Quan l’equip preferit queda eliminat sempre sap greu. Però com que és un tòpic que de les derrotes se n’aprèn més que de les victòries, sobretot si no són fàcils, he mirat de treure algunes conclusions personals sobre l’actualitat del Barça.
Gestionar la il·lusió
Una de les coses més extraordinàries del Barça és la seva capacitat de mobilitzar il·lusions. Ahir tothom creia que la gesta era possible i l’optimisme s'estenia a la ciutat i també a la xarxa, com vaig provar d’explicar en una peça al 3cat24.
Quan un club esportiu, una persona o una idea tenen aquesta capacitat màgica és molt important la gestió que se’n sàpiga fer.
M’he adonat que avui molts missatges a Twitter sabien mantenir aquest esperit i repetien coses com ara “l’any que ve hi tornem” o “estem orgullosos del nostre equip”. Em sembla un bon símptoma. Quan es genera una il·lusió molt gran, no es pot malversar. No es llencen per la borda els estalvis de l’àvia. Es tracta de saber-los reinvertir de cara al futur.
Profetes del passat
Però no tot és tan positiu. Un dels vicis que em disgusta més dels aficionats culés és l’aire saberut dels que, al bar o en un pis, comenten la jugada, quan ja ha passat, per descobrir-nos el que ja hem vist.
Poso per cas: Xavi fa una passada a l’espai, un defensa la intercepta i aleshores sents algú que des dues taules més enllà crida: “No home, no, així no”. Caram, que fàcil que és dir que no quan ja ho hem vist.
Quan tenia de director en Paco Escribano, em va ensenyar una expressió que encara recordo i que de tant en tant faig servir. Ell em va advertir contra els “profetes del passat”, els que ens diuen que no hem de cometre l’error que ja hem comès.
De què serveix? De res. Què aporta? Res. Què expressa? Res, només l’absurditat d’algú que es creu per un moment que està fent un pronòstic quan en realitat només fa un diagnòstic, molt simple, per cert, perquè era evident.
Són aquesta colla dels “jo ja ho vaig dir”. A mi, en general, els “jo ja ho vaig dir” més aviat m’incomoden. I si deixem de dir el que ja vam dir i comencem a pensar que valdria la pena dir coses interessants?
Però com que m’he proposat anar més enllà del futbol, les lliçons que vull rebre es podrien aplicar a situacions molt diversos: l’empresa, la política, el país... i suposo que també la vida privada.
Miro d’anotar de seguida el que trobo més rellevant.
El victimisme només trasllada
El victimisme em sembla un tic inútil, fins i tot quan té raons severes per existir. Traslladar la responsabilitat a un enemic invencible em sembla un error estratègic de primera magnitud.
És veritat que l’àrbitre no ho va encertar tot a Milà i també és cert que el segon gol d’ahir hauria pogut comptar. I què? Si li donem la culpa als àrbitres no podrem aprendre les lliçons que tota derrota regala. No servirà de res, només ens permetrà quedar-nos ben escarxofats al nostre sofà del vençut sense resoldre els problemes que tenim pendents.
Massa difícil
L’altre vici que em molesta és el d’atribuir a les dificultats la impossibilitat. A veure, l’Inter es va tancar a darrere. I això no respon a un model de futbol bell. I què? Ara acusarem als defenses italians de fer bé la seva feina? Què volíem? Que sortissin com uns bojos a l’atac, tot i venir a Barcelona amb un 3 a 1, només per donar gust als nostres davanters? Una mica menys d’ingenuïtat, per favor. En el futbol i en els altres reptes.
Les dificultats objectives hi eren. No se les pot acusar. Ja hi comptàvem. Per això dic que actuar d’aquesta manera és com aquell que veu pa a l’ull de l’altre sense veure...
Les nostres possibilitats
Estic convençut que per resoldre els problemes, per superar els reptes, cal molta determinació, una mica de sort i, per damunt de tot, concentrar-se en les nostres possibilitats, en la nostra capacitat real d’intervenir en el curs del temps i els fets.
En el cas del futbol és força senzill. Calia fer gols. I no en van fer. Només en va caure un i va ser obra del cor i un gir increïble d’un defensa central. Però fins aquell minut, l’equip no va saber fer la seva feina. Sí, van dominar, van tenir la pilota, però van repetir atacs sense resultat, van insistir en formules que no donaven cap fruit i es van quedar atrapats en la viscositat acadèmica d’allò que saben fer de memòria.
Imaginació, creativitat
Vet aquí una altra lliçó. No n’hi ha prou amb l’eficàcia, amb el control, amb la repetició de la feina ben feta.
Fa falta imaginació (com podem trencar aquesta defensa?), creativitat (on era Messi?), innovació (Guardiola ho va provar a la primera part, però a la segona, tal com ho veig, les instruccions a Piqué em recordaven les que l'admirat Cruyff donava a Alexanco quan anaven mal dades) i gosadia (i si ens atrevim a provar un xut des d’una posició diferent?).
Jo no acuso els àrbitres tot i que en discuteixo unes quantes decisions i no acuso l’Inter tot i que van venir a fer un homenatge al resultadisme i al futbol menys atractiu del món.
L’equip faria bé de no creure tot el que diuen els aficionats, faria bé de no espolsar-se la responsabilitat, faria bé d’aprendre les lliçons que aquesta eliminatòria els ha donat.
El talent i el context
Una altra lliçó és que no hi ha cap talent que ho sigui per ell mateix i prou, sense un context.
El davanter suec és molt bo, és un crac, no en tinc cap dubte. Però encara no sap quin és l’estil de l’equip que l’ha fitxat per molts i molts diners. Encara no ha comprès com ha de jugar, quina és l’aportació que s’espera d’ell.
El seu canvi va ser un missatge que no hauria d’oblidar. No el van treure del camp només perquè l’entrenador cregués que calia millorar la capacitat de penetració amb diagonals sobre l’àrea. El van fer anar al vestuari perquè en comptes d’ajudar molestava, perquè la seva presència era un reclam de passades inútils i un avís a la defensa sobre la previsibilitat dels atacs barcelonistes.
Quan ets una estrella, has d’entendre que només ho continuaràs sent si al teu voltant tot hi és favorable. Fins i tot els esportistes solitaris, com els tennistes, saben que el seu entrenador, el seu equip i el seu entorn més pròxim defineixen el seu estat d’ànim i la seva genialitat.
Validesa en altres situacions
De manera que no amagaré que em sap greu que el Barça hagi perdut, ahir vaig quedar, com tothom, una mica abatut, però em sembla més important treure profit de la situació que no pas llepar-se les ferides (“ja us ho havia dit”) o amagar el cap sota l’ala, una actitud molt culé i molt del país.
Quan es perd, tanquem la tele i no en volem sentir a parlar mai més, en comptes de provar d’entendre què ha passat i per què.
El país té reptes molt més importants que la Champions, encara que un diari els posés ahir de costat a la portada. I si deixem de practicar el victimisme, d’espolsar-nos la responsabilitat, d’engrandir la dimensió de les dificultats i comencem a parlar dels reptes, i hi posem imaginació, creativitat i per damunt de tot, gosadia?
La covardia no du gaire lluny
He dit per damunt de tot perquè una de les coses que em va molestar del partit d’ahir va ser la confirmació (reiterada, desenes de cops) que Pichi Alonso és un covard. Els seus comentaris sempre (sempre!) són del mateix estil. Sempre reclama que no es corrin riscos (ahir, quan faltava mitja hora, va començar a dir que potser sí que calia arriscar).
La imprudència és un error, però la covardia no és la seva vacuna. Encara que de vegades ens ho sembli.
El Pichi potser sigui un heroi d’antany però em costa no veure'l com un altre corifeu espantat, un covard que no ha entès que a la vida s’ha de ser valent fins i tot a risc de perdre-hi bous i esquelles perquè només la gosadia pot acarar reptes extraordinaris. La covardia no serveix per anar més enllà de la cantonada. Quan estàs amb un equip que diu que és el millor del món (es diu de pressa, oi?), la covardia no pot fer acte de presència ni tan sols quan s'invoca la prudència. Perquè la covardia és mediocre i els millors aspiren a les gestes heroiques.
Entrades
