26/5/10

Què diem de Twitter al 3cat24

No fa gaire, vaig dir aquí que Twitter em sembla la sala de sortida de molts missatges i accions. I vaig comentar que em miro les etiquetes (hashtag) com la senyalètica d’aquest aeroport de la comunicació.

Tinc la sensació que els mitjans ens ocupem més de Twitter que fa un any, però potser és fruit d’una mirada massa subjectiva.

El cert és que al 3cat24 (que ja ha obert aquest canal com a mitjà de comunicació a les xarxes socials) sí que hem fet diverses peces, provant de tobar a Twitter un reflex mínim dels estats d’ànims col·lectius, tot i que és evident que encara és un servei minoritari i que no serveix ben bé de mirall. Sigui com sigui, l'eina ja ha arribat a l'espai.

Imperícia

M’agradaria saber quants usuaris hi ha a Catalunya i quin perfil tenen però la meva impericia com a periodista és molt alta perquè no sé com podria esbrinar aquesta informació.

De moment, anoto aquí una llista amb unes quantes de les peces informatives que hem publicat els últims mesos sobre Twitter per si de cas mostressin un panorama més o menys observable.

La llista

Aclareixo que he buscat peces del 3cat24. N'hi ha que les fetes jo mateix i moltes altres que hi són gràcies als companys de la redacció.

No és una llista exhaustiva sinó una mostra exemplar.


Els ciutadans s’organitzen i informen

Terratrèmol Haití

Protestes Iran

Trens Barcelona


Els ciutadans reaccionen o protesten


Reacció a les mesures econòmiques del govern

Reacció per l'acabament d'una sèrie de televisió

Reacció durant el debat de la ILC antitaurina


Els ciutadans agreguen informacio

Un exemple del Penedès

Un exemple del Maresme


Els ciutadans produeixen

Sis hores de Twitter a Catalunya Ràdio

Una pel·lícula

Una novel·la


Usos polítics i de l'administració

Montilla demana als ciberactivistes del PSC que l'ajudin sense rebre consignes

CDC distribueix un manual de ciberactivisme

El "diputat Twitter"

Un exemple: el departament de Política Territorial

Un altre exemple: Educació

Els museus del món

Chavez a Twitter

Càstig públic als conductors beguts


Els serveis públics i les emergències

Uns quants exemples en una peça valorativa


Conflictes legals i altres situacions semblants


Un fiscal dels EUA demana la identitat de dos usuaris


El cas de Paul Chambers a la Gran Bretanya


Ús ociós però amb una càrrega interessant d'idees i opinions


El cas “twetvintage”

El cas “algúhohaviadedir”


Pendent

A més, tot i que no n’hem fet cap peça encara, hi ha trobades com cava&twitts, impulsades per Marc Cortés, que és potser una de les persones que ara mateix sap més bé com funciona Twitter i quins usos té, si més no en l'entorn de les empreses i les institucions. Manté un registre imprescindible per saber què hi ha.

Hi ha encara molts més materials d’interès, provaré d’incorporar-los en altres apunts. De moment volia fer servir el blog per apuntar uns quants enllaços i compartir-los per si són d’alguna utilitat.

21/5/10

La navalla del radicalisme

Nota temporal

Ja fa dies que tenia escrits la majoria dels paràgrafs d’aquest apunt. Vaig desar-lo al calaix on sempre hi poso els textos que em provoquen dubtes, a l’espera que el pas del temps m’ajudés a donar-hi una forma millor.

Però avui he vist que un grup de 62 articulistes han firmat un text que té molt a veure amb el que havia apuntat aquí i m’he decidit a reprendre’l.

Com començava

La paraula “radical” se sol percebre associada als atributs negatius. La radicalitat sembla que consisteixi en expressions violentes d’una ideologia, en solucions massa seques i sense matisos per als problemes que s’acaren o en una visió poc elaborada d’un context, de manera que el diagnòstic només pugui ser inexacte i massa esbiaixat.

Quan el partit de Marco Panella tenia un paper a Itàlia, els radicals eren vistos com una nosa o, tot sovint, com aquells que s’ocupaven dels “afers menors”, mentre que els grans grups existien per sostenir la democràcia i resoldre els assumptes centrals del país.

Però, tal com ho veig, la radicalitat tan sols és una actitud, una manera d’entendre els fets que pretén anar més enllà dels “statu quo” i que proposa respostes que vagin a l’arrel de les preguntes que es formulen.

Miraré de posar un exemple que, per bé que és polèmic, tothom entendrà que el faci servir per la seva utilitat a l’hora d’expressar-me.

L’exemple de la sentència

Pensem per un moment en la ditxosa sentència pendent del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (ara anoto que devia començar a escriure aquest apunt aquell dia en què va semblar que sí que hi hauria sentència, fa poques setmanes).

La manera “oficial” d’observar aquest nus gordià proposa respostes dins del mateix cercle, perquè sortir-ne, justament, seria percebut com un acte de radicalitat.

Per això hi ha partits polítics que repeteixen a tort i a dret que per damunt de tot es tracta d’acatar la sentència, sigui quina sigui, perquè es veu que s’han de respectar les regles del joc.

És la típica mirada de qui no gosa anar més enllà (fa poc ja vaig opinar aquí sobre la importància de la gosadia).

Siguem sincers: si el tribunal decidís, per exemple, que el model escolar que Catalunya va posar en marxa ja fa dècades s’ha de corregir, i que la immersió lingüística s’ha d’acabar, el govern ho hauria d’acatar?

(Anoto ara: aquest és exactament l’exemple que també han triat els 62 articulistes, i per aquest motiu he cregut que en part, i només en part, estic d’acord amb la reflexió que ells fan).

La qüestió

De debò que s’ha d’acatar? De veritat que un tribunal podria trastocar d’aquesta manera un sistema que ha demostrat les seves virtuts i que és un dels pilars de la convivència lingüística que ara mateix hi ha a Catalunya?

La reacció dels dos principals grups polítics catalans sobre la reforma del tribunal em sembla una resposta dins del cercle i per això em sembla una mesura tenyida de covardia. Estan intentant que la sentència “no sigui dura” però no es plantegen actuar amb radicalitat.

I si en comptes de pretendre que hi ha un marc legal que s’ha de respectar, ens ho mirem d’una altra manera?

(Anoto ara que els 62 articulistes també segueixen aquesta pista. Ells parlen d’un retorn absurd i forçat al 1979).

Mirem-ho així: Catalunya elabora un Estatut nou i el presenta, amb una idea fonamental que el mateix president Maragall ja va expressar al seu moment: és l’últim intent. És a dir: Catalunya proposa de quina manera està disposada a seguir formant part d’Espanya.

Ara, fa falta una resposta. Política, no jurídica. O l’Estatut s’accepta, sense tocar-ne ni una sola coma (ja en van tocar unes quantes al Congrés dels Diputats) o els catalans hauran d’entendre que la resposta a la seva proposta és negativa i només quedarà una via: anar-se’n.

(Els articulistes diuen que una sentència negativa abocaria els catalans a la secessió. El meu matís és que no se m’acut que un afer tan important com la secessió pugui dependre d’una sentència. El sol fet que estigui pendent aquesta acció, el sol fet que un tribunal pugui actuar sobre l’Estatut ja podria ser suficient per donar la relació per esgotada).

L’exemple de l’Estatut

Però tornem a l’objecte d’aquest apunt: la radicalitat.

Assegurar que el TC no pot tocar ni una coma sembla radical. Potser ho és. Però és l’única solució si hi ha algú que encara pensa que es pot salvar l’Estatut i el sistema autonòmic.

Els partits polítics, en comptes de fer càlculs electorals, haurien de prendre una decisió que vagi a l’arrel de la qüestió.

Perquè els conflictes seriosos exigeixen solucions formulades des de la radicalitat.

L’Estatut no és un text legal que un tribunal pot esmenar. És una proposta política. Catalunya proposa seguir formant part d’Espanya i diu de quina manera (per això els independentistes van ser coherents quan s’hi van oposar).

Si l’Estatut es tomba, Catalunya ja no pot fer més propostes per seguir formant part d’Espanya. Se n’ha d’anar.

No dic que això sigui el que passi. No sóc politòleg i en general miro de no parlar gaire de política.

Només és un exemple.

No he decidit canviar aquest blog per una columna política. He triat un exemple polèmic per fer-me entendre més bé.

La noció

El que m’interessa de debò és la manera d’afrontar les coses. Fa uns anys, quan parlava, a l’empresa on treballo, de la fragmentació de l’audiència televisiva i de la necessitat d’actuar amb sentit de grup televisiu, més aviat trobava oposició, incomprensió i tot sovint se m’anomenava “radical” (no sols a mi, n’érem una bona colla).

Les dades que avui aporten els mitjans són contundents i hi ha competidors que ja actuen com a grup, sincronitzant la publicitat, per exemple, un repte que a TVC és objecte de debats fa temps però que encara no s’ha assolit del tot (ni s’assolirà mentre hi hagi la mirada posada de forma específica sobre un dels canals, el generalista).

Moltes de les propostes que he fet en aquest blog sobre la gestió dels comentaris d’usuaris o el model de redacció digital també provenen d’una mirada radical.

Per a mi, ser radical només vol dir ser agosarat, ser capaç de trencar l’esquema, tenir vocació de situar-se més enllà dels cercles establerts, superant les visions estàtiques.

Sóc radical

La radicalitat (no l’agressivitat, no la violència, no la falta de matisos, no tot això que els “clàssics” l’hi atribueixen) no em sembla una posició errònia sinó una actitud valenta, la voluntat d’anar més lluny de la cantonada, la vocació de mirar més enllà de les canyes de mongetera, l’ambició de trobar noves vies, la noció permanent de posar l’estratègia per damunt dels tacticismes de pa sucat amb oli.

Ser radical no vol dir ser pervers ni malvat ni menys encara, com se’ns fa creure, incompetent o poc pràctic. Tot al contrari.

Proclama

Les nostres empreses, les nostres ambicions personals i el nostre país exigeixen de nosaltres molta més radicalitat per descobrir solucions innovadores, que s’escapin dels cercles estandaritzats i de les avorrides repeticions esgotadores dels que ja no tenen cap més idea que mantenir la seva posició perquè, això sí, el canvi sempre els ha perjudicat i els seus interessos terrenals, no ens enganyem, són el que de veritat els preocupa.

Per això avui no em fa res admetre aquí que sempre he sigut radical. I que estic convençut que faig bé d’adoptar aquesta actitud, encara que sempre hi haurà qui es voldrà aprofitar d’aquesta declaració per tergiversar les meves idees, perquè sempre hi ha qui vol fer passar bou per bèstia grossa.

Què hi farem. Correré el risc.

Forma part de l’assumpció de la radicalitat com a navalla per desfer els nusos.

20/5/10

Dos interrogants, uns parèntesis i la llibertat

Primer interrogant

Fa pocs dies vaig redactar una informació sobre el servei de música Spotify. Com que partia d’¡una nota d’agència i d’una nota de l’empresa, vaig creure que no ho havia de firmar.

Un lector va deixar un comentari on feia notar que la peça no estava prou ben escrita perquè no s’aclaria que les novetats que l’empresa anunciava (limitació de les hores de consum musical per mes) no tenien efectes retroactius (és a dir, que en principi no afectaven als usuaris que ja ho són perquè han rebut una invitació).

Moderació aliena

Ja he explicat aquí que els redactors no participem de la moderació dels comentaris. És una de les moltes tasques que asumeixen els editors del mitjà on treballo. Per tant, no saps que hi ha un comentari si de tant en tant no revises el que t’han publicat.

He respost moltes vegades els comentaris dels lectors i sempre he firmat amb el mateix nom que firmo les peces i aquest blog. Fins i tot quan és una peça que no havia firmat, com aquesta sobre Spotify.Hauria pogut mantenir l’anonimat i no fer públic qui era el responsable de l’error advertit al comentari.
L’absència de firma m’hauria permès no dir res però vaig creure que tenia l’obligació de contestar.

Entre parèntesis


(Entre parèntesis diré que qui fos que moderés aquell comentari tampoc no me’n va advertir, però és que això no forma part de la missió de ningú).

(També entre parèntesis diré que tinc la sensació de ser l’únic redactor, de la vintena que treballem al 3ca24, que actua d’aquesta manera, però no crec que aquest detall tingui cap importància personal. És una qüestió que ateny als responsables del mitjà. Si tens comentaris potser has de pensar si consideraràs que una part del temps dels redactors s’ha de destinar a participar en aquest diàleg... però només he dit “potser”).

La pregunta

Vet aquí el primer interrogant que obro per als lectors d’aquest blog.Vaig fer bé de contestar el comentari i firmar-ho?

Podria acabar aquí però hi ha un altre detall de la meva experiència a la feina que també m’ha fet pensar.

Segon interrogant

He publicat fa poc una peça que m’ha agradat molt de fer sobre aquest entreteniment que ha circulat per Twitter amb l’etiqueta #tweetvintage (no en dic res més perquè allà ja queda explicat).

Mentre l’escrivia, em vaig trobar que havia d’explicar què és un “hashtag” i es donava la circumstància que ho havia explicat feia molt poc... en aquest blog. M’havia de repetir? Em vaig citar de forma indirecta amb un enllaç opac.

Al blog he citat sovint articles que he fet per al 3cat24. De fet, parlar de la meva feina i rumiar-hi és una de les accions que duc a terme aquí.

La Karma Peiro fa encara més: de vegades posa al seu blog allò que no ha cabut al mitjà, sempre més restrictiu, per raons òbvies, a l’hora d’assignar espai (ho explica ella mateixa).

Però la cita a l’inrevés no l’havia feta mai. És el primer cop en sis mesos que incloc un enllaç al meu blog des d’una peça del 3cat24.

La pregunta

Crec que oferia un servei correcte (ampliació d’un concepte) però sempre queda el dubte. No hauria d’evitar aquest tipus d’enllaç, a risc que algú hi vegi un intent de donar a comnèixer el meu blog entre els lectors del mitjà on treballo?

Suposo que encara ho podria mirar d’una altra forma. I si fos una obligació que els periodistes que escrivim en un mitjà digital donem a conèixer el nostre blog perquè sigui natural tenir-ne un?

Llibertat

En tot cas, els editors no han comentat res o sigui que puc interpretar el silenci com aquiescència.

Tinc l’hàbit de plantejar-me dubtes i tot sovint els comparteixo aquí, però el cert és que disposo de molta llibertat, que trobo força característica dels mitjans públics. La mateixa llibertat que vaig tenir, per exemple, per triar la manera com firmaria les peces al 3cat24 o per redactar una informació sobre l’empresa on treballo.

17/5/10

El futur d'internet i la glaçada de Barcelona

Aquest matí, la feina que faig m’ha regalat una d’aquestes oportunitats especials. Tenia previst acudir a la inaguració del congrés BDigital. La conferència inaugural era a càrrec del mediàtic Michio Kaku.

La importància de narrar

A l’hora de la veritat, l’home viu una mica del circ que ha creat. Vull dir que, com era d’esperar, ens ha llançat part d’una presentació que deu anar refent des de fa uns quants anys i, potser per descansar, ens ha col·locat un vídeo de més de cinc minuts... d’un dels programes que ell presenta.

Això ha fet evident que moltes de les seves prediccions ja s’han emès fa temps a les pantalles saxones... però tot i això ha valgut la pena. Estàvem davant d’un gran comunicador, d’algú que narrava amb energia i amb tots els trucs de l’ofici.

Massa populista?


A l’hora de redactar una crònica he decidit esquivar els seus artificis (irreproduïbles, he cregut, en estil indirecte) i he optat per “llistar” les seves visions, de manera que pogués interessar l’usuari del 3cat24 amb més facilitat (m’he deixat dur per un afany d’enfocar la peça amb massa “populisme” o se m'ha encomanat d'ell?).

A més de Kaku havia escoltat altres oradors i he cregut que valia la pena ampliar la mirada de la meva crònica.

L’oratòria política encara és pèssima


Anoto de passada que els oradors polítics i de l’organització han fet un paper una mica galdós. La introducció a Kaku ha durat quasi tant com ell mateix.

La concisió, la brevetat, i la claredat no són encara els trets principals de la nostra oratòria política. Aquest mes, durant la campanya britànica, la jornada electoral i els dies posteriors, mentre ho seguíem a la BBC, hem comprovat de nou que hi ha llocs on els polítics, si més no, saben parlar.

La glaçada

No és casual que el més hàbil (i breu!) d’avui hagi estat nou primer tinent d’alcalde, Jordi William, de formaciò saxona.

William Carnes s’ha referit a la consulta sobre la Diagonal i les conseqüències (les que l’han dut a ocupar el càrrec del dimitit Carles Martí) com “una glaçada que no matarà els brots verds”. I ha renovat l’aposta a favor de les noves tecnologies.

Ho he introduït a la crònica, que ha quedat llarga i ha exigit el truc de la doble pàgina enllaçada.

Els errors del canvi

No m’ocuparé en aquest blog dels aspectes politics d’aquesta consulta. He seguit alguns comentaris que m’han interessat i puc compartir aquí l’enllaç a la reflexió de Marc Garriga al seu "Brou Casolà".

Però sí que em veig capaç de subratllar tres qüestions sobre els aspectes que tenen a veure amb l’impuls de canvi.

Després de tot, durant un temps breu però emocionant vaig provar d’impulsar un projecte sobre gestió del coneixement en una organització poc disposada al canvi. I alguna cosa vaig aprendre dels fracassos.

1.- Les emocions poden més que la raó

És obvi però ens n’oblidem sovint. A qui se li ha acudit que algú votarà satisfet per triar entre “tres lletres”? El suposat afany de neutralitat ha sigut un pecat de racionalisme, el típic error de menystenir la potència de l’emoció com a motor.

2.- Els riscos, d’un en un

Els més agosarats emprenen operacions multirisc, però aquest tipus d’actuació està reservada als millors moments de Pasqual Maragall. Intentar tres salts en un resulta massa sofisticat. No pots fer la primera consulta de la teva història (aplicant la Carta Municipal), fer-la sobre un pla de reforma d’un carrer que va de punta a punta de la ciutat i a sobre estrenar el sistema de vot electrònic.

3.- El canvi no és un desig si no esdevé una necessitat

Els impulsors del canvi de vegades ens n’oblidem. Si no hi ha motius clars, avantatges constatables, la gent no es deixa empènyer cap al canvi només per raons estètiques o una actitud innovadora. Els impulsors sí que actuen així, però han de recordar que no tothom ha de veure les coses de la mateixa manera.

Un llençol a cada bugada

En el “cas Diagonal”, em temo que la ciutat ha fet un pas enrere molt important. Des d’ara, les consultes queden posposades llargament i la noció de democràcia deliberativa haurà d’esperar una oportunitat millor.

La reforma de l’Avinguda de la Diagonal i el tramvia com a solució perden punts i és una llàstima, si es mira amb una mica d’objectivitat.

La democràcia electrònica ha quedat en entredit i també és una llàstima.

I l'ambició?


Els errors tècnics han tingut un preu. L’error polític també, al màxim nivell.

Els mitjans de comunicació que han decidit llançar grans campanyes a favor de l'escepticisme i els regidors (del partit que siguin) que hi han vist una “jugada” política potser no pagaran mai cap preu per la seva responsabilitat, al contrari, és possible que en treguin rèdits.

Però la meva conclusió és que entre uns i altres han donat ales al tacticisme i la mirada estratègica ha perdut una altra batalla (en parlava en ocasió d'una derrota esportiva).

Avui, al congrés on Kaku ha predit un futur més competitiu, Mark Tulszcz ha animat els assistents a ser emprenedors. I ha recordat l’essencial: una bona idea i molta ambició.

Un país que té por dels vots electrònics, dels túnels pel tren d’alta velocitat i del tramvia, un país que adora el tacticisme i obvia el seu futur perquè prefereix recargolar-se sobre el seu melic a l’ambició dels grans reptes, és un país una mica més trist.

Aquest matí, després de Kaku, he tingut la sensació que el meu país era una mica més gris. Aquestes glaçades no van gens bé per als horts on tots plegats cultivem les TIC.

14/5/10

Què aprenc amb les etiquetes de Twitter

Coixinet

"Hash tag" vol dir “etiqueta precedida del signe #”, anomenat en anglès “hash sign” a més de “number sign”. En català en diem “coixinet”. Els “hash tag” serien, per tant, les “etiquetes coixinet”, però no crec que aquesta expressió tingués gaire fortuna.

Els usuaris de Twitter s’han acostumat a entendre que “hashtag” és la manera de referir-se a una etiqueta que aplega tots els missatges... als quals s’ha afegit aquesta etiqueta.

Sí, dit així no sembla un gran invent, però la seva funció socialitzadora és enorme.

No estic descobrint res. Però em sembla que val la pena fer-hi una ullada una mica més atenta.

Utilitats públiques

Gràcies a aquest procediment, els usuaris poden compartir opinions sobre una matèria i trobar un fil narratiu del debat o, si de cas, de les aportacions de tothom.

Aquest sistema d’etiquetes és el que permet que funcioni una proposta com el web sobre el servei ferroviari basat en la contribució informativa dels viatgers.

Debats ciutadans


I és el que em va permetre escriure una peça sobre les primeres reaccions a la xarxa davant les mesures econòmiques del govern espanyol. Quan el 3cat24 la va publicar, encara no s’havia acabat el debat al Congrés dels Diputats i ja hi havia centenars de “piulades” amb l’etiqueta #tijeretazo.

Popularitat

Aquest és un efecte imprecís del sistema. Davant d’un afer que genera molt d’interès, de manera natural hi sol haver una etiqueta que s’imposa davant d’altres propostes.

La idea de tothom és afegir-se a les més popular per formar part de la “gran conversa”. Per això la que engega abans o troba més suport inicial acaba essent l’etiqueta preferida i la que estira el fil.

Immediatesa i actualització

Com que la peça havia optat per la immediatesa, calia resoldre la qüestió de l’actualització sense haver d’estar reescrivint-la cada mitja hora.

Al contrari, valia la pena, vaig creure, que quedés com un petit testimoni d’aquella situació. És un retrat de la primera reacció, de res més. Més ben dit, els apunts d’un possible retrat.

Solucions a la xarxa

Per això vaig optar per afegir al final de la peça un widget de Twitter que permet agregar tots els missatges amb una cerca determinada.

Era el primer cop que feia servir aquest widget i la Karma Peiró em va donar un cop de mà. (De passada, més tard vaig provar d’incloure’n un en aquest blog, amb una altra finalitat).

La idea de combinar una eina externa amb la nostra editora de continguts va ser aprovada pels responsables del mitjà on treballo (no és el primer cop que es fa). I crec que va estar bé: si a la xarxa hi ha solucions als nostres conflictes informatius (com aportar actualització robotitzada a una peça testimonial d’una immediatesa concreta), per què les hauríem de rebutjar?

Cremant el hashtag

S’ha donat la coincidència que feia molt poc que havia fet un altre assaig amb els ditxós hashtag.

Quan faltaven poques hores per a la “cremada del dimoni” que es fa a Badalona la nit del 10 de maig, vigília de Sant Anastasi, vaig dir què cremaria (era una manera de dir, és clar) i vaig crear una d’aquestes etiquetes. Era la primera vegada que ho feia, sempre que les havia fet servir era per buscar o per apuntar-me a algun fil ja estès.

Ho vaig fer saber a unes quantes persones i encara que el resultat en termes de quantitat va ser molt modest (una trentena de participants, unes desenes de missatges), l’experiment em va ajudar a entendre més bé aquest operatiu.

Ho vaig intentar expressament amb una etiqueta molt llarga (#cremadadeldimoniabadalona), suposo que per fer-ho més complicat però també molt obvi.

El primer missatge duia una pregunta, per buscar respostes.

Encès el conflicte

Em vaig entretenir una estona, és veritat, però vaig aprendre alguna cosa i potser aquesta actitud em va fer reaccionar amb més encert mentre als televisors que hi ha a la redacció els diputats i el president del govern argumentaven i es replicaven.

Després d’haver “cremat el dimoni”, estava atent per detectar les flames del conflicte social que a la xarxa s’insinuava abans que enlloc.

Conclusió provisional

No tot passa a Twitter, però el més important hi passa abans d’anar a cap altra banda.

Twitter és la sala de sortida i els hashtags són la senyalètica.

11/5/10

Franco i la independència, Espanya i la urticària, rigor i intel·ligència

Fantasmes

Vaig fer un apunt sobre els fantasmes familiars i el franquisme que no estic segur que fos gaire ben entès (alguns comentaris pretenien recordar-me el dolor provocat per la guerra i la dictadura, com si jo no hagués deixat prou clara la meva oposició absoluta a Franco). Em passa de tant en tant, que escric sobre matèries esmolades i corro el risc que no se m’acabi d’entendre.


Victimisme


Al cap de poc escrivia sobre una aplicació d'iPhone dedicada a Franco i vaig pretendre enviar un missatge als lectors sobre la conveniència de crear coses a favor del país en comptes de lamentar que altres en facin d'altres que ens poden semblar un atac. En general trobo que el victimisme és una expressió covarda que implica una confessió d'incapacitat. Però segurament no era el lloc adequat on insinuar aquestes idees.


Vergonya


Ahir, quan escrivia una peça breu sobre el grup de Facebook que s’oposa al canvi de nom de l’Estadi Olímpic Lluís Companys, vaig tornar a pensar en l'apunt sobre Franco.


M'intriga una mica que comprovar que el PP de debò pensi que Samaranch pot competir amb Companys. Però el PP sembla que fa temps que no ens hauria de sorprendre.


Advertiment


Una prova és que algú tan moderat i equànime com el periodista Enric Juliana ha llançat un advertiment tan seriós com aquest:

“Seria viure en un mon al revés, significaria viure en un món moralment subvertit, que després de tant esforç acumulat, la gent de Badalona s'hagués d'avergonyir de la seva ciutat per culpa dels qui tenen ganes de jugar amb foc."

Juliana va proclamar aquest avís des del balcó de l’ajuntament, com a pregoner de les Festes de Maig d'aqeusta ciutat, en absència del màxim dirigent local del PP, Xavier Garcia Albiol, a qui ja he citat aquí a causa d’una altra de les seves provocacions d’estil ultradretà.


Urticària


Em ve de gust capgirar el to d’aquest comentari amb un altre aclariment. Estar a favor de la indepèndència de Catalunya no implica (no hauria d’implicar) la negació de la realitat. Que se sàpiga, ara mateix Catalunya forma part d’Espanya (una altra cosa és la legítima convicció que això hagi de canviar).


El negacionisme no m’ha semblat mai una bona estratègia (tinc un text inacabat sobre això, que he anat exposant a uns quants amics i que espero tenir a punt un dia o altre).


Ara bé, com se sap, hi ha persones que creuen que escriure la paraula “Espanya” els provocarà alguna urticària. És una idea absurda però està força estesa.


Per resoldre aquest inconvenient (la urticària és molt empipadora), s’han empescat una expressió més llarga: “Estat espanyol”.


Ridícul


El problema és que l’ús indiscriminat d’aquesta expressió porta molts periodistes a fer el ridícul. Com em deia un conegut, s’ha arribat a parlar de les “sabateries de l’Estat espanyol” (com si fóssim a l’antiga Unió Soviètica i els sabaters treballessin per a l’Estat).


Ahir en van enganxar una de bona: “El núvol de cendres volcànic podria travessar avui pel mig de l'estat espanyol.


Segur que no ho haurien escrit igual parlant de França o Itàlia. Haurien dit que el núvol travessa Itàlia o França, pèrò no el seu Estat.


Entre altres coses perquè els núvols de cendra, de política no en saben ni un borrall i, per tant, si de cas travessen valls i planes, serres i altiplans.


S’hauria pogut dir que el nuvol creuava la península o fins i tot s’hauria pogut dir que el nuvol creuava Espanya i haver-ho escrit així no hauria sigut cap acte anticatalà, no s'aniria en contra de cap convicció legítima.


Filar prim


Però dec filar massa prim.


Em costa d’entendre. Tal com ho veig, es pot estar a favor de la independència sense haver de limitar l’ús de les paraules. L’opció triada, pel meu gust atempta contra la intel·ligència. I això sí que em sembla greu.


Però, com de costum, dec anar mal fixat. Gairebé sempre m’adono (massa tard) que els detalls que m’amoïnen són del tot irrellevants per a la majoria de persones.


M’hauria de preocupar?

7/5/10

La màquina del temps al taller d’Elisava

Oportunitat

He tingut una oportunitat magnífica d’aprendre gràcies a la proposta que em van fer des d’Elisava. Vaig acceptar de fer un taller de vuit hores (4+4) per als professors d’aquest centre, per ajudar-los a fer anar les eines que ens proporciona internet.


Em diuen que els ha estat útil, i els ho agraeixo, però la veritat és que a qui de debò ha anat de primera fer aquest taller és a mi. He pogut repassar el que em semblava que sabia, per recordar allò que potser havia oblidat i endreçar el poc que sé.

Realisme

El primer efecte va ser recordar-me molt de Genís Roca, perquè va ser ell qui amb una xerrada estupenda em va animar a “fer el salt” i passar de la intuïció a la pràctica. També he tingut present la seva tesi sobre la necessitat d’accions 1.0 (no m’hi allargo perquè en Genís ho explica molt bé).


Les persones no volen gaires teories sinó, sobretot, alguns consells pràctics per treure el màxim profit dels enllaços compartits, les subscripcions, les possibilitats de comunicar-se...


Exposició

Més endavant, miraré si puc fer un resum del que hem après plegats i potser tingui alguna utilitat. De moment, disposem d’allò que un d’aquests “alumnes” ja ha fet, una mena de resum actualitzat en directe que Xavier Colomer comparteix amb els seus col·legues i amb tothom que vulgui.

Un sol món

Una de les recomanacions que els he fet és la lectura de La tierra es plana, de Thomas Friedman. Ja vaig parlar aquí de la impressió que em va provocar.


Per dir-ho amb poques paraules, exposa fins a quin punt la globalització és una realitat, d’una manera molt comprensible. Segurament a algú el podria disgustar la seva mirada liberal, però a mi em va ajudar a superar uns quants prejudicis.

Un mateix fil

El mateix fenomen de la “unificació” del món l’he entès més bé amb altres llibres que vull esmentar aquí. Comunicación y poder, del professor Manuel Castells, sosté un enfocament que se situa, en canvi, a l’esquerra (s'hi han referit com la prova del seu gir chomskià), i que, en determinats moments, tal com ho veig, confia massa en la capacitat ciutadana per actuar contra les decisions preses al més alt nivell.

Vaig dir que en faria un resum i no ho he fet (tot i que tinc el llibre ple d’anotacions i de marques del meu retolador fosforescent). Vaig creure que farien falta molts pràgrafs i em va semblar una mica inútil, perquè altres ja ho han fet i és millor enllaçar-hi.


Un altre best-seller

I ara fa pocs dies, una periodista multitasca m’ha deixat un altre llibre que crec que ajuda a tancar el cercle: The pleasures and sorrows of work. Es tracta de l’últim èxit de vendes d’Alain de Botton (quan tenia responsabilitats al canal 33, vaig preocupar-me d’adquirir i programar la seva sèrie Filosofia per ser feliços, que em va descobrir Francis Humble, i, després, la seva peça L’art de viatjar).


El llibre demostra la globalització de manera viscuda (perquè De Botton se’n va anar d’un lloc a l’altre del món per veure i comentar de primera mà les proves del fenomen). Encara no l’he acabat però em sembla un volum d’interès molt notable i estic segur que val la pena recomanar la seva lectura.

També estic llegint un altre èxit de vendes: After Tamerlane és un exercici que observa l’apogeu i la caiguda dels imperis a Euràsia des de l'any 1400 fins al 2000, una obra apassionant que ajuda a percebre millor la noció d’Europa.

Enllaçant visions

O sigui que el meu taller a Elisava m’ha ajudat a recuperar la meva vocació docent (que sempre he tingut amagada) i m’ha permès d’enllaçar lectures de fa mesos amb les que acabo d’encetar. I avui començo el segon torn, que em tindrà amb uns altres professors del mateix centre vuit hores més, les d'aquesta tarda i les de divendres vinent.

Cada vegada que estableixes un fil entre llibres que llegeixes i llibres que has llegit et sembla que enllaces molt més que unes pàgines i unes idees. De cop i volta també se solapen trajectes amb metro, vespres de sofà i matins a l’exterior.

Propòsits

Vet aquí una sensació de superació temporal que m’ha semblat agradable i que dec a l’oportunitat que Elisava i la seva gent estupenda m’han volgut regalar.

Ara, l’únic que necessito, és comprar d’una vegada un lector de llibres digitals i deixar de consumir paper.

La màquina del temps no és de paper sinó de paraules.

Comença la reunió

Sorpresa

L’altre dia em vaig sorprendre per les notícies que els mitjans digitals oferien sobre l’inici de la reunió entre el president del govern espanyol i el líder de l’oposició. Avui m’ha passat el mateix amb la reunió entre aquest últim i el president de la Generalitat.

Els titulars dels mitjans digitals, també el mitjà on treballo, deien coses com ara: “Comença la reunió entre...”. Em va estranyar perquè quan vaig aprendre l’abecedari d’aquest ofici ens semblava que l’inici d’una reunió no era cap noticia. Ho seria, si de cas, els acords que es presentessin al final de la reunió o, encara més (i això avui dia sembla impossible) una informació fiable sobre el contingut real de la trobada.

Actualització

Els companys de redacció m’han fet veure que aquest és un dels canvis que comporta el nou cicle informatiu, impulsat pels mitjans digitals i m’han recordat el sentit del terme “actualització”.

Cicle

Els canals televisius de 24 hores i les emissores de ràdio ja fa temps que es mouen amb aquest ritme, només els diaris impresos han hagut de competir amb els diaris digitals pel seu cicle de publicació 1/24 (en vaig parlar aquí).

De manera que el problema no era en realitat l’actualització, tot i que admeto que d’entrada m’ha semblat un argument sòlid.

Estil

La qüestió tenia a veure amb l’estil.

Obrir una portada (una “home”) amb l’anunci que comença una reunió... no m’acaba de satisfer.

Males portades als impresos

És clar que els mitjans impresos tampoc no han sabut anar més enllà, i el seu cas és més greu, perquè obrir la portada amb la prèvia d’una reunió sense dir res més provoca una sensació de pobres molt gran.


“El Periódico” va obrir portada amb una gran foto... d’arxiu. És clar, no podien oferir una fotografia d’una trobada entre Zapatero i Rajoy que no s’havia produït. Però obrir portada amb una foto d’arxiu gegantina... no sembla gaire adequat per a un mitjà que vol donar actualitat. A més, el títol era una pregunta i a mi m’ha semblat sempre que els titulars amb interrogant no poden ser gaire cosa més que una trampa o la confessió d’una incapacitat, excepte en alguns reportatges o cròniques que porten un títol al·lusiu (literari, cinematogràfic...).




El seu principal competidor no ho ha fet gaire millor. “La Vanguardia” va retallar les fotos (una manera d’admetre que eren d’arxiu, si més no) i va tacar la portada amb elements gràfics, en un estil gens propi d’aquest mitjà que va resultar tan poc interessant com l’anterior a més d'incoherent (sota la capçalera hi ha els elements tradicionals de la portada d'aquest diari, mesclats amb una creació poc afortunada).

Conclusió

O sigui que el problema no era dir que començava una reunió (des de primera hora, els impresos, i des del moment real d’inici, les teles i ràdios i els escrits digitals) sinó l’estil.

Opcions

S’hauria pogut fer un títol que es referís a la importància de la reunió, que donés detalls dels assumptes que s’hi tractarien, en el cas de titulars secs i informatius.

S’hauria pogut optar per titulars més interpretatius.

I també s’hauria pogut triar un titular imaginatiu.

Qualsevol de les tres opcions m’hauria semblat més interessant que dir: “Comença la reunió...”.

Actualitat

Però dec estar una mica estrany, perquè no he sentit que tot això amoïnés a gaire gent.

És clar que no és el moment. A mi sempre en vénen al cap aquesta mena de discussions d’aprenent mentre l’actualitat de debò es troba en alguna altra banda (el dia de la nevada se'm va acudir tractar l'assumpte del "copy-paste").

Aquesta nit, mentre escric aquest apunt amb una mica massa de pressa, escolto en directe com la BBC informa de les eleccions britàniques, gràcies al vídeo actiu en una altra pestanya del navegador.

29/4/10

Les lliçons que ens regala l'eliminació del Barça

Quan l’equip preferit queda eliminat sempre sap greu. Però com que és un tòpic que de les derrotes se n’aprèn més que de les victòries, sobretot si no són fàcils, he mirat de treure algunes conclusions personals sobre l’actualitat del Barça.

Gestionar la il·lusió

Una de les coses més extraordinàries del Barça és la seva capacitat de mobilitzar il·lusions. Ahir tothom creia que la gesta era possible i l’optimisme s'estenia a la ciutat i també a la xarxa, com vaig provar d’explicar en una peça al 3cat24.

Quan un club esportiu, una persona o una idea tenen aquesta capacitat màgica és molt important la gestió que se’n sàpiga fer.

M’he adonat que avui molts missatges a Twitter sabien mantenir aquest esperit i repetien coses com ara “l’any que ve hi tornem” o “estem orgullosos del nostre equip”. Em sembla un bon símptoma. Quan es genera una il·lusió molt gran, no es pot malversar. No es llencen per la borda els estalvis de l’àvia. Es tracta de saber-los reinvertir de cara al futur.

Profetes del passat

Però no tot és tan positiu. Un dels vicis que em disgusta més dels aficionats culés és l’aire saberut dels que, al bar o en un pis, comenten la jugada, quan ja ha passat, per descobrir-nos el que ja hem vist.

Poso per cas: Xavi fa una passada a l’espai, un defensa la intercepta i aleshores sents algú que des dues taules més enllà crida: “No home, no, així no”. Caram, que fàcil que és dir que no quan ja ho hem vist.

Quan tenia de director en Paco Escribano, em va ensenyar una expressió que encara recordo i que de tant en tant faig servir. Ell em va advertir contra els “profetes del passat”, els que ens diuen que no hem de cometre l’error que ja hem comès.

De què serveix? De res. Què aporta? Res. Què expressa? Res, només l’absurditat d’algú que es creu per un moment que està fent un pronòstic quan en realitat només fa un diagnòstic, molt simple, per cert, perquè era evident.

Són aquesta colla dels “jo ja ho vaig dir”. A mi, en general, els “jo ja ho vaig dir” més aviat m’incomoden. I si deixem de dir el que ja vam dir i comencem a pensar que valdria la pena dir coses interessants?

Però com que m’he proposat anar més enllà del futbol, les lliçons que vull rebre es podrien aplicar a situacions molt diversos: l’empresa, la política, el país... i suposo que també la vida privada.

Miro d’anotar de seguida el que trobo més rellevant.

El victimisme només trasllada

El victimisme em sembla un tic inútil, fins i tot quan té raons severes per existir. Traslladar la responsabilitat a un enemic invencible em sembla un error estratègic de primera magnitud.

És veritat que l’àrbitre no ho va encertar tot a Milà i també és cert que el segon gol d’ahir hauria pogut comptar. I què? Si li donem la culpa als àrbitres no podrem aprendre les lliçons que tota derrota regala. No servirà de res, només ens permetrà quedar-nos ben escarxofats al nostre sofà del vençut sense resoldre els problemes que tenim pendents.

Massa difícil

L’altre vici que em molesta és el d’atribuir a les dificultats la impossibilitat. A veure, l’Inter es va tancar a darrere. I això no respon a un model de futbol bell. I què? Ara acusarem als defenses italians de fer bé la seva feina? Què volíem? Que sortissin com uns bojos a l’atac, tot i venir a Barcelona amb un 3 a 1, només per donar gust als nostres davanters? Una mica menys d’ingenuïtat, per favor. En el futbol i en els altres reptes.

Les dificultats objectives hi eren. No se les pot acusar. Ja hi comptàvem. Per això dic que actuar d’aquesta manera és com aquell que veu pa a l’ull de l’altre sense veure...

Les nostres possibilitats

Estic convençut que per resoldre els problemes, per superar els reptes, cal molta determinació, una mica de sort i, per damunt de tot, concentrar-se en les nostres possibilitats, en la nostra capacitat real d’intervenir en el curs del temps i els fets.

En el cas del futbol és força senzill. Calia fer gols. I no en van fer. Només en va caure un i va ser obra del cor i un gir increïble d’un defensa central. Però fins aquell minut, l’equip no va saber fer la seva feina. Sí, van dominar, van tenir la pilota, però van repetir atacs sense resultat, van insistir en formules que no donaven cap fruit i es van quedar atrapats en la viscositat acadèmica d’allò que saben fer de memòria.

Imaginació, creativitat

Vet aquí una altra lliçó. No n’hi ha prou amb l’eficàcia, amb el control, amb la repetició de la feina ben feta.

Fa falta imaginació (com podem trencar aquesta defensa?), creativitat (on era Messi?), innovació (Guardiola ho va provar a la primera part, però a la segona, tal com ho veig, les instruccions a Piqué em recordaven les que l'admirat Cruyff donava a Alexanco quan anaven mal dades) i gosadia (i si ens atrevim a provar un xut des d’una posició diferent?).

Jo no acuso els àrbitres tot i que en discuteixo unes quantes decisions i no acuso l’Inter tot i que van venir a fer un homenatge al resultadisme i al futbol menys atractiu del món.

L’equip faria bé de no creure tot el que diuen els aficionats, faria bé de no espolsar-se la responsabilitat, faria bé d’aprendre les lliçons que aquesta eliminatòria els ha donat.

El talent i el context

Una altra lliçó és que no hi ha cap talent que ho sigui per ell mateix i prou, sense un context.

El davanter suec és molt bo, és un crac, no en tinc cap dubte. Però encara no sap quin és l’estil de l’equip que l’ha fitxat per molts i molts diners. Encara no ha comprès com ha de jugar, quina és l’aportació que s’espera d’ell.

El seu canvi va ser un missatge que no hauria d’oblidar. No el van treure del camp només perquè l’entrenador cregués que calia millorar la capacitat de penetració amb diagonals sobre l’àrea. El van fer anar al vestuari perquè en comptes d’ajudar molestava, perquè la seva presència era un reclam de passades inútils i un avís a la defensa sobre la previsibilitat dels atacs barcelonistes.

Quan ets una estrella, has d’entendre que només ho continuaràs sent si al teu voltant tot hi és favorable. Fins i tot els esportistes solitaris, com els tennistes, saben que el seu entrenador, el seu equip i el seu entorn més pròxim defineixen el seu estat d’ànim i la seva genialitat.

Validesa en altres situacions

De manera que no amagaré que em sap greu que el Barça hagi perdut, ahir vaig quedar, com tothom, una mica abatut, però em sembla més important treure profit de la situació que no pas llepar-se les ferides (“ja us ho havia dit”) o amagar el cap sota l’ala, una actitud molt culé i molt del país.

Quan es perd, tanquem la tele i no en volem sentir a parlar mai més, en comptes de provar d’entendre què ha passat i per què.

El país té reptes molt més importants que la Champions, encara que un diari els posés ahir de costat a la portada. I si deixem de practicar el victimisme, d’espolsar-nos la responsabilitat, d’engrandir la dimensió de les dificultats i comencem a parlar dels reptes, i hi posem imaginació, creativitat i per damunt de tot, gosadia?

La covardia no du gaire lluny

He dit per damunt de tot perquè una de les coses que em va molestar del partit d’ahir va ser la confirmació (reiterada, desenes de cops) que Pichi Alonso és un covard. Els seus comentaris sempre (sempre!) són del mateix estil. Sempre reclama que no es corrin riscos (ahir, quan faltava mitja hora, va començar a dir que potser sí que calia arriscar).

La imprudència és un error, però la covardia no és la seva vacuna. Encara que de vegades ens ho sembli.

El Pichi potser sigui un heroi d’antany però em costa no veure'l com un altre corifeu espantat, un covard que no ha entès que a la vida s’ha de ser valent fins i tot a risc de perdre-hi bous i esquelles perquè només la gosadia pot acarar reptes extraordinaris. La covardia no serveix per anar més enllà de la cantonada. Quan estàs amb un equip que diu que és el millor del món (es diu de pressa, oi?), la covardia no pot fer acte de presència ni tan sols quan s'invoca la prudència. Perquè la covardia és mediocre i els millors aspiren a les gestes heroiques.

22/4/10

El meu avi Manel també era franquista

El meu avi Manel va fugir de Barcelona perquè els escamots d’aquells anys de terror a Barcelona el volien matar. Perquè era catòlic, de dretes i, potser, quintacolumnista. No n’estic segur. Però el seu cunyat, el germà gran de la meva àvia Lluïsa, va ser un dels catalans que feien d’espies de Franco al sud de França, integrat al Sifne.

Marsella

A causa d’aquesta fugida, en què la meva àvia va seguir-lo al cap de poc, la meva mare va néixer a Marsella. No eren exilats republicans sinó dretans que es passaven de bàndol. Des d’allà, van seguir les tropes de Franco i em sembla que el recorregut va incloure Burgos, Bilbao i a la fi Madrid. L’avi Manel es va incorporar a un ministeri com a no sé què. Però suposo que per ser en un lloc com aquell a l’any 1940 s’havia de ser del règim.


S’ho va creure tant, que l’avi i l’àvia no parlaven català davant dels fills i encara avui uns quants oncles materns es parlen entre ells en castellà perquè és la seva llengua d’infantesa, la llengua familiar imposada per la por, el servilisme, les idees o tot plegat.


Família


Quan van tornar a Barcelona, van suavitzar aquestes formes i per fi la meva mare va descobrir que tenia una altra llengua, que li havien escamotejat.


El meu pare va ser antifranquista de ben jove (ara és bloguista!). Això li va fer perdre un any a la Universitat (era un dels càstigs). El meu pare discutia amb els seus sogres però se’ls estimava i ells també se l’estimaven, a la seva manera.


Uns quants oncles d’aquesta branca encara pensen com l’avi. Han actualitzat les seves formes però pensen com pensen. I n’hi ha d’altres que no. Són germans. Discrepen de forma radical i s’estimen.


A la ràdio


No simpatitzo gaire sovint amb les idees de Francesc-Marc Àlvaro, i ell ho sap perquè alguna vegada n’hem parlat. Però aquest matí m’ha agradat molt sentir-lo a la tertúlia del programa de Manel Fuentes. En síntesi, proposava: restitució a totes les víctimes, per descomptat, però cap revenja.


És clar que no. No podríem. A qui hauríem d’empaitar?


He de perseguir el fantasma del meu avi Manel? M’he de barallar amb l’estimada àvia Lluïsa, que em va tenir sempre de nét consentit?


De veritat que hem d’anar darrere el passat? Per a fer-ne què?


Tacticisme


Els lectors d’aquest blog saben que tendeixo a defensar la mirada estratègica davant del tacticisme de pa sucat amb oli. Avui no serà una excepció.


No m’agrada Samaranch perquè no és de l'estil de gent que a mi em sedueixen. Em disgusta que l’any 1974 encara alcés el braç.


Però això no m’impedeix de veure que va ser hàbil, que va ajudar Barcelona i Catalunya, que es va convertir en un dels deu homes més importants del món i que segurament no tindrem un altre català tan universal fins que passi força temps. Si més no, algú tan influent. O és que ens pensem que els Jocs del 1992 van arribar aquí de casualitat?


Partidisme


No simpatitzo amb el feixisme, tot al contrari. Però no suporto els grinyols falsos dels que ara s’estiren els cabells per motius només partidistes.


El lema és, més o menys, que “aquests del tripartit dónen coba al feixisme”. A banda que és una manera de mirar les coses molt plana, molt poc interessant, oblida tots els franquistes que es van integrar a CiU (com ara l’exconseller Josep Gomis). Tal com ho veig, Pujol i Roca van fer molt ben fet de superar la divisió i d'integrar aquells homes i dones a la democràcia i al catalanisme.


És veritat que només uns quants han apostat per aquesta via. Els més entenimentats han comprès que, com els va instruir el president Pujol, hi ha dies en què s’ha de saber dir: “Avui no toca”.


Una amiga polonesa em va escriure fa poc dient que tothom que criticava les idees del seu president havia decidit suspendre l’opinió i sumar-se al reconeixement del patriota, més enllà de la ideologia.


Esferes o plans


Els pamflets que alguns mitjans han fet ahir i avui (mentre acusen els altres de fer pamflets) m’han semblat una ocasió perduda. El periodisme de trinxera es va acabar el 1977.


La realitat és complexa. Per sort. Per això és tan interessant la feina d’observar-la i fer-ne un relat. El periodisme pla no va enlloc. Ha de ser esfèric. Com la vida.


Fantasmes


La meva vida està feta, també, dels meus fantasmes. De la meva sang de franquistes i d’antifranquistes. De gent que s’estima i mira de passar el dia i empènyer l’any.


El meu germà petit va llegir unes paraules al funeral de l’avi Manel que ens van fer plorar a tots. I avui m’he recordat molt d’ell.


Ser una nació


En aquests moments és quan s’ha de tenir grandesa, és ara quan un país ensenya al món si és un país o només una província tan díscola que prefereix dividir-se cada dia amb mil pretextos en comptes de trobar allò que ens uneix i ens fa millors.


I si comencem a ser una nació en comptes de proclamar-ho?


Un país com cal sap acomiadar els avis quan se'n van. Després de tot, han sigut, com gairebé tothom, persones de molts angles. Supervivents efímers en aquesta estada breu al costat dels altres éssers humans abans de convertir-se en una mica de pols a la superfície del planeta.

14/4/10

Informar: constatar sense escandalitzar

Els fets

He publicat al 3cat24 una peça que em sembla que val la pena comentar breument, perquè miro d'aportar aquí, de tant en tant, una reflexió sobre la feina que faig i perquè em permet acarar una discussió que pot ser d'interès.


El govern ha obert un web que permet conèixer de forma prou fiable (o així ho he valorat, a risc d'equivocar-me) les actuacions d'aquesta legislatura. El servei inclou un cercador "municipi a municipi" i un mapa clicable.


La informació va ser visible cap a la una del migdia d'ahir.


El ressò


Avui, he fet una ullada a Twitter i m'adono que unes quantes persones han servit l'enllaç cap al web. La majoria ho han fet per compartir una "utilitat" de l'administració electrònica i uns quants, segur, perquè simpatitzen amb el govern i pensen que val la pena explicar el que troben ben fet.


També hi ha missatges que critiquen el web. La majoria dels que han fet comentaris adversos esmenten el nom del web, que coincideix amb un lema de partit. Sovint, són missatges de persones molt properes a d'altres partits que no són al govern o a xarxes socials polítiques del mateix entorn.


L'elecció

Quan vaig accedir al web, de seguida vaig observar aquests detalls que els "crítics" han destacat.


I aleshores vaig haver d'escollir. Podia informar o podia escandalitzar.


L'escàndol


Escandalitzar era fàcil.


Havia d'obrir la peça amb aquests detall. Amb alguna cosa com ara això: "El govern obre un web amb el mateix nom que s'ha fet servir en un acte del PSC".


Però això hauria sigut una peça política i a mi m'han encarregat que cobreixi els assumprtes vinculats a les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

A més, equivalia a situar un detall al capdamunt i també a liquidar el fet noticiable que l'administració posava un nou servei informatiu a l'abast dels ciutadans (més enllà del fet que els governs, tots els governs democràtics, després de fer el que siguin que facin intenten que els ciutadans ho valorin amb el seu vot).


La informació


L'altra opció era informar.


Explicar que s'obria un web, descriure'l, demostrar que l'havia fet anar per entendre com funciona, i aportar tantes claus com fos possible (enllaços a lleis i documents, explicacions provinents del mateix web sobre el seu contingut i alguns aclariments que les meves fonts m'havien proporcionat, com ara l'absència provisional de dades econòmiques).


Ara bé, si m'hagués aturat aquí, només hauria informat de forma incompleta.


La constatació


Per acabar la peça (i no al principi, perquè renunciava a l'escàndol a favor de la informació) vaig creure convenient constatar la coincidència.

Sense treure'n conclusions perquè no era un text d'opinió, ni tan sols el que se sol anomenar un text "valoratiu". No era ni un text "interpretatiu". Era, de forma clara, un text "constatatiu". Vaig constatar el fet.


I vaig aportar dades (enllaços que demostraven la coincidència).


El context


Per ajustar aquest element, vaig creure oportú fer notar que aquest tipus de polèmica és freqüent en la política catalana. Perquè aquesta menció (que vaig fer molt breu, gràcies a la col·laboració dels documentalistes de TVC) només volia aportar una mica de context, il·lustrar el paisatge.

La constatació descontextualitzada podria semblar la mera cita d'una coincidència. I l'usuari té dret a anar més lluny d'observar una "casualitat".


Un detall


Al final, vaig anotar una altra coincidència, que també m'havia cridat l'atenció des del primer moment i que, per si de cas la memòria em fallava, vaig haver de comprovar amb una cerca a internet.






El procés


El procés, per tant, anava molt més enllà del que s'ha anomenat "actualització" i que sol ser habitual a les redaccions de mitjans digitals.


Havia calgut més d'una conversa amb fonts de l'administració, fer servir el web per comprovar de forma personal el seu funcionament, recordar detalls que la memòria havia conservat i comprovar-ho a la xarxa, per aportar exemples visibles, cercar aclariments sobre lleis i documents per oferir-los a l'usuari del mitjà, fer una consulta al servei de documentació i fer servir la nostra eina corporativa de cerca de documents...


El resultat


El resultat és una peça que mira d'informar del web, de les seves funcions, però que també constata la coincidència d'aquest nom, situa l'afer en el marc de les polèmiques sobre "electoralisme practicat des de les administracions" (de manera global, no contra aquest o aquell) i demostra que el nom, a més, no és gaire original perquè ja es va fer servir en una campanya electoral a Catalunya.


La valoració


Estic satisfet del procés (una mica marcià a la redacció on sóc) i del resultat (que deu haver deixat insatisfets als que escriuen missatges dient que és un web formidable i també als que escriuen missatges dient que és un escàndol). Però que hauria de ser informativament útil a l'usuari del mitjà.


És una peça informativa que trobo adequada per a un mitjà públic. Tot és millorable, és clar, però diria que l'elecció va ser encertada, el procés va ser correcte i el resultat és ajustat.

10/4/10

El fil que he estirat cobrint Tecnimap


L’última experiència de feina m’ha dut a cobrir la trobada Tecnimap per al 3cat24. És un encontre que es fa amb recursos públics i esponsorització d’empreses i té l’impuls del govern espanyol, que intenta d’aquesta manera que els seus professionals de les TIC comparteixin l’experiència... en fi, la intenció sembla clara.

Pel que he entès, tot i que fa anys que se celebra, en les dues últimes edicions és quan les TIC s’hi han fet presents amb més intensitat (2008 i 2010).

Qui s'ocupa dels continguts

Però la història deixa un rastre perquè, si no m’equivoco, hi ha més enginyers informàtics i els clàssics CTO que professionals vinculats als continguts. En realitat, tant a l’administració com a l’entorn privat, els “informàtics” amb formació empresarial o executiva són els que s’han acabat ocupant de forma majoritària dels continguts, però això és una altra qüestió que em conformo a insinuar i que potser hauria de merèixer una atenció més delicada.

Justificació i dificultats

La justificació per acudir Tecnimap és molt senzilla. Una trobada sobre administració pública i digitalització ha d’interessar un mitjà públic digital.

Les dificultats també són evidents: moltes comunicacions breus que relaten casos concrets de bones pràctiques, una allau d’informació menuda que no té sentit per a un mitjà que busca el públic generalista. A més, un marc rotundament espanyol complica la mirada en un mitjà des d’on la referència institucional, com és lògic, és la de Catalunya.

Un fil

Per tant, vaig apostar d’entrada per copsar un missatge clar, un lema de fons, la música que fos més neta, i explicar-ho a partir de les ponències que seguís i les informacions que obtingués dels delegats.

La primera nota diàfana em va semblar copsar-la quan un càrrec del govern responia per primer cop davant la iniciativa d’uns joves per crear un web de rodalies basat en missatges de Twitter.

Potser era exagerat, però vaig creure que valia la pena aprofitar-ho per situar la qüestió damunt la taula periodística d’una manera que anés més enllà de l’enfrontament o la posada en evidència.

Canvi de cultura


A més, l’observació objectiva i serena confirma el que les meves fonts em diuen sobre el gir radical de la política informativa des del traspàs de Rodalies. Seria un acte desinformatiu no subratllar que el web nou respon a una actitud que no té res a veure amb la que practica la companyia ferroviària.

Ciutadania i maduresa


Però aquest fet no impedeix que la societat catalana sigui prou madura i que un grup de joves emprenguin una iniciativa pionera.

Qui hagi seguit les peces que he escrit al mitjà on treballo sap que tendeixo a parlar d’aquests "joves que fan coses a la xarxa", perquè em sembla que és la meva obligació, que he d’estar atent als gestos. Fins i tot alguna vegada he hagut de defensar aquest criteri com a resposta als comentaris que els usuaris deixen a les informacions.


Serenor i objectivitat


Presentar el web dels joves com una prova que el govern s’equivoca molt em sembla un error que només es pot explicar per una actitud d’aparent crítica una mica infantil o per una intencionalitat política, legítima però poc neta informativament.

Una posició

Presentar-ho com un suport a la idea que els Estats no serveixen davant la fantàstica actitud ciutadana em sembla un altre error, en aquest cas inspirat o bé en un idealisme excessiu o en un liberalisme a ultrança.

Vaig sentir dir fa poc a Agustí Pons, en una entrevista radiofònica on presentava el seu darrer llibre, que el periodista ha d’explicar el món des d’una posició. És important saber des de quina i que tot plegat sigui clar.


En el meu cas, ahir va fer fer cinc mesos que ho repeteixo: intento exposar situacions que permetin entendre als usuaris del mitjà on treballo que les TIC aporten canvis rellevants i que a Catalunya aquests canvis es poden observar en tota mena d’entorns: educació, cultura, justícia, política i ciberactivisme, economia, serveis ciutadans, administració, periodisme...

Per tant, anava a Tecnimap a trobar un fil que em permetés entendre què fa l’administració pública, per què ho fa, des de quina actitud ho fa.

Estirar el missatge

El reconeixement del govern em va semblar un possible punt de sortida. I ho va ser. Potser perquè jo anava encaminat cap a aquesta direcció, d’acord, però si els fets no m’hi haguessin ajudat hauria estat impossible estirar-lo.


En la sessió sobre xarxes socials, es van citar molts casos semblants i la coincidència dels ponents era rotunda: l’administració no ho pot fer tot, també s’equivoca, ha de fer provatures, i els ciutadans i les empreses tot sovint complementen els espais buits, milloren els serveis. (Tot i que vaig encetar la crònica amb un títol que centrés l'atenció del públic català)
.

Si obren les dades ja les farem servir


El millor que es pot fer és posar les dades a l’abast. Aquest semblava un missatge potent. Si ho pensem bé, els governs no parlaven així encara no fa quatre dies. És veritat que les iniciatives de Gran Bretanya, els Estats nits i Austràlia, pel que tinc entès, han trobat rèpliques al País Basc i compten amb assajos parcials a Astúries i Catalunya. Però per al públic generalista és nou i és notícia.

Parèntesi: jo sóc generalista

Faig aquí un parèntesi per aclarir-ho: com que no sé res de tot això, jo sóc públic generalista. Per això no em costa gaire identificar-me amb la persona que ha de llegir les notícies que escric.

Quan per a mi és nou, quan sé que abans ho he d’entendre, em sembla que potser val la pena explicar-ho. I quan ho he entès, o m’ho sembla, miro d’explicar-ho de la forma més clara possible.

La ignorància com a virtut


Perquè jo no em sento lluny del públic generalista en aquestes matèries, tot al contrari. Des de fa cinc mesos no deixo d’aprendre coses noves cada dia i com més comprovo que no en sé res més comprenc que aquesta ignorància és la meva principal virtut com a informador, segurament l’única.

Una idea, tres cròniques

En una altra sessió, dirigents europeus (si ho preferiu, funcionaris europeus, alts funcionaris) van reiterar el mateix: la col·laboració és essencial. Ciutadans i empreses milloren, complementen. Així creixen les societats avançades.

Per això vaig intentar que totes les cròniques tinguessin un enllaç fàcil i que plegades formessin una sola partitura.

Materials

També vaig provar d’aportar materials. El web de Tecnimap, el lloc on hi ha les presentacions, a més d’alguns textos legals com la llei que regula els “drets electrònics” o la declaració de Malmö. Per quina raó els usuaris del 3cat24 tenien menys dret que jo a accedir als textos originals? Però ja he parlat sovint aquí dels enllaços i ara no m’hi aturaré.

Apunts d'actualitat


Les altres peces que vaig preparar tenien finalitats més puntuals, com ara presentar l’esdeveniment o respondre a una petició dels meus caps perquè estigués atent a una presència política sobre la consulta de la Diagonal. En aquest cas, em vaig centrar a explicar el que havia entès amb tanta claredat com sabés.

Allò que no he dit


Quan escrius informació per a un mitjà hiu ha detalls que no hi caben o que no tenen sentit, perquè desdibuixen el que vols explicar. Però en aquesta mena de "contracrònica" sí que en puc desvelar uns quants.

Les sessions sempre tenien molta assistència i això prova que els delegats estaven decidits a treballar. Contra l'opinió estesa amb injustícia sobre els empleats públics. Menys les sessions on calia escoltar en anglès. És un símptoma que hauria de preocupar algú. La solució és convidar encara més representants estrangers. Siguin del país que siguin sempre usen l'anglès amb naturalitat i eficàcia.

Un defecte important va ser l'acústica. El so de les sales se solapava i a més de dificultar l'atenció va donar mala imatge de l'organització. Posats a comentar les pegues, trobo que servir dinars només a partir de dos quarts de tres és una irresponsabilitat i de mal gust. Hauria d'estar previst que les persones amb horaris més civilitzats poguessin dinar com a mínima partir de la una.

Seguint "spots" a Saragossa


Tot i que vaig escriure diverses peces i que solia acabar l’última prou tard, en aquestes situacions sempre pots esgarrapar una mica de temps per fer una ullada a la ciutat, sobretot si el teu hotel discret es troba en una zona cèntrica.

De manera que, tot i que no tinc per costum donar aquests detalls, diré que vaig visitar de pressa uns quants suposats “must” de Saragossa. No ho explico per tafaneria sinó perquè em va servir per recuperar una mica la relació amb la meva galeria a Flickr i per intentar fer proves amb Gowalla, registrant els llocs (els "spots") que he conegut.

Tothom i ningú


Gowalla és un joc que he decidit que em distregui una temporada, ni que sigui per entendre’l més bé, sobretot després de comprovar que la peça que vaig escriure sobre Foursquare i Gowalla es va convertir per un dia en una de les més llegides. Em fa l'efecte que el misteri d'aquests noms devia influir-hi, però també sospito que uns quants lectors molt actius a Twitter hi van contribuir.

I jo que sovint penso que escric per a tothom sense captar l’interès de ningú.