Paràbola de la màquina d'escriure

Quan tenia una mica més de vint anys vaig entrar a treballar en un diari on els articles s'escrivien amb màquina d'escriure. La redacció n'estava plena.

Uns quants anys després, vaig treballar en un altre diari i tots escrivíem amb ordinadors.

Una altra manera d'escriure

El periodisme consistia més o menys en la mateixa feina. Però pel camí havíem après una altra manera de redactar. Per dir-ho curt, es tractava d'aprofitar les possibilitats de tallar i enganxar. Això ens permetia atacar l'estructura del text amb més llibertat. En comptes de fer molts esborranys a mà i passar una versió aprovada a mecanoscrit, un sol document era objecte de tantes variacions com calgués fins arribar a una versió que es publicava. Es podria dir que per fi era fàcil actuar davant d'un text com es recomanava que s'afrontés aquesta pràctica, és a dir, com un exercici de reescriptura i modificacions diverses (això explicava Daniel Cassany en un llibre que encara val la pena de llegir).

L'eina, per tant, havia modificat la manera de treballar. Però no en variava l'essència. De la mateixa manera que la màquina d'escriure havia actuat en contrast amb el manuscrit.

La meva lettera 32

Cadascú, segons la seva edat, pot explicar aquesta història a la seva manera. En el meu cas, he de dir que els pares em van regalar una Olivetti lettera 32 quan tenia catorze anys. L'emoció va ser formidable. Però la vaig abandonar així que vaig aconseguir un processador de textos, un PCW d'Amstrad. Un artefacte senzill de fer anar pels qui no sabíem res d'informàtica. Em va semblar lluminós (encara que la pantalla era negra i els textos verds). Per fi podia escriure sense preocupar-me de les dificultats que l'eina anterior comportava.

La clau és el canvi

Deu haver-hi experts que han estudiat l'impacte de la màquina d'escriure a l'empresa, de la mateixa manera que ara n'hi ha molts que volen analitzar les transformacions que les eines 2.0 poden aportar a la producció de béns i serveis. És un afany respectable i propi dels acadèmics. Però no és el meu enfocament.

El que m'interessa és que el PCW va canviar la manera com treballava i que després els altres ordinadors que he tingut m'han permès avançar encara més (les presentacions van substituir les transparències, etc.). I les eines de què ara podem disposar poden fer la feina encara més profitosa. Aquesta és la clau.

No ens podem despistar. Que els acadèmics facin els seus estudis. Però només ells. No ens hi podem posar tots. Seria vanitós i inútil que la majoria de blocs parlessin només de blocs. Seria una llàstima que els evangelitzadors del canvi es quedessin atrapats per la lluminositat de l'eina com una papallona nocturna que giravolta a prop d'una bombeta. Hauria sigut neci que tots els textos escrits amb màquina d'escriure fossin sobre la màquina d'escriure, sobre el teclat i els seus efectes en l'escriptura. De fet, el que hi pugui haver escrit (teclejat) sobre aquesta qüestió és molt menys important que tots els documents que s'han escrit sobre altres coses: novel·les, notícies, lleis...

Que hi hagi algú que ho observi com un ecosistema o com un cos humà (en parla amb claredat, com sempre, en Genís Roca) no em sembla gaire rellevant. És d'interès, ho he d'admetre. Però no del meu. M'apassiona molt més descobrir com podem aconseguir que aquestes eines s'escampin. Igual com aleshores vaig actuar com evangelitzador de l'Amstrad, i clavava la pallissa a tothom que es deixava, ara m'apassiona aprendre les capacitats de les eines bàsiques de l'empresa 2.0 i compartir el que aprenc. N'hi ha almenys tres de centrals.

Eines del canvi

La sindicació (RSS) permet rebre el que vols sense haver-ho d'anar a buscar. Això canvia l'accés a l'allau d'informació disponible.

Els wikis (o les aplicacions d'escriptura compartida com Google Docs) permeten participar en grup en l'elaboració de textos.

I el social bookmarking (que és el que em sembla més radical pel que significa) permet compartir la informació que acumules i endreces amb etiquetes de sentit personal.

Que les empreses entenguin que fer servir aquestes eines millora la capacitat d'accedir a la informació i de distribuir-la és tan elemental com ho va ser la introducció dels processadors de textos. Més enllà del que diguin els estudiosos sobre l'efecte que això tingui. Oposar-hi resistència seria tan ridícul com si les redaccions dels diaris haguessin insistit a mantenir les màquines d'escriure. Oi que seria ridícul? No sé quina forma té aquest canvi però estic segur que és important que es produeixi.

Oposició cínica

I hi ha encara moltes resistències. D'això també en tenim proves. Resulta un símptoma rotund que bona part d'aquesta resistència provingui de professionals de la informació. Gabriel Jaraba explica amb contundència el per què d'aquesta oposició al canvi de paradigma i esmenta el cinisme defensiu com una causa clara.

He dit que el social bookmarking és el més destacat pel que representa i això no té a veure amb cap eina sinó amb una actitud. Quan a més de produir béns i serveis ens adonem que això pot implicar en molts casos una oportunitat per aprendre actuem sobre la nostra condició de persones. Quan entenem que hi ha un pas més, que la clau rau a aprendre i compartir, a més de béns i serveis produïm coneixement. Sense gaires sofisticacions, d'una forma tan simple com radical.

Univers únic i en expansió

Jo exposo els meus enllaços i tu exposes els teus. Així de simple i així de revolucionari. La informació no dóna poder, compartir-la és el que et posa en contacte amb els altres i aquesta xarxa és la que és poderosa. Aquesta és la clau del canvi.

Hi ha diverses opcions però cada vegada trobo més persones que escullen la mateixa. Té molt de sentit. Si es tracta de compartir, anirà millor compartir amb molta gent. Com més persones hi hagi serà millor per tots. Apostar per un sol indret em sembla una necessitat i no un caprici. Per això evangelitzo. Com més siguem millor anirà.

Però això em sembla provisional. És una necessitat en una etapa expansiva. Quan per fi hi hagi massa crítica caldrà que aquest lloc únic exploti (i això passarà, és un pronòstic fàcil). Ara hem de crear un univers molt gran i després ja es formaran les galàxies que calgui. Encara que potser no caldrà si les etiquetes són capaces d'actuar com a sistemes propis.

Senzillesa = potència de penetració

Fins aquí no dec haver dit res que no sigui ara mateix un lloc comú entre blocaires i altres evangelitzadors. Però hi he volgut insistir perquè fa uns quants dies que dono voltes a un post de Genís Roca i perquè em sembla que aquesta és la missió que accepto amb més ganes. No pretenc fer un dibuix d'aquest canvi ni sorprendre ningú amb una anàlisi singular. M'esforço per convèncer que aquest canvi val la pena, que és beneficiós i que no modifica més o menys la nostra manera de treballar, fa molt més que això: ens permet pensar i actuar d'una altra manera, ens ajuda a ser col·laboratius i fa gairebé impossible la tirania de l'opacitat.

El mèrit del PCW era la seva senzillesa. Per conduir un cotxe no em cal saber de mecànica. Per conduir un PCW no calia ser informàtic. Per canviar l'empresa no fa falta ser enginyer ni el millor alumne d'una escola de negocis.

M'estimava la meva lettera 32. Però no vaig dubtar a canviar-la. Perquè el benefici del canvi era indubtable. Aconseguir aquesta potència de penetració em sembla un repte formidable. Molt més encara si s'han de vèncer oposicions cíniques.

Annex

Ja ho he dit. M'interessen els textos que es van escriure i els avantatges que va provocar més que la màquina. Però, pels aficionats, aquí es pot recordar una història visual de la màquina d'escriure i, pels nostàlgics, aquí es pot reproduir l'efecte de màquina d'escriure a la pantalla (pels colors em fa pensar més aviat en el PCW).

Confluència d'informatius: els bascos ja hi són

A la CCRTV es prepara la confluència dels serveis informatius, que ara mateix estan organitzats en funció de l'electrodomèstic que l'usuari fa servir (ràdio, televisió, ordinador). Jaume Masdeu, que n'és el màxim responsable, va acceptar de contestar algunes preguntes sobre el projecte.

Doncs bé, ja disposem d'un model previ en l'àmbit espanyol que funciona des d'avui. Els bascos, que es van anticipar a la CCRTV en l'aplicació del model europeu de qualitat EFQM, estrenen ara uns serveis que ja han fet la seva confluència. Una redacció única s'encarrega d'elaborar continguts que es distribueixen per diferents canals.

De moment, el portal d'informatius de la CCRTV manté el nom de 'telenoticies.cat' però ja incorpora programes informatius de ràdio i televisió. Tot és començar.

Els vídeos de les metàfores del coneixement

No fa gaire, vaig referir una aproximació a la gestió del coneixement que observa com la metàfora elegida defineix la perspectiva. Ho havia sentit a la trobada acadèmica que es feia a Barcelona. Aquells dies, David Gurteen va demanar a uns quants assistents que proposessin la seva metàfora i els enregistrava en vídeo. Ara ja se'n poden veure els resultats.

Un exemple; es proposa entendre el coneixement com el vi. El mateix vi, segons la persona i el context, pot canviar de gust. I en excés pot resultar com a mínim incòmode. N'hi ha més.

És a dir barco

He sentit a la ràdio una falca de la campanya que fa El Periódico de la seva promoció de diccionaris. Els publicistes han triat un camí arriscat i pregunten coses com ara: “Com es diu ‘bogavante’ en català?”. Al lloc de ‘bogavante’ poseu-hi ‘llover a cántaros’ i altres expressions. A la falca que he sentit avui, l’exemple era aquest: “Com es diu ‘barco’ en català?”.

És curiós, perquè la primera resposta que se m’acudeix és que, tot sovint, ‘barco’ es pot dir ‘barco’. Fàcil, oi?

El debat sobre el model de la llengua adequat pels mitjans de comunicació massius va tenir el seu punt àlgid a finals dels vuitanta i a principis dels noranta i es va centrar en una falsa alternativa entre un suposat català light i un suposat català heavy. Els termes van fer fortuna i es van publicar molts articles que els feien servir.

Per sort, sembla que hem entrat en una etapa de més normalitat. Però l’elecció d’aquest exemple per la campanya m’ha sorprès.

En primer lloc, perquè la paraula ‘barco’ va ser una de les banderes que es van alçar en aquella batalla de fa quinze anys. Fins i tot, un grup de lingüistes va publicar un llibre que es titulava “El barco fantasma” i que va suscitar una certa polèmica. No sembla gaire sensat reobrir aquell debat.

També m’ha sorprès perquè la campanya és d’un diari que basa el seu èxit (el 40% de les vendes corresponen a l’edició catalana) en un català correcte però de registre periodístic i, per tant, més light que heavy, si haguéssim de simplificar-ho. El seu màxim responsable és Ricard Fité, un amic amb qui he treballat ja fa anys, i un dels autors d’aquell ‘barco fantasma’.

M’he decidit a consultar el terme ‘barco’ a l’ésadir, un servei lingüístic de consulta oberta. Es basa en l’experiència diària dels lingüistes de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio i representa, per tant, una acció de servei públic per part de la CCRTV.

No fa gaire, l’Oriol Camps, que n’és el director, m’explicava que el portal té un èxit considerable. El maig va arribar a gairebé 23.000 visites i té una mitjana de quinze mil visites mensuals. Creix un 50% respecte de l’any passat i el temps de visita s’amplia cap als vuit minuts. Això vol dir que a més de les persones que volen saber què és l'ésadir també hi molts visitants que busquen solucions clares a les seves consultes concretes.

Camps també firmava “El barco fantasma” i això donava més interès a la meva cerca. El resultat és que ‘barco’ sí que apareix a l'ésadir. Es deixa clar que el terme no s’ha recollit al DIEC però, dit això, ells l’han entrat i donen moltes opcions per enriquir vocabulari.

Tot això mentre el corrector del Blogger em marca 'barco' amb un vermell estrident. Quina broma. Segur que al publicista enginyós que ha fet la campanya no se li han passat pel cap tots els records que la paraula ‘barco’ porta a bord.

Els teus enllaços i els meus

Aquest vídeo i uns quants de semblants fa uns mesos que circulen i no són cap novetat pels "experts". Però si algú ha vist en aquest bloc un espai de contribució ara toca demostrar-ho. A la meva feina, impulso un projecte de gestió del coneixement. I hem d'evangelitzar sobre les possibilitats de les eines més aptes. L'empresa 2.0 és un concepte que m'interessa molt més que el seu nom.

Es tracta d'aprendre i compartir. Buscar, descobrir i compartir. En això consisteix el que es coneix com a social bookmarking. Lee LeFever ha aconseguit explicar de què es tracta això amb un vídeo senzill i fàcil de difondre. Estic rumiant la possibilitat de fer servir en algunes sessions professionals els vídeos que des de CommonCraft ha posat a disposició de tothom.

Cada vegada que vull explicar a algú que val la pena activar un compte a mydelicious miro de sortir-me'n millor però amb aquest vídeo tinc més confiança.

No ens enganyem. En una xarxa el "jo" es converteix en "nosaltres" però continua sent un "jo"... molt necessitat dels altres. I el meu jo em fa veure que per aprofitar el social bookmarking necessito que més i més gent del meu entorn hi entri.

Cada vegada que trobo algú interessant li pregunto si em vol dir el seu 'delicious'. És la meva manera de dir-li que és una persona que m'interessa. I a canvi oferim els nostres enllaços.

Per exemple: he "descobert" Jordi Adell, de Castelló, a partir de les cerques sobre LeFever. I ara m'agradaria veure els seus enllaços.

Però això em passa amb moltes persones. Per això evangelitzo. Perquè necessito el que ells saben. I a canvi només puc oferir el poc que tinc.

La col·lecció de vídeos LeFever inclou explicacions clares sobre RSS, xarxes socials i wikis.

Què es diu pels carrers

Vaig acabar el llibre Planeta Web 2.0, ahir al vespre, amb la sensació que hi hauré de tornar més cops, per consultar bibliografia, per seguir uns quants dels enllaços que ofereixen. La manera com Cristóbal Cobo i Hugo Pardo exposen la seva visió sobre aquest pas endavant de la xarxa fa que tot sigui comprensible i ben argumentat. M’ha semblat un bon complement a l’altra lectura recent d'introducció a aquests conceptes: Web 2.0 de Antonio Fumero i Genís Roca.

El primer capítol del llibre de Cobo i Pardo posa el focus en les opinions col•lectives i en aquesta idea per enllaçar empreses i clients: el crowdsourcing.

Escoltar què diu le gent es pot fer de moltes maneres. A Barcelona hi ha un exemple que vull destacar. L’Enric Gomà ja fa vuit anys que recull els comentaris que els seus ‘agents’ escolten al carrer, al metro, a on sigui i arreu del món.

Compta amb més de 300 informants que li envien el que han sentit i ell envia, cada dia, un o dos comentaris escollits per correu electrònic als subscriptors del servei "Alcarrer". Una selecció de tot el material que ha acumulat ja ha aparegut en dos volums a Ara llibres, l’últim fa pocs mesos. Acompanyo aquest post amb la coberta del llibre i qui vulgui conèixer més bé l'Enric i el seu projecte, el pot veure en aquest vídeo.

El mateix Enric m’explica que als Estats Units s'ha editat un llibre semblant, Overheard in New York. M'assegura que van començar més tard que el seu grup.

Potser a algú li interessa saber què es diu pels carrers. Pot tenir utilitats de negoci o resultar només un entreteniment. Em sembla una idea que val la pena i no s'hauria d'oblidar el fet que l'Enric Gomà ja tingui més de 300 persones que l'ajuden. Qui més té una xarxa com aquesta?

L’única pega que sempre hi he trobat és que l’Enric encara faci servir el correu electrònic. Un projecte com el seu “Alcarrer” demana un bloc amb urgència.

Quan hi ha massa distància

Segona jornada a la ECKM. M’he perdut una convocatòria de David Gurteen, que recull metàfores sobre la gestió del coneixement. A canvi, he escoltat com Agustí Canals, de la UOC, presentava una recerca que encara continua sobre l'alta direcció de les empreses espanyoles. Els resultats preliminars, amb una vuitantena de respostes, indiquen que a la majoria de les empreses la direcció general coneix la rellevància de la gestió del coneixement, amb clara distinció entre el coneixement no competitiu (perquè esdevé un estàndard) i l'específic de la seva empresa o també entre el coneixement explícit i el tàcit. Però això no concorda amb l’aplicació de mesures, que són insuficients i no prou efectives. Per tant, hi ha massa distància entre el que se sap que caldria fer i el que al final és possible de fer. Caldrà estar atents als resultats finals perquè avaluen què passa a l'empresa de debò, sense especulació.

Jan Annerstedt, de la Copenhagen Business School, ha exposat en la sessió que obria el matí la convicció que les ciutats del coneixement són possibles si es crea un entorn físic, corporatiu i personal. Ha fet múltiples referencies a Barcelona i a l’àrea del 22@.

Pocs minuts després que Annerstedt ho pintés de colors, he parlat amb Toni Bejar, el cap de la biblioteca de l’EUETB, que em confirmava amb il•lusió el trasllat previst al Forum. Però li sembla que triguen massa. Potser és un altre cas de distància excessiva.

De contrapunt positiu, una altra acció empresa al departament de Justícia: el blog que hi manté Jordi Graells es referia a la mateixa conferència. Hi han posat fotos.

Les metàfores del coneixement a la 8a ECKM (Barcelona)

He assistit a la primera jornada de la 8th European Conference on Knowledge Management, que té lloc a l’Escola Industrial de Barcelona. Una trobada una mica massa acadèmica per professionals i, em pregunto, potser també massa poc professional pels acadèmics? M’ha semblat observar una certa distància entre els principals papers que es presenten a l’encontre i els debats més recents sobre la noció d’empresa 2.0. Una prova d’això és que la intervenció del professor i consultor Kevin Johnston sobre folksonomies ha tingut un caràcter introductori, encara que ha sigut d’interès i ha citat bibliografia que hauré d’observar amb més deteniment.

Aigua, recurs, actiu...

M’ha interessat l’arrencada del dia amb el professor Daniel Andriessen, de la universitat Inholland sobre les metàfores que emprem per referir-nos al coneixement i de quina manera aquesta elecció caracteritza les accions. Es pot ampliar la qüestió llegint la presentació que en va fer a Cambridge el 2005. En síntesi, ha observat com el coneixement ha sigut vist de formes diverses.

El coneixement vist com una substància (des d’una llavor fins a l’aigua i vet aquí que algú pensa de seguida en la construcció de canals, fonts, canonades i aixetes). Si és vist com a objecte, hi ha la convicció que es pot manipular, moure, acumular. Si és percebut com un recurs, de seguida es busquen les fonts, es pensa a emmagatzemar i a distribuir.

Materialisme occidental i espiritualisme oriental

Un altre fenomen que ha detectat té a veure amb les perspectives. Segons la seva recerca, a la literatura occidental sobre la matèria hi ha un predomini indiscutible de les metàfores que tracten el coneixement com alguna cosa física. Mentre que en la literatura japonesa, el percentatge més gran se l’enduen els termes que remeten a pensaments i sentiments.

Se m’acudeixen altres metàfores arriscades. La llum faria actuar algun responsable de RRHH a la captura de cables i bombetes metafòriques i l’aire potser els donaria la idea d’aplicar màscares d’oxigen.

Una altra metàfora

En canvi, potser serviria la metàfora de l’ànima. Des d’aquesta metàfora, no es tracta de tenir més o menys instruments sinó d’actuar sobre les persones.

En l’ànima s’hi ha de creure i qui vol creients no pot imposar procediments. Només es pot evangelitzar. No sobre les eines sinó sobre els beneficis de les noves actituds.
Això ens acosta a l’enfocament oriental i em sembla interessant, perquè recull a la vegada una tradició instal•lada també a l’occident. És universal.

Algunes qualitats d’aquesta metàfora podrien ser:

- L`ànima no es pot entendre deslligada de les persones
- L’ànima té vida més enllà de les persones (de la seva relació amb l’empresa)
- La seva existència es basa en creences i no necessita proves sinó recompenses

La idea clau és que les persones no ens involucrem en la producció de béns i serveis només per aconseguir un salari (o aquest és el desig) sinó per obtenir una experiència personal que ens gratifiqui. I no hi ha cap millor recompensa que aprendre i compartir. La gestió del coneixement té més a veure amb aquesta actitud i la capacitat que aquesta ànima formi part de la cultura d’una empresa que no amb el nombre d’eines disponibles, sense que vulgui dir que no necessitem instruments. És clar que sí. I n’hi ha de nous que són extraordinaris. Però no ho són per ells mateixos sinó perquè ens ofereixen aquesta possibilitat.

Confluència d'informatius a la CCRTV: preguntes a Jaume Masdeu

El Director General de la CCRTV va informar ahir el Consell d’Administració de les mesures que s’emprenen per fer avançar el pla de confluència dels serveis informatius, tal com refereixen avui alguns diaris i com s’exposava en aquesta nota de premsa.

L’autor del projecte és el director corporatiu de Canals Informatius, Jaume Masdeu, que ho pot explicar de primera mà. Per això li he fet algunes preguntes que ha acceptat de contestar per aquest bloc.

P. Els darrers mesos has estudiat i analitzat la confluència de mitjans a diverses empreses. Quina t'ha impressionat més i per què?

R. Dos models m'han interessat molt. La BBC i el grup Media General Communications de Tampa (Florida). La BBC gairebé sempre és un model per als mitjans públics, i en aquest cas també. Porten anys treballant-hi. Primer dissenyant el futur, i enfocant tot el grup cap a una nova realitat: el diàleg amb les audiències al centre de la seva estratègia. No parlem de "tot per l'audiència", ni d'"oferir allò que la gent vol", però sí de saber-ho i dialogar-hi. I a partir d'aquí, estan en un procés de confluència de les redaccions en període d'aplicació.

El cas de Tampa és el model emblemàtic dels processos de confluència/convergència. Són 3 mitjans del mateix grup (Tampa tribune, WFLA, i tbo.com), un diari, una televisió i una web, que fins fa 5 anys es feien la competència i ara són els pioners en el terreny de la cooperació entre redaccions.

P. I quina és la que et sembla que és més referent per la CCRTV ?

R. A nivell d'estructura de grup audiovisual la BBC. BBC i CCRTV ens movem en contextos similars: grups públics amb voluntat de servei públic, amb una reputació a conservar però alhora pressionats per aconseguir una gestió més eficient, que afronten un clima general de qüestionament del servei públic. En aquest sentit l'objectiu final és comú, cada grup ha de triar els camins i els temps per arribar-hi.

Però també són molt interessants les mecàniques de funcionament que han establert el grup de Tampa, basades en un diàleg continu entre les 3 redaccions, i amb autonomia de decisió de cada mitjà. Se sintetitza en una frase: la cooperació entre plataformes s'espera, no s'imposa.

P. A la nota llegim que "caldrà una revisió estructural de la CCRTV per configurar-la, cada vegada més per continguts temàtics, i no per plataformes d’emissió". Quin et sembla que ha de ser l'abast d'aquesta idea?

R. Ens va impressionar l'estructura de la televisió pública finlandesa, YLE, ja totalment estructurada per continguts. Aquest és clarament un model de futur. No té sentit que mantinguem en el procés de producció unes fronteres que l'usuari/lector/espectador/oient ja ha esborrat. Sabem què volem, ara hem de continuar dissenyant com anar-hi.

P. La nota interna finalitza dient que “el procés que s’engega serà pausat i progressiu (...) però ha d’anar avançant per fases de manera immediata i irreversible”. Fa l'efecte que hi ha dues actituds. I que es tria la del mig. Ni blanc ni negre ni or ni plata ni mongeta ni cigró. Va, digues què en penses...

R. Que la CCRTV és un transatlàntic de la comunicació audiovisual, i que quan ha de virar ho ha de fer amb fermesa, però suaument.

Jaume Masdeu no vol fer pública encara la marca única que es farà visible al portal de notícies però des d’aquí aposto perquè sigui una de sola i que tothom vinculi a la informació continuada. Una marca que expressi que hi ha accés de 24 hores al dia per 3 canals: televisió, ràdio i internet.

Si algú té interès a seguir els enllaços de Jaume Masdeu o d’aportar-n’hi, el troba a mydelicious com a deumas. Ha acceptat de gust que ho esmenti: “La transparència és clau”, assegura.

Val la pena mirar-se l'organigrama de la BBC (sembla un mandala, em va dir una vegada Oleguer Sarsanedas emocionat) i el model de confluència de Tampa.

Mentre comento una notícia d'ahir, avui s'ha conegut un canvi dins l'equip directiu. Però aquest bloc no es dedica al safareig. Ho esmento només perquè em costava acabar el post sense recollir l'última actualització.

Blocs a la televisió pública

La 2 ha obert no fa gaire un bloc (a més d’altres serveis que permeten enviar-hi vídeos i notícies). Caldrà veure com progressa però de moment la novetat contrasta amb el Canal 33, que va tancar el seu bloc fa uns mesos i que aleshores era l'únic d'una cadena on es parlava de programació.

En vaig parlar al primer post i ho hauré de fer més cops, perquè l’eina del bloc corporatiu a poc a poc va adquirint cert relleu en la televisió pública, on es fa evident que s’han de trobar altres maneres, més enllà de la mateixa pantalla, de comunicar-se amb els ciutadans.

Actualització (9 novembre 2007): L'enllaç al bloc esmentat ja no funciona. El mantinc per no desvirturar el text tal com es va escriure però me n'adono avui, mentre redacto un altre post sobre aquest canal. Potser el bloc ha desaparegut conjuntament amb la secció que per fi ha donat lloc a un altre programa. També he de puntualitzar que es va presentar com a bloc de la cadena (això era en part novedós) però que actuava més com a secció (i això ja no és tan novedós).

La televisió no s'acaba però canvia

L'exageració

Ja hi tornem a ser. Alguns mitjans disfruten amb l'exageració. Vint Cerf ha dit en una conferència a Edimburg que la televisió ja no serà com era abans. A The Guardian recollien la seva predicció: la televisió ja no serà com fins ara. Però potser això no ven prou, de manera que es modifica el sentit de les seves paraules i es proclama als quatre vents que la televisió gairebé no existeix. Alguns diuen que el final és a prop i altres donen per fet que ja s'ha acabat.

Va passar el mateix el mes de gener, amb una intervenció de Bill Gates on pronosticava canvis molt importants i basava la seva predicció en el fet que a Youtube no hi ha publicitat. Veurem si l’anunci d’una estratègia diferent fa que els usuaris s’hi repensin.

Em sembla que el més destacat del que ha dit Cerf és la constatació que un percentatge molt elevat de continguts televisius són enregistrats. Per tant, podrem triar quan i com els volem veure.

Un repte pels programadors

Amb els PVR i amb altres aparells que aviat podrem comprar, i amb altres modalitats que ja estan disponibles, el que canvia de pressa és la programació televisiva.

Els titulars d'estil apocalíptic no informen i només creen anticossos. La tele no s'acaba. Però canvia molt i de pressa. I hi haurà un tomb radical a la feina de programar (he treballat en un equip de programació els últims quatre anys, primer al canal 33, després a TV3 i finalment al 33, al K3 i als canals digitals de TVC).

Oportunitats de la tv sincrònica

Però a la televisió en directe (la televisió sincrònica) li queden força oportunitats. N'apunto unes quantes:

- Esdeveniments esportius d'abast mundial (JJOO, Campionats Mundials diversos, altres) sempre que el país hi participi i arribi a fases finals (un Tour sense espanyols que hi brillin, o una F1 sense Alonso, no serien competitius a Espanya)
- Esdeveniments esportius d'abast local (la Lliga de futbol espanyola és un èxit tan important que ha provocat un enfrontament entre diversos titulars dels drets)
- Esdeveniments no esportius que podem considerar d'entreteniment en un sentit televisiu i que passen quan passen, ho veus o no ho veus, ho vius o no ho vius (bodes reials, coronacions, enterraments papals...)
- Esdeveniments d'abast global de caràcter informatiu (guerres, invasions, catàstrofes naturals). Els caps d'audiències saben què passa quan hi ha un huracà, un terratrèmol o un atemptat i els canals de 24 hores tenen aquí una oportunitat per deixar de repetir notícies que ja sabem.
- Esdeveniments d'abast local de caràcter informatiu (presa de possessió d'un alt càrrec, una nevada, com saben els homes del temps de TVC, i altres notícies de relleu o actes molt singulars d’abast local, com va passar amb l’últim concert de Lluís Llach).

Per tant, les cadenes depenen de l’atzar de la naturalesa, del terrorisme o de decisions bèl•liques (poden fins i tot implicar-se en aquestes decisions). I depenen també de la seva capacitat per adquirir drets d’esdeveniments aliens.

A les cadenes que no són d'abast global els queda el recurs d’organitzar actes singulars. Han de fabricar situacions que valgui la pena veure en directe si pretenen mantenir l’esperança de la televisió sincrònica. Les campanades de TV3 a la Torre Agbar, amb la iniciativa de Francesc Fàbregas, són una prova d’aquest afany. Però caldrà esmolar la imaginació per anar més enllà d’aquesta data i de les gales vinculades a les telenovel•les d’èxit.

La televisió que no calgui veure en directe la veurem d’una altra manera. Com s’apunta en un vídeo que ensenyava fa uns dies, voldrem veure el que ens vingui de gust, quan ens vingui de gust i des d’on ens vingui de gust. No és una amenaça a les teles sinó un repte gegantí pels programadors.

Sense xarxa no treballen

Explicava fa poc que l'empresa on treballo permet la gestió del correu des de fora de l'oficina. Aquesta pràctica s'estendrà a la majoria d'organitzacions i té a veure amb el trencament del vell esquema que dividia la jornada. Si més no en determinades feines, el lloc de treball és cada vegada menys rellevant i el que compta és la capacitat d'establir xarxes i la possibilitat d'accedir als materials d'interès.

Pels nadius digitals això no és gens estrany. Forma part de la seva manera de veure el món. Encara més: si no hi ha opcions d'estar connectats, no els interessa la feina. Això és el que la bibliotecària Gamoia comentava no fa gaire en un post del seu bloc.

Pels que encara tinguin dubtes sobre aquests canvis en l'estil de vida, anoto:

Article de Marc Prensky on exposa el concepte de nadius digitals (2001).
Article divulgador de Francis Pisani sobre la mateixa noció (2005).
El bloc de Genís Roca, que tracta aquesta qüestió sovint i amb molta precisió.

Utilitats de l'empresa 2.0

Acabo de llegir el document Empresa 2.0, una moda passatgera o el futur? que ha publicat la consultora KPMG, d’abast internacional. El mateix títol ha provocat algunes crítiques, que troben innecessària la disjuntiva.

Pels que sempre van més endavant que ningú, aquest paper redactat per Gary Matuszak pot tenir un interès escàs. Però pels que mirem d’impulsar projectes de Gestió del Coneixement en organitzacions grans, i no sempre prou àgils, entendre totes les possibilitats que les eines 2.0 poden aportar és d’una importància fonamental. Siguem sincers: a moltes empreses del nostre país, el sol fet de pensar en l'ús d'aquestes eines (només pensar-hi) ja és un pas significatiu.

Com diu aquest informe, “compartir i gestionar el coneixement és un dels usos més obvis de les tecnologies 2.0”. Hi llegeixo també que la majoria del coneixement corporatiu es comparteix avui a través del correu electrònic (en parlava ahir) i de les intranets. L’e-correu és bilateral i seqüencial i les intranets solen dependre d’equips reduïts de comunicació interna.

En tot cas, m’interessa seguir aquest debat (hi vaig al•ludir a principis d’agost) i per si a algú més li és d’utilitat diré que al meu Google Reader, dins la carpeta ‘empresa 2.0’, hi consten almenys aquests enllaços: CtrlSpace, CorporatePunk, Fastforward i Enterprise 2.0 Evangelist, de Scott Gavin.

És el mateix que va penjar a slideshare, ja fa quatre mesos, una explicació de la noció d'empresa 2.0 que pot servir per convèncer els ‘sèniors’ i exposar arguments davant dels immobilistes. Encara que ja és 'antiga', la faig visible aquí. No pretenc ser el primer sinó contribuir.

Cinc milions de missatges cada mes

Final de les vacances i tornada al despatx.

La primera tasca obligada és la gestió del correu. L'havia anat fent des de casa i mentre era de viatge, perquè a la CCRTV s'ha habilitat aquesta opció per tots els empleats des del juliol. Però encara quedaven molts correus.

La majoria del que tenia és spam. Me'l trec de sobre amb rapidesa perquè, per sort, se li veu el llautó. (Un dels llocs que utilitzo per evangelitzar contra les falses cadenes i els fraus és rompecadenas)

En tot cas, es fa evident que el correu encara és una eina clau. Malgrat que els nadius digitals, que Genís Roca estudia i presenta molt bé, hagin anat molt més enllà de l'e-correu, persisteix un ús molt estès. Ens hem acostumat al correu electrònic i al telèfon mòbil i sovint oblidem que no fa tants anys que en disposem. Això em fa creure que aviat trobarem natural l'ús d'altres eines que d'entrada potser semblen estranyes, complicades o sense utilitat clara. Pels europeus que tenen entre 9 i 14 anys tot això és part del dia a dia, segons dades de l'Eurobaròmetre que trobo al blog de la Núria Masdéu.

A l'empresa on treballo, el correu electrònic el gestiona l'ASI (Administració de Sistemes d'Informació), que es va crear el 1987 i que dirigeix Joan Bosch. Segons les últimes dades, el nombre d'usuaris supera els 3.000 i es belluguen uns 5 milions de missatges cada mes. Em sembla una quantitat molt rellevant (per establir comparacions hauria de tenir dades d'altres empreses, m'ho poso de deures).

L'ASI utilitza un sistema antispam i antivirus per protegir els usuaris. Per aquest mitjà es filtren més de 170.000 correus cada dia. I tot i així se n'escapen (la prova és el centenar llarg de missatges d'aquest tipus que he esborrat aquest matí).

Segur que no posa en dubte ningú els beneficis que aquesta eina genera. Uns 5 milions de missatges al mes són una prova molt contundent. Això m'anima encara més a impulsar altres instruments.

Serà una plaça gran amb estació de metro

Aquest és l'aspecte que tenia, aquest matí ennuvolat, la zona on hi haurà una plaça força gran, al centre de Badalona. Es coneix com illa de Can Fradera i hi haurà l'estació de metro nova de la L2. Pel que he vist, això hauria de ser possible a finals del 2007. Més endavant també hi connectarà la L1, estesa des de l'estació de Fondo, a Santa Coloma.

És un espai que fa impressió (la fotografia s'ha fet des del carrer Martí Pujol), una vegada s'han acabat d'enderrocar els últims edificis que quedaven en aquest carrer.

De moment, les obres afecten el trànsit i molesten els veïns. És una nosa. Com sempre que hi ha un canvi important, els beneficis no es veuen de forma immediata.

Actualització (27/08/07): Trobo aquesta notícia sobre el nou espai disponible al centre de Badalona.

Nova actualització (28/08/07): Un periodista badaloní proposa al seu bloc que els ciutadans aportin idees sobre l'ús d'aquest espai.

Estiu a la xarxa amb Steely Dan

Les vacances emmandreixen i he deixat descansar el bloc. El reprenc ara amb unes anotacions breus, poc novedoses però amb exemples reals i gens sofisticats. Coses que he fet amb la xarxa.

Comprar els bitllets d'avió i reservar l'hotel per un viatge familiar. Un cop de viatge, llegir cada dia la premsa de Barcelona (en un ordinador gratuït a recepció de l'hotel on érem). Un dels fills seguia els gols de la gira asiàtica del Barça a través del youtube. Des que hem tornat encara no hem comprat cap dia el diari. Cada matí fem una ullada a la premsa digital.

Un dels meus germans fa la volta al món amb la seva família. Sabem què fan perquè escriuen un bloc de viatge i en tenen un altre a El Periódico. Fa setmanes que han marxat i no ens hem escrit cap correu. Si volem dir alguna cosa afegim un comentari.

He comprovat, sense moure'm de casa, que la bateria del meu telèfon mòbil no és una dels 46 milions de bateries defectuoses que Nokia haurà de canviar.

Tot això no és res. Hi ha milions de persones que multiplicarien aquests exemples per cinc o per deu. I gairebé no he anotat cap ús de debò 2.0. M'he limitat a esquivar l'agència de viatges, el quiosc, una 'botiga Nokia'. I puc saber què fan els meus parents viatgers.

Els meus exemples tenen una sola virtut: són de veritat, són part de la vida real d'una família uns dies d'agost.

Si semblen encara exemples insuficients n'hi hauré d'afegir un de més rotund. Ahir a la nit ensenyava a un fill (l'altre preferia mantenir una conversa al messenger) una mostra dels anys setanta.

Reprenc el bloc perquè aquest matí he llegit el penúltim post de Genís Roca. M'interessa el que diu de les crítiques a la 2.0. Però no deixo de pensar com el mateix Genís.

El problema no és el canal. La culpa no és del missatger. Ja ho sabem que a internet hi ha informació poc fiable. Igual que a molts llibres, a bastants diaris, a força cadenes de televisió, a moltes emissores de ràdio i també en algunes universitats.

Així que em tregui la mandra de sobre en tornarem a parlar. Aquest debat (o el de la web dels enginyers) són la mena d'assumptes que compten per aquest bloc. Hauré de començar a pensar que les vacances arriben al final.

I si en diem 'xarxa'

A la web 2.0 es parla molt de la web 2.0. És el que es veu als núvols d'etiquetes dels llistats de preferits que visito. M'he sorprès quan he comprovat que en el meu del.ici.ous aquesta etiqueta és la segona més freqüent, després de 'tool'. Més que una actitud endogàmica sembla un símptoma d'immaduresa i és fàcil de resoldre amb dues claus: que passi el temps i que com més serem millor anirà. A banda que potser hauré de revisar el meu etiquetatge.

El que m'interessa més de la la web 2.0 no és el que es diu sobre ella mateixa sinó el que hi ha al darrere.

No fa gaires dies en vam parlar amb l'Oriol Lloret. Li deia que des d'una mirada professional em convenia identificar les eines que permetessin afegir valor als projectes que impulso. Em va proposar que anés més enllà d'aquesta mirada utilitarista i que ho veiés com un moviment cultural (vaig al·ludir-hi en el primer post).

El debat de fa uns mesos entre Andrew McAfee i Tom Davenport sobre l'èxit o el fracàs de la noció 'empresa 2.0' pateix d'aquesta perspectiva. La pregunta clau és si les eines web 2.0 tindran més o menys penetració per transformar l'organització de l'empresa.

No ens hauríem de quedar atrapats per l'imant de les noves tecnologies. La màquina d'escriure no va transformar el periodisme però la generació de continguts a l'abast de gairebé tothom sí que ho farà. El que compta no és una eina o una altra sinó la nova manera de pensar. Els sociòlegs s'hi han referit com la societat xarxa.

És un canvi radical però no és màgic ni cal fundar sectes que ho presentin com la llum al final del túnel. És una altra manera de veure'ns a nosaltres i al món.

És per això que sí que ens convé, també, identificar les eines més útils en cada cas. No perquè siguem utilitaristes sinó perquè saber què volem fer servir és el que hem fet sempre.

Per primer cop, compartir amb persones que coneixem perquè ens hem vist i amb persones que coneixem sense haver-nos 'vist' és tan fàcil i tan natural per les generacions recents, com recordava Genís Roca.

El resum més clar que se m'acudeix s'assembla a això: no estic sol al món, hi ha més persones (arreu) amb qui puc compartir interessos (professionals, personals,. familiars...) i aficions (de tota mena) i puc estar en contacte amb aquestes persones per compartir amb elles les meves dades, els meus enllaços, els meus textos i imatges sobre això que ells també els interessa i encara puc anar més enllà i crear xarxes i participar en d'altres, de més o menys abast. I això canvia la meva manera de treballar i de relacionar-me i per tant, és clar, té implicacions en la política, l'empresa, l'economia... i tot.

No hi ha una 'vida 2.0' que atregui curiosos. La vida digital és part de la vida. De la mateixa manera que no diem que hi ha una vida telefònica ni una vida televisiva.

Parlar del món 2.0 és parlar del món i ja està. No cal que anem posant etiquetes: cultura 2.0, amistat 2.0, revolta 2.0... Diria que actuar així és pensar a 'curt termini'. Les eines d'avui són peribles però la noció de xarxa no. Les eines són software però aquesta idea és humana. Sempre hem fet xarxes. Ara les podem fer d'una dimensió universal (arreu) i al mateix temps d'una concentració absoluta (microtemes).

El pitjor del 2.0 és el seu nom. Té molta gràcia i ho explica molt bé però no aproxima la noció a tothom i la potència real vindrà de l'ús massiu.

Potser n'hauríem de dir internet i prou. La web 1.0 només era el pas previ, el primer dia del Gènesi. Els cotxes han canviat molt i en continuem dient cotxes. I si només en diem xarxa?

Així posem l'èmfasi en el canvi de pensament i no en els recursos que ens ho permeten. Pels 'nadius digitals', aquests recursos no són cap sorpresa ni els provoquen reflexions de gurú. Formen part de la vida de cada dia.

Potser tot això ho he escrit perquè no fa tant que m'he capbussat en aquesta piscina i necessito aclarir les idees. O perquè som a l'agost, fa calor i estic de vacances.

Un dels futurs de la ràdio: 'icatitzar'

Al darrer post exposava una visió del possible futur de la televisió. Avui, i no sols per equilibrar, he de fer un comentari sobre el futur de la ràdio. He dinat amb el director de les emissores públiques catalanes, Oleguer Sarsanedas, i m'ha reiterat la visió que va exposar no fa gaires dies en una reunió amb prop de 200 comandaments de la CCRTV. En aquella sessió, Sarsanedas va causar impacte entre els directius dels mitjans públics catalans perquè va exhibir una visió de futur i un esperit d'equip que van generar molts comentaris positius. I avui, com no podia ser d'altra manera, hi ha insistit. Les emissores que dirigeix tenen 96 hores cada dia a la FM i 96 + 72 hores a la xarxa Internet. Entendre això i dir-ho així denota una manera de veure les coses molt interessant.

La paraula clau ara mateix a les emissores públiques és "icatització". Tothom que conegui l'experiència d'ICATFM entendrà molt bé de què es tracta. Hi haurà ocasió de parlar-ne més dies però deixo apuntat, com a mínim, aquest terme. "Icatitzar" l'emissora de música clàssica és el primer pas però en vindran més. Ho espero amb molt d'interès i estic convençut que no sóc l'únic.

El futur de la televisió

Si es pogués saber el futur de la televisió tots els directius de les cadenes que ara mateix viuen del públic -és a dir, dels anuncis- pagarien per tenir aquesta anticipació en exclusiva. No hi ha prediccions segures, només apostes. En aquest vídeo de Mobuzz_tv hi ha una predicció més, feta des d'una mirada particular. Un grup de gurús de la xarxa, periodistes experts en l'evolució tecnològica i emprenedors de la web 2.0 expliquen, com qui no vol la cosa, com s'imaginen la televisió del futur. O com voldrien que fos. Hi ha frases simples molt efectives. És el cas de Michael Jackson (Skype) quan diu que el que ell vol de la tele és veure el que vulgui, quan vulgui i allà on sigui del planeta.

Ninots a la tele

Els últims ninots que han triomfat a la tele han sigut els Guiñoles, per adults, i Los Lunis, pel públic infantil. El 1979 va arribar a Espanya 'Barrio Sésamo’, deu anys després que s’emetés l’original als EUA. L’herència va ser 'The Muppet Show' (1976-1981).

O sigui que els ninots vénen de lluny i no són res de nou. Això no vol dir que no sigui possible innovar. Innovar amb oldies és una de les opcions.

A la televisió pública catalana els ninots han tornat de moltes maneres. Activa Multimèdia Digital va desenvolupar el projecte Ivac (Interactive Virtual Automatic Characters), que va tenir de primera criatura d’una prole que encara s’amplia el Sam, presentat com el primer home del temps multiplataforma. Fa menys, al K3 hi va arribar el Mic, un titella que suplia l’actriu que presentava el contenidor de preescolar. I ara s’ha anunciat el programa ‘Pol&Cia’, inspirat en els muppets i reconvertit en un late show.

Amb la primera cerca de ‘Pol&Cia’ m’ha sortit un còmic d’educació vial, publicat el 2003 pel govern gallec, obra de Kiko da Silva. Però no hi ha d’haver cap més coincidència. El nom dels ninots, Pol Txinel·la i Mary O’Netta, apunta cap al naïf però s’ha donat a conèixer com un programa nocturn i dirigit als adults.

S’haurà de veure i no avançar cap judici fins aquest dilluns a les 21:30 a TV3 o quan es vulgui, després d’aquest dia i hora, al 3alacarta.

Innovar és de justícia

A l’administració pública hi comença a haver exemples molt interessants de transferència de coneixement. La sorpresa és que també hi ha actuacions que obren les portes. Això és el que han fet al Departament de Justícia, amb l'impuls del seu Cap de Difusió, Jordi Graells.

El més recent ha sigut la creació d'un espai de vídeos a youtube i d'un arxiu de presentacions a slideshare.

Vaig conèixer Jordi Graells no fa gaires dies i és un autèntic activista digital. Ha publicat diversos textos d'interès i el 2005 va publicar 'Innovar per Internet'.

Mentre preparava el post m’he adonat que de tot això ja n’havia parlat Borja Rius a 'Apunts de govern electrònic'. Però m’he decidit a mantenir-lo perquè anirà bé que hi hagi més referències d'aquestes accions.

Innovar és 'cool' també amb 'oldies'

Les empreses busquen noves formes de comunicació i fan ben fet però encara no s’han acabat d’explotar ni de bon tros les possibilutats d’eines que ja fa temps que funcionen. No fa gaire em deia Miquel Codina que el seu instrument de xarxa preferit és la llista de discussió, ara ja un oldie nascut fa quasi 30 anys amb la idea dels 'Users Network'.

Hi deu haver molts exemples que demostrin la utilitat de les llistes en una empresa però en tinc un molt a prop que puc aportar per si algú més el considera interessant. El director d’Innovació de la CCRTV, Josep Maria Ferrer Arpí, va facilitar la creació d’una llista que s’anomena Club Innova.

Una eina 'antiga' per innovar? Sí, i amb prou èxit.

El ‘Club Innova’ es va obrir amb restriccions el desembre de 2006 i des del gener d’aquest any s’ha obert a tothom que treballa a la Corporació. Ara mateix hi ha 192 inscrits, que representen un 7% dels empleats. En aquests sis mesos s’han enviat gairebé 400 missatges. I gairebé tots inclouen enllaços a algun website d’interès. Un instrument gens nou ha resultat de moment un dels més útils.

Per tornar al principi del post, poso un altre exemple d’innovació amb oldies. El Miquel Codina que em defensava el servei de les llistes és cap de la Biblioteca Rector Gabriel Ferraté, de la UPC. I també és qui ha impulsat una col·lecció de jazz amb el seu portal obert. Al mateix portal hi dos personatges que ho justifiquen: “Jazz in a European technical university?”. “It’s cool!”. Doncs això, innovar és cool encara que sigui amb oldies.

Dos reptes entre molts altres

L’escàndol ‘El Jueves’ demostra que la tele encara és molt poderosa. Però tenir poder no és una garantia de conservar-lo. La majoria de les persones que conec han vist la famosa portada a la pantalla d’un ordinador. Segur que hi ha un esbiaix personal però la meva experiència és aquesta.

El cert és que dades recents reiteren la preferència dels més joves per altres pantalles (vist a Casi Seguro). La generació següent encara ho accentua. Troba l’e-correu avorrit i una cosa de grans.

No fa gaire, Ferran Monegal es feia ressò del que passava en un episodi del programa 'Sense tele', emès a TV3 i en part inspirat en un experiment de la televisió sud coreana que es va veure a INPUT, l'any 2006 a Taipei.

El protagonista de què parlava Monegal era un nen que s’adaptava prou bé a la nova situació. Perquè podia veure la pel·lícula que volia a l’ordinador.

Se m’acudeixen tres comentaris.

Sobre els electrodomèstics

Pel nen, veure l’ordinador també era “veure la tele”. Per això s’hi conformava. Per molts de nosaltres, veure un vídeo a l’ordinador també és veure la tele. L’error seria fer continguts televisius amb la idea que estan definits per l’aparell que fem servir per gaudir-ne. Abans sí que era així. Ara canvia.

La predicció comuna és que tinguem una pantalla única, com recorden a Vidadigital, un bloc 'powered by Interactiva'.

Sobre l'exclusivitat

Què ha afectat més a les famílies de ‘Sense tele’? S’acabarà sabent. És fàcil sospitar què els ha faltat més: telenovel·les i futbol. Perquè a la resta de productes hi ha altres maneres d’accedir-hi. No a tots però sí a molts.

Per sort l'edat no és una restricció i ser part del canvi no està limitat a cap generació.

Sobre la vulnerabilitat

Però avui no és bon dia per fer-se fort en cap pronòstic sobre l’ús de les noves tecnologies. Hi ha hagut una apagada elèctrica a Barcelona. Amb milers d’afectats durant moltes hores. Els telèfons mòbils també han patit caigudes.

Sí que som molt vulnerables. Un cable ho ha engegat tot a rodar.

He mirat les recomanacions d’emergència que fa el govern (les d’accident nuclear, per exemple, però a totes s’hi repeteix el mateix que es troba a qualsevol pàgina d’emergencies). La recomanació de comunicació és tenir a mà un transistor de ràdio i piles de recanvi. Encara avui.

O sigui que hi ha dos reptes (entre altres).

• El repte de la tele és servir més continguts necessaris i no prescindibles (a més dels exclusius, per ara, com les telenovel·les i el futbol)
• El repte de la ràdio és ser molt més que un aparell d’emergències

La Llei Mides de l’Expressió Lliure

El segrest de la revista 'El Jueves' a causa d’una portada (es mofava d’una mesura anunciada pel govern i feia servir els prínceps d’Astúries com a protagonistes d'aquesta burla) ja ha tingut tota mena de comentaris. No n’hi afegiré cap (fora de sumar-me a les veus que ho han criticat). Això continuarà (imprescindible seguir-ho aquí) però de moment el que hi ha hagut és això (com a mínim):

Una conversa sobre el gust personal

Una discussió de detall sobre el tipus d’humor que fa aquesta revista. Entre alguns dels que han discrepat, com per exemple Pilar Rahola i Nacho Escolar, s'ha coincidit a criticar la mesura.

Un desconcert: les injúries

Una discussió més rellevant s’ha centrat en l’assumpte de les injúries a la corona. Des del diputat socialista Eduardo Madina, que ho ha fet al seu bloc Molinos de papel, fins a molts d’altres, han exposat declaracions i textos sobre la monarquia i el seu titular que no han estat perseguits per la llei. La majoria són exemples de l’extrema dreta i dels mitjans que es mouen al seu entorn ideològic.

El debat fred dels juristes

També hi ha hagut una discussió tècnica entre juristes, reflectida als mitjans, que avaluen de manera diversa la gravetat de la mesura. Té a veure amb el debat anterior i enllaça amb el següent.

La confrontació política

En política, la sorpresa la va aportar el secretari general del PP, Angel Acebes, quan es va posar del costat de la llibertat d’expressió. Costa molt no veure-hi un gest d'hipocresia però les declaracions es van fer. El retard se l'han d'apuntar des del govern. La vicepresidenta, Maria Teresa Fernandez de la Vega, per fi ha reconegut que el segrest és un instrument legal antiquat que s'hauria de revisar.

Des del canvi

Però des d’un ‘panorama del canvi’, hi ha encara una altra qüestió interessant.

La portada d’una revista és de paper. És un producte atòmic. L’escàndol es produeix quan salta a la pantalla de televisió, massiva i, per ara, més analògica que digital.

Després de l’acció judicial, la portada ha circulat per la xarxa sense cap impediment. De l'humor atòmic a l'escàndol analògic fins arribar a la transmissió digital. La decisió de tancar el website de la publicació ha sigut encara més ridícula que la d'enviar la policia als quioscos.

A aquestes hores és difícil calcular a quantes persones hem enviat una URL on hi ha la portada perquè la portada és gairebé a tot arreu. No cal pagar gaires euros a eBay i per això em crec més les explicacions que trobo a Malaprensa.

A sobre, els informatius televisius se n’han fet ressò i així s’ha tancat el cicle de les pantalles, com es pot veure en aquest vídeo (vist a Escolar, que s'ha mostrat molt actiu).

L’escàndol primer és per l'atac a la llibertat d'expressió i per la utilització d'una mesura desproporcionada. La família reial té, com tothom, altres maneres de defensar-se. El canvi substancial és que ja no n'hi ha prou amb uns agents uniformats en un quiosc.

L'escàndol segon és que n'hi ha que no aprenen. I això que ja ha passat el mateix unes quantes vegades: un escarni que viuria en un cercle reduït fa la volta al món. Que no ho saben? No es pot esquivar la Llei Mides de l’Expressió Lliure.

Al rei Mides tot el que tocava se li tornava d’or. A la llibertat d’expressió, quan es prohibeix amb escàndol, se la torna d’or amb la màxima difusió d’allò prohibit.

El primer bloc no és el primer bloc

Aquest és el primer post del primer bloc personal. Però no és el primer que escric. El setembre de 2006 es va publicar el bloc 33 obert, el primer que es feia per explicar la programació d'un canal de televisió, i me'n vaig ocupar més de mig any. Entenia que formava part de la feina de direcció d'un canal de televisió, més encara en una empresa pública. Des del principi sabia que no seria fàcil trobar l'equilibri entre la transparència i la confidencialitat. Quan vaig assumir una altra missió a la mateixa empresa no va quedar més remei que tancar-lo. El penúltim post era un balanç sobre l'experiència d'haver escrit un bloc corporatiu, amb tota mena de contradiccions.

Mesos després, amb la mirada professional posada en la reflexió que se sol anomenar 'gestió del coneixement', aquest fet té un altre interès. En un moment en què cada dia més persones i grups valoren disposar d'una identitat digital, al nostre país encara és complicat desenvolupar aquest instrument de comunicació.

Miraré de parlar-ne altres vegades, amb més dades, però valgui com a primer apunt un cas que m'ha cridat l'atenció.

El gerent del grup Cultura03 és Oriol Soler, a qui no conec. Però em va interessar la seva decisió de fer un bloc, Núvol vermell, que era a la vegada personal i corporatiu. Per desgràcia, vaig descobrir la seva activitat quan ja l'havia tancat, no fa gaires setmanes. Havia començat amb uns principis clars que va mirar de seguir fins al final. Quan el va tancar, entre altres arguments, deia que el bloc li donava molta feina i que ja en tenia molta com a gerent.

Se m'acut que aquest és el moll de l'os: fins a quin punt l'empresa entenia que no era una feina extra sinó part de la feina.

El més interessant no és l'ús del bloc com a mitjà de comunicació sinó la decisió d'entrar en una altra dimensió on toca replantejar-se la noció de confidencialitat i el significat de la paraula 'secret' i calcular les implicacions de la transparència, com s'anota en aquests 'Six tips for corporate bloggers'. Perquè no es tracta només d'acceptar una possibilitat amb intenció utilitarista sinó de voler ser part d'un canvi.

Un debat com aquest haurà de tenir en compte l'experiència pionera de Scobleizer, autor del 'The Corporate Weblog Manifesto', el febrer de 2003, i les noves maneres d'entendre la relació entre els que proveeixen béns i serveis i els que els consumeixen. Com s'expressa en el 'Cluetrain Manifesto', per exemple.

Hi ha en l'entorn de l'empresa veus que s'hi apunten, com he vist a Ekips. I se'n troben moltes més, amb recursos amplis, a blogscorporativos.com.

No conec l'Oriol Soler però m'atreveixo a animar-lo perquè hi torni. De la mateixa manera que en el post de comiat de '33 obert' suggeria als meus caps que es decidissin a llançar-s'hi.