20/11/09

Explicar la cuina de les notícies

Quan ja havia enllestit l'últim apunt, m'he adonat (via twitter, una altra vegada) que la Karma Peiró ha fet un exercici molt interessant que té molt en comú amb l'intent que havia publicat.

Al seu darrer post, explica com va viure una conferència de premsa virtual .

M'interessa per unes quantes raons que miro d'anotar de seguida.

- La seva roda de premsa s'oposa del tot a la meva experiència de fa uns dies. Ella parla d'evitar "desplazamientos absurdos a ruedas de prensa". Que és el que em va passar a mi, per incaut i pueril.

- Explica com fa la seva feina de periodista (la cuina?), i això transmet sensació de transparència i sinceritat. Em sembla que en aquest punt ens trobem còmodes tots dos. En realitat, hem fet gairebé el mateix.

- Karma Peiró és molt coneguda en l'entorn internauta i és a la redacció del www.3cat24.cat des de fa temps. Ara col·laborem per aportar la realitat de la xarxa a aquest portal. És una oportunitat única treballar amb algú que a més de fer la seva feina s'atura a pensar-hi i comparteix les seves reflexions.

I com que aprendre em fascina és un privilegi treballar plegats.  

Eines i gèneres per cobrir el Personal Democracy Forum

Estic cobrint la conferència Personal Democracy Forum per al www.3cat24.cat. És una trobada important però també molt especialitzada. La majoria dels seus ponents són experts en comunicació política, politòlegs, ciberactivistes i emprenedors que posen a l'abast dels primers eines útils per a la seva feina.



Per tant, el repte consistia a trobar un enfocament apte per a un mitjà generalista .


Els responsables del portal estaven d'acord quan vam decidir que ho cobriríem que és un acte de relleu i que valia la pena destacar la seva presència al nostre país. Però això no garantia que hi hagués material transmissible a un mitjà generalista.


Per sort, la presència del president del Parlament m'hi ha ajudat. Al principi se'l veia més tens, com si volgués recordar el seu càrrec, però així que s'ha deixat anar a sigut més interessant. No el conec però he de dir que la seva exposició m'ha semblat sincera.


Fins a aquell moment, havia previst obrir la peça amb les conclusions d'una discussió on ha quedat clar que la campanya d'Obama pot ser una inspiració però no un model per a Europa.



Tornar a aprendre


El que em sembla que he après d'aquesta experiència són dues coses.


La primera és que és possible buscar un tipus de peça que parteixi de la crònica (un gènere que m'agrada i que s'adequa al tipus d'acte) però que busqui una notícia, un titular.


No crec que m'hagi sortit del tot bé, el text queda més desconnectat del que voldria i podria haver-hi alguns enllaços interessants que he obviat. Però crec que la via té recorregut per intentar informar d'aquesta mena de trobades que posen de relleu de quina manera la xarxa és viva i potent a Catalunya.


La segona és que sempre hi ha vies molt més ràpides i pròximes amb les que no cal intentar competir. Seria absurd.


El mirall de twitter


Al PDF, hi havia un efecte mirall molt interessant (que ja he vist en altres cites) pel qual allò que els assistents posen al twitter apareix a la pantalla del fons. És una manera de recordar als ponents que són allà per compartir i que se'ls pot valorar.


Fins i tot, els assistents han obert pel seu compte una altra etiqueta de Twitter per fugir dels resums i fer una mica de safareig.



Doncs bé, tot el que es deia allà era molt més pròxim i immediat que cap altre article. Però no s'adreçava a un mitjà generalista.


Per tant, tot aquell volum de comunicació es convertia per a mi en un conjunt de fonts, que d'alguna manera hauria de citar (i encara no sé com, per això ho explico aquí de moment).


Quan em semblava triar una frase d'algú perquè era una síntesi interessant, si al cap de poc coincidia que altres persones citaven aquella mateixa frase em feia creure que no anava errat o, fins i tot, que l'havia entès bé.


El mirall de twitter a la pantalla era per al redactor una font col·lectiva difícil de citar i de força utilitat.

No hi havia d'anar

L’altre dia vaig anar a una roda de premsa. Feia molts anys que no acudia a una convocatòria així. Formava part de l’experiència de tornar a començar i admeto que em feia una certa il·lusió que tenia un punt de puerilitat.

Vaig arribar a creure que era un acte positiu pel mitjà que represento. Era una manera de demostrar que un mitjà digital pot anar més enllà de la taula.

Però amb això no n’hi havia prou. Per ser honest, n’hauria de valorar el resultat.

La nota d’agència que va arribar després no es distingia gaire del que vaig escriure. No podia ser gaire diferent. Les dades sobre les infraccions dels webs del sector turístic són les que són. I les declaracions del director de l’Agència Catalana de Consum també.

Quin sentit tenia, si no aportava res de valor?

És clar que el periodista digital ha d’anar més enllà de la taula, però l’elecció no va ser encertada. Una roda de premsa on es donen dades no era un bon lloc a on anar.

Em vaig equivocar. I anoto l’experiència per recordar-me’n una altra vegada quan proposi la cobertura d’un acte informatiu.

En canvi, la redactora de Catalunya Ràdio que hi va anar sí que en va treure profit. La seva peça va tenir la immediatesa de la ràdio i després una explicació calmada que vaig poder escoltar al vespre i que em va semblar la millor exposició que he vist sobre la mateixa notícia.

16/11/09

Un espai físic per a una feina digital





Hi ha un detall inquietant sobre el caràcter analògic d’una redacció digital i ho vull plantejar amb la consciència que no es tracta d’un defecte sinó, tan sols, d’un desajust temporal. Vull dir que d’aquí a uns anys s’haurà resolt, per força.


Un equip que supera la desena de persones es trasllada cada dia des de diversos llocs, sovint a distàncies que el transport públic recorre en prop d’una hora i el transport privat en no gaire menys.


Totes aquestes persones es troben en un mateix espai físic i es concentren a produir continguts digitals amb eines digitals.


És una paradoxa.




La "caseta" de la redacció




Pels tafaners, vet aquí "l'espai físic" on treballa la redacció digital del www.3cat24.cat.



Veure el mapa més gran


La redacció es troba a la "caseta" que es veu just a sota del rètol acolorit. tal com la va capturar un dels cotxes de Google (Street View).


Tornem però a la paradoxa que exposava.




El pagès va al tros 




El pagès ha d’anar al camp per llaurar-lo. El càmera ha de ser allà on es roda (fins i tot les càmeres remotes tenen algú que les controla). En fi, els àtoms.


Però els continguts digitals que són a la xarxa són a la xarxa. I s’hi podria accedir des de qualsevol lloc. En fi, els bits.


Aleshores, per què ens trobem?


No ho acabo de saber. Em temo que és per costum. Perquè les redaccions digitals són hereves de les altres redaccions. Quan parlem d’una redacció solem referir-nos tant a l’equip de persones com al lloc on aquestes persones treballen plegades. En anglès, el terme és "newsroom".


Les principals redaccions digitals del país mantenen aquest sistema, que jo sàpiga. L’herència és voluminosa.


Hi podria haver altres raons, més vinculades a l’exercici del poder i a la noció jeràrquica. El lideratge que s’exerceix amb les noves eines és molt diferent i potser les redaccions “analògiques” permeten una expressió del control molt diferent de les oportunitats de compartir i aportar que les eines de xarxa solen afavorir.


Però tinc la sensació que és només una qüestió de temps. Perquè l’economia es convertirà cada vegada més en una exigència col·lectiva. El dispendi de temps personal de cadascú esdevindrà intolerable a les noves generacions.


En el meu cas, admeto que em prenc aquestes quasi dues hores i mitja que dedico a traslladar-me d’un lloc físic a un altre lloc físic per fer-hi el que podria fer a qualsevol altre lloc, com una estona de lectura. Però fins i tot llegir seria més agradable si tingués aquestes dues hores i mitja al sofà de casa, oi?




No me'n queixo




Hauria pogut acabar l'apunt al paràgraf anterior però hi hauria el risc que se m'entengués malament. No he escrit això per queixar-me. Arreu del país hi ha moltes més persones que viuen una experiència molt semblant.


Ni pretenia alçar un lament ni tampoc se'm passa pel cap intentar canviar les coses.


Però, si em proposo compartir aquí l'experiència de fer feina de periodista en un mitjà digital té sentit anotar de seguida aquesta paradoxa.


I confio, en veu baixa, que d'aquí a pocs anys tot això serà diferent i que aquest apunt serà tan obsolet com ho és ara la vella noció de la "redacció".

13/11/09

Que les eines no m'apartin de l'essencial

Les eines es poden convertir en una obsessió quan t’hi enfrontes per primer cop. 


El gestor de continguts que tenim al www.3cat24.cat no proporciona una experiència d’usuari gaire agradable però és el que hi ha i l’equip fa temps que se’n surt sense fer el ploricó, de manera que el meu repte és imitar-los i provar de dominar l'eina quasi tan bé com ells d’aquí a poques setmanes.

Quan explicava la nova feina, vaig dir que feia molts anys que no escrivia notícies. 


Més que escriure 

El que s’espera aquesta vegada és força més i n’hauré d’aprendre: retallar i editar fotografies, capturar vídeos i incrustar-los sense les facilitats que sols trobar a la xarxa, practicar el submarinisme entre els gestors de notícies de la tele i la ràdio i saber utilitzar els continguts d’àudio i d’imatge per afegir-los al mitjà digital. 

No em resulta senzill, hi ha dies que es fa més farragós i sempre tinc la sensació que sóc una mica lent en aquest aprenentatge. 

Fins aquí, l’experiència personal.

Les reflexions que se m’acudeixen, però, provenen de preguntes que em porten cap a una altra direcció.

L'essencial és explicar coses 

Si deixo que les eines m’obsessionin, no podré dedicar prou atenció a l’objecte central de la meva feina: elaborar peces informatives comprensibles i d’interès sobre una matèria determinada.

Aquesta és la qüestió i si deixes que les eines et facin perdre el cap corres el risc de desenfocar l’objecte.

Adquirir rutines 

Suposo que l’única manera és aconseguir que tot això que ara em sembla lent, molt mal resolt, pensat des de la perspectiva errònia dels resultats en pantalla en comptes de la perspectiva dels creadors dels continguts, es converteixi en una rutina assumida, a pesar dels inconvenients.

Queixar-se’n, més enllà de deixar dit el que és evident, o parar-hi massa atenció amb una vocació absurda de millorar-ho, perquè no em correspon, em podria desviar de la feina que he de fer i d'allò essencial en l'ofici: explicar coses de la millor manera, sense que es noti si m’ha trasbalsat més o menys l’editora de continguts.

En aquest cas, el que he d’esmolar no són les eines (ja hi haurà qui ho faci) sinó la claredat en l’exposició i l’encert en la selecció. 

Em proposo compartir aquesta experiència

Provaré d’anar comentant aquí una part de l’experiència en una redacció digital. No es tracta d’exposar sense motiu les sensacions personals, encara que hi puguin aparèixer, sinó de compartir el que aprengui i servir una mena de dietari tan autèntic com sàpiga sobre aquest ofici que respecto i estimo.

Intentaré combinar el relat d’aquesta experiència amb les reflexions que aquesta realitat em susciti.

Com que sóc un nouvingut, hauré d’anar amb compte amb els judicis. Però aquest mateixa posició, em sembla, potser doni a la meva mirada algun tret diferent que sigui d’utilitat.

M’adono que he escrit molts cops aquesta expressió: “que sigui d’utilitat”. Ha sigut una de les petites obsessions d’aquest blog, a més del verb “compartir”, que diria que també hi deu tenir una presència molt reiterada.

Confio, com sempre, que a tothom li sembli bé que hi hagi algú que vulgui explicar com fa la feina que fa i què es pregunta mentre la fa.

Va ser per aquesta mateixa voluntat que vaig voler conversar des d'un blog amb els espectadors d’un canal de televisió i que vaig explicar un intent de revisar els processos de transmissió de coneixement en una gran organització quan aquesta era la tasca que se m’havia encomanat.

No em prenc aquest anunci com una obligació, de manera que sempre me’n podré desdir. Al contrari d'una imposició, és un plaer parlar de la feina que faig.

M’ajuda a pensar-hi, confio que m’arribi a estalviar més equivocacions del compte i sospito que m’empeny a prendre’m la feina com un repte que val la pena anotar, per a mi mateix, i, si algú em vol acompanyar, per als lectors d’aquest blog.

La primera menció vull que sigui d’agraïment.

M’he incorporat a un equip de persones que m’ajuden a aprendre el funcionament del mitjà.

No diré que tinguin una paciència infinita per la senzilla raó que el terme infinit no s’ajusta al seu temps disponible. Tots tenen molta feina i aquí no hi ha ningú que pentini el gat.

La paraula adequada és “generositat”. Tots són molts generosos quan em regalen els seus minuts preciosos. Ho són tant com jo sóc àvar en la comprensió.

De vegades m’encallo amb procediments que haurien de ser quasi automàtics i necessito que m’ho facin veure amb exemples concrets. El mínim que puc fer és donar les gràcies de forma oberta.

8/11/09

Fent de periodista al 3cat24

Aprendre a tractar amb eines noves sempre és un repte i vaig exposar les meves obligacions en aquest camp a l’apunt anterior. També hi deia que hi havia una altra obligació que comportava un altre aprenentatge.

Fa molts anys que no faig feina de periodista i en fa més que no escric informacions. Podria semblar que es tracta només de reprendre un ofici que ha anat quedant remot però en realitat és com tornar a començar perquè per primer cop hauré de contribuir a l’edició continuada d’un mitjà digital.


M’afegeixo a un equip que ha anat canviant però que en essència compta amb professionals que ja fa deu anys que informen per internet, que coneixen el pa que s’hi dóna mentre jo em podia permetre l’observació distant. 


A partir del dia 9 (ja és demà!) m’incorporo a l’equip del www.3cat24.cat amb l’encàrrec de cobrir “els temes d’internet i tot això”. Ho dic de broma, és evident que hem parlat del terreny que se suposa que hauré de trepitjar d’una manera més pausada i detallada, però en comptes d’explicar-ho més valdrà que provi de posar-ho en pràctica.

4/11/09

El neguit del pilot a la recta de sortida

A l’apunt anterior explicava que tornar a començar implica una activitat que fa uns quanta anys ni se’m passava pel cap.


Hi hauria d’afegir que he d’aprendre a fer anar unes eines que exigeixen atenció al detall. El gestor de continguts web sembla un d’aquells cavalls esvalotats que algú et demana que ensellis.


Confio que me’n sortiré.


Algú de l’equip m’ha suggerit que si tinc uns coneixements mínims del llenguatge htlm potser podré arrodonir millor la meva feina.


De primer em vaig espantar. Sempre havia cregut que el wyswyg era una situació ideal: tu només veus el que t’interessa, l’entramat és cosa de l’eina. De la mateixa manera que no em preocupo del que hi hagi darrere d’un processador de textos.


Però em sembla que l’estat actual de les eines fa necessari intervenir en l’entramat per corregir petits defectes del resultat. O sigui que m’hi hauré de posar.


Com que no tenia prou raons per fer-me enrere també he tastat una mica el twettdeck, aconsellat per un altre amic. És un gestor que m’hauria de permetre treure profit del twitter i poder-hi participar amb més sentit. Però encara se m’escapen algunes funcions.


Per reblar el clau, un cop de sort un un parell d'amistats han fet que m'arribés una invitació per fer proves amb el nou correu electrònic de Google, el wave. O sigui que se m'ha girat feina.


Quan deia que m’estimulava tornar a començar em sembla que em vaig descuidar de dir que també em fa una certa impressió.


I tot això sense comptar que les eines només són una obligació.

L’altra obligació encara és més complicada. I em vindrà de gust parlar-ne aquí. 

30/10/09

Què fas quan recomences?

Només deu anys enrere, encetar un projecte i entrar en un equip implicava coses com ara preguntar on seuria a més de barallar-me amb alguna plantilla d'un processador de textos, esbrinar el número de sortida a l'exterior del telèfon de taula i atendre els consells dels més veterans, que solien ser persones més grans. 

Ara, a punt de començar una altra experiència (no sé per quina raó, sempre em prenc aquest canvis amb energia i il·lusió), les primeres coses que he fet han sigut aquestes:

- Endreçar el meu lector per seguir els blogs a què m'he subscrit (refer les carpetes segons els nous interessos i de passada posar al dia la informació i eliminar el soroll que ja no escoltava).

- Actualitzar el meu perfil a les xarxes socials i matisar a una xarxa professional l'establiment de contactes.

- Reorientar la meva capsa d'enllaços.  

- Obrir un espai compartit amb altres persones per decidir junts amb documents de tots el que voldrem fer.

- Començar a aprendre a treballar amb un gestor de continguts web.

A més, la majoria dels veterans són molt més joves, acostumats a pensar a favor de les noves eines. I espero seure a molts llocs diferents, poder contribuir al projecte des d'allà on sigui millor a cada moment. 
 
Molts canvis.

Quan vaig començar a fer de periodista la meva eina era una màquina d'escriure.

És veritat que ja no sóc jove des de fa temps. Però és que els canvis han sigut constants, un estímul permanent per tenir ganes d'aprendre i començar una altra vegada i una altra i una altra.

El temps que ens toca viure és el nostre privilegi.

29/10/09

El català banal de Fèlix Millet

M'agrada molt la manera com El Periódico ha enfocat l'assumpte Millet. Tal com ho veig, els seus redactors ens ofereixen ara mateix la millor informació sobre el cas, de manera indiscutible, amb detalls reveladors que els altres no tenen i, sobretot, d'una manera comprensible. El periodisme és això: explicar les coses de manera que tothom les entengui. 

Però si en parlo avui és a causa d'una decisió que pot suscitar una certa polèmica. 

El diari ha decidit publicar avui el text íntegre de la declaració de Fèlix Millet (i demà farà el mateix amb la de Jordi Montull).

Com que l'imputat va poder declarar en la seva llengua (cosa que celebro, no cal dir-ho), el text íntegre respecta el català de Fèlix Millet. No hi ha faltes d'ortografia, és clar, però és ple de la mena d'errors que expliquen la distància entre el català col·loquial que se sol parlar i el català escrit més formal que passa per les mans sàvies dels lingüistes (per sort, perquè així com els periodistes anglesos saben escriure en anglès i els francesos saben escriure en francès els periodistes catalans que escriuen amb un català una mica decent són tan pocs que algun dia ens ho hauríem de mirar).  

A partir d'aquí, se m'acudeixen almenys tres qüestions que trobo interessants. 


1.- Millet no sap parlar 


Fèlix Millet, un home que se suposa que formava part de l'entorn cultural del país, gasta un català deplorable. No em refereixo només als errors que comet infringint la normativa de la manera més flagrant. Podríem atribuir aquest defecte a la dificultat que la seva generació va tenir per aprendre la llengua. 

Hi ha un tret de totes les llengües degudament instal·lades que s'anomena registre. És a dir, que no ens expressem igual si anem a un bar amb els amics que si fem una conferència. Doncs bé, quan algú com Millet declara davant del jutge, se suposa que podria triar un català una mica elevat, amb frases senceres, amb el subjecte al seu lloc, sense repeticions absurdes. I ca! El seu registre és vulgar, la seva capacitat d'expressió és ínfima, la seva manera de parlar és deplorable i demostra una incapacitat extrema per elaborar frases una mica endreçades.

"Jo desconec tot el procés perquè no el conec" 
 "És una costum que no feia jo"
 "Amb les orquestres i això sí" 
 "Es té que fer un hotel, jo ja havia parlat amb el que feia l'hotel per marcar unes connexions per càtering"
 "Si no tinc els datos no ho puc dir" 
 "Un  milió o por ai"

A més del seu registre gens elaborat, i de gastar un català molt tristot, Millet despista quan hi ha preguntes difícils i no respon amb claredat. Tot sovint s'intueix que podria mentir amb una facilitat tan gran que resulta quasi ofensiva. 


2.- Que ho preguntin millor 


Les preguntes que li fan són una quarta part de les que es podrien fer. Sí, sí, ja ho sé, el jutge se centra en la querella i no en totes les altres coses que els mitjans han publicat. Francament, després de tanta espera, si això és tot el que li havien de preguntar...  Prefereixo que uns quants bons periodistes l'interroguin. Segur que ho faran una mica millor que el fiscal i el jutge. 


3.- El català que es parla 


I ara ve la decisió que de debò vol ocupar el centre d'aquest apunt.

Quan El Periódico decideix que el text es publica íntegre, sense cap esmena, pren una decisió arriscada. Faria el mateix si fos en castellà? Es permetria que es publiqués una declaració en un castellà tan desastrós? No s'esmenaria? 

Entre la "literalitat" i l'adaptació a la normativa, no hi ha un punt intermedi? Què en pensen els lingüistes del diari? N'està segur el seu director de la decisió que s'ha pres?              

Com a persona que s'estima la seva llengua, aquesta decisió em sap greu. Posa el català en un nivell molt rebaixat. Es fan evidents d'una manera prou esgarrifosa les distàncies entre el català formal i el català que de debò parla un catalanoparlant (ja no vull pensar en el català d'algú que no té aquesta llengua com a primera llengua). 

Però com a ciutadà tafaner admeto que m'ha encantat trobar-me amb aquesta literalitat. 

Comprovar que algú a qui no fa gaire es tenia per un prohom de la cultura gasta un català tan deplorable i, sobretot, que és incapaç d'expressar-se amb frases una mica elaborades, ha sigut un plaer extraordinari: el lladre és un inepte! 

De cop i volta, aquest destacat senyor de la cultura és un vulgar xerraire de bar. Els carregadors del moll dels temps del poeta Papasseït parlaven millor que en Fèlix Millet. 

Em temo que la seva competència comunicadora seria igual de nefasta en castellà. 

En Millet és un inepte quan respon al jutge, algú que no sap parlar. S'expressa molt malament, en un país normal cap persona del seu nivell faria una declaració tan banal, tan simple, tan desastrosa. Als senyors, en altres llocs, se'ls reconeix per la seva manera d'expressar-se. Aquí no. Ja no tenim registres. Segurament perquè ja no tenim senyors. 

Em fa l'efecte que si un dia tinguéssim a l'abast les declaracions de tots els imputats en el darrer cas de corrupció ens trobaríem amb una situació molt semblant.

Per això sospito que estem bastant malament. 

No puc deixar de veure-ho així. El país dóna molt poc de sí. No tenim gaire corda. Les molles s'han destensat. Quin desastre! 

I demà, més!

26/10/09

Vídeojocs a la biblioteca universitària


A la Biblioteca Rector Gabriel Ferraté de la UPC estrenen un espai dedicat al vídeojoc. 

Hi ha dos ordinadors que serveixen "per jugar" (suposo que en silenci) i a més han obert un espai virtual, amb un nom anglòfil i victoriós: u-win. 

L'usuari hi trobarà jocs, recursos i fòrums i la intenció dels seus promotors és que molt aviat es puguin oferir descàrregues pels usuaris de la Nintendo DS.

El seu director, Miquel Codina, m'explica que la intenció és donar cabuda a una matèria que es desenvolupa als estudis de la UPC i també "millorar l'experiència dels estudiants i avançar en la idea de la biblioteca com un espai de socialització".

Han tingut pes en aquesta decisió la comprovació que "els jocs són un mitjà innovador per desenvolupar competències", a banda que des de la UPC es mira amb interès l'activitat industrial en aquest sector. De fet, volen disposar de tots els vídeojocs que s'han produït a la mateixa UPC.

Codina reconeix que també ha sigut rellevant la valoració sobre "la presència massiva dels vídeojocs en el lleure dels usuaris de la biblioteca".

Ja fa temps que persones com l'Oriol Comas difonen una actitud favorable cap al joc, que de vegades és vist com una simple pèrdua de temps. Els lectors d'aquest blog ja saben que penso que jugar és fantàstic i permet aprendre d'una altra manera.

La prova és que una consultoria com Roca Salvatella va utilitzar els jocs en un taller específic per a directius. Van comptar amb la col·laboració de Jordi Sellas, que dirigeix i presenta el programa "Generació digital" de Catalunya Ràdio.

He parlat alguna altra vegades dels serveis d'aquesta biblioteca, sobre els seus serveis 2.0 o la seva col·lecció de jazz. Avui fan un altre pas amb el u-win.

7/10/09

Un estudi que no demostra l'espanyolització de TVC




"El Telenotícies prioritza el marc espanyol en les informacions polítiques". 


Amb aquest titular es presenta un estudi elaborat per Media cat, que s'etiqueta com un "observatori crític dels mitjans". 


L'estudi conté dades d'interès però em proposo explicar en aquest apunt per què em sembla que la manera de presentar-lo és poc encertada, tot i que a diversos llocs és aquest títol el que es repeteix (cosa que em fa pensar que hi ha mitjans que en comptes de posar títols es limiten a repetir el que els proporciona la font, que sempre pot estar interessada) i que hi ha llocs on ho han aprofitat per llançar atacs personalitzats. 




ESPANYOLITZACIÓ 


A la informació que en dóna Vilaweb s'hi inclou una declaració d'un dels autors, que copio: 


"Fa temps que es parla d'una mena d'espanyolització dels Telenotícies però ningú no hi havia posat dades", va dir a VilaWeb un dels autors de l'estudi, el periodista Roger Palà.


Aquest és el primer error d'enfocament que hi observo. 


L'espanyolització és un procés, és una acció que té continuïtat temporal i que consistiria a modificar la realitat per introduir-hi elements "espanyolitzadors" (per mantenir-me en el terreny lèxic que solem sentir en aquests debats). 


L'estudi declara que no analitza tendències sinó que fa una foto fixa d'un període determinat (març-abril d'aquest any). 


Amb una foto fixa és impossible captar cap tendència i per tant l'estudi no posa dades a "una mena d'espanyolització" perquè no pot. Ni tan sols un parell de fotos fixes ho aconseguirien però és evident que tindrien més valor que una de sola. 


PRECEDENTS   


L'expressió "fa temps que es parla" és en canvi molt real. 


Sí que circula una brama que ho afirma i, fins i tot, s'han publicat llibres que anaven més lluny i acusaven la televisió pública de "traïció" (és una paraula que en general m'espanta, però deu ser una reacció poruga). 


Tinc la sensació que les ganes de sumar-se a aquest "fa temps que es parla" ha perjudicat la serietat de l'estudi. 




Dit d'una altra manera: totes les investigacions que tenen un objectiu molt clar corren el risc que aquest objectiu influeixi en els resultats o si més no en la seva interpretació. Per una banda, quan es confirma la hipòtesi es produeix una satisfacció raonable però el rigor obliga l'investigador a tornar-s'ho a mirar.



L'ESTUDI 


L'he llegit sencer i em sembla ben estructurat, amb un plantjament molt clar gairebé sempre, tot i que hi ha debilitats, com ara aquesta: 




Pot donar-se el cas que en una notícia es donin indicadors contradictoris (per exemple, una informació sobre l’atur amb dades espanyoles, però amb declaracions dels sindicats catalans). En aquests casos, Media.cat ha fet una valoració de la notícia d’acord amb el pes de cadascun dels indicadors per adjudicar-ne el marc. En les informacions en què el pes dels diferents elements està molt equilibrat, s’ha optat per ubicar la unitat informativa en la categoria “no definit”.



Està ben escrit, de forma sintètica i comprensible i té l'avantatge que se centra en un tipus de dada (unitats informatives i temps destinat) que és quantificable i això sempre és positiu. 


No discuteixo les dades (encara que els seus autors han d'admetre que una foto fixa té moltes limitacions) però sí goso debatre sobre la interpretació que se'n fa. 


PREDOMINI DEL MARC CATALÀ


L'estudi avalua les infomacions segons que es produeixin o tinguin les fonts o les dades bàsiques en un marc català.    


I conclou que "les informacions amb marc referencial català suposen el 56% del total del Telenotícies". Però això no s'ha reflectit a cap titular. 


No vull escriure un apunt massa llarg, però el resum és que aquesta preponderància del marc català es manté en totes les tipologies excepte en la informació política i econòmica. 


Estiguem atents. El titular diu: "Les notícies de política prioritzen el marc referencial espanyol (49%) per sobre del català (44%)". Les dades ens situen davant d'un 49 i un 44. 


El rigor mínim ens fa veure que la diferència és molt lleugera i, per tant, no podem estar segurs que en una altra foto fixa, elaborada amb els mateixos criteris, no es capgirés. 


No puc veure un gran domini d'un marc concret sinó un equilibri quasi a meitats iguals. Sobretot perquè ja hem vist que el criteri de selecció tenia algunes debilitats. 


En aquests casos més val agafar les xifres en sentit ampli, per escapar de l'error. 


En l'economia, el desequilibri és una mica més accentuat ja que això que l'estudi anomena "marc espanyol" ocupa el 55% de les informacions. O sigui, una mica més de la meitat. 


ESPANYOLITAT 


No em sembla que aquestes dades demostrin un procés continuat d'espanyolització i a risc que algú em pugui malinterpretar ho diré amb tanta claredat com pugui: més que un signe d'espanyolització em sembla un signe d'espanyolitat. 


M'apresso a explicar-ho més bé. 


Ara com ara, Catalunya forma part d'Espanya. És obvi que un dia podria ser d'una altra manera i tots estarem d'acord que aquesta possibilitat sembla més plausible ara que fa dues dècades. 


Però la possibilitat no és la realitat, encara que hi ha persones partidàries que la realitat se sotmeti al desig. I la realitat és que els ciutadans de Catalunya se solen interessar per l'economia espanyola i també per la política espanyola. És més: una majoria de ciutadans de Catalunya considera que la política espanyola és "política interna", per dir-ho en termes més límpids. 




Vull dir amb això que l'informe constata si de cas que Espanya és un assumpte d'interès als Telenoticies i això sí que és versemblant. 


Però això no demostra ni de bon tros que hi hagi una voluntat de modificar el marc de referències. Si de cas prova que la televisió pública catalana realment és un mirall força equilibrat de la societat que la fa possible amb la seva contribució impositiva. 


No es demostra cap procés de cap naturalesa i es confirma que l'espanyolitat (entesa de la manera que ho he dit i no com a "espanyolisme", que és la idea que Catalunya s'ha d'assimilar a una Espanya integral) forma part del marc de referències. Cosa que ja sabíem. 


El català és la llengua predominant en els talls de veu (més de la meitat), seguida del castellà. Quan la font és catalana, s'expressa en català en 8 de cada 10 ocasions. O sigui que si sentim declaracions en castellà al TN és perquè en la majoria d'ocasions són declaracions que fan persones no catalanes.   


Però no he vist un titular que se centri en aquests detalls. 


WASHINGTON I SANT FOST 


Hi ha dues reflexions de l'estudi que em sembla que poden merèixer una  pausa. 


D'una banda, s'observa que les informacions sobre el País Valencià, Balears o  Andorra no són gaire freqüents i que en general no tenen gaire a veure amb la cultura. 


Poster sí que a uns quants ciutadans ens agradaria tenir més informació del País Valencià i les Balears però no veig per què s'hauria d'obviar que aquests territoris disposen de televsió pública pròpia i en tot cas no m'atreviria a concloure de les dades disponibles cap afirmació gaire contundent. 


Quan s'afirma que el TN dedica més minuts als EUA que a les Balears, amb vocació d'escandalitzar, ja no es presenta un estudi seriós sinó que se n'ofereix una interretació tergiversada. Posats a comparar, segurament Washington surt més sovint que Sant Fost de Campsentelles i no crec que d'això se'n pogués deduir un tracte de menyspreu cap a aquesta població. 


TIPUS DE NOTÍCIES 




Quan l'estudi classifica les unitats informatives per tipologia, en surt un quadre que pinta un panorama bastant clar. 


L'esport és el rei (28%), en segon lloc hi ha els assumptes de societat (22%) i la política es queda en el tercer lloc (16%). No tota la política ni tota la societat s'inclou en aquests percentatges perquè l'estudi classifica un 15% d'unitats informatives destinades a "internacional". La cultura es queda amb un 9% i economia un 6%.

O sigui que aquell 55% angoixant de marc espanyol es referia al 6% de les unitats informatives... Caram.

D'entrada, em sembla una proporció molt caracteristica de televisó pública i intueixo que a les privades el percenatgge de cultura i política ha de ser més baix.

Aturem-nos però en la cultura, que és raonable que tingui un interès particular perquè afecta d'una manera directa a un tret identitari del país com és la llengua.


LA MAJORIA DE LA INFORMACIÓ CULTURAL PROVÉ DEL MARC CATALÀ


Quan l'estudi s'aproxima als temes tractats al TN sense considerar la llengua, s'adona que la majoria (53%) se centra en la producció de la indústria cultural catalana.


Però l'estudi no s'ha presentat tampoc amb aquest titular.


Quan sí que es discerneix en funció de la llengua, les dades semblen provar que hi ha el que l'estudi anomena una infrarepresentació.


La presència del cinema en català (7%) i de la música en català (8%) es considera simbòlica i se subratlla que els productes literaris d’expressió no catalana (59%) tinguin més presència que els productes en llengua catalana (33%).


Segur que ens posem d'acord moltes persones amb la voluntat de millorar aquestes dades. Tot i que és molt probable (siguem francs) que també tinguin a veure amb una realitat (solen tenir més èxit els productes en castellà).


Dins del 9% de matèria cultural als TN, la majoria se l'emporta la literatura i el teatre, o sigui que els que de debò queden es podrien queixar són els músics i els cineastes.


Segurament que és possible que aquestes dues manifestacions millorin la seva presència als TN però no m'atreviria a treure més conclusions de les dades que es presenten.


ES POT MILLORAR


Pel meu gust personal (que per sort no compta), es podria reduir una mica el volum d'atenció dedicat a l'esport per millorar la presència dels assumptes culturals, però no estic segur que en l'informatiu d'una cadena generalista això no tingui conseqüències greus pels índexs d'audiència (i em temo que aleshores algú diria que la renúncia a l'audiència és una mostra del procés d'espanyolització...).


Com saben els lectors que han seguit aquest blog sóc un ferm partidari d'una acció multicanal i és innecessari recordar que l'estudi s'ha centrat en el TN, obviant la programació de la mateixa TV3 i per descomptat del canal 33. No ho podien abastar tot de cop i s'entén molt bé però aleshores les declaracions dels seus autors havien de tenir la mesura que l'estudi ha tingut.


Quasi al final de l'estudi hi ha una frase que val la pena llegir bé:


"Analitzant les diferents tipologies informatives en relació amb el seu marc referencial –excepció feta de les informacions d’àmbit internacional–, s’arriba a la conclusió que en la majoria dels casos es prioritza el marc català."


Però l'estudi no s'ha presentat tampoc amb aquest titular.  


Comparteixo la proposta que fan els autors per incrementar la presència de producció cultural i que es faci més visible la producció que a més de ser catalana empra la llengua catalana.


Però això només fa evident que existeix un estudi on queda clar que TV3 pot millorar. I això també ho sabíem, perquè sempre és possible fer-ho millor.

Però no és així com s'ha presentat sinó com l'intent de confirmar una hipòtesi ("fa temps que es parla"), servit de tal manera que algú podria sentir-se autoritzat a reiterar l'ús del terme "traïció".


És impossible no tenir la sensació que els autors de l'estudi interpreten els resultats per obtenir un paisatge que ja havien dibuixat abans. I quan es fa recerca, els apriorismes és millor desar-los en un calaix.

També fóra bo que quan rebem un estudi el llegim, l'avaluem i l'expliquem. Això és periodisme.

Repetir el que l'informe assegura amb un "copiar i enganxar" no és ben bé periodisme i em sap greu que alguns mitjans s'hagin deixat dur per la temptació dels apriorismes en comptes de defensar l'ofici (però això ja no té res a veure amb els autors de l'estudi).    


LLIBERTAT I LLEIALTAT 


Des de fa quasi una dècada treballo a les empreses del que ara és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Si algú creu que  tot el que he dit està molt condicionat perquè percebo un salari d'aquesta empresa hi té dret i no hi puc fer res.

Però els que segueixen el blog saben que aquest seria un argument erroni. Valoro la lleialtat tant com la llibertat i no m'han semblat mai dues actituds contraposades, tot al contrari.  


El meu apunt no és cap resposta oficial, no he rebut cap petició ni encàrrec i qui em conegui sap que més aviat tendeixo a expressar les meves opinions sense consultar-ho gaire. Si de cas, corro el risc que algú trobi que m'he excedit.  


Confio de debò que tant els directius de TVC com els autors de l'estudi vegin en aquest apunt l'únic que hi ha, el desig d'aportar elements d'interès al debat, les ganes de participar d'aquesta conversa i la voluntat de fer-ho amb tanta ponderació com fermesa.