El repte dels diaris

Llegeixo algun diari un cop al dia, però no cada dia.

No fa pas tants anys, en mirava tres o quatre cada matí. Em sembla que solia dir aquesta frase amb un afegit: “per feina”. Explicar que llegir uns quants diaris formava part de la feina sempre estava bé. Va ser així durant una pila d’anys.

I abans d'abans els llegia de forma compulsiva, suposo que per vocació.

Però ara ja no.

Què busco al diari, ara que tothom diu que un dia o altre desapareixeran?

Hi busco notícies?

No. Ni una. Per favor, no em posin notícies als diaris. No ho necessito.

No m’hi posin notícies

De notícies ja en tinc. I si no en tinc és perquè en vull descansar.

Però les puc tenir.

Hi ha canals televisius que informen (més o menys) tot el dia. Hi ha emissores de ràdio que fan el mateix (i també més o menys).

A més, hi ha les edicions digitals dels diaris (ja hi arribarem).

I gràcies a les eines amb funcions d’agregador, tinc accés les informacions que m’interessen sobre les qüestions de què vull estar al dia.

Sense comptar la informació que m’arriba gràcies a les xarxes socials i les eines per compartir enllaços.

El temps es mou

El cicle del diari és de 24 hores.

Per això de vegades tenen encara la temptació d’obrir portada amb alguna notícia que ja fa hores que tots sabem. Els fa l’efecte que si la notícia es troba dins el cicle de les 24 hores l’han de tractar com si fos viva.

Però un dels efectes més perceptibles dels canvis en l’emissió informativa és que aquest cicle s’ha tornat obsolet.

Per això sostinc que els diaris impresos s’haurien de concebre com un setmanari.

Amb l’actitud i la cultura del setmanari. Però amb el cicle de 24 hores.

Tal com ho veig, aquest és el repte més immediat de la premsa escrita.

Saber ser un “setmanari” cada dia.

Cultura de setmanari

Després de tot, què hi busco al diari?

Cròniques, reportatges, gràfics, fotos, opinió... Però no hi busco notícies!

Si aquest és el repte, sembla clar que treure’s de sobre els sèniors, els periodistes amb més experiència, els que escriuen més bé, no és exactament el camí encertat. Tot al contrari.

Però això és el que podria passar. La reducció de costos passa per la reducció de costos salarials i els sèniors són un objectiu ideal per als reestructuradors sense gaires idees.

Posició i negoci

De vegades tinc la sensació que El Periódico és el diari que entén més bé aquest repte d'adaptació del cicle de 24 hores.

Les seves portades, que molts troben estrambòtiques (com aquella groga del Tour i d'altres) són una prova d’aquesta actitud de “setmanari”, d’oferir la crònica amb firmes.

Ara no estic emetent un judici general sobre aquest mitjà. Dic només que és el diari de l’entorn que sembla copsar més bé el valor d’aquest canvi. Per descomptat, diria que Público també es troba en aquesta direcció. I ara faig abstracció del posicionament dels dos mitjans que he esmentat.

Però aprofito per dir que un cert posicionament també forma part del nou paper dels diaris (quan valores i opines tens més posició que si només “informes” de notícies).

És clar que alguns buscaran una posició més singular (per trobar el seu nínxol de mercat) i altres buscaran un espai ampli. Però la neutralitat absoluta (que no hi ha sigut mai) deixa de tenir sentit fins i tot com a aspiració de negoci.

De tota manera, crec que els diaris que apunten cap a aquesta direcció han d’anar encara molt més enllà. Han de ser molt més valents. Han de deixar d’oferir notícies. Tal com tots entenem les notícies.

I han de concentrar-se a valorar, a analitzar, a oferir altres visions, a completar, a centrar-se en aspectes personals, a estendre’s en gèneres diversos com ara l’entrevista i la cronologia.

Si la noció de setmanari fos més radical, s’adonarien que dins d’un cicle de 24 hores és possible ampliar molt l’oferta de continguts.

Però si tens la redacció ocupada a la recerca de notícies, no tens temps de treballar per tota aquesta oferta.

La pregunta natural seria: i els setmanaris? La meva opinió és que els setmanaris impresos tendeixen a la desaparició amb moltes més raons que els diaris, que tenen una oportunitat si saben adaptar el seu cicle, és a dir, si accepten que aquelles 24 hores, a causa de la velocitat de circulació de continguts, ara demanen una altra proposta.

Actituds comparades

Entendre qui ets, què pots oferir i , per tant, seleccionar el talent a partir d’aquests criteris és molt diferent de reduir costos i ajustar plantilles.

Una cosa demana certa visió, actitud estratègica i valentia.

L’altra només demana saber fer números, moure’s en la comoditat del tacticisme i tenir molta por.

Tothom que em coneix una mica pot imaginar què trobo més atractiu. Els reptes se m’afiguren estimulants mentre que el tacticisme sempre m’ha semblat un altre refugi per a la covardia o la falta d’idees.

Redaccions de copiar i enganxar

A l’altre costat, hi ha això que algú anomena “diaris digitals”.

No ho són. No són diaris perquè el seu cicle no és de 24 hores.

En diuen diaris perquè porten noticies. Ara que els diaris haurien de deixar de donar notícies!

En podríem dir redaccions digitals. Aquí no es tracta de tenir la millor crònica ni el millor reportatge sinó de donar notícies abans que els altres. Qui arriba abans arriba millor.

El problema principal és que amb aquest objectiu, moltes redaccions digitals actuen com unes sales especialitzades a tallar i enganxar.

Són una mena de “copy & paste newsroom”, molt semblants les unes i les altres. Els periodistes estan hores i hores asseguts. A les redaccions digitals hi ha molt d’estrès i molt de silenci.

Només de tant en tant hi ha alguna secció que exigeix una telefonada o l’assistència a unes jornades, un d’aquests espais on se sol contactar amb algú a qui s’entrevista.

Però això no és una redacció. Una redacció busca notícies. Envia la gent al carrer. S’intenta accedir a les fonts. Es contrasta la informació. En fi, es fa de periodista. I a les redaccions digitals, siguem sincers, de periodisme no se’n fa gaire.

S’endreça la informació, se sintetitza. I es copia.

Enllaços per favor

I en alguns llocs s’inclouen enllaços i es facilita per tant l’accés a la font o a una referència. A la majoria de “diaris digitals” no es fa ni això. La veritat, un lloc on no em proporcionen enllaços és un lloc que aviat deixo de visitar. Al contrari del que solen témer els que ordenen que no es posin enllaços (no fos cas que la gent se n’anés).

Karma Peiró parlava fa poc dels enllaços en l'altra direcció, de quan els blogs enllacen amb els mitjans. Els vampiritzen, com temen ells?

Però els diaris digitals no tenen prou pressupost, ara com ara (perquè tampoc no tenen un model de negoci clar), per actuar amb l’esperit d’autèntica redacció periodística.

En comptes de quedar-se tancats per falta de pressupost, s’haurien d’obrir.

Ciutadans i periodistes

Al carrer hi ha milers d’informadors possibles. Milers de càmeres dins de telèfons mòbils. Milers d’aparells que enregistren imatge i so. I milers de persones que detecten, hi veuen...

Potser no saben contrastar, comprovar, indagar, potser no ho sabrien explicar... Però són allà.

En comptes de tenir por que els ciutadans no periodistes facin intrusisme i es comportin com a periodistes seria més intel·ligent comptar amb aquests ciutadans com a fonts fiables del periodista.

No es tracta de tenir només comentaris banals, insults enfilats o de creure que la proposta millor és que la gent pugui participar en enquestes amb preguntes on s’ha de triar entre dues respostes.

La majoria de les persones són gent de fiar. Si el vincle que s’establís fos més potent, si les redaccions digitals apuntessin amb força cap a aquesta banda, es podria acordar una col·laboració molt efectiva entre milers de fonts i un equip de periodistes que pot ampliar, contrastar, filtrar, endreçar i també informar.

Davant de cada fet, haurien de voler contactar sempre amb els més pròxims i avaluar la seva fiabilitat.

Paradoxa final

O sigui que el paisatge em sembla una mica paradoxal.

El diari imprès s’ha d’adaptar als nous valors d’un cicle de 24 hores i les redaccions digitals s’han de centrar a oferir notícies a partir d’informació pròpia i dels ciutadans.

Però sembla que les redaccions digitals encara són un complement del mitjà que les ha creat (imprès o audiovisual), sense prou autonomia ni prou capacitat d’acció periodística i sense els enllaços potents amb les fonts ciutadanes (perquè no s’ha orientat cap a aquí el seu full de ruta) i les redaccions del diari imprès encara creuen que han d’oferir notícies i no acaben d’acceptar que el seu cicle manté el nombre d’hores però no el seu valor temporal.

És clar que puc estar molt equivocat. Això ho contemplo sempre de sortida. Només faltaria. Però es tracta d’aportar opinions sinceres i algunes idees, oi? Doncs ja està.

Aposto per una redacció digital molt periodística orientada a la font ciutadana i a la informació immediata i una redacció impresa de vocació complementària, amb una oferta de molta qualitat (on competir vol dir “fitxar” firmes), basada en l’anàlisi i els “gèneres de setmanari”, amb gràfics i fotografies exhibint-se en un espai de què no disposen a la pantalla.

NOTA

Com que de tot això no en sé res, si algú vol aprendre de debò què pot passar al periodisme farà bé de seguir Lolacomomola i Karma Peiró.

El nostre Mart de cada dia

TEMPS

Life on Mars és una sèrie de televisió (amb una adaptació espanyola sembla que sense fortuna) que em va interessar quan la vaig veure (via DVD).

Planteja un moviment en el temps. Un policia queda en coma i viu a l’any 1973.

Això permet constatar com han canviat les coses en trenta anys llargs.

CANVI

Els canvis tecnològics (no hi ha mòbils ni internet ni ordinadors personals) queden representats pel vehicle estrella de la sèrie, un Ford Cortina.

Els canvis socials es fan evidents amb els mètodes policials (podríem dir que la democràcia era més feble i hauríem d’entendre com un progrés la disposició de càmeres a les sales d’interrogatori).

Els canvis d’hàbits tenen un moment brutal quan veiem un personatge (policia!) que fuma a l’habitació d’un hospital on hi ha una malalta greu... i després llança la cigarreta a terra i l’apaga amb la sola de la sabata.

PREGUNTES

Si d’aquí 35 anys hi hagués una sèrie com aquesta, a on hi hauria els accents que permeten el contrast?

Veuríem personatges llegint el diari (font única)... en comptes de seleccionar la seva informació de diverses fonts, en funció dels seus interessos?

Els mòbils encara serien només un telèfon amb càmera de vídeo... en comptes d'un aparell de referència bàsica, l’eina de control de les comunicacions en tots els sentits, amb el teu entorn, els teus vehicles i la teva llar?

Hi hauria una televisió generalista resistint contra la fragmentació... en comptes d’aprofitar-ne tota la potència?

Hi hauria sistemes de publicitat general massiva... en comptes de la publicitat personalitzada?

Segur que no serà res de tot això.

No sóc capaç d’imaginar què hi haurà a l’altra costat d’aquests set lustres. Però és atractiu llançar preguntes.

Quin és el nostre Ford Cortina?

CLÀSSICS

El nom de la sèrie prové de la cançó Life on Mars de David Bowie, de 1971, que el protagonista escolta quan té l’accident, l’any 2006, que és l’any del present de la sèrie.

O sigui que trenta anys permeten descobrir moltes varicions però, també, moltes certeses que es mantenen i ens ajuden a entendre el món mentre canvia.

Els nostàlgics troben una versió d'aquella dècada, però he triat per a un apunt com aquest, on el temps circula en desordre, una reinterpretació de l’any 2000.

Estic sonat? La resposta, al tramvia

Estic sonat? M’ho pregunto cada vegada que prenc una decisió que després em fa pensar si no m’he equivocat.

Ho explico tal com va anar.

No agafo gaire el tramvia però de tant en tant és un transport que em va bé. L’he fet servir per traslladar-me d’una seu a una altra de l’empresa on treballo i també per raons personals.

Fa unes quantes setmanes vaig anar a treballar amb la bicicleta. Vaig fer una part del trajecte amb el tramvia.

Quan vaig arribar a l’estació, uns joves molt amables em vam demanar si em podien fer una fotografia. Buscaven usuaris reals del tramvia per a una campanya cívica i creien que per fi tenien la sort de trobar algú amb una bicicleta.

Sempre he estat a favor dels transports públics i, en general, tendeixo a defensar la “cosa pública”.

A més, ells treballaven per a una agència de comunicació i necessitaven trobar persones. Em va semblar que no tenia cap raó per negar-m'hi excepte la vergonya que podia passar. Vaig acceptar de manera provisional.

Al cap d’uns dies, em van escriure un correu. Havien triat la meva fotografia i una trentena més per a aquesta campanya cívica.

A la fotografia hi havien afegit la típica bafarada de còmic amb una frase que jo no havia dit mai però que podia firmar. Demano a la gent que posi la bici al lloc que hi ha previst.

Altres persones “diuen” a les seves fotos que el bitllet s’ha de validar, que és millor demanar parada i altres recomanacions d’aquesta mena.

Vaig dubtar, per vergonya que algú veiés la meva cara en alguns tramvies o en algunes parades. Però al final vaig dir que sí. Sempre m'han agradat els trens i els tramvies. Contribuir a una campanya basada en testimonis reals em sembla una bona idea. I la gent que m'ho va demanar em van semblar bones persones. Ja es veu que no he seguit uns criteris gaire racionals i sí emotius. Què hi farem.

O sigui que des de fa un parell de setmanes em sembla que sóc al tramvia.

Potser sí que estic una mica sonat.

Primavera a Finlàndia

La penúltima setmana de març vaig ser a Hèlsinki, convidat per l’empresa pública de ràdio i televisió de Finlàndia, la YLE.

A més de mantenir contactes amb diversos directius, vaig participar en una jornada sobre innovació que s’adreçava als professionals d’aquesta empresa de comunicació. Durant la sessió, el centenar d’assistents van escoltar intervencions sobre algunes novetats tecnològiques, una demostració sobre el funcionament de "Second Life" i una ponència força reveladora a càrrec de Sam Inkinen, una de les persones que des de Finlàndia influeix en aquest esforç per estendre l’ús de tota la potència que la xarxa ens proporciona.

Em va correspondre la cloenda d’aquest seminari i, durant dues hores vaig provar de transmetre la idea que utilitzar les eines que la xarxa ens proporciona no és una singularitat sinó l’acció natural de qui vol fer servir tot el que tingui al seu abast per compartir coneixement i millorar els resultats.

Vaig tenir la sensació que les meves paraules van ser molt ben rebudes. No en penjo cap enllaç a la presentació que vaig fer servir perquè consistia en un seguit d’imatges, sense text. Vaig fer servir una presentació que m’ajudés a centrar l’atenció sobre els punts bàsics del discurs que volia sostenir però paraules.

He trigat unes quantes setmanes a comentar-ho perquè em trobava de ple en un projecte a l’empresa on treballo i no volia que cap referència oberta als meus afers professionals n’afectés la recepció.

Ara ja puc comentar amb tranquil·litat que la YLE té problemes semblants als d’altres empreses públiques de comunicació i també puc assegurar que el seu caràcter públic és allà molt més potent i indiscutible que entre nosaltres, on encara pesa molt la idea que la CCMA, a banda de ser pública, té encomanada alguna mena de missió messiànica que es troba per damunt de la seva condició pública, observada a vegades com una simple conjuntura instrumental.

A favor nostre, diré que els assistents a aquest seminari es mostraven en part reticents i en part dubitatius sobre la utilitat de les eines noves i l’opció de compartir el coneixement. Com que Finlàndia és en molts sentits el model de país que Catalunya refereix (en assumptes com la innovació o l’educació), vaig tornar amb la sensació que nosaltres hem fet bona feina i que tenim motius per estar molt animats sobre les nostres possibilitats d’excel·lir.

Aquesta escultura es troba a l’entrada de la seu principal de la YLE.

Puc dir el que penso?

Aquest blog sembla que estigui nuna mica aturat. En realitat, quan el vaig començar vivia un moment personal ple d'energia (em sentia amb ganes de compartir tot el que aprenia) i a l'empresa on treballo es feien crides perquè tots ens sentíssim lliures i trobéssim una manera de participar.

Ara em pregunto si de debò puc dir tot el que penso o si és més prudent callar. Així de simple. Tinc la convicció que aquella invitació a parlar en veu alta no hi és o, almenys, jo no la percebo. I he preferit estar-me més quiet.

I ara m'ho pregunto aquí, en veu alta. Si de vegades no estic del tot d'acord amb algunes decisions que prenen els màxims dirigents de l'empresa on treballo, faré bé de dir-ho? A mi em sembla que opinar sempre hauria d'estar bé, que l'intercanvi d'opinions lliures ens ajuda a tots a ser millors, però ho veu tothom igual?

Puc dir què penso dels vincles entre els mitjans públics i l'esport? Puc dir què penso dels vincles entre els mitjans públics i les curses de F1? Puc dir què penso de les decisions que es prenen? Puc dir què em sembla que una aposta radiofònica de futur valgui menys que els resultats d'audiència de la ràdio generalista?

Suposo que hauré de reconduir aquest lloc.

Potser hauré de parlar de l'Iran, qui sap. De la tendència a acusar l'enemic exterior de tots els mals (com fan a l'Iran, com feia Franco quan es referia al contuberni judeomasònic i com hem fet tant sovint al nostre país, oi?).

O potser hauré de parlar dels bisbes espanyols i la seva posició (algú s'imagina que la Conferència Episcopal fos l'òrgan de govern, com de fet passa a l'Iran. amb la petita diferència que no són bisbes catòlics?).

O potser hauré de parlar del color de l'aigua i l'evanescència de l'aire.

De moment, avui tinc una reunió força transcendent (o no, qui ho sap, no hi ha res de gaire transcendent fora de la malaltia i la mort) i he decidit que el meu lema provindria d'una cançó antiga de Bowie. A Space Oddity, escolto: "Take your protein pills and put your helmet on".

Doncs això. Amb el casc posat.

Mirar 'Catalunya Música'

Quan va néixer icatfm va quedar clar que el grup d’emissores de Catalunya Ràdio apostava per la innovació, un impuls que el seu director, Oleguer Sarsanedas, considerava estratègic.

Al cap de poc es va anunciar que a la música clàssica li passaria el mateix. La inspiració era tan clara que l’equip que preparava el canvi s’hi referia com la “icatització” de Catalunya Música.

No fa gaire explicava aquí que vaig participar en una reunió amb els professionals d’aquesta emissora on vam poder parlar dels canvis que vivim i sobre com transformen els mitjans de comunicació.

La nova Catalunya Música ja és una realitat.

Funciona com icatfm , és a dir que mentre escoltes la ràdio també pots “veure la ràdio” a la pantalla. Hi ha informació i enllaços, amb una galeria d’imatges. Tens la possibilitat de votar i de conversar per escrit amb el locutor del programa, pots seguir l’actualitat de la música clàssica i seguir una agenda de concerts amb mapes i calendari. Et pots subscriure a aquesta agenda amb RSS i disposar de la informació al mòbil o a la PDA... També pots comprar música, veure els rànquings i consultar a ésAdir com es pronuncia en català el nom d’un compositor o d’un intèrpret.

D’entrada, vol dir que acosten la música clàssica a un públic que a poc a poc converteix l’ordinador en un transistor molt potent.

A més, però, l’acció implica tot de canvis interns. Redactors i locutors han hagut de canviar els seus hàbits i acostumar-se a produir continguts visuals, a proporcionar informació que no diran pel micròfon però que els oients poden voler consultar... No ha sigut fàcil. El canvi no ho és quasi mai.

Al costat de la nova Catalunya Música ja hi havia l’experiència de CatClàssica, el lloc web on s’emet una selecció de compositors i intèrprets catalans. Una combinació entre les dues emissores dóna una potència singular a aquesta proposta.

I com que no en tenen prou anuncien que per l’any que ve ens volen oferir un altre pas: una ràdio a la carta.

Tot plegat em fa creure que val la pena seguir els passos d’aquest equip, a més de felicitar-los.

Tip de blogger

Faci el que faci, els paràgrafs del blog no queden mai bé. D'acord, és culpa meva, no faig anar el llenguatge HTML, però quan fas servir una eina per escriure un blog no vols ser el geni dels codis, en tens prou si l'eina funciona.

I no funciona.

Faci el que faci, encara que la vista prèvia em digui que tot va bé, els paràgrafs no queden mai com he previst, s'enganxen, i això quan aconsegueixo publicar el post (l'apunt), perquè tot sovint em diu que hi ha ratlles d'HTML que són incorrectes (però si no uso els codis!).

Quan copio el text d'un programa d'escriptura deuen passar coses que ignoro.

En tot cas, anoto aquí que començo a estar molt tip de blogger. Molt. I és el segon cop que en parlo. També serà l'últim, em temo.

Llibre d'estil (II): l'anunci del PP i l'error de 'La Vanguardia'

La polèmica sobre l’anunci que el PP va inserir a la premsa per criticar la Llei d’Educació es podria contemplar des de tres nivells.

1.- Ultradreta

El PP torna a emprar la llengua per enfrontar i amb la mirada posada en unes eleccions.

Gairebé tothom que viu a Catalunya troba que l’escola pot millorar però la llengua no és l’assumpte central d’aquestes reflexions.

El mateix conseller d’Educació, Ernest Maragall, es mostra satisfet d’uns resultats que diu que poden ser millors però que deixen clar que el castellà que es coneix a Catalunya no és, ni de bon tros, diferent del que es coneix a la resta d’Espanya.

Sobre aquest punt tinc poques coses a dir. Aquest blog s’ocupa poc o gens de política. Diguem que trobo més interessant el debat professional (amb posicions diverses però moderades, com es podien llegir en aquest reportatge). Sembla més interessant l'altre debat al voltant de la llei, el que té lloc al camp d'una esquerra plena de dubtes sobre el present i el futur.

El govern espanyol no ha tingut temptacions de debilitat i avala la decisió del Parlament.

Em sap greu que el PP insisteixi en aquesta línia absurda, amb recursos d’inconstitucionalitat contra lleis essencials i amb una demagògia ultradretana. Li fan un favor a l’altra dreta catalana, que al seu costat acaba semblant de centre esquerra sense ser-ho ni de lluny.

2.- Matusseria

L'anunci és un desastre des de molts punts de vista. Mostrar uns menors d'edat emmanillats no és la idea més bona que han tingut els "comunicadors" del PP. Tindran problemes.

La decisió de fer aquest anunci segueix la pauta marcada per experiments de comunicació previs, com ara les pancartes contra les mesquites o un vídeo sobre immigració destinat a atemorir i els atacs a la llengua àrab.

Això només confirma que el PP, a més de situar-se a l’extrema dreta, decideix utilitzar amb matusseria procediments de comunicació que a mi em fan pensar en cartells de l’alemanya dels anys trenta. Però en aquest bloc no es dedica gaire espai, o cap, a les pràctiques de comunicació de l’extrema dreta.

3.- Acceptar publicitat és un acte lliure

La inserció publicitària no és cap obligació. Els mitjans privats i també els públics poden acceptar o no que un determinat anunci s’incorpori o no al seu espai de difusió.

Aquest punt em sembla més vinculat a d’altres qüestions que sí que tracto aquí.

Els llibres d’estil hi són per això. Per evitar aquestes situacions. Per deixar clar que no n’hi ha prou de pagar.

Quan l’assumpte acabi en algun tribunal, si és que això passa, el diari sempre podrà dir que ells es van limitar a cobrar i imprimir. Però dels diaris tots n’esperem alguna cosa més.

O bé en aquest diari no es va aixecar cap alarma perquè tothom va trobar que era un anunci correcte (ara és igual si el trobaven oportú) o bé es van sentir aplaudiments.

Aquest és un altre problema. A Espanya els mitjans privats de comunicació fan veure que són independents encara que després tots sapiguem que no és així. En altres llocs, els mitjans privats donen suport a un candidat però després són de debò independents. També del candidat al que han donat suport.

Siguem sincers: La Vanguardia l’ha vessada. I no crec que ho admetin. Per això he cregut que valia la pena deixar-ne constància.

Adéu last fm

Els dos últims anys he tingut una companyia molt agradable mentre treballava. Ara ens hem separat. Més ben dit: l’he deixat. Perquè, de cop i volta, volia cobrar.

Durant aquest temps, gairebé cada dia he escoltat la música de last-fm durant unes quantes hores cada dia. Si ho multiplico, són moltes hores de fidelitat. Moltes. Cada matí i cada tarda dels dies laborables durant dos anys.

He escoltat jazz però també altres tipus de música. I m’ha agradat.

Però, com se sap, last.fm ha canviat la seva política. Ara ja no és gratis. Bé, sí que és gratis. Però no a tots els països. Visc en un país dels que l’empresa va triar per cobrar als usuaris.

M’han enviat un correu recordant-me que la subscripció és barata. Només 3 euros al mes. Els he respost que no comptin amb mi. No sóc un fanàtic del “tot gratis”.

Entenc que hi ha serveis que s’han de cobrar. Però no aquest. I menys amb discriminació (els anglesos no paguen, nosaltres sí). Adéu, last.fm.

Si vull tenir música mentre treballo hauré de rumiar en altres opcions. Com ara spotify o l'amiga icat.fm.

Caram, la ce

Segona catosfera

El proper cap de setmana hi ha la segona trobada de la Catosfera, altre cop a Granollers, organitzada per l’ajuntament d’aquesta població. Miraré d’acudir-hi una almenys una estona.

Marc Vidal, que impulsa aquest encontre amb energia, hi ha implicat aquesta vegada l’empresa Cink, de la qual n’és director general. La intenció, pel que sembla, és professionalitzar la reunió.

Tot fa creure que s’ha aconseguit i també compta amb el suport d’unes quantes institucions públiques (un ministeri, un departament del Govern i una diputació).

Hi ha un programa prou ampli que permetrà, com l’any passat, una conversa entre persones molt diferents que només tenen en comú la decisió d’expressar-se amb un web blog.

Un debat artificial

Al mateix temps, des de la organització, s’ha afavorit un debat sobre la naturalesa d’aquesta convocatòria que trobo una mica artificial.

Per resumir-ho, es planteja si la Catosfera és de blogs en català (siguin d’on siguin) o de blogs escrits a Catalunya (en català o no).

Si es té en compte la llengua, com passa amb la literatura, la Catosfera només seria el conjunt dels blogs escrits en català (la literatura catalana aplega el conjunt de la creació literària en aquesta llengua).

Ara bé, la literatura castellana que es fa a Catalunya és evident que forma part de la cultura del país.

Per això, si “literatura catalana” només es pot referir a textos escrits en català, “cultura catalana” és una expressió que inclou produccions sense llengua (suposem un quadro, un vídeo sense text, i tantes altres) i d’altres que són en català, en castellà, en anglès i en altres llengües, cada vegada en seran més.

Viure en la indefinició

El debat m’ha semblat una mica artificial perquè a qui pertoca definir l’espai és a qui convoca l’acte.

No acabar-se de decidir i obrir el debat és el que trobo de poc rigor. Sembla que als organitzadors els satisfà aquesta indefinició. Potser perquè intueixen que, després de tot, s’ha convertit en una manera natural de viure al país.

Si algú volgués treure’n l’entrellat a partir d’una interpretació de les previsions no ho tindria fàcil. També fa tot l’efecte que ens movem en l’ambigüitat.

Punt de vista únic

Per un costat, la taula anomenada ‘Catalunya i el lideratge social’ és una prova que es poden convocar converses molt ensopides perquè tots els ponents comparteixen un punt de vista únic que té la representació en exclusiva.

Sembla pensada per a la consigna i l’aplaudiment i no per afavorir el diàleg. És una llàstima.

Mot escapçat

Per un altre costat, el mot “catosfera” només resta com el terme col·loquial de les jornades, una mena d’apel·latiu familiar, perquè cedeix pas a un nom oficial que evita la polèmica: CDigital.

La lletra ce deu ser el que queda del debat.

A mi el que em ve al cap és una ce de “caram”.

Una pantalla a la plaça

Deu haver-hi moltes places amb grans pantalles informatives. Però fa molt poc he vist aquest exemple, que vaig provar de capturar mentre s'oferia el mapa del temps. Es troba al centre de Helsinki, en un lloc on hi ha un centre comercial, una parada de busos i metro i a pocs metres d'una parada important del tramvia i molt a prop de l'estació central de tren de la capital finlandesa. 

M'ha semblat que podia il·lustrar, amb retard, l'apunt que vaig dedicar a la nova plaça de Badalona. 

 

Com es poden estimar dos blogs a la vegada...

Vaig anunciar no fa gaire que obria un blog diferent i que havia decidit d’utilitzar una altra eina. També havia dit que explicaria com anava tot plegat.

Ja em veig en cor de compartir la meva experiència. Seré molt clar: no hi ha color.

Wordpress ofereix prestacions molt millors, les recompenses que obtinc com a usuari són notables i, sobretot, tinc més garanties que el blog té l’aparença que he triat. M’ho havien advertit uns quants amics com Genís Roca, Gabriel Jaraba i Karma Peiró. Tenien tota la raó.

El problema més greu que tinc amb blogger és que faci el que faci no queda sempre com he previst. Els punts i a part i altres qüestions de format es trastoquen de seguida. Segur que això vol dir que no ho faig prou bé però també podria ser que no fos prou fàcil, oi? Com dic sovint, a mi m’agrada conduir però no estic gaire disposat a aprendre a fer de mecànic.

La pregunta raonable seria: i per què mantinc aquest janquim a blogger? Responc amb dos arguments.

Per nostàlgia. Perquè és l’eina amb què vaig començar.

I per temor. El trasbals d’un trasllat demana una concentració que ara mateix poso en altres projectes. Ja m’ho pensaré.

Però havia anunciat que explicaria què havia après escrivint dos blogs alhora i ara ja ho he dit. Si això serveix a algú ja és el que pretenia.

Paraula que aquest apunt (i l'anterior, i altres) tenen espai entre els paràgrafs... encara que no es vegi.

La plaça que vull

Les obres per estirar la L2 del metro a Badalona, com se sap, coincideixen amb la creació d’una plaça molt gran que serà el centre d’aquesta població.

Hi ha hagut una certa discussió sobre el paper d’aquest lloc, sobre els elements que hi podria haver i fins i tot sobre el nom que ha tenir.

Ara mateix ja hi ha convocat un concurs de projectes i aviat se sabrà com queda tot plegat.

Participar

La participació en aquesta mena de debats sempre és complicada, les administracions acaben escoltant aquells que s’han organitzat, en una associació de veïns, en partits polítics, i també aquells que tenen una veu pública, com ara els que escriuen articles a la premsa local i els que tenen una vida activa a les entitats.És natural que sigui així.

El que m’importa comentar aquí és que les noves eines fan més fàcil una altra manera d’entendre aquesta participació. Tothom que tingui un blog, per exemple, pot deixar escrita la seva opinió. No cal esperar que tinguis sort i et treguin a la secció de cartes al director de qualsevol diari. Potser el ressò sigui escàs, però el dret de participar està més a l’abast i això és un altre símptoma del canvi de què miro de parlar en aquest blog.

Visió personal

Però si em limito a fer aquesta constatació semblarà que em deso un roc a la faixa de manera que, sense manies, diré aquí com m’agradaria que fos aquesta plaça. No perquè se m’hagi acudit que pugui tenir cap influència, ni tan sols per deixar anotada la meva visió.

La raó que em mou és més simple: demostrar que això és possible, que tots hi podem dir la nostra i que a la xarxa les idees circulen si algú les recull i algú altres les troba d’interès i les comparteix. I compartir el que aprenc és la raó principal del blog janquim.

Concepte

La plaça que imagino és un centre modern, la idealització de l’espai públic com a lloc de trobada i d’intercanvi, una visió actualitzada del mercat costaner d’índole llatina.

La plaça que imagino està dedicada a la gent i a la idea de compartir.

Espai

Imagino un espai ampli i diàfan. A mi m’agraden molt els parcs, els parcs de debò, més freqüents al nord d’Europa. Però les places que imiten els parcs em semblen una desgràcia, el grau més alt d'una mentalitat "hortera".

Un parc és un parc, un lloc deliciós per caminar-hi, córrer, jugar o trobar un racó per amagar-se. Una plaça és una altra cosa. És un espai obert, de pas, d’intercanvi, de trobada. La idea que les places han de ser verdes em sembla forassenyada i basada en tòpics, no demostra que s'hagi rumiat gaire i té poca relació amb els nostres hàbits de país assolellat.

Això és el més important: l'espai. Si disposes d’un gran espai i el comences a triturar convertint-lo en un trencaclosques d’espais petits, a banda d’espatllar l’efecte visual de llibertat i la sensació de grandesa del lloc, el que fas és cedir a una estètica matussera que ja ha fet molt de mal els últims anys, sobretot quan el populisme impera.

El més important és que, es faci el que es faci, hi hagi una gran plaça, a l’estil de la plaça mediterrània de sempre, una plaça dura, llatina, romana, com les millors places del món.

Transports

La plaça serà el punt d’arribada de dues línies de metro i, a més, es troba a pocs minuts de l’estació de tren. És un punt neuràlgic, un espai d’arribada i sortida. M’agradaria que la plaça tingués referències que ens fessin pensar en això. Com ara un rètol ben gran, electrònic, com els dels aeroports, on hi llegíssim els horaris reals del metro, el tren i els tramvies (no gaire lluny, a una estació de tren i dues parades de metro).

Comunicació

Per això mateix, voldria que fos una plaça centrada a facilitar la comunicació. M’agradaria que hi hagués (en comptes dels bancs típics de prendre el sol, o en tot cas, a més d’aquests possibles bancs) una mena de pupitres immòbils, una estructura que permeti seure i tenir-hi l’ordinador portàtil per escriure i navegar.

No cal dir que imagino una plaça que sigui un gran espai wifi, amb connexió gratuïta i oberta, proveïda per l’administració. Imagino aquest lloc ple de gent que aprofita que va amunt i avall per treballar una estona, per escriure uns correus o remirar un blog o un lloc web.

També m’agradaria que fos un lloc singular de reconeixement a la informació. Imagino que hi ha unes pantalles no gaire grans (en una posició una mica elevada, per facilitar la lectura) on apareixen notícies de Badalona, no les que dóna de forma oficial l’ajuntament sinó un recull automàtic de totes les mencions sobre la ciutat (una mena de RSS a partir d’”alarmes” tipus Google Reader per detectar què es diu de Badalona a la xarxa).

També m’agradaria que hi hagués informació meteorològica actualitzada i sobre el trànsit. Penso, com es veu, en un lloc que ofereix molta informació i que, més enllà d’aquest servei, rendeix culte a la comunicació.

Imagino també un espai on la gent hi pugui dir la seva. La plaça que fa possible la participació.

Rutes

Per tot això imagino que en aquest espai obert hi ha uns camins marcats, però de lliure elecció. No penso en caminets de sorra en un parc de dunes verdoses sinó en pistes que pots seguir o no, per creuar la plaça en múltiples direccions, sabent sempre cap a on vas. Perquè imagino que en aquesta plaça hi ha a terra indicacions clares dels punts cardinals. Penso en camins contradictoris, juganers, però sempre i transparents.

Símbols

M’agrada la idea d’instal·lar-hi una peça escultòrica singular, que algú va exposar. Em sembla que l’obra de Joan Brossa que es troba a la muntanya de Montigalà s’hi podria traslladar però també estaria bé tenir-hi una obra nova. Penso en una peça visible, que representi la idea de l’espai compartit, i que permeti passar-hi per dins i per sota, la mena d’escultura de carrer que no hi és per ser vista sinó per ser viscuda.

Cultura

La nova plaça serà a un pas de l’ajuntament, no gaire lluny del Teatre Zorrilla i a una distància molt raonable d’una biblioteca notable. Tot això es podria reflectir a la plaça. De quina manera?

Penso en un o dos espais de lectura. Això vol dir que s’hi ha de poder seure, que hi ha d’haver una ombra acceptable a l’estiu i que el brogit hauria de quedar esmorteït. Hi ha maneres de crear un espai com aquest on s’hi puguin trobar una vintena de persones, un “racó” on vingui de gust veure passar els que van de pressa a agafar el metro i els que acaben d’arribar i segueixen els camins transparents cap al punt cardinal de la seva destinació.

Serveis

Com és normal, en un lloc de pas i d’encontre, hi ha d’haver també alguns serveis. Uns orinaris, si es fan amb gust, no haurien de ser un problema sinó una solució.

Segur que moltes persones ja pensen en la típica àrea de jocs infantils. En aquesta banda de la ciutat no n’hi ha gaires però he de dir que em sembla innecessari. Segur que n’hi acabaran fent un, cedint a les pressions del classicisme. A mi em fa l’efecte que en la mena de plaça que ara mateix imagino aquest racó hi seria sobrer.

Però com que em faig a la idea que hi serà, en la meva visió, almenys que no estigui al centre. Al mig de la plaça no hi hauria d’haver res que entorpís el pas, que trenqués la llibertat de moure’s pels camins contradictoris, res que impedís de llegir les pantalles, res que reduís la dimensió d’un espai molt important que seria absurd enxiquir.

Temor

Em fa por que acabi sent un lloc de disseny carrincló, al gust de mentalitats gens modernes, d’aquelles que troben que les fonts rococó queden bé als espais públics, d’aquells que posarien un nan de guix al seu jardí.

Em temo que hi haurà alguna estatueta figurativa (potser de Pompeu Fabra o de l’alcalde Xifré o de tots dos), i que pugui ser un lloc de culte a la falta d’idees, inspirat en tòpics ridículs però amb aprovació majoritària i l’aquiescència de la intel·ligència, poc disposada a defensar la modernitat per damunt de la noció xarona que tant agrada perquè anar contra la majoria fa molta mandra.

No serà així

Dit això, com es pot suposar qualsevol lector, no tinc cap pretensió que la meva visió esdevingui realitat, més aviat intueixo que si aquest apunt té algun ressò badaloní serà molt crític amb el que dic, perquè em sembla que, una vegada més, m’agrada defensar punts de vista minoritaris.

La meva tendència a les posicions sense suport no em sembla un inconvenient sinó, tot al contrari, la prova que tinc idees pròpies. I no deixo de pensar que (per raons que serien llargues d’exposar ara mateix), hi ha una mena de xaroneria que uneix tot sovint a una esquerra massa clàssica i antiquada i a una dreta populista que fa jocs de mans amb la bandera. Em sento lluny de totes dues. Vaig néixer al segle XX però estic molt content de viure al segle XXI.

Llançar-se a l’acció

De què serveix aquest apunt? Ho deia al principi. Per demostrar que la democràcia també es basa en aquesta capacitat de tots per dir què pensem, sense que els altres es molestin.

Les eines digitals i la xarxa ens permeten de participar d’una manera més fàcil i efectiva. I això era el que volia dir. Fer veure que puc expressar una visió personal sense cohibir-me, amb llibertat, amb l’extensió i l’estil que em vingui més de gust.

Aquest plaer és tan extraordinari que volia compartir-lo, això és tot. Voldria animar tothom a llançar-se a l’acció, ni que sigui l’acció d’opinar.

Una llegenda... de l’equip

Sempre he cregut que jugar era magnífic i he compartit aquesta afició amb una bona colla d’amics, amb en Xavier Calderer al capdavant.

Fa una vintena d'anys vaig seguir, gràcies a una decisió paterna, la revista Jeux et stratégie.

I ara em sembla interessant el que fa Oriol Comas.

A casa, un lloc d’on no parlo mai aquí, hi ha hagut una certa afició al simulador de futbol PES.

La novetat d’aquest any em sembla que sí mereix un apunt que no es desdiu dels assumptes que exposo en aquest blog.

Hi ha una nova modalitat. En castellà en diuen “Ser una leyenda”. És ben simple: no controles un equip, com fins ara, sinó un jugador. I només jugues amb ell.

Contra la temptació de crear un punta que s’atipi de fer gols, vaig triar la mena de jugador que més m’agrada: un centrecampista que pot actuar de pivot, d’interior o de mitja punta i tot. Vaja, com els futbolistes que de veritat em poden emocionar.

Al principi no ets tan bo i t’has d’esforçar molt per guanyar-te la titularitat, com diuen els periodistes d'esports.

Vaig començar a la lliga anglesa fins que 'em va fitxar' l’Atlético de Madrid i ara acabo d’arribar al Milan, amb 23 anys acabats de fer i una estadística raonable (jugo en el nivell 3 de 5, que consti).

Aquesta modalitat sembla que s’adapti al culte a l’ego, fa creure que s’allunya de la idea de defensar un equip, inventat o real. Però no funciona així.

El que he après, i ho comparteixo aquí, és una altra cosa.

Com he aconseguit que el meu jugador tingui bones puntuacions i, fins i tot, que faci uns quants gols?

Es tracta de tocar molt la pilota i per això cal estar ben situat, passar-la molt sovint i saber córrer quan hi ha un forat. O sigui: la llegenda individual només creix si sap ser d’un equip, de l’equip.

Qui ho diu que passar una estona a la Playstation no té cap sentit?

Friso perquè em fitxi el Barça.

Treballem amb Lotus Quickr

El Lotus Quickr és l’eina que els equips informàtics de la CCMA posen a l’abast de gairebé 3.000 empleats.

Permet crear espais de treball de manera que un equip de projecte pugui compartir materials i processos.

Ara mateix administro un grup on hi tenen accés una quinzena de persones.

El primer problema ha estat la definició de rols. Potser per imperícia meva, potser perquè l’assistència encara no és completa o potser perquè la mateixa eina no ha resolt prou bé la seva arquitectura, la veritat és que resultava difícil decidir qui podia veure què. Sovint les restriccions eren massa radicals. Al final, hem optat per donar els mateixos drets a gairebé tots els membres del grup.

Siguem sincers: no és perfecte. Hi ha alguns punts més aviat dèbils.

Wiki dèbil

L'eina wiki, per exemple, és molt feble i no dóna les utilitats que trobes amb eines externes que són gratuïtes. Però ja se sap que aquest és el preu que es paga per sostenir nocions de seguretat potser una mica obsoletes però encara ben presents.

Estic segur que qualsevol de les eines wiki que hi ha a la xarxa ens hauria anat de primera però costava massa convèncer els responsables últims que el risc de veure els nostres documents a la intempèrie no seria gaire més elevat que el que tenim ara mateix amb una eina interna.

I això que l’empresa on treballo és més aviat oberta, comparada amb moltes altres.

Portal i correu fora de les instal·lacions

Des de fa molts mesos tenim accés al nostre compte de correu des de fora de les instal·lacions corporatives i, molt recentment, aquesta facilitat s’ha estès al portal corporatiu, la nostra intranet, amb la majoria de les seves utilitats (les que n’han quedat excloses és, altre cop, per raons de seguretat).

Encara no dóna una experiència del tot satisfactòria amb tots els navegadors, perquè la casa és una mica esclava del Explorer... però els “safaristes” i “mozilers” tindrem una mica de paciència, ja hi estem fets.

Sense tasques

L’eina de “tasques” del Lotus Quickr no és tampoc prou adequada. En realitat, hem decidit que no la farem servir gaire.

I els lectors de canals són una mica espessos. Primer, no podíem subscriure’ns a llocs externs, però s’ha resolt (gràcies als responsables informàtics, que han decidit obrir la porta).

Potser el més eficaç sigui la idea de poder-se subscriure a les novetats internes del grup de treball (en versions anteriors podies enviar notificacions que ara han quedat descartades perquè el concepte que inspira el producte és apartar-se del correu i buscar situacions d’estil 2.0).

Però en el nostre cas, altre cop per seguretat, això requereix d’un procés una mica complex amb FeedDemon que no estic segur que tothom tingui ganes d’aprendre.

Bona biblioteca

Ara bé, les biblioteques són potents, les diferents “vistes” que es poden crear permeten combinacions múltiples i com a sistema de compartir documents i altres materials sembla molt interessant. Segur que ho aprofitarem.

Compromís i disculpes

Si de cas, d’aquí a uns mesos, miraré de passar comptes aquí sobre la rendibilitat que ens ha proporcionat aquesta eina.

Em disculpo si ha quedat un apunt massa sec.

Però sempre he dit que volia exposar aquí l’experiència d’usar eines que permetin compartir. Em sembla que pot ser d’interès i profit per altres persones i situacions. És el que voldria.

Una altra identitat?

Procuro no parlar gaire de mi. No és el tema d'aquest blog. Però avui tinc una bona raó per fer-ho.

He dit altres vegades que aquest blog és l'expressió d'una identitat: janquim.

Un lloc web

Però no és l'única amb què provo de dir coses. Ara he ocupat una mica més d'espai a la xarxa amb això altre: www.joancarreras.cat.

Qui hi faci una ullada entendrà la bona raó que deia.

La idea és que siguin dues identitats desenllaçades i aquest apunt hauria de ser l'única excepció.

Un blog

A més, si vaig dir d'entrada que aquest blog no era el primer, ara hi puc afegir que no és tampoc l'últim.

N'acabo de començar un altre que no sé quina vida tindrà però que de moment em sembla més provisional, fruit d'una acció determinada.

De passada, assajo com funciona l'eina wordpress mentre mantinc aquest 'janquim' al blogger on va néixer.

Quan s’ataca una llengua s’ataquen totes

“No creo que sea bueno que en Badalona haya barrios donde la lengua predominante sea el árabe”.

Aquesta frase és molt recent i l’ha dita el cap dels regidors del PP de Badalona, Xavi Garcia Albiol, que ja s’ha distingit altres vegades per emprendre aquesta ruta perillosa.

Sospito que el regidor no diria mai el mateix de la llengua dels immigrants que han arribat d’Equador, Colòmbia o el Perú. Però més enllà d’aquesta sospita, la pregunta que ens podem fer tots és si aquesta afirmació inclou altres llengües.

Què passa amb el finlandès?

Per exemple: “No crec que sigui bo que a Badalona hi hagi barris on la llengua predominant sigui l’arameu”.

O el francès. O l’italià amb accent de Màntua. O el finlandès. Què diria el regidor si tinguéssim un barri on es parlés molt de finlandès?

És curiós que no hagi esmentat l’urdú, llengua que parlen molts dels immigrants que han arribat del Pakistan. Potser és que el regidor confon aquest idioma amb l’àrab o potser és que li sembla que si diu "urdú" no l’entendran i si diu "àrab" tothom es deixarà portar per la idea que l’àrab és una llengua més perillosa que les altres.

El que preocupa a Garcia Albiol és l’àrab? No ho crec, una cosa és que faci servir tàctiques feixistes, com es fa evident, i una altra que sigui tan ignorant.

Dragons de colors

Hi ha barris de Badalona on se sent molt de xinès. Desconec quina de les variants, però és xinès. També es pot veure a molts rètols dels magatzems d’importació. Però el regidor del PP no ha dit res del xinès. Potser perquè li sembla que el xinès fa pensar en dragons de colors i un plat de porc agredolç i en canvi creu que l’àrab pot fer pensar en bombes.

Quan algú fa servir una llengua per insinuar altres coses, quan algú llança una idea com aquesta, encara que dissimuli, és un extremista molt perillós.

Imaginem, aquesta frase: “No crec que sigui bo que a Badalona hi hagi barris on predominin els jueus”. Com sona? Una mica com a l’Alemanya dels anys trenta, oi?

En aquest bloc no m’ocupo gaire de política, per no dir que gens, però sí que he parlat de la llengua i dels usos perversos que se li poden atribuir. Per això hi torno ara, sense manies.

El meu pare va estudiar semítiques i a casa era molt natural veure llibres en àrab i hebreu. Quan érem nens, de vegades ens ensenyava els números i algunes lletres. Cap dels fills no li ha seguit aquesta pista però tots hem après a respectar la llengua dels altres per damunt de tot.

Conviure o odiar

A Badalona hi ha molts barris on la llengua que predomina és el castellà. I en zones més restringides hi predomina el català. Les últimes dècades, els uns i els altres han après a conviure. Però potser algú creu que la convivència no fa guanyar vots.

L’extrema dreta sap que si aprofita l’estat de xoc que la crisi econòmica provoca per treure el pitjor de cadascú i excitar l’odi potser n’aconsegueixi rèdits electorals. I els sembla que si això dóna vots ja no cal aturar-se a pensar si en aquesta partida s’hi val tot.

No fa gaire van fer servir la religió. Els rètols de campanya parlaven de mesquites. Ara li ha arribat l’hora a la llengua. Suposo que un dia se li escaparà que no creu que sigui bo que en alguns barris de la ciutat hi predomini la pell fosca.

Potser el PP no és d’extrema dreta però aquestes actituds sí que ho són. No m’impressiona gaire que Garcia Albiol segueixi dient les coses que diu. Però sí que m’entristiria una resposta tova, calculada, per part de tots els altres grups polítics. Que no tinguin por de perdre vots. Quan algú diu aquestes coses, s’ha de contestar de seguida i amb claredat. A l’extrema dreta se li ha de plantar cara. Molt més quan es disfressa amb l’aparença democràtica.

PER SABER-NE MÉS:

La notícia

Garcia Albiol segons ell mateix

Garcia Albiol i el cop de puny

Una idea feliç d'Enric Gomà

Les llistes de distribució no són un invent recent però no hi ha cap raó per descartar aquesta eina. Sovint funcionen molt bé. He comentat aquí l’experiència del Club Innova a la CCMA i també la llista Al carrer, una idea feliç d’Enric Gomà.

Aquests dies, l’Enric vol arribar als 500 subscriptors (no li falta gaire) i m’he proposat de contribuir-hi, parlant-ne una altra vegada.

Tothom que s’hi ha apuntat pot enviar frases sentides o llegides que poden fer gràcia o resultar intrigants, curioses, poètiques, com explica ell mateix als nouvinguts en aquest grup tan peculiar.

Són coses dites per desconeguts i agafades al vol. L’Enric selecciona el que li arriba i cada dia envia un correu amb la nota corresponent. A més, cada dijous n’apareix un recull a Time Out (a cura del director, Xavier Muniesa) i cada setmana se’n mostra una tria a la web de la mateixa publicació, que decideix Caterina Úbeda. Un cop al mes es pot veure una altra selecció a Verbàlia.

A més, com que això funciona des de 1999, ja hi ha hagut material per omplir dos llibres, que ha editat Ara Llibres.

M’ha semblat que la millor manera de fer entendre què és Al carrer seria copiar-ne uns quants.

1.- El Lluís Robres envia:

Entra una parella en una pastisseria de la Travessera de Gràcia, entre el passeig de Sant Joan i el carrer Bailèn, a Barcelona. Ella demana a la dependenta:

-Una ensaïmada i un croissant...
-I un...?
-I un croissant.
-I un...?
-I un croissant!, insisteix la clienta amb creixent vehemència.
-No... Que si li embolico iunt!

(És a dir "que si li embolico tot junt, ensaïmada i croissant”).

2.- El Joan Tharrats envia un alcarrer sentit a la FNAC Triangle, de la Plaça Catalunya (Barcelona). Dos homes parlen:

-A mi lo que más me cuesta del catalán son las comas. Las ponen de una manera que no se entiende nada.

3.- El Jordi Puntí n’envia un sentit a la cantonada de la Travessera de Gràcia i el Passeig de Sant Joan, a Barcelona, un nen d'un sis anys i el seu pare s'aturen davant l'aparador d'una botiga de sofàs. Diu el nen:

-Mira, pare, aquesta casa. Quants sofàs que tenen, però cap televisor!

4.- El Jaume Subirana envia:
Una parella amb dos fills petits i mapes a les mans que sembla acabada de sortir d’un hotel de cinc estrelles camina per la Gran Via, de Barcelona. Ell diu, tot convençut:

-Hay que subir hasta Emilio Aragón.

Qui en vulgui llegir un cada dia, ja ho sap. Que escrigui a l'Enric Goma.

Aznar o l'home del sac

Com que encara es manté el contenciós entre la CCMA i el FC Barcelona, hi ha hagut una altra nota informativa de l’empresa on treballo.

He de dir que no esmena l’actitud que comentava de l’anterior comunicat i, si de cas, insisteix en els “tics”. Vegem-ho: “Com a conseqüència del litigi que mantenen el Futbol Club Barcelona i l’empresa Audiovisual Sport, la junta del Club ha impedit avui a Mediapro donar el senyal corresponent al partit entre el FC Barcelona i l’Sporting de Gijón en llengua catalana.”

Tornem-hi amb la llengua. Repeteixo que tots estem convençuts que la decisió del club esportiu no té res a veure amb la llengua. No volen impedir que es retransmeti un partit en català. Si no és aquesta la seva intenció, quin sentit té remarcar aquest aspecte?

Ja vaig comentar que emprar la llengua per fuetejar en una negociació econòmica em semblava un gest molt desencertat. Però és que l’última nota pública encara va més enllà. Diu: “En aquesta mateixa línia, la CCMA també lamenta que el Club hagi decidit limitar la informació que pot oferir TV3 sobre les seves activitats esportives fins als mínims imposats per l’anomenada “Llei Cascos”, aprovada pel primer govern Aznar l’any 1997, fet que dificulta el desenvolupament de la tasca informativa.”

Aclarim-nos: a mi també em sap greu que el Barça limiti la informació que la televisió pública pot oferir i em poso, com és natural, del costat de la meva empresa sense dubtar ni un instant.

Però, siguem francs, hi havia cap necessitat d’esmentar José M. Aznar? Més aviat sembla que se’l faci servir com si fos l’home del sac.

Una anàlisi senzilla deixa al descobert la intenció de la nota: acusar el Barça d’anar contra la llengua catalana i, encara més, d’emparar-se en una llei de l’etapa d’Aznar, recordat aquí com qui esmenta el diable.

Em fa la sensació que en aquests comunicats es manté un aire acusatori poc subtil, una mica fanfarró i del tot innecessari.

Seria més fàcil si, amb tota naturalitat, defenséssim la posició de l’empresa i els seus drets adquirits, sense cap necessitat de treure Aznar de passeig ni d’insinuar atacs a la llengua.

Però dec estar molt equivocat, perquè allò que semblava un tic, un descuit, comença semblar un estil.

Llibres d’estil (1): “lo mejor de Andalucía”

Redactar un llibre d’estil no ha de ser gaire fàcil i els equips que n’han tingut cura a tantes empreses de comunicació ja ho deuen saber. Per això abans de mostrar-se crític estarà bé anunciar certa consideració.

Però hi ha detalls que criden tant l’atenció que és impossible no referir-s’hi com un exemple negatiu, com allò que no hauria de ser un model.

El Libro de Estilo de la RTVA (els mitjans públics andalusos) és extens, conté molta informació d’utilitat pels professionals que hi treballen i hi ha aspectes reconfortants (com el reconeixement explícit de la unitat del català, que es troba a la pàgina 233).

Però també ens forneix almenys un d’aquests casos que semblen just el contrari de la inspiració. Ho copio de la pàgina 41:

"Por encima de estereotipos, tópicos o modas, los dos canales públicos de la RTVA defienden lo mejor de Andalucía, sus gentes, sus obras y proyectos. Los periodistas de ambas cadenas evitarán tratamientos morbosos o irónicos y procurarán ofrecer siempre la vertiente más saludable de aquellas noticias andaluzas que lo permitan, si no supone una manipulación del sentido noticioso.”

Tot i l’advertiment final, per evitar la manipulació, em sembla un paràgraf molt desencertat, potser carregat de bona intenció però amb un substrat que no trobo gens recomanable.

És clar que en altres llocs es pot haver seguit un principi semblant, sense necessitat de redactar el paràgraf... obeint les consignes del gran manaia. La temptació de guarnir la realitat o de presentar-la amb les deformacions que sigui per ajustar-la a una idea preconcebuda no s’ha apagat mai del tot.

Segur que el Barça ataca el català?

Procuro no parlar gaire aquí de l’empresa on treballo i encara menys si n’he de fer algun apunt crític.

Però aquesta vegada m’hi decideixo perquè, després de tot, es tracta d’un assumpte públic i només em fixo en un detall.

Em refereixo a la nota que la CCMA va emetre quan va quedar clar que TVC no podria retransmetre el partit de copa entre el FC Barcelona i el RCD Espanyol.

La nota és correcta. S’hi diu que s’han fet esforços per arribar a un acord i s’esmenta el contracte vigent entre TVC i Mediapro.

Però la frase final m’ha cridat molt l’atenció. Diu: “La CCMA lamenta que aquesta decisió del FC Barcelona impedeixi, avui, la transmissió del partit en llengua catalana.”

A veure, els fets són els que són. És indiscutible que una conseqüència de la decisió presa era aquesta. El partit no seria transmès en català. Però aquest fet, indiscutible, era part del debat?

És a dir: algú pensa a la CCMA que el FC Barcelona va decidir el que va decidir només amb l’afany de perjudicar la difusió del català? Em consta que no. No podria ser d'una altra manera.

Encara més: fem servir aquest argument quan comprem altres productes audiovisuals? “Escolti, si no ens ho venen estan perjudicant la llengua catalana”. Oi que no ho fem? No tindria sentit.

No sé res del desacord entre la CCMA i el club esportiu, per això no en parlo. Però, pel que hem llegit tots plegats, diria que el punt conflictiu no és la llengua de l’emissió, fa l'efecte que té a veure amb els diners. Per què hem d'embolicar els diners amb la bandera?

Que no se’m malentengui.

És clar que la llengua és important per la CCMA. I és clar que les banderes tenen sentit i acullen molts sentiments. Però és per això que abans de fer-la onejar en una negociació s’ha de rumiar molt.

No es pot fer servir la llengua per clavar un cop de colze a l’altra part d'un conflicte contractual. No em sembla elegant però sobretot no em sembla encertat. La llengua és massa important i trobo poc recomanable utilitzar-la així. Vull creure que no hi ha hagut res més que un descuit, potser un “tic”.

Però com que als blogs s'hi expressen opinions personals, deixo dit que aquesta frase no m’ha fet gens el pes. Segur que hi havia altres maneres més bones d’acabar el comunicat.

Admeto d’entrada que potser moltes persones ho vegin a l'inrevés. Que trobin que és un comunicat perfecte i em diguin que sóc jo qui s’equivoca. Em sembla molt bé. Dialogar amb els que veuen les coses d’una altra manera sempre és un aprenentatge. Sempre.

Si algú creu que aquest espai petit pot acollir aquesta conversa, benvingut.

La CCMA no adopta Lotus Connections... de moment

Alguna vegada he parlat aquí Lotus Connections, una suite d’eines que IBM ofereix a les empreses per facilitar els intercanvis i la participació dins les organitzacions. Fins i tot havia explicat que l’empresa on treballo tenia previst adoptar-la. Aquesta era una de les conseqüències del projecte “Connexió Corporació” que impulsava des de la desapareguda àrea corporativa de Gestió del Coneixement.

Des que vaig explicar que havia canviat de feina, m’ha semblat que no calia parlar més d’aquells projectes. Tinc l’opinió que tinc sobre la decisió presa però me la reservo. Si avui faig una mínima excepció a la norma de silenci que m’he imposat és per una sola raó: vaig dir aquí que Lotus Connections ja era un projecte de la casa i ara m’he assabentat que no és així i que, de moment, si més no, s’ha posposat la possible aplicació d’aquesta eina.

M’ha semblat que era un acte d’honestedat amb els lectors advertir-los que allò que vaig dir que passaria ara em sembla que no passarà.Queda esmenat.

SI T’HA INTERESSAT:

Primera menció de l’eina

Tot allò que se m'acudeix després de llegir "Les Bienveillantes"

Novel·la imponent

En aquest bloc he parlat sovint de llibres però m’he volgut assegurar que tinguessin a veure amb la mena d’assumptes que tracto aquí. Això m’ha dut a descartar fins ara qualsevol comentari d’obres literàries.

Faré una excepció perquè la lectura que he acabat em sembla de les més importants que he fet en molt de temps i perquè hi ha aspectes del llibre que, com es veurà, sí que s’acosten a les matèries que provo d’observar des d’aquest lloc.

He llegit Les Bienveillantes de Jonathan Littell, en l’edició de Folio, on l’autor ha corregit uns quants errors i ha modificat la narració allà on ho ha cregut necessari (per exemple, jo he llegit que el protagonista li mossega el nas a Hitler mentre que els lectors de la primera edició i de les seves traduccions van llegir que l’oficial de les SS li pinçava el nas amb els dits).

No faré un exercici de crítica literària perquè ja he dit que ni m’hi dedico ni voldria que aquest bloc s’hi aboqués, però almenys deixaré clar que m’ha semblat una novel·la d’una potència descomunal.

Les organitzacions

Ara bé, com que aquí sí que he parlat sovint de les organitzacions i els diversos models que adopten, valdrà la pena subratllar que aquest llibre, com tants d’altres abans, ens permet recordar alguns trets essencials d’aquell període i ens ajuda a aprendre'n lliçons.

- L’estructura del partit nazi s’infiltra en l’Estat fins al punt que molt aviat és impossible separar-les (les mateixes SS en són un exemple rotund). La Justícia o la policia, per citar casos molt notables, s’organitzen en funció de les estructures del partit nazi de manera que l’Estat, com a sistema independent de qualsevol organització, quasi desapareix i queda reconvertit en un aparell immens al servei d’una causa de partit. 

La qüestió actual que se m’acut és què passa quan en qualsevol organització gran hi ha una facció que pren el control i dóna per fet que allò que controla no és temporal sinó que li pertany.

- El model d’obediència deguda (més enllà de les ordres, se suposa que cal saber intuir què hauria dit o pensat el Führer) permet dur a terme les atrocitats més espantoses sense cap penediment perquè no hi ha ningú que en sigui responsable de manera individual. 

En moltes organitzacions sol passar que si s’imposa un model jeràrquic minva la capacitat de pensar, de reaccionar, d’oposar la raó a l'obediència sense raó. 

- En aquesta situació d’emergència (per la guerra, sí, però fins i tot abans de 1939 també per l’emergència d’una causa que pretenia canviar el món i que es considerava urgent) és fàcil que els ascensos siguin molt ràpids, que les males persones trobin més facilitats que les bones persones, que allò que corre pressa passi pel davant de la reflexió més àmplia.

- El fanatisme (devoció exagerada a una idea, una persona...) i el messianisme (la convicció que algú pot canviar l’entorn de forma radical i convertir aquest fet en un acte de salvació) es demostren com els enemics més rotunds de la innovació, de la reflexió, del pensament. 

Em sembla obvi que a les grans organitzacions els riscos del messianisme creixen en les etapes de crisi.

- La concentració en les dades fa que s’oblidin les nocions ètiques o d’altra índole. Els oficials nazis encarregats de comptar trens cap als camps d’extermini, els responsables del càlcul de les racions, en fi, tot el seguiment estadístic se situa per damunt del debat sobre el significat de les accions. 

Un excés de burocratització a les organitzacions també pot tenir efectes semblants.

- La consideració que l’altre no és una persona apareix al llibre com un fet cabdal. Els presoners són una despesa, poden ser mà d’obra o carn de les dutxes de gas, però no són mai considerats com a éssers humans. Ni els jueus, per descomptat, ni els polonesos, els russos, els comunistes, els republicans espanyols, els homosexuals, els malalts mentals... La llista de les “no persones” s’amplia mentre que la dels aptes es restringeix. 

A les grans organitzacions no sol haver-hi actes massius contra grups determinats però sí que hi ha el risc que des de posicions directives a vegades es pensi més en l’aportació (què produeix cadascú) que en el fet substancial que l’organització la formen persones. No treballadadors o empleats o col·laboradors o el que sigui. Persones. Oblidar-se d’aquest tret fonamental és el primer pas cap a l’anorreació moral.

Que quedi clar que no he pensat en cap moment en cap organització concreta. Segur que cadascú sabrà d’exemples on aquest tret o aquell hi poden ser vistos amb més claredat. Només volia advertir que molts riscos sobre el nostre dia a dia no estan tan lluny (encara que ens pugui semblar horrible) de maneres de pensar que, estirades fins a l’extrem, condueixen a posicions realment esgarrifoses. 

Hi ha algun autor que sembla que no s'adoni de les idees que el seu discurs traspua... o potser sí.  

Feta l’excepció, m’hi allargaré una mica més per escriure tres anotacions breus que provenen de la mateixa lectura.

Siguem seriosos

Es tracta d’una obra profunda, intensa, que és impossible que deixi indiferent a cap lector. I aquest és un tret que vull destacar. 

Sovint tinc la sensació de trobar-me en un entorn que es conforma a interpretar els fets des de la banalització de la realitat, un context en què s’aplaudeixen les pallassades de poc nivell (consti que sóc un admirador dels pallassos i un seguidor fidel d’estils d’humors diversos) amb la mateixa rapidesa que els assumptes cabdals es despatxen en una conversa de cafè... destinada a públics massius.

Trobo a faltar més espais on es pugui aprendre de debò, és a dir, on es proporcionin elements que permetin millorar l’anàlisi de la realitat i la comprensió del món.

Comparacions

Quan no tenia més de setze anys, vaig devorar els volums de l’edició castellana de Auge y caída del Tercer Reich, de William L. Shirer. I no devia tenir gaire més anys quan la novel·la KL Reich, d’Amat-Piniella em va deixar trasbalsat. 

No gaire després vaig viure amb un esperit més aventurer la lectura d’Entre el torb i la gestapo, de Francesc Viadiu. L’interès per aquests assumptes m’ha dut a veure una bona colla de documentals. 

Per no allargar-m’hi esmentaré només una pel·lícula imprescindible, que vaig veure fa molt de temps, Nuit et brouillard (aquí n'hi ha informació en català), inspirada en el decret Nacht und Nebel, i la docusèrie sobre Albert Speer, que va emetre el canal 33.

No em correspon ficar-me en debats de plena actualitat que no són objecte d’aquest però bloc sí diré que hi ha comparacions que, a més de ser odioses, degraden la intel·ligència dels seus autors. Per si de cas hi ha algú que em malinterpreta, diré també que desaprovo i condemno la darrera acció del govern israelià (i tantes d’altres d’anteriors). 

Però una cosa és una cosa i una altra n’és una altra. I no tinc ganes de dir-ne res més perquè la immediatesa complica molt el tractament seriós de gairebé tot. 

La salut de la cultura

Acabo amb una tercera derivació que encara m’interessa més.

Quan era a la meitat del llibre, més o menys, vaig interrompre la lectura un parell de dies per empassar-me Les malveillantes, un llibret de Paul-Éric Blanrue que comenta el llibre de Littell. Hi ha una mica de safareig editorial, resum de les crítiques literàries, una comparació amb altres obres i un assaig d’anàlisi que conclou en una visió força positiva d’aquesta novel·la.

Quan en una cultura és possible que el mercat absorbeixi un llibre com aquest, que es publica per comentar l’èxit d’una obra literària, tot fa creure que l’estat de forma d’aquesta cultura és més que notable. El llibre de Blanrue està molt ben escrit, es fa llegir amb ganes i tracta amb respecte totes les posicions. 

M’agradaria veure els editors del país (encara que el mercat té una altra dimensió) amb la gosadia suficient per aquesta mena de publicacions. Per quan un llibre divulgatiu i seriós sobre el fenomen de la novel·la històrica? Per què no es va escriure un llibre sobre el discurs de Monzó a Frankfurt i les seves implicacions? 

Hi hauria més exemples però tinc la sensació que aquest apunt ja ha anat molt més enllà de la pretensió inicial: comentar que la lectura d’aquesta novel·la m’ha provocat pensaments diversos que m’han recordat, una altra vegada, que la literatura també és una porta clara i franca cap a les respostes que tots busquem, per entendre més bé per què som com som.

Lliçons d'antany

Remenant per internet (no estic segur que el verb sigui l’adequat però es fa entendre) he sabut que la casa Famosa és un exemple de reacció davant d’una crisi. Per això he triat aquesta petita descoberta (que per molts altres deu ser ben coneguda) per encetar l’any al blog.

Els anys setanta, la casa Famosa va dominar les campanyes de publicitat televisiva de desembre, amb aquest espot que ara ens sembla espantós però que es va convertir en el jingle més popular dels últims Nadals del franquisme.

El que he vist és que Famosa neix com una reacció a la crisi. A la població d’Onil (Alacant) hi havia des de finals del segle XIX força tallers on feien nines de ceràmica. Però a meitat del segle passat, aquesta producció va entrar en crisi en bona part a causa de l’arribada dels materials plàstics.

Vint-i-cinc d’aquells tallers es van unir i el 1957 van constituir una empresa nova que es deia així: Fábricas Agrupadas de Muñecas de Onil, S.A., o sigui, Famosa. Els inicis no van ser fàcils, però l’empresa va aconseguir un èxit molt notable, en un context on la joguina de fabricació espanyola triomfava amb els Madelman, Ibertren i Scalextric.

La lliçó que en podem recordar és que quan un sector es troba en crisi té opcions de sortir-se’n si aprofita el coneixement adquirit, si es crea una xarxa potent, si s’és capaç de canviar (de fet, van deixar la ceràmica i van adaptar els plàstics) i, també, si es té l’encert de trobar una expressió potent que comuniqui allò que vols dir a qui ho vols dir.