però sobretot et forcen a convocar la llibertat.

Quan la ideologia el governa (com en els rètols compromesos amb els comunistes), el missatge perd subtilesa.


2. L’originalitat es reitera

Amb Magritte és quasi impossible no observar el contrast entre l’orignalitat d’una idea i la serialització de l’obra.

De L’Empire des lumieres, per exemple, que és una obra reconeguda i aplaudida per la sincronia impossible entre una terra on és de nit i un cel on és de dia, n’hi ha més de vint versions, sovint fetes acausa d'una petició.

El valor rau en l’originalitat efímera del primer cop o en la capacitat de repetició amb qualitat?


3. El combat és amb tu i no amb els altres


Magritte, com tants altres artistes, és un creador amb etapes molt diferents, fins i tot contraposades.

Després de tot, el creador no s’enfronta a ningú més que a ell mateix. L’intent de canviar, de tornar a començar, d’aprendre de nou, és el tret imprescindible en el caràcter d’un creador.

Cada dia hauríem de recomençar alguna cosa.


Dedicatòria

Aquest apunt està dedicat, amb afecte, a Josep M. Ferrer Arpí, que no fa gaires dies ha deixat l’empresa on treballo des de fa pocs anys i on ell treballava des de feia tots els anys, a causa d’un detall relacionat amb la seva partida de naixement. Ho ha fet sense cap rebombori, confiat que ens anirem trobant. Jo també hi confio.


SI VOLS:

notes d'agost - 1
notes d'agost - 2

Tintin o Remi (notes d'agost - 2)

Vaig publicar un apunt sobre Tintin, per mostrar la visió sobre l’empresa que es pot trobar als seus àlbums (provenia d’un text per a Tintincat, un lloc on no sóc janquim sinó Szut), i em vaig referir a la circumstància que el creador de Tintin es va convertir en el propietari d’una indústria pròspera que els seus hereus gestionen, com és sabut, amb un zel desmesurat.

La posició del focus

El debat sobre la posició del focus, cap a l’obra o cap a l’autor, ha esdevingut un exemple singular en aquest cas i el museu Hergé (inaugurat a principis de juny) ho confirma.

No en dono detalls perquè ja hi ha llocs que se n’ocupen i perquè no és la meva intenció dedicar-me a la crítica de museus ni a la crítica de res.

Només anoto impressions personals que em sembla que puc compartir aquí.

El missatge del context

L’edifici és innegablement contemporani, amb al·lusions al còmic i a la línia clara, però el context no sembla el més adequat.

LLN (com apareix sovint als rètols de carretera) és una població una mica artificial, fruit de les dissensions entre valons i flamencs (a banda que l’accés hi està mal indicat), amb el centre alçat damunt d'una gran placa de formigó (els cotxes es mouen per sota).

Si dic que no em va semblar el millor context pel museu, només expresso una opinió personal.

Però si hi afegeixo que aquest detall encara em fa pensar en la importància de l'entorn en què les coses noves tenen lloc no m'allunyo gaire de la mena de preguntes que em faig aquí.

El significat de l'enfocament

No comento res sobre el contingut perquè ja he dit que no pretenc fer crítica de museus ni de res, però apunto almenys que l’enfocament és revelador. És la mena de museu que tria exhibir una col·lecció de peces valuoses (planxes originals) més que no explicar-se de manera comprensible (n’hi ha mostres, però em van semblar insuficients per capgirar l'enfocament).

L’opció ha sigut (amb claredat, amb honestedat) a favor de l’autor: "Hergé, ce n'est pas que Tintin".

És el museu Hergé. L’autor hi és presentat d’una manera entenedora encara que també panegírica, i aquest és potser el principal escull.

L'opció de millora

Com deu passar a tots els fans, no puc dir que no m’agradés molt visitar-lo (mentiria) però vaig tenir més clar que mai que el que de debò ens agradaria seria un molt bon museu dedicat a Tintin en comptes de triar de protagonista Georges Remi.

Amb això deixo entendre una preferència sobre la posició del focus.

És una preferència intensa, que traspassa aquest exemple concret.

El focus és la posició

Si és així, per què ensenyo l'autor d'aquest blog? Si ha de comptar res, que sigui el que es diu aquí i no qui ho escriu.

Hi ha una raó feble però inofensiva: és quasi segur que aquesta samarreta vella no tindrà mai més aquest context.

I no hem quedat que això també donava forma al missatge?


SI VOLS: notes d'agost -1

El conill groc de Chartres (notes d'agost - 1)

Qui visiti Chartres amb intenció d’admirar la seva asimètrica catedral potser abans se sorprengui amb les figures de material plàstic que hi ha instal·lades de manera provisional en una plaça cèntrica.

Hi ha conills de dimensions gegantines i uns suricates que observen amatents l’entorn, com solen fer aquestes bèsties, amb la precaució de qui sap què l’amenaça.

La idea dels autors és plantar un missatge sobre els perills que corre el medi ambient, que ja han deixat abans en altres poblacions.

Més enllà d’aquesta intenció, la visió d’aquests animals grossos és inesperada i la seva presència tan a prop del missatge que la catedral gòtica encara vol transmetre és un contrast eloqüent sobre la història que em va resultar gratificant (potser més que la provatura artística i el seu inevitable efecte kitsch).

És una prova palpable sobre la velocitat del canvi i per això, en comptes d’una postal de la façana que presideixen el campanar i el pinacle, he triat aquests animals de plàstic per il·lustrar aquest primer apunt d'unes notes de viatge.

Voldré resumir de pressa una ruta d’aquest estiu, amb algunes idees que potser tinguin a veure amb el que se sol dir aquí.

No n’indico cap recorregut en un mapa perquè prefereixo localitzar-la, per ara, dient que el mes d'agost vaig passar per Hergé, Magritte i Monet.

27/7/09

Una minoria distreta al bosc de la lletra ce

L'experiència



Aquest mes ha fet dos anys que vaig començar a escriure aquí. Aleshores, sense haver-me documentat prou, vaig seguir els diccionaris i en vaig dir "bloc".


No vaig canviar fins que un altre bloguista de l'empresa on treballo em va fer notar que els assessors lingüístics de la CCMA optaven per la forma amb la ge final.


D'acord amb ésAdir, per tant, vaig adaptar els textos (i no fa gaire, vaig aprendre a canviar l'etiqueta blog).



La discussió



Ja s'ha parlat molt d'aquest debat.


El filòleg Biel Bibiloni va publicar un article l'any 2005 on argumentava a favor del blog (com a les altres llengües), contra la decisió prèvia del termcat.


Pioners de la blogosfera prenien una posició, Bibiloni aportava més elements i la discussió va tenir una taula a les primeres jornades de la Catosfera.



La realitat



Avui, els diccionaris segueixen el termcat i en general cadascú fa servir el terme que prefereix.


Fins i tot hi ha una campanya a favor del terme blog que ignoro si és gaire activa.



El termcat no rectifica i la conclusió evident és que els filòlegs no han sigut capaços de posar-se d'acord. Una altra vegada.


Si els experts no arriben a un punt de consens, als profans se'ls fa quasi impossible.



Una opinió



És estrany que una comunitat tinguda per pactista tingui tanta dificultat per assolir acords però a mi em resulta encara més decebedor que al nostre país ens entretinguem tant amb els detalls.


Les nostres grans discussions solen provenir d'un detall, una ce o una ge (ja sé que és més que això... però aquest és el problema, que el detall sempre acaba sent més que un detall).


Allò tan ensopit i sovint encertat del arbres i el bosc.



Proposta



I si ens mirem el bosc?


Les dades deixen ben clar que els catalanoparlants som una minoria, també a Catalunya.


Una minoria distreta amb els detalls.

23/7/09

El més popular és el millor

L'incident escrit


El cercabloc és
un d’aquests llistats de blogs on qui vol s'hi inscriu i, gràcies a la combinació d’un seguit de paràmetres, elaboren una llista ordenada dels blogs més seguits, com fan wikio, bloguzz o blodico.

A cercabloc proposen, a partir d’una d’aquestes combinacions, un top 20 dels blogs escrits del tot o en part en català. La seva llista coincideix amb altres, com la d’Alianzo, i es pot suposar que les dades són prou fiables.

Per tant, no hi ha res a dir sobre els procediments ni sobre els resultats.

Però em voldria fixar en la intenció i en els principis que hi ha al darrere.

A la capçalera d’aquest top 20, hi podem llegir:

Els blocs de referència dels Països Catalans segons cercabloc. Els blocs que presentem a continuació són els blocs més llegits i seguits dels Països Catalans. Així ho acrediten les xarxes socials de referència del món 2.0: Google, Technorati, Alexa, Feedburner, .... Presentem doncs, la selecció dels 20 millors blocs de tots el Països Catalans escrits parcial o totalment en català.
I aquest és el punt que poso en qüestió.


La qüestió


Els més seguits són els millors?

Segur?

No estic dient que no ho siguin ni que no ho puguin ser. Tothom m'ha entès.

Em pregunto si la qualitat ("els millors") es mesura només amb l'índex de popularitat ("els més seguits").

Potser és un error d'escriptura provocat pel desig d'obtenir una frase d'aire publicitari. Confio que sigui això. Em sabria greu que respongués a l'admissió d'un principi.

De debò les pel·lícules més vistes són les millors? I els llibres més llegits? Els programes de televisió amb una quota de mercat més alta són els millors?

Sempre és així? N'estem segurs?

Admetre que el més popular no és sempre el millor no deu costar gaire.

El pas següent demana un compromís més alt. Es tracta d'aplicar aquest principi quan produeixes i difons continguts.

La previsió


A l'empresa on treballo, vaig tenir ocasió de participar en diverses alternatives al generalisme i encara avui, allunyat d'aquells projectes, maldo per compartir amb molts professionals la idea que el generalisme com a única acció potser interessi als grups privats de manera provisional però que per descomptat no es correspon amb la finalitat de servei públic.

Entenc que les grans marques pretenguin tractar amb mercats com més uniformes millor (per comoditat dles venedors, no pas per a satisfacció dels compradors) però tots sabem que això també canvia.

Persistirà la idea del gran públic i el generalisme encara serà un bon negoci força temps, però la realitat és que a poc a poc guanyem capacitat d'elecció.


L'experiència


Tenir més possibilitats i canals ens fa més lliures, aprenem a fer-nos la nostra cistella personal de continguts, amb preferències que podem elaborar nosaltres mateixos o que els robots informàtics poden intentar oferir-nos.



Ho he esmentat com un exemple. N'hi ha d'altres. N'hi ha tants! Quan l'oferta es multiplica, el judici no es pot basar només en resultats generalistes, encara que hi tinguin un pes molt gran.


La idea


L'èxit de públic és sensacional, no hi tinc res a dir ni em refugio en una actitud d'esnobisme minoritarista.

Però crec de debò que l'audiència és només una de les mesures (m'adono, gràcies a l'eina de cerca, que he parlat de l'audiència molt més que no em pensava).


Exemples


He fet una ullada al ranking del cercabloc i em confirma les sospites.

Si t'especialitzes en ral·lis, poso per cas, què t'importa si ets al lloc 1.378? Trobaràs el teu públic.

Si comparteixes l'experiència de cultivar un hort urbà, què hi fa que estiguis al 1.403? Esperes lectors que s'interessin per aquesta pràctica, de la mateixa manera que osona stoppers s'adreça als fanàtics de la bicicleta de muntanya i la web sense nom als nostàlgics dels anys setanta.

No crec que a Miquel Botella (pessimista impenitent, si em permet el comentari amb afecte) li faci res situar el seu museu del rock més enllà del 1.200.

Als que seguim l'Eva, no ens interessa saber si ja s'ha registrat a alguna d'aquestes llistes o si no ho farà mai i ens és igual si no trobem el núvol vermell de l'Oriol Soler al cercador de cercabloc.


El principi


Per evitar males interpretacions, no em fa res escriure que és obvi que cercabloc (inscripcions) proporciona informació d'interès sobre els blogs en català, a Catalunya i arreu del món a més d'ajuda útil.


I per evitar cap sensació d'escamoteig, deixo dit que aquest blog també està inscrit en algunes d'aquestes llistes (no he pensat mai que no siguin útils pels autors dels blogs i pels possibles lectors).

Però és evident que no em mou cap afany generalista.

En tot cas, el que volia apuntar ja està dit.

M'ha sobtat l'elecció de l'expressió "els millors" per referir-se a la popularitat i aquest detall m'ha recordat que la tendència a creure en aquest principi no decreix.

I em sembla que és una llàstima.