Franco i la independència, Espanya i la urticària, rigor i intel·ligència

Fantasmes

Vaig fer un apunt sobre els fantasmes familiars i el franquisme que no estic segur que fos gaire ben entès (alguns comentaris pretenien recordar-me el dolor provocat per la guerra i la dictadura, com si jo no hagués deixat prou clara la meva oposició absoluta a Franco). Em passa de tant en tant, que escric sobre matèries esmolades i corro el risc que no se m’acabi d’entendre.

Victimisme

Al cap de poc escrivia sobre una aplicació d'iPhone dedicada a Franco i vaig pretendre enviar un missatge als lectors sobre la conveniència de crear coses a favor del país en comptes de lamentar que altres en facin d'altres que ens poden semblar un atac. En general trobo que el victimisme és una expressió covarda que implica una confessió d'incapacitat. Però segurament no era el lloc adequat on insinuar aquestes idees.

Vergonya

Ahir, quan escrivia una peça breu sobre el grup de Facebook que s’oposa al canvi de nom de l’Estadi Olímpic Lluís Companys, vaig tornar a pensar en l'apunt sobre Franco.

M'intriga una mica que comprovar que el PP de debò pensi que Samaranch pot competir amb Companys. Però el PP sembla que fa temps que no ens hauria de sorprendre.

Advertiment

Una prova és que algú tan moderat i equànime com el periodista Enric Juliana ha llançat un advertiment tan seriós com aquest:

“Seria viure en un mon al revés, significaria viure en un món moralment subvertit, que després de tant esforç acumulat, la gent de Badalona s'hagués d'avergonyir de la seva ciutat per culpa dels qui tenen ganes de jugar amb foc."

Juliana va proclamar aquest avís des del balcó de l’ajuntament, com a pregoner de les Festes de Maig d'aqeusta ciutat, en absència del màxim dirigent local del PP, Xavier Garcia Albiol, a qui ja he citat aquí a causa d’una altra de les seves provocacions d’estil ultradretà.

Urticària

Em ve de gust capgirar el to d’aquest comentari amb un altre aclariment. Estar a favor de la indepèndència de Catalunya no implica (no hauria d’implicar) la negació de la realitat. Que se sàpiga, ara mateix Catalunya forma part d’Espanya (una altra cosa és la legítima convicció que això hagi de canviar).

El negacionisme no m’ha semblat mai una bona estratègia (tinc un text inacabat sobre això, que he anat exposant a uns quants amics i que espero tenir a punt un dia o altre).

Ara bé, com se sap, hi ha persones que creuen que escriure la paraula “Espanya” els provocarà alguna urticària. És una idea absurda però està força estesa.

Per resoldre aquest inconvenient (la urticària és molt empipadora), s’han empescat una expressió més llarga: “Estat espanyol”.

Ridícul

El problema és que l’ús indiscriminat d’aquesta expressió porta molts periodistes a fer el ridícul. Com em deia un conegut, s’ha arribat a parlar de les “sabateries de l’Estat espanyol” (com si fóssim a l’antiga Unió Soviètica i els sabaters treballessin per a l’Estat).

Ahir en van enganxar una de bona: “El núvol de cendres volcànic podria travessar avui pel mig de l'estat espanyol.

Segur que no ho haurien escrit igual parlant de França o Itàlia. Haurien dit que el núvol travessa Itàlia o França, pèrò no el seu Estat.

Entre altres coses perquè els núvols de cendra, de política no en saben ni un borrall i, per tant, si de cas travessen valls i planes, serres i altiplans.

S’hauria pogut dir que el nuvol creuava la península o fins i tot s’hauria pogut dir que el nuvol creuava Espanya i haver-ho escrit així no hauria sigut cap acte anticatalà, no s'aniria en contra de cap convicció legítima.

Filar prim

Però dec filar massa prim.

Em costa d’entendre. Tal com ho veig, es pot estar a favor de la independència sense haver de limitar l’ús de les paraules. L’opció triada, pel meu gust atempta contra la intel·ligència. I això sí que em sembla greu.

Però, com de costum, dec anar mal fixat. Gairebé sempre m’adono (massa tard) que els detalls que m’amoïnen són del tot irrellevants per a la majoria de persones.

M’hauria de preocupar?

La màquina del temps al taller d’Elisava

Oportunitat

He tingut una oportunitat magnífica d’aprendre gràcies a la proposta que em van fer des d’Elisava. Vaig acceptar de fer un taller de vuit hores (4+4) per als professors d’aquest centre, per ajudar-los a fer anar les eines que ens proporciona internet.

Em diuen que els ha estat útil, i els ho agraeixo, però la veritat és que a qui de debò ha anat de primera fer aquest taller és a mi. He pogut repassar el que em semblava que sabia, per recordar allò que potser havia oblidat i endreçar el poc que sé.

Realisme

El primer efecte va ser recordar-me molt de Genís Roca, perquè va ser ell qui amb una xerrada estupenda em va animar a “fer el salt” i passar de la intuïció a la pràctica. També he tingut present la seva tesi sobre la necessitat d’accions 1.0 (no m’hi allargo perquè en Genís ho explica molt bé).

Les persones no volen gaires teories sinó, sobretot, alguns consells pràctics per treure el màxim profit dels enllaços compartits, les subscripcions, les possibilitats de comunicar-se...

Exposició

Més endavant, miraré si puc fer un resum del que hem après plegats i potser tingui alguna utilitat. De moment, disposem d’allò que un d’aquests “alumnes” ja ha fet, una mena de resum actualitzat en directe que Xavier Colomer comparteix amb els seus col·legues i amb tothom que vulgui.

Un sol món

Una de les recomanacions que els he fet és la lectura de La tierra es plana, de Thomas Friedman. Ja vaig parlar aquí de la impressió que em va provocar.

Per dir-ho amb poques paraules, exposa fins a quin punt la globalització és una realitat, d’una manera molt comprensible. Segurament a algú el podria disgustar la seva mirada liberal, però a mi em va ajudar a superar uns quants prejudicis.

Un mateix fil

El mateix fenomen de la “unificació” del món l’he entès més bé amb altres llibres que vull esmentar aquí. Comunicación y poder, del professor Manuel Castells, sosté un enfocament que se situa, en canvi, a l’esquerra (s'hi han referit com la prova del seu gir chomskià), i que, en determinats moments, tal com ho veig, confia massa en la capacitat ciutadana per actuar contra les decisions preses al més alt nivell.

Vaig dir que en faria un resum i no ho he fet (tot i que tinc el llibre ple d’anotacions i de marques del meu retolador fosforescent). Vaig creure que farien falta molts pràgrafs i em va semblar una mica inútil, perquè altres ja ho han fet i és millor enllaçar-hi.

Un altre best-seller

I ara fa pocs dies, una periodista multitasca m’ha deixat un altre llibre que crec que ajuda a tancar el cercle: The pleasures and sorrows of work. Es tracta de l’últim èxit de vendes d’Alain de Botton (quan tenia responsabilitats al canal 33, vaig preocupar-me d’adquirir i programar la seva sèrie Filosofia per ser feliços, que em va descobrir Francis Humble, i, després, la seva peça L’art de viatjar).

El llibre demostra la globalització de manera viscuda (perquè De Botton se’n va anar d’un lloc a l’altre del món per veure i comentar de primera mà les proves del fenomen). Encara no l’he acabat però em sembla un volum d’interès molt notable i estic segur que val la pena recomanar la seva lectura.

També estic llegint un altre èxit de vendes: After Tamerlane és un exercici que observa l’apogeu i la caiguda dels imperis a Euràsia des de l'any 1400 fins al 2000, una obra apassionant que ajuda a percebre millor la noció d’Europa.

Enllaçant visions

O sigui que el meu taller a Elisava m’ha ajudat a recuperar la meva vocació docent (que sempre he tingut amagada) i m’ha permès d’enllaçar lectures de fa mesos amb les que acabo d’encetar. I avui començo el segon torn, que em tindrà amb uns altres professors del mateix centre vuit hores més, les d'aquesta tarda i les de divendres vinent.

Cada vegada que estableixes un fil entre llibres que llegeixes i llibres que has llegit et sembla que enllaces molt més que unes pàgines i unes idees. De cop i volta també se solapen trajectes amb metro, vespres de sofà i matins a l’exterior.

Propòsits

Vet aquí una sensació de superació temporal que m’ha semblat agradable i que dec a l’oportunitat que Elisava i la seva gent estupenda m’han volgut regalar.

Ara, l’únic que necessito, és comprar d’una vegada un lector de llibres digitals i deixar de consumir paper.

La màquina del temps no és de paper sinó de paraules.

Comença la reunió

Sorpresa

L’altre dia em vaig sorprendre per les notícies que els mitjans digitals oferien sobre l’inici de la reunió entre el president del govern espanyol i el líder de l’oposició. Avui m’ha passat el mateix amb la reunió entre aquest últim i el president de la Generalitat.

Els titulars dels mitjans digitals, també el mitjà on treballo, deien coses com ara: “Comença la reunió entre...”. Em va estranyar perquè quan vaig aprendre l’abecedari d’aquest ofici ens semblava que l’inici d’una reunió no era cap noticia. Ho seria, si de cas, els acords que es presentessin al final de la reunió o, encara més (i això avui dia sembla impossible) una informació fiable sobre el contingut real de la trobada.

Actualització

Els companys de redacció m’han fet veure que aquest és un dels canvis que comporta el nou cicle informatiu, impulsat pels mitjans digitals i m’han recordat el sentit del terme “actualització”.

Cicle

Els canals televisius de 24 hores i les emissores de ràdio ja fa temps que es mouen amb aquest ritme, només els diaris impresos han hagut de competir amb els diaris digitals pel seu cicle de publicació 1/24 (en vaig parlar aquí).

De manera que el problema no era en realitat l’actualització, tot i que admeto que d’entrada m’ha semblat un argument sòlid.

Estil

La qüestió tenia a veure amb l’estil.

Obrir una portada (una “home”) amb l’anunci que comença una reunió... no m’acaba de satisfer.

Males portades als impresos

És clar que els mitjans impresos tampoc no han sabut anar més enllà, i el seu cas és més greu, perquè obrir la portada amb la prèvia d’una reunió sense dir res més provoca una sensació de pobres molt gran.


“El Periódico” va obrir portada amb una gran foto... d’arxiu. És clar, no podien oferir una fotografia d’una trobada entre Zapatero i Rajoy que no s’havia produït. Però obrir portada amb una foto d’arxiu gegantina... no sembla gaire adequat per a un mitjà que vol donar actualitat. A més, el títol era una pregunta i a mi m’ha semblat sempre que els titulars amb interrogant no poden ser gaire cosa més que una trampa o la confessió d’una incapacitat, excepte en alguns reportatges o cròniques que porten un títol al·lusiu (literari, cinematogràfic...).




El seu principal competidor no ho ha fet gaire millor. “La Vanguardia” va retallar les fotos (una manera d’admetre que eren d’arxiu, si més no) i va tacar la portada amb elements gràfics, en un estil gens propi d’aquest mitjà que va resultar tan poc interessant com l’anterior a més d'incoherent (sota la capçalera hi ha els elements tradicionals de la portada d'aquest diari, mesclats amb una creació poc afortunada).

Conclusió

O sigui que el problema no era dir que començava una reunió (des de primera hora, els impresos, i des del moment real d’inici, les teles i ràdios i els escrits digitals) sinó l’estil.

Opcions

S’hauria pogut fer un títol que es referís a la importància de la reunió, que donés detalls dels assumptes que s’hi tractarien, en el cas de titulars secs i informatius.

S’hauria pogut optar per titulars més interpretatius.

I també s’hauria pogut triar un titular imaginatiu.

Qualsevol de les tres opcions m’hauria semblat més interessant que dir: “Comença la reunió...”.

Actualitat

Però dec estar una mica estrany, perquè no he sentit que tot això amoïnés a gaire gent.

És clar que no és el moment. A mi sempre en vénen al cap aquesta mena de discussions d’aprenent mentre l’actualitat de debò es troba en alguna altra banda (el dia de la nevada se'm va acudir tractar l'assumpte del "copy-paste").

Aquesta nit, mentre escric aquest apunt amb una mica massa de pressa, escolto en directe com la BBC informa de les eleccions britàniques, gràcies al vídeo actiu en una altra pestanya del navegador.

Les lliçons que ens regala l'eliminació del Barça

Quan l’equip preferit queda eliminat sempre sap greu. Però com que és un tòpic que de les derrotes se n’aprèn més que de les victòries, sobretot si no són fàcils, he mirat de treure algunes conclusions personals sobre l’actualitat del Barça.

Gestionar la il·lusió

Una de les coses més extraordinàries del Barça és la seva capacitat de mobilitzar il·lusions. Ahir tothom creia que la gesta era possible i l’optimisme s'estenia a la ciutat i també a la xarxa, com vaig provar d’explicar en una peça al 3cat24.

Quan un club esportiu, una persona o una idea tenen aquesta capacitat màgica és molt important la gestió que se’n sàpiga fer.

M’he adonat que avui molts missatges a Twitter sabien mantenir aquest esperit i repetien coses com ara “l’any que ve hi tornem” o “estem orgullosos del nostre equip”. Em sembla un bon símptoma. Quan es genera una il·lusió molt gran, no es pot malversar. No es llencen per la borda els estalvis de l’àvia. Es tracta de saber-los reinvertir de cara al futur.

Profetes del passat

Però no tot és tan positiu. Un dels vicis que em disgusta més dels aficionats culés és l’aire saberut dels que, al bar o en un pis, comenten la jugada, quan ja ha passat, per descobrir-nos el que ja hem vist.

Poso per cas: Xavi fa una passada a l’espai, un defensa la intercepta i aleshores sents algú que des dues taules més enllà crida: “No home, no, així no”. Caram, que fàcil que és dir que no quan ja ho hem vist.

Quan tenia de director en Paco Escribano, em va ensenyar una expressió que encara recordo i que de tant en tant faig servir. Ell em va advertir contra els “profetes del passat”, els que ens diuen que no hem de cometre l’error que ja hem comès.

De què serveix? De res. Què aporta? Res. Què expressa? Res, només l’absurditat d’algú que es creu per un moment que està fent un pronòstic quan en realitat només fa un diagnòstic, molt simple, per cert, perquè era evident.

Són aquesta colla dels “jo ja ho vaig dir”. A mi, en general, els “jo ja ho vaig dir” més aviat m’incomoden. I si deixem de dir el que ja vam dir i comencem a pensar que valdria la pena dir coses interessants?

Però com que m’he proposat anar més enllà del futbol, les lliçons que vull rebre es podrien aplicar a situacions molt diversos: l’empresa, la política, el país... i suposo que també la vida privada.

Miro d’anotar de seguida el que trobo més rellevant.

El victimisme només trasllada

El victimisme em sembla un tic inútil, fins i tot quan té raons severes per existir. Traslladar la responsabilitat a un enemic invencible em sembla un error estratègic de primera magnitud.

És veritat que l’àrbitre no ho va encertar tot a Milà i també és cert que el segon gol d’ahir hauria pogut comptar. I què? Si li donem la culpa als àrbitres no podrem aprendre les lliçons que tota derrota regala. No servirà de res, només ens permetrà quedar-nos ben escarxofats al nostre sofà del vençut sense resoldre els problemes que tenim pendents.

Massa difícil

L’altre vici que em molesta és el d’atribuir a les dificultats la impossibilitat. A veure, l’Inter es va tancar a darrere. I això no respon a un model de futbol bell. I què? Ara acusarem als defenses italians de fer bé la seva feina? Què volíem? Que sortissin com uns bojos a l’atac, tot i venir a Barcelona amb un 3 a 1, només per donar gust als nostres davanters? Una mica menys d’ingenuïtat, per favor. En el futbol i en els altres reptes.

Les dificultats objectives hi eren. No se les pot acusar. Ja hi comptàvem. Per això dic que actuar d’aquesta manera és com aquell que veu pa a l’ull de l’altre sense veure...

Les nostres possibilitats

Estic convençut que per resoldre els problemes, per superar els reptes, cal molta determinació, una mica de sort i, per damunt de tot, concentrar-se en les nostres possibilitats, en la nostra capacitat real d’intervenir en el curs del temps i els fets.

En el cas del futbol és força senzill. Calia fer gols. I no en van fer. Només en va caure un i va ser obra del cor i un gir increïble d’un defensa central. Però fins aquell minut, l’equip no va saber fer la seva feina. Sí, van dominar, van tenir la pilota, però van repetir atacs sense resultat, van insistir en formules que no donaven cap fruit i es van quedar atrapats en la viscositat acadèmica d’allò que saben fer de memòria.

Imaginació, creativitat

Vet aquí una altra lliçó. No n’hi ha prou amb l’eficàcia, amb el control, amb la repetició de la feina ben feta.

Fa falta imaginació (com podem trencar aquesta defensa?), creativitat (on era Messi?), innovació (Guardiola ho va provar a la primera part, però a la segona, tal com ho veig, les instruccions a Piqué em recordaven les que l'admirat Cruyff donava a Alexanco quan anaven mal dades) i gosadia (i si ens atrevim a provar un xut des d’una posició diferent?).

Jo no acuso els àrbitres tot i que en discuteixo unes quantes decisions i no acuso l’Inter tot i que van venir a fer un homenatge al resultadisme i al futbol menys atractiu del món.

L’equip faria bé de no creure tot el que diuen els aficionats, faria bé de no espolsar-se la responsabilitat, faria bé d’aprendre les lliçons que aquesta eliminatòria els ha donat.

El talent i el context

Una altra lliçó és que no hi ha cap talent que ho sigui per ell mateix i prou, sense un context.

El davanter suec és molt bo, és un crac, no en tinc cap dubte. Però encara no sap quin és l’estil de l’equip que l’ha fitxat per molts i molts diners. Encara no ha comprès com ha de jugar, quina és l’aportació que s’espera d’ell.

El seu canvi va ser un missatge que no hauria d’oblidar. No el van treure del camp només perquè l’entrenador cregués que calia millorar la capacitat de penetració amb diagonals sobre l’àrea. El van fer anar al vestuari perquè en comptes d’ajudar molestava, perquè la seva presència era un reclam de passades inútils i un avís a la defensa sobre la previsibilitat dels atacs barcelonistes.

Quan ets una estrella, has d’entendre que només ho continuaràs sent si al teu voltant tot hi és favorable. Fins i tot els esportistes solitaris, com els tennistes, saben que el seu entrenador, el seu equip i el seu entorn més pròxim defineixen el seu estat d’ànim i la seva genialitat.

Validesa en altres situacions

De manera que no amagaré que em sap greu que el Barça hagi perdut, ahir vaig quedar, com tothom, una mica abatut, però em sembla més important treure profit de la situació que no pas llepar-se les ferides (“ja us ho havia dit”) o amagar el cap sota l’ala, una actitud molt culé i molt del país.

Quan es perd, tanquem la tele i no en volem sentir a parlar mai més, en comptes de provar d’entendre què ha passat i per què.

El país té reptes molt més importants que la Champions, encara que un diari els posés ahir de costat a la portada. I si deixem de practicar el victimisme, d’espolsar-nos la responsabilitat, d’engrandir la dimensió de les dificultats i comencem a parlar dels reptes, i hi posem imaginació, creativitat i per damunt de tot, gosadia?

La covardia no du gaire lluny

He dit per damunt de tot perquè una de les coses que em va molestar del partit d’ahir va ser la confirmació (reiterada, desenes de cops) que Pichi Alonso és un covard. Els seus comentaris sempre (sempre!) són del mateix estil. Sempre reclama que no es corrin riscos (ahir, quan faltava mitja hora, va començar a dir que potser sí que calia arriscar).

La imprudència és un error, però la covardia no és la seva vacuna. Encara que de vegades ens ho sembli.

El Pichi potser sigui un heroi d’antany però em costa no veure'l com un altre corifeu espantat, un covard que no ha entès que a la vida s’ha de ser valent fins i tot a risc de perdre-hi bous i esquelles perquè només la gosadia pot acarar reptes extraordinaris. La covardia no serveix per anar més enllà de la cantonada. Quan estàs amb un equip que diu que és el millor del món (es diu de pressa, oi?), la covardia no pot fer acte de presència ni tan sols quan s'invoca la prudència. Perquè la covardia és mediocre i els millors aspiren a les gestes heroiques.

El meu avi Manel també era franquista

El meu avi Manel va fugir de Barcelona perquè els escamots d’aquells anys de terror a Barcelona el volien matar. Perquè era catòlic, de dretes i, potser, quintacolumnista. No n’estic segur. Però el seu cunyat, el germà gran de la meva àvia Lluïsa, va ser un dels catalans que feien d’espies de Franco al sud de França, integrat al Sifne.

Marsella

A causa d’aquesta fugida, en què la meva àvia va seguir-lo al cap de poc, la meva mare va néixer a Marsella. No eren exilats republicans sinó dretans que es passaven de bàndol. Des d’allà, van seguir les tropes de Franco i em sembla que el recorregut va incloure Burgos, Bilbao i a la fi Madrid. L’avi Manel es va incorporar a un ministeri com a no sé què. Però suposo que per ser en un lloc com aquell a l’any 1940 s’havia de ser del règim.

S’ho va creure tant, que l’avi i l’àvia no parlaven català davant dels fills i encara avui uns quants oncles materns es parlen entre ells en castellà perquè és la seva llengua d’infantesa, la llengua familiar imposada per la por, el servilisme, les idees o tot plegat.

Família

Quan van tornar a Barcelona, van suavitzar aquestes formes i per fi la meva mare va descobrir que tenia una altra llengua, que li havien escamotejat.

El meu pare va ser antifranquista de ben jove (ara és bloguista!). Això li va fer perdre un any a la Universitat (era un dels càstigs). El meu pare discutia amb els seus sogres però se’ls estimava i ells també se l’estimaven, a la seva manera.

Uns quants oncles d’aquesta branca encara pensen com l’avi. Han actualitzat les seves formes però pensen com pensen. I n’hi ha d’altres que no. Són germans. Discrepen de forma radical i s’estimen.

A la ràdio

No simpatitzo gaire sovint amb les idees de Francesc-Marc Àlvaro, i ell ho sap perquè alguna vegada n’hem parlat. Però aquest matí m’ha agradat molt sentir-lo a la tertúlia del programa de Manel Fuentes. En síntesi, proposava: restitució a totes les víctimes, per descomptat, però cap revenja.

És clar que no. No podríem. A qui hauríem d’empaitar?

He de perseguir el fantasma del meu avi Manel? M’he de barallar amb l’estimada àvia Lluïsa, que em va tenir sempre de nét consentit?

De veritat que hem d’anar darrere el passat? Per a fer-ne què?

Tacticisme

Els lectors d’aquest blog saben que tendeixo a defensar la mirada estratègica davant del tacticisme de pa sucat amb oli. Avui no serà una excepció.

No m’agrada Samaranch perquè no és de l'estil de gent que a mi em sedueixen. Em disgusta que l’any 1974 encara alcés el braç.

Però això no m’impedeix de veure que va ser hàbil, que va ajudar Barcelona i Catalunya, que es va convertir en un dels deu homes més importants del món i que segurament no tindrem un altre català tan universal fins que passi força temps. Si més no, algú tan influent. O és que ens pensem que els Jocs del 1992 van arribar aquí de casualitat?

Partidisme

No simpatitzo amb el feixisme, tot al contrari. Però no suporto els grinyols falsos dels que ara s’estiren els cabells per motius només partidistes.

El lema és, més o menys, que “aquests del tripartit dónen coba al feixisme”. A banda que és una manera de mirar les coses molt plana, molt poc interessant, oblida tots els franquistes que es van integrar a CiU (com ara l’exconseller Josep Gomis). Tal com ho veig, Pujol i Roca van fer molt ben fet de superar la divisió i d'integrar aquells homes i dones a la democràcia i al catalanisme.

És veritat que només uns quants han apostat per aquesta via. Els més entenimentats han comprès que, com els va instruir el president Pujol, hi ha dies en què s’ha de saber dir: “Avui no toca”.

Una amiga polonesa em va escriure fa poc dient que tothom que criticava les idees del seu president havia decidit suspendre l’opinió i sumar-se al reconeixement del patriota, més enllà de la ideologia.

Esferes o plans

Els pamflets que alguns mitjans han fet ahir i avui (mentre acusen els altres de fer pamflets) m’han semblat una ocasió perduda. El periodisme de trinxera es va acabar el 1977.

La realitat és complexa. Per sort. Per això és tan interessant la feina d’observar-la i fer-ne un relat. El periodisme pla no va enlloc. Ha de ser esfèric. Com la vida.

Fantasmes

La meva vida està feta, també, dels meus fantasmes. De la meva sang de franquistes i d’antifranquistes. De gent que s’estima i mira de passar el dia i empènyer l’any.

El meu germà petit va llegir unes paraules al funeral de l’avi Manel que ens van fer plorar a tots. I avui m’he recordat molt d’ell.

Ser una nació

En aquests moments és quan s’ha de tenir grandesa, és ara quan un país ensenya al món si és un país o només una província tan díscola que prefereix dividir-se cada dia amb mil pretextos en comptes de trobar allò que ens uneix i ens fa millors.

I si comencem a ser una nació en comptes de proclamar-ho?

Un país com cal sap acomiadar els avis quan se'n van. Després de tot, han sigut, com gairebé tothom, persones de molts angles. Supervivents efímers en aquesta estada breu al costat dels altres éssers humans abans de convertir-se en una mica de pols a la superfície del planeta.

Informar: constatar sense escandalitzar

Els fets

He publicat al 3cat24 una peça que em sembla que val la pena comentar breument, perquè miro d'aportar aquí, de tant en tant, una reflexió sobre la feina que faig i perquè em permet acarar una discussió que pot ser d'interès.

El govern ha obert un web que permet conèixer de forma prou fiable (o així ho he valorat, a risc d'equivocar-me) les actuacions d'aquesta legislatura. El servei inclou un cercador "municipi a municipi" i un mapa clicable.

La informació va ser visible cap a la una del migdia d'ahir.

El ressò

Avui, he fet una ullada a Twitter i m'adono que unes quantes persones han servit l'enllaç cap al web. La majoria ho han fet per compartir una "utilitat" de l'administració electrònica i uns quants, segur, perquè simpatitzen amb el govern i pensen que val la pena explicar el que troben ben fet.

També hi ha missatges que critiquen el web. La majoria dels que han fet comentaris adversos esmenten el nom del web, que coincideix amb un lema de partit. Sovint, són missatges de persones molt properes a d'altres partits que no són al govern o a xarxes socials polítiques del mateix entorn.


L'elecció

Quan vaig accedir al web, de seguida vaig observar aquests detalls que els "crítics" han destacat.

I aleshores vaig haver d'escollir. Podia informar o podia escandalitzar.

L'escàndol

Escandalitzar era fàcil.

Havia d'obrir la peça amb aquests detall. Amb alguna cosa com ara això: "El govern obre un web amb el mateix nom que s'ha fet servir en un acte del PSC".

Però això hauria sigut una peça política i a mi m'han encarregat que cobreixi els assumprtes vinculats a les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

A més, equivalia a situar un detall al capdamunt i també a liquidar el fet noticiable que l'administració posava un nou servei informatiu a l'abast dels ciutadans (més enllà del fet que els governs, tots els governs democràtics, després de fer el que siguin que facin intenten que els ciutadans ho valorin amb el seu vot).

La informació

L'altra opció era informar.

Explicar que s'obria un web, descriure'l, demostrar que l'havia fet anar per entendre com funciona, i aportar tantes claus com fos possible (enllaços a lleis i documents, explicacions provinents del mateix web sobre el seu contingut i alguns aclariments que les meves fonts m'havien proporcionat, com ara l'absència provisional de dades econòmiques).

Ara bé, si m'hagués aturat aquí, només hauria informat de forma incompleta.

La constatació

Per acabar la peça (i no al principi, perquè renunciava a l'escàndol a favor de la informació) vaig creure convenient constatar la coincidència.

Sense treure'n conclusions perquè no era un text d'opinió, ni tan sols el que se sol anomenar un text "valoratiu". No era ni un text "interpretatiu". Era, de forma clara, un text "constatatiu". Vaig constatar el fet.

I vaig aportar dades (enllaços que demostraven la coincidència).

El context

Per ajustar aquest element, vaig creure oportú fer notar que aquest tipus de polèmica és freqüent en la política catalana. Perquè aquesta menció (que vaig fer molt breu, gràcies a la col·laboració dels documentalistes de TVC) només volia aportar una mica de context, il·lustrar el paisatge.

La constatació descontextualitzada podria semblar la mera cita d'una coincidència. I l'usuari té dret a anar més lluny d'observar una "casualitat".

Un detall

Al final, vaig anotar una altra coincidència, que també m'havia cridat l'atenció des del primer moment i que, per si de cas la memòria em fallava, vaig haver de comprovar amb una cerca a internet.





El procés

El procés, per tant, anava molt més enllà del que s'ha anomenat "actualització" i que sol ser habitual a les redaccions de mitjans digitals.

Havia calgut més d'una conversa amb fonts de l'administració, fer servir el web per comprovar de forma personal el seu funcionament, recordar detalls que la memòria havia conservat i comprovar-ho a la xarxa, per aportar exemples visibles, cercar aclariments sobre lleis i documents per oferir-los a l'usuari del mitjà, fer una consulta al servei de documentació i fer servir la nostra eina corporativa de cerca de documents...

El resultat

El resultat és una peça que mira d'informar del web, de les seves funcions, però que també constata la coincidència d'aquest nom, situa l'afer en el marc de les polèmiques sobre "electoralisme practicat des de les administracions" (de manera global, no contra aquest o aquell) i demostra que el nom, a més, no és gaire original perquè ja es va fer servir en una campanya electoral a Catalunya.

La valoració

Estic satisfet del procés (una mica marcià a la redacció on sóc) i del resultat (que deu haver deixat insatisfets als que escriuen missatges dient que és un web formidable i també als que escriuen missatges dient que és un escàndol). Però que hauria de ser informativament útil a l'usuari del mitjà.

És una peça informativa que trobo adequada per a un mitjà públic. Tot és millorable, és clar, però diria que l'elecció va ser encertada, el procés va ser correcte i el resultat és ajustat.

El fil que he estirat cobrint Tecnimap

L’última experiència de feina m’ha dut a cobrir la trobada Tecnimap per al 3cat24. És un encontre que es fa amb recursos públics i esponsorització d’empreses i té l’impuls del govern espanyol, que intenta d’aquesta manera que els seus professionals de les TIC comparteixin l’experiència... en fi, la intenció sembla clara.

Pel que he entès, tot i que fa anys que se celebra, en les dues últimes edicions és quan les TIC s’hi han fet presents amb més intensitat (2008 i 2010).

Qui s'ocupa dels continguts

Però la història deixa un rastre perquè, si no m’equivoco, hi ha més enginyers informàtics i els clàssics CTO que professionals vinculats als continguts. En realitat, tant a l’administració com a l’entorn privat, els “informàtics” amb formació empresarial o executiva són els que s’han acabat ocupant de forma majoritària dels continguts, però això és una altra qüestió que em conformo a insinuar i que potser hauria de merèixer una atenció més delicada.

Justificació i dificultats

La justificació per acudir Tecnimap és molt senzilla. Una trobada sobre administració pública i digitalització ha d’interessar un mitjà públic digital.

Les dificultats també són evidents: moltes comunicacions breus que relaten casos concrets de bones pràctiques, una allau d’informació menuda que no té sentit per a un mitjà que busca el públic generalista. A més, un marc rotundament espanyol complica la mirada en un mitjà des d’on la referència institucional, com és lògic, és la de Catalunya.

Un fil

Per tant, vaig apostar d’entrada per copsar un missatge clar, un lema de fons, la música que fos més neta, i explicar-ho a partir de les ponències que seguís i les informacions que obtingués dels delegats.

La primera nota diàfana em va semblar copsar-la quan un càrrec del govern responia per primer cop davant la iniciativa d’uns joves per crear un web de rodalies basat en missatges de Twitter.

Potser era exagerat, però vaig creure que valia la pena aprofitar-ho per situar la qüestió damunt la taula periodística d’una manera que anés més enllà de l’enfrontament o la posada en evidència.

Canvi de cultura

A més, l’observació objectiva i serena confirma el que les meves fonts em diuen sobre el gir radical de la política informativa des del traspàs de Rodalies. Seria un acte desinformatiu no subratllar que el web nou respon a una actitud que no té res a veure amb la que practica la companyia ferroviària.

Ciutadania i maduresa

Però aquest fet no impedeix que la societat catalana sigui prou madura i que un grup de joves emprenguin una iniciativa pionera.

Qui hagi seguit les peces que he escrit al mitjà on treballo sap que tendeixo a parlar d’aquests "joves que fan coses a la xarxa", perquè em sembla que és la meva obligació, que he d’estar atent als gestos. Fins i tot alguna vegada he hagut de defensar aquest criteri com a resposta als comentaris que els usuaris deixen a les informacions.

Serenor i objectivitat

Presentar el web dels joves com una prova que el govern s’equivoca molt em sembla un error que només es pot explicar per una actitud d’aparent crítica una mica infantil o per una intencionalitat política, legítima però poc neta informativament.

Una posició

Presentar-ho com un suport a la idea que els Estats no serveixen davant la fantàstica actitud ciutadana em sembla un altre error, en aquest cas inspirat o bé en un idealisme excessiu o en un liberalisme a ultrança.

Vaig sentir dir fa poc a Agustí Pons, en una entrevista radiofònica on presentava el seu darrer llibre, que el periodista ha d’explicar el món des d’una posició. És important saber des de quina i que tot plegat sigui clar.

En el meu cas, ahir va fer fer cinc mesos que ho repeteixo: intento exposar situacions que permetin entendre als usuaris del mitjà on treballo que les TIC aporten canvis rellevants i que a Catalunya aquests canvis es poden observar en tota mena d’entorns: educació, cultura, justícia, política i ciberactivisme, economia, serveis ciutadans, administració, periodisme...

Per tant, anava a Tecnimap a trobar un fil que em permetés entendre què fa l’administració pública, per què ho fa, des de quina actitud ho fa.

Estirar el missatge

El reconeixement del govern em va semblar un possible punt de sortida. I ho va ser. Potser perquè jo anava encaminat cap a aquesta direcció, d’acord, però si els fets no m’hi haguessin ajudat hauria estat impossible estirar-lo.

En la sessió sobre xarxes socials, es van citar molts casos semblants i la coincidència dels ponents era rotunda: l’administració no ho pot fer tot, també s’equivoca, ha de fer provatures, i els ciutadans i les empreses tot sovint complementen els espais buits, milloren els serveis. (Tot i que vaig encetar la crònica amb un títol que centrés l'atenció del públic català).

Si obren les dades ja les farem servir

El millor que es pot fer és posar les dades a l’abast. Aquest semblava un missatge potent. Si ho pensem bé, els governs no parlaven així encara no fa quatre dies. És veritat que les iniciatives de Gran Bretanya, els Estats nits i Austràlia, pel que tinc entès, han trobat rèpliques al País Basc i compten amb assajos parcials a Astúries i Catalunya. Però per al públic generalista és nou i és notícia.

Parèntesi: jo sóc generalista

Faig aquí un parèntesi per aclarir-ho: com que no sé res de tot això, jo sóc públic generalista. Per això no em costa gaire identificar-me amb la persona que ha de llegir les notícies que escric.

Quan per a mi és nou, quan sé que abans ho he d’entendre, em sembla que potser val la pena explicar-ho. I quan ho he entès, o m’ho sembla, miro d’explicar-ho de la forma més clara possible.

La ignorància com a virtut

Perquè jo no em sento lluny del públic generalista en aquestes matèries, tot al contrari. Des de fa cinc mesos no deixo d’aprendre coses noves cada dia i com més comprovo que no en sé res més comprenc que aquesta ignorància és la meva principal virtut com a informador, segurament l’única.

Una idea, tres cròniques

En una altra sessió, dirigents europeus (si ho preferiu, funcionaris europeus, alts funcionaris) van reiterar el mateix: la col·laboració és essencial. Ciutadans i empreses milloren, complementen. Així creixen les societats avançades.

Per això vaig intentar que totes les cròniques tinguessin un enllaç fàcil i que plegades formessin una sola partitura.

Materials

També vaig provar d’aportar materials. El web de Tecnimap, el lloc on hi ha les presentacions, a més d’alguns textos legals com la llei que regula els “drets electrònics” o la declaració de Malmö. Per quina raó els usuaris del 3cat24 tenien menys dret que jo a accedir als textos originals? Però ja he parlat sovint aquí dels enllaços i ara no m’hi aturaré.

Apunts d'actualitat

Les altres peces que vaig preparar tenien finalitats més puntuals, com ara presentar l’esdeveniment o respondre a una petició dels meus caps perquè estigués atent a una presència política sobre la consulta de la Diagonal. En aquest cas, em vaig centrar a explicar el que havia entès amb tanta claredat com sabés.

Allò que no he dit

Quan escrius informació per a un mitjà hiu ha detalls que no hi caben o que no tenen sentit, perquè desdibuixen el que vols explicar. Però en aquesta mena de "contracrònica" sí que en puc desvelar uns quants.

Les sessions sempre tenien molta assistència i això prova que els delegats estaven decidits a treballar. Contra l'opinió estesa amb injustícia sobre els empleats públics. Menys les sessions on calia escoltar en anglès. És un símptoma que hauria de preocupar algú. La solució és convidar encara més representants estrangers. Siguin del país que siguin sempre usen l'anglès amb naturalitat i eficàcia.

Un defecte important va ser l'acústica. El so de les sales se solapava i a més de dificultar l'atenció va donar mala imatge de l'organització. Posats a comentar les pegues, trobo que servir dinars només a partir de dos quarts de tres és una irresponsabilitat i de mal gust. Hauria d'estar previst que les persones amb horaris més civilitzats poguessin dinar com a mínima partir de la una.

Seguint "spots" a Saragossa

Tot i que vaig escriure diverses peces i que solia acabar l’última prou tard, en aquestes situacions sempre pots esgarrapar una mica de temps per fer una ullada a la ciutat, sobretot si el teu hotel discret es troba en una zona cèntrica.

De manera que, tot i que no tinc per costum donar aquests detalls, diré que vaig visitar de pressa uns quants suposats “must” de Saragossa. No ho explico per tafaneria sinó perquè em va servir per recuperar una mica la relació amb la meva galeria a Flickr i per intentar fer proves amb Gowalla, registrant els llocs (els "spots") que he conegut.

Tothom i ningú

Gowalla és un joc que he decidit que em distregui una temporada, ni que sigui per entendre’l més bé, sobretot després de comprovar que la peça que vaig escriure sobre Foursquare i Gowalla es va convertir per un dia en una de les més llegides. Em fa l'efecte que el misteri d'aquests noms devia influir-hi, però també sospito que uns quants lectors molt actius a Twitter hi van contribuir.

I jo que sovint penso que escric per a tothom sense captar l’interès de ningú.

Xarxes complexes i entrevistes de dues versions

Diumenge passat vaig llegir aquest llibre de Ricard Solé, que em va semblar molt interessant. No intentaré fer-ne aquí un resum però sí que puc apuntar de forma breu per què em sembla que val la pena endinsar-se en les seves pàgines.

Solé exposa la idea que les xarxes complexes tenen una morfologia detectable, classificable i comparable. D’aquesta manera, ens guia per un viatge fascinant a través de matèries molt variades fins que comprenem que les xarxes són xarxes, tant és que parlem d’un ecosistema (ecologia), de l’univers (física astronòmica), del genoma (biologia genètica), del cervell (neurologia), del llenguatge (lingüística), de les epidèmies (biologia), dels virus digitals (informàtica) o de les xarxes socials.

Fins i tot l’economia es pot observar des d’aquesta mirada. Les xarxes tenen trets comuns, tot i les seves diferències. I es comporten en alguns aspectes de manera molt semblant.

Nocions comunes

Hi ha nocions que val la pena tenir en compte, com ara la idea que després d’un llindar determinat, els canvis en una xarxa deixen de ser suaus per adquirir una velocitat vertiginosa (aplicable per exemple a qüestions cabdals com l’escalfament del planeta o les pandèmies).

O com ara la visió sobre la capacitat de resistència del sistema a partir de la modulació (disposar de més nodes secundaris a part dels centrals, per garantir la supervivència, aplicable a les xarxes elèctriques, que fa pocs dies han fallat perquè la xarxa no és l’adequada).

O com ara la comprovació que en determinats tipus de xarxa (molt estesos), sempre hi ha uns quants connectors principals que si “cauen” tomben el castell de naips (com per exemple un ecosistema: les formigues o els grans carnívors són molt més rellevants que altres espècies).

Periodistes i mitjans

És un llibre molt interessant d’un expert d’aquests que solen passar desapercebuts. Per sort, hi ha periodistes atents que hi ha parlat i que ens ofereixen la seva conversa. Això és el que ha fet per exemple Karma Peiró, que el va entrevistar per al 3cat24.

En aquest mitjà, l'espai disponible és limitat. Per això, la periodista ha trobat una solució enginyosa.

Al 3cat24 hi ha l'entrevista en versió "reduïda". I al seu blog personal hi ha posat la versió "llarga". D'aquesta manera queda clara aquesta tendència que situa el periodista com a protagonista de la seva comunicació, més enllà del mitjà on treballi.

Més promoció

Solé té un estil narratiu que fa atractiva la seva exposició, amb històries personals esfereïdores i anècdotes sucoses. I a sobre és l’autor de la majoria dels gràfics i, fins i tot, d’uns quants dibuixos al natural. És una llàstima que l’editor no hagi volgut donar més sortida a aquest volum, publicat l’any passat i que em fa venir ganes d’esperar el seu pròxim llibre.

Com que ha participat no fa gaire en un acte al CCCB, aquest espai cultural també ofereix una entrevista, que mostren en un vídeo.

Entrepans d'alumini, impressores sense plom, doneu-nos la TDT d'avui

Des d’aquest migdia l’apagada analògica ja és un fet. Una tecnologia en substitueix una altra.

El relleu no és natural sinó que té l’impuls de l’administració. Tots els descreguts que sostenen que el mercat es regula sol, sense que hi faci falta cap intervenció moderadora (després d’aquesta crisi les veus més radicals ja no parlen amb tanta arrogància) tenen una altra prova que si bé és veritat que les lleis del temps condueixen aquests canvis també ho és que de tant en tant fa falta un impuls decidit.

Algú creu que el mercat petrolier, pel seu compte, avançaria en el disseny de vehicles elèctrics, sense incentius i empenta pública?

Quan es produeixen aquestes substitucions d’abast ampli, amb suport legal, sol haver-hi queixes però a mig termini els ciutadans tendim a fer les assumpcions correctores.

Quan l’euro va entrar en vigor, el dia 1 de gener de l’any 2002 (abans d’ahir), ens va semblar que no ens hi acostumaríem mai però ara no ens recordem gaire de la pesseta.

Els últims sense plom

Quan la gasolina sense plom va substituir l’altra gasolina, la vermella, (una altra imposició pública, davant les proves científiques sobre els danys a la salut que provocava la utilització del plom per millorar l’octanatge) també hi va haver un cert debat i se solien destacar més els inconvenients d’un canvi que els avantatges d’allò nou en relació a allò vell.

Espanya, Itàlia i Grècia van tancar el procés el 2002, dos anys després que la resta de països europeus, i van demostrar d’aquesta manera que l’estil llatí sempre necessita moratòries. Per mandra? Per falta de rigor? Per desídia?

Aquesta vegada, almenys, no som a la cua. Aquest dimecres, el país de Gal·les farà la seva apagada analògica i serà el primer territori britànic que assoleix l’objectiu.

En tot cas, es tracta d’una substitució simple. Un model tecnològic de transmissió del senyal en relleva un altre. Però el model segueix igual. Després de tot, la TDT és televisió digital, sí, però també és terrestre. Com la que ja teníem.

El paper resisteix

Hi ha canvis més sofisticats.

Canviar el paper pels bits serà una mica més difícil. Encara hi ha molts ciutadans que de debò creuen que el paper té mil avantatges. En realitat, són una immensa majoria. Ho dic en tercera persona perquè no me'n sento part, a mi ja em sembla que defensar el paper és el mateix que si avui insistíssim en la utilitat del papirus o com si algú volgués que el transport públic es basés en la força animal.

És clar que seguirem consumint amb plaer el llibre vell, la peça de bibliòfil. I per Sant Medir, al barri de la meva infantesa, els cavalls surten al carrer. Però els altres dies, per sort, ens movem amb el metro, oi?

Fa pocs dies, a casa vam comprar una impressora, una multifunció d’aquestes. L’altra s’havia mort.

Va ser aleshores quan em vaig adonar que fa anys que no la faig servir gairebé mai. Només els alumnes en edat escolar la necessiten i em pregunto per què en comptes de demanar-los que portin els treballs impresos no els proposen que els portin en un d’aquests ginys d’emmagatzemament. No ho entenc.

L'entrepà i els treballs escolars

A la mateixa escola on els demanen còpies impreses exigeixen als pares que els nens portin l’esmorzar sense paper d’alumini, obligació que complim sense rondinar, al contrari, il·lusionats de poder contribuir (tot i no acabar-ho d'entendre). Però, per quina raó el paper sí que es pot malgastar?

M’adono també que a la feina veig molts companys que imprimeixen els teletips. Amb aquesta impressora que he fotografiat. I no ho entenc.

Quan vaig començar a escriure de periodista ens passaven els teletips amb paper fi d’aquell i el nostre somni era tenir-los en un ordinador (en realitat, començàvem a tenir els primers ordinadors).

Per què tenim impressora a la redacció si no hem de fer treballs escolars? La podríem embolicar amb paper d'alumini.

Janquim al mòbil: una demo per aprendre

La imatge mostra una demo d'aplicació per a mòbil amb "continguts janquim". No publicaré l'aplicació perquè té un cost que no vull assumir i també perquè no em sembla que el que provo de compartir a la xarxa tingui prou interès com per fer un altre pas comunicatiu.

Si és així, per què he fet la demo?

Per unes quantes raons que diria que sí que té sentit exposar aquí.

Per aprendre més bé la diferència entre una app nativa i una altra basada en el web

Els serveis públics que ofereixen només aplicacions via web limiten el seu servei. Està bé adaptar-lo a la visualització de mòbil però val la pena anar més enllà i concebre'l per a usuaris mòbils (els usuaris, no tan sols l'aparell).

Una aplicació web, després de tot, és una adaptació del web al format del mòbil. S'ha de fer servir llenguatge de programació però ja hi ha "kits" que ho posen més fàcil, com per exemple aquest (entre altres clients, l'han fet servir entitats amb pressupost i capacitat de relacions com els propietaris de la marca Tintin).

Per comprendre les limitacions

Aquest servei d'AppMakr només proporciona ara com ara l'opció d'una aplicació basada en l'agregació de continguts on t'hi pots subscriure (feed). És una oferta que sobretot pot satisfer petites empreses que volen tenir més presència. També agrada a professionals de la comunicació amb molts seguidors arreu del món, com Guy Kawasaky, i han trobat que era suficient per distribuir els seus continguts.

Per reflexionar sobre els costos de la presència a internet

Per a mi el preu és desmesurat, però no ho és per a empreses i no ho hauria de ser per al sector públic quan es tracta de serveis que de debò valgui la pena traslladar al mòbil. És clar que l'expressió "valdre la pena" és del tot subjectiva.

De debò que val la pena el cost que sí que assumeixo per tenir un domini i allotjar-hi un web d'autoconstrucció? (En tot cas, fer anar iWeb i Fetch també em va servir per aprendre moltes coses i, com sempre, per confirmar les meves limitacions).

Per provar una de les eines que ofereixen aquest resultat

N'hi ha moltes. Des de les que reben la teva idea i l'elaboren fins als que permeten una ràpida creació online, com el servei que he provat. De moment són solucions amb costos elevats per a l'ego personal però tinc la sensaciò que a partir d'ara el preu baixarà.

També he vist que hi haurà la possibilitat de crear apps més sofisticades amb un procediment semblant al dels blogs, que ens ha permès crear un mitjà a persones que no ternim coneixements llenguatges de programació gràcies a una idea tan simple com formidable: el que veus a la pantalla és el que hi ha (WYSIWYG).

Les últimes novetats s'han presentat fa pocs dies a Califòrnia i han merescut comentaris en mitjans especialitzats que anticipen un ús més ampli d'aquests serveis.

Si de veritat aquests serveis s'estenen, la creació d'aplicacions es podria "democratitzar", i faig servir aquest verb amb el significat que expressa quan ens referim a la universalització de l'accés a eines que permeten participar de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Molt aviat (abril) hi haurà disponibles serveis per obtenir una aplicació amb costos molt baixos (aplicacions web, això sí) i opció a costos més elevats (per a les aplicacions natives).

Per entendre més bé aquesta oferta que s'adreça a empreses i altres organitzacions però també a les persones

És un sector que no pot fer gaire que s'ha posat a caminar. No fa més de dos anys que és possible crear aplicacions i incorporar-les als magatzems de venda d'Apple, per exemple. Però sembla que hi hagi molta activitat.

Segur que també hi ha empreses catalanes i espanyoles que s'hi dediquen. Qui són? Les hauria de conèixer (se suposa que faig de periodista, oi?), hauria de saber quins clients tenen, observar si el país ha parat atenció a aquest paisatge, comprovar si té incidència econòmica, si les aplicacions donen feina i servei.

Seria una llàstima que, ara que sembla clar que els mòbils són l'eina dels pròxims anys, també aquí siguem dependents, anem a remolc i no ens atrevim a innovar.

Si comprovés que el mercat té escletxes, qui sap, encara em podria passar pel cap una mala idea. Però estic convençut que ja hi ha equips que hi treballen, el que passa és que no els conec perquè encara no els sabut buscar prou bé (en realitat, de moment m'he aturat a observar l'oferta que parla en anglès).

Per reflexionar sobre els continguts propis

Quan t'aboques a una aplicació basada en continguts propis és una oportunitat per repensar què fas. De tota la comunicació que poses a internet, quina creus que de debò val la pena que sigui agregada en una aplicació?

També t'ajuda a entendre que el que ofereixes no és gaire útil. De seguida t'exclames: i qui voldrà una aplicació per veure els teus continguts?

Però potser fa uns quants anys m'hauria preguntat: i qui voldrà llegir un blog on comparteixo el que aprenc?

A més, és útil per controlar detalls que no solen merèixer gaire estona, almenys per algú que no es dedica al disseny ni al màrqueting. Coses com ara: Com seria la icona? Tinc un color corporatiu i una tipografia corporativa?

Si t'hi poses, amplies el qüestionari: Cadascuna de les meves aportacions a la xarxa és complementària de les altres? Estic construint un contingut coherent o només sumo activitats diverses? (és això segon, per descomptat).

Per curiositat

També, és clar, he actuat empès per l'ego. Per la tafaneria de veure "com quedaria" una aplicació basada en la subscripció als meus continguts. Per saber com seria el que no és. I per saber millor com sóc, perquè acarar una demo com aquesta és un exercici interessant que t'ajuda a entendre't millor.

Si algú més té curiositat pot visitar la demo de la "app janquim", aquesta aplicació que no existirà. N'hi ha prou de clicar-hi al damunt i després es pot fer funcionar. Sense mòbil i sense dits. Amb el cursor damunt d'un simulador.

Qualsevol opinió serà un bon final del procés: el "test" de les persones que alguna vegada s'han interessat pels continguts que exposo.

Per què envies una foto de neu a un mitjà si el mitjà ets tu?

Fa pocs minuts he escrit una peça, per al 3cat24, sobre l'informe que el Consell de la Informació ha presentat aquest migdia per tractar dels comentaris que els usuaris dels mitjans digitals deixen a les notícies.

Fa pocs dies ja havia parlat aquí dels comentaris i vaig apuntar una proposta de millora, que no ha provocat cap reacció, ni al mitjà on treballo ni entre els lectors d'aquest blog. Intueixo que no era prou interessant.

Hi torno ara perquè hi ha un aspecte de l'informe que no he aconseguit introduir a la peá informativa (per raons d'espai i també perquè tota la peça s'orientava cap a l'assumpte dels comentaris) però que em sembla que mereix una mica d'atenció.

Els autors de l'estudi han estat molt crítics amb el fet que a tots els mitjans que ells han observat hi ha una norma de cessió que fa que els usuaris que envien materials informatius es vegin obligats a renunciar als drets a favor del mitjà que ho publica.

Allau de neu

Es tracta de fotografies i vídeos, sobretot, que els usuaris envien quan creuen que poden interessar altres ciutadans. En ocasions especials com el dia de la nevada, aquesta participació esdevé un allau molt complicat de gestionar (al 3cat24 es van rebre milers d'imatges, que calia verificar i validar d'una en una).

El que em pregunto és per quina raó algú envia una fotografia a un mitjà de comunicació, accepta perdre'n els drets i fer cessió del seu material.

Cadascú fa un mitjà

Seria molt més simple (les eines ho permeten) publicar la seva imatge a qualsevol xarxa social o a qualsevol dels llocs dedicats a compartir imatges.

D'aquesta manera la imatge arribaria igualment a molta gent (i ells decidirien a qui envien l'enllaç) i a més en conservarien els drets (o, en tot cas, podrien fer servir algun sistema de llicència com ara Creative Commons).

Però, tot i que les TIC ens doten d'aquestes possibilitats per comunicar el que ens vingui de gust, molts ciutadans prefereixen enviar-ho a un mitjà. Per què?

Segurament perquè atribueixen als mitjans un prestigi que els sembla que ells mateixos no tenen (és obvi que és una atribució exagerada), o perquè creuen que així ho veurà més gent (però algú creu que un usuari mirarà milers d'imatges?).

És molt estrany que mentre internet ens dóna eines per esdevenir comunicadors, elegim un intermediari. Potser perquè en realitat no es tracta de compartir una imatge sinó d'obtenir una recompensa basada en el fet que un mitjà de comunicació ens atorgui un espai.

O és una qüestió d'ego i ens fa l'efecte que "sortir en un mitjà" és una mena de premi?

Potser no ho sé veure amb prou netedat perquè jo ja tinc accés a un mitjà, pel fet de treballar-hi, però seré sincer: si tinc una fotografia que vull compartir, d'una nevada o del que sigui, no buscaré un mitjà que em faci de pont i miraré de compartir el que vulgui de forma directa.

Però milers d'usuaris no ho veuen igual i estan disposats a perdre els drets a canvi de sentir-se reconeguts per un mitjà.

Provisionalitat

Tinc la sensació que això és una situació transitòria. I que a mesura que l'ús d'internet s'universalitzi, els ciutadans aniran veient que no necessiten un intermediari. I aleshores, què en farem de la idea de participació? Ho hauré de preguntar a la Karma Peiró, responsable de Participació al 3cat24 i periodista experta que segur que m'ho sabrà respondre.

Però mentre no li envio aquesta qüestió, em pregunto què en pensem tots plegats. Enviaríeu una fotografia d'un ninot de neu a un mitjà de comunicació i cediríeu els vostres drets o la publicaríeu pel vostre compte?

Estic molt despistat o apunto cap a la direcció adequada?

Són preguntes absurdes o tenen algun sentit?

El jardí del pare s'estén a internet

No tinc costum de tractar aquí qüestions personals però avui em sembla que tinc una bona justificació per escapar-me d'aquesta norma no escrita: el meu pare ha obert un blog.

No fa gaires setmanes que ha fet 75 anys però aquesta dada no hauria d'enganyar ningú. Va ser el primer de la família a fer servir internet i, de fet, les primeres vegades que vaig navegar (recordo aquella bola del món de Netscape), abans de tenir-hi accés personal, va ser a casa seva. També va ser el primer a fer compres, sobretot de llibres i sobretot a Amazon però també a d'altres webs.

Vull dir amb això que no ha estat mai al marge d'internet, tot al contrari, i em sembla que té el costum de participar en uns quants fòrums on es debaten qüestions que li interessen.

Però encara no s'havia adreçat de forma pública a la xarxa i ara ho fa amb un blog que m'agrada molt, perquè hi explica el que veu al seu jardí, en una població del Vallès.

Tot i la seva formació en llengües semítiques i la seva tasca en el sector editorial, fins que es va jubilar, ha sigut sempre un naturalista apassionat i ara, en comptes d'enviar-nos a una selva espessa ens acosta a un jardí domèstic on, com demostra, la vida animal hi és molt més rica que no sospitem.

Quan jo devia tenir deu o onze anys, recordo que un dia em va demostrar que en un metre quadrat de jardí (en una casa on estiuejàvem, a Sant Feliu de Codines) hi havia centenars d'exemplars de desenes d'espècies diferents. A primer cop d'ull no s'hi veia res però quan ens vam ajupir, al cap de poca estona va quedar clar que el món petit dels insectes era grandiós.

Qui tingui curiositat a fer-se una idea dels ocells que s'aturen al seu jardí (que ell proveeix d'aliment els mesos d'hivern), pels mamífers que hi ronden i les plantes que hi creixen, hi trobarà un blog modest però atapeït d'informació fiable i de primera mà.

El nom que ha posat al blog no em sembla una manera eficaç de trobar audiència, perquè costa de recordar. Però té una bona raó per haver-lo triat i ell mateix ho explica quan es presenta.

Gèneres, riscos i lletres marcadores: cobrint la setmana "ehealth"

Quan decideixes cobrir un congrés temàtic ja saps que corres el risc que les sessions siguin massa especialitzades i que no vegis la manera de treeure’n informacions que s’ajustin a les necessitats d’un mitjà generalista i ni sàpigues trobar-hi un enfocament de “notícia”, amb un títol d’actualitat i novedós.

És un risc que corres i ja està.

Ho havia fet al Personal Democracy Forum, a la Catosfera o a l’encontre mundial dels mòbils i tinc raons per creure que me n’havia sortit.

No he tingut la mateixa sensació amb la setmana dedicada a la sanitat digital que ha aplegat milers d’experts a Barcelona. Les sessions de seguida em van semblar molt poc aptes per a la mena d’informació que volia elaborar. Passava molta estona escoltant persones i sabia que tot just n’aprofitaria un parell de ratlles.

És veritat que altres periodistes han seguit la conferència internacional i que han servit informacions però ha sigut un d’aquells casos en què valia més la pena utilitzar l’escenari per trobar protagonistes i conversar-hi.

El gènere i l’amortització

A mi m’agrada més la crònica de les sessions que l’entrevista. M’hi trobo més còmode, potser perquè el repte de la síntesi m’estimula. Però m’he equivocat. Hi ha vegades que has de triar el gènere més adequat encara que tu no t’hi sentis tan a gust.

La Karma Peiró ha fet dues entrevistes que aporten més informació i coneixement a l’usuari del nostre mitjà sobre la salut digital que les cròniques espesses que m’han sortit, desdibuixades, massa abstractes per ser generalistes i massa superficials per ser especialitzades.

Les seves converses expliquen a l’usuari del 3cat24 els conceptes fonamentals de l’anomenada “ehealth” d’una manera clara i molt directa.

Hi ha un detall que potser val la pena d’esmentar. La Karma sempre tria la forma de pregunta i resposta. Per això sempre em sembla clara i directa.

Les meves entrevistes, que són escasses per la incomoditat que el gènere em provoca, es presenten en un estil indirecte, on miro de fer un relat i, per tant, trastoco la conversa original per esmicolar-la i adaptar-la a la narració, respectant les paraules de l’interlocutor però utilitzant-les en un context. Aquest estil, més característic del reportatge, resulta menys clar i menys directe però confesso que m’ajuda a entendre el que pretenc explicar.

Potser és més intervencionista que l’altre i, per tant, menys transparent. Però admeto que quan elaboro peces informatives m’apropo tant com puc a la noció del relat, i persegueixo una estructura més narradora que dialogant.

Una altra qüestió que val la pena repensar és l’amortització. Quan has anat a un acte d’aquests i et sembla que no hi ha ben bé el tipus de material informatiu amb què pots treballar, què has de fer? Et quedes per “amortitzar” la presència o hi renuncies i te’n tornes a la redacció?

Ara bé, al marge d’aquestes lliçons que tots els oficis et regalen sovint, si estàs disposats a entomar-les, a la “eHealth week” de Barcelona he rumiat en una proposta que em va entusiasmar.

L’obvietat digital i la gasolina verda

El doctor Alex Jadad és colombià i ja fa temps que viu i treballa al Canadà, on dirigeix un centre d’innovació en salut. Jadad va proposar als assistents que es deixin estar d’afegir lletres catalogadores. No em diguem “e-salut”, va demanar, ni “m-salut” (quan s’utilitza el mòbil)... diguem-ne salut i ja està i que els sistemes sanitaris incorporin per defecte l’aplicació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

Sembla una obvietat. Potser ho és i tot. Però no se li fa gaire cas.

Em va interessar perquè ja he dit alguna vegada que em passa una cosa semblant amb el periodisme.

I si deixem de parlar de periodisme digital d’una vegada i per sempre?

No és un “periodisme específic”, ni menys encara “estrambòtic”. I si fem servir aquestes eines quan elaborem peces informatives i adoptem formats i solucions que aquestes eines permeten i ja està?

A la televisió, per exemple, ja li ha passat. La televisió digital ja no cal que porti mai més ni una lletra marcadora ni aquesta paraula que entre tots hem anat desdibuixant.

La televisió digtial terrestre, la TDT, serà molt aviat l’única manera de veure la televisió. És qüestió de dies (i quan s'iniciaven projectes que s’hi encaminaven, tants deien que s'anava massa lluny i massa de pressa...)

La que no és terrestre ja és digital. Tota ho és. Per tant, quan diguem “televisió” ja estarem dient “televisió digital”, sense haver-hi d’afegir res. Aprendrem la lliçó?

És clar que sempre hi haurà inadaptacions. Ens passa a tots. Encara parlem de la “gasolina sense plom” o “gasolina verda”. Per distingir-la de quina? D’aquella que ja no es troba a cap benzinera!