Crític per correspondre

Com que miro de relatar l’experiència en una redacció digital és raonable que intenti aportar una visió crítica (que no vol dir criticaire).

Observo, comento i em pregunto per on vaig. També explico que m'equivoco , si me n'adono, i per què.

Però tot aquest esforç no tindria sentit si no deixés ben clar, almenys una vegada, que la feina que faig m’agrada molt.

He d’explicar fets i situacions, provant d’informar de manera comprensible i m’agrada explicar coses.

M’he de centrar en l’entorn d’Internet. Això m’exigeix un certa capacitat per endinsar-me en tot de nodes que desconec d’una xarxa que tot just intueixo una mica. Em fascina viure en aquest entorn i provar d’entendre’l.

Totes dues coses m’obliguen a pensar i aprendre, que són les activitats que m’interessen més després d’explicar coses.

O sigui que en conjunt se m’ha encomanat una missió que m’agrada, em fascina i m’interessa.

Que a sobre em proporcioni una ocasió per compartir l'experiència en aquest blog ho converteix en un privilegi.

Tinc molta sort de tenir aquesta feina.

Per això em sembla que hi he de correspondre provant de contribuir amb algun valor al mitjà on treballo.

Per la mateixa raó, estic convençut que seria indecent que em deixés portar per l’entusiasme sense aportar una visió crítica.

Per explicar-ho primer ho he d'entendre

La nostra feina és explicar coses. Però el pas previ evident és que s’ha d’haver entès el que vols explicar.

Sembla una bestiesa dir-ho però no sempre és tan fàcil.

El periodista no pot saber de tot. Quan s’especialitza en un tipus de continguts, al cap del temps potser que en sàpiga prou però quan fa quinze dies que hi ets és impossible dominar bé els coneixements necessaris.

Ho he confirmat quan he hagut de preparar la informació sobre una decisió d'avui, al Parlament Europeu, en matèria de telecomunicacions.

El Parlament Europeu és una institució rellevant i per a una secció on Internet és un tema prioritari, calia explicar bé aquesta reforma.

M’hauria pogut limitar a reproduir el teletip però de seguida vaig veure que no ho acabava d’entendre i si jo no ho entenia no em veia amb cor d’explicar-ho.

Encara avui, la majoria de mitjans asseguren que Europa ha aprovat que es pugui tallar l’accés a Internet sense cap pas previ. 


Però no és veritat i la manera de dir-ho ha provocat estupefacció. 

Caldrà un pas previ "just i imparcial" en què s'escolti a l'usuari, tal i com s’ha incorporat a les esmenes i a la fi s’ha aprovat. Això és tant així que fins i tot el Partit Pirata suec, que té una posició contundent en aquest assumpte, ha votat a favor de les reformes.

Per això, amb la Karma Peiró vam prendre tres decisions.

No hem volgut ser els primers 

Esperaríem a dir res fins que el Parlament hagués votat. Sense prèvies ni especulacions. I aleshores es publicaria una peça que inclogués els aspectes més importants amb un títol que no confongués.  

No ha sigut tan fàcil. 

Ja feia dies que alguns mitjans donaven informacions contradictòries. 

És a dir: en comptes d'endreçar la informació per fer-se entendre es limitaven a fer de "missatgers", traslladant les notes que arribaven. Això no era informar sinó més aviat contribuir a la desinformació. 

Hem resistit la temptació de ser els primers i hem apostat per ser diferents (però d'això ja en parlaré un altre dia). 

Acostar la informació 

També vam decidir que faríem una segona peça per demanar l’opinió dels eurodiputats catalans. Ara que l’hem publicada queda clar que tots ells interpreten que quan Espanya apliqui la normativa haurà d’incloure la intervenció judicial. Caldrà veure si és veritat però en tot cas quedarà dit el que han dit.

Després de tot són els nostres representants i té sentit que un mitjà públic que creu en la informació de proximitat miri de convertir aquesta informació "europea" en alguna cosa més a l'abast. 

I, per fi, ens va semblar que seria un complement adequat fer una tercera peça  que comptés amb opinions de persones no polítiques que tenen coses a dir sobre Internet.

Aquesta tria és potser la més arbitrària i estic segur que sempre es pot millorar.

Decisions clau 

Però en tot cas, és demostra que estàvem decidits a actuar d’una manera que implicava alguns punts gens menyspreables.

Anar més enllà del teletip: les declaracions en són una mostra però recórrer a la font original, que era el més fàcil, també era important.

No anar a remolc: molts mitjans titulen en un sentit contrari al que ho fa el 3cat24. Ens hauríem pogut arronsar i seguir-los, forçats pel típic complex que et fa creure que els altres sempre l’encerten i que ets tu qui la vessa. Però en aquest cas teníem la certesa de fer-ho bé.

Traspassar l'oficialitat: volíem saber com es respirava a la xarxa, sense conformar-nos amb les notes oficials ni tan sols amb les declaracions requerides.

Explicar-ho bé: calia ser clars i explicar la informació de manera que s’entengués (en aquest punt encara em queda molt per millorar).

En conjunt però,  la qüestió clau era aquesta: per explicar-ho ho he d’entendre i si només copio un teletip no entendré res i als usuaris del nostre mitjà no els servirem informació sinó molta confusió.

Compartir el que aprenc 

En aquest cas, comprovo una altra vegada que t'has de saber aturar a pesar del ritme que en una redacció se sol imposar. 

T'has d'aturar i rumiar. No vindrà d'uns quants minuts. 

Sobretot si no entens això que vols explicar. És imprescindible. 

Potser a algú li pugui semblar que dono lliçons. 

Res més lluny de la meva voluntat i els lectors més assidus d’aquest blog ja ho saben. Estic dient que no coneixia prou bé un tema i que m'hi he hagut d'aturar. 

El que m’anima a fer aquests apunts és tot el contrari: l’intent de compartir el que aprenc.

I, també, aportar una mica de transparència sobre l’elaboració de notícies en una redacció digital.

Explicar la cuina de les notícies

Quan ja havia enllestit l'últim apunt, m'he adonat (via twitter, una altra vegada) que la Karma Peiró ha fet un exercici molt interessant que té molt en comú amb l'intent que havia publicat.

Al seu darrer post, explica com va viure una conferència de premsa virtual .

M'interessa per unes quantes raons que miro d'anotar de seguida.

- La seva roda de premsa s'oposa del tot a la meva experiència de fa uns dies. Ella parla d'evitar "desplazamientos absurdos a ruedas de prensa". Que és el que em va passar a mi, per incaut i pueril.

- Explica com fa la seva feina de periodista (la cuina?), i això transmet sensació de transparència i sinceritat. Em sembla que en aquest punt ens trobem còmodes tots dos. En realitat, hem fet gairebé el mateix.

- Karma Peiró és molt coneguda en l'entorn internauta i és a la redacció del www.3cat24.cat des de fa temps. Ara col·laborem per aportar la realitat de la xarxa a aquest portal. És una oportunitat única treballar amb algú que a més de fer la seva feina s'atura a pensar-hi i comparteix les seves reflexions.

I com que aprendre em fascina és un privilegi treballar plegats.  

Eines i gèneres per cobrir el Personal Democracy Forum

Estic cobrint la conferència Personal Democracy Forum per al www.3cat24.cat. És una trobada important però també molt especialitzada. La majoria dels seus ponents són experts en comunicació política, politòlegs, ciberactivistes i emprenedors que posen a l'abast dels primers eines útils per a la seva feina.

Per tant, el repte consistia a trobar un enfocament apte per a un mitjà generalista .

Els responsables del portal estaven d'acord quan vam decidir que ho cobriríem que és un acte de relleu i que valia la pena destacar la seva presència al nostre país. Però això no garantia que hi hagués material transmissible a un mitjà generalista.

Per sort, la presència del president del Parlament m'hi ha ajudat. Al principi se'l veia més tens, com si volgués recordar el seu càrrec, però així que s'ha deixat anar a sigut més interessant. No el conec però he de dir que la seva exposició m'ha semblat sincera.

Fins a aquell moment, havia previst obrir la peça amb les conclusions d'una discussió on ha quedat clar que la campanya d'Obama pot ser una inspiració però no un model per a Europa.

Tornar a aprendre

El que em sembla que he après d'aquesta experiència són dues coses.

La primera és que és possible buscar un tipus de peça que parteixi de la crònica (un gènere que m'agrada i que s'adequa al tipus d'acte) però que busqui una notícia, un titular.

No crec que m'hagi sortit del tot bé, el text queda més desconnectat del que voldria i podria haver-hi alguns enllaços interessants que he obviat. Però crec que la via té recorregut per intentar informar d'aquesta mena de trobades que posen de relleu de quina manera la xarxa és viva i potent a Catalunya.

La segona és que sempre hi ha vies molt més ràpides i pròximes amb les que no cal intentar competir. Seria absurd.

El mirall de twitter

Al PDF, hi havia un efecte mirall molt interessant (que ja he vist en altres cites) pel qual allò que els assistents posen al twitter apareix a la pantalla del fons. És una manera de recordar als ponents que són allà per compartir i que se'ls pot valorar.

Fins i tot, els assistents han obert pel seu compte una altra etiqueta de Twitter per fugir dels resums i fer una mica de safareig.

Doncs bé, tot el que es deia allà era molt més pròxim i immediat que cap altre article. Però no s'adreçava a un mitjà generalista.

Per tant, tot aquell volum de comunicació es convertia per a mi en un conjunt de fonts, que d'alguna manera hauria de citar (i encara no sé com, per això ho explico aquí de moment).

Quan em semblava triar una frase d'algú perquè era una síntesi interessant, si al cap de poc coincidia que altres persones citaven aquella mateixa frase em feia creure que no anava errat o, fins i tot, que l'havia entès bé.

El mirall de twitter a la pantalla era per al redactor una font col·lectiva difícil de citar i de força utilitat.

No hi havia d'anar

L’altre dia vaig anar a una roda de premsa. Feia molts anys que no acudia a una convocatòria així. Formava part de l’experiència de tornar a començar i admeto que em feia una certa il·lusió que tenia un punt de puerilitat.

Vaig arribar a creure que era un acte positiu pel mitjà que represento. Era una manera de demostrar que un mitjà digital pot anar més enllà de la taula.

Però amb això no n’hi havia prou. Per ser honest, n’hauria de valorar el resultat.

La nota d’agència que va arribar després no es distingia gaire del que vaig escriure. No podia ser gaire diferent. Les dades sobre les infraccions dels webs del sector turístic són les que són. I les declaracions del director de l’Agència Catalana de Consum també.

Quin sentit tenia, si no aportava res de valor?

És clar que el periodista digital ha d’anar més enllà de la taula, però l’elecció no va ser encertada. Una roda de premsa on es donen dades no era un bon lloc a on anar.

Em vaig equivocar. I anoto l’experiència per recordar-me’n una altra vegada quan proposi la cobertura d’un acte informatiu.

En canvi, la redactora de Catalunya Ràdio que hi va anar sí que en va treure profit. La seva peça va tenir la immediatesa de la ràdio i després una explicació calmada que vaig poder escoltar al vespre i que em va semblar la millor exposició que he vist sobre la mateixa notícia.

Un espai físic per a una feina digital

Hi ha un detall inquietant sobre el caràcter analògic d’una redacció digital i ho vull plantejar amb la consciència que no es tracta d’un defecte sinó, tan sols, d’un desajust temporal. Vull dir que d’aquí a uns anys s’haurà resolt, per força.


Un equip que supera la desena de persones es trasllada cada dia des de diversos llocs, sovint a distàncies que el transport públic recorre en prop d’una hora i el transport privat en no gaire menys.


Totes aquestes persones es troben en un mateix espai físic i es concentren a produir continguts digitals amb eines digitals.


És una paradoxa.




La "caseta" de la redacció




Pels tafaners, vet aquí "l'espai físic" on treballa la redacció digital del www.3cat24.cat.



Veure el mapa més gran


La redacció es troba a la "caseta" que es veu just a sota del rètol acolorit. tal com la va capturar un dels cotxes de Google (Street View).


Tornem però a la paradoxa que exposava.




El pagès va al tros 




El pagès ha d’anar al camp per llaurar-lo. El càmera ha de ser allà on es roda (fins i tot les càmeres remotes tenen algú que les controla). En fi, els àtoms.


Però els continguts digitals que són a la xarxa són a la xarxa. I s’hi podria accedir des de qualsevol lloc. En fi, els bits.


Aleshores, per què ens trobem?


No ho acabo de saber. Em temo que és per costum. Perquè les redaccions digitals són hereves de les altres redaccions. Quan parlem d’una redacció solem referir-nos tant a l’equip de persones com al lloc on aquestes persones treballen plegades. En anglès, el terme és "newsroom".


Les principals redaccions digitals del país mantenen aquest sistema, que jo sàpiga. L’herència és voluminosa.


Hi podria haver altres raons, més vinculades a l’exercici del poder i a la noció jeràrquica. El lideratge que s’exerceix amb les noves eines és molt diferent i potser les redaccions “analògiques” permeten una expressió del control molt diferent de les oportunitats de compartir i aportar que les eines de xarxa solen afavorir.


Però tinc la sensació que és només una qüestió de temps. Perquè l’economia es convertirà cada vegada més en una exigència col·lectiva. El dispendi de temps personal de cadascú esdevindrà intolerable a les noves generacions.


En el meu cas, admeto que em prenc aquestes quasi dues hores i mitja que dedico a traslladar-me d’un lloc físic a un altre lloc físic per fer-hi el que podria fer a qualsevol altre lloc, com una estona de lectura. Però fins i tot llegir seria més agradable si tingués aquestes dues hores i mitja al sofà de casa, oi?




No me'n queixo




Hauria pogut acabar l'apunt al paràgraf anterior però hi hauria el risc que se m'entengués malament. No he escrit això per queixar-me. Arreu del país hi ha moltes més persones que viuen una experiència molt semblant.

Ni pretenia alçar un lament ni tampoc se'm passa pel cap intentar canviar les coses.


Però, si em proposo compartir aquí l'experiència de fer feina de periodista en un mitjà digital té sentit anotar de seguida aquesta paradoxa.

I confio, en veu baixa, que d'aquí a pocs anys tot això serà diferent i que aquest apunt serà tan obsolet com ho és ara la vella noció de la "redacció".

Que les eines no m'apartin de l'essencial

Les eines es poden convertir en una obsessió quan t’hi enfrontes per primer cop. 


El gestor de continguts que tenim al www.3cat24.cat no proporciona una experiència d’usuari gaire agradable però és el que hi ha i l’equip fa temps que se’n surt sense fer el ploricó, de manera que el meu repte és imitar-los i provar de dominar l'eina quasi tan bé com ells d’aquí a poques setmanes.

Quan explicava la nova feina, vaig dir que feia molts anys que no escrivia notícies. 

Més que escriure 

El que s’espera aquesta vegada és força més i n’hauré d’aprendre: retallar i editar fotografies, capturar vídeos i incrustar-los sense les facilitats que sols trobar a la xarxa, practicar el submarinisme entre els gestors de notícies de la tele i la ràdio i saber utilitzar els continguts d’àudio i d’imatge per afegir-los al mitjà digital. 

No em resulta senzill, hi ha dies que es fa més farragós i sempre tinc la sensació que sóc una mica lent en aquest aprenentatge. 

Fins aquí, l’experiència personal.

Les reflexions que se m’acudeixen, però, provenen de preguntes que em porten cap a una altra direcció.

L'essencial és explicar coses 

Si deixo que les eines m’obsessionin, no podré dedicar prou atenció a l’objecte central de la meva feina: elaborar peces informatives comprensibles i d’interès sobre una matèria determinada.

Aquesta és la qüestió i si deixes que les eines et facin perdre el cap corres el risc de desenfocar l’objecte.

Adquirir rutines 

Suposo que l’única manera és aconseguir que tot això que ara em sembla lent, molt mal resolt, pensat des de la perspectiva errònia dels resultats en pantalla en comptes de la perspectiva dels creadors dels continguts, es converteixi en una rutina assumida, a pesar dels inconvenients.

Queixar-se’n, més enllà de deixar dit el que és evident, o parar-hi massa atenció amb una vocació absurda de millorar-ho, perquè no em correspon, em podria desviar de la feina que he de fer i d'allò essencial en l'ofici: explicar coses de la millor manera, sense que es noti si m’ha trasbalsat més o menys l’editora de continguts.

En aquest cas, el que he d’esmolar no són les eines (ja hi haurà qui ho faci) sinó la claredat en l’exposició i l’encert en la selecció. 

Em proposo compartir aquesta experiència

Provaré d’anar comentant aquí una part de l’experiència en una redacció digital. No es tracta d’exposar sense motiu les sensacions personals, encara que hi puguin aparèixer, sinó de compartir el que aprengui i servir una mena de dietari tan autèntic com sàpiga sobre aquest ofici que respecto i estimo.

Intentaré combinar el relat d’aquesta experiència amb les reflexions que aquesta realitat em susciti.

Com que sóc un nouvingut, hauré d’anar amb compte amb els judicis. Però aquest mateixa posició, em sembla, potser doni a la meva mirada algun tret diferent que sigui d’utilitat.

M’adono que he escrit molts cops aquesta expressió: “que sigui d’utilitat”. Ha sigut una de les petites obsessions d’aquest blog, a més del verb “compartir”, que diria que també hi deu tenir una presència molt reiterada.

Confio, com sempre, que a tothom li sembli bé que hi hagi algú que vulgui explicar com fa la feina que fa i què es pregunta mentre la fa.

Va ser per aquesta mateixa voluntat que vaig voler conversar des d'un blog amb els espectadors d’un canal de televisió i que vaig explicar un intent de revisar els processos de transmissió de coneixement en una gran organització quan aquesta era la tasca que se m’havia encomanat.

No em prenc aquest anunci com una obligació, de manera que sempre me’n podré desdir. Al contrari d'una imposició, és un plaer parlar de la feina que faig.

M’ajuda a pensar-hi, confio que m’arribi a estalviar més equivocacions del compte i sospito que m’empeny a prendre’m la feina com un repte que val la pena anotar, per a mi mateix, i, si algú em vol acompanyar, per als lectors d’aquest blog.

La primera menció vull que sigui d’agraïment.

M’he incorporat a un equip de persones que m’ajuden a aprendre el funcionament del mitjà.

No diré que tinguin una paciència infinita per la senzilla raó que el terme infinit no s’ajusta al seu temps disponible. Tots tenen molta feina i aquí no hi ha ningú que pentini el gat.

La paraula adequada és “generositat”. Tots són molts generosos quan em regalen els seus minuts preciosos. Ho són tant com jo sóc àvar en la comprensió.

De vegades m’encallo amb procediments que haurien de ser quasi automàtics i necessito que m’ho facin veure amb exemples concrets. El mínim que puc fer és donar les gràcies de forma oberta.

Fent de periodista al 3cat24

Aprendre a tractar amb eines noves sempre és un repte i vaig exposar les meves obligacions en aquest camp a l’apunt anterior. També hi deia que hi havia una altra obligació que comportava un altre aprenentatge.

Fa molts anys que no faig feina de periodista i en fa més que no escric informacions. Podria semblar que es tracta només de reprendre un ofici que ha anat quedant remot però en realitat és com tornar a començar perquè per primer cop hauré de contribuir a l’edició continuada d’un mitjà digital.


M’afegeixo a un equip que ha anat canviant però que en essència compta amb professionals que ja fa deu anys que informen per internet, que coneixen el pa que s’hi dóna mentre jo em podia permetre l’observació distant. 


A partir del dia 9 (ja és demà!) m’incorporo a l’equip del www.3cat24.cat amb l’encàrrec de cobrir “els temes d’internet i tot això”. Ho dic de broma, és evident que hem parlat del terreny que se suposa que hauré de trepitjar d’una manera més pausada i detallada, però en comptes d’explicar-ho més valdrà que provi de posar-ho en pràctica.

El neguit del pilot a la recta de sortida

A l’apunt anterior explicava que tornar a començar implica una activitat que fa uns quanta anys ni se’m passava pel cap.


Hi hauria d’afegir que he d’aprendre a fer anar unes eines que exigeixen atenció al detall. El gestor de continguts web sembla un d’aquells cavalls esvalotats que algú et demana que ensellis.


Confio que me’n sortiré.


Algú de l’equip m’ha suggerit que si tinc uns coneixements mínims del llenguatge htlm potser podré arrodonir millor la meva feina.


De primer em vaig espantar. Sempre havia cregut que el wyswyg era una situació ideal: tu només veus el que t’interessa, l’entramat és cosa de l’eina. De la mateixa manera que no em preocupo del que hi hagi darrere d’un processador de textos.


Però em sembla que l’estat actual de les eines fa necessari intervenir en l’entramat per corregir petits defectes del resultat. O sigui que m’hi hauré de posar.


Com que no tenia prou raons per fer-me enrere també he tastat una mica el twettdeck, aconsellat per un altre amic. És un gestor que m’hauria de permetre treure profit del twitter i poder-hi participar amb més sentit. Però encara se m’escapen algunes funcions.


Per reblar el clau, un cop de sort un un parell d'amistats han fet que m'arribés una invitació per fer proves amb el nou correu electrònic de Google, el wave. O sigui que se m'ha girat feina.

Quan deia que m’estimulava tornar a començar em sembla que em vaig descuidar de dir que també em fa una certa impressió.


I tot això sense comptar que les eines només són una obligació.

L’altra obligació encara és més complicada. I em vindrà de gust parlar-ne aquí.