Atrapat temporalment a les branques d'un abre: un tuit sobre la #twittervista

Quan algú s’equivoca em sembla que ho ha de dir. Com que ho espero dels altres, és raonable que els altres ho esperin de mi.

M’he equivocat

He fet un “tuit” sobre Stic que no ha estat prou afortunat. Més: ha sigut desafortunat. Miro d’explicar-ne les raons.

Els tres errors han estat:

1.- He reaccionat massa de pressa (acabava de llegir la nota explicativa sobre la #twittervista i l’he trobat decebedora). Hauria estat millor madurar l'opinió una estona.

2.- No he sabut comprimir en 140 caràcters una opinió que necessitava de més aclariments (no he fet servir bé l’eina).

3.- No he calculat el ressò, no m'he adonat prou que tot el que diem en aquestes xarxes és públic i, com que tendeixo a creure que només m’adreço a uns quants que tenen la paciència de llegir el que escric, no he sigut conscient que les dades desmenteixen la meva sensació de parlar amb quatre gats.

Solució 3

Aquest tercer error només el puc esmenar en el futur, mirant de tenir més present que, per sort o per desgràcia, hi ha més de quatre persones que miren de saber què comparteixo.

Solució 1

El primer error ja no es pot corregir. No m’agrada córrer però de vegades accelero i gairebé sempre que ho faig tinc problemes en un revolt. He de “conduir” millor.

Solució 2

Però el segon error sí que té esmena i en això consisteix aquest apunt.

He parlat amb persones de Stic i m’han mostrat la seva sorpresa per la "duresa" del comentari. Els he dit que tenien raó i que ho hauria d’explicar millor.

D’entrada, però, deixo anotat que respecto l’entrega voluntarista de totes les persones que hi dediquen hores i entusiasme. És evident, però ho subratllo.

Ara bé, crec que projectes com aquests, amb tant de relleu, han de ser més acurats. El meu parer és que la #twittervista va anar malament i que no es pot imputar només a “causes tècniques”. És més: crec que el resultat és un perjudici per la missió que Stic s’ha proposat de combatre l’anomenada escletxa digital. Ja en vaig parlar.

Arrogància

Si al tuit he parlat d’arrogància era perquè m’ha disgustat veure en la seva nota un subtext que, tal com l’he interpretat, volia dir: “Puig que fem coses pel país, atenció a l’hora d’avaluar-nos”. Potser ells no volien dir això, però és el que he entès i, ja ho he dit, com que he reaccionat massa de pressa...

És un argument que trobaria inacceptable.

Falta de qualitat

Si he parlat de falta de qualitat, és perquè crec que quan algú es proposa un projecte tan ambiciós ha de tenir cura dels detalls i sobretot ha de procurar “no ficar-se en un jardí”, com se sol dir. Un proverbi xinès que m’agrada diu: “No t’enfilis a un arbre del que després no sàpigues baixar-ne”.

És clar que algú pot pensar que més val que m'ho apliqui. Qui em manava entrar en aquest jardí? Bé, aquest apunt és la meva manera de "baixar de l'arbre on m'he enfilat", sense perdre de vista que m'hi he enfilat perquè creia tenir motius, que són els que estic exposant.

Potser no calia fer un aplicatiu, potser calia confiar més en l’eina original sense témer “la balena”, potser el sistema de votació als Premis Blocs tenia massa imperfeccions, potser la noció de vot popular no és l'adequada, potser el jurat no era l'ideal per respondre a segons quins aspctes, potser no es va calcular el dany de segons quines decisions...

Afanys de protagonisme

I si he parlat d’afanys de protagonisme, és perquè no em va agradar que arribés una nota de premsa que podia interpretar-se com l’anunci que hi hauria sis caps de llista (molts col·legues així ho van entendre) quan moltes persones ja sabíem que no seria així, perquè era conegut, i no vaig trobar encertada una certa "pressió" als altres formulada en un acte de cloenda.

Potser he exagerat, però em va semblar que volien fer passar bou per bèstia grossa. Aquesta decepció, sumada a la recerca del ressò mediàtic de fa uns quants dies, potser a canvi de provocar un desequilibri notable, s'ha convertit en una frase que podia ferir algú, i me'n disculpo, però que tenia aquesta base.

Vet aquí els tres motius de les tres expressions. Això no evita que fos un desencert deixar-ho anar en un tuit, si volia comentar la nota de Stic no he triat el canal que em feia falta.

Opinió minoritària

Però encara vull dir una altra cosa.

He percebut que altres persones també creuen que tot i el voluntarisme i l’entusiasme, que reconeixem i aplaudim, hi ha hagut, potser no arrogància ni excés de protagonisme, però sí, com a mínim, un cert grau de falta de qualitat. I crec que Stic faria bé de repensar-ho tot plegat una mica seriosament.

Però els meus interlocutors de Stic m’expliquen que aquesta percepció és minoritària. M’asseguren que en el retorn que ells reben, vuit de cada deu comunicacions se’ls adrecen amb una valoració molt positiva, tant de la seva tasca en general com dels dos darrers esdeveniments que han organitzat.

Per tant, com he dit per telèfon, la meva percepció prové d’un cercle realment molt reduït (dos de cada deu). Tinc una percepció allunyada de la realitat.

Què en penso

Tot i així, la mantindria (encara que no l'he expressada gens bé, ja ho estic dient, oi?).

Perquè penso (i encara que no ho cregués ningú més em sembla que ho seguiria creient) que ha faltat encert, que no hi ha hagut una bona estratègia, que s’ha fallat en el càlcul dels riscos, que s’ha posat en entredit la defensa de la missió natural i no sembla que hi hagi ben traçada una ruta ben pautada per als pròxims deu anys, posem per cas.

Esperava la nota amb moltes ganes. M'interessava l'estil. I reitero que no m'ha agradat (no, no he sabut expressar bé, per això estic clavant aquest rotllo al blog), m'ha decebut. Els tecnicismes són una reacció pròpia de les administracions quan alguna cosa falla. I aquell subtext que abans he esmentat tampoc no m'ha semblat correcte.

Si tenen tota la raó, i sóc l'únic que ha interpretat malament l'explicació i ha avaluat malament els darrers fets, reitero les meves disculpes.

Stic, endavant les atxes.

Si no m'equivoco tant, només el temps ho dirà. Per això, perquè fa falta temps i perquè, siguem francs, polemitzar no és la intenció d’aquest blog, tornaré a parlar tan poc de Stic com havia fet els últims anys.

PS:

1.- Només per si de cas: no, no presento mai cap blog a cap premi i no, no vaig votar a ningú, a ningú, coneixa massa persones i sabia que ni a uns ni altres no els vindria del meu clic. I potser volia tenir la llibertat absoluta de comentar la jugada, com he intentat fer.

2.- Només per si de cas. La falta d'animadversió és òbvia. Vaig cobrir durant moltes hores un esdeveniment a Mataró, per fer peces divulgatives, i vaig dedicar interès i diria que passió a la twittervista durant l'estona prèvia, quan la seguia i quan per fi en vaig redactar una crònica.

Sense aquesta passió, potser no hauria sentit cap decepció i m'hauria estalviat enfilar-me a un arbre amb les branques massa delicades com per saltar-hi sense mesura. Stic és un bon instrument. Només crec que pot millorar molt la seva feina.

La tecnologia no és cap assassina depravada

Competidors

No és gaire fàcil que un mitjà de comunicació posi atenció en altres productes de comunicació que d’alguna manera són competidors, tinguin la dimensió que tinguin.

Per això em sembla rellevant que el 3cat24 hagi acceptat dedicar una peça informativa a una realitat d’interès però complicada de transmetre: joves professionals difonen la tecnologia amb blogs escrits en català.

Diversitat

N’hi ha que declaren que es volen mantenir com a accions voluntaristes (tot i que admeten que els proporciona beneficis indirectes vinculats a la reputació) i n’hi ha que aposten per alguna via cap a la professionalització.

M’ha semblat una varietat interessant que s’ajustava a la mena d’emprenedors de qui m’agrada parlar, perquè ja està bé d’amagar la gent amb empenta i buscar sensacions fortes amb assassins, corruptors i pirates, que és com se sol presentar internet així que n’hi ha l’ocasió.

En positiu

No hem vist mai un titular que digui: “La va violar després de telefonar-la”. Ni tampoc: “Els lladres escrivien cartes amb llapis vermell”. No esperem tampoc: “La fotocopiadora d’un institut supera el centenar de llibres reproduïts”. Cap d'aquests instruments no en té la culpa.

Però amb internet és diferent. Sempre que es pugui associar de forma escandalosa amb algun problema, l’èxit està assegurat. Les xarxes socials es veu que són o per tafaners o per exhibicionistes.

Per això intento explicar l’activitat de professionals com els que protagonitzen les dues peces pròpies que he elaborat avui i una d'ahir:

- joves professionals difonen tecnologia

- Tuiter-net, una altra eina per analitzar les converses a Twitter sobre la campanya electoral catalana

- un català crea una eina per controlar l'activitat dels europarlamentaris

No són "grans èxits" del periodisme. Fins i tot, potser això que faig no és ben bé periodisme, ja ho he dit alguna altra vegada. Però cada dia trobo que té més sentit.

Catalanització

A més, la feina ha tingut avui ha tingut un efecte personal. Quan parlava amb un dels meus interlocutors, hem recordat que l’últim programari de l’iPhone ja inclou el català.

M’havia actualitzat el programari fa unes quantes setmanes però encara no l’havia catalanitzat. Ho he fet aquesta tarda. M'agrada.

Quan la realitat és el missatge: el cas de la "twittervista"

He seguit amb interès la primera entrevista als candidats al Parlament que es feia per Tiwtter i n’he escrit una crònica. No m’he centrat en els aspectes polítics (aquest ha dit això o aquell ha dit allò) sinó que, com a redactor que cobreix internet i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), he volgut transmetre als usuaris del 3cat24 una síntesi de l’esdeveniment.

Errors i transparència

Hi ha hagut serioses dificultats tècniques i és una llàstima, perquè amb aquests petits "fiascos" es dóna la raó als escèptics i no s’ajuda gens a “normaliztar” les TIC. Com sempre, la realitat és el missatge més poderós que la intenció.

La prova és que totes les cròniques han tractat aquests problemes (El País, BTV, La malla...)

Confio que des de l’organització Stic hi hagi transparència, sense excuses com ara que l’èxit els ha superat.

No és el primer cop que cal felicitar Stic per la intenció més que no pas pels resultats i potser convindria un cert toc d’atenció.

De tota manera, no és d’això que vull parlar sinó d’una situació que em sembla tan estrambòtica com intrigant.

Parlant d'accions

Fa uns quants dies vaig tenir l’oportunitat de moderar un debat amb els responsables de les campanyes digitals. Avui mateix, hi ha hagut un altre debat, aquest cop amb els responsables polítics de la campanya digital. D’aquí a pocs dies n’hi ha un altre.

Hi ha el risc que parlem molt de la campanya digital (ja està bé) però sense posar el focus en la mateixa campanya digital. És una mica un debat metalingüístic.

I en realitat no es tractaria tant d’escoltar com ens expliquen què faran sinó d’observar els resultats. Amb concrecions.

Accions que fan parlar

Per exemple, avui el punt se l’ha anotat Ciutadans, que ha tingut molt de ressò amb un vídeo agosarat que demostra, quatre anys després, que despullar persones encara genera interès mediàtic. Segons fonts d’aquest partit, ja s’ha vist l’anunci més de 200.000 vegades. I les principals cadenes de televisió n’han donat fragments.

És obvi que l’èxit s’ha d’atribuir al contingut però també és veritat que sense l’ús d’un canal com YouTube aquest vídeo no hauria arribat mai a tantes persones. A l’anterior campanya, es va distribuir un DVD, algú se’n recorda?

Qui vol i dol

De manera que potser que discutim menys sobre la campanya digital i mirem d’entendre els efectes que provoca l’aparició de les TIC en la propaganda política.

Si es pot. A l'hora de la veritat, jo mateix sóc dels primers que atabalen els responsables de cada partit per demanar-los que m’expliquin què fan. I si els deixem treballar una mica?

Conversant amb l'usuari: un cas real

Fa poc he publicat una informació que ha suscitat una conversa entre un usuari del mitjà i l’autor de la peça. M’ha semblat interessant.

Sense valor

Crec que el to del comentari representa bastant bé el to general de força comentaris (no de tots). Hi ha molta gent que no es creu la feina que fem. Hi ha persones sempre van a la contra. No solen aportar gaire valor afegit ni comparteixen coneixement, es limiten a deixar anar una crítica banal i genèrica, com aquell que renega mentre veu les notícies a la tele.

Un trajecte

Però m’he decidit a contestar. Aquesta informació és una mica l’exemple del que provo de fer fa més d’onze mesos: exposar casos de la utilitat d’internet que ajudin el públic d’un mitjà generalista a comprendre l’abast de la digitalització i del canvi que significa. Ja ho he explicat aquí. El titular era molt rotund: “Cada vegada més ciutadans es decanten pels serveis a través d’internet”. L’atac no era profund i sí fàcil de respondre.

Després, hi ha hagut un petit intent d’ofendre o atacar l’autor (en comptes de centrar-se en la peça informativa). Per descomptat no em va escalfar gens ni mica. No és una qüestió que em preocupi.

A quina facultat?

Ja he escrit en aquest blog que no crec que calgui estudiar una carrera especial per fer de periodista.

És més, i també ho he dit: trobo més recomanable el model en què algú amb una formació de qualsevol especialitat després actua de periodista (les eines de l’ofici s’aprenen de seguida i el criteri i el seny es van adquirint mentre que el nas per detectar temes adequats es té o no es té).

Però he decidit contestar fins i tot l’al·lusió personal. Per deixar clar que no m’atemoreixen aquestes amb mala fe ni tampoc m’espanta la conversa amb un consumidor del producte informatiu que elaboro.

La conversa

Reprodueixo aquí el fil dels comentaris.

Fran_secs:

Qui les audita aquestes dades de visites? Si us haguessin dit que tenen 1 milió de visites diàries també us ho hauríeu cregut? El periodisme no hauria de consistir precisament en posar en dubte allò que els estaments oficials diuen, en comptes de simplement fer-los d'altaveu? Clar que si el periodisme actual accepta rodes de premsa sense preguntes, què en podem esperar?

janquim:

Fran_secs, quan demanes unes dades a qui sigui en principi has de creure que són fiables. No veig què té a veure això amb les rodes de premsa, no és el cas. No es tracta de fer d'altaveu sinó de comprovar si els serveis digitals van trobant més acceptació. Tu mateix t'informes via digital, en aquest mitjà. A l'article hi ha elements crítics i d'altres que no ho són. Veig que et refies del periodisme més dle que dius, per això has vingut fins a aquest mitjà. Gràcies pel comentari. No sé què ho té que és molt fàcil fer comentaris "a la contra", aportar continguts i valor afegit costa una mica més, oi?

Pere joan mitjans:

Jo crec que els tràmits que més èxit tenen són els que solen repetir-se periòdicement (impostos, renovar l'atur, matrícules a centres educatius, colònies, etc.) En canvi la gent no vol perdre el temps aprenent a interactuar amb l'ordinador per assuptes ocasionals.

janquim:

Pere joan mitjans, em sembla que vas molt encertat, tots preferim opcions simples. per això tothom que proveeix serveis va mirant de fer-los més senzills.

fran_secs:

Em temo que el que veritablement costa, janquim, és fer periodisme que qüestioni el poder. En principi has de creure que les dades que et donen són fiables? A quina facultat vas anar?

janquim:

Fran_secs, les dades oficials públiques i privades es consideren bones: balanços d'empresa, estadística, resultats electorals, dades de consum, taquillatge, vendes de llibres, índex d'atur, PIB, etc. No té res a veure amb posar al descobert errors, com fem sempre que ho detectem (en aquest text hi ha un cas clar). Vaig estudiar a la UB, Filologia, però ho vaig deixar a la meitat perquè treballava en un diari totes les hores. Anys després vaig estudiar a la UOC, en un grup pilot, i sóc llicenciat en Humanitats. Però vols dir que té a veure amb tot això que diem? En tot cas, gràcies pel diàleg, sempre és una bona experiència la conversa entre qui informa i l'usuari que consumeix la informació. Gràcies.

Els comentaris

Ja he dit aquí que no estic d’acord amb els criteris ni els procediments que es fan servir a la majoria de mitjans per gestionar els comentaris. Un dia provaré de ser molt més clar.

I també he deixat dit que estudis seriosos demostren que els comentaris aporten en general molt poc a la informació.

No és la primera vegada que contesto. Ho he fet uns quants cops. Però aquest és el primer que em toca entrar en el terreny personal.

Qui més

Potser no és tan freqüent la conversa entre el que fa periodista en un mitjà digital i l’usuari.

No dec pas l’únic, seria pretensiós i ridícul pensar-ho. Segur que n’hi ha desenes de casos. Però, per ignorància, els desconec.

Diferències

És ben significatiu que als mitjans generalistes hi abundin els comentaris sense gaire interès, criticaires, superficials, rondinetes, acusatius, falsejadors o negatius mentre que als blogs que llegeixo, i en aquest mateix, quan n'hi ha, gairebé sempre són interessants i obren una conversa intensa, molts cops discrepant però sempre extraordinària.

Per això proposo als lectors d’aquest blog que m’ajudin, afegint exemples de conversa als comentaris d’aquest apunt.

A veure si podem exposar una mostra que ens ajudi a entendre millor com canvia aquesta relació, que no és fàcil.

Vocació de servei o castell de focs: bona sort

"Good night, and good luck" és una pel·lícula de l’any 2005, però no l’havia vist. Ho vaig fer ahir a la nit.

Hi ha un discurs del periodista Edward R. Murow, situat a l'any 1958, en què fa uns pronòstics sobre el servei de la televisió que encara avui tenen vigència.



Segurament, ja només defensem aquest enfocament des dels mitjans públics, els privats han optat pel camí que el Murrow de la pel·lícula (com el de debò) ja intuïa, després d'haver combatut les persecucions del maccarthisme.

Se m’acut que amb els mitjans basats en internet ens podria passar el mateix. Internet té quasi inifinites possibilitats i usos tan diversos que costa de fer-ne una llista.

Ara bé, els mitjans tenen l’obligació de decidir si aposten pel servei o pel simple castell de focs que vol enlluernar l’audiència.

El cercle imprès que guanya als bits, una bona idea

Trobar un espai

La victòria que s'apunten les versions digitals dels mitjans tradicionals en la batalla de la immediatesa de vegades acomplexa els seus germans impresos.

Ja vaig comentar aquí que els diaris de paper necessiten adaptar-se a un cicle de vint-i-quatre hores, em sembla que he insinuat que haurien de despreocupar-se de les notícies (si no són un tema propi) i centrar-se en tot el que ve després: la reflexió, el context, l'anàlisi, la interpretació, les dades, les opinions, l'experiència viscuda... I la infografia!

Hi ha tanta feina per fer.

Gràcies a la infografia

Avui he vist un bon exemple d'una acció informativa que el mitjà de paper pot fer i que el digital no té a l'abast.

Gràcies a una proposta de l'equip d'infografia, El Periódico ha permès als seus lectors fer-se una idea molt clara del giny que ha d'alliberar els miners xilens, que protagonitzen una operació de rescat amb el món sencer com a espectador.

Han traçat un cercle a les pàgines 2 i 3 i només cal deixar el diari obert a terra i posar-s'hi damunt per entendre que els miners es trobaran de debò dins d'un tub molt estret.

El tret únic

Crec que és una bona idea i com és natural de seguida m'adono que no sóc l'únic. A "Maquetadores" han elogiat la creativitat.

A "Paper papers" descobreixo que un diari xilè ja havia tingut la mateixa idea fa uns quants dies.

Això no implica que sigui una còpia, pot haver estat una coincidència. En tot cas, em sembla una reacció interessant.

En comptes de fer el ridícul, els diaris de paper fan ben fet de buscar trets distintius, elements propis que en reforcin l'interès.

El color de l'oceà

Ha sigut una bona idea.

No hi ha cap pantalla que pugui competir amb aquesta proposta, ni tan sols la "màgica" iPad que pretén canviar la vida de les revistes.

Les millors infografies en versions digitals no poden traçar aquest diàmetre i encara menys t'hi pots posar dret al damunt. Els gràfics que he vist són bons i explicatius però el cercle de les pàgines 2 i 3 transmet emoció i comprensió directa.

És diferent i únic. Obre un oceà blau.

Per això té sentit.

La feina del periodista: intermediar o connectar amb les fonts

Transmissor tradicional

El periodista tradicional ha fet de transmissor. Acudeix a unes fonts, personals o no, i tot seguit ho explica als seus “clients” (lectors, espectadors, oients...). Per aconseguir-ho, ha fet servir formats diferents (àudio, vídeo, text...) i gèneres adequats (entrevista, crònica, reportatge, notícia...).

Un dels efectes de la digitalització és que tot aquest procés pot quedar trastocat.

Com que l’emmagatzematge i distribució de continguts és més fàcil, hi ha més persones que creen materials d’interès.

En aquest cas, què ha de fer el periodisme?

Un exemple

Em serveix d’exemple el que està passant amb la campanya electoral catalana (ai, perdó, la pre-campanya..., qui s’ho creu això?).

Diversos professionals han decidit que valia la pena crear continguts propis sobre les campanyes digitals dels partits que aspiren a tenir representació parlamentària. I han obert espais a internet on hi aporten la seva anàlisi, textos, gràfics...

Narrador o pont

El periodista tradicional potser intentaria mirar què diuen en aquests llocs i fer-ne una peça informativa per als seus “clients”.

Però no estic segur que tingui gaire sentit (tot i que ho he fet, d’alguna manera).

No té més sentit fer de pont? És a dir: fer saber als usuaris del mitjà que hi ha aquest materials i enllaçar amb la font.

Fer accessible

A més, hi ha altres professionals que organitzen paquets de recursos. Endrecen el que hi ha a la xarxa de forma dispersa i fan més fàcil la consulta.

Una altra vegada, què ha de fer el periodisme? Té sentit que un mitjà reprodueixi aquests paquets de recursos? Quantes rèpliques n’ha de fer?

Potser és més raonable citar la font, indicar l’existència d’aquests paquets i fer-los accessibles a la ciutadania.

Detecció i filtratge

La majoria de les persones no dedica una jornada laboral a cercar aquests continguts, a identificar-los, avaluar-ne la fiabilitat i consultar-los.

Però un periodista sí que ho ha de fer. És una part important de la seva activitat (se suposa...).

Per tant, el periodista ja no ha de fer només de transmissor de la informació, pot fer de connector entre els materials (que ha avaluat i valorat) i els ciutadans.

Una frase

Per això, fa molt poc, en un dels articles que he escrit per al 3cat24, vaig incloure-hi aquesta frase: “a diferència de les eleccions anteriors, a la xarxa hi ha observadors tan atents com eficaços que avaluen aquesta campanya i permeten als ciutadans accedir a la informació sense la intermediació tradicional dels mitjans de comunicació, inclòs aquest.”

Potser moltes persones no van copsar el significat d’aquestes paraules i potser d’altres van creure que era una manera d’introduir una qüestió. La veritat és que volia ser l’anunci formal, firmat i publicat en un mitjà públic, sobre una orientació que em sembla que hem d’emprendre.

Què he de fer

La meva feina ja no pot ser només la d’explicar coses. Oferir bons enllaços i aportar connexions amb materials rellevants és una feina tant interessant com escriure.

No em puc limitar a fer d’intèrpret. He de ser un bon filtre, un bon conector, un bon detector. Els ciutadans es poden informar sobre la campanya digital amb les peces que elaboro (m’esforço perquè siguin d’interès) però, siguem sincers, ja tenen molta informació de qualitat i no cal que jo la repliqui, n’hi ha prou que els digui a on és.

No estic segur que els meus col·legues d’ofici ho vegin de la mateixa manera. Potser seria una bona pista saber què en pensen els lectors d’aquest blog.

Un pirata de Cornellà copia i tradueix el 3cat24

Recursos a la xarxa

No fa gaires dies vaig publicar al 3cat24 una peça on mirava d’explicar que ja hi ha observadors professionals de la campanya electoral a internet.

Avui, en una altra peça que he fet sobre la campanya electoral a internet,m’he atrevit a escriure que en realitat els usuaris troben a la xarxa molts recursos, sense que sigui tan necessària la tradicional intermediació dels mitjans de comunicació. He acabat la frase així: “inclòs aquest”.

Activitat de campanya

La peça d’avui és en part la continuació d’una altra que es va publicar el mes de setembre i és, potser, la prèvia de les cròniques que encara pugui fer sobre la mateixa qüestió.

Per la cara

Mentre aquest matí buscava els enllaços pertinents m’he trobat amb una sorpresa que em ve de gust compartir aquí.

He descobert que hi ha un mitjà que ha traduït al castellà aquell article i l’ha inserit al seu web. Com el lector ja es pot imaginar, ho han fet sense citar l’autor ni el mitjà, “per la cara”, que es deia abans, com si fos material propi.

Ja m’he referit aquí a la diferència entre “el refregit” i la còpia descarada i també vaig posar un exemple rotund del fals periodisme que es basa en les tecles del “copy&paste”.

Qui és qui

Però aquesta vegada m’ha cridat l’atenció que s’hagin pres la molèstia de traduir (suposo que amb un robot...) i de liquidar tots els enllaços que hi ha la peça original.

El mitjà (no sé si n’he de dir així) que ha comès aquest acte de pirateria es presenta com el “portal ciutadà” de Cornellà de Llobregat. Perquè el lector es faci una idea de qui són aquesta gent, només diré que ofereixen botons de traducció al català... i al valencià, tractades com a llengües diferents.

O sigui que a Cornellà hi ha un pirata que copia les peces firmades del mitjà públic digital de Catalunya. És millor saber-ho.

Quatre cròniques generalistes sobre política i noves tecnologies

Intensitat

Dilluns i dimarts he passat un munt d’hores a les instal·lacions de la Universitat de Barcelona. Assistia a les jornades del Personal Democracy Forum Europe, que s’ha tornat a fer a Barcelona.

Després he dedicat una altra bona estona a acabar les meves cròniques i enviar-les al 3cat24.

I ara, quan per fi s’ha acabat una feina tan apassionant com esgotadora, m’agrada aturar-me a comprovar com ha anat tot plegat.

Fils estranys

He intentat fer una cosa una mica estranya. Buscar fils que es poguessin resseguir a tota la conferència, o sigui. Això implicava assistir a totes les ponències principals (més d’una trentena) i triar bé les que coincidien amb altres.

Per tant, les cròniques no partien d’una sola declaració sinó que consistien en la recerca de nexes comuns que s’haguessin estès al llarg d’un o dos dies. És una tècnica que ja havia provat.

Quatre peces

Aquest sistema m’ha permès escriure quatre peces:

Sobre diplomàcia digital

Sobre l’ús d’internet en causes globals

Sobre l’ús de les eines per part de l’extremisme

Sobre les dades públiques i la seva obertura

Dues notícies

A més, en dos casos m’ha semblat que podia obrir la peça amb un títol més clar perquè hi havia una “notìcia” (és una manera de dir, ja ens entenem, alguna novetat que valia la pena transmetre als usuaris del mitjà on treballo).

- Facebook emprèn un projecte a favor de la pau basat en la seva experiència com a xarxa social

- El Govern anuncia que obrirà les dades abans d’un mes

El públic

Mentre faig aquesta mena de feina, sempre procuro recordar que no escric per als coneguts que trobo en aquests esdeveniments. Els agraeixo els ànims quan em saluden però res que digui no els sorprendrà. Són experts i saben molt bé de què es parla en aquestes cites.

Miro de pensar sempre que si escric és perquè se’n facin una idea aproximada les persones que no han assistit als debats, persones que acudeixen a un mitjà generalista i que potser se senten atretes pels titulars (sempre em queden llargs... perquè m’agrada que siguin explicatius i perquè quan treballava a la premsa impresa tenia unes limitacions d’espai que per sort ja no tinc).

Només pretenc que persones que busquen informació general se sentin encuriosides i que vulguin seguir una crònica que no ho explica tot ni de bon tros però que ofereix una certa visió panoràmica i algunes pistes, en forma d’enllaços.

Una influència que he d’esquivar

Però sempre temo que em quedin uns textos massa espessos.

Siguem sincers: dificilment coneixeré gaires lectors amb qui debatre el que faig, però als professionals del sector me’ls trobo tot sovint. Sense voler, dec tenir por que em considerin massa "superficial" i potser inconscientment intento “quedar bé” amb ells.

És absurd. No escric per a ells sinó per al públic no especialitzat. Intento recordar-ho sempre però no sempre me’n surto.

Entendre-ho

Una altra dificultat és que parlo d’assumptes que tot just miro de començar a entendre. Per explicar-ho, necessito entendre-ho... si més no una mica.

Escoltar algú en una altra llengua (no uso mai els aparells de traducció perquè m’agrada l’oportunitat de fer hores de “listening”), intentar copsar els conceptes, buscar un fil comú i provar d’escriure una crònica que no sigui espessa em sembla que són molts reptes a la vegada.

Ja sé que el resultat no és mai el que pretenc i també sé que el que pretenc no és tampoc suficient però confesso que el repte m’estimula.

Han sigut dos dies intensos però ara em sento una mica com aquell que després d’una bona caminada pot seure en una pedra i contemplar el paisatge.

He après tantes coses... Només espero haver-ne sabut transmetre alguna als lectors del 3cat24. Després de tot, aquesta és la meva feina.

El rerebotiga

A les peces informatives que he elaborat, em semblava banal referir-me a les possibles millores que el PDF-Europe ja sap que ha d’acarar. Però aquest blog és un espai personal i sempre hi aporto comentaris sobre el “rerebotiga”.

L’equip que ho ha organitzat ha estat eficaç i formidable però és una llàstima que en una trobada sobre noves tecnologies ens quedem sense llum dues vegades, que el so pateixi alguns defectes i que la connexió wifi, una altra vegada, sigui un absolut desastre. Per a mi era particularment incòmode perquè tinc el costum d’anar buscant i desant adreces de webs que els ponents citen.

La llengua

Un altre aspecte millorable que no vull obviar té a veure amb la llengua. El PDF és una trobada internacional i com sol passar als països europeus, l’anglès és la llengua comuna que tothom fa servir. Tothom menys algú a qui conec de fa molts anys i a qui ho he comentat més d’un cop. Per això m’atreveixo a escriure-ho.

Que una directora general del Govern hagi escolit aquesta cita per anunciar de forma pública l’obertura de dades és un gest que s'ha de valorar molt. És un reconeixement de l’administració a la gent que observa internet des de forums de professionals i experts. Crec que tothom ho ha jutjat de forma molt positiva.

Però segurament hauria sigut més adequat que algú del seu equip, capaç d’expressar-se en anglès, hagués fet la presentació. Finlandesos, noruecs, alemanys, italians, holandesos, francesos i altres catalans han parlat aquests dies en anglès. La seva intervenció en català, l’única, ha alentit una mica la sessió.

Desinterès

Però no vull acabar així. Subratllo el que és evident: si la llengua emprada en una sola intervenció i el wifi es poden millorar, és perquè no hi ha cap més detall per anotar. La cita ha estat un èxit.

Només em queda un interrogant: excepte els activistes de diversos partits i l’alcalde de Sant Cugat, que ha estat un dels ponents, m’ha fet la sensació que els dirigents polítics catalans no tenen gaire interès per l’us de les noves tecnologies a la política. Han tingut dos dies per escoltar experts de qualitat i descobrir accions tan agosarades com atractives però devien tenir l'agenda plena.

És una llàstima. Sort que a totes les formacions hi ha persones que s’ho creuen i hi treballen de valent.

Procediments dels bloguistes i equilibri per competir

A Mataró

Per primera vegada, i per raons professionals, he acudit a la gala d’entrega dels Premis Blocs Catalunya.

Per feina

He escrit dues peces, sobre els actes del matí (blogs escolars del Maresme) i la tarda (debat sobre el futur del llibre), per al mitjà on treballo.

Ha valgut la pena, he descobert iniciatives molt interessants i he escoltat un debat sobre el futur del llibre en què per primer cop m’ha semblat que el representant de l’edició parlava amb gosadia i sinceritat.

La ge i la ce

Ha sigut curiós perquè al 3cat24 escrivim blog, amb ge, com faig també aquí i com recomana ésAdir. Per tant, a les peces que hem publicat es parla dels blogs (amb ge) que participen als Premis Blocs (amb ce). Potser algun dia adaptaran el nom.

Després, encara que ja no em tocava, perquè de la gala se n’ha ocupat amb seny i precisió la Karma Peiró, m’he quedat, perquè havia d’acabar la segona crònica i tant per tant volia saber com anava tot.

Reflexió

Ara que ja fa una estona, se m’acut una reflexió.

Hi ha com a mínim dues maneres de fer un blog.

Casolà

És com ho fem la majoria dels que escrivim un blog, almenys els que jo conec. Escrivim, aprenem a fer anar alguna eina com ara Blogger, WordPress, Posterous, Tumblr o el que sigui. Ho il·lustrem com podem (la majoria fem servir sobretot fotografies que hem fet nosaltres, potser no són gaire bones però són pròpies). I ho donem a conèixer amb eines com el Twitter o una subscripció RSS. I ja està.

Professional

Hi ha molts blogs corporatius que es fan d’una altra manera. I blogs allotjats a mitjans de comunicació que també coincideixen amb els anteriors en el fet que tenen el suport d’una infrastructura professional.

En alguns d’aquests blogs, l’autor escriu un text, envia un correu electrònic (sense enfrontar-se a cap eina), el text passa per lingüistes professionals (que asseguren que no hi ha errors de llengua), es publica en una plantilla personalitzada creada per grafistes i dissenyadors de webs professionals, s’il·lustra amb materials de qualitat professional i disposa com a mecanisme de promoció del mitjà que l’allotja o l’empresa que el sosté.

De vegades, en aquests blogs no hi ha gaires enllaços, més aviat semblen columnes d’opinió, però sovint també hi ha textos viscuts i d’interès.

Dos models

Tots dos models són tan respectables com dignes d’admiració, en funció dels continguts que aportin a la xarxa, és clar.

Equilibri

Però potser són dues vies de creació tan diferenciades que no és prou equilibrat que competeixin.

Crec que he mesurat molt les paraules i espero que tothom hi veurà el que he pretès transmetre: un intent de reflexió després de passar prop de dotze hores escoltant, escrivint, escoltant, escrivint...

Què has de fer quan un polític aixafa la seva noticia?

Quan vaig veure que es presentava el Museu Virtual del Poble Gitano de seguida vaig modificar la meva agenda per poder-hi asistir. Tenia clar que era la mena d’assumpte que m’havia d’interessar. No pretenc exposar casos concrets d’ús de les TIC que tinguin un enfocament social? Doncs no m’ho podia perdre.

Acadèmia

Per això vaig anar fins al Citilab de Cornellà. L’acte tenia un contingut acadèmic, amb el professor universitari César Carreras, però també polític. La presentació es feia en el programa d’una jornada que obria el conseller de Governació, Jordi Ausàs.

Insinuació

Orgullós d’aquest projecte, el conseller el va posar d’exemple i, per provocar un efecte de contrast, va deixar anar una lleugera insinuació sobre els incidents que han passat fa poques setmanes. Tothom va entendre que al·ludia a França i a les expulsions de romanesos.

Racisme i odi

N’hi hauria hagut prou. Però a Ausàs se li devia escalfar la boca, com se sol dir. No puc saber si va ser un acte d’ingenuïtat o estava calculat, el que sí sé és que al cap de poques frases va deixar anar unes paraules que ja no eren una referència suau. Va qualificar l’actuació del govern francès d’acció electoralista i va assegurar que incitava a l’odi i al racisme.

Què havia de fer?

Qualsevol periodista sap que això és notícia. Un membre del govern català, un govern autonòmic, acusa a tot un Estat d’incitar al racisme i a l’odi. És obvi que mereixia atenció.

Estil propi

Però vaig reaccionar. Jo no faig aquesta mena de periodisme de la immediatesa, no busco un periodisme basat en les declaracions i contradeclaracions (el periodisme polític i l’esportiu cada vegada s’assemblen més, per desgràcia).

Vaig recórrer al meu estil (si tens el teu estil sempre et sents una mica més segur). Vaig incloure les paraules del conseller a la meva crònica i per destacar-ho vaig encapçalar el paràgraf amb un titol.

Incapacitat

D’aquesta manera, no vaig “matar la notícia”, com sí que havia fet el polític. No estic segur si ho va fer expressament, per obtenir notorietat (en aquest cas, jo no vaig “picar”) o si ho va fer sense voler, per descuit.

Però és ben freqüent que un polític presenti alguna cosa i que ell mateix s’encarregui de fer malbé la presentació. Un altre dia ja en parlaré, però la incapacitat de la majoria dels polítics catalans per comunicar un missatge clar i concís és extraordinària.

Apropiació

Hores després, quan vaig comentar la jugada amb persones que estaven implicades en el projecte, em van dir que els havia sabut greu comprovar que el Museu Virtual del Poble Gitano havia quedat tapat per les paraules del conseller, que a força peces informatives havien quedat situades a l’encapçalament i s’havien apropiat del titular.

Preguntes

Què hauria d’haver fet? Vaig optar per “salvar” la informació. Escric sobre internet i la societat, no escric de política. Anava allà per explicar un projecte, en realitat no m’importava gaire la presència política. Vaig perseverar i vaig mantenir el meu obejctiu. Però, hauria d’haver canviat l’orientació? Ho hauria fet millor si m’hagués deixat portar per l’afany de destacar unes paraules molt sonores?

Conclusions

Aquesta feina té molts moments interessants i tot sovint el millor de tot és quan et sembla que ja has acabat i et poses a rumiar si ho has fet prou bé, si l’has encertada i si en pots treure alguna conclusió que t’ajudi a fer-ho millor el pròxim dia.

Aprenent

Com sempre, cada informació és una oportunitat per aprendre i descobrir sorpreses interessants. Mentre feia una ullada als enllaços que hi ha en l'apartat que es dedica a la recreació artística dels rom he trobat un blog que s'ocupa de "l'art gitano", una meravella que val la pena llegir i mirar amb atenció.

Com i per què he escrit les cròniques des de Brussel·les

De viatge

Cada vegada que acudeixo a una trobada sobre usos diversos d’internet miro què hi puc aprendre. Des de fa un any, tambe tinc l’obligació d’intentar captar algun detall rellevant que valgui la pena transmetre al públic d’un mitjà digital generalista.

Amb angúnia

I sempre tinc la mateixa angúnia: trobar aquests elements aptes per al públic al que m’adreço, és a dir, aptes per a mi. Si jo no ho entenc, no ho sabré explicar.

Una missió

Al ICT Digitally Driven de Brussel·les, m’ha semblat que tenia una mena de missió que corresponia a un mitjà públic: ajudar a fer entendre que els recursos que s’obtenen amb els impostos tenen moltes finalitats i que una de les despeses aporta recursos a la recerca sobre les TIC. Potser sembla banal però no estic segur que tots plegats en siguem sempre conscients.

Tres cròniques

Per això vaig començar amb una peça de tipus general, que conté uns quants exemples.

Vaig continuar amb el fruit d’unes quantes converses amb una mostra dels delegats catalans, perquè crec que val la pena fer saber als conciutadans que hi ha gent que participa des d’aquí en tots aquests projectes.

I he acabat amb una mena de resum que subratlla l'orientació social d'aquesta recerca i que parteix del que s’exposava a la sala d’exposicions, les conferències a les que vaig assistir i una mirada al llistat de projectes.

Em sembla que potser és una mica massa per a un mitjà no especialitzat però tres cròniques no és tant si es considera que el viatge té unes despeses inevitables de transport i allotjament.

El sector

Ja havia parlat al 3cat24 d’aquests projectes, quan es va fer una reunió a Barcelona d’un dels sectors inclosos en els programes de R+D impulsats per la Comissió. I he cregut que tenia sentit recordar, amb un enllaç, que en un congrés d’aquest any es van presentar dades per demostrar que el sector de les TIC a Catalunya resisteix la crisi i genera ocupació.

Pistes

D’aquesta manera, no he sabut presentar un reportatge profund ni aconseguir uns grans titulars que trobin aplaudiments però miro d’oferir a l’usuari d’un mitjà que contribueix a finançar pistes més o menys clares sobre l’estat d’aquest sector a la vegada que intento compartir el respecte que sento per totes les persones que s’afanyen a millorar les nostres vides amb anys de recerca apassionada i parsimoniosa.

Dubtes

Ara bé, tot això no evita que tingui uns quants dubtes i a les cròniques que he escrit els he insinuat. Aquesta recerca corre el risc de tancar-se en ella mateixa, de buscar camins que satisfaran els seus autors però que potser no podran arribar com a retorn a la societat.

Vies de retorn

Tal com ho veig, hi ha dues vies de retorn essencials: la comercialització d’un servei o la creació d’una infrastructura o producte que permeti millores reals de la vida ciutadana.

O el resultat té mercat o mereix fons públics, però si no apunta a cap d’aquestes dues sortides, és una recerca una mica onanista o, per ser més elegant, com un castell de focs o un joc de llums com el que em va sorprendre l'última nit a la plaça més famosa de la ciutat.



L'art té l'avantatge que no inclou la utilitat en els seus requeriments (excepte si es mira des de la perspectiva marxista, que ha castigat tant la creació), però em temo que la recerca no té aquesta sort.

És clar que la recerca quasi sempre aporta coneixement però en el cas de les TIC (i en d’altres que per prudència no esmentaré) em sembla que hem d’anar més enllà.

NOTA:

He esmentat l’estada a Brussel·les en aquests altres apunts:

- Teletreballant a pesar dels controladors aeris belgues
- Sense endolls ni wifi en una trobada europea del màxim nivell

Teletreballant a pesar dels controladors aeris belgues

A pesar dels controladors aeris belgues, avui treballo. Miro d’explicar-ho tot seguit.

Wild strike

Era a Brussel·les, des d'on informava sobre la trobada "ICT Digitally Driven". Acabava d’enviar la crònica sobre la presència de catalans que busquen contactes europeus per a projectes de recerca, quan vaig saber que els controladors aeris belgues començaven una "vaga salvatge".

Així és com la va definir el periodista flamenc que me’n va informar (“I’m afraid it is a wild strike”). Perquè no estava anunciada ni hi havia serveis mínims. De cop i volta, l’espai aeri belga quedava fora de servei.

Europa connectada

Havia previst tornar ahir al vespre, per evitar un possible incident si pretenia tornar avui, jornada de vaga general a Espanya. Però va caldre improvisar.

Per sort, més enllà del Pirineu, Europa està ben connectada. El trajecte va ser aquest: metro des de la parada de Heisel fins a la Gare du Midi. Tren Thalys fins a París, a la gare du Nord. El RER em va dur fins a Anthony, on vaig agafar el metro lleuger sense conductor, l’Orlyval, fins a l’aeroport. Un vol des d’Orly fins a El Prat em va permetre ser a casa cap a la una de la matinada.

Seguir la vaga

Aquest matí m’he llevat d’hora com sempre i m’he connectat a internet. Havia convingut amb els meus caps que faria una peça sobre el ressò de la vaga a la xarxa.

Quan ja estava treballant, m’he adonat que altres mitjans cobrien el mateix objectiu. L’"ABC" ho fa amb una mirada immediata i "El Pais" ha publicat una peça (sense firma, suposo que a causa de la vaga) que estava molt centrada en el conjunt d’Espanya.

Quan ja estava acabant, he trobat la peça de BTV, molt més centrada a Catalunya. Una molt bona peça d’Albert Muñoz.

El que no havia detectat

N’he fet servir un parell d’enllaços que jo no havia detectat però no he citat BTV com a font perquè no estava utilitzant una informació exclusiva sinó dues adreces URL que no havia vist.

En tot cas, ho explico aquí. Em sembla que he actuat amb correcció, no és el mateix trobar un enllaç que copiar una informació pròpia.

De tota manera, crec que les dues peces són prou diferents. A la que he publicat fa una estona m’he permès (potser per això he trigat més) buscar detalls que em semblaven atractius, com ara un diàleg entre dos diputats.

Internet sí que funciona

Entre tots hem demostrat que a internet no hi ha vaga. Els operadors garanteixen la transmissió de dades. Les empreses globals no s’han vist afectades. I el subministrament d’electricitat no s’ha aturat.

Encara més: com que internet sí que funciona, vaguistes i no vaguistes han fet servir totes les eines que hi ha, perquè, com ha recordat Albert Medran, la batalla té a veure amb la comunicació.

I els que intentem informar sobre l’ús d’aquestes eines també hem treballat, cadascú amb el seu estil.

Consciència

Sí, treballo.

Teletreballo. Gràcies a les noves tecnologies: un ordinador portàtil, una connexió ADSL, una VPN per accedir a l'editora del mitjà on treballo... vet aquí les eines.

És el meu dret. I l’exerceixo a consciència, gràcies als serveis mínims que mantenen el 3cat24 actiu, de la mateixa manera que exerceixen el seu dret totes les persones que creuen que aquesta vaga és justa i eficaç.

Se suposa que en això consisteix la normalitat democràtica. Sense coaccions empresarials ni intimidacions sindicals. Encara que de vegades algú ho intenti esguerrar.

Els controladors aeris haurien de saber que tenen un problema d’imatge molt seriós. A Bèlgica i aquí. I els ciutadans hauríem de preguntar als governs si és raonable que unes quantes persones amb una feina de precisió molt important puguin bloquejar la sortida aèria d’un país.

Sense endolls ni wifi en una trobada europea del màxim nivell

El 3cat24 ha decidit cobrir una trobada important sobre la digitalització a Europa, que es fa a Brussel·les. Hi ha milers d’assistents i el que hi ha en joc són més de 2.800 milions d’euros per finançar o subvencionar projectes de recerca que tinguin a veure amb les TIC durant els pròxims dos anys.

Sorpresa

Però a primera hora del matí, quan he arribat a l’Expo on la conferència se celebra, m’he trobat amb una sorpresa poc agradable. A l’auditori principal, on hi ha els actes centrals, no hi ha connexió wifi.

He preguntat la raó i m’han dit que no volien que la gent comencés a enviar missatges a Twitter i estiguessin poc atents a la reunió. M’he quedat de pedra. En un "tuit" han insistit amb aquest argument.

Des de quan mentre envies un missatge no estàs atent? He assistit a una pila de conferències, com he anat explicant en aquest blog, i Twitter ja s’ha convertit en una eina imprescindible.

Parlant de Twitter, a Twitter

Naturalment, he expressat la meva sorpresa via Twitter (quan he sortit de la sala, és clar). I he comentat que l'organització sí que enviava missatges a aquest servei. Aleshores he rebut una resposta desconcertant. Des de l’organització deien que es podia fer amb un iPhone.

Frontera

És clar, però quan ets a l’estranger no fas servir l’iPhone, almenys jo no ho faig perquè els costos de la connexió 3G des de fora d’Espanya són d’una desproporció increïble.

Això em fa pensar que potser som una Unió Europea però a internet tenim fronteres, i tant, una frontera que es basa en els costos.

Moltes altres persones que es lamentaven del mateix. És estrany que una trobada d’aquest nivell, dedicada a les TIC, no inclogui un servei wifi a totes les sales i racons on es fa l’esdeveniment.

Per sort, a la sala de premsa hi ha connexió via cable i he pogut enviar la meva crònica.

Endolls!

A més, però, m’he vist forçat a prendre notes en paper, perquè no podia posar en risc la bateria del meu portàtil. Per què? Perquè no hi havia endolls, ni tan sols per a la premsa.

Cada vegada que assisteixo a un acte d’aquesta mena (i uns quants responsables de premsa ja ho saben) és el primer que pregunto: “on hi ha els endolls?”

Energia

La tecnologia digital ens fa oblidar tot sovint que sobretot necessitem energia perquè funcioni. Sense un endoll, l’autonomia dels portàtils queda molt restringida.

No escric aquest apunt per queixar-me. Només pretenc, com sempre, compartir la meva experiència. I estic convençut que en aquesta mena de congressos i trobades hi ha dues qüestons logístiques que són fonamentals: endolls i connexió a internet.

No em sentireu mai parlar ni bé ni malament del catering, de la temperatura, de les instal·lacions. La feina és la feina. Però sense llum ni internet, la feina es torna un objectiu complicat.

El pròxim

D’aquí a pocs dies seré al Personal Democracy Forum que es fa a Barcelona. L’any passat no hi havia endolls i la connexió era deficient. Confio que aquest any s’hagi resolt. És clar que no sé com els ho podré dir si a Brussel·les, en un acte multitudinari i organitzat per les màximes autoritats europees, no han sabut fer-ho millor.

"Està mort" (criteris i estímuls)

Decisions

Quan decidim que un “tema” està mort?

És una conversa freqüent a les redaccions. I no sempre és fàcil posar-se d’acord. Hi ha arguments bons que tot i això es poden rebatre.

Poso dos exemples recents.

Ja ho hem dit

A la redacció del 3cat24, hem rebut aquests dies una nota de premsa per advertir que el Govern presentava el nou servei de mobilitat “Mou-te”.

Hem decidit que no cobriríem aquesta informació perquè ja l’hem donada. Ho vam fer el mes de juliol. I TV3 també se'n va ocupar.

El nostre “client” ja té aquesta informació. Per tant, no fa falta tornar-hi. És un criteri.

No ho hem dit

Fa poc, vaig veure en un altre mitjà una informació que em va interessar. És la mena de peça que procuro fer per al 3cat24. Se m’havia passat per alt, per imperícia.

Transports Metropolitans de Barcelona ha posat en servei una aplicació per a mòbil basada en la “realitat augmentada”.

Me l’he descarregada, l’he provada i em sembla rellevant que hi hagi una eina com aquesta per a la ciutat de Barcelona.

Em vaig posar en contacte amb el servei de premsa de TMB, que des d’ara ja em tenen a les seves llistes, i em van ampliar una mica la informació. Més de sis mil descàrregues en pocs dies em sembla una prova contundent que al país hi ha bastantes persones que fan servir aquestes eines.

Els altres ho han dit

Però els responsables de la redacció van entendre que la mateixa informació ja havia aparegut en altres mitjans. I tenien raó.

Per tant, es va considerar que no calia fer-la. Observem que el criteri s’ha capgirat i ja no es basa en “els nostres usuaris”. Si nosaltres no n‘hem dit res, per als nostres “clients” la informació encara és nova.

Aquesta vegada hem fet servir un altre criteri. El que hem dit és que la informació ja ha sortit a altres llocs i si en parléssim “aniríem al darrere”.

Què hem de dir?

Que s’ha de fer en aquests casos? Pensar només en l’usuari? Pensar també en què puguin dir els nostres col·legues de la competència?

No comento tot això per discutir fora de la redacció les decisions que es prenen a la redacció. Seria tan absurd com deslleial.

Només provo de compartir els dubtes, com he fet sempre aquí, perquè m’adono que l’ofici no ha avançat gaire.

Un altre bucle

Quan vaig començar a fer feina de periodista, fa vint-i-cinc anys, ja teníem les mateixes converses sobre els mateixos assumptes. Des d’aleshores, encara no hem trobat una resposta que funcioni i, al final, sempre depèn de l’opinió personal d’una o dues persones que en aquell moment exerceixen una responsabilitat.

Jo mateix ho he fet en unes quantes redaccions i estic segur que m’he equivocat desenes de vegades. Potser el problema és que cada vegada ens ho haguem de preguntar de nou i que cada vegada torna a dependre d’un criteri personal.

El criteri

Seria més fàcil si hi hagués un criteri establert, si no estigués tan enganxat al risc d’error personal. Però em temo que d’aquí a deu anys podria escriure un apunt molt semblant a aquest.

Potser, això no és un defecte de l’ofici sinó un dels seus avantatges. Tenir-ho tot resolt seria avorrit mentre que topar amb els dubtes cada dia és una oportunitat per rumiar a fons i aprendre.

Ells o nosaltres

Per a mi això és un valor indubtable però tal vegada no ens ho hauríem de mirar des de la nostra perspectiva, la dels que produïm continguts informatius, sinó des del punt de vista dels usuaris.

Potser ells no necessiten que dubtem constantment encara que ens sembli fascinant, potser no volen que improvisem amb més o menys encert encara que el repte ens estimuli.