Les claus d'un blog de periodista segons Ben Hammersley (o l'aventura de viure)

Aventura

Gadwoman es presenta com una revista de tecnologia que s’ocupa de matèries com els robots aspiradors, els jocs per fer exercici físic o les patates fregides sense oli però també explica com enviar missatges sense cost i com s'ha d'actuar a les xarxes socials.

Les seves seccions es refereixen a la vida domèstica, la feina, els fills o les botigues.

No és el primer cop que es crea des de Barcelona un web amb orientació de gènere però la proposta de Gadwoman és interessant perquè busca un subnínxol (tecnologia i dona) i perquè l’han posat en marxa dues periodistes, Toñi Herrero i Carmen Jané, que volen emprendre una aventura fora dels mitjans.

Claus

Respon força bé a les pautes que suggeria ahir mateix Ben Hammersley en la seva intervenció al Col·legi de Periodistes, en un altre acte de la sèrie “10 en comunicació” que ha organitzat Escacc.

Hammersley va plantejar tres qüestions clau que els periodistes haurien de considerar a partir de les oportunitats que ofereixen la digitalització i internet.

1. Marca

Cadascú és una marca personal. Fins i tot si no ho fa expressament. Som allò que Google diu que som, si més no per a aquells que ho volen saber amb uns quants clics.

Es tracta de trobar un espai propi, un terreny que els altres no cobreixin. I n’hi ha molts, les possibilitats són infinites. Per això la tria de Jané i Herrrero té sentit, més enllà que aconsegueixin l’èxit que busquen. Han triat un assumpte on es creuen prou fortes i s’esforcen per donar qualitat.

Hammersley, que va captivar l’audiència amb el seu to col·loquial i una contundència basada en el bon humor, assegurava que tothom és capaç de ser millor en alguna cosa. I hi afegia que tothom volia explicar alguna cosa... tothom que vol fer de periodista, esclar. I si no, va dir, per què et vols dedicar a aquest ofici?

La gestió d’aquesta marca personal és tan important, que el seu consell era evitar les feines que te’n desvien. O, com va aclarir, acceptar-les si el teu compte corrent ho exigeix però sense posar-hi la teva firma. No espatllis la teva marca perquè necessites un ingrés, va voler dir.

Vaig publicar un article sobre uns quants periodistes emprenedors del país. A uns els va millor que a uns altres però tots intenten mantenir els atributs de la marca que han creat i han descobert que l’especialització, l’ocupació d’un nínxol personal, és el nucli de la seva activitat i, també, el que genera una determinada percepció.

2. Clients

L’assumpte dels clients és més fàcil. O bé t’adreces als lectors o bé el teu client és un editor, o sigui, un mitjà.

En aquest punt, el ponent insistia que als mitjans els interessa fitxar periodistes amb una bona marca personal però Sílvia Cobo, des de la primera fila, insistia que encara hi ha moltes organitzacions que prefereixen empleats opacs, sense presència a internet, sense reputació digital, sense recorregut per crear una marca pròpia. La resposta va ser rotunda: si hi ha empreses així, entendran que s’equivoquen o es quedaran sense periodistes bons.

3. Diners

No es fan diners amb un blog periodístic. És la mena de blog al que la publicitat li escau malament. Però els ingressos s’han de fer per altres vies. En aquest punt, no va ser prou útil per al públic perquè les oportunitats que anotava demanen un mercat ampli, com ara l’angloparlant o l’hispanoparlant.

No hi ha espai per a tots els periodistes que escriguin en català i aspirin a fer classes, conferències, tallers, lectures... Potser no és tan forassenyat fer-se notar (dibuixar els primers traços d'una marca) en els idiomes que ja són l’eina de comunicació global.

Economia de l'atenció

A més d’aquests tres assumptes clau, Hammersley va sintetitzar les tendències del canvi que vivim ara mateix i va destacar la necessitat que el periodisme s’adapti a l’economia de l’atenció, un aspecte que he tractat en l’apunt anterior. Hi ha cròniques més concises sobre aquest acte de tres hores per a qui en vulgui saber més coses.

Però hi ha un detall que val la pena anotar aquí. A l’acte hi havia, sobretot, periodistes independents. És a dir, persones que exerceixen aquest ofici, o hi aspiren, sense estar empleats en un mitjà.

És el cas de Saül Gordillo, que edita i actualitza un mapa informatiu sobre els pactes municipals peculiars de Catalunya però també de Sílvia Cobo, que de moment sembla orientar-se cap a la formació, o d’Eduard Martín-Borregón, que col·labora amb mitjans locals però s’ha fet conèixer sobretot per les seves iniciatives singulars, com ara el qüestionari 5x55 o la creació de vídeos digitals, com el primer timelapse de Terrassa.




Atenció a l'economia

El dubte que preocupa tothom, i és comprensible, és si se’n sortiran amb aquests recursos. A l’auditori del Col·legi no hi havia gaires periodistes empleats en mitjans de comunicació, tot i que n’hi havia, esclar, i fins i tot hi va acudir més d'un directiu.

Però la proporció fa pensar que mentre els que volen ser emprenedors miren d’aprendre quan algú amb experiència arriba a Barcelona, la professió ocupada està massa... ocupada.

Per això és raonable que hi hagi dubtes. Estem fent el que cal? Es poden fer aquesta pregunta la trentena d’assistents.

La resposta provisional és que és molt probable que sí.

Viure

La crisi que hi ha als mitjans no és cap broma i encara que en bona part està oculta, els rumors i les converses entre col·legues fan creure que tard o d’hora també esclatarà aquesta bombolla. Els que comencin abans tindran més recorregut i, potser, un bon punt de sortida per reinventar-se i començar una altra vegada.

Ens aniria molt bé tenir aquesta actitud al marge del context, més enllà de la crisi. Tornar a començar fa por. És veritat. Però no consisteix en això, viure? En una entrevista recent, Hammersley deia que els periodistes amb blog han d'escriure bé, posar enllaços i no rendir-se.

Carmen Jané es va especialitzar en tecnologia i aquest va ser el seu “tema” durant bastants anys. Ara, al diari on treballa l’han situada a l’edició digital, on es concentra en tasques d’actualització.

Segurament, i és només una intuïció, la seva aposta amb Gadwoman té a veure amb aquests fets. Entre l’enterrament de la marca personal que significa l’actualització i l’aventura de tornar a començar ha triat sentir-se viva.

És veritat que entremig, per a ella i per a tots els altres “aventurers”, hi ha la qüestió dels clients i els ingressos. Però goso creure que l’elecció és també un acte de vitalitat, l’afirmació d’una voluntat sense la qual potser no caldria llevar-se cada matí.

Els ocells enrabiats de la informació

Quan vaig acudir al Mobile 2.0, mentre Peter Vesterbacka alliçonava l’auditori sense subratllar prou el factor sort com a explicació de l’èxit dels seus “Angry Birds”, i justament mentre l’escoltava, vaig descarregar al mòbil, per fi, aquesta ditxosa aplicació. O sigui que he resistit la temptació molt de temps perquè el joc dels ocells enrabiats va aparèixer el desembre de l’any 2009.

Vesterbacka tenia raó almenys en una cosa: és una modalitat de joc molt ben adaptada a les estones mortes. Aquests parèntesis passen millor, provisionalment, amb un repte breu com ara superar un altre nivell. El joc consisteix a llançar ocells amb poders diferents contra uns porcs de color verd. He tingut altres passions lúdiques i sé que ja em passarà. Ho deixaré estar de la mateixa manera que vaig abandonar el pòquer de Zynga, les papereres de Paper Toos o les mans amb iButi.

Tot en un parèntesi

Els jocs al mòbil tenen aquesta funció d’entreteniment breu i en aquest lapse de temps has de rebre alguna compensació.

“Angry Birds” no exigeix gaire reflexió. L’ordre de les “armes” està decidit. Només t’hi has de fixar una mica per calcular que el negrot que explota és útil amb les pedres i el groc que es llança a tota velocitat va bé per travessar fustots.

És possible un joc d’aquestes característiques que a més proporcioni elements informatius? Els “jocs informatius” intenten aprofitar els atractius del joc per transmetre missatges. De vegades, més que informatius són formatius, i aquesta voluntat instructiva els fa menys interessants, però no és una via tancada.

Una dificultat a considerar és l’adaptació a la brevetat, a les estones mortes. Un joc com Democracy, per exemple, demana un grau de pensament més elevat. Hi ha moltes variables que cal tenir en compte. Una de les virtuts del joc és que el jugador comprèn de seguida que s’ha d’allunyar del “blanc o negre”. La democràcia està feta de matisos. Si estires massa la corda d’un costat, queda curta d’un altre. Però és del gènere de simuladors que demanen una atenció molt més llarga i reflexiva que la que permet una estona morta.

Informació, entreteniment, participació

Un recurs emprat sovint quan s’intenta atacar aquest parèntesi amb un joc informatiu és el del qüestionari ràpid sobre l’actualitat. S’esmenta com a opció en un apunt d'un blog que es publica amb ajut de la Knight Digital Media Center.

El text acara la qüestió de les estones mortes i s'anoten com a elements a tenir en compte per a les aplicacions periodístiques la geolocalització, la calendarització, el seguiment de la legislació i també les possibilitats de participació real per aportar continguts, com proposa Mereporter (el logo d'aquesta aplicació també és un ocell rogenc).

He vist un apunt de Nicole Martinelli on s’esmenten unes quantes creacions que segueixen aquesta direcció.

L'ou daurat és una estona morta

Si amb els mòbils es poden capturar sons i imatges, potser hi ha alguna manera d’enfocar la situació de les estones perdudes i combinar-ho, segons el gust de cadascú, amb l’entreteniment, que ara mateix, i només fins que aconsegueixi tots els ous daurats que cal per guanyar, consisteix per a mi a esclafar ocells de colors contra les muralles que protegeixen els porcs verds.

Mentre no arriba aquesta aplicació informativa que aprofiti del tot la noció d’estones mortes, comprovo que sorgeixen més intents de fer més fàcil la captura d’imatges i sons amb voluntat d’informar altres persones.

És el que pretén Open Watch, una aplicació amb vocació de denúncia que es distingeix d’AudioBoo (tot just el començo a provar) o SoundCloud perquè inclou el vídeo i per la seva suposada capacitat d’enregistrar de manera secreta.

Twitter i Tumblr per a periodistes

Mentrestant, el Twitter es posa a disposició de les redaccions i es publiquen manuals adreçats a la pràctica del periodisme amb aquest recurs. I ja hi ha hagut reaccions: Twitter és una eina per a les redaccions o és una gran redacció? (gràcies per l'enllaç, Ismael).

Tumblr també serveix als mitjans i ja hi ha mostres potents de la seva utilitat periodística i del seu ús a la redacció.

Hi ha mitjans que abandonen fins i tot el seu web i s’arrisquen a emetre des d’una xarxa aliena com el Facebook, que també ha creat un plec d’instruccions per als periodistes amb una acollida polèmica.

El canvi va molt més enllà de l’adopció d’eines basades en internet.

La perspectiva i el zero

Un clàssic com The Guardian anuncia un gir radical en la seva perspectiva per considerar-se per damunt de tot un mitjà digital.

Fa tot l’efecte que a poc a poc però sense cap alternativa clara ens acostem cap al porc verd que porta bigoti, un dels malvats que cal liquidar a “Angry Birds”. Però no ens equivoquem. Quan superem aquest nivell n’hi haurà un altre. Vet aquí l’encert dels jocs com el que va idear Vesterbacka: després d’un repte sempre n’hi ha un altre.

Per això fóra bo que els ocells deixessin alguna peça sencera. No es pot començar de zero cada vegada. I si en comptes d'omplir una altra estona morta hi comencem a rumiar de debò?

Abans que l'entreteniment, imprescindible, s'ho empassi tot. Abans que algú més repeteixi sense morir-se de vergonya que el coneixement és un luxe innecessari.

El dia de la conversa (cròniques al Twitter)

No és cap secret que una de les possibilitats que ofereix el Twitter és la conversa, breu i per força sintètica.

L’experiment emprès amb Storify prova justament de capturar fragments d’aquesta conversa per obrir una reflexió sobe la transparència i els llocs comuns, els “topos” d’internet. La mica de ressò que ha tingut és a causa de l’atracció que els productes populars susciten amb molta facilitat.

Entrevista oberta

Avui, de cop i volta, he viscut amb intensitat aquesta possibilitat. Mentre escrivia i editava una crònica sobre la manera com s’ha reflectit l’actualitat al Twitter, una altra vegada, mantenia una conversa en forma d’entrevista oberta amb Oriol Lladó, per a @tasquesomnium (ja havia explicat aquí una experiència similar però amb els papers canviats).

El resultat es pot veure a l’etiqueta que hem fet servir per endreçar els missatges: #tasquesoc3.

Els lectors escriuen

Més tard, quan la peça ja s’havia publicat al 3cat24, @belbosCk s’ha adreçat a aquest mitjà per queixar-se de la crònica. Em sembla que des de la redacció no han contestat però ja ho he fet jo, tot i que no m’interpel·lava de forma directa.

Li he explicat per què entenia que el text responia al gènere de la crònica firmada i li he volgut aclarir que allò que la disgustava potser era l’estil.

Per fer-li notar que era una qüestió d’estil i no de posicionament li he donat els enllaços de la crònica sobre la càrrega policial, que ja vaig comentar aquí, i la crònica sobre les reaccions després que la policia detingués tres persones i les acusés de ser la cúpula de la xarxa Anonymous. En aquest blog hi vaig deixar anotada una certa perplexitat.

Relat i estil

En aquesta mena de crònica procuro sempre construir un text que tingui un mínim fil, que vagi d’algun lloc fins a algun altre. Que hi hagi un relat i que tingui un estil, llegidor i reflexiu.

I intento destacar el que sembla nou, més potent o “noticiable”. Per això vaig subratllar el contrast entre gent asseguda i cops de porra, el contrast entre l’anunci emfàtic d’una detenció i el sentit de l’humor com a reacció.

Avui m’ha semblat evident que l’etiqueta #aixino era el fet rellevant, ja que la desafecció amb aquestes protestes s’ha fet notar amb més energia que altres vegades.

Sense valorar, només com a constatació, però escrit (sempre massa de pressa) amb l’estil dels altres cops, sempre amb un text a l'ombra que intenta aportar elements que encetin mirades diferents.

Elogis i crítiques

Quan, fa pocs dies, Enrique Dans va esmentar una d’aquestes cròniques com un exemple d’informació em vaig preocupar. No pretenc ser exemplar, ni podria. Aquesta mena d’elogis són perillosos perquè et poden fer caure pel pendent del cofoïsme.

A més, dono per fet que part del seu aplaudiment (que de tota manera agraeixo, esclar) es basa en la seva sensació que allò que vaig escriure podria ser agregat a una posició. I no, no escric per ser aplaudit per cap posició, és una bestiesa, el que m’interessa són el relat i l’estil.

Per això he suposat (potser massa agosaradament) que @belbosCk criticava la peça d’avui per la mateixa raó. Vull dir que si en comptes de constatar l’aparició de #aixino i esforçar-me a buscar els tuits dels diputats (avui s’havia de fer això, n’estic convençut) m’hagués llançat a una crònica “posicionada” a favor de les seves idees potser no li hauria semblat malament i no hauria exigit “més distància”.

La descoberta de l'altre

En tot cas, al seu últim missatge m’ha dit que es llegiria aquestes cròniques precedents i m’ha semblat just tenir interès per aquesta persona desconeguda.

És una artista que ha publicat diversos llibres, ha escrit articles per a mitjans de comunicació, ha guanyat premis per a la seva obra escrita i gràfica... Bel Bosck i Bagué és al Facebook i hi ensenya els seus projectes.

M’ha agradat que em fes rumiar, m’ha agradat que tots dos sabéssim parlar sense aixecar la veu, amb naturalitat.

No podria fer el mateix si en comptes de contestar a una persona ho hagués volgut fer amb deu i amb cent hauria estat del tot impossible.

No cometré la banalitat d’idealitzar la mena de conversa que es pot tenir al Twitter, però tots els diàlegs d’avui m’han ajudat a entendre més bé què faig i em serveixen per renovar la meva exigència amb mi i amb el que provo de fer.

Contestar amb mesura

De tant en tant, si veig que es fan al·lusions directes a la qualitat d’una informació o al seu autor, responc al fil de comentaris dels lectors. Fa poc vaig fer-ho, com es pot veure en aquesta il·lustració, per aclarir un dubte sobre l’autoria que des de la redacció no van poder contestar.

No em fa mandra oferir aquestes respostes i entenc que és part de la feina. Em sembla que no tothom ho entén de la mateixa manera però això no fa trontollar les conviccions.

El mirall una altra vegada

Avui s’ha demostrat una altra vegada que el Twitter, encara minoritari, encara sectorial, encara elitista, perfecciona la seva capacitat de reflectir l’actualitat. A hores d’ara ja he publicat una pila de cròniques que en deixen constància.

Però també se m’ha fet evident que una conversa oberta, i arriscada, t’ajuda a mesurar la frase, a avaluar les opinions alienes, a tornar a començar amb més empenta.

Gràcies, desconeguda. Segurament veurem la realitat amb matisos molt diferents però està bé que n'haguem parlat, molt més en un dia en què el dialeg ha perdut una altra oportunitat.

La paradoxa dels "hackers" i els periodistes

Cara A

Al Museu Picasso de Barcelona hi ha hagut durant dos dies una trobada molt singular.

El projecte Europeana ha decidit acostar-se als desenvolupadors informàtics perquè els ajudin a crear aplicacions que permetin un ús ciutadà dels continguts culturals digitaliztats que Europeana acumula.

S’explica en dos articles publicats al 3cat24.

N'hi ha un que està escrit al final de la primera jornada , i vol presentar el projecte, mentre que el següent s'ha escrit al final de la segona sessió i vol mostrar els resultats de l'encontre, com el que es veu a la imatge (una aplicació que destria els colors predominants d'una obra pictòrica).

Ha quedat clar que la paraula “hacker” no té només les connotacions negatives que se li solen atribuir des dels mitjans de comunicació.

S’han gastat diners de la Unió Europea per convidar aquests “hackers” a crear eines interessants. No deuen ser el dimoni.

Cara B

Avui, els mitjans digitals expliquen que la policia espanyola ha detingut els suposats responsables de la xarxa Anonymous.

Moltes persones han reaccionat amb una crítica que no estava mancada de bon humor. Una crònica al 3cat24 mira d’explicar-ho.

Per què hi ha hagut aquesta reacció?

Perquè la gran majoria dels mitjans digitals han publicat aquesta notícia d’una manera acrítica, reproduint amb molta exactitud una nota de la policia. El titular era exactament el mateix.

La gent espera que el periodisme consisteixi en alguna cosa més que copiar i enganxar una frase que ha escrit la policia.

La policia

A la nota del ministeri de l’Interior, s’hi esmenta el terme “hackivista”, que potser és una barreja de “hacker” i “ciberactivista”.

Queda clar que a la policia no li interessa gens ni mica informar.

Pretén crear confusió i fa servir termes poc clars que molta gent no coneix per generar una sensació negativa.

"Hackivista" es fa servir com “terrorista” i, d’aquesta manera, es continua en aquesta campanya subtil que associa a internet tot el mal possible.

Ja se sap: internet és un cau de corruptors de menors, lladres de música i també... “hackivistes”.

Que la policia sigui com és resulta gairebé inevitable. Sobretot perquè els seus responsables no fan cap esforç per millorar l’orientació, al contrari, els animen a ser els únics titulars de la violència i coses per l’estil. Què hi farem. Tenim la policia que els governs volen i tenim els governs que la majoria vota. És el que hi ha.

Els periodistes

Però els periodistes sí que poden fer les coses d’una altra manera.

De què serveix que algú s’esforci a explicar que els “hackers” creen eines per a la cultura digital si l’endemà mateix se’ls posa al sac de les bruixes i els endimoniats?

Copiar i enganxar notes policials no és ben bé periodisme.

Que la majoria de mitjans digitals s’apuntin sense pensar a la criminalització d’internet és una paradoxa però sobretot és una demostració terrible que els mitjans digitals encara tenen molta feina pendent si de debò creuen que la qualitat de la seva informació té algun valor.

Ho he escrit en condicional (“si de debò creuen”) i ho he fet expressament. No caldrà que hi afegeixi res més.

A Storify li interessa el meu experiment

Tres vies

L’experiment “Interviewing the world”, que anunciava en un apunt anterior, progressa.

S’hi han afegit més recreacions de la conversa desfragmentada i ara comença a tenir una certa direcció.

Hi ha, per ara, tres vies.

La primera vol reconstruir peces existents prèviament.

L’exemple inicial és “Imagine”, de John Lennon. Però n’hi ha més.

La qüestió és aquesta: si es poden trobar uns quants “tuits” que, sense saber-ho, recomponen una cançó en pocs dies, quants cops en cinc anys hi ha “Imagine” i moltes altres cançons al “núvol del Twitter”?

La segona via és quasi ficció. Simula entrevistes irreals. Faig les preguntes i persones anònimes (no són anònimes, simplement no sé qui són) responen. En realitat no responen, és una creació amb fragments per assajar fins a quin punt expressem la nostra intimitat.

La tercera tendeix més a l’article de reflexió, no és ficció ni reconstrueix. Un comentari sobre els colors preferits seria l’exemple. Em permet fixar algunes idees que amb les altres dues vies apunto i insinuo.

Ressò més enllà

A més, la peça “Imagine” ha captivat unes quantes persones i va interessar Burt Herman, el CEO de Storify, que em va escriure des de San Francisco.

Sense aquesta eina i les ganes d’utilitzar-la tot això no hauria estat possible. Bo Hee Kim em va entrevistar fa uns quants dies. Han publicat un resum de la nostra conversa al blog de Storify.





Sense soroll

Com es pot suposar, agraeixo molt aquest interès. Però també sé avaluar les dades. Les últimes creacions han tingut poques visites en comparació amb la cançó de Lennon.

De manera que, més enllà del guspireig que ara m’arriba des de la costa oest dels Estats Units, i que em fa il·lusió, esclar, sé que es tracta d’un projecte modest que progressa sense fer gaire soroll, amb un recorregut encara imprevisible.

Suposo que és normal.

Fins ara no m’havia proposat mai un repte tan estrany i ampli com “entrevistar el món”.

Crònica d'una actuació policial i molt més

ATENCIÓ: els partidaris del blanc o negre no cal que llegeixin aquest apunt. Hi ha força informació i uns quants enllaços. Demana una lectura desapassionada i tranquil·la. Qui vulgui treure conclusions amb una lectura en diagonal més val que ho deixi córrer. De debò.

Sincerament

No simpatitzo amb l’acampada. Em costa una mica exposar les raons amb brevetat però en faré un resum apressat.

No m’agrada que no hi hagi objectius clars. Els pocs objectius que he entès no em satisfan. Observo una actitud una mica maniquea i simplista en molts arguments de la protesta, amb tot de tòpics del segle passat sobre els bancs, la política i fins i tot la comunicació.

Sí, jo també he vist "Inside Job" i em va interessar molt a pesar d'algunes petites trampes narratives. I sí, he llegit el llibre tan citat de Stéphane Hessel. Diria que se'l cita molt sense haver passat per la lectura. No és gaire bo. Emotiu, si de cas, però mal argumentat i massa pamfletari pels que exigim qualitat i rigor en un llibre d'aquestes característiques.

No m’agraden gens les votacions a mà alçada, no m’han agradat mai. Crec que la democràcia exigeix garanties com ara el vot secret, l’escrutini públic i una urna vigilada (sigui física o electrònica).

No m’agraden la majoria dels eslogans dels acampats. Els més imaginatius solen estar inspirats en eslogans francesos de fa quaranta anys. No comparteixo la visió que tota la culpa de la crisi és d’uns malvats perversos i tendeixo a creure en el repartiment de responsabilitats.

Vaig trobar ofensiva la comparació amb Egipte, on els manifestants s'enfrontaven a una dictadura i als tancs. No sóc l'únic que ha vist en molts eslogans una actitud simplista i carregada de cofoïsme.

No m'ha agradat com han reaccionat quan se'ls ha criticat, sense saber entomar la ironia, atacant la discrepància amb xiulets (ep, és una metàfora!). Ara mateix, no estic segur com es rebrà aquest article. Confio que algú que demana democràcia sabrà respectar la divergència.

No m'agrada quan diuen que ells són el poble. El poble som tots, també els milions d'electors que vam anar a votar el dia 22, els que omplen estadis de futbol o el circuit de Montmeló.

No m'agrada tampoc una protesta que alça la bandera "spanishrevolution". A mi ja no em convoca res que sigui "spanish". Ho sento. Ja ho he explicat aquí.

No vull arreglar Espanya, vull anar-me'n.

I no crec que qualsevol grup de més de cinquanta persones tingui dret a ocupar de manera permanent un espai públic. Sincerament.

La feina d’informar

No m’ha semblat bé la complaença que molts col·legues d’ofici han exposat aquests dies, sovint, a parer meu, sense ni gota d’esperit crític.

Crec que als que informem ens toca ser prudents, continguts, no deixar-nos dur per les passions. Hem de mirar d’informar sempre des d’una posició distant, per no caure en favoritismes.

He tingut la sort que no he hagut d’escriure gaire sobre aquest assumpte. Només una primera crònica d’urgència, on deixava anotades entre línies algunes crítiques i, al cap de poc, una llista de llocs on hi ha informació.

Ara bé, dit tot això, avui m’han encarregat la crònica de l’actuació policial d’aquest matí. Volien que ho seguís a la xarxa.

Mentre anava mirant què es deia al Twitter, seguia la retransmissió en directe de TV3.

Faig aquí un parèntesi per anotar una altra crítica als manifestants: mentre TV3 informava ells deien que manipulava. Però si estaven ensenyant la càrrega policial en directe! Quina manipulació hi ha aquí? És una altra prova dels prejudicis que tenen molts dels protagonistes d’aquestes acampades. En general, tendeixo a desconfiar dels tòpics, de les frases comunes, del maniqueisme, de les conspiranoies, de les sentències definitives...

Reprenc el fil, però.

Crònica de l'actuació

Al cap d'una estona he acabat la meva peça. I s’ha publicat.

Crec que, tot i ser una crònica personal, anota amb certa concisió què ha passat.

O el que he vist que ha passat.

I el que he vist que passava era que la policia, acostumada potser a empaitar encaputxats, estava desconcertada.

S’ha vist a la tele pública i també en aquest vídeo que algú dels que eren allà ha penjat a internet.

S’hi veuen uns quants policies que peguen gent que seu.

Peguen amb ràbia, amb mala bava.

Si duguessin la cara destapada hauríem aconseguit unes imatges semblants a les que hi ha d’aquelles manifestacions pacífiques de febrer i març de 1976, en el benentès que el context és incomparable (afegeixo aquest aclariment, advertit per alguns comentaris al Twitter sobre el risc que se'm malinterpreti).

Les imatges que hi va captar Manel Armengol són encara el record d'una etapa amb esperança i violència, inoblidable pels que ja tenim una edat. Hi ha alguns rostres que costa d'oblidar.

Aquests policies que avui, tants anys després, feien això, de debò que no passaran cap vergonya? Són la policia de la democràcia que l'any 1976 demanàvem a crits. Són la policia de l'autonomia que aleshores reclamàvem de manera pacífica.

De debò que aniran a casa a sopar i parlaran de la feina amb els seus fills? I què els diran? “Pegàvem a gent jove que era asseguda”? “Pegàvem amb ràbia perquè no enteníem res”? Això els diran?

Càmeres com a garantia

Durant molt de temps, es van fer crítiques als politics que s’encarregaven de l’ordre públic perquè volien posar càmeres a les comissaries. Els que criticaven ara han de prendre les decisions.

Després de veure el que hem vist avui, ho tinc encara més clar: sí, necessitem càmeres a les comissaries. I a més llocs.

Allà on hi hagi un policia amb una porra a la mà hi ha d’haver una càmera.

Per saber si l’ús de la violència està justificat o no.

De vegades pot estar-ho.

Avui no ho estava. Gens.

I Felip Puig ho sap. Perquè no és pas un neci sinó algú preparat i amb molts anys d’experiència.

El dubte raonable és si donarà una ordre perquè la policia sigui millor o si s'intentarà que la tele no ensenyi això mai més.

Ja ho veurem. I tant que ho veurem.

L'altra pregunta raonable és si hi haurà alguna dimissió.

Si és que no, que no preguntin mai més per què hi ha tanta gent desencantada amb els polítics. La resposta ja la sabem.


S'ha entès?

No, no simpatitzo amb els acampats.

Però encara simpatitzo menys amb empleats públics que peguen amb ràbia gent asseguda que té les mans enlaire.

"Interviewing the world": projecte amb Storify

Assaig

L’assaig amb Storify que es va notificar en un altre apunt ha tingut continuïtat. S’ha repetit la prova d’incrustar una crònica de l’actualitat basada en les xarxes, aquest cop amb el pretext de l’inici de campanya electoral.

Però la via que ha tingut més recorregut és la que s’apuntava a l’intent de capturar la conversa d’un matí qualsevol.

Diagnòstic

La idea és simple i parteix d’un diagnòstic també senzill: tothom expressa opinions i comenta l’actualitat, a més d’anotar fets de la seva vida quotidiana.

És veritat que se sol tendir a menysprear aquest calaix de sastre infinit per la seva debilitat. A qui li interessa la vida quotidiana dels altres? Però la sospita que engega la recerca és que quan les persones comenten la seva vida de cada dia fan molt més que això.

És possible captar fragments inconnexos d’aquesta conversa i donar-los sentit? Es poden reconstruir, per exemple, per descobrir que entre una desena de persones que no es coneixen han citat una cançó.

Narracions

Storify permet recrear aquestes narracions amb molta comoditat. És cert que s’ha fet servir sobretot per llistar uns fets o atrapar una notícia des de diferents mirades. Però s’ha de poder anar més enllà.

Per exemple:

És possible fer una entrevista al món a partir d’aquesta conversa global, transparent?

El projecte

El projecte consisteix a intentar-ho.

S’anomena “Interviewing the world” i adopta l’anglès, com a llengua de comunicació universal, perquè té vocació d’interessar qualsevol ciutadà del planeta. Per tant, l’apartat textual és d’un nivell molt bàsic. Però se suposa que l’accent és al material.

Al blog obert no hi haurà totes les històries creades amb Storify per l'autor d'aquest blog sinó aquelles que s’ajustin al pla. Quan el projecte arribi a la seva fi se’n farà aquí una avaluació.

Philippe de Jarandilla i el retrat del món

Jarandilla de la Vera és un poble d’una mica més de tres mil habitants no gaire allunyat de la serra de Gredos, a dos-cent quilòmetres de Madrid. Es troba a la província de Cáceres (Extremadura).

Els emigrants

Des d’aquest lloc van emigrar cap a França un home i una dona. A l’altre costat dels Pirineus hi van tenir un fill i de seguida van entendre que seria francès per sempre més. No fa gaire, Philippe Gonzalez va fer el recorregut invers, potser perquè necessitava saber què volia dir emigrar. Va deixar París i viu a la capital d'Espanya.

El blog

Ha treballat en una empresa important de telecomunicacions, s’ha abocat al canvi que internet i la digitalització empenyen i, entre altres activitats professionals, ha participat en projectes com Canal Cocina o Sol Música. A més, cada dia dedica més de tres hores al seu blog Instagramers, per atendre la comunitat d’usuaris de l’aplicació Instagram.

La marca

La manera com aquesta aplicació per a mòbil arriba a tenir un blog explica bastant bé un patró que les empreses no sempre entenen. Gonzalez va començar com un usuari més, però s’hi va aficionar amb una passió que només trobaria l’equilibri si la compartia.

Als creadors d’Instagram no els va agradar que algú fes servir el seu nom, que algú que no era un d’ells s’atrevís a escriure sobre el seu producte i a crear comunitat. De primer, van posar pegues al seu projecte. Fins que, després d’insistir-hi, va aconseguir que interpretessin com cal la situació.

Un usuari esdevé un “fan” i aleshores emprèn ell mateix la seva acció. No és el primer cop que passa ni serà l’últim. La marca ja sap que aquell que crea el producte o el servei no tindrà sempre el control de la difusió. Almenys, a internet no és sempre així.

La comunitat

Dijous, en Phil va ser al pis de dalt del Bar Velódromo de Barcelona, en una trobada patrocinada per un cerveser i explicada als mitjans.

Hi havia una setantena de fanàtics de l’Instagram que no paraven de disparar la càmera del seu mòbil. Es feien fotos els uns als altres mentre bevien cervesa i se saludaven. La majoria només es coneixien pel nom que cadascú fa servir quan comparteix les imatges a Instagram. En Phil explicava molt orgullós que ja hi ha més de vint grups com el de Barcelona.

Phil Gonzalez, com se’l coneix entre els fotògrafs d’Instagram, sosté que aquesta aplicació fa més fàcil que les persones tinguin ganes de compartir una imatge. També és veritat que en aquesta comunitat hi ha abundància de professionals de la publicitat, el màrqueting i el disseny. No és l’únic entorn de la xarxa on aquestes professions han actuat com a exploradors avançats.

La popularització

Quan Kodak va produir la seva Instamatic25 pretenia popularitzar la fotografia. No va pensar mai ningú que per aquesta raó deixés d’haver-hi fotògrafs professionals.

La digitalització posa a l’abast de tothom la captura d’imatges i l’oportunitat de compartir-les. A les galeries digitals desades en tots els servidors que conformen això que s’ha anomenat “el núvol” hi ha milions d’imatges del món capturades pels seus habitants, com les dues que il·lustren aquest apunt (es troben a @janquim).

El retrat global

És un garbuix, és veritat. Però aquest garbuix, aquest conjunt de visions compartides, és ara mateix un patrimoni únic que la humanitat no havia sigut capaç de construir fins avui dia. És la suma de milions de mirades que, si algú s’hi capbussa amb imaginació i rigor, proporciona un retrat global amb una quantitat infinita de narracions formidables.

De la mateixa manera que els processadors de textos i els blogs no fan que tothom sigui novel·lista, per exemple, però han aconseguit que moltes més persones puguin i vulguin crear textos i ensenyar-los, és evident que encara hi ha fotògrafs professionals. Però la fotografia popular ha trobat noves maneres d’estendre’s i Philippe Gonzalez s’ha convertit en un dels seus impulsors.

Els immigrants

La seva història conté encara una altra lliçó sobre el canvi. Als països europeus hi ha molts fills d’immigrants, que ja són d’allà on han nascut. Són persones amb dues llars a la memòria. Quan es presenta, en Phil diu, en un castellà afrancesat: “Soy francés, se nota en mi acento. Y soy hijo de extremeños.”

El món es ple de fills d’altres llocs però a mesura que el canvi progressa, tots els llocs conflueixen en el gran lloc que som tots, mitjançant els bits i la connexió a internet. Encara no s'ha entès?

Bon dia a Storify

Storify és una eina en aparença molt útil perquè permet agregar a una història linial continguts digitalitzats que provenen de les xarxes i del conjunt de continguts disponibles a internet.

Com és natural, de seguida ha cridat l’atenció dels que observen la comunicació i el periodisme. Hi ha periodistes que l’han fet servir per crear peces informatives i hi ha mitjans que ja hi tenen un canal més de relació amb els seus lectors.

Notícies

A Catalunya també s’ha comentat la seva aparició oberta (després d’un temps en què l’accés era restringit). I s’ha fet encara més: s’ha dut a terme un assaig, incrustant, potser per primer cop, una peça creada amb Storify en un mitjà informatiu digital del país.

Narracions

Però les possibilitats que Storify proposa van més enllà de la peça informativa. Per això es presenta aquest nou experiment, creat amb la voluntat d’assajar les possibilitats narratives de l’eina però també per fer evident el grau de transparència de la xarxa.

Com a les redaccions dels aprenents, s’ha triat un assumpte menor i simple, perquè quan s’aprèn a anar amb bicicleta prefereixes un terreny pla. Però tot és començar.

Índex de qualitat dels mitjans informatius digitals

Com es pot emetre un judici sobre un mitjà digital sense iniciar un estudi acadèmic que comporti anàlisis quantitatives, un seguiment intensiu i un temps superior a un any?

Els usuaris dels mitjans informatius digitals generalistes ja han adquirit prou traça per fer-se una idea bastant aproximada del mitjà amb un cop d’ull. La lectura d’unes quantes peces informatives proporciona un coneixement superficial però suficient per triar entre la competència.

Catalunya és un país petit i el català és una llengua minoritària, però no hi ha escassedat d’oferta. Mitjans que són “la pota digital” de diversos grups, tan privats com públics, conviuen amb mitjans nadius i amb mitjans locals. És possible avaluar la qualitat d’aquest conjunt i de cada mitjà d’una manera tan ràpida com fiable?

Amb aquesta intenció, però encara en una fase inicial, es presenta un ÍNDEX DE QUALITAT DELS MITJANS INFORMATIUS DIGITALS.

Sense el rigor acadèmic ni l’ortodòxia periodística, és tan sols una aproximació que hauria de permetre fer-se una primera impressió.

Proposa un grup de 12 valors que es poden jutjar amb força aproximació i bastant de pressa. Es refereixen a tres aspectes cabdals: la qualitat de la producció, la qualitat de la informació i la qualitat de la digitalització, és a dir, fins a quin punt aprofiten els recursos que les tecnologies de la informació i la comunicació posen a l’abast dels mitjans.

Té una orientació tendenciosa. Per exemple: es valora amb un grau més alt la transparència que l’obscuritat, la responsabilitat individual i col·lectiva que l’ús genèric de la marca de la mateixa manera que es valora més un sistema de comentaris amb registre identificatiu que amb usuaris anònims. Aquestes valoracions tenen a veure amb una posició de partida que es volen ajustar als codis de l’entorn digital.

De la mateixa manera que en l’apartat d’informació es valora més una font singular que una font adquirida o que s’aprecia més la investigació que la immediatesa, en el benentès que s’aposta per la varietat de gèneres.

Per tant, l’índex conté la seva línia editorial, que pot ser matèria de discussió, i tant.

És una proposta, sense cap altre afany. Per això, qui vulgui aportar-hi esmenes pot fer-ho, de moment en forma de comentaris a aquest apunt. Si de debò l’assmpte suscités interès, sempre es podria posar en algun espai de creació col·laborativa. Potser aleshores, al cap d’uns quants mesos, es podria disposar d’un índex acceptable i, sobretot, útil.

De moment, és un assaig que potser no explica tot el que cal però que si més no permet debatre quins són els atributs que de debò fan que un mitjà digital tingui més o menys qualitat.

Naturalment, la finalitat no és el diagnòstic.

La pretensió optimista seria tenir una eina que permetés la millora, una pauta per aspirar a l’excel·lència.

Index de qualitat dels mitjans informatius digitals

View more presentations from janquim ..

NOTES

A la presentació es distingeix entre enllaços opacs i transparents. La distinció es va exposar en aquest apunt. En aquest altre s’hi explica un cas real d’ús dels enllaços en peces informatives.

Sobre la producció, potser sigui d’utilitat aquest esquema, que té el defecte de no representar un model abstracte, però que té al seu favor l’intent de reproduir el procés real d’un redactor concret.

Sobre l’ús de les fonts també es pot conèixer un cas particular.

Sobre el paper dels comentaris dels usuaris a les informacions hi ha escrits un apunt sobre la conversa millorable, que inclou aquesta presentació amb propostes concretes, i un article al 3cat24 que exposa un estudi clau per al debat.

Per copsar la inspiració parcial de l’epigraf dedicat a la transparència de l’organització, pot tenir sentit fer una ullada a aquest apunt sobre un llibre de Gary Hamel.

El mapa és el tresor

Mentre un grup d’activistes es proposa anotar en un “mapa lliure” el grau d’accessibilitat que permeten les instal·lacions del metro de Barcelona, diversos emprenedors presenten iniciatives ciutadanes relacionades amb la millora de la vida urbana.

La xarxa s’omple de propostes que incorporen un mapa. Una bona mostra d'aquest recurs és la informació concisa sobre les barraques de pedra seca que cataloga l’Observatori del Paisatge, en un web formidable que demostra que no hi ha cap assumpte que no pugui millorar la seva comprensió amb l’ajuda d’un mapa.

Retallades geolocalitzades

Des de fa poques setmanes, el grup polític Iniciativa Verds fa servir un “mapa de les retallades”, que vol exposar de forma clara les conseqüències de les decisions del govern de Catalunya sobre la disminució dels pressupostos en els serveis públics.

L’intent mereix un reconeixement perquè vol adoptar els avantatges que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ofereixen, però hi ha uns quants defectes que l’invaliden més del compte.

Al mapa s’hi posicionen els efectes d’aquestes retallades però no hi ha enllaços a documents que provin l’afirmació. A més, no se sap qui filtra la informació col·lectiva ni amb quin criteri, de manera que el rigor queda molt disminuït. A sobre, la classificació no respon als departaments del govern ni tampoc a cap altra taxonomia coneguda o aceptada i això provoca la sensació que s’ha actuat amb més animositat que sensatesa.

Finalment, hi ha un detall del disseny que és intrigant. Per alguna raó que no se sap, els assumptes ecològics mereixen el color taronja en comptes del verd i la resta d’assignacions cromàtiques no respon tampoc a un codi comú.

És una llàstima, perquè l’assaig s’aproxima a la idea que la informació sobre un mapa funciona millor i també a la convicció que “entre moltes persones” s’obtenen més dades que amb poques persones, però no és prou reeixit.

En tot cas, confirma la tendència a atorgar als mapes un paper cada vegada més important.

Càmeres i privacitat

Ovi, el programa de Nokia, ja ha creat el seu “mapa del món”, i n’ofereix una visualització atractiva en tres dimensions aparents. Se suposa que és l’aportació que se situa al costat de StreetSide de Bing i StreetView de Google, els dos que, de moment, permeten accedir a una modalitat de visió fotogràfica real (aquest cercador porta de manera ràpida a una posició).

El debat sobre la privacitat que la versió de Google ha acarat a uns quants països europeus podria fer creure que aquests mapes no tenen futur però sembla que encara és massa aviat per fer prediccions. I si d’aquí a un parell de dècades els mapes del món no ensenyen només una imatge estàtica del passat més o menys recent sinó que mostren els llocs a temps real?

Ara pot semblar tan impossible com poc decent, però el món ja és ple de càmeres que se sobreposen als mapes que s’ofereixen mitjançant internet.

Aquests dies s’ha reobert el debat sobre l’ús de càmeres a les comissaries. És absurd creure que aquests aparells són la prova d’una sospita estesa sobre l’actuació de la policia, aquest argument és una fal·làcia quasi ridícula.

Les càmeres aporten una garantia més als ciutadans sobre el capteniment d’uns servidors públics molt especials, perquè la resta de la societat els ha atorgat armes i l’ús de la força, de manera que sembla raonable disposar d’un sistema que asseguri que si hi ha mals comportaments no quedaran encoberts i que tindran una reprovació.

Després de tot, als carrers hi ha moltes més càmeres que a les comissaries i els ciutadans no es queixen que se’ls tracti de sospitosos.

Transparència

Qui sap si la nova conversa serà sobre el coneixement que s’ofereix d’aquests ulls i no sobre la seva existència. El control del trànsit, la seguretat al carrer i l’entreteniment s’han convertit en una justificació força acceptada per a la instal·lació d’aquests aparells.

Potser la qüestió no és si les càmeres fereixen la intimitat sinó conèixer de debò quantes n’hi ha, a on són, qui accedeix als vídeos... Perquè les imatges hi són. I les que no pertanyen als cossos de seguretat sí que solen estar exposades al control de tothom. Almenys això és el que, sota la forma d'una proposta d'entreteniment resol en part un lloc com Geocam.

La intimitat en un arxiu ocult

De la mateixa manera que s’ha sabut fa poc que els models més recents d’Apple desen en un arxiu totes les posicions des d’on s’ha establert una connexió. Hi ha hagut una denúncia i s’ha sabut que altres aparells amb Android o el Windows 7 actuen d’una manera semblant. Però els autors de la descoberta no han presentat la denúncia, sinó que han posat a l’abast de tothom una aplicació que genera un mapa amb les dades d’aquest historial de connexions.

Tal vegada perquè no han vist raons per a la protesta i sí que n’han vist per millorar l’accés a aquesta informació. Per comptes d’alçar un manifest sobre el dret a la privacitat han creat un mapa que expliqui les dades.

Potser sigui un senyal del nou lema, que caldria anotar per si de cas: el mapa és el tresor.

Objectiu: la ciutat

El projecte Ciutadania 4.0 es presenta aquesta setmana, o sigui que falten uns quants mesos per avaluar fins a quin punt aconsegueix els objectius que es proposa. Però de moment ja serveix per donar visibilitat de conjunt a moltes iniciatives de vocació social amb les tecnologies de la informació i la comunicació.

N’hi ha unes quantes d’enfocades cap a la millora de les ciutats, sovint amb el referent de fixmystreet. Al costat de reparaciudad, que s’ha posat en marxa fa poc, s’hi troben ziudad, que ofereix un servei semblant, i alerta, més enfocada cap a l’activisme.

Fora d'aquest projecte que impulsa Telefónica, se'n troben d'altres, com Metroo, que assegura que té enregistrats de manera fiable els punts negres i es proposa com un espai de diàleg a més de permetre als usuaris l'aspiració a "l'alcaldia virtual", a l'estil de Foursquare, aquest espai de lleure basat en la geoposició que també pot tenir utilitats cíviques.

Fa la impressió que les ciutats són un entorn molt apte per al naixement d’aquestes propostes. A Barcelona, hi ha un mapa de sons elaborat des de fa força anys de manera col·lectiva, a més d’un mapa “verd” i un recull d’històries explicades per tothom que vulgui fer-ho.

Des de no fa gaire es deixa veure un web misteriós, sense cap explicació, que proposa trobar cent paraules que defineixin Barcelona. Només donen aclariments si se'ls escriu un correu. Aquest estil maldestre i la proximitat d'una cita electoral aixequen una sospita sobre el seu origen.

Elecció ciutadana

En tot cas, és veritat que l’ús d’internet s’estén i les dades també indiquen una distribució important dels dispositius mòbils amb connexió a internet i paquets d’aplicacions. Però potser no hi ha espai per a tanta competència, malgrat les diferències entre cadascuna d’aquestes iniciatives.

El més probable és que els ciutadans acabin triant una aplicació per incidir en la vida urbana, per compartir alertes o per al que necessitin. Podria ser una aplicació que encara s’ha de crear.

Les aplicacions elegides seran les més útils o les més simples o les que garanteixin resultats millors. Encara és aviat.

El proper dia 29 hi ha a Roses un encontre sobre ciutats on es tractarà la manera com la marca de cada població obté reputació digital. No és la trobada que en principi hagi d'aportar cap innovació extraordinària sobre iniciatives ciutadanes. Però aquest pas hi serà un dia o altre.

Millora col·lectiva

Les persones trobaran un sentit pràctic a millorar el lloc on viuen amb l’ajuda de les TIC. Ja hi ha activistes que s'hi dediquen amb força empenta.

Les aplicacions per a l’activisme són d’un ús tan incipient com extremament minoritari, però la idea que aplegar les aportacions de moltes persones genera continguts d’interès ja fa temps que s’ha instal·lat. Ho confirma el documental de National Geographic amb imatges del terratrèmol i el tsunami del Japó capturades amb tota mena de càmeres personals.

Si sabem captar el món quan s’enfonsa potser també serem capaços de crear serveis que de debò permetin viure-hi millor.

Aplicacions per a l'activisme: es tracta d'informació

El debat sobre la informació que s’ha donat sobre la situació al Japó ha permès centrar una altra vegada el debat en l’actitud dels professionals de la informació. N’han parlat a l’encontre Media140 i la Karma Peiró ho ha explicat al 3cat24 i al seu blog (d'aquesta trobada n'han parlat molts dels que hi han pogut ser, fins i tot un periodista amb quota de pantalla com Joan Carles Peris, que en fa un relat sincer).

Qualitat

La manera com els tòpics o aquest deixar-se arrossegar pel corrent poden influir en la informació elaborada als mitjans no és cap novetat i potser no té tanta imortància, en el sentit que la facilitat amb què un mitjà segueix o no un corrent té a veure amb la fortalesa de la seva línia editorial, amb la fermesa del seu caràcter, amb la capacitat d’imprimir un rumb del seu equip directiu, i no deixa de ser un indicador més de la seva qualitat.

Contrast

El més novedós, i cada vegada ho és menys, si de cas té a veure amb el contrast entre aquests corrents i les eines que es fan servir per oferir una altra mena d’informació, menys elaborada, és veritat, més seca i sovint en brut, però sense gaire mediació entre la font original i el receptor.

Les eines col·laboratives també han tingut el seu paper a la crisi japonesa, igual com va passar en les revoles àrabs del nord d’Àfrica i en aquest mateix blog hi ha uns quants apunts que se n’ocupen.

Apps radioactives

Entre les aplicacions disponibles a l’AppStore hi ha un mapa que indica les dades de radiació conegudes. Una altra aplicació s’estén arreu del món.

Una tercera aplicació que fa el mateix es presenta com un autèntic comptador Geiger de radiació però, com les anteriors, captura les dades sobre radiació i les situa en la proximitat de la geoposició de l’usuari.

A banda de protagonitzar molts jocs, l’alarma nuclear ha generat uns quants serveis com ara aplicacions per calcular a quina distància es troba algú d’una central. Hi ha altres maneres de saber-ho, però els viatgers ho poden agrair, per confirmar que un europeu no està mai gaire lluny d’un reactor nuclear.

Una altra manera

L’activisme té una certa presència al mercat dels dispositius d’Apple. Unes quantes versions per tenir a mà la declaració universal dels drets de l’home, un índex de corrupció de l’any 2010 o una campanya per assenyalar els països que necessiten més suport, amb resultats encara inconeguts.

I hi ha un espai a la botiga d’Android. A més, la informació de Reuters que el govern dels Estats Units estaria invertint en diverses aplicacions per donar suport als activistes per la democràcia, amb un "botó de pànic" per llançar una alarma, ha ocupat espai a diversos mitjans els últims quinze dies.

És la informació

Això no vol dir que els mòbils puguin canviar res entre avui i demà. Les aplicacions per a l'activisme no són màgiques. Però coincideixen en un punt: després de tot, es tracta de tenir informació. Més informació, més fiable, de més qualitat.

Ni tan sols els assajos que es fan en unes quantes ciutats catalanes poden fer creure que el món ja ha canviat. Ara com ara, i com sempre, la majoria es decanta per l’entreteniment. I ja està bé.

Però aquestes guspires que no arriben a encendre cap flama són l’indici que les eines tenen tantes utilitats com es proposin les persones.

La llibertat no està garantida per l’existència d’internet i les tecnologies de la informació i la comunicació. Però aprendre a recórrer a les oportunitats que es presenten té molt de sentit. El mateix sentit que sempre ha tingut el combat per un món millor, aquest desig tan fàcil de parodiar i tan difícil de concretar.


ALTRES LECTURES

Les tres batalles d'internet: 1, 2 i 3

Japó i internet

Volen crear un mapa de radiació al Japó

Les TIC i Líbia

Les TIC, el nord d'Àfrica i Catalunya