Tot allò que encara no he dit sobre les meves fonts

Quan fa gairebé un any em vaig haver de “reiventar”, que se sol dir, amb la pràctica d’un ofici que no exercia des de feia prop de vint anys, vaig mirar d’endreçar les fonts que hauria de fer servir. A poc a poc, he anat variant aquest ús, perquè el dia a dia m’hi ha portat. Ho explico tot seguit.

Agències

A la redacció hi ha un aplicatiu molt comú als mitjans audiovisuals, anomenat iNews, que entre altres funcions agrega els “teletips” de les agències.

Al principi el feia servir cada dia. Hi feia cerques amb paraules clau vinculades als temes que se suposa que m’han d’interessar i em servia per trobar-hi “les notícies més conegudes”, aquelles que té tothom.

La veritat és que ara passo molts dies sense obrir-lo. I em sembla que no es nota. Bé, sí que es nota. És perquè faig més "temes propis". I perquè les agències no solen dur res que no pugui saber per altres vies, fora d’excepcions comptades.

Per tant, ja no és una visita quotidiana i rutinària el que faig sinó que hi acudeixo quan de debò em sembla que ho necessito (i és molt poc).

Mitjans digitals estrangers

Al principi, de tant en tant tenia una sensació molt estranya. Llegia en castellà informacions que em sonaven molt, com si ja les hagués llegides abans. Al cap d’uns dies em vaig adonar que sóc un passerell.

El que llegia era el resultat de “copiar&enganxar” fet amb peces que solien ser de les seccions de tecnologia de BBC i CNN.

De vegades també proposo algun tema que he vist aquí. La principal diferència és que quan ho faig, per descomptat no ho firmo, cito la font i l’enllaço.

Mitjans digitals tradicionals

A més, com suposo que fan els altres, observo les seccions de tecnologia dels mitjans tradicionals en la seva versió digital.

Tot sovint, he hagut de fer refregits en què em toca agafar una mica d’aquí i una mica d’allà. Ja n’he parlat aquí.

Defujo la còpia i tendeixo a la reescriptura. Una bona manera d’evitar la còpia és partir de dues o tres peces en comptes de només una. De vegades s’han d’escriure peces que només poden ser refregit. No hi ha temps per fer trucades, no domino les fonts, l’assumpte em queda molt llunyà...

No sóc contrari als refregits, si es fan bé són informatius i més complets.

Però si hi ha dades exclusives cito les fonts, si hi ha alguna informació pròpia d’altri enllaço la font.

Per aquestes peces, si cal, faig servir traductors online. Quan ets capaç d’entendre un idioma, també ets capaç de detectar els errors d’aquests traductors però tenir un pretext estructurat fa que la feina avanci molt més de pressa.

Mitjans digitals nadius

Cada vegada més són una font que faig servir. He anat veient que és una bona manera d’estar al dia i sobretot de tenir informació concisa i fiable. Hi ha mitjans digitals especialitzats que aprofundeixen molt milor que els mitjans generalistes. Si els faig servir els cito i enllaço.

De vegades faig refregits amb aquests mitjans. En aquests casos, cito el que tingui el tema propi o tots els que calgui. Combino mitjans locals amb mitjans globals, que solen ser dels Estats Units i la Gran Bretanya.

Els blogs locals em posen al dia sobre activitats, iniciatives, productes... Així vaig saber, per exemple, que es presentaria un Museu Virtual del Poble Gitano.

La blogosfera és una font inesgotable de material. Si tingués més temps encara ho faria servir més sovint. Estic segur que si un dia em capbusso de debò a la blogosfera catalana, a l’anomenada catosfera, tindria temes per escriure una peça diària durant una colla d’anys. M’agradaria fer-ho, però no tinc el projecte prou avançat.

Declaracions

Moltes de les empreses que se suposa que he de seguir, així com institucions, entitats, persones... fan saber les seves activitats amb mitjans digitals, de vegades amb blogs (com ara Facebook, l’ICANN, Google...).

Lector de feeeds

Naturalment, per seguir totes aquestes fonts faig servir un "lector de feeeds". No crec que sigui el millor que hi ha però ja m’he acostumat a fer servir Google Reader i la veritat és que no sé si hauria de dedicar temps a buscar-ne un altre i recuperar el material acumulat. No m’hi atreveixo.

Aquest lector em permet, a més, compartir enllaços amb un sol clic (share). Tots els enllaços del lector de feeds que decideixo compartir, apareixen en una capsa d'aquest blog i, també, a Twitter.

Transparència

A més, faig servir eines que desen la lectura d’un web per a més tard i també, si em sembla que necessito desar-ho més temps, copio l’enllaç a delicious. Tinc el compte visible de manera que qualsevol lector pot acudir a aquests llocs i saber per què m’interesso.

I des de fa mesos, a la columna esquerra d'aquest blog exposo una selecció de les fonts digitals que procuro atendre.

Directes

Ha crescut molt aquest ús. Per exemple: Steve Ballmer presenta el nou Windows Phone 7 i la presentació s’emet en streaming. És com si fos allà. Gràcies a internet (cap cadena de televisió ho podria retransmetre) veig a temps real un acte.

Hi ha molts més exemples. De vegades és un vídeo en directe, altres cops hi ha algú que informa minut a minut i és una font fiable (com va passar amb la presentació de l’iPad). Se cita, és clar.

Però també hi ha “directes” diferents, com ara la “twittervista”. Intueixo que n’hi haurà cada vegada més. La qüestió és valorar quina mena d’intermediació s’ha de practicar.

Esdeveniments

És una de les meves fonts preferides. Per plaer. Acudeixo a un acte, m’hi estic tota l’estona (hi ha col·legues que van només a la roda de premsa o a entrevistar un personatge concret). A mi m’agrada quedar ben impregnat pels assumptes que s’hi tracten.

Després, procuro treure peces que tinguin un fil narratiu determinat i on hi aparegui l’essencial del que he pogut escoltar. Com que vaig a cites on hi ha pocs mitjans o cap, el resultat és que la informació més bona i especialitzada es troba als blogs dels assistents a l’acte però la informació generalista més aproximada sol ser la que he fet jo (ep, per absència de competidors, no perquè hi excel·leixi, tot i l’esforç).

A més, en aquests actes conec persones i vet aquí que les persones se suposa que han de ser la meva font principal.

Persones

A mesura que he anat demostrant com faig la feina, aquesta font, com era d’esperar, s’ha anat incrementant, tot i que encara és massa lleugera. No són encara la meva font principal. No fa prou temps que m’hi dedico i no sóc gaire hàbil en les relacions socials. Quan vaig a un acte, saludo algú però de seguida que puc m’escapoleixo cap a una cadira lateral (per connectar l’ordinador a l’endoll) i aboco el cap a la pantalla.

Diuen que un bon periodista té una bona agenda. Jo no he sigut mai bon periodista. Menys encara en aquest sentit.

Però cada vegada més emprenedors que aprofiten internet per crear productes i serveis, tant en el camp privat com en el públic, em tenen en compte i em fan saber les seves dèries. Els ho agraeixo molt. Em fan una confiança encara immerescuda que procuro correspondre amb peces que volen ser honestes i equànimes.

Quan cal, aporto elements que aquests fonts preferien que no hagués inclòs. Però han après a respectar el meu criteri.

De vegades cometo errors concrets (un nom, una dada...). Si m’avisen, ho esmeno de seguida. Altres vegades voldrien no haver dit alguna cosa que han dit. Si em sembla rellevant mantenir-ho, no ho esmeno encara que m’ho demanin. Ja gairebé no m’ho demana ningú. De vegades aporto una prova en sentit contrari al que es diu. No em demanen mai que ho suprimeixi, saben que no faig escàndol però que aporto tots els materials de què disposo.

Twitter

Els últims mesos, s’ha convertit en una font preciosa, formidable, generosa i gegantina.

No exagero.

Hi ha cada vegada més temes que m’arriben per aquesta via. Algú fa un comentari, comparteix un enllaç, repeteix una etiqueta que em fa reconèixer alguna cosa de més abast...

Em fascina. No he dedicat prou temps encara a endreçar les coses per treure’n el màxim profit. He de millorar molt l’ús de les eines que es basen en Twitter. Si m’hi dediqués millor, si aconseguís seguir a a més “persones clau”, si fos més perseverant... És un camp on vull enfangar-me de veritat.

És útil, autèntic, real i emotiu, global i local, concret i general.

Poso d’exemple un cas recent.

Veig un “tuit” on algú enllaça amb un vídeo que no entenc. Empleats de Google es declaren homosexuals i expliquen que d’adolescents van ser objecte de burles i agressions però que se n’han sortit. No entenc res. Però al canal de YouTube on l’enllaç m’ha dut hi ha més vídeos.

Vet aquí com m’adono que existeix un projecte anomenat "It gets better". Com que tendeixo a creure que sóc un despistat, miro de seguida els mitjans tradicionals. Segur que ja n’han parlat.

No sóc la mena de periodista que sap les coses abans que els altres (si no hi ha algú generós que m’avisa). Al contrari, sempre arribo tard. Per això m’esforço perquè es noti que poso l’accent en l’estil o alguna altra bajanada, per dissimular que sempre arribo tard, quan són grans notícies. Per això, també, em concentro en assumptes més petits, perquè així és més fàcil ser el primer. Qui diantre voldrà ser el primer a explicar que un lleidatà ha inventat una app per jugar a la botifarra? Només jo, que ja es veu que no hi toco gaire.

La sorpresa va ser que no hi havia res. O no ho vaig saber trobar. I vaig començar a mirar vídeos. Vaig estar dues hores (de matinada) veient vídeos vinculats a aquesta campanya. Alguns em van emocionar. És tan injust que un noi de tretze anys es pengi perquè creu que no pot suportar més les burles i agressions a l’escola.

Vaig proposar als meus caps de fer un tema que en realitat només podia consistir en dues coses:

- Un resum dels fets per explicar al públic català una situació que té lloc als Estats Units

- Enllaçar el màxim de vídeos per si algú volia anar més enllà (calia haver-los vist, no enllaço mai un vídeo ni una presentació ni un text que abans no hagi vist, és una qüestió de responsabilitat, l’enllaç el poso jo però apareix en un mitjà de comunicació públic).

Com manen les normes, vaig intentar trobar un "ressò local".

En fi, vaig firmar la peça perquè hi havia molta reelaboració, encara que en realitat correspondria a un refregit. Només si els refregits són molt personals (reelaboració) i provenen de moltes fonts (cinc, set o deu o més) penso que els puc firmar i només ho faig si a més em fa l’efecte és una peça “quasi pròpia”. Com sempre, cito les fonts i les enllaços.

Conclusions

Els meus flancs dèbils són l’agenda de persones i les grans empreses, que no saben qui sóc.

No tinc manies i faig refregits però miro de ser transparent.

Podria viure sense les agències i els seus teletips, excepte en els “grans temes” i quan les fonts són oficials espanyoles o europees o mundials.

Acudir a esdeveniments és una ocasió magnifica per escoltar persones intel·ligents i escriure peces interesants, no entenc que altres no ho facin, és apassionant i fantàstic. Crec que altres mitjans no hi van perquè ho troben “poc productiu” i això em fa comprendre que sóc un privilegiat perquè els meus caps valoren que cobreixi aquest tipus d’actes.

Fora de les persones (on sóc dèbil) i els esdeveniments (on no faig tot el que m’agradria per falta de temps i pressupostos però on sóc força actiu), crec que gairebé tot el que necessito és a internet.

Cada vegada més em refio de la blogosfera local i global i els últims mesos Twitter s’ha convertit en una eina preferent. És la meva pista d’envolament, voli cap a on voli, quasi sempre agafo l’avió a Twitter.

No és eixorc qui no vol: contrast de governs a Twitter

Els meus caps al 3cat24 em demanen que, a més de presentar els temes propis que proposo i d’enllestir “temes d’agència” sobre la matèria de què més o menys m’ocupo, estigui atent a l’actualitat per capbussar-me si cal a les xarxes i percebre estats d’opinió. Em sembla que un dia en vaig dir "anar a Mart".

No és el meu “tipus” preferit de peça informativa però admeto que m’he entretingut molt amb aquestes cerques (la vaga general, l’Onze de Setembre, la manifestació del 10 de juliol, l’editorial conjunt sobre l’Estatut...) i he intentat contribuir a veure aquestes eines de comunicació com uns canals "normalitzats".

Ahir, mentre canviava el govern espanyol jo estava concentrat a explicar un servei que agrega missatges de Twitter. Més tard, potser per superar la culpa per no haver contribuït a l’actualitat, vaig fer una proposta una mica apressada que es va acceptar.

Molta gent per no dir res

Vaig mirar de saber quins membres del nou govern són actius a internet. Com vaig escriure a la mateixa peça, la rapidesa segurament m’ha fet cometre errors, però fins i tot així la impressió general no quedaria gaire deformada.

Una absència generalitzada no em sembla greu, només faltaria, cadascú és lliure de fer servir les eines de comunicació que vulgui. Però els casos de “uns quants seguidors” i “cap missatge” em semblen més reveladors i els casos de comptes obsolets fan creure en una acció sense cura (segurament imputable als assessors del polític més que al polític). Els detalls són al 3cat24.

Catalans actius

Vaig voler fer notar que, en contrast, els governants catalans són més presents a la xarxa. No em vaig referir als que no són al govern no perquè no se’ls pugui trobar sinó perquè al text establia una comparació de govern a govern.

Els últims mesos he pogut informar, de vegades abans que altres i de vegades després que altres, de l’arribada a Twitter d’uns quants membres del Govern.

M’interessa l’estil de Quim Nadal (que em fa pensar en articles que escrivia en un diari local fa molts anys o en els que encara publica).

Combina el lirisme amb converses obertes i, de vegades, debats aspres, sempre educats però contundents. A més, aporta una proximitat que val la pena anotar. En aquest tuit, per exemple, celebra una acció política amb una imatge que, segurament, ha captat ell mateix (i que goso reproduir aquí sense demanar permís).

En altres polítics molt actius, sovint veiem fotografies que no pot haver fet el titular del compte, perquè n’és el protagonista. Aquí, el protagonista és l’avió.

No parlo ara de preferències ni simpaties. Conec Quim Nadal, hi he treballat breument però amb intensitat, el respecto i aprecio i ell ja sap quina aposta política faig (ell i tots els lectors d’aquest blog).

Però qualsevol observador equànime ha de valorar un estil singular que s'ha guanyat el reconeixement de molts que s'han fet seguidors dels seus missatges de 140 caràcters.

El poso d’exemple perquè el contrast és molt notable.

Internet a l'hangar

Entre els ministres, l'ús d'internet encara és a l'hangar.

Quan feia la peça sobre aquest “govern sense xarxes” no em creia, d’entrada, que el resultat de la cerca seria tan eixorc (per fer servir una paraula que podria trobar qualsevol dia en un “tuit” de Nadal).

Atrapat temporalment a les branques d'un abre: un tuit sobre la #twittervista

Quan algú s’equivoca em sembla que ho ha de dir. Com que ho espero dels altres, és raonable que els altres ho esperin de mi.

M’he equivocat

He fet un “tuit” sobre Stic que no ha estat prou afortunat. Més: ha sigut desafortunat. Miro d’explicar-ne les raons.

Els tres errors han estat:

1.- He reaccionat massa de pressa (acabava de llegir la nota explicativa sobre la #twittervista i l’he trobat decebedora). Hauria estat millor madurar l'opinió una estona.

2.- No he sabut comprimir en 140 caràcters una opinió que necessitava de més aclariments (no he fet servir bé l’eina).

3.- No he calculat el ressò, no m'he adonat prou que tot el que diem en aquestes xarxes és públic i, com que tendeixo a creure que només m’adreço a uns quants que tenen la paciència de llegir el que escric, no he sigut conscient que les dades desmenteixen la meva sensació de parlar amb quatre gats.

Solució 3

Aquest tercer error només el puc esmenar en el futur, mirant de tenir més present que, per sort o per desgràcia, hi ha més de quatre persones que miren de saber què comparteixo.

Solució 1

El primer error ja no es pot corregir. No m’agrada córrer però de vegades accelero i gairebé sempre que ho faig tinc problemes en un revolt. He de “conduir” millor.

Solució 2

Però el segon error sí que té esmena i en això consisteix aquest apunt.

He parlat amb persones de Stic i m’han mostrat la seva sorpresa per la "duresa" del comentari. Els he dit que tenien raó i que ho hauria d’explicar millor.

D’entrada, però, deixo anotat que respecto l’entrega voluntarista de totes les persones que hi dediquen hores i entusiasme. És evident, però ho subratllo.

Ara bé, crec que projectes com aquests, amb tant de relleu, han de ser més acurats. El meu parer és que la #twittervista va anar malament i que no es pot imputar només a “causes tècniques”. És més: crec que el resultat és un perjudici per la missió que Stic s’ha proposat de combatre l’anomenada escletxa digital. Ja en vaig parlar.

Arrogància

Si al tuit he parlat d’arrogància era perquè m’ha disgustat veure en la seva nota un subtext que, tal com l’he interpretat, volia dir: “Puig que fem coses pel país, atenció a l’hora d’avaluar-nos”. Potser ells no volien dir això, però és el que he entès i, ja ho he dit, com que he reaccionat massa de pressa...

És un argument que trobaria inacceptable.

Falta de qualitat

Si he parlat de falta de qualitat, és perquè crec que quan algú es proposa un projecte tan ambiciós ha de tenir cura dels detalls i sobretot ha de procurar “no ficar-se en un jardí”, com se sol dir. Un proverbi xinès que m’agrada diu: “No t’enfilis a un arbre del que després no sàpigues baixar-ne”.

És clar que algú pot pensar que més val que m'ho apliqui. Qui em manava entrar en aquest jardí? Bé, aquest apunt és la meva manera de "baixar de l'arbre on m'he enfilat", sense perdre de vista que m'hi he enfilat perquè creia tenir motius, que són els que estic exposant.

Potser no calia fer un aplicatiu, potser calia confiar més en l’eina original sense témer “la balena”, potser el sistema de votació als Premis Blocs tenia massa imperfeccions, potser la noció de vot popular no és l'adequada, potser el jurat no era l'ideal per respondre a segons quins aspctes, potser no es va calcular el dany de segons quines decisions...

Afanys de protagonisme

I si he parlat d’afanys de protagonisme, és perquè no em va agradar que arribés una nota de premsa que podia interpretar-se com l’anunci que hi hauria sis caps de llista (molts col·legues així ho van entendre) quan moltes persones ja sabíem que no seria així, perquè era conegut, i no vaig trobar encertada una certa "pressió" als altres formulada en un acte de cloenda.

Potser he exagerat, però em va semblar que volien fer passar bou per bèstia grossa. Aquesta decepció, sumada a la recerca del ressò mediàtic de fa uns quants dies, potser a canvi de provocar un desequilibri notable, s'ha convertit en una frase que podia ferir algú, i me'n disculpo, però que tenia aquesta base.

Vet aquí els tres motius de les tres expressions. Això no evita que fos un desencert deixar-ho anar en un tuit, si volia comentar la nota de Stic no he triat el canal que em feia falta.

Opinió minoritària

Però encara vull dir una altra cosa.

He percebut que altres persones també creuen que tot i el voluntarisme i l’entusiasme, que reconeixem i aplaudim, hi ha hagut, potser no arrogància ni excés de protagonisme, però sí, com a mínim, un cert grau de falta de qualitat. I crec que Stic faria bé de repensar-ho tot plegat una mica seriosament.

Però els meus interlocutors de Stic m’expliquen que aquesta percepció és minoritària. M’asseguren que en el retorn que ells reben, vuit de cada deu comunicacions se’ls adrecen amb una valoració molt positiva, tant de la seva tasca en general com dels dos darrers esdeveniments que han organitzat.

Per tant, com he dit per telèfon, la meva percepció prové d’un cercle realment molt reduït (dos de cada deu). Tinc una percepció allunyada de la realitat.

Què en penso

Tot i així, la mantindria (encara que no l'he expressada gens bé, ja ho estic dient, oi?).

Perquè penso (i encara que no ho cregués ningú més em sembla que ho seguiria creient) que ha faltat encert, que no hi ha hagut una bona estratègia, que s’ha fallat en el càlcul dels riscos, que s’ha posat en entredit la defensa de la missió natural i no sembla que hi hagi ben traçada una ruta ben pautada per als pròxims deu anys, posem per cas.

Esperava la nota amb moltes ganes. M'interessava l'estil. I reitero que no m'ha agradat (no, no he sabut expressar bé, per això estic clavant aquest rotllo al blog), m'ha decebut. Els tecnicismes són una reacció pròpia de les administracions quan alguna cosa falla. I aquell subtext que abans he esmentat tampoc no m'ha semblat correcte.

Si tenen tota la raó, i sóc l'únic que ha interpretat malament l'explicació i ha avaluat malament els darrers fets, reitero les meves disculpes.

Stic, endavant les atxes.

Si no m'equivoco tant, només el temps ho dirà. Per això, perquè fa falta temps i perquè, siguem francs, polemitzar no és la intenció d’aquest blog, tornaré a parlar tan poc de Stic com havia fet els últims anys.

PS:

1.- Només per si de cas: no, no presento mai cap blog a cap premi i no, no vaig votar a ningú, a ningú, coneixa massa persones i sabia que ni a uns ni altres no els vindria del meu clic. I potser volia tenir la llibertat absoluta de comentar la jugada, com he intentat fer.

2.- Només per si de cas. La falta d'animadversió és òbvia. Vaig cobrir durant moltes hores un esdeveniment a Mataró, per fer peces divulgatives, i vaig dedicar interès i diria que passió a la twittervista durant l'estona prèvia, quan la seguia i quan per fi en vaig redactar una crònica.

Sense aquesta passió, potser no hauria sentit cap decepció i m'hauria estalviat enfilar-me a un arbre amb les branques massa delicades com per saltar-hi sense mesura. Stic és un bon instrument. Només crec que pot millorar molt la seva feina.

La tecnologia no és cap assassina depravada

Competidors

No és gaire fàcil que un mitjà de comunicació posi atenció en altres productes de comunicació que d’alguna manera són competidors, tinguin la dimensió que tinguin.

Per això em sembla rellevant que el 3cat24 hagi acceptat dedicar una peça informativa a una realitat d’interès però complicada de transmetre: joves professionals difonen la tecnologia amb blogs escrits en català.

Diversitat

N’hi ha que declaren que es volen mantenir com a accions voluntaristes (tot i que admeten que els proporciona beneficis indirectes vinculats a la reputació) i n’hi ha que aposten per alguna via cap a la professionalització.

M’ha semblat una varietat interessant que s’ajustava a la mena d’emprenedors de qui m’agrada parlar, perquè ja està bé d’amagar la gent amb empenta i buscar sensacions fortes amb assassins, corruptors i pirates, que és com se sol presentar internet així que n’hi ha l’ocasió.

En positiu

No hem vist mai un titular que digui: “La va violar després de telefonar-la”. Ni tampoc: “Els lladres escrivien cartes amb llapis vermell”. No esperem tampoc: “La fotocopiadora d’un institut supera el centenar de llibres reproduïts”. Cap d'aquests instruments no en té la culpa.

Però amb internet és diferent. Sempre que es pugui associar de forma escandalosa amb algun problema, l’èxit està assegurat. Les xarxes socials es veu que són o per tafaners o per exhibicionistes.

Per això intento explicar l’activitat de professionals com els que protagonitzen les dues peces pròpies que he elaborat avui i una d'ahir:

- joves professionals difonen tecnologia

- Tuiter-net, una altra eina per analitzar les converses a Twitter sobre la campanya electoral catalana

- un català crea una eina per controlar l'activitat dels europarlamentaris

No són "grans èxits" del periodisme. Fins i tot, potser això que faig no és ben bé periodisme, ja ho he dit alguna altra vegada. Però cada dia trobo que té més sentit.

Catalanització

A més, la feina ha tingut avui ha tingut un efecte personal. Quan parlava amb un dels meus interlocutors, hem recordat que l’últim programari de l’iPhone ja inclou el català.

M’havia actualitzat el programari fa unes quantes setmanes però encara no l’havia catalanitzat. Ho he fet aquesta tarda. M'agrada.

Quan la realitat és el missatge: el cas de la "twittervista"

He seguit amb interès la primera entrevista als candidats al Parlament que es feia per Tiwtter i n’he escrit una crònica. No m’he centrat en els aspectes polítics (aquest ha dit això o aquell ha dit allò) sinó que, com a redactor que cobreix internet i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), he volgut transmetre als usuaris del 3cat24 una síntesi de l’esdeveniment.

Errors i transparència

Hi ha hagut serioses dificultats tècniques i és una llàstima, perquè amb aquests petits "fiascos" es dóna la raó als escèptics i no s’ajuda gens a “normaliztar” les TIC. Com sempre, la realitat és el missatge més poderós que la intenció.

La prova és que totes les cròniques han tractat aquests problemes (El País, BTV, La malla...)

Confio que des de l’organització Stic hi hagi transparència, sense excuses com ara que l’èxit els ha superat.

No és el primer cop que cal felicitar Stic per la intenció més que no pas pels resultats i potser convindria un cert toc d’atenció.

De tota manera, no és d’això que vull parlar sinó d’una situació que em sembla tan estrambòtica com intrigant.

Parlant d'accions

Fa uns quants dies vaig tenir l’oportunitat de moderar un debat amb els responsables de les campanyes digitals. Avui mateix, hi ha hagut un altre debat, aquest cop amb els responsables polítics de la campanya digital. D’aquí a pocs dies n’hi ha un altre.

Hi ha el risc que parlem molt de la campanya digital (ja està bé) però sense posar el focus en la mateixa campanya digital. És una mica un debat metalingüístic.

I en realitat no es tractaria tant d’escoltar com ens expliquen què faran sinó d’observar els resultats. Amb concrecions.

Accions que fan parlar

Per exemple, avui el punt se l’ha anotat Ciutadans, que ha tingut molt de ressò amb un vídeo agosarat que demostra, quatre anys després, que despullar persones encara genera interès mediàtic. Segons fonts d’aquest partit, ja s’ha vist l’anunci més de 200.000 vegades. I les principals cadenes de televisió n’han donat fragments.

És obvi que l’èxit s’ha d’atribuir al contingut però també és veritat que sense l’ús d’un canal com YouTube aquest vídeo no hauria arribat mai a tantes persones. A l’anterior campanya, es va distribuir un DVD, algú se’n recorda?

Qui vol i dol

De manera que potser que discutim menys sobre la campanya digital i mirem d’entendre els efectes que provoca l’aparició de les TIC en la propaganda política.

Si es pot. A l'hora de la veritat, jo mateix sóc dels primers que atabalen els responsables de cada partit per demanar-los que m’expliquin què fan. I si els deixem treballar una mica?

Conversant amb l'usuari: un cas real

Fa poc he publicat una informació que ha suscitat una conversa entre un usuari del mitjà i l’autor de la peça. M’ha semblat interessant.

Sense valor

Crec que el to del comentari representa bastant bé el to general de força comentaris (no de tots). Hi ha molta gent que no es creu la feina que fem. Hi ha persones sempre van a la contra. No solen aportar gaire valor afegit ni comparteixen coneixement, es limiten a deixar anar una crítica banal i genèrica, com aquell que renega mentre veu les notícies a la tele.

Un trajecte

Però m’he decidit a contestar. Aquesta informació és una mica l’exemple del que provo de fer fa més d’onze mesos: exposar casos de la utilitat d’internet que ajudin el públic d’un mitjà generalista a comprendre l’abast de la digitalització i del canvi que significa. Ja ho he explicat aquí. El titular era molt rotund: “Cada vegada més ciutadans es decanten pels serveis a través d’internet”. L’atac no era profund i sí fàcil de respondre.

Després, hi ha hagut un petit intent d’ofendre o atacar l’autor (en comptes de centrar-se en la peça informativa). Per descomptat no em va escalfar gens ni mica. No és una qüestió que em preocupi.

A quina facultat?

Ja he escrit en aquest blog que no crec que calgui estudiar una carrera especial per fer de periodista.

És més, i també ho he dit: trobo més recomanable el model en què algú amb una formació de qualsevol especialitat després actua de periodista (les eines de l’ofici s’aprenen de seguida i el criteri i el seny es van adquirint mentre que el nas per detectar temes adequats es té o no es té).

Però he decidit contestar fins i tot l’al·lusió personal. Per deixar clar que no m’atemoreixen aquestes amb mala fe ni tampoc m’espanta la conversa amb un consumidor del producte informatiu que elaboro.

La conversa

Reprodueixo aquí el fil dels comentaris.

Fran_secs:

Qui les audita aquestes dades de visites? Si us haguessin dit que tenen 1 milió de visites diàries també us ho hauríeu cregut? El periodisme no hauria de consistir precisament en posar en dubte allò que els estaments oficials diuen, en comptes de simplement fer-los d'altaveu? Clar que si el periodisme actual accepta rodes de premsa sense preguntes, què en podem esperar?

janquim:

Fran_secs, quan demanes unes dades a qui sigui en principi has de creure que són fiables. No veig què té a veure això amb les rodes de premsa, no és el cas. No es tracta de fer d'altaveu sinó de comprovar si els serveis digitals van trobant més acceptació. Tu mateix t'informes via digital, en aquest mitjà. A l'article hi ha elements crítics i d'altres que no ho són. Veig que et refies del periodisme més dle que dius, per això has vingut fins a aquest mitjà. Gràcies pel comentari. No sé què ho té que és molt fàcil fer comentaris "a la contra", aportar continguts i valor afegit costa una mica més, oi?

Pere joan mitjans:

Jo crec que els tràmits que més èxit tenen són els que solen repetir-se periòdicement (impostos, renovar l'atur, matrícules a centres educatius, colònies, etc.) En canvi la gent no vol perdre el temps aprenent a interactuar amb l'ordinador per assuptes ocasionals.

janquim:

Pere joan mitjans, em sembla que vas molt encertat, tots preferim opcions simples. per això tothom que proveeix serveis va mirant de fer-los més senzills.

fran_secs:

Em temo que el que veritablement costa, janquim, és fer periodisme que qüestioni el poder. En principi has de creure que les dades que et donen són fiables? A quina facultat vas anar?

janquim:

Fran_secs, les dades oficials públiques i privades es consideren bones: balanços d'empresa, estadística, resultats electorals, dades de consum, taquillatge, vendes de llibres, índex d'atur, PIB, etc. No té res a veure amb posar al descobert errors, com fem sempre que ho detectem (en aquest text hi ha un cas clar). Vaig estudiar a la UB, Filologia, però ho vaig deixar a la meitat perquè treballava en un diari totes les hores. Anys després vaig estudiar a la UOC, en un grup pilot, i sóc llicenciat en Humanitats. Però vols dir que té a veure amb tot això que diem? En tot cas, gràcies pel diàleg, sempre és una bona experiència la conversa entre qui informa i l'usuari que consumeix la informació. Gràcies.

Els comentaris

Ja he dit aquí que no estic d’acord amb els criteris ni els procediments que es fan servir a la majoria de mitjans per gestionar els comentaris. Un dia provaré de ser molt més clar.

I també he deixat dit que estudis seriosos demostren que els comentaris aporten en general molt poc a la informació.

No és la primera vegada que contesto. Ho he fet uns quants cops. Però aquest és el primer que em toca entrar en el terreny personal.

Qui més

Potser no és tan freqüent la conversa entre el que fa periodista en un mitjà digital i l’usuari.

No dec pas l’únic, seria pretensiós i ridícul pensar-ho. Segur que n’hi ha desenes de casos. Però, per ignorància, els desconec.

Diferències

És ben significatiu que als mitjans generalistes hi abundin els comentaris sense gaire interès, criticaires, superficials, rondinetes, acusatius, falsejadors o negatius mentre que als blogs que llegeixo, i en aquest mateix, quan n'hi ha, gairebé sempre són interessants i obren una conversa intensa, molts cops discrepant però sempre extraordinària.

Per això proposo als lectors d’aquest blog que m’ajudin, afegint exemples de conversa als comentaris d’aquest apunt.

A veure si podem exposar una mostra que ens ajudi a entendre millor com canvia aquesta relació, que no és fàcil.

Vocació de servei o castell de focs: bona sort

"Good night, and good luck" és una pel·lícula de l’any 2005, però no l’havia vist. Ho vaig fer ahir a la nit.

Hi ha un discurs del periodista Edward R. Murow, situat a l'any 1958, en què fa uns pronòstics sobre el servei de la televisió que encara avui tenen vigència.



Segurament, ja només defensem aquest enfocament des dels mitjans públics, els privats han optat pel camí que el Murrow de la pel·lícula (com el de debò) ja intuïa, després d'haver combatut les persecucions del maccarthisme.

Se m’acut que amb els mitjans basats en internet ens podria passar el mateix. Internet té quasi inifinites possibilitats i usos tan diversos que costa de fer-ne una llista.

Ara bé, els mitjans tenen l’obligació de decidir si aposten pel servei o pel simple castell de focs que vol enlluernar l’audiència.

El cercle imprès que guanya als bits, una bona idea

Trobar un espai

La victòria que s'apunten les versions digitals dels mitjans tradicionals en la batalla de la immediatesa de vegades acomplexa els seus germans impresos.

Ja vaig comentar aquí que els diaris de paper necessiten adaptar-se a un cicle de vint-i-quatre hores, em sembla que he insinuat que haurien de despreocupar-se de les notícies (si no són un tema propi) i centrar-se en tot el que ve després: la reflexió, el context, l'anàlisi, la interpretació, les dades, les opinions, l'experiència viscuda... I la infografia!

Hi ha tanta feina per fer.

Gràcies a la infografia

Avui he vist un bon exemple d'una acció informativa que el mitjà de paper pot fer i que el digital no té a l'abast.

Gràcies a una proposta de l'equip d'infografia, El Periódico ha permès als seus lectors fer-se una idea molt clara del giny que ha d'alliberar els miners xilens, que protagonitzen una operació de rescat amb el món sencer com a espectador.

Han traçat un cercle a les pàgines 2 i 3 i només cal deixar el diari obert a terra i posar-s'hi damunt per entendre que els miners es trobaran de debò dins d'un tub molt estret.

El tret únic

Crec que és una bona idea i com és natural de seguida m'adono que no sóc l'únic. A "Maquetadores" han elogiat la creativitat.

A "Paper papers" descobreixo que un diari xilè ja havia tingut la mateixa idea fa uns quants dies.

Això no implica que sigui una còpia, pot haver estat una coincidència. En tot cas, em sembla una reacció interessant.

En comptes de fer el ridícul, els diaris de paper fan ben fet de buscar trets distintius, elements propis que en reforcin l'interès.

El color de l'oceà

Ha sigut una bona idea.

No hi ha cap pantalla que pugui competir amb aquesta proposta, ni tan sols la "màgica" iPad que pretén canviar la vida de les revistes.

Les millors infografies en versions digitals no poden traçar aquest diàmetre i encara menys t'hi pots posar dret al damunt. Els gràfics que he vist són bons i explicatius però el cercle de les pàgines 2 i 3 transmet emoció i comprensió directa.

És diferent i únic. Obre un oceà blau.

Per això té sentit.

La feina del periodista: intermediar o connectar amb les fonts

Transmissor tradicional

El periodista tradicional ha fet de transmissor. Acudeix a unes fonts, personals o no, i tot seguit ho explica als seus “clients” (lectors, espectadors, oients...). Per aconseguir-ho, ha fet servir formats diferents (àudio, vídeo, text...) i gèneres adequats (entrevista, crònica, reportatge, notícia...).

Un dels efectes de la digitalització és que tot aquest procés pot quedar trastocat.

Com que l’emmagatzematge i distribució de continguts és més fàcil, hi ha més persones que creen materials d’interès.

En aquest cas, què ha de fer el periodisme?

Un exemple

Em serveix d’exemple el que està passant amb la campanya electoral catalana (ai, perdó, la pre-campanya..., qui s’ho creu això?).

Diversos professionals han decidit que valia la pena crear continguts propis sobre les campanyes digitals dels partits que aspiren a tenir representació parlamentària. I han obert espais a internet on hi aporten la seva anàlisi, textos, gràfics...

Narrador o pont

El periodista tradicional potser intentaria mirar què diuen en aquests llocs i fer-ne una peça informativa per als seus “clients”.

Però no estic segur que tingui gaire sentit (tot i que ho he fet, d’alguna manera).

No té més sentit fer de pont? És a dir: fer saber als usuaris del mitjà que hi ha aquest materials i enllaçar amb la font.

Fer accessible

A més, hi ha altres professionals que organitzen paquets de recursos. Endrecen el que hi ha a la xarxa de forma dispersa i fan més fàcil la consulta.

Una altra vegada, què ha de fer el periodisme? Té sentit que un mitjà reprodueixi aquests paquets de recursos? Quantes rèpliques n’ha de fer?

Potser és més raonable citar la font, indicar l’existència d’aquests paquets i fer-los accessibles a la ciutadania.

Detecció i filtratge

La majoria de les persones no dedica una jornada laboral a cercar aquests continguts, a identificar-los, avaluar-ne la fiabilitat i consultar-los.

Però un periodista sí que ho ha de fer. És una part important de la seva activitat (se suposa...).

Per tant, el periodista ja no ha de fer només de transmissor de la informació, pot fer de connector entre els materials (que ha avaluat i valorat) i els ciutadans.

Una frase

Per això, fa molt poc, en un dels articles que he escrit per al 3cat24, vaig incloure-hi aquesta frase: “a diferència de les eleccions anteriors, a la xarxa hi ha observadors tan atents com eficaços que avaluen aquesta campanya i permeten als ciutadans accedir a la informació sense la intermediació tradicional dels mitjans de comunicació, inclòs aquest.”

Potser moltes persones no van copsar el significat d’aquestes paraules i potser d’altres van creure que era una manera d’introduir una qüestió. La veritat és que volia ser l’anunci formal, firmat i publicat en un mitjà públic, sobre una orientació que em sembla que hem d’emprendre.

Què he de fer

La meva feina ja no pot ser només la d’explicar coses. Oferir bons enllaços i aportar connexions amb materials rellevants és una feina tant interessant com escriure.

No em puc limitar a fer d’intèrpret. He de ser un bon filtre, un bon conector, un bon detector. Els ciutadans es poden informar sobre la campanya digital amb les peces que elaboro (m’esforço perquè siguin d’interès) però, siguem sincers, ja tenen molta informació de qualitat i no cal que jo la repliqui, n’hi ha prou que els digui a on és.

No estic segur que els meus col·legues d’ofici ho vegin de la mateixa manera. Potser seria una bona pista saber què en pensen els lectors d’aquest blog.

Un pirata de Cornellà copia i tradueix el 3cat24

Recursos a la xarxa

No fa gaires dies vaig publicar al 3cat24 una peça on mirava d’explicar que ja hi ha observadors professionals de la campanya electoral a internet.

Avui, en una altra peça que he fet sobre la campanya electoral a internet,m’he atrevit a escriure que en realitat els usuaris troben a la xarxa molts recursos, sense que sigui tan necessària la tradicional intermediació dels mitjans de comunicació. He acabat la frase així: “inclòs aquest”.

Activitat de campanya

La peça d’avui és en part la continuació d’una altra que es va publicar el mes de setembre i és, potser, la prèvia de les cròniques que encara pugui fer sobre la mateixa qüestió.

Per la cara

Mentre aquest matí buscava els enllaços pertinents m’he trobat amb una sorpresa que em ve de gust compartir aquí.

He descobert que hi ha un mitjà que ha traduït al castellà aquell article i l’ha inserit al seu web. Com el lector ja es pot imaginar, ho han fet sense citar l’autor ni el mitjà, “per la cara”, que es deia abans, com si fos material propi.

Ja m’he referit aquí a la diferència entre “el refregit” i la còpia descarada i també vaig posar un exemple rotund del fals periodisme que es basa en les tecles del “copy&paste”.

Qui és qui

Però aquesta vegada m’ha cridat l’atenció que s’hagin pres la molèstia de traduir (suposo que amb un robot...) i de liquidar tots els enllaços que hi ha la peça original.

El mitjà (no sé si n’he de dir així) que ha comès aquest acte de pirateria es presenta com el “portal ciutadà” de Cornellà de Llobregat. Perquè el lector es faci una idea de qui són aquesta gent, només diré que ofereixen botons de traducció al català... i al valencià, tractades com a llengües diferents.

O sigui que a Cornellà hi ha un pirata que copia les peces firmades del mitjà públic digital de Catalunya. És millor saber-ho.

Quatre cròniques generalistes sobre política i noves tecnologies

Intensitat

Dilluns i dimarts he passat un munt d’hores a les instal·lacions de la Universitat de Barcelona. Assistia a les jornades del Personal Democracy Forum Europe, que s’ha tornat a fer a Barcelona.

Després he dedicat una altra bona estona a acabar les meves cròniques i enviar-les al 3cat24.

I ara, quan per fi s’ha acabat una feina tan apassionant com esgotadora, m’agrada aturar-me a comprovar com ha anat tot plegat.

Fils estranys

He intentat fer una cosa una mica estranya. Buscar fils que es poguessin resseguir a tota la conferència, o sigui. Això implicava assistir a totes les ponències principals (més d’una trentena) i triar bé les que coincidien amb altres.

Per tant, les cròniques no partien d’una sola declaració sinó que consistien en la recerca de nexes comuns que s’haguessin estès al llarg d’un o dos dies. És una tècnica que ja havia provat.

Quatre peces

Aquest sistema m’ha permès escriure quatre peces:

Sobre diplomàcia digital

Sobre l’ús d’internet en causes globals

Sobre l’ús de les eines per part de l’extremisme

Sobre les dades públiques i la seva obertura

Dues notícies

A més, en dos casos m’ha semblat que podia obrir la peça amb un títol més clar perquè hi havia una “notìcia” (és una manera de dir, ja ens entenem, alguna novetat que valia la pena transmetre als usuaris del mitjà on treballo).

- Facebook emprèn un projecte a favor de la pau basat en la seva experiència com a xarxa social

- El Govern anuncia que obrirà les dades abans d’un mes

El públic

Mentre faig aquesta mena de feina, sempre procuro recordar que no escric per als coneguts que trobo en aquests esdeveniments. Els agraeixo els ànims quan em saluden però res que digui no els sorprendrà. Són experts i saben molt bé de què es parla en aquestes cites.

Miro de pensar sempre que si escric és perquè se’n facin una idea aproximada les persones que no han assistit als debats, persones que acudeixen a un mitjà generalista i que potser se senten atretes pels titulars (sempre em queden llargs... perquè m’agrada que siguin explicatius i perquè quan treballava a la premsa impresa tenia unes limitacions d’espai que per sort ja no tinc).

Només pretenc que persones que busquen informació general se sentin encuriosides i que vulguin seguir una crònica que no ho explica tot ni de bon tros però que ofereix una certa visió panoràmica i algunes pistes, en forma d’enllaços.

Una influència que he d’esquivar

Però sempre temo que em quedin uns textos massa espessos.

Siguem sincers: dificilment coneixeré gaires lectors amb qui debatre el que faig, però als professionals del sector me’ls trobo tot sovint. Sense voler, dec tenir por que em considerin massa "superficial" i potser inconscientment intento “quedar bé” amb ells.

És absurd. No escric per a ells sinó per al públic no especialitzat. Intento recordar-ho sempre però no sempre me’n surto.

Entendre-ho

Una altra dificultat és que parlo d’assumptes que tot just miro de començar a entendre. Per explicar-ho, necessito entendre-ho... si més no una mica.

Escoltar algú en una altra llengua (no uso mai els aparells de traducció perquè m’agrada l’oportunitat de fer hores de “listening”), intentar copsar els conceptes, buscar un fil comú i provar d’escriure una crònica que no sigui espessa em sembla que són molts reptes a la vegada.

Ja sé que el resultat no és mai el que pretenc i també sé que el que pretenc no és tampoc suficient però confesso que el repte m’estimula.

Han sigut dos dies intensos però ara em sento una mica com aquell que després d’una bona caminada pot seure en una pedra i contemplar el paisatge.

He après tantes coses... Només espero haver-ne sabut transmetre alguna als lectors del 3cat24. Després de tot, aquesta és la meva feina.

El rerebotiga

A les peces informatives que he elaborat, em semblava banal referir-me a les possibles millores que el PDF-Europe ja sap que ha d’acarar. Però aquest blog és un espai personal i sempre hi aporto comentaris sobre el “rerebotiga”.

L’equip que ho ha organitzat ha estat eficaç i formidable però és una llàstima que en una trobada sobre noves tecnologies ens quedem sense llum dues vegades, que el so pateixi alguns defectes i que la connexió wifi, una altra vegada, sigui un absolut desastre. Per a mi era particularment incòmode perquè tinc el costum d’anar buscant i desant adreces de webs que els ponents citen.

La llengua

Un altre aspecte millorable que no vull obviar té a veure amb la llengua. El PDF és una trobada internacional i com sol passar als països europeus, l’anglès és la llengua comuna que tothom fa servir. Tothom menys algú a qui conec de fa molts anys i a qui ho he comentat més d’un cop. Per això m’atreveixo a escriure-ho.

Que una directora general del Govern hagi escolit aquesta cita per anunciar de forma pública l’obertura de dades és un gest que s'ha de valorar molt. És un reconeixement de l’administració a la gent que observa internet des de forums de professionals i experts. Crec que tothom ho ha jutjat de forma molt positiva.

Però segurament hauria sigut més adequat que algú del seu equip, capaç d’expressar-se en anglès, hagués fet la presentació. Finlandesos, noruecs, alemanys, italians, holandesos, francesos i altres catalans han parlat aquests dies en anglès. La seva intervenció en català, l’única, ha alentit una mica la sessió.

Desinterès

Però no vull acabar així. Subratllo el que és evident: si la llengua emprada en una sola intervenció i el wifi es poden millorar, és perquè no hi ha cap més detall per anotar. La cita ha estat un èxit.

Només em queda un interrogant: excepte els activistes de diversos partits i l’alcalde de Sant Cugat, que ha estat un dels ponents, m’ha fet la sensació que els dirigents polítics catalans no tenen gaire interès per l’us de les noves tecnologies a la política. Han tingut dos dies per escoltar experts de qualitat i descobrir accions tan agosarades com atractives però devien tenir l'agenda plena.

És una llàstima. Sort que a totes les formacions hi ha persones que s’ho creuen i hi treballen de valent.

Procediments dels bloguistes i equilibri per competir

A Mataró

Per primera vegada, i per raons professionals, he acudit a la gala d’entrega dels Premis Blocs Catalunya.

Per feina

He escrit dues peces, sobre els actes del matí (blogs escolars del Maresme) i la tarda (debat sobre el futur del llibre), per al mitjà on treballo.

Ha valgut la pena, he descobert iniciatives molt interessants i he escoltat un debat sobre el futur del llibre en què per primer cop m’ha semblat que el representant de l’edició parlava amb gosadia i sinceritat.

La ge i la ce

Ha sigut curiós perquè al 3cat24 escrivim blog, amb ge, com faig també aquí i com recomana ésAdir. Per tant, a les peces que hem publicat es parla dels blogs (amb ge) que participen als Premis Blocs (amb ce). Potser algun dia adaptaran el nom.

Després, encara que ja no em tocava, perquè de la gala se n’ha ocupat amb seny i precisió la Karma Peiró, m’he quedat, perquè havia d’acabar la segona crònica i tant per tant volia saber com anava tot.

Reflexió

Ara que ja fa una estona, se m’acut una reflexió.

Hi ha com a mínim dues maneres de fer un blog.

Casolà

És com ho fem la majoria dels que escrivim un blog, almenys els que jo conec. Escrivim, aprenem a fer anar alguna eina com ara Blogger, WordPress, Posterous, Tumblr o el que sigui. Ho il·lustrem com podem (la majoria fem servir sobretot fotografies que hem fet nosaltres, potser no són gaire bones però són pròpies). I ho donem a conèixer amb eines com el Twitter o una subscripció RSS. I ja està.

Professional

Hi ha molts blogs corporatius que es fan d’una altra manera. I blogs allotjats a mitjans de comunicació que també coincideixen amb els anteriors en el fet que tenen el suport d’una infrastructura professional.

En alguns d’aquests blogs, l’autor escriu un text, envia un correu electrònic (sense enfrontar-se a cap eina), el text passa per lingüistes professionals (que asseguren que no hi ha errors de llengua), es publica en una plantilla personalitzada creada per grafistes i dissenyadors de webs professionals, s’il·lustra amb materials de qualitat professional i disposa com a mecanisme de promoció del mitjà que l’allotja o l’empresa que el sosté.

De vegades, en aquests blogs no hi ha gaires enllaços, més aviat semblen columnes d’opinió, però sovint també hi ha textos viscuts i d’interès.

Dos models

Tots dos models són tan respectables com dignes d’admiració, en funció dels continguts que aportin a la xarxa, és clar.

Equilibri

Però potser són dues vies de creació tan diferenciades que no és prou equilibrat que competeixin.

Crec que he mesurat molt les paraules i espero que tothom hi veurà el que he pretès transmetre: un intent de reflexió després de passar prop de dotze hores escoltant, escrivint, escoltant, escrivint...

Què has de fer quan un polític aixafa la seva noticia?

Quan vaig veure que es presentava el Museu Virtual del Poble Gitano de seguida vaig modificar la meva agenda per poder-hi asistir. Tenia clar que era la mena d’assumpte que m’havia d’interessar. No pretenc exposar casos concrets d’ús de les TIC que tinguin un enfocament social? Doncs no m’ho podia perdre.

Acadèmia

Per això vaig anar fins al Citilab de Cornellà. L’acte tenia un contingut acadèmic, amb el professor universitari César Carreras, però també polític. La presentació es feia en el programa d’una jornada que obria el conseller de Governació, Jordi Ausàs.

Insinuació

Orgullós d’aquest projecte, el conseller el va posar d’exemple i, per provocar un efecte de contrast, va deixar anar una lleugera insinuació sobre els incidents que han passat fa poques setmanes. Tothom va entendre que al·ludia a França i a les expulsions de romanesos.

Racisme i odi

N’hi hauria hagut prou. Però a Ausàs se li devia escalfar la boca, com se sol dir. No puc saber si va ser un acte d’ingenuïtat o estava calculat, el que sí sé és que al cap de poques frases va deixar anar unes paraules que ja no eren una referència suau. Va qualificar l’actuació del govern francès d’acció electoralista i va assegurar que incitava a l’odi i al racisme.

Què havia de fer?

Qualsevol periodista sap que això és notícia. Un membre del govern català, un govern autonòmic, acusa a tot un Estat d’incitar al racisme i a l’odi. És obvi que mereixia atenció.

Estil propi

Però vaig reaccionar. Jo no faig aquesta mena de periodisme de la immediatesa, no busco un periodisme basat en les declaracions i contradeclaracions (el periodisme polític i l’esportiu cada vegada s’assemblen més, per desgràcia).

Vaig recórrer al meu estil (si tens el teu estil sempre et sents una mica més segur). Vaig incloure les paraules del conseller a la meva crònica i per destacar-ho vaig encapçalar el paràgraf amb un titol.

Incapacitat

D’aquesta manera, no vaig “matar la notícia”, com sí que havia fet el polític. No estic segur si ho va fer expressament, per obtenir notorietat (en aquest cas, jo no vaig “picar”) o si ho va fer sense voler, per descuit.

Però és ben freqüent que un polític presenti alguna cosa i que ell mateix s’encarregui de fer malbé la presentació. Un altre dia ja en parlaré, però la incapacitat de la majoria dels polítics catalans per comunicar un missatge clar i concís és extraordinària.

Apropiació

Hores després, quan vaig comentar la jugada amb persones que estaven implicades en el projecte, em van dir que els havia sabut greu comprovar que el Museu Virtual del Poble Gitano havia quedat tapat per les paraules del conseller, que a força peces informatives havien quedat situades a l’encapçalament i s’havien apropiat del titular.

Preguntes

Què hauria d’haver fet? Vaig optar per “salvar” la informació. Escric sobre internet i la societat, no escric de política. Anava allà per explicar un projecte, en realitat no m’importava gaire la presència política. Vaig perseverar i vaig mantenir el meu obejctiu. Però, hauria d’haver canviat l’orientació? Ho hauria fet millor si m’hagués deixat portar per l’afany de destacar unes paraules molt sonores?

Conclusions

Aquesta feina té molts moments interessants i tot sovint el millor de tot és quan et sembla que ja has acabat i et poses a rumiar si ho has fet prou bé, si l’has encertada i si en pots treure alguna conclusió que t’ajudi a fer-ho millor el pròxim dia.

Aprenent

Com sempre, cada informació és una oportunitat per aprendre i descobrir sorpreses interessants. Mentre feia una ullada als enllaços que hi ha en l'apartat que es dedica a la recreació artística dels rom he trobat un blog que s'ocupa de "l'art gitano", una meravella que val la pena llegir i mirar amb atenció.