El tema era la campanya electoral catalana i s’havia donat un assumpte concret a cada ponent, que estava obligat a tenir una idea nova i exposar-la en un màxim de tres minuts, amb algun suport visual.
Els organitzadors van ser tan agosarats que m’hi van convidar i jo vaig ser igual d'agosarat en acceptar-ho, tot i que només disposava de tres dies per rumiar-hi.
La sessió
La sessió va ser molt creativa i l’ambient era càlid i amistós, de manera que tot i la impressió que em feia de seguida em vaig adaptar a l’entorn. Ens han demanat a cadascun dels que hi vam participar que fem servir els blogs per explicar la proposta que vam fer i miro de complir l’encàrrec tot seguit.
N'hi ha un resum al blog de Sandra Bravo. Hi diu que no li va quedar clara la proposta que vaig presentar, atreta per les diapositives. O sigui que en comptes de penjar aquí una presentació que no s'entendria sense la meva "veu en off", provaré d'exposar amb paraules el que volia dir.
El tema
Em van donar com a matèria “l’última entrevista de campanya”.
Vaig intentar explicar la idea que havia tingut mentre feia transparent el procés per arribar-hi. Intentaré reproduir-ho més o menys.
L'inici
Dels tres termes de l’expressió, no podia canviar l’últim perquè “campanya” forma part del context imprescindible.
Per tant, vaig provar de donar la volta a la paraula primera: “última”.
No em servien “primera” ni “moltes” ni “única” i vaig provar amb “total”.
Per això vaig proposar de fer una “entrevista total de campanya”.
Descripció
Consisteix en un paquet de preguntes i respostes amb escenaris, actors i guions diferents (excepte la reiterada presència del candidat).
La idea és que un equip (amb caràcter periodístic) enregistri cada dia desenes de preguntes i respostes, llargues, breus o brevíssimes, com ara aquest diàleg: “Què, com anirà?”, pot preguntar un ciutadà que saluda el candidat a l’entrada d’un acte. “Guanyarem”, respon. O un fragment d’una conferència de premsa o una conversa amb un expert que es troba en un acte reduït o... Cada dia els candidats responen moltes vegades.
Paquet
Es tracta de tenir cada dia 5 unitats de “pregunta-resposta” i posar-les a l’abast de tothom. Vaig proposar YouTube perquè no se m’acudia una altra opció però en tot cas es tracta de servir-ho a una gran audiència.
Públic
Perquè el pas següent és repetir el mateix durant 14 dies de campanya. Això vol dir que s’han “penjat” a la xarxa 70 unitats de pregunta i resposta. El públic selecciona el que li interessa més i vaig suggerir que no fossin les més votades sinó les més vistes.
Els deu millors
Això proporciona a l’equip un “topten”. Les deu pregunta-resposta més interessants, que s’emeten totes de cop, ara en un sol clip com a última entrevista de campanya.
La proposta
Vet aquí l’entrevista total de campanya.
La principal subversió és que l'entrevista no la fa un mitjà sinó l'equip de campanya. Encara que vaig advertir que cal criteri periodístic i fugir de d'una temptació absurda que vaig representar amb la bandera de Corea del Nord.
Un altre detall que val la pena considerar és que es dóna a conèixer a internet i sense cap mitjà com a intermediari en l'emissió (cosa raonable perquè ja no són a la producció).
És "total" perquè dura tota la campanya, perquè és la base de l"última", perquè té preguntadors diversos i qüestions molt variades en escenaris diferents.
En fi, un joc, un entreteniment, que em va servir per fer anar el cervell una bona estona, per respondre a un repte estimulant i per compartir una hora i mitja del vespre amb mig centenar de persones.
Em va agradar molt el format. Va ser una experiència intensa i estimulant, un repte que va valdre la pena. Agraeixo als impulsors d'aquesta cursa contra rellotge (contra un timbre de recepció d'hotel que els moderadors premien quan tocava) l'oportunitat de ser-hi. Espero que els que hi van acudir ho trobessin tan interessant com els que vam poder-hi contribuir.
Avui publico la tercera i última llista. No crec que ho hagi d’anar fent, em sembla que deu ser molt pesat per als lectors, però a mi em serveix per tenir en alguna banda una mena de “memo” de la feina feta, per comprovar si he sigut fidel al repte que vaig assumir i també per recordar-me què he escrit.
Si algú molt enderiat hi té interès, la suma de les tres llistes dóna una idea no absoluta però sí força aproximada d’una part fonamental (els “temes propis”) de la producció de peces informatives d’aquest any a la redacció digital. (A la fotografia, cobria un acte sobre patrimoni i les TIC).
En tot cas, si algú ha seguit el blog ja s’haurà adonat que de tant en tant ja comento l’elaboració d’unes quantes informacions.
Avui presento un altre intent. He fet servir el mateix exemple per facilitar la comparació.
Aquest gràfic dinàmic permet seguir l’evolució dels 25 noms més freqüents a cada dècada.
No ho he mirat però dono per fet que ja s’ha presentat abans. No pretenc aportar una novetat sinó el resultat d’un exercici que vaig començar fa poc.
Utilitats
El gràfic permet adonar-se de manera ràpida de l’evolució.
Hi ha noms que veuen molt reduït el volum de la seva bombolla a mesura que passa el temps.
Com que només recull els 25 primers de cada dècada, hi ha noms que apareixen molt tard.
Amb el pas dels anys, els percentatges disminueixen. És a dir: ja no hi ha grans noms que predominen perquè la varietat és molt més elevada.
Aquesta és una conclusió que ja era a les dades però que amb aquesta mirada es fa evident.
Problemes
Per millorar, caldria que en s’ampliés el nombre i el gràfic inclogués els primers 100 noms de cada dècada.
Un inconvenient és que les dades se situen en dècades i com que l’eina avança per anys (o en tot cas no he après a a canviar els intèrvals), fa l’efecte que la ruta entre els punts A i B sigui linial i deu ser ben serrada.
Punts forts
Però si els detalls es perden, per veure tendències em sembla una bona eina.
És útil per seguir la pista d’un nom concret (sempre que en aquell període sigui entre els 25 primers) que es pot marcar al requadre de la dreta.
Procés
La veritat és que ha sigut fàcil. Massa i tot. Per això sospito que hi deu haver una bona colla de mapes semblants.
Només calia fer un “copiar&enganxar” i passar-ho al full de càlcul de Google Docs. Per crear una taula.
He tingut en compte les normes d’aquesta visualització:
- La primera columna és per a l’entitat observada (en aquest cas, els noms). - A la segona, hi ha els anys (en aquest cas, l’inici d’una dècada). - A la tercera hi he posat el percentatge de persones que duen aquest nom sobre el total dels nascuts a la mateixa dècada (en %). - A la quarta, la posició en aquella dècada (de 1 a 25). - A la cinquena, si el nom correspon a home o dona (un color ho distingeix). - A la sisena, la freqüèncìà (en milers de persones, que s’expressa en el volum de la bombolla). Es desa des de Google Docs i s’acedeix a un codi per incrustar-lo, com he fet aquí. Usos
És tan fàcil i aporta una visualització tan interessant, que el pròxim pas ha de ser trobar l’oportunitat adequada per utilitzar-lo, ara que hi he assajat una mica, al mitjà on treballo. Tard o d’hora, alguna informació quedarà reforçada si faig servir aquesta eina.
No m’estranyaria veure un ús d’aquesta eina en entorns periodístics que comuniquen per canals digitals. Tindria molt de sentit.
De la mateixa manera que no em sorprendria saber que hi ha mestres i professors que el fan servir a classe. És una eina senzilla que a sisè de Primària o als cursos d’ESO segur que ha de tenir molta utilitat. Em pregunto a quantes aules ja ho fan servir i no ho sabem.
La sopa d’all
Sí, ja ho sé, sembla ben bé que estigui inventant la sopa d’all.
No, no pretenia descobrir res. Només, com sempre, comparteixo el que aprenc.
Escola
Em sembla que en realitat el que m’agradaria més del món seria tornar a l’escola una altra vegada.
Em corregeixo. És el que faig. Vaig a escola i faig deures. El que passa és que l’escola es diu internet, els professors són totes les persones que inventen eines i les expliquen als seus tutorials i totes les persones que distribueixen coneixement i exposen les fonts. A més dels que ens posen deures.
Potser a Mart hi ha problemes, però vull deixar clar que la seva xarxa escolar és força bona. M'agrada l'escola marciana i m'agrada sobretot perquè hi accepten els nens que ja ens hem fet una mica grans.
Per això em sembla natural correspondre una mica i explicar què aprenc.
Materials
Ja fa temps que segueixo més o menys el que es diu sobre les dades i la informació. Però admeto que des que vaig assistir a la conferència de Paul Bradshaw, com sol passar quan escoltes algú que et fa mirar des d’una altra perspectiva, s’ha fet més intensa la meva aproximació cap a aquest entorn.
Si hi ha algú que tingui una dèria semblant, val la pena llegir de dalt a baix:
No fa gaire comentava que Twitter ja se m’afigura com una font extraordinària. Uns quants dels adjectius que vaig triar voleiaven hores després pel mateix Twitter.
N’hi ha una altra prova, que avaluo parcialment. Ara ho explico.
Quatre eines d'anàlisi
Ara mateix ja hi ha almenys quatre eines que serveixen per analitzar la “conversa catalana a Twitter”, algunes amb caràcter experimental i altres amb vocació de continuïtat: Twit.cat, Tuiter.net, Umap.cat i Skolti.
I ahir vaig avançar l’arribada d’Umap, l’obra d’uns emprenedors bascos que indexen els missatges a Twitter en la seva llengua i que han decidit aprofitar les eleccions per donar-se a conèixer a Catalunya. M'asseguren que el seu sistema detecta la llengua dels missatges.
Per tant, hi ha un bon conjunt d’instruments per intentar obtenir alguna conclusió.
Incorporació natural
L’última vegada que em vaig veure amb la persona que m’informava sobre Twit.cat, li vaig fer una demostració senzilla. Amb una cerca a Google va veure que no m’havia limitat a parlar de la seva aparició. Havia incorporat l’eina a la pràctica real de la feina que faig.
En unes quantes informacions en què se’m demanava que observés això que anomeno “el planeta Mart” havia citat els resultats que em donava Twit.cat. De manera natural.
El meu repte és intentar fer el mateix amb el paquet que ara hi ha i molts altres observadors, treballin o no en un mitjà de comunicació, suposo que també ho faran. A les seus dels equips de campanya ja s’hi deuen haver posat: el "diari" de notícies d'Umap a partir dels enllaços és tan interessant com l'aproximació individual que proposa Tuiter.net.
Les eines basades en registres tenen molts problemes. Amb Voota o Socunvot, partits extremament minoritaris queden sobrerepresentats i es posa en eividència "la marcianitat".
Així, tot queda en l’anècdota o l’entreteniment, com ara la magnífica porra que proposen des de Beers&Politics. La visualització és estupenda i com a joc és excel·lent. Una porra és per jugar, ja ens en recordem, oi?
El que intento comentar és que Twit.cat no ha anat gaire més enllà dels dos mil registres. Tuiter.net avalua quasi nou mil comptes actius. Ignoro encara les dades dels altres “analitzadors de la conversa” però a Umap l'etiqueta més exitosa del darrer mes és #votaindependencia i no tinc la sensació que demà es proclami l'Estat de Catalunya.
És comprensible que el mirall encara reflecteixi les imatges de forma defectuosa.
Generalisme
En realitat, a Twitter té èxit el que ja té èxit. I això confirma que no és un món a part sinó part del món. La televisió generalista hi triomfa i el cas del programa El convidat és reconegut per moltes persones. La seva etiqueta crema quan s’emet.
Els més seguits són els tuitaires mediàtics. Al rànquing de Twit.cat, només Dolors Reig s’havia colat, gràcies a la seva tenacitat divulgadora, entre famosos de la pantalla i la gespa. I ja no hi és.
Ara falta que aquesta eina (o qualsevol que un dia la rellevi, tant me fa) respongui a temps real de forma útil i doni serveis pràctics, que connecti terraquis a més de servir per unir les antenes dels marcians.
En fi, Twitter és formidable i mantinc tots els adjectius que encara corren per l’atmosfera del planeta vermell, però podria ser molt més. Twitter o l’eina que hi hagi, el que compta és el que ofereix.
És una altra oportunitat. Però em temo que hi ha qui prefereix que l’ús d’aquests instruments socials no s’estengui perquè així se senten còmodes en un entorn amable, un sofà comunitari on trobar els amics de cada dia i comentar la jugada. Ja està bé. Cada bombolla és un tros de realitat. Ara vull saber quantes bombolles més hi ha, descobrir-les.
A uns quants marcians els agrada el sofà i la conversa. Em sembla molt bé. Però jo prefereixo observar si té efectes més amplis en la societat.
El sofà? El carrer. La conversa amable? La revolta.
Sí, exagero, és clar. Però oi que se m’ha entès?
Internet ha de servir perquè les persones tinguem oportunitats de viure d’una altra manera, per anar més enllà d’una llarga sobretaula mentre algú es baralla per les molles i algú altre s’encarrega de recordar que ja no queden més cadires.
Ho he volgut provar (ho avançava) amb unes dades que fossin fàcils de copiar i amb un assumpte de certa actualitat. Amb una font pública, he fet servir un full de càlcul (em sembla que era la segona o tecera vegada que obria una aplicació com aquesta) i l'he convertit en un gràfic.
No aporta res de nou, és clar. Les dades ja hi eren.
I hi ha errors. El pas del temps és d'any en any i els globus avancen cap al punt següent com si durant una legislatura un grup pogués perdre o guanyar vots i escons. Hauria de saltar d'elecció a elecció.
Visualització
Però potser ens ajuda, gràcies a aquest estil de presentació, a observar més bé aspectes com ara l'abstenció, que és el de fet que volia comprovar. No fa l'efecte que el seu descens i ascens incideixi gaire en les distàncies de vots mentre que sí ho fa en l'aparició o no de grups menors.
No ho comparteixo aquí perquè estigui orgullós del resultat sinó perquè miro d'explicar sempre què aprenc i he dedicat unes quantes hores a treure l'entrellat d'un giny que sembla interessant.
L’Institut d’Estadística (Idescat) ha obert un compte a Twitter. Quan me n’adono ja hi ha més d’un centenar de seguidors. N’hi ha força que es presenten com a periodistes i em sembla una prova que ja hi ha que fa servir de fonts també aquests corrents d’informació generats des d’institucions gràcies a les eines basades en internet.
M’adono que ja hi ha altres centres estadístics que fan servir el mateix procediment, com ara l’andorrà, l’extremeny, el basc, el càntabre.
Una ullada als comptes que segueix per exemple "municat", posa de relleu que hi ha desenes d’entitats locals que proveeixen d'informació aquest canal.
De manera que l’accés a tota mena de dades se simplifica. No és res, encara. Hi haurà més eines. No deixem de pensar-hi mentre comprenc que encara no faig servir prou bé les que ja tenim a l’abast.
Llistes
I si en comptes d’escriure apunts al blog miro d’endreçar més bé les llistes de Twitter?
Em permeten tenir columnes particulars que faig servir sobretot quan uso Twitter amb el mòbil i l’aplicació TweetDeck. És una feinada, si hagués estat més perseverant mentre clicava sobre el botó cada vegada que seguia algú, m'ho hauria estalviat.
Però algunes idees que tenia ara ja no em serveixen i he pensat noves llistes que m'ajudaran a treure més suc del canal, o així ho espero. La idea és anar corregint, perquè reorientes la mirada, t'adones que hi ha fonts que ja no t'interessen o prefereixes empaquetar els continguts d'una altra manera.
Carpetes
I si provo de tornar a variar l’ordre de les carpetes al Google Reader?
Si dediqués més estona a reordenar totes aquestes vies, accediria a més informació i millor?
Diria que val la pena provar-ho i de tant en tant hi faig una revisió una mica més seriosa que les esmenes del dia a dia, que solen ser mínimes i apressades.
Tasques
No fa gaire estona m'he descarregat una aplicació de "gestió de tasques" que em va suggerir un usuari amb molt experiència. Sempre empaito coses diverses al mateix temps i espero que m'ajudi a planificar més bé la feina.
Gràfics
Vaig topar amb el compte d'Idescat a Twitter mentre "passejava" pel web d'aquesta institució pública. Intentava trobar alguna dada d'interès per fer proves amb les eines de gràfics que ha incorporat Google Docs i la visualització de dades (una altra persona m'en va parlar). El que volia provar no em surt prou bé, hi hauré de passar una bona estona més.
Persones
Les noves eines que provo d'entendre solen arribar perquè hi ha algú que m'ho explica. Seria indecent no compartir tot allò que els altres comparteixen. Vet aquí un detall formidable d'una nova manera d'aprendre. I si l'escola hi para atenció?
Ja he dit aquí molts cops que internet és part del món i no un món a part, encara que des de molts llocs de decisió (des de la política i l’empresa fins als mitjans de comunicació) se’n parla com si fos un altre planeta. Per això he dit sovint que em sento com una mena de corresponsal a Mart.
Els habitants
Aquest rebuig provoca que els que ja han fet passos i són tractats com gent rara se sentin una mica marcians, habitants d’aquest planeta diferent.
La carta
Avui m’adreço als marcians del meu país, als que em llegeixin, és clar, per convidar-vos a una reflexió sincera.
Va caldre que uns pioners obrissin camí. N’hi ha que són generosos (penso per exemple en el nombre ingent de persones que hem escoltat més d’un cop en Genís Roca). També n’hi ha que han preferit alçar murs fronterers.
Els hàbits
Hi ha molts marcians que ja es troben bé a Mart, allunyats del món real, perquè els sembla que així s’asseguren el protagonisme o el control o vés a saber què. O només pel gust de sentir-se millors.
Els jeroglífics
Cada vegada que es fa servir un llenguatge abstrús, s’allunyen les eines de la gent. Cada vegada que es posa la tecnologia per damunt dels resultats, s’allunya internet de les persones.
Els codis
Cada vegada que es diu com han de ser les coses, com si algú pogués ser el legislador de Mart, es converteix l’oportunitat en una porta selectiva.
Les persones
I si deixem de fer servir paraules i expressions tan ridícules com pròpies d’un esperit sectari? I si abandonem la creença que qui és més hàbil en l’ús d’una eina té més talent? I si deixem de considerar analfabets els que simplement en saben una mica menys? Jo no sé res de tecnologia, ni em compro els últims aparells, no hi entenc d’informàtica, no sóc enginyer. Però això no em converteix en un idiota. Em sembla. En tot cas, ho puc ser per altres raons.
Els exemples
No m’agrada que hi hagi un Parlament 2.0. No sé què vol dir. És clar que valoro i aplaudeixo la gran transformació que s'ha fet en aquesta institució. Però no m'agrada que s'hagi obert una "pestanya" especial, la "pestanya marciana".
Voldria que el Parlament fes servir molt bé eines que ens permeten disposar de les seves dades, conèixer la seva activitat, conversar amb els nostres representants, controlar més bé la seva funció. Però no necessito que hi posin una etiqueta.
No m’agrada això de la “política 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada la política més participativa, honesta, propera. I miro d'observar com canvia.
No m’agrada “l’empresa 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada que les empreses aprenguin a transformar-se, m’agrada que vagin més enllà d’aprofitar eines de comunicació, m’agrada que vegin que la informació s’ha de compartir, que els lideratges es basen en aquesta actitud, que ja no poden deixar de conversar amb el client ni de creure en el diàleg intern. Crec que han d'incorporar amb naturalitat el canvi.
De vegades, fa l’efecte que tot plegat sigui “cosa de quatre amics”. Per això, quan algú emprèn una iniciativa que té a veure amb internet i les seves eines s’arriba a creure que pot exigir l’aplaudiment.
Estem entre amics, no hauríem de dir que el wifi ha fallat, no hauríem de subratllar el fiasco d’aquest o aquell projecte, no hauríem de ser crítics mai. Només hem de mostrar-nos severs amb “els analògics”. Els marcians no s’avaluen entre ells.
Els telefonautes
És un error. No som amics perquè siguem “internautes”. És més: procuro evitar sempre que puc aquesta paraula. No vol dir res, només indica que hi ha usuaris d‘internet però desapareixerà quan les TIC es normalitzin, oi que no parlem mai de “telefonautes”? Jo no en parlo, i això que la meva àvia Lluïsa era una de les més grans telefonautes que he conegut mai.
Els que ho saben tot
Ni els rebentaires que busquen notorietat gràcies a la rapidesa de les comunicacions representen aquest planeta ni els que hi van arribar primer tenen cap dret a dictar les normes mentre fan veure que creuen que les eines han d’arribar a tothom. Qui diantre ha decidit que el divendres s’ha de fer un #ff? Què volen dir aquestes lletres? Ah! Follow fridays, caram, sí que és que cool, oi?
Potser que ja n’hi ha prou de treure pit a internet, potser que de veritat fem tot el que estigui al nostre abast perquè tothom aprengui a viure millor gràcies a la utilitat d’unes eines noves i gràcies a uns sistemes de connexió que ens permeten canviar el món i les nostres vides, abans que la cobdícia de sempre, disfressada de tecnologia, no ens vengui gat per llebre.
S’ha d’anar més enllà. S’han de fer “demostracions reals”. Ho vaig insinuar en un apunt anterior, quan em preguntava si n’hi ha prou de fer "un periodisme que informa d’internet i les seves eines” i em demanava si no hauria de fer el pas següent: fer "un periodisme que usa amb naturalitat internet i les seves eines”.
Passar de la prova a la demostració.
La reflexió
Però aquest pas exigeix que abans m’aturi i exposi la reflexió. Perquè per normalitzar cal ser normal. I en un món normal, no som tots amics pel sol fet que siguem “telefonautes”.
En un món normal, no hi ha marcians. Jo no vull ser un marcià. Sóc un humà. I m’agrada.
Per això m’agradaria que els altres humans aprenguessin a viure d’una altra manera i m’agradaria compartir el poc que aprenc perquè espero que ells faran el mateix. Podem imaginar junts com pot ser el futur, sense deixar de viure el nostre temps.
Encara fosc, conduïa per ser a primera hora del matí a Lloret de Mar. M’he trobat que una sessió sobre les TIC amb el sector turístic de la Costa Brava evidenciava que encara som a les beceroles. Els ponents actuaven amb vocació evangelitzadora perquè encara era necessari. És un sector clau al país i faria bé d’adaptar-se més de pressa al canvi. Confiava a aportar novetats però m'he hagut de conformar amb una crònica que constati l'acte evangelitzador.
Entremig, una sessió llarga de Paul Bradshaw al Col·legi de Periodistes, convocada per Escacc. Hi he arribat cinc minuts tard i me n’he anat una mitja hora abans que acabés. De manera que no en faré un resum perquè no seria decent i no tinc el coneixement necessari.
Si de cas, el hashtag de la conferència, i la seva mateixa presentació, poden aclarir de quina manera ha exposat totes les eines que el periodisme té a l’abast gràcies a les TIC.
Però sí que n’he tingut prou per adonar-me d’un detall que m’ha atordit i que em sembla que em farà rumiar durant força dies.
Eines temàtiques
Al nostre país, fora d’alguns casos singulars, el periodisme que fa servir aquests instruments amb més naturalitat és el que s’aboca a parlar, justament, de tecnologia, de les TIC, del canvi que la digitalització suscita...
És a dir: els periodistes que estan més acostumats a comptar amb els recursos d’internet, solen dedicar-se a parlar d’internet. Com si fossin “eines temàtiques”, aptes per a parlar d’elles mateixes.
En canvi, Bradshaw no parava de posar exemples que es referien al periodisme de sempre: informacions locals, policials, econòmiques, d’internacional...
És això el que em neguiteja.
I si el nostre error és que hem limitat l’experimentació amb noves eines i formats a uns continguts determinats?
El repte de debò consisteix a fer servir tot això per fer successos o salut o la política. Normalitzar l’ús. Normalitzar les TIC al periodisme.
No té sentit que una sola “secció” (per entendre’ns) assagi si tot això és útil. Els resultats serien massa parcials.
Explicar el canvi
Fa onze mesos que miro d’escriure cròniques sobre el canvi, amb casos reals de l’ús de les TIC, i procuro posar-hi enllaços i ser comprensible.
Però potser m’he equivocat de projecte. Intentar explicar el canvi potser té sentit però és molt més renovador participar del canvi amb nous formats que sorgeixen d’eines diferents.
O fer el canvi
Escriure amb una mica de claredat i posar enllaços no és nou, encara que no sigui gaire habitual. Però experimentar amb les eines per crear nous formats sí que sembla un repte estimulant, d’aquells que t’obliguen a repensar-ho quasi tot.
I si la manera de contribuir de debò a la transformació, per incidir-hi i aprendre, és recomençar com a periodista, jo què sé, de successos o de "local"?
Les dades
A la segona part, Bradshaw s’ha centrat en “el periodisme de les dades”, que és una matèria que ja fa mesos que m’interessa, com he comentat més d’un cop amb Karma Peiró. No he tingut ocasió d’experimentar en aquest camp però em sembla apassionant.
El Govern és a punt d’aprovar l’obertura de dades anunciada fa poc. A més de les organitzacions civils que vulguin difondre dades i dels emprenedors que vulguin crear eines, el periodisme del país no s’hauria de plantejar com reacciona?
Intensitat
El dia ha sigut intens però no tan sols a causa dels quilòmetres i la successió d’activitats. Ha sigut una jornada dedicada a escoltar i mirar d’entendre, a detectar idees i rumiar possibles reptes.
L’única nota trista ha sigut la notícia, rebuda en una telefonada breu, de la mort, als 46 anys, d’una cosina que vivia a Sacramento i deixa tres fills. Em disculpo per aquest comentari tan personal, que no tinc costum d’incloure. Però no puc fer un apunt que vol resumir el dimecres 27-10-10 sense explicar que m’ha acompanyat molta estona el rostre memoritzat de la Marta Piqué Carreras.
De bon matí, ja m’havia sabut greu el decés de Joan Solà, a qui he llegit amb passió, i admirat amb respecte. Un lingüista que va ser innovador quan va poder i valent quan va caldre, tant per defensar la seva convicció política amb fermesa com per donar suport als joves lingüistes que van saber crear un model de llengua per als mitjans de comunicació.
Un fil
En dies com aquest, acabes amb tantes nocions barrejades que van amunt i avall del pensament que és difícil escriure un apunt amb un fil clar. Només sóc capaç de relligar-ho tot si observo que la brevetat d’aquesta vida atzarosa ens obliga a ser lleials al compromís amb els nostres projectes, els nostres reptes, les nostres conviccions.
No sabem quantes oportunitats hi haurà de fer allò en què creiem. Més val ser valents i aprofitar les que tinguem.
No acudeixo a gairebé cap “acte social”. No se’m veu gaire o gens a les presentacions, estrenes, festes... si no és per feina o perquè algun amic dels de debò m’hi convida. Però avui he fet una excepció. Aquest vespre he assistit a la presentació que s’ha fet a Badalona del diari Ara.
Ja fa temps que segueixo aquest naixement. En realitat, en vaig tenir una primera notícia fa més d’un any, gràcies a la confiança que em va fer una de les persones que hi està més implicada. En resposta a aquesta confiança, no en vaig parlar mai amb ningú.
Estat d'opinió
Esperava una oportunitat com la d’avui per mirar d’entendre el projecte i compartir-ho aquí. Anoto, en primer lloc, un detall que val la pena esmentar. La sala on s’ha fet era plena de gom a gom, amb prop de tres-centes persones, i a fora ha quedat força gent que no ha pogut entrar.
És normal que la presentació d’un diari convoqui tanta gent? Em sembla que és raonable veure-hi el símptoma d’una gran expectativa i d’un estat d’opinió prou estès. Això confirmaria que el projecte ja té mig a punt el públic que busca.
A més, l’ambient era optimista i tot i la informalitat, sense res de solemne, hi havia l’alcalde de la ciutat i uns quants regidors de partits diversos. Si han cregut que no s’ho podien perdre deu ser que també han copsat aquest estat d’opinió.
El diari es presenta com un mitjà contemporani, que neix en un cicle de canvi global i local. Em sembla una bona perspectiva.
Declaració
S’ha assegurat que serà un diari independent, rigorós i de qualitat. No conec cap periodista que vulgui criticar aquesta declaració. Només dic que s’assembla a d’altres, però no a totes, i com és comprensible només el temps ens dirà si aquest compromís és una voluntat difusa o un segell propi. Els hem de creure però encara no ho podem jutjar.
Orientació
M'ha agradat molt sentir-los dir que el periodisme exigeix entendre allò que s'explica en comptes de "repicar" les paraules dels altres.
També he entès que pretenen establir una relació diferent amb el lector. El projecte és un cas rotund d'orientació cap al client. No s'ha esmentat la paraula "conversa" però m'he fet el càrrec que era implícita en les expressions que s'han emprat.
Redacció integrada
Es presenten com la primera redacció integrada a Catalunya.
És més: fins i tot l’organització interna de l’espai respon a aquest criteri, amb un semicercle central des d’on s’actua com un comitè de crisi permanent, una combinació de “taula d’assignacions” i “consell de redacció”, que distribueix els continguts pels diferents canals.
És molt interessant que "Ara" posi en pràctica els elements centrals d'una redacció integrada, allò que molta gent voldria poder fer. Els felicito de debò. Volen servir continguts informatius per canals diferents, en formats adequats a cada emissió.
I pel que he entès, això és el que faran. Anàlisi, opinió i temes propis seran a la primera línia. Les notícies que ja porta tothom, i que solem saber al mateix temps que els redactors, ens les estalviaran. Em sembla magnífic.
Nova estructura de continguts
Per fi, algú gosa canviar els noms de les seccions i renovar l’estructura de continguts. M’ha semblat brillant. Hi haurà aquests espais: ara (panorama ràpid de l’actualitat), bàsics (anàlisi, el que s’ha de saber, la ciutat, el país, l’economia, la política), crònica (més temes propis), debat (opinió i lectors), esports (una concessió?) i “tu” (oci, lleure, salut, vida personal, és a dir, “estil de vida”). No són només els noms. És un canvi de mirada. Ho trobo brillant. Ja era hora que arribés també aquesta renovació estesa en altres llocs.
M’ha decebut aquest enfocament, que no comparteixo. La idea que internet només serveix per informar de pressa i per a un públic immediatista em sembla molt més que un error. És una manera de no entendre prou bé què és internet. Algú creu que el "canal televisió" només pot fer coses breus i en directe? Els documentals no tenen sentit?
Internet permet llegir textos breus i llargs, profunds i superficials, actuals o panoràmics, analítics i sintètics.
És l’únic moment en què m’he sentit una mica desencisat. Un diari que sembla bona idea, que es recolza en un projecte molt ben construït, que compta amb uns professionals de primer nivell, que vol ser contemporani, no entoma bé l’oportunitat d’internet. M’ha sabut greu.
Potser només ha sigut un matís mal expressat per part dels que avui representaven "Ara", però si es confirmés crec que seria un error.
El 28 de novembre compraré el diari "Ara" i potser el compri més dies. M’hi podria arribar a enganxar. S'ha de veure. Però no estic segur que el seu web m’arribi a interessar si el plantejament és el que he sentit avui.
Tinc la intuïció que, al final, les coses no seran com avui les he interpretades. Però ara, aquesta és l’única crítica formal que comparteixo en l’avaluació d’una proposta que trobo, com tantes i tantes persones, i avui s’ha demostrat, interessant, atractiva, renovadora i agosarada.
Conec força persones que ja hi treballen. Acompanyo la crítica formal que acabo d'expressar amb un desig sincer que l'encertin i als amics i coneguts els dedico amb afecte aquesta obertura televisiva que, per als que fan de periodistes i són de la meva generació, representa una inspiració de joventut.
Com és el clima de Mart?
-
El Centro de Astrobiologia (CSIC-INTA) va dissenyar l'estació meteorològica
(REMS) que porta a bord el Curiosity, l'astromovil d'exploració marciana
dirigi...
Going to space is a real pain in the back
-
A six-month stay on the International Space Station can be a pain in the
back for astronauts. While they may gain up to 2 inches in height
temporarily, tha...
Fallout 4: Cinco cosas que debes saber
-
Casi una semana después de su llegada a las tiendas Fallout 4 (PC,
PlayStation 4 y Xbox One) sigue siendo el videojuego del que todo el mundo
está hablando...
Who Builds the Next Model?
-
AI is building AI At Anthropic, Claude now writes more than 80% of the code
the company merges. At Google, an AI agent called AlphaEvolve found a way
to ma...
Sharing LinkedIn’s Responsible AI Principles
-
Co-authors - Blake Lawit and Ya Xu LinkedIn was founded with a clear vision
to create economic opportunity for every member of the global workforce. In
202...
[liveblog] The future of libraries
-
I’m at a Hubweek event called “Libraries: The Next Generation.” It’s a
panel hosted by the Berkman Center with Dan Cohen, the executive director
of the DPL...
Socratic Design
-
by Humberto Schwab Philosopher, Owner, Humberto Schwab Filosofia SL,
Director, Club of Amsterdam You can only design when you now from where,
towards what ...
An invitation to #ComedyFest (BYOB)
-
This week Twitter is turning into a comedy club, and you’ve got the best
seats in the house, all for the price of free. We’re not saying that
enjoying your...
Leading and Managing (Networked) People Must Evolve
-
OK .. so it looks like the Web, hyperlinks and ’social’ platforms for
interaction are here to stay (unless electricity grids fail or corporations
and gover...
Els logotips que es troben en aquest apartat indiquen que he fet una donació de diners en el curs d'aquest any i no són la mera expressió d'un suport emocional sinó un gest de transparència.
la finestra
El projecte va arribar a internet l'estiu de 2010. En un apunt d'aquest blog es donaven les explicacions pertinents.