Quina gràcia, oi?
- Fins a quin punt el càrrec públic els priva del dret a la privacitat?
Simptomàtica de què? D'una dificultat enorme per distingir entre el periodisme i la xafarderia.
life on Mars
publicat per
jnqm
a les
22:32
3
comentaris
etiquetes:
informació,
llibre d'estil,
periodisme,
politica,
tendencia
Encara no havia dit que els personatges també visiten aquest centre mundial del vídeo? Sí, youtube també hi surt.
publicat per
jnqm
a les
16:11
2
comentaris
etiquetes:
internet,
llibre
Amb l'eina wordle es poden crear núvols de paraules (on, com se sap, cada paraula o expressió relaciona la seva dimensió proporcional amb la seva freqüència).
Aquests núvols (que fem servir sovint a les etiquetes dels blogs o a les eines per compartir enllaços ) no permeten observar els detalls però en canvi fan veure la proporció amb una ullada.
He fet una prova amb els noms dels ciutadans de Catalunya, amb les dades que l'Institut d'Estadística ofereix al seu web (amb els primers cent noms més freqüents d'home i dona).
El resultat és aquest:
publicat per
jnqm
a les
11:03
2
comentaris
etiquetes:
ciutadania,
dades,
estadística,
identitat,
nom,
societat
A l’hora de triar el nom d’un producte o d’una marca se solen fer un munt de consideracions. Al final, si el producte o la marca funcionen, el nom acaba sent poc important i la manera com es va decidir encara compta menys. De tota manera, triar el nom sempre és un moment delicat. Hi ha experts en marques que s’esforcen a comprovar si el seu nom funciona. Aquests dies comencen programes nous de ràdio i tele a totes les cadenes i això vol dir que hi ha hagut moltes persones rumiant els noms dels programes. Potser hi hagi noms que d’entrada se'ns faran estranys o confusius però a la llarga ens acabaran sonant de manera familiar... o no, ja es veurà. Un sol mercat? Què passa quan el nom que ja té un producte funciona d’una manera en la llengua amb què va ser creat però d’una altra en un altre idioma? No fa gaire he vist un anunci (emès sobretot per canals infantils) que m’ha cridat l’atenció. La casa Simba (amb seu a Alemanya i producció asiàtica) presenta aquests dies una nova col·lecció de gossets de plàstic. En diuen “Chi chi Love”. El castellà no és la meva llengua materna però veig que a la xarxa ja hi ha força comentaris i rialles... o sigui que no dec ser l'únic que ha notat un efecte estrany. La versió en una altra llengua segurament no té aquesta capacitat referencial. Vet aquí que sí que és important pensar bé el nom...
publicat per
jnqm
a les
18:26
5
comentaris
etiquetes:
comunicació,
joguina,
nom,
tv
He dit que a l'agost vaig passar per Hergé, Magritte i Monet. Però aquesta ruta ha inclòs altres visites molt diferents.
Per tancar la breu sèrie sense escamotejar res, n'hauré de dir alguna cosa que s'ajusti al to i al contingut d'aquest blog.
Efecte solar
A Vulcania hi he confirmat que hi ha llocs on saben aprofitar les circumstancies (noció que vaig comentar a propòsit de les crisis).
Han convertit l’assumpte dels volcans (que hauria pogut tenir un tractament escolar) en el con central d’un espai apte per a l’aprenentatge i l’aventura contemporània (amb ulleres de visió tridimensional i tota la pesca).
Hi ha llocs on saben aprofitar el que tenen per renovar l’oferta i n’hi ha que mentre tinguin el sol clavat al cel...
Efecte loopingA Disney hi he confirmat que l’excés d’un negoci torna els seus gestors en arrogants, és veritat, però també hi he confirmat que una producció ben feta sol donar resultats òptims i que tenir ambició és millor que acomplexar-se.
Sobretot, però, hi he confirmat que si entres en un parc temàtic sense prejudicis i et deixes dur per l’empenta inicial de l’oferta t’ho passes molt bé amb sensacions peculiars que es basen en la velocitat, el canvi i l’emoció d’allò que desconeixes.
Com que la nostra vida ja és una mica un gran parc temàtic, uns dies en un món tan irreal et permeten comprometre’t més amb la realitat.
Mentre el món s’enfonsa, milers i milers de persones de molts països ens convertim en persones iguals que participem de la disbauxa fantasiosa, del dispendi ofensiu (expressat cada nit amb la metàfora fàcil dels focs artificials) i ens divertim de la mateixa manera, fent les mateixes cues per tenir sensacions molt semblants.
En un parc tan fals, et sents molt real (dedico aquesta afirmació a tots els esnobs que malparlen dels llocs on hi va molta gent només per això, perquè hi va molta gent).
És a dir, que et sents alhora molt com tothom i molt tu mateix.
M’agraden els parcs temàtics.
M’ajuden a conèixer millor qui sóc. Per exemple: he confirmat que els revolts pronunciats em diverteixen però que els looping em maregen.
SI VOLS:
notes d'agost - 1
notes d'agost - 2
notes d'agost - 3
notes d'agost - 4
Com és comprensible, m’abstinc de comentar res que pugui fer creure que provo d’opinar sobre art (encara que vull admetre que és una visita que trigaré a oblidar i que la voldré repetir). Però sí vull aportar un comentari al marge que podria interessar els lectors d’aquest blog.
No sembla que la conveniència de tenir un paisatge apte molt pròxim ho expliqui tot.
Això no és un blog d’art.
Però la inauguració recent del Museu Magritte a Brussel·les era un altre pretext per a la ruta.
Diré només que em vaig endur, a la bossa de la botiga, una pipa que no és una pipa i tres idees que no voldria oblidar (per això en parlo).
1. El missatge és llibertat
La juxtaposició d’objectes i les al·lusions al significat n’han fet un autor molt emprat per a les metàfores oníriques i de transformació.
No és una casualitat que a les publicacions electròniques de l’àrea d’innovació de la CCMA, Ferrer Arpí triés Magritte per il·lustrar els seus missatges.
Davant d’aquelles marques que s’afirmen a partir d’una ideologia pesant, hi ha aquelles que et sedueixen o et convoquen a un acte de llibertat.
Els missatges de Magritte gairebé sempre són oberts i paradoxals, t’obliguen a rumiar però sobretot et forcen a convocar la llibertat.
Quan la ideologia el governa (com en els rètols compromesos amb els comunistes), el missatge perd subtilesa.
2. L’originalitat es reitera
Amb Magritte és quasi impossible no observar el contrast entre l’orignalitat d’una idea i la serialització de l’obra.
De L’Empire des lumieres, per exemple, que és una obra reconeguda i aplaudida per la sincronia impossible entre una terra on és de nit i un cel on és de dia, n’hi ha més de vint versions, sovint fetes acausa d'una petició.
El valor rau en l’originalitat efímera del primer cop o en la capacitat de repetició amb qualitat?
3. El combat és amb tu i no amb els altres
Magritte, com tants altres artistes, és un creador amb etapes molt diferents, fins i tot contraposades.
Després de tot, el creador no s’enfronta a ningú més que a ell mateix. L’intent de canviar, de tornar a començar, d’aprendre de nou, és el tret imprescindible en el caràcter d’un creador.
Cada dia hauríem de recomençar alguna cosa.
Dedicatòria
Aquest apunt està dedicat, amb afecte, a Josep M. Ferrer Arpí, que no fa gaires dies ha deixat l’empresa on treballo des de fa pocs anys i on ell treballava des de feia tots els anys, a causa d’un detall relacionat amb la seva partida de naixement. Ho ha fet sense cap rebombori, confiat que ens anirem trobant. Jo també hi confio.
SI VOLS:
notes d'agost - 1
notes d'agost - 2
publicat per
jnqm
a les
23:39
0
comentaris
etiquetes:
art,
comunicació,
innovacio,
museu,
persona
Vaig publicar un apunt sobre Tintin, per mostrar la visió sobre l’empresa que es pot trobar als seus àlbums (provenia d’un text per a Tintincat, un lloc on no sóc janquim sinó Szut), i em vaig referir a la circumstància que el creador de Tintin es va convertir en el propietari d’una indústria pròspera que els seus hereus gestionen, com és sabut, amb un zel desmesurat.
La posició del focus
El debat sobre la posició del focus, cap a l’obra o cap a l’autor, ha esdevingut un exemple singular en aquest cas i el museu Hergé (inaugurat a principis de juny) ho confirma.
No en dono detalls perquè ja hi ha llocs que se n’ocupen i perquè no és la meva intenció dedicar-me a la crítica de museus ni a la crítica de res.
Només anoto impressions personals que em sembla que puc compartir aquí.
El missatge del context
L’edifici és innegablement contemporani, amb al·lusions al còmic i a la línia clara, però el context no sembla el més adequat.
LLN (com apareix sovint als rètols de carretera) és una població una mica artificial, fruit de les dissensions entre valons i flamencs (a banda que l’accés hi està mal indicat), amb el centre alçat damunt d'una gran placa de formigó (els cotxes es mouen per sota).
Si dic que no em va semblar el millor context pel museu, només expresso una opinió personal.
Però si hi afegeixo que aquest detall encara em fa pensar en la importància de l'entorn en què les coses noves tenen lloc no m'allunyo gaire de la mena de preguntes que em faig aquí.
El significat de l'enfocament
No comento res sobre el contingut perquè ja he dit que no pretenc fer crítica de museus ni de res, però apunto almenys que l’enfocament és revelador. És la mena de museu que tria exhibir una col·lecció de peces valuoses (planxes originals) més que no explicar-se de manera comprensible (n’hi ha mostres, però em van semblar insuficients per capgirar l'enfocament).
L’opció ha sigut (amb claredat, amb honestedat) a favor de l’autor: "Hergé, ce n'est pas que Tintin".
És el museu Hergé. L’autor hi és presentat d’una manera entenedora encara que també panegírica, i aquest és potser el principal escull. L'opció de millora
Com deu passar a tots els fans, no puc dir que no m’agradés molt visitar-lo (mentiria) però vaig tenir més clar que mai que el que de debò ens agradaria seria un molt bon museu dedicat a Tintin en comptes de triar de protagonista Georges Remi.
Amb això deixo entendre una preferència sobre la posició del focus.
És una preferència intensa, que traspassa aquest exemple concret.
El focus és la posicióSi és així, per què ensenyo l'autor d'aquest blog? Si ha de comptar res, que sigui el que es diu aquí i no qui ho escriu.
Hi ha una raó feble però inofensiva: és quasi segur que aquesta samarreta vella no tindrà mai més aquest context.
I no hem quedat que això també donava forma al missatge?
SI VOLS: notes d'agost -1
publicat per
jnqm
a les
10:43
0
comentaris
etiquetes:
art,
ciutat,
comic,
comunicació,
janquim,
museu
Qui visiti Chartres amb intenció d’admirar la seva asimètrica catedral potser abans se sorprengui amb les figures de material plàstic que hi ha instal·lades de manera provisional en una plaça cèntrica.
Hi ha conills de dimensions gegantines i uns suricates que observen amatents l’entorn, com solen fer aquestes bèsties, amb la precaució de qui sap què l’amenaça.
La idea dels autors és plantar un missatge sobre els perills que corre el medi ambient, que ja han deixat abans en altres poblacions.
Més enllà d’aquesta intenció, la visió d’aquests animals grossos és inesperada i la seva presència tan a prop del missatge que la catedral gòtica encara vol transmetre és un contrast eloqüent sobre la història que em va resultar gratificant (potser més que la provatura artística i el seu inevitable efecte kitsch).És una prova palpable sobre la velocitat del canvi i per això, en comptes d’una postal de la façana que presideixen el campanar i el pinacle, he triat aquests animals de plàstic per il·lustrar aquest primer apunt d'unes notes de viatge.
Voldré resumir de pressa una ruta d’aquest estiu, amb algunes idees que potser tinguin a veure amb el que se sol dir aquí.
No n’indico cap recorregut en un mapa perquè prefereixo localitzar-la, per ara, dient que el mes d'agost vaig passar per Hergé, Magritte i Monet.
publicat per
jnqm
a les
1:33
0
comentaris
etiquetes:
ciutat,
comunicació,
europa,
història
Aquest mes ha fet dos anys que vaig començar a escriure aquí. Aleshores, sense haver-me documentat prou, vaig seguir els diccionaris i en vaig dir "bloc".
No vaig canviar fins que un altre bloguista de l'empresa on treballo em va fer notar que els assessors lingüístics de la CCMA optaven per la forma amb la ge final.
D'acord amb ésAdir, per tant, vaig adaptar els textos (i no fa gaire, vaig aprendre a canviar l'etiqueta blog).
La discussió
Ja s'ha parlat molt d'aquest debat.
El filòleg Biel Bibiloni va publicar un article l'any 2005 on argumentava a favor del blog (com a les altres llengües), contra la decisió prèvia del termcat.
Pioners de la blogosfera prenien una posició, Bibiloni aportava més elements i la discussió va tenir una taula a les primeres jornades de la Catosfera.
La realitat
Avui, els diccionaris segueixen el termcat i en general cadascú fa servir el terme que prefereix.
Fins i tot hi ha una campanya a favor del terme blog que ignoro si és gaire activa.
El termcat no rectifica i la conclusió evident és que els filòlegs no han sigut capaços de posar-se d'acord. Una altra vegada.
Si els experts no arriben a un punt de consens, als profans se'ls fa quasi impossible.
Una opinió
És estrany que una comunitat tinguda per pactista tingui tanta dificultat per assolir acords però a mi em resulta encara més decebedor que al nostre país ens entretinguem tant amb els detalls.
Les nostres grans discussions solen provenir d'un detall, una ce o una ge (ja sé que és més que això... però aquest és el problema, que el detall sempre acaba sent més que un detall).
Allò tan ensopit i sovint encertat del arbres i el bosc.
Proposta
I si ens mirem el bosc?
Les dades deixen ben clar que els catalanoparlants som una minoria, també a Catalunya.
Una minoria distreta amb els detalls.
El cercabloc és un d’aquests llistats de blogs on qui vol s'hi inscriu i, gràcies a la combinació d’un seguit de paràmetres, elaboren una llista ordenada dels blogs més seguits, com fan wikio, bloguzz o blodico.
Per tant, no hi ha res a dir sobre els procediments ni sobre els resultats. Els blocs de referència dels Països Catalans segons cercabloc. Els blocs que presentem a continuació són els blocs més llegits i seguits dels Països Catalans. Així ho acrediten les xarxes socials de referència del món 2.0: Google, Technorati, Alexa, Feedburner, .... Presentem doncs, la selecció dels 20 millors blocs de tots el Països Catalans escrits parcial o totalment en català.
I aquest és el punt que poso en qüestió.
Els més seguits són els millors?
Segur?
No estic dient que no ho siguin ni que no ho puguin ser. Tothom m'ha entès.
Em pregunto si la qualitat ("els millors") es mesura només amb l'índex de popularitat ("els més seguits").
Potser és un error d'escriptura provocat pel desig d'obtenir una frase d'aire publicitari. Confio que sigui això. Em sabria greu que respongués a l'admissió d'un principi.
De debò les pel·lícules més vistes són les millors? I els llibres més llegits? Els programes de televisió amb una quota de mercat més alta són els millors?
A l'empresa on treballo, vaig tenir ocasió de participar en diverses alternatives al generalisme i encara avui, allunyat d'aquells projectes, maldo per compartir amb molts professionals la idea que el generalisme com a única acció potser interessi als grups privats de manera provisional però que per descomptat no es correspon amb la finalitat de servei públic.
publicat per
jnqm
a les
16:50
8
comentaris
etiquetes:
blog,
canvi,
comunicació,
estadística
La finestra on Prezi