6/2/09

Llibres d’estil (1): “lo mejor de Andalucía”

Redactar un llibre d’estil no ha de ser gaire fàcil i els equips que n’han tingut cura a tantes empreses de comunicació ja ho deuen saber. Per això abans de mostrar-se crític estarà bé anunciar certa consideració.

Però hi ha detalls que criden tant l’atenció que és impossible no referir-s’hi com un exemple negatiu, com allò que no hauria de ser un model.

El Libro de Estilo de la RTVA (els mitjans públics andalusos) és extens, conté molta informació d’utilitat pels professionals que hi treballen i hi ha aspectes reconfortants (com el reconeixement explícit de la unitat del català, que es troba a la pàgina 233).

Però també ens forneix almenys un d’aquests casos que semblen just el contrari de la inspiració. Ho copio de la pàgina 41:

"Por encima de estereotipos, tópicos o modas, los dos canales públicos de la RTVA defienden lo mejor de Andalucía, sus gentes, sus obras y proyectos. Los periodistas de ambas cadenas evitarán tratamientos morbosos o irónicos y procurarán ofrecer siempre la vertiente más saludable de aquellas noticias andaluzas que lo permitan, si no supone una manipulación del sentido noticioso.”

Tot i l’advertiment final, per evitar la manipulació, em sembla un paràgraf molt desencertat, potser carregat de bona intenció però amb un substrat que no trobo gens recomanable.

És clar que en altres llocs es pot haver seguit un principi semblant, sense necessitat de redactar el paràgraf... obeint les consignes del gran manaia. La temptació de guarnir la realitat o de presentar-la amb les deformacions que sigui per ajustar-la a una idea preconcebuda no s’ha apagat mai del tot.

3/2/09

Segur que el Barça ataca el català?

Procuro no parlar gaire aquí de l’empresa on treballo i encara menys si n’he de fer algun apunt crític.

Però aquesta vegada m’hi decideixo perquè, després de tot, es tracta d’un assumpte públic i només em fixo en un detall.

Em refereixo a la nota que la CCMA va emetre quan va quedar clar que TVC no podria retransmetre el partit de copa entre el FC Barcelona i el RCD Espanyol.

La nota és correcta. S’hi diu que s’han fet esforços per arribar a un acord i s’esmenta el contracte vigent entre TVC i Mediapro.

Però la frase final m’ha cridat molt l’atenció. Diu: “La CCMA lamenta que aquesta decisió del FC Barcelona impedeixi, avui, la transmissió del partit en llengua catalana.”

A veure, els fets són els que són. És indiscutible que una conseqüència de la decisió presa era aquesta. El partit no seria transmès en català. Però aquest fet, indiscutible, era part del debat?

És a dir: algú pensa a la CCMA que el FC Barcelona va decidir el que va decidir només amb l’afany de perjudicar la difusió del català? Em consta que no. No podria ser d'una altra manera.

Encara més: fem servir aquest argument quan comprem altres productes audiovisuals? “Escolti, si no ens ho venen estan perjudicant la llengua catalana”. Oi que no ho fem? No tindria sentit.

No sé res del desacord entre la CCMA i el club esportiu, per això no en parlo. Però, pel que hem llegit tots plegats, diria que el punt conflictiu no és la llengua de l’emissió, fa l'efecte que té a veure amb els diners. Per què hem d'embolicar els diners amb la bandera?

Que no se’m malentengui.

És clar que la llengua és important per la CCMA. I és clar que les banderes tenen sentit i acullen molts sentiments. Però és per això que abans de fer-la onejar en una negociació s’ha de rumiar molt.

No es pot fer servir la llengua per clavar un cop de colze a l’altra part d'un conflicte contractual. No em sembla elegant però sobretot no em sembla encertat. La llengua és massa important i trobo poc recomanable utilitzar-la així. Vull creure que no hi ha hagut res més que un descuit, potser un “tic”.

Però com que als blogs s'hi expressen opinions personals, deixo dit que aquesta frase no m’ha fet gens el pes. Segur que hi havia altres maneres més bones d’acabar el comunicat.

Admeto d’entrada que potser moltes persones ho vegin a l'inrevés. Que trobin que és un comunicat perfecte i em diguin que sóc jo qui s’equivoca. Em sembla molt bé. Dialogar amb els que veuen les coses d’una altra manera sempre és un aprenentatge. Sempre.

Si algú creu que aquest espai petit pot acollir aquesta conversa, benvingut.

27/1/09

La CCMA no adopta Lotus Connections... de moment

Alguna vegada he parlat aquí Lotus Connections, una suite d’eines que IBM ofereix a les empreses per facilitar els intercanvis i la participació dins les organitzacions. Fins i tot havia explicat que l’empresa on treballo tenia previst adoptar-la. Aquesta era una de les conseqüències del projecte “Connexió Corporació” que impulsava des de la desapareguda àrea corporativa de Gestió del Coneixement.

Des que vaig explicar que havia canviat de feina, m’ha semblat que no calia parlar més d’aquells projectes. Tinc l’opinió que tinc sobre la decisió presa però me la reservo. Si avui faig una mínima excepció a la norma de silenci que m’he imposat és per una sola raó: vaig dir aquí que Lotus Connections ja era un projecte de la casa i ara m’he assabentat que no és així i que, de moment, si més no, s’ha posposat la possible aplicació d’aquesta eina.


M’ha semblat que era un acte d’honestedat amb els lectors advertir-los que allò que vaig dir que passaria ara em sembla que no passarà.Queda esmenat.


SI T’HA INTERESSAT:

Primera menció de l’eina

21/1/09

Tot allò que se m'acudeix després de llegir "Les Bienveillantes"

Novel·la imponent

En aquest bloc he parlat sovint de llibres però m’he volgut assegurar que tinguessin a veure amb la mena d’assumptes que tracto aquí. Això m’ha dut a descartar fins ara qualsevol comentari d’obres literàries.

Faré una excepció perquè la lectura que he acabat em sembla de les més importants que he fet en molt de temps i perquè hi ha aspectes del llibre que, com es veurà, sí que s’acosten a les matèries que provo d’observar des d’aquest lloc.

He llegit Les Bienveillantes de Jonathan Littell, en l’edició de Folio, on l’autor ha corregit uns quants errors i ha modificat la narració allà on ho ha cregut necessari (per exemple, jo he llegit que el protagonista li mossega el nas a Hitler mentre que els lectors de la primera edició i de les seves traduccions van llegir que l’oficial de les SS li pinçava el nas amb els dits).

No faré un exercici de crítica literària perquè ja he dit que ni m’hi dedico ni voldria que aquest bloc s’hi aboqués, però almenys deixaré clar que m’ha semblat una novel·la d’una potència descomunal.

Les organitzacions

Ara bé, com que aquí sí que he parlat sovint de les organitzacions i els diversos models que adopten, valdrà la pena subratllar que aquest llibre, com tants d’altres abans, ens permet recordar alguns trets essencials d’aquell període i ens ajuda a aprendre'n lliçons.

- L’estructura del partit nazi s’infiltra en l’Estat fins al punt que molt aviat és impossible separar-les (les mateixes SS en són un exemple rotund). La Justícia o la policia, per citar casos molt notables, s’organitzen en funció de les estructures del partit nazi de manera que l’Estat, com a sistema independent de qualsevol organització, quasi desapareix i queda reconvertit en un aparell immens al servei d’una causa de partit. 


La qüestió actual que se m’acut és què passa quan en qualsevol organització gran hi ha una facció que pren el control i dóna per fet que allò que controla no és temporal sinó que li pertany.

- El model d’obediència deguda (més enllà de les ordres, se suposa que cal saber intuir què hauria dit o pensat el Führer) permet dur a terme les atrocitats més espantoses sense cap penediment perquè no hi ha ningú que en sigui responsable de manera individual. 

En moltes organitzacions sol passar que si s’imposa un model jeràrquic minva la capacitat de pensar, de reaccionar, d’oposar la raó a l'obediència sense raó. 

- En aquesta situació d’emergència (per la guerra, sí, però fins i tot abans de 1939 també per l’emergència d’una causa que pretenia canviar el món i que es considerava urgent) és fàcil que els ascensos siguin molt ràpids, que les males persones trobin més facilitats que les bones persones, que allò que corre pressa passi pel davant de la reflexió més àmplia.

- El fanatisme (devoció exagerada a una idea, una persona...) i el messianisme (la convicció que algú pot canviar l’entorn de forma radical i convertir aquest fet en un acte de salvació) es demostren com els enemics més rotunds de la innovació, de la reflexió, del pensament. 

Em sembla obvi que a les grans organitzacions els riscos del messianisme creixen en les etapes de crisi.

- La concentració en les dades fa que s’oblidin les nocions ètiques o d’altra índole. Els oficials nazis encarregats de comptar trens cap als camps d’extermini, els responsables del càlcul de les racions, en fi, tot el seguiment estadístic se situa per damunt del debat sobre el significat de les accions. 

Un excés de burocratització a les organitzacions també pot tenir efectes semblants.

- La consideració que l’altre no és una persona apareix al llibre com un fet cabdal. Els presoners són una despesa, poden ser mà d’obra o carn de les dutxes de gas, però no són mai considerats com a éssers humans. Ni els jueus, per descomptat, ni els polonesos, els russos, els comunistes, els republicans espanyols, els homosexuals, els malalts mentals... La llista de les “no persones” s’amplia mentre que la dels aptes es restringeix. 

A les grans organitzacions no sol haver-hi actes massius contra grups determinats però sí que hi ha el risc que des de posicions directives a vegades es pensi més en l’aportació (què produeix cadascú) que en el fet substancial que l’organització la formen persones. No treballadadors o empleats o col·laboradors o el que sigui. Persones. Oblidar-se d’aquest tret fonamental és el primer pas cap a l’anorreació moral.

Que quedi clar que no he pensat en cap moment en cap organització concreta. Segur que cadascú sabrà d’exemples on aquest tret o aquell hi poden ser vistos amb més claredat. Només volia advertir que molts riscos sobre el nostre dia a dia no estan tan lluny (encara que ens pugui semblar horrible) de maneres de pensar que, estirades fins a l’extrem, condueixen a posicions realment esgarrifoses. 

Hi ha algun autor que sembla que no s'adoni de les idees que el seu discurs traspua... o potser sí.  

Feta l’excepció, m’hi allargaré una mica més per escriure tres anotacions breus que provenen de la mateixa lectura.

Siguem seriosos

Es tracta d’una obra profunda, intensa, que és impossible que deixi indiferent a cap lector. I aquest és un tret que vull destacar. 

Sovint tinc la sensació de trobar-me en un entorn que es conforma a interpretar els fets des de la banalització de la realitat, un context en què s’aplaudeixen les pallassades de poc nivell (consti que sóc un admirador dels pallassos i un seguidor fidel d’estils d’humors diversos) amb la mateixa rapidesa que els assumptes cabdals es despatxen en una conversa de cafè... destinada a públics massius.

Trobo a faltar més espais on es pugui aprendre de debò, és a dir, on es proporcionin elements que permetin millorar l’anàlisi de la realitat i la comprensió del món.

Comparacions

Quan no tenia més de setze anys, vaig devorar els volums de l’edició castellana de Auge y caída del Tercer Reich, de William L. Shirer. I no devia tenir gaire més anys quan la novel·la KL Reich, d’Amat-Piniella em va deixar trasbalsat. 

No gaire després vaig viure amb un esperit més aventurer la lectura d’Entre el torb i la gestapo, de Francesc Viadiu. L’interès per aquests assumptes m’ha dut a veure una bona colla de documentals. 

Per no allargar-m’hi esmentaré només una pel·lícula imprescindible, que vaig veure fa molt de temps, Nuit et brouillard (aquí n'hi ha informació en català), inspirada en el decret Nacht und Nebel, i la docusèrie sobre Albert Speer, que va emetre el canal 33.

No em correspon ficar-me en debats de plena actualitat que no són objecte d’aquest però bloc sí diré que hi ha comparacions que, a més de ser odioses, degraden la intel·ligència dels seus autors. Per si de cas hi ha algú que em malinterpreta, diré també que desaprovo i condemno la darrera acció del govern israelià (i tantes d’altres d’anteriors). 

Però una cosa és una cosa i una altra n’és una altra. I no tinc ganes de dir-ne res més perquè la immediatesa complica molt el tractament seriós de gairebé tot. 

La salut de la cultura

Acabo amb una tercera derivació que encara m’interessa més.

Quan era a la meitat del llibre, més o menys, vaig interrompre la lectura un parell de dies per empassar-me Les malveillantes, un llibret de Paul-Éric Blanrue que comenta el llibre de Littell. Hi ha una mica de safareig editorial, resum de les crítiques literàries, una comparació amb altres obres i un assaig d’anàlisi que conclou en una visió força positiva d’aquesta novel·la.

Quan en una cultura és possible que el mercat absorbeixi un llibre com aquest, que es publica per comentar l’èxit d’una obra literària, tot fa creure que l’estat de forma d’aquesta cultura és més que notable. El llibre de Blanrue està molt ben escrit, es fa llegir amb ganes i tracta amb respecte totes les posicions. 

M’agradaria veure els editors del país (encara que el mercat té una altra dimensió) amb la gosadia suficient per aquesta mena de publicacions. Per quan un llibre divulgatiu i seriós sobre el fenomen de la novel·la històrica? Per què no es va escriure un llibre sobre el discurs de Monzó a Frankfurt i les seves implicacions? 

Hi hauria més exemples però tinc la sensació que aquest apunt ja ha anat molt més enllà de la pretensió inicial: comentar que la lectura d’aquesta novel·la m’ha provocat pensaments diversos que m’han recordat, una altra vegada, que la literatura també és una porta clara i franca cap a les respostes que tots busquem, per entendre més bé per què som com som.

14/1/09

Lliçons d'antany

Remenant per internet (no estic segur que el verb sigui l’adequat però es fa entendre) he sabut que la casa Famosa és un exemple de reacció davant d’una crisi. Per això he triat aquesta petita descoberta (que per molts altres deu ser ben coneguda) per encetar l’any al blog.


Els anys setanta, la casa Famosa va dominar les campanyes de publicitat televisiva de desembre, amb aquest espot que ara ens sembla espantós però que es va convertir en el jingle més popular dels últims Nadals del franquisme.

El que he vist és que Famosa neix com una reacció a la crisi. A la població d’Onil (Alacant) hi havia des de finals del segle XIX força tallers on feien nines de ceràmica. Però a meitat del segle passat, aquesta producció va entrar en crisi en bona part a causa de l’arribada dels materials plàstics.

Vint-i-cinc d’aquells tallers es van unir i el 1957 van constituir una empresa nova que es deia així: Fábricas Agrupadas de Muñecas de Onil, S.A., o sigui, Famosa. Els inicis no van ser fàcils, però l’empresa va aconseguir un èxit molt notable, en un context on la joguina de fabricació espanyola triomfava amb els Madelman, Ibertren i Scalextric.

La lliçó que en podem recordar és que quan un sector es troba en crisi té opcions de sortir-se’n si aprofita el coneixement adquirit, si es crea una xarxa potent, si s’és capaç de canviar (de fet, van deixar la ceràmica i van adaptar els plàstics) i, també, si es té l’encert de trobar una expressió potent que comuniqui allò que vols dir a qui ho vols dir.

17/12/08

“A finals de l’any que ve hi haurà moltes TV3”

Jordi Serra fa més de vint anys que treballa a la televisió pública catalana, on s’ha ocupat de matèries com els programes infantils o les coproduccions. Ara és el cap de programes i, per tant, algú pròxim a l’actual direcció. Ha acceptat, com altres van fer-ho abans, de respondre unes quantes preguntes per aquest blog.

Com es veurà, s’esforça per conservar alguns secrets però em sembla que dóna pistes clares. Les conclusions que en trec són que a TVC aposten pel multicanal i que estan convençuts que els productes de tipus corporatiu (de la CCMA) s’han de basar en la marca més potent, que ells sostenen que és la televisiva. 

He de dir que no comparteixo aquest enfocament, que fa prevaldre la tele per damunt dels altres mitjans i que, per exemple, prefereix que no es llancin marques noves a internet si no estan associades a productes de TVC. 

Trobar públics diferents implica, tal com ho veig, anar més enllà de la tele. Però he de reconèixer que Serra expressa una tendència que fa temps que té força a Sant Joan Despí i, en algunes etapes, fins i als despatxos del carrer Ganduxer. 

Les meva discrepància, per tant, representen una visió tot sovint minoritària. 

L’havia d’assenyalar per honestedat i respecte als lectors d’aquest espai, que han llegit a vegades com defensava amb certa passió una perspectiva molt més àmplia de la producció i difusió de continguts. Fet això, proposo tot seguit la lectura de la nostra conversa.

1.- Ets i et sents director de programes de TV3 o de TVC?  

De TVC, això ho tinc claríssim. I no és només una declaració de principis. Dedico tanta o més estona a projectes associats als nostres 'segons canals' que als de TV3. D'altra banda és lògic que sigui així ja que, al llarg del 2009, és en aquests canals on hi haurà més moviment i novetats.

2.- Quina serà a mig termini l'oferta multicanal de la televisió pública catalana?  

Aquí hem de ser discrets. Encara l'estem acabant de perfilar i cal que l'aprovi el Consell de Govern de la CCMA.

El que està clar és que serà una oferta multicanal decidida i molt completa: a finals de l'any que ve hi haurà 'moltes tv3'. La intenció que tenim és omplir els dos multiplex que tenim amb 6 canals propis.

3.- En algunes cadenes públiques hi ha equips units pel gènere o pel contingut i no pel seu mitjà de distribució. Per exemple: un equip de culturals o un equip d'esports que són transversals, un equip on es comparteix una visió global amb mirades sobre la televisió, la ràdio i internet a més d'altres plataformes com els mòbils... Trobaries raonable que a la CCMA s'avancés en aquesta direcció? De quina manera?

És més que raonable que es comenci a treballar en aquesta línea i de fet ja ho estem fent en algunes àrees. Es tracta de pensar i dissenyar projectes, més que 'simples' programes de TV, projectes que defineixin clarament uns continguts i uns destinataris. A partir d'aquí els mitjans i les plataformes més adequades per aconseguir els objectius ja venen per sí soles, com aquell qui diu.

Ara bé, al meu parer la manera de fer-ho és des de l'inici i de baix cap dalt i no a l'inrevés. A no ser que es tracti de continguts nous, la manera de fer-ho és aprofitant la marca més ben posicionada, que, per la força del mitjà, acostuma a ser la de televisió. Em sembla millor això que no pas crear una marca nova. No voldria menystenir ningú però crec de veres que TV3, com a principal generadora de continguts de la CCMA, hauria de liderar aquest procés.

4.- Hi ha molta oferta. Una manera possible de distingir-se seria posar l'accent en el caràcter de mitjà públic, atès que això és singular. Et sembla una via interessant? De quina manera creus que es poden reforçar aquests aspectes des de la producció i programació?  

No només em sembla una idea interessant sinó que és la que ha fet seva l'actual direcció de TVC. En el document Estratègia i Criteris de Programació de TVC,  que cada any elaborem i publiquen a la web de TVC, s'expliciten clarament: Qualitat, Incidència Social, Creació de Referents de Prestigi, Projecció de Valors, Preservació de la Llengua i la Cultura, Innovació i Impuls del Talent, Concepció Multiplataforma i Eficàcia en la Gestió de Recursos. Aquests són, a hores d'ara, els punts de referència de tots els programes i de tota la programació de TVC 

5.- L'entorn social (els periodistes, els polítics... i els anunciants!) està molt pendent de la quota de mercat. Però algunes persones hem sostingut i encara ho fem que aquesta dada no és la més important. Hi estaries d'acord?

Claríssim, actualment la nostra preocupació principal és l'audiència, no la quota. Entre altres coses perquè creiem que pensar i treballar de debò al servei de l'audiència, dels telespectadors, és la millor manera de guanyar quota. 

L’audiència és el públic al qual adrecem els nostres continguts, en alguns programes busquem un públic majoritari i en d’altres minoritari, mentre que la quota de mercat no discrimina una cosa de,l’altra. Per nosaltres el més important és definir bé quin públic busquem a cada programa, tenir clar per a quins telespectadors treballem a cada moment. 

D’altra banda, pensar i treballar de debò al servei de l’audiència, de les diferents audiències, és la millor manera de guanyar quota.


SI T’HA INTERESSAT:

Preguntes a d'altres persones 

Altres apunts sobre televisió 


POSSIBLE DEBAT:

Els lectors interessats a debatre altres qüestions relacionades amb la televisió pública catalana poden trobar espais en llocs on es fan preguntes com aquestes: 

- És necessària la televisió pública?

- Internet té més públic que la tele?  

- Com podria ser un mitjà public? 

Aporto aquests enllaços sense que això impliqui que hi estigui d'acord. Em semblen opcions de continuar llegint sobre aquesta matèria si el que hi havia aquí t'ha fet rumiar. 

4/12/08

Gratis!

Chris Anderson va canviar la mirada sobre els mercats quan ens va fer veure a tots que a més dels grans punts de venda també hi ha una llarga cua de productes que sobreviuen gràcies a fer-se lloc en un nínxol potser no gaire gran però suficient, molt més quan els costos de distribució i emmagatzemament han baixat gràcies a la digitalització. 

Marc Mateu, Ferran Clavell i altres persones van distribuir l’article per l’empresa on treballo i d’aquesta manera es va estendre a poc a poc una noció que, malgrat tot, sembla que no ha arribat als despatxos on es prenen les decisions més importants.

Anderson va tornar-hi la primavera d’aquest any. Publicava un article a la revista Wired i el llibre s’ha anunciat per l’any que ve.

Pels qui encara no ho han llegit provo de resumir aquí les idees que s’exposen a Free!

Regals amb intenció

Hi ha molts casos en què es regala alguna cosa amb l’objectiu de vendre’n una altra (una cafetera a bon preu per vendre dosis de cafè, impressores molt barates per vendre les recàrregues de tinta).

L’ample de banda es multiplica i els costos d’emmagatzemar baixen més i més (després de llegir Everything is miscellaneous, en parlava aquí). 

Per això esperem que determinats serveis siguin gratuïts i sense límit. La capacitat de correu als llocs gratuïts és infinita. (En canvi, a la feina sempre ens estan dient que vigilem de no tenir massa correus a les carpetes, és estrany, oi?).

Micropagaments

Hi ha alguns models de negoci basats en el micropagament. No fa gaire en parlava el mateix Jaume Roures quan proposava un model pel futbol a la TDT.

Segons Anderson, els micropagaments fallen perquè el que compta no és la quantitat sinó saltar o no la frontera entre el gratis i el cost, sigui quin sigui aquest cost.  

En canvi, confia més en altres modalitats.

Terceres parts 

La més clàssica és la que fins ara seguien els mitjans de comunicació: els diaris no recuperen quasi res amb el preu de venda al quiosc (és pel quiosquer i pel repartidor). El seu model de negoci es basa en una altra idea. No venen informació als lectors, venen lectors als anunciants.

Aquest és el model que després van repetir les ràdios i les teles (excepte quan es tracta de mitjans públics que se sostenen només amb aportacions i sense publicitat, com és el cas modèlic de la BBC).

(Què farem?) 

En realitat, aquest és un problema encara per resoldre. Ho poso entre parèntesi perquè no forma part del resum sinó que ho apunto com a comentari personal.

Els continguts audiovisuals baixen de cost però no prou. Una cosa és fer un vídeo casolà i una altra engegar una superproducció. Si no hi ha rendiment, qui en paga els costos? Si tot és gratuït, com es paga als autors dels continguts? No parlo de drets d’autor, parlo de costos reals en hores de rodatge, edició, etc. 

Per ara, teles i ràdios encara viuen de vendre espectadors i oients als anunciants. Però, siguem sincers, en un model com aquest, es poden crear continguts de servei públic? Si depenem dels anuncis, quins productes podem oferir sinó aquells que els anunciants considerin d’interès per col·locar la seva publicitat? Si tot depèn de l'audiència, com ens ho farem? 

A mig termini ens haurem de decidir entre el model socialdemòcrata (cal fer continguts culturals amb els impostos perquè les cadenes privades no els faran mai) i el neoliberal (si el mercat no vol continguts culturals, que desapareguin de les graelles!). Els qui em coneixen ja saben per quin aposto.

Tancat el parèntesi, torno al resum del text d’Anderson.

És possible fer negoci en un context de "tot gratis"?

La seva resposta és que sí. Caldrà molta imaginació i creativitat.

I apunta algunes solucions que ja funcionen.

Freemium: es basa en oferir una part gratis i després cobrar per serveis més amplis (com fan llocs com ara Flickr: si tens poques fotos, cap problema, però si vols ampliar els teus àlbums has de pagar una mica).

Diu que només paga un 1% però com que els costos són baixos, amb això ja n’hi ha prou.

Publicitat: ara mateix, més enllà d’aquells banners inicials a les pàgines web, la publictat es fa a mida. En funció de les teves cerques, del teu perfil, del teu entorn, rebràs una mena d’anunci o una altra.

De fet, moltes vegades et sembla que ni tan sols són anuncis, sovint ho agraeixo com una informació sobre productes i serveis que m’interessen.

Subvenció creuada: el cas més clar (que he entès bé) és el dels vins al restaurants. Tots sabem que el seu preu està molt per damunt del que tocaria, de fet tot sovint ho podríem considerar un robatori. Però els funciona. Amb els preus del vi i els cafè a molts llocs ja en tenen prou.

Pagar sense diners:  Hi ha casos en què no paguem amb diners sinó d’altres maneres. Quan a hi ha llocs que el que volen són les nostres dades, el nostre perfil, en fi, un tipus d’informació que els sembla que ja val l’accés que obtenim.

A més de les modalitats que podrien permetre fer negoci a la xarxa, Anderson no es descuida un assumpte potser més rellevant: l'altruisme. N'hi ha casos reals i canvien el món. Com seria possible la viquièdia sense un esperit col·laboratiu?

El seu article és una anticipació del que vindrà però em sembla molt clar que el llibre serà d’interès i que llegint-lo aprendrem una mica més sobre el canvi que estem vivint.

1/12/08

Maragall: l’arpa com el violoncel

L'últim llibre?

En aquest blog no s’hi ha fet fins ara comentaris sobre política i avui no serà una excepció encara que em refereixi a Pasqual Maragall. La justificació més immediata és de caràcter personal: vaig ser ahir al vespre al Palau de la Música, on es presentaven les seves memòries. No caldrà que en faci una crònica personal, els mitjans ja s’ocupen de ressenyar l’acte amb més o menys encert.

A molts que érem allà, l’orador que ens va agradar més va ser algú que no havia parlat mai en aquell escenari, la seva filla Cristina (i això que abans ho havien fet Ferran Mascarell, Narcís Serra i Francesco Rutelli).

Cristina Maragall va enllaçar anècdotes familiars amb l’expressió sincera d’un entorn que sap què l’espera.

Una d’aquestes situacions que ens va explicar relatava una jornada familiar de no fa gaire, al Museu de la Música. Maragall acompanyava la filla i els néts. A la sala on els nens poden tocar alguns instruments, el guia explicava la diferència entre la manera de tocar l’arpa i el violoncel, que es grata amb l’arquet, com tothom sap.

La qüestió és la pregunta

Tot d’una, Pasqual Maragall va demanar al guia i als néts què passaria si algú provés de tocar l’arpa com el violoncel. Quina pregunta, oi?

Això no es pot fer, diran de seguida els més conservadors, els practicants de l’immobilisme, aquells que no alcen mai la vista més enllà de les canyes de les mongeteres. I què? La innovació sempre ha tingut detractors poderosos, tots aquells que assimilen la recerca amb el cinisme que conté l’expressió “experiments amb gasosa”.

Però això és el que va fer de Maragall un polític diferent, el primer president amb visió estratègica (tanta falta com ens fa) des de Prat de la Riba, tal com ho veig (Macià no va tenir temps, Companys es va veure abocat a un tacticisme més o menys heroic, els presidents de l’exili no tenien més remei que intentar que la institució sobrevisqués i el primer president de l’autogovern recuperat es vantava orgullós del seu tacticisme amb aquella expressió del “peix al cove” que sempre m’ha semblat força mesquina i que no s'hauria d'imitar).

El meu ímpetu i les mongeteres

Les paraules de Cristina Maragall feien evident allò que ha entusiasmat a tantes persones tantes vegades. La capacitat de mirar-se les coses d’una altra manera. Els experts ho anomenen pensament lateral i té a veure amb una manera de ser que condueix a la creativitat, molt més si parteix de bases sòlides i del coneixement profund.

El mateix Maragall es va referir després a aquest assumpte quan va admetre que sol desconfiar dels especialistes i que prefereix unes altres mentalitats (diríem que més obertes o transversals).

Per això té sentit que en parli en aquest espai on els últims mesos he dedicat tantes frases a la innovació i a la imaginació. Molt més ara, perquè és inevitable tenir la impressió que algunes organitzacions molt importants del país s'han decantat cap les antigues fórmules basades en el poder, l'obediència i la marginació de qui pensa diferent. Ara que sembla que a molts llocs es mani des de darrere de les canyes de mongetera, he volgut escriure aquest apunt un xic impetuós però molt inofensiu: només vol ser una crida animosa a favor d'aquells que combatem ara i adès contra la frase ridícula que sentim tan sovint: "sempre s'ha fet així". Perquè darrere les canyes de mongetera sovint només hi sé veure excuses pusil·lànimes.

Al tren, l'avioloncel

Quan tornava cap a casa amb el tren, rumiava en la frase del violoncel i l’arpa i, de sobte, em va venir al cap una cançó de Pau Riba.

El cantant és, pel pel meu gust, el lletrista més interessant de la cançó en català, al costat de Sisa (empaitats tots dos per Adrià Puntí) i, a la seva manera, és un altre actor del pensament divergent.

La cançó es diu L’avioloncel i la copio aquí perquè no crec que sàpiga escriure un final millor per aquest apunt, que també té un deix d’emoció, una pila de records molt grats i un punt d'homenatge.

Aquest matí
hem sentit un gran retruny,
tots hem mirat amunt
i hem vist
un avioloncel
rascant la panxa del cel.

Bum barrum bum bubum bum bum bum
bum barrum bum barrum bum bum.

Tots hem dit miracle, miracle!
¿Com pot ser que un borinot de plata
voli així per dins la nata?
¿Com pot ser que un ocell de llautó
faci tanta remor?

Bum barrum bum bubum bum bum bum
bum barrum bum barrum bum bum.
Doncs això, que per molts bum barrum bum bum, Pasqual!

25/11/08

Què li passa al periodisme?

Nou periodisme de taula

Al lloc on treballo des de fa uns quants dies, en unes instal·lacions de Catalunya Ràdio, hi ha la redacció del 3cat24.cat (ens separa un passadís estret).

Treballen en silenci, concentrats per no equivocar-se a l’hora d’enganxar un enllaç o afegir una foto o cercar una dada. Si ho he entès bé, bona part de la seva feina consisteix a estar pendent de les agències i altres fonts, mirar d’escriure o reescriure un text tan de pressa com sigui possible i penjar-lo a la xarxa.

Les redaccions digitals saben que l’actualització és la seva manera de competir.

Com em deia Karma Peiró aquí mateix, a les redaccions digitals potser els fa falta ser més redacció, fer més periodisme o, com a mínim, un periodisme que consisteixi en alguna cosa més que en la selecció de la font i la transcripció en un format comprensible.

Unitats informatives digitals

Cada vegada estic més convençut que a la llarga ens interessarà l’acció d’unitats informatives digitals (unipersonals, tot sovint) que s’agruparan en forma de xarxes d’interès geogràfic o temàtic o qui sap què. És un projecte que tard o d'hora encetaré.

Em sembla que hi ha un periodisme que té a veure amb la proximitat que demana estar al carrer i anar amb l’ordinador portàtil i altres eines... mentre que hi ha un 'periodisme de taula' (abans se’n deia així) que ara haurà de ser de xarxa i on es valorarà la capacitat de fer cerques, de combinar les fonts i d’encertar els enllaços (quan se’n posen, perquè a la majoria de mitjans digitals no aporten mai vies cap a altres llocs que no siguin el seu).

Per un costat, trobo estrany que a la CCMA hi hagi tantes redaccions d’informatius en comptes d’unir els esforços i, per un altre, m’adono que ara com ara la crisi del periodisme encara no se centra en el canvi de model (dic encara) i que té molt a veure amb els diners (el negoci trontolla però no se sap veure una sortida).

S’acaba el paper dels diaris?

Els mitjans, a poc a poc, obliden el paper, obren els seus arxius. Les notícies sobre aquest procés ens acompanyen des de fa temps. Les publicacions especialitzades potser ho tenen més clar però la sensació de crisi als mitjans és molt estesa. 

Algunes veus amb experiència asseguren que el periodisme no s’acaba però que les edicions de paper sí que s’extingiran. De debò que no tenen futur els diaris tal com es fan ara? És ben probable. 

Què diuen que passarà

Els més combatius no es conformen a pronosticar el final del model, gairebé ens conviden a accelerar la desfeta, com en la presentació que he enllaçat de Mario Tascón (per saber millor qui és). 

Aquest apunt no busca afirmacions vàlides per sempre ni, encara, una anàlisi exhaustiva de la situació. Proposa que emprenguem una reflexió més aguda de la que fins ara s'ha insinuat a la majoria de mitjans. De moment, pretenc acumular materials i participar en el debat. 

Un dels blogs sobre periodisme que m’agrada seguir és Lolacomomola. Sota aquest nom d’aparença frívola hi ha una jove periodista molt competent que s’interessa pel futur dels mitjans. Va ser al congrés de nou periodisme que es va fer a Càceres i ha volgut compartir el que hi va aprendre.

Voldria continuar aquesta reflexió amb un apunt sobre la televisió. Confio que el sabré escriure per dir el que penso. Però em cal una mica de temps. Per ara, suggereixo a qui li interessi que faci una ullada als enllaços que he anat deixant per aquí. Hi ha teca per començar-ne a parlar.

ACTUALITZACIÓ: Acabo de llegir un altre apunt de Juan Varela on insisteix en aquesta idea del periodisme actiu, que les noves eines faciliten, encara    que més aviat sembli que les redaccions se sentin convidades a fer més taula que mai. 

19/11/08

Nedar en una altra dimensió

Quants amics pots tenir a facebook?

Quan vaig entrar a facebook no sabia com agregaria contactes però amb el temps s’ha demostrat que arriben i hi arribes, es multipliquen a poc a poc i sempre dubtes sobre el que fas.

Avui he llegit un apunt de David de Ugarte on explica la seva convicció que al final preferim les xarxes menudes i vinculades a les xarxes que ja tenim com a persones. Segons ell, això té a veure amb una condició llatina. Assegura que, mentre llocs com facebook sembla que ho aglutinin tot, hi ha proves que preferim espais més reals i reduïts. És el cas de l’eina feevy, que permet incrustar actualitzacions dels blogs que vulguis al teu blog. Dels més de cinquanta mil blogs que el fan servir, no n’hi ha cap que passi del centenar d’enllaços.

Quan vaig llegir el seu llibre El poder de las redes, em va interessar molt i ara he observat el seu experiment compartit (no sé com qualificar-ho) on presenta material per qui s’interessi per la reflexió teòrica sobre les xarxes.

Un dels punts que m’ha cridat l’atenció és l’afirmació que els nodes de les xarxes més grans acaben semblant els nodes d’una xarxa única (sense ser-ho). Aquesta confusió tindria a veure amb l’efecte dels rànquings, que també acaben convertint-se en notícia quan compten els contactes més contactats (per cert, que ja seria hora que facebook decidís canviar el nom "amics" per algun de més autèntic).

Com controles la privacitat

Si et mous en una xarxa gran has de saber on ets. En certa manera és el mateix que quan surts al carrer, et trobes en un lloc públic (on el dret a la intimitat no té les mateixes garanties).

Si a més és única, hi pots trobar tothom. Des del cap o qualsevol altre observador fins als parents més inesperats.

Sembla rellevant aprendre a gestionar aquesta presència a les xarxes (aquest vídeo en anglès acara amb humor els consells pertinents) i hi ha una recomanació general perquè tothom aprengui a controlar la privacitat o entengui que aquesta privacitat corre el risc de ser traspassada.

Un altre mitjà de comunicació

Si és tan gran i quasi única, de què serveix?

Si tens intenció de comunicar una informació, si participes en una campanya o si vols promocionar una marca, disposes d’una xarxa de persones a les que pots fer saber el que et sembli, però aleshores s’assembla més a una eina de comunicació on es tracta de tenir una identitat.

Conec persones que ho fan a l’inrevés: reserven aquestes xarxes pels amics (els amics de debò) i expliquen als contactes professionals o ocasionals per què no els agreguen.

Aprenent en el medi generalista

No acabo de tenir una norma estricta. Vaig començar fent servir xing perquè em semblava més seriosa però admeto que al final he acabat per no entrar-hi gaire. A facebook hi tinc contactes de feina, amics retrobats, companys d’ofici i persones a qui he conegut en un moment o altre i amb qui ens ha vingut de gust mantenir aquest mínim contacte sense cap altre compromís. I per ara m’hi trobo còmode.

Som a les beceroles. No sabem com fer-ho anar i és impossible no tenir una pila de dubtes sobre la nostra activitat.

Quan aprenia a nedar, fa quasi quaranta anys, en uns cursos amb Juan Céspedes (que havia entrenat a Mari Paz Corominas), recordo que als vestidors hi havia un rètol amb un lema força ridícul, a la manera dels lemes d’autoajuda, que encara no he oblidat: “Se aprende a nadar nadando”.

Tinc la senació que acabaré nedant en dues o tres xarxes més petites i efectives, no sé encara quines ni tan sols sé si les que em puguin interessar ja existeixen. Diria que això serà més comú. Perquè ara mateix no aprenem a moure’ns en el facebook sinó a entendre la idea de xarxa no presencial. Només estem aprenent a nedar.

I potser tots plegats conservarem un espai més ampli, una xarxa generalista, per quan necessitem fer unes quantes braçades en una altra dimensió.


ACTUALITZACIÓ: Un amic penja al seu mur de facebook aquest vídeo on s'ironitza sobre la privacitat i aquesta xarxa social.    

13/11/08

Allegro amb internet

Aquest matí he viscut una experiència que em ve de gust comentar aquí. Els amics de Catalunya Música m’havien demanat que participés en una reunió per esmentar les oportunitats que les noves eines ens proporcionen i comentar de quina manera canvien la nostra manera de comunicar i consumir els continguts que els mitjans públics solen crear.

Com que no en sóc cap expert sinó un aprenent només he explicat el que he après. No hi havia gaire temps però hem vist maneres d’informar-se i obtenir materials, maneres de compartir-ho o la possibilitat d’expressar una identitat sobre la veu pròpia. Els he confessat quines emissores escolto sovint mentre treballo davant d’un ordinador.

La meva intervenció ha sigut només un parèntesi en una reunió en què més d’una vintena de professionals d’aquesta emissora es preparaven pel llançament proper dels seus projectes a la xarxa després de Catclàssica. A la primavera esperen tenir a punt el que anomenen “icatització” de Catalunya Música. Cap a l'estiu confien que podran fer un salt encara més radical.

Tothom està d’acord que no es tracta de canviar sense motiu sinó que l’acció s’inspira en la voluntat d’arribar a més persones, de posar a l’abast dels ciutadans tot el que esperen d’un mitjà públic i de fer-se lloc a la xarxa per difondre una creació artística i un context comprensible.

Assistir a aquesta reunió interna ha sigut un privilegi i m’ha convençut que tot l’esforç que fa tanta gent en aquesta empresa per insistir en el valor d'aquestes oportunitats val molt la pena.

Premis Fiasco

Arriscar-se, emprendre transformacions i llançar projectes és una prova de vitalitat. Encara que sigui veritat, com s’ha recordat a la trobada d’avui, que aquestes noves eines no sempre són tan útils ni sempre estan prou ben pensades.

Hi he pensat després de tres hores de reunió, quan he obert l’ordinador i he vist el recordatori d’un amic que em parlava d’uns premis molt peculiars: els Fiasco Awards. Amb suports i ànims premien els projectes que no han arribat enlloc, els fiascos.

Ja tenen un grup de fans i s’expliquen prou bé.


Es tracta de gosar. I si no acaba de sortir, entomar-ho amb bon humor. Per aprendre i tornar-hi.

6/11/08

Tan a prop...

Les xarxes et poden sorprendre.

És el que m’acaba de passar. Fa pocs dies m’he posat a treballar amb un equip de periodistes i lingüistes per començar a concretar com hauria de ser el llibre d’estil de la CCMA. 

L’encàrrec nou m’ha dut a canviar d’espai de treball i d’edifici (aquí hi ha una pista) però també ha modificat, per força, les meves cerques a la xarxa.

Quan he volgut compartir aquests enllaços, com tinc per costum, he descobert que una companya ja hi és de fa temps i que té marcats els materials que m’interessen. 

L’he afegida a la xarxa, com vaig fer amb els documentalistes de TVC.

El més curiós és que estem asseguts molt a prop, de la seva taula a la meva diria que no hi ha més de tres passos. Però aquesta proximitat, que ens permetrà intercanviar opinions i comentar l’estat del projecte, és del tot insuficient per compartir adreces d'internet i materials. 

El que de debò ens permet dir-nos què trobem a internet és una eina com del.ici.ous, ara que ens hi hem enxarxat.

Tan a prop... i què faríem sense les noves eines?

SI T'HA INTERESSAT POTSER TAMBÉ VOLDRÀS LLEGIR AIXÒ: 

Les virtuts del desordre digital

5/11/08

El parenostre de la innovació

Aquest apunt no és l’inici de cap pregària.

Però abans d’aclarir el títol m’anirà bé recordar que una de les sessions més aplaudides del curs Sociedad Red (que es va fer a Barcelona no fa gaire) va ser la intervenció d’Ethan Zuckerman.

Aquest innovador radical es va concentrar en els aspectes socials de la innovació i ens va demostrar, amb la seva experiència en projectes a l’Àfrica, que la innovació no pot combatre la manera de pensar, s’hi ha d’adaptar per tenir èxit.

Un dels exemples que va posar era el d’un intent de reduir la desforestació a causa de l’ús de llenya en la cuina tradicional. Un invent sofisticat com un forn d’energia solar no va quallar, tot i la inversió, perquè impedia remenar els aliments. A la fi, en comptes de canviar l’estri es va innovar en el combustible. Hi ha comunitats dedicades a l’elaboració de “llenya” a partir de restes vegetals. Només era un exemple però deixava clar que no pots innovar si vas contra la cultura instal·lada. La innovació no es pot imposar a cap persona . Però amb això no n' hi ha prou.

Tornem a l’inici. El paternoster és el nom d’un aparell basat en tecnologia mecànica de finals del segle XIX que encara perviu a molts edificis de l’Europa central.

Es tracta d’un giny que gira de manera que puja i baixa i els seus receptacles et permeten d’enfilar-t’hi per canviar de pis, com un ascensor. Aquest sistema feia pensar en el rosari i d’aquí el seu nom (que avui dia no hauria rebut).

A l’edifici de la RBB on vam fer totes les reunions dels jurats dels Prix Europa hi tenen un paternoster i els que veníem de països on no n’hi ha ens hi aturàvem per admirar la seva senzillesa i eficàcia.

La lliçó d’aquesta vegada és ben simple: una idea pot resistir molts anys si encara aporta beneficis a les persones.

29/10/08

La CCMA a Street View

La notícia més rellevant d’avui relacionada amb la noció de canvi té forma de mapa.

Un mapa fet d’imatges de Barcelona (i Badalona, Sant Adrià, Santa Coloma, Esplugues, L’Hospitalet) amb una promesa de privacitat molt fràgil (es reconeixen persones i matrícules).

S’han llançat invitacions per trobar imatges que atreguin visitants. A aquestes hores força persones d’aquesta àrea ja deuen haver buscat casa seva, la casa d’uns amics, les cases on han viscut o el que sigui. De moment, m'interessen més les imatges que proporcionen els que estan atents a la ciutat però segur que és un servei amb moltes utilitats.

Aquí es pot veure l’edifici de la CCMA.


Ver mapa más grande

I a sota, el que allotja les emissores de Catalunya Ràdio. L’àrea "visible" encara no arriba a les instal·lacions de TVC ni l’edifici d’Esplugues on hi ha Interactiva i Activa Multimèdia.


Ver mapa más grande

Tard o d’hora, qui sap si hi haurà càmeres perquè gaudim del vídeo en comptes de les fotos, inquietants i misterioses quan les veus per primer cop però repetitives si hi tornes. Un vídeo sense fi de la vida als carrers de la ciutat, de manera que només la llar sigui el reducte de la privacitat (a excepció que algú esculli d’instal·lar webcams).

Ens pot semblar un futur esgarrifós però a diverses ciutats ja hi ha moltes càmeres als carrers, públiques i privades, quasi sempre de seguretat i només permeten veure'n imatges fixes. L’única diferència és que només les poden veure un nombre restringit de persones (policies de tota mena, controladors de trànsit...).

Quan es disposi d'aquesta transmissió en directe i ininterrompuda (a través de la xarxa) de la vida al món serà un programa d'entreteniment irresistible pels tafaners. Però no el faran a la tele d'ara sinó a la combinació de TV i internet que s'haurà de produir. I serem alhora protagonistes i espectadors. O no ho veurem?

D'una altra manera

La capacitat de descobrir un espai buit on transformar una idea en un projecte de negoci és l’assumpte preferent del llibre L’estratègia de l’oceà blau, que va interessar molt el grup de persones de la CCMA que en van compartir la lectura.

De vegades, un nínxol es pot ocupar amb un producte antic. La innovació resideix en un altre aspecte.

Un cas que m’ha cridat l’atenció, i que en altres estades a Berlín no havia vist, és l’ús de ruta turística que han donat al Trabant, el famós cotxe de la RDA que es troba a totes les botigues de souvenirs... i a les que no ho són, com una de les icones de la ciutat.

Des de fa uns quants anys, Trabi Safari ofereix la possibilitat de formar part d’un comboi d’aquests cotxes que semblen de joguina. No ho he provat, encara que em vaig aturar a fer alguna foto, però, pel que llegeixo, ha satisfet les expectatives dels que s’hi han apuntat.

El més interessant, pels assumptes que es tracten aquí, és la idea de llançar un projecte a partir del que ja tenien. La moda nostàlgica explotava fa més de cinc anys i modificava el mercat d’aquests vehicles, que passaven de relíquies a capricis. I algú es va adonar que hi havia alemanys i turistes que tenien ganes de conduir-los o de seure-hi i deixar-se portar. A la ciutat de Dresden també han obert el mateix servei.

Donar una intenció nova a allò que tens és la lliçó del Trabi Safari.

24/10/08

Dialogar i aprendre més enllà dels premis

La delegació catalana que assisteix als Prix Europa ha seguit amb interès els projectes que s’han vist avui. Destaco aquí el que ens ha cridat més l’atenció.

La proposta de combinar vídeos enregistrats al mateix moment en una població palestina i en una altra d’israeliana ha agradat molt i es perfila com un dels possibles guanyadors, al costat del portal suís que vam conèixer el primer dia.

És difícil comparar projectes amb un pressupost enorme, com el que presenta la televisió pública sueca que ja havíem vist a Input amb l’esforç d’equips que no disposen de gaires recursos, com els dels periodistes d’una emissora de ràdio polonesa que fan tot el que poden per servir la seva ciutat.

Demà se sabrà qui són els guanyadors de les diferents categories de televisió, ràdio i internet però el més atractiu d’aquesta trobada és l’intercanvi d’idees que permet.

Cada sessió acaba amb un debat que es pot allargar prop de tres hores. S’ha obert cada dia un diàleg franc i directe sobre el que hem vist.

Ha sigut una ocasió magnífica per aprendre amb altres professionals europeus i des d’aquí suggereixo que a la pròxima edició la CCMA hi pugui tornar a enviar algunes persones, al marge del fet que hi hagi projectes que hagin estat nominats.

Presentar-se als premis és emocionant però encara és més profitós participar en aquesta mena de trobades on tothom té coses a dir i on val molt la pena escoltar què pensen els altres.

ACTUALITZACIÓ (26/10/08): El projecte de la CCMA Diaris de Pascal ha obtingut un accèssit als Prix Europa, conjuntament amb el portal suís MX3. El premi Prix Europa Exploration se l’ha endut el projecte coproduït per Arte sobre la vida quotidiana a les poblacions de Gaza (Palestina) i Sderot (Israel).

23/10/08

Història i educació des d'internet

A la segona sessió dels Prix Europa dedicada als productes d’Internet, Sílvia Llombart ha presentat, en nom de la CCMA, el projecte Diaris de Pascal. L’aspecte del lloc i la combinació multiplataforma (que inclou atenció als usuaris que disposaven d’interactivitat a la TDT, als del Home Media Center i els del mòbil) han interessat els assistents.

A la mateixa sessió hem pogut veure un altre projecte basat en la història, de la televisió pública txeca,  i això ha permès un debat sobre la manera com internet pot acostar continguts històrics a públics diferents.

Aquesta discussió s’ha estès cap a d’altres aspectes del servei públic a causa del polèmic Yallahrup, un espai danès que ja havia suscitat una forta polèmica en altres encontres internacionals. Es tracta d’una sèrie on qüestions d’actualitat com la immigració als països europeus o la sexualitat hi apareixen sense complexos.

Tot plegat ha permès que la quarantena de professionals que érem en una de les sales d'un edifici magnífic de la Ràdio de Berlin Brandenburg, tinguéssim una conversa oberta sobre el caràcter del servei públic, com a la sessió d’ahir. 

Els representants escandinaus tenen una sensibilitat més agosarada, en aquests assumptes, que els delegats dels països de l'est d'Europa. 

També val la pena destacar un espai suec adreçat a preescolars  i un ambiciós projecte de la BBC que segueix les migracions de diversos animals, amb la participació dels usuaris (en aquest punt ha obtingut resultats espectaculars).

Demà viurem l’última etapa d’aquest encontre. 

22/10/08

Servei públic als Prix Europa

El projecte Catclassica (un canal de ràdio només per internet dedicat a la música clàssica d’autors i intèrprets catalans) s’ha presentat aquest matí al jurat dels Prix Europa, on participo com a coordinador en la categoria Emerging Media, com ja havia anticipat. La presentació l’han feta Àlex Robles i Alfred Celaya, que han respost les preguntes dels altres participants.

Aquest procediment és potser el més destacat d’una trobada on tothom que ha estat seleccionat forma part del jurat i on les deliberacions són llargues i basades en el diàleg entre professionals. Només al final de cada dia, els delegats emeten els seus vots i el recompte no es farà públic fins dissabte al vespre.

A la sessió d’avui hem pogut veure alguns projectes molt interessants: un portal musical dedicat a promoure les creacions suïsses, un espai que vol contribuir a l’aprenentatge d’idiomes via internet o un atles dels escriptors nòrdics on s’intenta establir de forma clara els vincles (influències i altres) entre els diversos autors. Disposen dels materials videogràfics de les emissores dels països escandinaus i era quasi impossible no pensar en les aplicacions que se’n podrien derivar al nostre país.

Els arxius d’imatge i so de TVC i Catalunya Ràdio no són propietat de ningú més que del conjunt de la societat, ja que són empreses públiques que paga tothom amb els impostos. Per això tindria molt de sentit una participació d’aquesta mena en què totes ls entrevistes i altres productes es posin a l’abast dels lectors, potser d’acord amb altres iniciatives.

Molt sovint se sent a dir que la televisió pública ha de competir amb altres cadenes que tenen un afany comercial i així es justifiquen despeses molt rellevants (per l’adquisició de drets esportius i no tant esportius, ja que per alguns les curses de cotxes no tenen gaire d’esportiu) però l’autèntic sentit dels mitjans públics es percep quan de veritat tenen una oferta multicanal (amb un canal cultural que no estigui sempre invadit pels esports o per emissions de “segon canal”, amb un canal infantil que no tingui de competència el canal generalista de la mateixa corporació) i, també, posant a l’abast dels ciutadans propostes com aquesta. El diner públic que els danesos i altres han invertit en l’atles d’escriptors o el que els suïssos han desprès per donar força la música del la seva confederació em semblen exemples a tenir molt presents.

A la sessió de demà, Sílvia Llombart defensarà l’experiència a internet de Els diaris de Pascal.

17/10/08

Canvio de feina

Canvio de feina però a la mateixa empresa on ja treballava.

Miro de no passar comptes aquí del dia a dia laboral, però després de més d’un any en què aquest blog ha tingut molt a veure amb el projecte de gestió del coneixement que s’impulsava a la CCMA, em sembla que dec una explicació als lectors, siguin els que siguin.

Dono per fet que això no significa que a la CCMA deixin de tenir interès les transferències de coneixement ni les aventures per canviar l’organització ni els intents d’innovar en gestió. Només vol dir que, des d’ara, això es farà d’una altra manera i no em toca a mi de jutjar-ho ni estaria bé que ho fes aquí.

Si ho comento és perquè pot tenir efectes en aquest mitjà d’expressió personal, encara que m’esforci per mantenir-lo com fins ara, i trobo natural informar-ne (hauria de dir “advertir-ho”?) al mateix lloc on altres vegades m’he referit a projectes concrets i on he compartit de forma oberta reunions amb debat, propostes no prou reeixides o diàlegs amb altres responsables.

(L’etiqueta ‘CCMA’ apareix en una vintena d’apunts.)

Les variacions que ara mateix puc preveure (qui sap si l’encertaré) són aquestes:

Més opinió

La condició de directiu de la CCMA m’obligava a filar molt prim a l’hora d’expressar opinions personals. És clar que he de mantenir la prudència i sobretot la confidencialitat en allò que així ho requereixi, però en general potser em sentiré més lliure per expressar més idees o llançar alguna proposta.

Com que encara treballo a la mateixa empresa, els meus apunts poden estar condicionats. Per això mantinc l’advertiment que vaig penjar el primer dia.

Assumptes nous

Encara que intenti evitar-ho, els temes també canviaran.

Hi ha una mena de lectures que tenia molt de sentit fer i traslladar als altres i que potser no m’ocuparan tant d’espai, encara que d'altres tindran el mateix sentit.

Els actes als que pugui assistir (seminaris, conferències...) per força se centraran en altres matèries. Seguir el fil del que es discuteixi sobre els canvis a les organitzacions em serà més difícil però vull deixar clar que em continua interessant molt.

Altres qüestions relacionades amb projectes personals aniran apareixent aquí. En els últims apunts ja havia insinuat el meu interès per comprendre millor el paper dels blogs (també els blogs corporatius... que un dia, espero, arribaran a la CCMA), el periodisme de màxima proximitat i la divulgació.

La intenció essencial d’aquest blog és la mateixa: compartir el que aprenc. Però com que és l’expressió de la identitat janquim he volgut ampliar una mica la presència a la xarxa amb un espai on es pot trobar més informació sobre aquesta identitat.

NOTA: Aquest apunt està carregat d’enllaços amb aquest mateix espai i no n’hi ha cap amb altres excepte la CCMA. M’ha semblat que era la manera d’oferir el màxim d’explicacions pels que hagin arribat aquí sense conèixer la relació d’aquest blog amb els projectes professionals. Em disculpo pels lectors que ja tinguin les referències i que, sens dubte, ho hauran trobat excessiu.